dimarts, 19 de maig de 2015

Girona, molt més que una postal

Sílvia Barroso, Guillem Terribas i Oriol Ponsatí-Murlà
La ciutat batega i no es resigna a quedar encasellada en el clixé del preciosisme.
Diuen que Girona té mala entrada i pitjor sortida. També diuen que si fas un petó al cul de la lleona és segur que hi tornaràs. I no ho diu ningú, però és un fet comprovat que tres de cada quatre vegades que hi vas ensopegues amb Joaquim Nadal.
Torno a Girona per primera vegada per feina des que en vaig marxar el 2003. Hi he tornat altres vegades per raons personals. Però avui hi vinc a treballar -per escriure aquesta crònica- i trobo al tren l’exalcalde omnipresent. Ens detectem mentre fem cua per baixar de l’Avant de les vuit del matí i intercanviem a distància dues frases banals: “Què fas per aquí?”, “I tu d’on véns, tan d’hora?” Noto que la gent ens mira: bé, el miren a ell, que parla amb una desconeguda xava.

Recorrem els passadissos inacabables de l’estació grandiloqüent de l’AVE -tan poc pròpia de la ciutat “petita i delicada” que va descriure Jaume Ministral- mentre l’exalcalde va saludant polítics que van en direcció contrària, cap a Barcelona o cap a Madrid, i parla de com quedarà el consistori després de les eleccions. Diu que no vol “ni saber-ho” i especula sobre els resultats, sense ni insinuar que el convergent Carles Puigdemont pugui perdre l’alcaldia. Somric per dins, perquè recordo que la primera vegada que vaig posar els peus a Girona, el 1996, a ningú li passava pel cap que un convergent en fos l’alcalde: no perquè CiU no guanyés en altres eleccions, sinó perquè d’alcalde només n’hi havia un, en Quim.
Vaig viure i treballar aquí –al diari 'El Punt' – set anys. Els últims anys del nadalisme. I avui esmorzaré amb el llibreter Guillem Terribas, una de les persones que coneix millor aquella etapa de 23 anys, cronològicament paral·lela al pujolisme, durant la qual Girona va deixar de ser “grisa i negra” per entrar en una esplendor que ha derrotat la rival Figueres.
Haig d’anar cap al barri de Sant Narcís i passo pel Parc Central i Santa Eugènia. Em sembla que tot està 'com sempre' (el meu 'com sempre'), però amb moltes més estelades als balcons. Crec que abans els gironins portaven l’estelada per dins, el que ha canviat és que ara l’exhibeixen.
Arribo a la plaça de l’Assumpció tan d’hora que encara no ha obert el bar del Centre Cívic, el de 'Secrets de família '. He citat aquí Terribas -que és de Salt però viu al centre de Girona- a proposta de l’escriptor, professor de filosofia i editor Oriol Ponsatí-Murlà, que serà el meu guia per la Girona del 2015. Nascut a Figueres i trasplantat a Girona de petit, sap que no és GTV (gironí de tota la vida) i diu que no se li “perdona”: es veu d’una hora lluny que se li’n fum.
Sempre m’ha cridat l’atenció la importància purament recreativa que es dóna a l’origen dels habitants de Girona. Se’n parla molt, tothom sap el lloc de naixement de coneguts i companys de feina, però no té cap conseqüència... si no és que vols ser manaia. Deu ser una metàfora de les dues ànimes de l’indret: vella ciutat de províncies i moderna capital universitària i cultural.
La llum de primera hora del matí, igual que la del vespre, afavoreix especialment aquesta ciutat de colors càlids, amb molts racons i sense grans avingudes. Localitzo Terribas en un cantó de la plaça, atrapat per aquesta sensació, fascinat per un barri que feia temps que no visitava. “Està millor que mai, mira que ben cuidades que tenen les plantes”, observa. L’arrossego fins a l’únic bar obert de la plaça abans de les nou, el de la Penya Blaugrana: un local aparentment anodí on fan uns entrepans de fuet deliciosos.
