GIRONA, TEMPS DE FLORS. Del 8 al 16 de maig 2010

A Girona hi ha dues dates en que hi ha més visitants que mai. A la tardor, per Fires i festes de Sant Narcís, entre el 29 d’octubre i el 1 de novembre. “Per tots Sants, tots a Girona”. L’altre, a la primavera, a primers de maig, durant més d’una setmana, Girona i el seu barri vell es converteix en un jardí vivent, en “GironaTemps de Flors”.

LA HISTÒRIA

La primera vegada que vaig tenir coneixement de l’ exposició de flors va ser pels anys seixanta, a través del meu amic Jordi Nadal. La família d’en Jordi, era de les benestant de Girona i la seva mare, juntament amb altres amigues eren unes assídues a l’exposició i concurs de les flors. Per aquest motiu, el meu amic, va estar durant un temps cuidant d’una rosa i la va presentar a concurs. Li van donar un accèssit. A partir d’aquell moment vaig entrar com a observador d’aquell esdeveniment que cada vegada es feia més gros i cada any més visitat.

Tot va començar l’any 1954, com un acte més de les festes de Primavera, impulsat i organitzat per “La Sección Femenina de la Falange Española”. Se la anomenà “ Exposició de Flores de Gerona”. Les animadores d’aquella aventura, eren Senyores de casa bona, amb bones relacions amb el règim. Totes elles capitanejades per Maria Cobarsi, que era de la Sección Femina. La Maria, ha estat el pal de paller d’aquest esdeveniment. Ha sabut capejar els canvis ideològics i les diverses crisis que hi hagut. Ha estat la seva raó de vida.
L’any 1958 van ocupar l’església romànica de Sant Pere de Gallegans i s’anomenà “Concurso Provincial de Floricultura”. L’any 1982, es van traslladar a l’església gòtica de Sant Domènec, que era propietat de l’exèrcit. També va canviar el nom i els cartells (que des de l’any 1978 es feien ja en català) anunciaven “Exposició de flors de Girona”.
L’any 1991 va haver-hi una crisis, que ja venia d’anys enrere, entre els organitzadors i l’administració i no es va fer. L’edifici de Sant Domènec fou comprat per l’Ajuntament als militars amb la idea de que fos la futura Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

La exposició era un èxit, però era estàtica i tancada. Era difícil sorprendre al visitant any rere any. Des de l’any 1982 la organització anava a càrrec de l’Associació Amics de les Flors. Arran de la crisis i al no tenir un nou local en el barri vell, l’associació es va dissoldre amb l’amenaça de “no reprendre mai més aquesta mostra mentre les administracions no els oferissin un recinte adequat i els reparessin el greuge comès”.

A finals dels anys setanta una altre entitat associativa amb el nom d’ Amics de la Girona Antiga, anava portant endavant una activitat de foment i promoció dels habitatges de la ciutat vella. De fet eren una sèrie de burgesos i patricis que s’havien anat instal·lant a les cases velles i abandonades del barri antic. Comprades a cap preu hi van fer reformes i van donar vida en aquells indrets. L’any 1982 una de les iniciatives d’aquesta associació va ser mostrar algunes de les reformes portades a terme a les cases i als patis. I es va poder comprovar allò que Josep Pla escrivia l’any 1952 en el seu llibre publicat per Destino “Girona, un llibre de records”, que en els murs alts i aparentment abandonats dels carrers estrets, al seu interior s’hi troben uns fenomenals patis, que només en poden gaudir els propietaris. I ens engalta: “Girona fa la impressió d’haver estat formada per una junta de nobles miserables o de nobles rics escarransits i avariciosos. Però potser la terra no ha donat per a més, i no es poden fer miracles”.

Va ser a partir d’aquesta altre oferta d’obrir i ensenyar aquells patis, monuments i jardins amagats fins a les hores a la ciutadania, que van sortir noves propostes. El seu impulsor va ser l’arquitecte i regidor socialista Josep M. Birulés, que ho explica molt bé en un llibre que va publicar l’Ajuntament de Girona, “Girona Temps de Flors. 50 anys de cartells 1955-2005”, dirigit i coordinat per Dolors Vidal i Toni Monturiol, que us recomano.

A partir de l’any 1992, l’esdeveniment passa a dir-se “Girona Temps de flors. Monuments, Patis i Jardins”.
Durant aquets dies la ciutat de Girona es visitada per a més de 250.000 persones, que busquen els indrets a on hi ha els millors patis, els millors muntatges florals i, també, llocs per menjar, dormir i també per a visitar.

Ha estat a partir d’obrir l’exposició pels diferents carrers, patis i jardins del barri vell de Girona, que aquets ha anat agafant una dignitat que havia perdut amb els anys per la deixadesa de la pròpia administració i dels propietaris. Eren carrers foscos, bruts, humits... Ara, en alguns llocs, s’hi han esmerat tant, que sembla un decorat.
Es un privilegi estudiar a la Facultat de Lletres, que ocupa l’antic edifici de Sant Domènec, per l’espai i la vista que té.

GUIA PRÀCTICA

1) Fer el recorregut per la muralla, on veureu els taulats de les cases del barri vell, els de les diferents esglésies, el Teatre Municipal i el Centre Cultural La Mercè, així com els magnífics espais de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. També quan es troben el riu Onyar amb el Ter envoltats pels arbres de la Devesa. Es pot veure durant tot el recorregut ( un kilòmetre aproximadament) els jardins interiors de moltes cases del barri vell, així com una bona panoràmica de Girona. La muralla comença en el Jardí de la infància, molt a prop del riu Onyar i de la Plaça de Catalunya. En aquest Jardí fa poc i en Temps de Flors, es va obrir i habilitar la visita al públic del refugi antiaeri que es va construir, en el soterrani del jardí, durant la Guerra Civil i que només s’hi pot entrar durant aquets dies. La Muralla acaba en el Jardins dels Alemanys (o al revés). En aquest indret es on hi ha els espais més sofisticats de la mostra a l’aire lliure. Durant moltes estones del dia hi han actuacions musicals i recitals de poesia. Hi trobareu “La Cisterna Gironella”, “Sot Torre Gironella”, “Pati de la Gironella”, “Jardins d’Alemanys”. Aquests indrets son domini del poeta i fabulador d’històries de Girona, Josep Tarrés, un imprescindible de sempre en la organització de l’esdeveniment.

2) Visitar el pati i l’espai de la Fontana d’Or (carrer ciutadans, 18), edifici singular i ben restaurat i conservat que fou l’ antiga fàbrica de moneda. Actualment, des de fa ja molts anys, es la seu de la Fundació Caixa de Girona. Cada any un grup de senyores de Girona, en el patí de l’edifici i la seva escalinata i fan el seu muntatge floral que va variant i es una sorpresa per la seva ornamentació, bellesa i imaginació durant aquets dies.
Al mateix temps podeu aprofitar per veure alguna de les interessants exposicions que sempre hi tenen muntades en els seus diferents espais, en el primer pis i, també, en el soterrani.

