Un divendres

Joaquim Nadal. 

Alguns divendres, pocs, em quedo a Girona i faig agenda gironina de poca intensitat. Aprofito per passejar una mica, per veure els amics, per prendre el pols de la ciutat. Els dies que em quedo hi ha una cita indefugible al bar Neptú del carrer Hortes on setmanalment des de fa molts anys ens trobem vells amics d’en Modest Prats, que quan va ser rector del Mercadal va instaurar aquest costum, aquest cenacle-tertúlia que ara articula l’inevitable Guillem Terribas i per on passen en Manel Serra, en Francesc Francisco, l’Anna Pagans, en Xavier Corominas, en Salvador Garcia-Arbós, en Tomàs Sobrequés i més esporàdicament jo mateix.

Una de les trobades dels divendres (03.11.2023)  Jaume Teixidor (espontani) Anna Pagans, Tomàs Sobrequés, Guillem Terribas, Francesc Francisco. Falten en Vador Garcia, Joaquim Nadal, en Mines
i en Manel Serra. 

Divendres passat 9 de febrer va ser un dia gironí però més especial. Vaig començar a la plaça de la Catedral fent un tallat al Bau Bar amb en Xavier Masgrau; feia mesos que no ens vèiem i apart de posar-nos al dia de les dèries respectives ell em va compartir el programa dels concerts que ha programat l’associació dels Manaies de Sant Daniel. Abans d’entrar al col·legi d’arquitectes em vaig trobar just al pas de la porta la Carme Clusellas, directora del Museu d’Art; respirava un optimisme tranquil. Em va fer cinc cèntims de la situació del Museu i de les perspectives immediates, de les excavacions que s’estan fent just després de la rampa d’entrada a mà dreta en un punt on es pensen construir els nous accessos al Museu, i de les adquisicions més recents entre les quals cal esmentar dos quadres de Rusiñol que ja s’han donat a conèixer i una part del fresc de l’absis de l’església de Pedrinyà amb la figura d’un àngel. També em va dir que s’anaven ajustant els termes de l’acord amb el Bisbat i que el gruix de les peces diocesanes que l’església volia en els seus dipòsits ja s’havien traslladat. Va ser així com em vaig assabentar que les taules de vitraller ja estaven exposades a la sala especialment habilitada per a aquesta funció just al damunt de l’ala nord del claustre.

La terrassa del Neptú 

Un cop acabat el tallat vaig baixar cap al Neptú per fer acte de presència a la tertúlia a l’àrea d’influència de la Llibreria 22. M’hi vaig estar poca estona. M’esperava a la Sala de Graus «Pep Nadal» de la Facultat de Lletres i Turisme de la UdG l’acte de defensa de la tesi doctoral de l’Eduard Caballé i Colom. Em sembla que puc dir que en termes estrictes deu ser el meu darrer acte acadèmic; ja no tinc cap altra tesi en perspectiva. Formaven la Comissió la Conxita Mir, Catedràtica de Lleida, la Rebeca Saavedra, professora de la universitat de Cantàbria, i en Francesc Miralpeix, professor titular de la UDG. El tema de la tesi és El «Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional» i el control franquista del patrimoni a Catalunya durant la Guerra Civil. Agents militaritzats, assessors, propaganda i burocràcia a la «Comisaría de la Zona de Levante», (1938-1940)». Un treball de gran interès i amb moltes aportacions rellevants fruit d’una immensa recerca en més d’una vintena d’arxius. Com correspon vaig intervenir en el torn que es reserva per al director de la tesi i per als altres doctors de la sala i vaig recordar amb emoció com només feia set anys que l’Eduard Caballé s’havia incorporat a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural amb el títol de grau recent estrenat i disposat a fer un itinerari d’aprenentatge accelerat. El resultat final un cop coneguda la votació telemàtica secreta va ser el reconeixement de la tesi amb un excel·lent cum laude.

 JOAQUIM NADAL, publicat en el Diari de Girona 16.02.2024

Exterior del Neptú.

* El dijous 21 de Febrer del 2024, El Neptú va tancar les portes. Els "propietaris" Jordi i Tonyi, deixen el Neptú per dedicar-se de ple en el restaurant "Casa Urieta", que fa un any que van obrir a una travessia del carrer Santa Clara, a la Plaça Mercadal. Un pena i la tancada era anunciada,  però no tant sobtadament i sense avisar. 

El dia del llamàntol: Una presentació ‘underground’

Si s’haguessin proposat fer-ho així, segur que no hauria sortit bé. Però dimecres de la setmana passada en un Espai 22 / Llibreria 22 ple, el que va passar va ser de tot menys previsible. S’hi presentava El dia del llamàntol, un còmic editat per Laertes i que han parit Sebastià Roig i Jordi Arbonès, escriptors figuerenc i palafrugellenc de llarg recorregut, i que ha dibuixat Lluís Sala. El còmic ja s’havia presentat dies abans a la Bookman de Figueres, i a Girona el mestre de cerimònies va ser el periodista de Portbou Ramon Iglesias. ¿Què podia passar a l’hora de presentar el que ha estat definit pels entesos com un Patufet lisèrgic, una faula futurista o una història de ciència-ficció que passa en una Catalunya utòpica de l’any 2030? Doncs que en Sebastià Roig quedés atrapat a la carretera a causa de les tractorades dels pagesos i que tota la seva intervenció fos per telèfon després d’un invent del radiofonista Ramon Iglesias. I va anar tot tan collonut que en Sebastià va participar, i molt, i va arribar a temps de fer-se la foto del que va anomenar el trio calaveres, i per cloure l’acte, tot collonant i dient que en realitat havia seguit l’acte des del bar del costat. 