Bons fogons, trauma superatFa anys que a Girona s’hi menja (molt) bé a gairebé tot arreu. Ara -amb el lideratge del Celler de Can Roca- fa riure aquell episodi dels anys 80 amb un Nadal enfurismat perquè es deia que per menjar bé a Girona calia anar a Figueres. Terribas somriu i recorda: “L’anècdota és totalment real. El jurat del premi Casero [ atorgat per la Llibreria 22, que ell dirigia] es trobava per deliberar al restaurant Motel [al planià Hotel Empordà]. Per tant, l’acta que es llegia quan s’anunciava el guanyador deia: «Reunit el jurat a la ciutat de Figueres...» Fins que en Nadal em va cridar un dia al seu despatx i em va dir: «Si continueu així, us trec la subvenció». O sigui que vam deixar de dir on ens reuníem”.
Oriol Ponsatí-Murlà, veí i militant de Sant Narcís -ha triat el barri després d’haver viscut al centre i a Santa Eugènia-, apareix quan ha deixat la canalla a l’escola que hem de visitar. Abans, però, no em resisteixo a la temptació de fer un cara a cara de dos representants de la cultura gironina separats (o units) pel gap generacional (36-63). Anem a la terrassa del bar del Centre Cívic, que ja és obert. I el primer que fan és embrancar-se en una discussió sobre qui va ser el primer director de l’entitat. Desempata la Rosa, la primera que va portar el bar, com la Dolors del culebró que va posar Girona al mapa de la ficció televisiva.
Descobreixo que a Ponsatí-Murlà l’irrita l’obsessió de “posar Girona al mapa” i “fer una ciutat d’aparador”. Terribas admet que s’ha passat “d’estar acomplexats a anar de sobrats” i que “cada alcalde ha volgut deixar una empremta” amb projectes no sempre encertats: critica l’artificial Festival de Músiques Religioses i del Món, que es va fer del 2000 al 2011, però s’entusiasma amb el Temporada Alta i més coses: “La ciutat està ben estructurada. Hi ha llibreries, museus, editorials, cines al centre... Quina ciutat mitjana té cines al centre? Tot això és perquè s’ha vetllat des de les institucions i perquè hi ha una societat civil que fa coses. Som molt més que una postal”.
Societat civil és  Edicions de la Ela Geminada –amb seu social al menjador de casa l’Oriol Ponsatí-Murlà–, és el Col·lectiu de Crítics de Cinema -que programa pel·lícules en versió original al Truffaut-, ésl'Escola Mare de Déu del Mont -17 nacionalitats, 19 llengües-, és el Casal de Gent Gran de Santa Eugènia, és la universitat... Comencem per l’escola.
Una escola pintada de colors Als altaveus del centre Mare de Déu del Mont hi sona Corren, dels Gossos, per anunciar l’hora del pati. Hi ha dies que el final de la classe el marca una altra cançó, mai un timbre. Montserrat Marquet, directora; Anna Maria Prim, secretària de l’equip directiu, i Joel Aranda, cap d’estudis, creuen que detalls d’aquests fan canviar l’ambient d’un centre. N’hi ha molts més, de detalls: un hort al pati, metres i metres de parets abans grises ara pintades de colors amb la suor del front de pares i mestres, racons de lectura amb coixins per terra. A l’aula, els llibres de text se substitueixen per materials didàctics d’una altra mena quan és possible i adequat. El seu lema és: "Digues-m'ho i me n'oblidaré; ensenya-m'ho i ho recordaré; involucra-m'hi i ho recordaré per sempre".
És el tercer curs d’aquest equip directiu, un trident format gràcies a la tossuderia d'Anna Maria Prim, que va remoure cel i terra quan va plegar l'anterior director perquè fitxessin Montserrat Marquet, provinent d'una escola de Barcelona que aplica mètodes innovadors, i Joel Aranda, que ho havia capgirat tot a la seva classe a Fornells de la Selva. Tots tres junts han sacsejat a Girona un centre que arrossegava l’etiqueta “d’escola amb molta immigració, en negatiu”. Per a ells, “la integració de nouvinguts és una riquesa”. Ponsatí-Murlà apunta que ell hi porta els fills perquè no vol que creixin en un ambient irreal “sense cap immigrant, com passa a les escoles del centre de la ciutat”.
El menjador de la Txell i l’Antònia