3) Imprescindible visitar, l’escalinata de Sant Martí. Es l’estampa típica de la Girona Antiga. En aquest indret, no fa gaire, s’hi van rodar escenes de la pel·lícula “El Perfum” i “Soldados de Salamina”. Al costat de la petita esplanada on hi ha la bifurcació de les Escales que unes van en direcció cap a l’església de Sant Domènec i les altres, pujant amunt, a l’església de Sant Martí, hi trobareu el pintoresc i popular Restaurant Le Bistrot. En aquest espectacular racó un equip de decoradors i floristes hi fan la seva creació jugant amb l’espai i, sobretot, amb les escales. Aprofiteu, ja que hi sou, per visitar l’església de Sant Martí, que apart de l’espai, el treball de diverses instal·lacions en el seu interior el fan un lloc que no es pot deixar de visitar.

4) Les majestuoses escales de la Catedral, us podeu entretenir a contar quans esglaons hi ha. A veure si en conteu cent. Es un magnífic espai, amb la majestuosa i potent catedral al final de les escales. Aquí cada any diferents equips de jardineria, hi fan la seva aportació com si fos una competició. De vegades, però, l’expectació es tant, que us pot arribar a decepcionar. Però la cosa es pot arreglar visitant el interior de la Catedral que té la nau gòtica més gran del mon. Una vegada a dins podeu visitar el Claustre, que guanya amb la decoració, sempre oportuna que s’hi instal·la per la Mostra. Finalment, no podeu deixar de visitar el Museu de la Catedral on hi ha, entre altres curiositats religioses, l’admira’t Tapís de la Creació, el teixit romànic més important que ens ha arribat fins els nostres dies.

Recomanacions
*Portar un paraigües o impermeable. Sempre plou per aquestes dates. Cosa que no espanta a el visitant.
*Els pitjors dies per fer el recorregut son els festius i, sobretot entre les 12 i 14 hores i les 17 i les 20 hores.
*El carrer més concorregut es el de la Força que va parar a la Plaça de la Catedral. Es molt estret i es el que comunica el barri jueu. Es un carrer ple de botigues d’artesania, de decoració. També de bars i restaurants. Hi ha una interessant llibreria de vell, anomenada Portal del col·leccionista Joan Cortés. També, en aquesta mateix carrer, hi trobareu el Museu Jueu “Centre Bonastruch ça Porta, de visita obligada no només pel seu contingut, sinó pels seus jardins i espais interiors. Al final del carrer de la Força i abans d’arribar a la Catedral hi ha el Museu d’Història de la Ciutat. Al costat de la Catedral, en l’antic Palau Episcopal, hi trobareu el Museu d’Art (Pujada de la Catedral,12).
*En el barri del Mercadal, podeu anar a visitar el Museu del Cinema Tomàs Mallol, situat a l’antic edifici de les aigües (carrer Sèquia, 1). El més important d’Europa en quan a pre-cinema,
*Existeixen uns planells gratuïts que donen hostesses que estan repartides durant tot el recorregut. Agafeu-lo, anireu més ben orientats. No intenteu veure tot el recorregut en un dia, es molt llarg i cansat. Millor deixar una part per la pròxima visita.

*Encara que els dies festius tots els restaurants, fondes, bars, hotels i tot el que sembla en un lloc que donen de menjar es obert, es preferible que feu una reserva prèvia. O, si de cas, marxeu a la hora de dinar del circuit i aneu cap a l’eixample, allà la cosa es més tranqui-la. Les distàncies a Girona son curtes.

*Durant tota la setmana es fan diversos actes paral·lels: xerrades, exposicions, concursos, concerts.
Anoteu: Pati Cultural. Son una sèrie de concerts gratuïts que es fan a les tardes en el Pati de la Diputació de Girona (Pujada de Sant Martí 4-5).

*Podeu trobar la informació de totes aquestes ofertes en els mateixos programes que us donaran les hostesses, a la oficina de turisme, en els restaurants o hotels. També a les diferents webs que us indiquem.

*Girona ara està molt ben servida en quan a hostalatge i el menjar. Tenim un tres estrelles “El Celler de Can Roca” i “El Massana” que en té una.

A la Plaça de la Independència (atenció hi ha uns lavabos públics i ha estat remodelada recentment), també coneguda per Sant Agustí o la plaça dels cinemes, hi trobareu, a sota les voltes, diverses ofertes gastronòmiques a tenir en compta.

LLEGENDES
Girona es una ciutat plena de llegendes. S’han editat diversos llibres i també il·lustracions. Fins hi tot un Hotel porta el nom de “Llegendes de Girona” (Portal de la barca, 4. tel. 933 938 128 www.llegendeshotel.com), a ple barri vell. L’ Hotel està decorat amb plaques que expliquen totes les llegendes i aquestes estan reproduïdes en un llibre que van editar per la seva inauguració, ara fa dos anys.
La més famosa, de les llegendes, es la de les Mosques de Sant Narcís. Aquestes, van fer fora, miraculosament per obra i gràcia de Sant Narcís, a els francesos en un dels seus atacs a la Immortal Ciutat de Girona. La llegenda més recent, la que es va inventar el malaguanyat Emili Massana i Carles Vivó ( fa poc, també, ens va deixar) li va donar forma i vida: La Cocollona, es un animal en forma de cocodril i papallona que vola pel riu Onyar, que travessa la ciutat de Girona.
Però aquest any, No podran fer el compliment de la llegenda d’El Petó al cul de la lleona. Per ordre de l’Ajuntament s’ha tret l’escalinata per poder arribar al cul i fer-li el corresponent petó. Coses de la Grip A.
Aquesta llegenda explica que per se un bon gironí o vols tornar a Girona has de fer el petó al cul de la lleona. L’escultura de la lleona, es troba prop del riu Onyar, entre el pont de Sant Feliu i l’entrada de l’església de Sant Feliu.

ON MENJAR

A ple barri vell, al darrera de l’Ajuntament, el Restaurant La Penyora( Nou del Teatre, 3 Tel. 972218948 www.tripwolf.com.) Original i acollidor atès per la Consol i en Lluís, grans conversadors i activistes culturals. Les taules son antigues màquines de cosir. Cuina del país amb tocs exòtics. Canelons i “pota i tripa”, son uns plats que no s’obliden. Bons vins. Preus entre 20 – 30 €. 

El millor: L’espai, la decoració. La situació
El pitjor: Son lents amb el servei.

En el Carrer Alemanys, hi ha el Restaurant Alemanys 3, (Tel. 972213551 www.gironabonsfogons.com/alemanys3,) amb una cuina Mediterrània amb tocs gironins. Treballen molt bé els vins catalans. El propietari i cuiner Toni Vallory, està molt implicat en les diverses activitats culinàries que es celebren a Girona. Té una capacitat per a unes 50 persones i espais per a fumadors. Local molt agradable, amb diferents espais i desnivells. En una de les sales hi ha un fresc del pintor i poeta Narcís Comadira. A quatre passes de la Catedral, de Sant Domènec, dels Jardins de la Francesa, dels Jardins Alemanys. Preus entre 20-30 € 

El millor: L’entorn. Els diferents espais. El tracte.