El dia del llamàntol té la seva gènesi el 1991 en un viatge d’un grup d’escriptors gironins cap als premis Octubre de València. Hi havia també l’escriptora Natàlia Molero i Lloret, a qui va dedicat aquest còmic perquè “tenia un sentit de l’humor que no s’acabava mai”. “Dormíem molt poc i bevíem massa”, explica Roig, que recorda que entre cerveses i aigua de València anaven a recitals d’Enric Casasses o a xous de Carles Santos. Ell en diu desvariejos i el Llamàntol n’és fill. Va ser, doncs, al barri del Carme on va sorgir la idea d’una novel·la que imaginés una Catalunya utòpica, republicana i esbojarrada amenaçada per una força extramundana. A la pluja d’idees s’hi va afegir la Molero, que els havia colat en l’expedició. D’aquell desori al bar Capsa va sorgir la idea d’una novel·la amb gran dosi d’imaginació d’en Nif. Allò va quedar aturat. En Jordi Arbonès en va parlar al seu magnífic Camí de ronda (2019) i en Roig va pensar que aquella bèstia imaginada trenta anys enrere tenia futur, però com a còmic. El 2020 el guió estava enllestit i en Lluís Sala se’l va fer seu. És el seu primer còmic. El va dibuixar a llapis i el va entintar per ordinador.

Jordi Arbonès, Sebastià Roig i Lluís Sala,

El resultat és magnífic. En Ramon ho va explicar: “Si alguna cosa no m’esperava era ser a la 22 parlant sobre un llamàntol gegant, un Quim Torra amb aspecte de Professor X en cadira de rodes fent el paper de savi a favor de la pau, amb un president de Catalunya rastafari i una república catalana plena de xalats, robocops, superherois, una ninja empoderada o decapitada i la mala llet d’en Sebas i en Jordi a qui dona vida en Lluís Sala.” Doncs això han fet. I se’n carden molt cruelment del personal. El president de la Generalitat el 91 no l’imaginaven de la CUP, però ara és Oleguer T’Challa. Quim Torra encara no era editor, però l’expresident és qui mobilitza Les Quatre Barres, que, amagades sota el Pati dels Tarongers, són despertats per salvar el país d’un llamàntol activat per superpotències. Underground, pulp, surrealista, esbojarrada... Humor gamberro. I val la pena.
Jordi Grau / Mirades. Publicat en el Punt Avui 16.02.2023. Fotos arxiu de la 22

Ramon Iglesias, Lluís Sala i Jordi Arbonès (Nif). En Sebastià parla per telèfon, està col·lapsat
a l'autopista per la manifestació de tractors/pagesos. 

La nostra vida resumida en un sol crit: Girona!

Frank Bayer.

De Nadal quan en dèiem xampany, Puigdemont quan érem feliços, i Salellas quan ens hem fet grans, de 22 llibres sota el braç d’en Terribas (tots volem ser en Guillem), d’una Planeta en femení embolcallada pel riure de la Cervià (com t’enyorem Cristina), del boig del telèfon roig , d’en Fonalleras fent un cafè a les portes de Roma, de l’alcohòlic dels camells de Fires, de cabres amb gust de sopa i d’Angelines amb nom de rostoll, de tu i de mi d’adolescents, però de tu i d’ell quan ens hem fet grans, d’un Palau que a vegades s’acosta però també s’allunya, d’uns capellans sense sotana i de monges sense pets, d’unes barraques sense garrafó i condons als retrovisors, d’un Jordi Grau retratista de prohoms i uns pastorets amb gust de Ribas, d’uns soldats de Salamina demanant taxis fora el Le Bistrot, d’un barri xino habitat per bicicletes de luxe, d’un sant amb olor de mosca i d’un home sense nom repartint roses, d’un porro hiperbòlic a una plaça de ministre coneguda per l’hotel, d’una Devesa on els Mags hi guarden el meu primer t’estimo, de les formes d’en Fita i les catedrals d’en Perpinyà, del carrer dels torrats on morí el boig de la ciutat, del gris ennuvolat pels gironins i de les tardes de sol pels turistes, dels uniformes escolars i els llibres amb nom de Curbet, del vull marxar per tornar, l’Azimut, Fractal, Accés 21, Lateral, i el cotxe entelat a Montjuïc, d’en Tennesse Peraferrer fent un Martí Williams, d’una pilota a la Joventut i una flor marcida a temps de plors, de Can Gibert, Sant Narcís, Bell-lloc del Pla, i Santa Eugènia, d’un Esportiu tan nostre i tan teu, d’una plaça d’octubre inconstitucional, dels quatre rius, dotze parròquies, i trenta mil passejades arrambat a tu, dels secrets de família i les famílies sense jueus, de les cendres del Boira, la Penyora, i un vi sense museu, dels ponts on hem escopit a les carpes, de les llambordes molles on hem caigut, de la meva família, la teva família, i en definitiva, la nostra història compartida que avui resumirem al Bernabéu en un sol crit: GIRONA! 

OPINIÓ @PASTANAGAVERDA - 10 febrer 2024 / FRANK BAYER, publicata l'Esportiu. 

*Llàstima que hagi perdut el Girona 4 -0. Però, no passa res.