Després d’un matí en una escola tan diferent de la que vaig conèixer, travessem Sant Narcís i arribem a Santa Eugènia. Dinarem en horari europeu als dominis de la Txell i l’Antònia, la cambrera en cap del menjador del Casal de Gent Gran i la vicepresidenta de l’entitat. Elles són l’ànima de l’invent, però el servei -3 euros per àpat- és municipal, pensat perquè els avis no mengin sols i malament a casa seva. Ens posen verdura i després cinc mandonguilles per a cadascú amb salsa abundant. El pa vola, els comensals lloen l’aigua de l’aixeta gironina que beuen i riuen dels acudits de la Margarita. I quan acaben de menjar corren a fer cua per pagar. Mentre s’esperen, un avi "'toledano' que parla català” em recita un poema i una àvia em diu que el menjador li ha “tornat la vida”.
Per pair el banquet anem a peu cap al Barri Vell. Recorrem la carretera de Santa Eugènia de Ter, poble annexionat com a barri de Girona el 1963. Un camí d’edificis alts de pisos construïts els anys 60, 70 i 80 -algun dels 90- per anar cap al cor de la postal. Ens espera Sílvia Planas al Museu d’Història dels Jueus, a quatre passes de la impressionant catedral. Dirigeix aquest museu i el Museu d’Història de la Ciutat.
La trobem anant amunt i avall intentant saber per què s’han quedat sense llum. Hi ha uns obrers que fan pinta d’estar-hi implicats. Torna amb el problema resolt i es posa a parlar apassionadament de la feina que fa.
L’origen de la recuperació del call jueu gironí es podria explicar maliciosament com la història del caprici d’un poeta que als anys 70 es va fascinar per la mística jueva i va comprar edificis a la zona. Però Planas no veu així Josep Tarrés: “Va rehabilitar edificis amb finalitat de recerca, encara que també tingués una finalitat lucrativa, perquè hi va posar un bar. Se li deu la descoberta del Call. Gràcies a ell, després, l’Ajuntament va poder comprar aquest edifici, que ara sabem que era on hi havia hagut una sinagoga, i crear el Patronat i l’Institut d’Estudis Nahmànides”.
La càtedra Ferrater Mora i la UdGDes del museu pugem a la plaça Sant Domènec. La pedra del recorregut és tan hipnòtica que t’oblides d’esbufegar.  


Quan fem el cim entrem en un edifici que va passar de convent a caserna i que ara acull la facultat de lletres de la UdG. Joan Vergés és director de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani des que Josep Maria Terricabras va deixar-la per ser eurodiputat. Creada el 1989, s’ha convertit en una destinació de prestigi per on han passat figures com Chomsky, Hobsbawm o Touraine. Fent de lobi de profes de filosofia, Vergés i Ponsatí-Murlà remarquen la importància de la càtedra, que cada any atreu un pensador de primer nivell durant deu dies. “Això no ho fan a Barcelona ni enlloc d’Espanya”, etziben. Vergés esmola l’eina per queixar-se que la UdG no s’ha singularitzat prou per convertir Girona en una autèntica ciutat universitària.
El nou rector, Sergi Bonet, entoma la crítica. Recorda que el 20% de la població de Girona forma part de la comunitat universitària i que la UdG ha portat un creixement econòmic del 40% a la ciutat. “Potser la nostra especialitat és oferir titulacions de totes les branques del coneixement. Tenim les clàssiques i les tècniques. Això no ho tenen enlloc. I l’eixamplament i la singularitat ens ve amb la internacionalització a través dels màsters”, matisa.
De tornada a l’estació, diviso Quim Nadal a la terrassa del bar del davant de la Catedral. Tinc la sensació d’estar en un cercle, no sé si viciós o virtuós.
RACONS
Un pati amb hort a l’ Escola Mare de Déu del MontSant Narcís és un barri concebut durant el franquisme com una ciutat jardí de cases barates i edificis baixos. L’objectiu era que les famílies dels treballadors convisquessin amb capellans i militars, per evitar l’aparició d’un feu obrerista. Ara és una de les zones amb més presència de nova immigració i això es veu a l’escola. Però l’equip directiu s’ha empescat un projecte amb elements com l’hort del pati. Allà cada grup té la seva tasca i els més grans ensenyen als petits. Molt recomanables els pèsols, bo i crus.