El pitjor: Que tanca a les nits. Però, si es un grup es pot pactar la obertura.

ON DORMIR

Hotel Peninsular, situat en un dels carrers més cèntrics i comercials de la ciutat. Zona de vianants, poc sorollós. Molt a prop del Pont de Pedra i de la Rambla de la Llibertat. Te dues entrades, pel carrer Sant Francesc i pel carrer Nou. Es l’hotel de “tota la vida”, amb més de 150 anys d’història. Té servei de bar, esmorzar i salons. Instal·lacions reformades. Habitacions a partir de 60 €.

 
El millor: La situació privilegiada i la comunicació.
El pitjor: Al ser un edifici d’anys, les habitacions no son perfectes. 

Guillem Terribas Roca. Publicat a la Revista "Descobrir Catalunya" del mes de maig 2010 nº 54. Text integre.

Fotos: Guillem Terribas

Un centenar de personalitats de l'àrea urbana de Girona s'han adherit ja al manifest a favor de la consulta

Per ara ja hi ha uns 400 voluntaris per organitzar la jornada del 25-A.
Un centenar de personalitats s'han adherit ja al manifest que es va presentar ahir a la Casa de Cultura de Girona per animar els ciutadans a participar en la consulta sobre la independència del 25 d'abril a Girona, Salt, Sarrià de Ter, Fornells de la Selva, Aiguaviva, Vilablareix i Quart. L'escrit destaca «l'esperit cívic i pacífic» de la votació, que «parteix del reconeixement que el poble català ha de poder decidir de forma lliure i sobirana el seu futur». Per ara ja hi ha uns 400 voluntaris per al dia 25.
El manifest l'han liderat el director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer; el llibreter Guillem Terribas i el catedràtic de filosofia Josep Maria Terricabras. Tots tres van coincidir ahir en el valor que té que la consulta hagi sortit i s'hagi organitzat des de la societat civil, al marge dels partits polítics. Per Sunyer, això vol dir que «la gent vol un futur diferent del que està escrit», i va afirmar que és important que hi hagi una alta participació, independentment de si s'està a favor o no de la independència. Terribas va destacar que «s'està fent des de baix allò que els de dalt, i els de l'altre costat, no deixen», i va valorar sobretot la repercussió internacional. Finalment, Terricabras va fer un símil filosòfic amb la teoria de la il·lustració de Kant, i va afirmar que «la consulta haurà servit per avançar cap a la majoria d'edat». Fins ara, l'han firmat personalitats com el delegat del Govern, Jordi Martinoy; el president de la Diputació, Enric Vilert; el president d'UDC a Girona, Jaume Torramadé; l'advocat Carles Monguilod o els germans Roca, entre altres polítics i representants del món cultural, esportiu i associatiu gironí.
Ara el manifest continuarà rebent adhesions fins al dia 23, i també s'hi han adherit diversos establiments. Per al dia de la consulta, hi ha confirmada la participació d'uns 400 voluntaris.
* Publicat en EL PUNT 16.04.10. Text i foto: Oriol Mas

Sunyer, Terricabras i Terribas, a favor de les consultes
Una delegació de la Coordinadora Nacional es reuneix amb el primer ministre d'Escòcia.
REPRODUCCIÓ ÍNTEGRA DEL MANIFEST PRESENTAT AHIR PER DIVERSES PERSONALITATS DE GIRONA El filòsof Josep Maria Terricabras, el llibreter Guillem Terribas i el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, han impulsat un manifest a favor de les consultes sobiranistes al qual ja s'han adherit més de 80 personalitats de diversos àmbits, des de la política (Maria Mercè Roca, Carles Puigdemont, Jaume Torramadé) fins al dret (Carles Monguilod, Benet Salellas) o la comunicació (Josep Maria Fonalleras, Antoni Puigverd), entre altres. Ahir el van fer públic en un acte que va reunir un centenar de persones a la Casa de la Cultura de Girona, durant el qual van animar tota la població a anar a votar, ja sigui per dir que "sí" com per posicionar-se a favor del "no".
*Publicat en el DIARI DE GIRONA. Tex i foto: Daniel Bonaventura

Entrevista a "Autor/Revista . Grup 62"

La llibreria 22 és un referent cultural a Catalunya en general i a Girona en particular, on el seu propietari –en Guillem Terribas- és tota una institució.
Amb 31 anys d’història, la Llibreria 22, que actualment té dos locals al carrer Hortes i un al carrer Emili Grahit, ofereix bons llibres, bons consells de llibreter i una agenda d’activitats culturals i presentacions constant. Parlem amb en Guillem Terribas de premis literaris, llibres, llibreries, de la vida en general i del pas del temps.

-Com tracteu els premis literaris a la vostra llibreria?
Nosaltres sempre hem estat molt a favor dels premis perquè són un mitjà de difusió fonamental pel llibre. Potser ara ja se’n parla més, però fa 15 o 20 anys costava molt que els diaris o les televisions parlessin de llibres i només s’aconseguia quan se li donava un premi. A la llibreria tenim la política de posar els premis a l’aparador i en un lloc ben destacat als nostres locals, i a més, fem sempre les presentacions dels llibres premiats al llarg de l’any.

-Noteu l’efecte premi a la llibreria? Per exemple, l’endemà d’un gran premi la gent ve preguntant si teniu el llibre?
I tant. L’endemà que es faci públic un premi dels grans, la gent ja ve aquí a buscar-lo però en la majoria dels casos s’ha d’esperar unes setmanes fins que es publica.

-Quin tipus de públic és més susceptible als premis?
Els premis agraden molt a la gent que no llegeix massa. I no ho dic despectivament ni com una cosa negativa. Com en el cinema o el teatre, la literatura té diferents públics, i darrera els premis hi ha molt marketing i hi ha gent més susceptible a aquestes estratègies. Jo estic a favor dels llibres i els autors mediàtics perquè gràcies a ells hem guanyat nous lectors i gràcies al seu efecte se n’han beneficiat, fins i tot, altres llibres no tant mediàtics.

-Quins són els premis en català que funcionen millor?
El Prudenci Bertrana es ven molt a Girona, perquè la ciutat el sent molt seu. El Sant Jordi és un premi que funciona molt bé el dia de Sant Jordi, tothom el ve a buscar, tothom el vol regalar aquell dia, és un fenomen ben curiòs perquè és publica uns mesos abans. El Premi Pla també funciona molt bé, tradicionalment, a nivell de ventes.

-Dels premis importants que s’han donat aquest any, quin et ve més de gust llegir?
El que em ve més de gust llegir és Tenim un nom, d’en Vicenç Villatoro, em fa gràcia llegir-lo perquè és un bon amic i ens coneixem de fa temps i això sempre ve de gust. De totes maneres estic obert, crec que tots els llibres em poden sorprendre i per això els hi donaré una oportunitat a tots, també em vull fullejar Egosurfing, de la Llucia Ramis, i Se sabrà tot, d’en Xavier Bosch.

Text i Foto:Thaïs Gutiérrez. Març 2010.

3er Premis Gent de Cinema / Barcelona 19.02.10

Perfil del Sr. Francesc Giralt, exhibidor de Blanes.
Es tracta de parlar d’una persona que va viure l’època d’esplendor del cinema, dels que van fer possible que tota una generació aprenguéssim a estimar la vida a través del cinema. Que les setmanes fossin més curtes: els primers dies comentant les pel·lís que havíem vist el diumenge i la resta comentant els cartells de les que veuríem el pròxim diumenge. De la generació del cinema paradís. El meu cinema paradís va ser a Salt, el Cinema Núria capitanejat pels germans Gubau. També, alguns dilluns a la tarda, després d’escola, amb la meva germana anàvem a Girona, en el Cinema Ultonia, a dalt de tot. El meu pare coneixia el porter i ens deixava entrar de franc. Ara ja ho puc dir perquè ja ha prescrit i no crec que el Sr. Narcís Agustí, avui també homenejat, m’ho tindrà en compte.
Avui em toca parlar d’un home que el porta el cinema a la sang: en Francesc, perdó Franciscu, Giralt de Blanes. 74 anys vivint cada dia de cada dia intensament les entranyes d’una saga de gent de cinema. Una vida de cinema protagonitzada per dones i, de vegades, essent ell el protagonista com el personatge de George Bailey, que interpretava James Steward a la pel·lí “Que bonic es viure” de Frank Capra, degut a que anava per a metge (volia estudiar ginecologia) i hi ho va haver de deixar per fer-se càrrec de l’empresa. El seu pare va quedar mal parat d’unes cremades al salvar a l’operador, en un incendi ocorregut en el cinema Fortuny. D’aquesta manera el seu germà, més jove, va poder estudiar tranquil·lament química.
Tot va començar en un viatge a Paris a l’any 1909, de la seva tia Marieta Giralt i del seu pedri Francesc ( d’aquí li ve el nom de Francesc) que van quedar bocabadats d’aquella meravella anomenada “cinematògraf”. A la tornada a Blanes, vam muntar una estructura en el Passeig de Mar de Blanes i amb el nom de Cine Blabenc, van començar, a l’estiu, a projectar pel·lícules.
Poc temps després, es van embrancar en la construcció del que seria el fantàstic i elegant Teatre-Cinema Fortuny.
Van tenir una mena de competència familiar, tipus sèrie de televisió, però el bon seny i persones civilitzades van deixar de costat la rivalitat i es van entendre. D’aquesta entesa en va sortir el Cinema Fèmina. Més tard, amb l’arribada dels emigrants d’Andalusia, Extremadura, Murcia... a Blanes, la família s’animà a fer un nou cinema que li posaren el nom de Bahia.
Enmig de tots aquest projectes, unions i il·lusions, el pare d’en Francesc el va enviar a Barcelona a estudiar a els Escolapis de Sarrià. Curiosament, altres empresaris de cinema de Girona també hi van enviar els seus fills en el mateix col·legi. D’aquesta manera s’hi van trobar, el Sr. Narcís Agustí, de Girona i el Sr. Enric Gratacós de Banyoles. Coses de la vida.A Barcelona va conèixer a una pubilla de Blanes, que estudiava farmàcia, la seva dona Mercè Oms. Ella si que acabà els seus estudis hi va exercir de farmacèutica, tot i que més d’una vegada els hi ha donat un cop de ma a l’empresa de cinemes, en tasques administratives i, si calia, a la taquilla venent entrades.
L’any 1964 es va inaugurar el reformat cinema Fèmina. Per cert, amb una mica de retard del previst. Volien posar-hi per el nom el començament de les paraules dels noms del seus fills. Tenien una filla, anomenada Marta i per tant tenien MAR, però encara no sabien el nom de la criatura que venia, entre altres coses perquè no sabien si era nen o nena. I va ser una nena. L’Anna, i així va sortir el nom de MARiAN.
Guillem Terribas. Text llegit a l'entrega del premi " trajectoria com exhibidor cinematogràfic, al Sr. Francesc Giralt".

Maria Àngels Anglada

Una productora norteamericana compra los derechos cinematográficos del libro De su novela "El violí d'Auschwitz" se han vendido más de 100.000 ejemplares en catalán desde 1994.
(...) Anna Soler-Pont, responsable de la agencia Pontas, no llegó a conocer a Maria Àngels Anglada pero cuando sus hijas Marionna y Rosa, herederas de los derechos de autor, la llamaron varios años después de la muerte de su madre para que gestionara su legado, descubrió unas obras que la fascinaron. La tarea de vender derechos de traducción y adaptación de novelas en catalán y de una autora ya fallecida no era fácil. De hecho, empezaron por traducir por su cuenta El violí d'Auschwitz para darlo a conocer fuera de España. El acuerdo de representación se fraguó en el 2001, pero hasta el 2008 no llegaron los primeros resultados positivos.

En Francia, Éditions Stock publicó el libro en junio pasado y en seis meses se han vendido 15.000 ejemplares. Ahí ejerció un papel clave el librero Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, un auténtico catador de libros, gran amigo también de Javier Cercas, otro triunfador local. Terribas, que conoció personalmente a Anglada, escribió una carta a seis libreros franceses recomendando la obra que la editorial envió, junto con un capítulo del libro. Y la estrategia funcionó. (...)
Fragment article de la Vanaguardia "Una productora norteamericana compra los derechos cinematográficos de "El violí d'Auschwitz" escrit per Josep Playà Maset (12/02/10).

Aquesta notícia ve donada a través d’un correu electrònic que vaig rebre el 18 de maig de 2009 i que a continuació transcric:
Cher Guillem Terribas, je suis l'éditrice d'une collection de littérature étrangère qui se réjouit de publier en juin prochain Le Violon d'Auschwitz, dont la beauté de l'écriture et la puissance d'évocation m'ont impressionnée. Nous publierons en avril prochain Le Cahier d'Ahram, et je suis vraiment fère d'accueillir cette auteur dans une collection qui a publié des auteurs tels que Virginia Woolf, Stefan Zweig et autres grands noms. Je me permets de vous écrire sur les conseils d'Anna Pontas car j'ai cru comprendre que vous étiez un vif admirateur de cet écrivain et je suis sûre que quelques lignes de votre main seraient une merveilleuse introduction auprès de nos libraires. Accepteriez-vous de nous rendre ce petit service? Avec quelques mots sur votre travail bien évidemment et sur votre librairie! Une petite photo? En vous remerciant par avance de l'accueil que vous réserverez à ma requête.
Bien à vous, Marie-Pierre Gracedieu.

A continució, l'original que els hi vaig enviar:
Maria Àngels Anglada, una dona culta i sensible
Vaig tenir la sort de conèixer a Maria Àngels Anglada fa molts anys, a la Llibreria 22, arran d’una presentació en la que ella era la presentadora del llibre. Més tard, li vam presentar llibres seus, com el reconegut i llegit “El Violí d’Auschwitz”. Precisament, la darrera vegada que vaig estar llarga estona amb ella, va ser en un viatge en tren, de tornada de Barcelona. Ella anava a Figueres, on vivia i jo a Girona. Va ser un viatge molt agradable i amb una conversa molt interessant. Vam parlar de l’èxit de la novel·la “El violi...”. Ella estava molt contenta perquè li acabaven de comprar el drets per fer-ne una versió cinematogràfica de la novel·la. Li preocupava, però, si realment podríem portar a terme el projecte, degut a que era molt costosa la seva producció. La pel·lícula no s’ha realitzat mai. Una llàstima.