Museu d'Història dels Jueus
És el museu més visitat de Girona -si no comptes el Tresor de la Catedral- i s’hi troba la col·lecció més important de làpides jueves d’Europa, no tant per la quantitat (29 d’exposades) com per la qualitat. Sílvia Planas parla amb emoció del “discurs” que contenen, de la “profunditat filosòfica” dels epitafis. “He vist visitants plorant en llegir-los. Jueus de tot el món vénen aquí buscant la filiació sentimental, més que factual, que encara poden trobar a Girona”, explica la directora. La làpida més antiga és del 1198.


El claustre de l’antic convent que ara ocupa la UdG
Els estudiants de la UdG -a la foto n’hi ha dos exemplars- són una espècie que té la sort de poder passar estones a l’antic claustre del convent de Sant Domènec, ara Facultat de Lletres. Aquí s’hi veu l’angle nord. La galeria inferior és gòtica, del segle XIV. La superior és una ampliació del segle XVI. Quan es va rehabilitar per a l’ús actual s’hi van plantar tres xiprers que “van arribar a tenir una alçada imponent”, recorda Ponsatí-Murlà. Però no van resistir la nevada del març del 2010 i els que hi ha ara són força més joves.
Sílvia Barroso, publicat a l' Ara.cat 17.05.15

diumenge, 17 de maig de 2015

les héritiers (La profesora de historia)

lesheritiers cartellLes héritiers
França, 2014
DirectorMarie-Castille Mention-Schaar
IntèrpretsAriane AscarideAhmed DraméNoémie Merlant.
Gènere: Drama
Durada: 100 min.
Idioma: Francès (subtitulada en castellà).

Els hereus i la tutora
Una vegada més el departament de marketing de les distribuïdores espanyoles fan absurditats  a la hora de posar títols a pel·lícules de parla no castellana. La traducció del títol original de la pel·lícula que us oferim és Els hereus, i com altres vegades no s'entén que li hagin posat La profesora de Història, perquè entre altres coses la professora en qüestió, ho es de història i geografia i, al mateix temps, la tutora del curs.
Per altra banda dins la cinematografia francesa hi ha una diversitat de films que parlen de professors, d'alumnes, d'instituts, de problemes de comunicació i de maneres d'ensenyar. De la diversitat racial i religiosa així com les desigualtats socials en zones marginades. Hi ho solen fer-ho amb contundència i sense concessions. Un exemple es la del cineasta francès Laurent Cantet i la seva pel·lícula "La clase", basada en la novel·la del mateix títol de François Bégaudeua i editada en català per l'editorial Empúries.
La profesora de historia,  te un inici dur i fins tot violent que en un principi et fa pensar que la història anirà per terrenys de crispació, de marginació i d'enfrontaments culturals. Després d'aquesta escena comencen les lletres i abans que res s'informa a l'espectador que el que veurem està basat en uns fets reals. Aquesta advertència et fa pensar que estem davant d'un film que pot esdevenir una pel·lícula-documental. També en les primeres escenes entre la professora i els alumnes, un pensa i s'adona de la feina dura i complicada que tenen avui dia els professors amb joves estudiants i en aquest cas de batxillerat.
Però a mida que va passant la història va perdent aquesta força i deixa de ser un "documental", per esdevenir un film convencional, més a la manera que ens solen explicar aquestes històries  el cinema Americà. A mitja pel·lícula un ja entreveu com acabarà la cosa i, a més, que ho farà bé.
Per tant ens trobem amb una pel·lícula francesa, que ens explica la història d'un Institut ubicat a la ciutat de Crétiers, dins l'àrea metropolitana de París, que com molts instituts tenen problemes amb els adolescents, i la professora d'història i geografia i al mateix temps tutora del curs, té molta experiència, li agrada la feina i sap dominar aquets personal adolescent indomable fins el punt que els hi proposa participar en un concurs nacional.
La pel·lícula està dirigida per una jove directora Maie-Castielle Mention-Schaar (aquesta es la seva primera pel·lícula) i en un principi semblaria que es una nova visió o revisió de "La clase", però la jove directora li interessa més explicar una història que aixequi la moral de l'espectador, que s'ho passi bé; explicant una història tova i agradable al mateix temps, buscant en moltes ocasions la sensibilitat de l'espectador i que  aquest en surti millor de com ha entrat a veure el film. I això ho aconsegueix, i més  amb l'ajuda d'una bona interpretació de l'actriu Ariane Ascaride, coneguda pel gran públic per la ser la dona del director Robert Guériguian i que junts ens han ofert  aplaudides pel·lícules com "Marius i Jeanette" o "Marie-jo y sus dos amores"; i per un plantell de joves adolescents que queden molt bé per la història que ens vol explicar i de la manera en que ens la vol oferir.
Que vagi de gust.