Maria Àngels Anglada, era una dona molt culta i sensible, de conversa agradable i amb un to de veu molt suau. Amant del mon dels clàssics grecs i romans. Així ho va deixar palès en diverses obres. També, va conrear la poesia en diverses ocasions.
La seva sensibilitat i el seu compromís amb la societat, la va portat a escriure i expressar el dolor de la repressió i la intolerància de la nostra civilització, en obres que han estat traduïdes i publicades en aquesta prestigiosa col·lecció: “El Quadern d’Aram” (1977) que ens parla del genocidi dels armenis i, “El violí d’Auschwitz” (1994), que ja porta venuts, en la seva versió original en català, més de cent mil exemplars.
A la Llibreria 22, hem tingut molta cura dels llibres de Maria Àngels Anglada, per la seva gran capacitat d’explicar històries. Arran de l’èxit del llibre de John Boyne “El noi del pijama de ratlles “ (The boy in the Striped Pyjamas), hem potenciat el llibre de la Maria Àngels Anglada, “El violí d’Auschwitz”, escrit amb molta més sensibilitat i cruesa, com a complement a la historia que ens explica Boyne.
Guillem Terribas Llibreter i gerent de la Llibreria 22
A la foto: Antoni Pugverd, Gemma Garcia i Mariangela Vilallonga, durant la presentació a la Llibreria 22 del llibre "Poesia de Maria Àngels Vilallonga" el 18/03/10.

L'home que sabia mirar la vida

email protegit

Vaig conèixer Jean-Marie Maurice Schérer, més conegut com a Eric Rohmer, el 1970, en una sala d'art i assaig, on es podien veure pel·lícules diferents i en VO. Jo tenia només dinou anys. Va ser amb Ma nuit chez Maud. No era un entusiasta del cinema francès de qualité i d'aquella banda de crítics de cinema que escrivien a Cahiers du Cinéma els de la Nouvelle Vague. D'aquells il·luminats que van canviar la manera de fer i d'explicar històries, només dos em va robar el cor: François Truffaut i Eric Rohmer.
Encara no sé explicar-me què em va entusiasmar d'Eric Rohmer, quan a les seves pel·lícules (aparentment) no hi passava res i només parlaven i parlaven. També s'ha de dir que en aquella trobada vaig quedar enlluernat per l'encant i la seducció de Françoise Fabian i d'un jove i atractiu Jean-Louis Trintignan, els protagonistes. Trenta-sis anys després, amb un envellit però encara atractiu i interessant Jean-Louis Trintignan, a Girona, vaig poder recordar el rodatge de Ma nuit chez Maud presentant-la en el cinema Truffaut. Trintignan em va parlar de Rohmer, dels encants de la Fabian, i es va sorprendre en recordar que ell en va ser un dels productors. Em vaig emocionar i entristir al final de la projecció de L'ami de mon amie, en pensar que possiblement no veuria cap més pel·lícula nova de Rohmer. Era l'any 1989. Afortunadament, hem pogut veure, fins fa poc, pel·lícules del mestre.
M'agrada tot el que ha fet Rohmer, sobretot i per sobre de tot els seus Contes morals, els Contes i proverbis i els Contes de les quatre estacions. Les he vistes, sempre, en versió original i quan he d'anomenar alguns dels títols, els dic en francès, mai en la seva versió espanyola.
I és que Rohmer m'ha deixat veure la vida per una finestra en forma de pantalla. M'ha permès xafardejar en la vida de jovenetes i no tan jovenetes, des dels seus petits grans problemes quotidians. De les seves (de vegades) absurdes converses i estats d'ànims. Dels seus amors i desamors. Dels desitjos incomplerts per qüestions morals i socials. He desitjat, com els seus protagonistes, fer l'amor després del migdia, desitjar el genoll de Claire, dormir amb la Fabian, ser aviador, ser amic de la Paulina allà a la platja i veure le rayon vert. Rohmer, sempre m'ha fet sentit jove. Rohmer m'ha ensenyat a mirar i estimar la vida. I això es d'agrair. Ara sí que m'emociono i, també, ploro perquè ja no podré veure cap més pel·lícula nova de l'amic, del jove amic Eric Rohmer. Sempre, però, em quedaran les seves petites grans històries. Sempre podré tornar a xafardejar la vida amb les seves pel·lícules.
Guillem Terribas, publicat a l'edició de Catalunya d'El Punt el 15.01.10, a la secció de Plaça Major.

Retrat de la Girona profunda

L’estiu del 2008 vaig estar a casa d’en Ramón Fontserè. En Ramón, arribava de Girona de rodar les darreres escenes d’una pel·lícula que em va dir que es deia “Tres dies amb la família” i que la dirigia una jove, molt jove, noia que es deia Mar Coll, que tenia família a Girona i vivia Barcelona. Que era la seva primera pel·lícula. No havia sentit mai a parlar d’aquesta directora. Em va dir que tenia la sensació que havia participat en una bona pel·lícula, però això no es podia dir fins veure el resultat final. També em va dir que els seus companys de rodatge eren l’Eduard Fernández i en Francesc Orella. Vaig pensar que aquella jove directora havia de tenir les coses molt clares per poder controlar aquest tres “monstres” de l’escena.

Vaig tornar a sentir a parlar de “Tres dies amb la família” el mes d’abril de l’any 2009, quan una corresponsal d’un diari de Madrid a Girona, em va trucar perquè li expliqués que en sabia de la pressió que havien tingut els cinemes de Girona, per part de la família de la Mar Coll, de que no s’estrenés la pel·lícula ja que no els hi agradava el que havia explicat d’ells la jove parenta. Vaig esbrinar si era veritat i vaig comprovar que era una absurda història i que la corresponsal havia sentit a tocar campanes i res més.
Finalment el 22 de juny, en els cinemes Oscar (ara Ocine) en un passi privat acompanyat d’en Ramón Fontserè i la seva dona Dolors, vaig poder veure, per fi, la pel·lícula de “Tres dies amb la família”. Tant en Ramón com la Dolors, tampoc l’havien vist. També hi havia la jove directora Mar Coll. Durant la projecció no ens vam creuar paraules amb en Ramón. La Dolors la vaig veure molt interessada amb la història. Una vegada acabada la projecció, vaig tenir la sensació de que en Ramón es treia un pes de sobre i, amb cara de satisfacció, em va dir que li havia agradat molt. Més del que es pensava. I a mi em va agradar i sorprendre. Com també ho va fer, de sorprendre, la Mar Coll quan en Fontserè me la va presentar. Vaig comprovar que era jove, però que tenia molt clar el que volia fer i el que havia fet. I a mida que parlava amb ella, vaig entendre que pogués dominar la història que havia proposat i, també, als tres actors protagonistes, així com la resta dels actors i molt concretament a la jove actriu que porta el pes de la pel·lícula Nausica Bonnín, que broda el seu personatge.
De què va la pel·lícula?. Doncs es la història d’una família que es reuneix a Girona per anar l’enterrament del pare dels tres protagonistes. Un pare dominant, un advocat poderós i influent a la ciutat. I que passa durant aquets tres dies a Girona?. Doncs, que coneixem els draps bruts de la família, les seves angoixes, enveges, les seves desavinences, la seva hipocresia i, també, els problemes dels fills adolescents que passen del passat d’aquella família de la Girona profunda.
I tot això explicat molt a l’estil d’una pel·lícula francesa, cosa que la pròpia Mar Coll admet orgullosament.
La gràcia d’aquesta “opera prima”, està en que Mar Coll sap explicar una història amb un cert “déjà vu” com diuen els francesos, amb intel·ligència i controlant el temps, no deixant que la narració i els personatges se li escapin de les mans. I, també, perquè va tenir la sort de comptar amb la complicitat d’uns actors que es van creure amb la història i com la volia explicar la directora i guionista.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Recuperació de la pel·ícula en el Cinema Truffaut. Del 15 al 29 de gener.

Ha mort J.D. Salinger

Jerome David Salinger J.D. SALINGER
1 de gener 1919-27 de gener de 2010
L ’any 1983, la Llibreria 22 va convidar Jaime Gil de Biedma a fer l’obertura del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero. L’acte es va fer al migdia i, després, gent de la Llibreria i del jurat, unes deu persones en total, vam anar a dinar. Aquest dinar, amb sobretaula inclosa, va durar unes quatre hores llargues. Jaime Gil de Biedma, va ser el protagonista d’aquella interessant sobretaula. Ens va parlar de literatura, de poesia, de política, del català, de les seves estades a un balneari a Granada, per recuperar-se dels seus accessos culinaris i de diferents barreges alcohòliques... de Filipines i, també, de la Isabel Preysler. Va ser una tarda per no oblidar. En un moment determinat ens va deixar anar: "sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit La Cartuja de Parma (La Chartreuse de Parme, 1839). La majoria dels que érem allà no havíem llegit la famosa novel·la de Stendhal.Ara, m’atreveixo, salvant les distàncies amb l'admirat Jaime Gil, a dir que “sóc incapaç de mantenir una conversa amb una persona que no hagi llegit El vigilant al camp de sègol (The Catcher in the Rye, 1951) . Ah, i no es tracta d'una novel·la per a adolescents.I tal com volia Salinger, que en els seus llibres només hi hagués el títol de la obra i res més. Ni fotos, ni biografies, ni sinopsis; per tant no diré res més, només que llegiu J. D. Salinger.

Guillem Terribas

Demà serà un altre dia: passions i proeses de Guillem Terribas

“L’art no reprodueix allò visible; l’art fa visible”. Paul Klee

Guillem Terribas (Salt, 1951) publica la seva primera novel•la, amb un títol formidable. Demà serà un altre dia és la història d’un ahir vist des d’un ara, obrint la porta a un futur en moviment incessant. Les “aventures d’un llibreter”, tal i com resa el subtítol de la novel•la, són un projecte tenaç de reinvenció personal, d’una particular renovació i reestructuració del jo de Terribas en relació amb el seu context, tant vital (Salt i la millora perseverant) com professional (la 22 i el seu creixement diari). Una vida de cine, en efecte, però també un trajecte atapeït de realitats profundes.
Estructuralment, la novel•la segueix –com no podia ser altrament– la fisonomia del teatre clàssic: tres actes (presentació, nus i desenllaç) on, en aquesta avinentesa, el tercer acte és l’índex onomàstic que llista el gruix de noms que han fet part de la vida de Terribas. De fet, si s’acata a la precisió, la novel•la –i per això no és oportú parlar de memòries– abasta trenta anys de la vida de l’autor, dels anys cinquanta als vuitanta. Una prova d’aquesta transsubstanciació artística és la semblança del narrador amb aspectes concrets d’alguns protagonistes de novel•la (la pèrdua de la fe com Juli Soleràs d’Incerta glòria, el qual profereix una sentència que bé podria ser d’en Guillem: “No et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació”) i sobretot de pel•lícula (la consciència de tenir quelcom propi com Tom Waits a Tallo de hierro; la positura corbada de John Wayne a causa d’una dura espondilitis i, vés per on, la reacció optimista de l’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, la qual davant d’un problema present sempre deia: “Demà serà un altre dia”).
Una altra manera de llegir el llibre és a partir de l’estructura bimembre. Dues parts, de sis i vuit capítols respectivament, amb una frase al final de la primera part que dóna la clau per obrir el secreter: “I aquesta és una altra història”. En efecte, a Demà serà un altre dia hi ha un detonant: la creació de la Llibreria 22 de Girona. En aquest sentit, hi ha un abans i un després de la fundació d’aquest espai cultural, i és el propi autor qui avisa que una nova història està a punt de ser llegida. Dos contes, dues narracions dins la novel•la d’itinerari, de construcció, de trajectòria. Un bildungsroman marcat pel subtítol, ben mirat: primer les aventures d’un home, després les aventures d’un llibreter. Aquestes dues visions no són, en cap cas, excloents. Guillem Terribas no deixa mai de ser l’aventurer que era de petit, que ha estat sempre, ans al contrari, les sinèrgies i les amistats, les pel•lícules i els llibres, el fan avançar com a ésser ple d’humanitat i de ganes de saber.
La memòria humana és selectiva; la d’en Guillem Terribas sembla ser indiscriminada, ampla que no pas confusa. Ell rescata una quantitat colossal de fets que, per senzills o importants, han quedat emmagatzemats dins la seva retentiva, però sap “que si ho vull explicar tot no acabaré mai, encara que ho resumeixi”. I entre aquests fets, persones o coses vistes hi ha molta informació que vol instal•lar en el present i que sembla irreal en la mesura que està recuperada d’una manera acurada i ben cosida. La precisió dels detalls que l’autor recorda –convenientment passats pel sedàs de la literatura– semblen talment els d’un narrador omniscient. La simultaneïtat, els plans paral•lels, la lògica retrospectiva (records) i la lògica prospectiva (somnis), fan senzill d’imaginar el jo de Terribas com un observador inquiet amb el do de la ubiqüitat, un d’aquells herois quotidians que saben fer del dia, una llança flexible de més de vint-i-quatre hores.
En aquest mateix sentit temporal, és interessant de destacar com el pas dels anys (a banda de les referències temporals concretes) es dibuixa a la novel•la a partir dels diversos canvis de cotxe del protagonista i dels enamoraments successius. En el cas dels automòbils, hi ha una línia recta: del dos cavalls a l’R5, de l’R5 al Citröen Dyane 6, però en el cas dels amors, la línia es transforma en cercle: Marta, Anne Zumbach, Montse Hosta, Marisa, Marta.
A Demà serà un altre dia, l’autor ha caminat i ha descaminat el recorregut narratiu, situant-se en l’indret de l’escriptor i alhora en la posició del lector. Ha escrit allò que a ell li agradaria llegir, en un acte de generositat i de força comunicativa sense oblidar en cap moment el rigor d’allò que expressa. S’ha reinventat a si mateix, transformant-se en protagonista de les seves pròpies anècdotes. La voluntat darrera, assolida sens dubte, consisteix en explicar d’on ve aquest personatge que crea la Llibreria 22 l’any 1978. Un personatge no només agitat per tot allò que es mou (pintura, teatre, ràdio, cinema, literatura) sinó empàtic amb les inquietuds dels altres, amb una capacitat extraordinària per establir sinèrgies amb qualsevol projecte, per més utòpic que pugui semblar a l’avançada. Però com digué Jack l’Esbudellador, anem per parts.