Guillem Terribas Roca
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona.
Full de l'estrena en el Cinema Truffaut en Versió Original Subtitulada en Castellà. 14.05.15

dimecres, 13 de maig de 2015

Lliçons

Lluís Muntada, un dels professors de la Universitat de Girona que assistia a les Lliçons de la Càtedra de Patrimoni Literari, recalcava que el gran encert de la idea era convidar-hi ciutadans sense reconeixement acadèmic. És a dir, que no fossin grans figures de l’erudició o catedràtics amb renom internacional, sinó personatges que, amb una labor constant i tenaç, han treballat sense descans per a la cultura, moltes vegades sense cap altre premi que no fos aquell conreu venturós de la inutilitat, allà on es fonamenta l’humanisme. Per aquestes Lliçons hi han passat una professora d’institut, cordial, bonhomiosa i amant del món clàssic; un periodista que va lluitar contra la censura i que ha fet de la seva professió quasi una religió al servei de les causes justes i de la permanència de l’esperit; i un poeta que han traspassat les fronteres del ritme i de la paraula per engrandir les seves possessions en la geografia de l’art.

La Universitat ha de ser exemple i reclam per a la investigació d’alt nivell i per a la sòlida docència, però també ha de poder hostatjar l’experiència d’aquells que han estat actius soldats de la cultura. Els “pocs i feliços, colla de germans” que reclamava en la seva arenga Enric V. Com ara el llibreter Guillem Terribas, l’últim convidat, que va fer saber als joves estudiants el coratge de les missions impossibles i l’alt benefici que se’n treu, de la lluita per la civilitat.
Josep M. Fonalleras, publicat a El Periódico a la secció "dues mirades" el 13.05.15


dimarts, 12 de maig de 2015

Guillem Terribas implanta el seu model a la universitat

El llibreter va impartir ahir a la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Anglada, la primera de les tres lliçons sobre la seva experiència com a activista cultural.
Guillem Terribas, escoltant la presentació
 de la directora de la Càtedra Anglada,
 Mariàngela Vilallonga, ahir al matí,
 abans d'impartir la seva primera lliçó
 a la UdG 
Foto: JORDI RIBOT / ICONNA.