Primera part: d’un naixement a un altre.
Els sis primers capítols de Demà serà un altre dia integren un tempo de vint-i-sis anys, des del naixement del protagonista a Salt, el 14 de desembre de 1951 fins al naixement de la seva filla Paula, a Girona, el 21 de juliol de 1977. Els anys d’infantesa són els anys d’aprendre a aprendre, de descobrir la por a partir de la sang, de la descoberta de la llibertat de la natura en plenitud (al mas del tiu Lluís, a Montalban), de l’observació dels pagesos, la terra i les vaques, dels primers pensaments, de la idea de no voler créixer, de la màgia del cinema, de l’avorriment a l’escola, dels primers cigarrets, dels primers dibuixos copiats del TBO. La lectura significativa de la primera novel•la, Gerona, de Galdós, l’adquisició dels primers hàbits els caps de setmana: dissabte, teatre sobre pel•lícules. Diumenge al matí, missa voluntària; a la tarda, cinema.
L’adolescència suposa a Guillem l’aventura de descobrir la ciutat: els estudis a Girona, el món insòlit de coneixements i de noves amistats a l’escoltisme, que representa, en definitiva, una altra manera de viure la vida. Artística i personalment, el protagonista creix. I creix en una dimensió també moral: assisteix a les primeres classes de català de manera clandestina i es veu obligat a escollir entre la vida real (anar d’excursió) i l’altra existència (anar al cinema). La relació “ingènua” amb les noies, l’admiració pel glamour de les grans dones del cinema –sobretot Ava Gardner–, i el primer amor titllat d’inassolible: la Marta. Paraules d’amor que sortiran de la cançó per esdevenir un amor pur i consolidat: de la idea a la realitat, del Romeu i Julieta de la pantalla al Guillem i Marta de la genuïna vida.
Potser arran de tot aquest cúmul de descobertes que li feien ampliar els horitzons, Guillem Terribas deixa d’estudiar als catorze anys. L’accés al món laboral li fa conèixer la disciplina d’un horari i d’una responsabilitat. A Demà serà un altre dia, el protagonista sempre és més madur del que correspon a la seva edat biològica i, per aquesta mateixa raó, resulta un personatge intemporal, sense edat i en conseqüència, ric. Però l’aventurer no mor mai, amb la qual cosa “vaig combinar els meus horaris laborals amb els horaris d’aprendre la vida”. Promou La Pastera, dins la rectoria, un espai d’encontre per conversar sobre temes d’actualitat, i alhora recupera la participació a la pintura, a la ràdio i a la música. En paral•lel, en Guillermu exerceix feines de tota mena: amb un sentiment clar de no moure’s per una voluntat de canviar el món, sinó per aprendre i per passar-ho bé. Però s’equivoca quan diu: “Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només amb serveix a mi”. Rotundament no. Demà serà un altre dia és una novel•la que, probablement sense saber-ho ni voler-ho, ajuda el lector a ser una persona més humana, a apostar per una mirada vitalista, a instruir-se en una vida plena i a saber estimar. Sí. La presència de l’amor i de la mort, dos dels pols de la poètica romàntica alemanya, enforteixen tant l’autor com el lector, conscients que entremig hi ha el dolor que acompanya la vida. Carregats d’esperances, però sense ignorar el sofriment de l’existència, avancem amb la lectura i visitem, fent-ne part de l’entusiasme, la ciutat de Venècia i ens decebem, també junt amb el narrador, amb l’escenari estrafet de Verona.
Concretament als vint-i-dos anys, en Guillem inicia el periple del servei militar al Sàhara. Sumant casualitats i atzars a la seva vida –el llibre n’és ple i de vegades fins i tot superen la versemblança de tan reals com són–, per una errada del seu pare, que l’inscriu un dia després del seu naixement, el protagonista és enviat a l’Àfrica en comptes de romandre a Girona. El primer vol amb avió i la desolació arran de la notícia converteixen l’aventurer en espia i confident que fa contraespionatge: un nou actor capaç de penjar un pòster de Romeu i Julieta que desconcerta i destaca entre els cartells pornogràfics dels companys de mili. Els records agradables d’aquells mesos en un artista com ell només poden ser el paisatge (la posta de sol més espectacular que recorda), la música (The dark side of the moon, de Pink Floid) i el bàlsam dels llibres (Cien años de soledad, de García Márquez). L’episodi al desert fou un exili, un moment on el temps es va suspendre i on el subconscient va començar a fer la seva i no va aturar els malsons fins al cap de vint anys. El retorn a Girona, lògicament, no podia ser sinó atípic, amb una sensació d’estranyament i de llunyania que fa que en Guillem necessiti marxar uns dies a empeltar-se de la natura francesa i de la neu de Ginebra. Una immensa sensació de solitud que prova de guarir tancant-se al cinema.
A Girona, novament, començarà a ampliar el seu univers, el seu tarannà innat d’André Breton, d’artista total. L’entrada al món de la comunicació i de l’escriptura a la revista “Presència” el converteix en un viatjant de dia i en un apassionat artista de nit. A això s’hi afegirà ben aviat els primers contactes amb el món de la ràdio, la lluita per la recuperació de la independència de Salt –i per extensió, de Catalunya–, la creació de l’ADAG, els viatges freqüents a Perpinyà a veure cinema, la lectura setmanal de “Fotogramas”, la recuperació de la tradició de representar els pastorets, la creació d’un grup de teatre i d’una escola d’adults a Salt, i un dels episodis més emotius de la seva vida: el casament amb la Marta en plena natura. Som als voltants de l’any 75, anys revolucionaris i molt creatius. Tan creatius, que al cap de dos anys, neix la seva filla Paula. En paral•lel, en aquest electrocardiograma que és la vida del nostre protagonista, mor el dictador i ell es queda sense feina.

Segona part: vida que dóna més vida.
Després del naixement de la Paula (el dia de Sant Daniel) i de la nova situació laboral, Guillem Terribas no es rendeix. En qüestió de tres mesos aixeca un somni: una llibreria que és aparador d’un gran nombre d’activitats culturals. Cerca de socis, de projectes, de local i inauguració. Així de ràpid: així de cert. I el narrador explica, a través d’una successió veloç de fotogrames, aquesta impressionant gestió, “mirant-ho amb la perspectiva del temps i amb l’experiència acumulada”. I aquesta experiència és la del llibreter, que tot i tenir la sensació personal de perdre la imaginació creativa envers l’art a causa de la dedicació plena a la llibreria, el que fa realment és sumar sense treva aquesta educació de la mirada que no només té, sinó que sap encomanar.
La introducció de l’ordinador, si bé resultà una eina útil capaç d’ordenar dades i clients, preus i vendes, també representà el perill d’estroncar la capacitat de memoritzar i per tant, de mostrar inseguretat davant el client. Aquest és un dels passatges més interessants de Demà serà un altre dia, en la mesura que exemplifica com amb aquestes diverses digressions sobre la filosofia de l’ofici, la crònica sentimental de la 22 agafa una potència que n’evita el sentimentalisme gratuït. Les discrepàncies entre en Guillem i la Concha, els dos portaveus inicials de la llibreria, l’híbrid dificultós de la rauxa d’ell i del seny d’ella, fa que justament després de 22 anys, Terribas quedi al cap del projecte.
A partir d’aquest punt, la novel•la retrocedeix, amb un afortunat flashback al blanc i negre, al deixatat de la història, a les bases d’una llibreria que va anar creixent alhora que creixien els seus fundadors i fins i tot la ciutat de Girona. No em refereixo pas a l’edat i als dies, sinó a la intensitat, a la passió i al dinamisme. Tècnicament, la vora no fa bosses: aquella colla d’esdeveniments encavalcats que primer s’han enumerat a ritme de persecució automobilística s’estoven i s’omplen d’informació detallada i seleccionada, com en una filmació russa: la primera presentació, les visites que es converteixen en habituals d’escriptors i polítics, l’engrossiment de les relacions amb col•lectius culturals de la ciutat, la il•lusió de la primera parada del primer Sant Jordi (un dia que, per cert, en Guillem sí que va ser una divinitat omnipresent entre la Rambla de Girona i el Teatre de Salt), la col•laboració a la ràdio per parlar de llibres i entrevistar autors, els dinars anuals amb llibreters, la relació amb els editors. A nivell estrictament personal, i de manera intercalada, s’hi narra l’establiment de vincles duradors amb escriptors, editors, actors i directors i, sobretot, el naixement del seu fill Daniel i el canvi de pis al centre de Girona.
Se’m fa precís de comentar el do de persuasió que té el narrador alhora de mostrar l’admiració que sent per diversos personatges reals. El cas d’Adolfo Marsillach és, segurament, el més determinant d’aquesta tècnica aplicada al punt de vista. Parlant de l’actor, afirma que “en sabia molt de parlar i de modular la veu per aconseguir que la gent parés atenció a les seves paraules”. ¿I què fa en Guillem real, i en Guillem protagonista de la seva novel•la sinó saber-ne, de parlar i fer-nos parar atenció a nosaltres, lectors i amics? Literàriament impecable: no som davant d’una autobiografia, reiterem-ho: som davant d’una novel•la contemporània que incorpora tècniques narratives i cinematogràfiques de primera fila. Som davant la història novel•lada d’un home que no interpreta personatges dalt d’un escenari, sinó que ho ha bescanviat “pel paper de llibreter a la llibreria”. Aquesta idea és precisament el codi del llibre i així l’hem de saber llegir.
Potser per això no estic del tot d’acord amb el text de la contracoberta: el to no és senzill, sinó treballat des de la complexitat de fer-se entenedor; el reflex no és fidel a la realitat objectiva, sinó a la realitat del personatge que s’hi autoretrata i que, en conseqüència, s’hi autoficcionalitza i actua com a tal; la recreació no és trepidant, sinó fonamentalment literaturitzada i per tant, pensadíssima. I malgrat que en Guillem pensi que “quan et diuen que ets imprescindible corres el perill d’arribar a creure-t’ho”, ha de saber que ell ja és imprescindible per a més d’una i de dues persones. I ho sap. La seva és una novel•la feta a partir de retalls, talment la seva vida, feta d’aventures, proeses i passions: “Tinc els dits i les mans brutes de tant remenar retalls de premsa i altres papers. Els anys em van passant per davant”, escriu Terribas amb un to de realisme absolut no exempt d’interpretació i de suggerir una imatge cinematogràficament molt potent i que literàriament respon al manuscrit trobat, en aquest cas, a la confecció del text total, a partir de fragments.
Som dins una pel•lícula, d’una bona pel•lícula construïda per un guionista d’excepció. S’acosten els rètols finals i el llistat d’actors i figurants que han fet possible el film. El protagonista, sol en el seu espai de treball, tanca l’ordinador (l’arrel) i la llum de l’estança (la saba). Mira els llibres que l’envolten per darrera vegada abans de marxar, a càmera lenta. A fora, ja és de nit, el moment propici per a la creació de móns. S’allunya solitari caminant per un carrer buit. Probablement fa fred i hi ha un deix de boira: l’escalf habita dins seu. El cant ha estat creat. I, per què no, gira la cantonada i encara divisa l’aparador de la 22. Topa amb una ombra recolzada a la paret. És l’Ava Gardner. Li dóna foc. Ell encén un Rex...


Per molts anys, Guillem.

14 de desembre de 2009
Anna Carreras

El mestre llibreter

En la mort de l'activista i, també, llibreter Feliu Matamala, comentava a en Pere Rodeja, fill, que esperava tardar molts anys (li deia entre 30 i 40, per tirar llarg) a haver d'escriure sobre la mort del mestre Pere, el seu pare. Ahir, a primera hora del matí em va trucar en Pere, fill, amb rerefons de plors, per donar-me la trista notícia de la mort del seu pare. I m'ha recordat el que vaig dir-li la setmana passada. Ni ell ni jo ens havíem de pensar que aniria tan ràpid. Ni el mateix Pere, que encara divendres passat vaig estar amb ell a la seva llibreria comentant coses de llibres, amb aquella bonança i amabilitat pròpia del mestre i amic. En Pere era l'enveja i al mateix temps la provocació per ser millor, per ser un bon llibreter. Tots hem «patit» que quan es parla de llibres i de llibreries ell, en Pere, era per boca de tots els ciutadans el millor; el que més memòria tenia, el que sabia trobar més ràpidament un llibre, el que sempre sabia a on era i a on podia trobar el llibre que el client li demanava. Encara avui, en parlar d'ell, m'han recordat aquesta professionalitat. I aquesta era l'enveja que sempre li he tingut, que li hem tingut tots els seus companys de professió.En Pere de Can Geli era d'una raça de llibreters que s'han extingit. Aquella manera de treballar, d'atendre el client, de saber el que vol i de suggerir, s'ha acabat. Amb ell, s'ha mort una manera de fer i ser llibreter.Però la seva memòria, la seva experiència i el seu saber ens han d'ajudar a perfeccionar-nos i tenir un model, encara que el temps i les circumstàncies no són els mateixos que els que ell va viure com a llibreter.Per sort, per a Can Geli, per a la Llibreria Geli de l'Argenteria i per als ciutadans, ens queda l'altre Pere de Can Geli, el seu fill.
Guillem Terribas, publicat en El Punt 03/12/09. Foto Martí Artalejo