Durant la pausa de la primera de les tres lliçons que el llibreter Guillem Terribas impartirà fins demà a la Facultat de Lletres de Girona, convidat per la Càtedra Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent, un dels professors presents comentava que reconèixer el paper fonamental que han tingut algunes persones en el desvetllament cultural de la seva pròpia ciutat és una iniciativa que hauria d'honorar qualsevol universitat, tant o més que la nòmina dels seus invitats internacionals. Donar la veu, a la docta Sala de Graus de Sant Domènec, al principal activista cultural que ha tingut Girona en les últimes dècades no és doncs cap frivolitat, ni tan sols una mena de reparació acadèmica o d'homenatge ciutadà, sinó un gest d'absoluta normalitat. Guillem Terribas, que té prou anys d'ofici per no sentir-se cohibit per la solemnitat de cap escenari, va assumir instintivament aquesta naturalitat per convertir la primera de les seves tres Lliçons de la Càtedra, ahir al matí, en un relat amè, vigorós i a estones emocionant de com el caràcter dels futurs agitadors socials –o d'aquest “encantador de serps” en concret, com va qualificar-lo un altre dels assistents— es pot forjar en terrenys més o menys previsibles, com ara l'escoltisme, els viatges a París fent autoestop, les agrupacions teatrals de poble o en contacte amb un determinat ambient d'efervescència col·lectiva, però també, i potser encara més, en llocs tan insospitats com la cuina de l'hotel Peninsular o en ple desert d'al- Aaiun.
Al Peninsular hi va anar a raure perquè estudiar no li agradava gens, cosa que podia haver sonat subversiva davant un auditori format per joves universitaris si no fos perquè Terriibas en va saber treure tan bon profit assegurant que en aquella cuina hi havia adquirit les seves primeres nocions de disciplina del treball i, gràcies a l'exemple de Juli Lara, una disposició permanent a fixar-se reptes, per més forassenyats que semblin, com ara organitzar un dinar a base de botifarra amb seques i xuixos, que “hauria deixat bocabadat Fellini en persona”, per a un miler de convidats reunits a la sala de turbines del pantà de Susqueda. Terribas tenia llavors setze anys i havia fet ja un parell de descobertes importants: que en realitat es deia Guillem, i no Guillermo, i que ser l'encarregat de la lectura a missa et feia sentir com unastar, més encara si havies rebut instruccions de locució d'un mestre tan imponent com Modest Prats. Totes dues ensenyances les agraïa al seu pas per l'escoltisme, on va descobrir que es devia “a una terra, a una llengua i a uns amics”. Ho va dir sense que sonés gens doctrinal, amb la mateixa simplicitat amb què havia constatat la fortuna que li ha servit tantes vegades en safata l'atzar.
“He tingut la sort de ser al lloc oportú en el moment adequat”, va comentar, fins i tot quan va tocar-li fer la mili al Sàhara Occidental, la pitjor experiència de la seva vida, va confessar, fins al punt que durant molt de temps va tenir el malson recurrent que l'obligaven a tornar-hi, però de la qual neix una altra de les seves divises: saber capgirar qualsevol situació per fer-la favorable. Emulant Rutger Hauer al final de Blade Runner, també Terribas pot assegurar haver vist a al-Aaiun les postes de sol més boniques del món i haver-se banyat nu amb tot l'Atlàntic al davant, però sobretot haver descobert el valor indestructible de l'amistat a través del filòsof Carlos Thiebaut, un altre recluta d'aquell batalló que va ser per a ell “com un pare, com un germà”. La cura i la lleialtat amb què Terribas ha preservat durant més de trenta anys el record d'aquell amic, a qui no va poder tornar a abraçar fins fa ben pocs mesos, són potser la lliçó més important que es va escoltar ahir: un activisme que de debò arreli no pot prescindir de la sinceritat dels afectes.
Eva Vázquez publicat en el Punt-Avui 12.15.16 Foto:Jordi Ribot


Guillem Terribas al tron dels catedràtics

El llibreter i activista cultural gironí Guillem Terribas va ocupar ahir un tron propi de catedràtics com a figura convidada de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada / Carles Fages de Climent de la UdG. Terribas va pronunciar ahir una conferència des del púlpit de la Sala de Graus de la Facultat de Lletres, operació que repetirà avui i demà, en les anomenades "lliçons de la càtedra".
Diari de Girona 12.05.15 Foto:Marc Martí

divendres, 8 de maig de 2015

Llarga vida al llibre

El format actual del llibre té més de cinc cents anys d'història. Es un disseny formidable i pràctic. Tant que amb els anys no hi hagut ningú que hagi trobat un disseny més còmode i servicial .
Es tant perfecta que els lectors digitals han copiat el mateix format  i disseny que el tradicional. Fins hi tot emeten un soroll quan es gira la fulla que imita el del paper.
Si durant més de cinc cents anys, el mon ha anat evolucionant i creant noves formes i actualitzant, el llibre ha anat superant tots els canvis i evolucions, això li dona una credibilitat i una seguretat fora de qualsevol dubte.
Dono tots aquests arguments degut a una pregunta que es fa molta gent: desapareixerà el llibre, tal com el coneixem?. Les noves tecnologies  faran desaparèixer el tradicional format de paper?. Sense voler ser un immobilista ni anar contra la modernitat, la meva opinió es que no. Rotundament que no.
Hi ha una mania, sobretot en molts mitjans de comunicació, que consisteix que cada vegada que hi un "aparell" que pot ser un nou format de lectura, tot seguit d'una manera apocalíptica es diu que el llibre de paper desapareixerà. Això va passar quan van sortir els CD. Els CD actualment ja no es fan servir. Quan van sortir els ordinadors portàtils, també havia de desaparèixer el llibre. I res. A principis del 2000, van aparèixer els lectors "e-boock"  , el visionaris de sempre varen pronosticar que ara sí seria (per fi!) el final del llibre de paper. Han passat més de quinze anys i la cosa no prospera.
Si que es veritat que el llibre de consulta, sigui enciclopèdies, diccionaris, manuals ... el format paper ha quedat arraconat degut a la immediatesa de la informació a través del "google" o enciclopèdies digitals. I té la seva lògica. Una enciclopèdia sigui de vint o trenta volums, la informació que porta queda obsoleta al cap de poc temps. 
De totes maneres el futur del llibre, sigui digital o de paper, no depèn solament del envoltori, sinó de la lectura. El futur del llibre passa per la lectura. Vivim en un país que edita pràcticament el mateix que França o Alemanya i en canvi el consum de lectura es molt més inferior.
Per tant la preocupació no es el futur del llibre sinó el futur de  la lectura. Un país en que la gent llegeix, és un país molt més ric i civilitzat. A través de la lectura, es pot viatjar, es pot somniar, es poden viure grans històries d'amor, gran esdeveniments i conèixer altres països i cultures.
Llarga vida a el llibre, perquè en un moment o altre sigui llegit. 

Guillem Terribas, publicat a la Revista El Roure  1r quadrimestre 2015

La càtedra Anglada i Fages dedica unes jornades a Terribas Tindran lloc els dies 11, 12 i 13 de maig a la sala de graus de la Facultat de Lletres

La càtedra de patrimoni literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona (UdG) dedicarà la quarta edició de les Lliçons de la Càtedra al llibreter i agitador cultural Guillem Terribas. Aquestes jornades tindran lloc els dies 11, 12 i 13 de maig a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la UdG i inclouran tres lliçons sobre diferents vessants del personatge: la del dilluns 11 es titula Activisme cultural; la del dimarts 12, Crear i fer viure la Llibreria 22, i la del dimecres 13, Cinema, teatre i literatura. A la inauguració assistiran el vicerector, Jordi Ferrer; el vicepresident de la Diputació, Xavier Soy; el degà de Lletres, Josep Gordi, i la directora de la càtedra, Mariàngela Vilallonga. Les anteriors Lliçons de la Càtedra es van dedicar a Dolors Condom, Narcís-Jordi Aragó i Narcís Comadira. Inscripcions:dir.cmaa@udg.edu.
El Punt Avui 03.05.15



Guillem Terribas és el convidat a les Lliçons de la Càtedra M. Àngels Anglada.

El llibreter i agitador cultural Guillem Terribas és el quart convidat de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada i Carles Fages de Climent de la UdG. El programa es desenvoluparà en tres sessions (11, 12 i 13 de maig) a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres. Terribas pronunciarà tres lliçons, una per dia: Activisme cultural, Crear i fer viure la Llibreria 22 i Cinema, teatre i literatura.
Diari de Girona 05.05.15