dijous, 19 de novembre de 2015

PERE BAHÍ: Mite de la Costa Brava


Recopilació de cançons de Pere Bahí, amb el seu company
 Pep Rodriguez, A Sarajevo (2007) i a Cala Salguer (2011)
El dia de Sant Carles va morir un cuiner i cantaire de veu poderosa. A Palafrugell, mentre dormia.
En Pere de La Xicra va tenir una vida intensa i va ser acomiadat com es mereix una persona cridada a ser una llegenda de la Costa Brava.
El funeral de Pere Bahí i Fàbregas deu haver estat el funeral més terapèutic de la meva vida. No ens vam ensorrar ni vam plorar de desesperació. ¿Heu vist mai aquests enterraments a Nova Orleans amb aquella música que comença trista i lenta i acaba alegre i amb molta marxa? Doncs va acabar igual. I hi afegiria una cosa millor, encara: quan en vaig sortir estava més bé que quan hi vaig entrar. Més feliç, si voleu, i no pas amb l'esperança de la resurrecció com solem acabar els funerals els catòlics, sinó més aviat amb un record festiu, per honorar en Pere de La Xicra. Sabeu per què? Donaven per fet que ja tenim en Pere al cel, cuinant i cantant.
“Aixís de xulos!”, diria ell.
Va ser un gran final per a una gran vida.
Però no us penseu: en Pere n'havia passat de tots colors. La salut també el va castigar. Imagineu un càncer de pulmó i operacions que li van minvar la capacitat per respirar. Però, malgrat tot, un emissor de felicitat.
En Pere tenia 77 anys –oi que no ho semblava?–, però no era un avi ni algú que convidés a tractar-lo de vós. Precisament, de tan proper, dir-li de tu era el més natural.
Diria que va morir un homenot. Josep Pla li hauria pogut dedicar algun escrit si hagués arribat a conèixer, com nosaltres ara, aquest personatge singular. Però, el 20 d'abril del 1984, quan en Pere Bahí i la seva estimada Montse Soler van obrir la granja al carrer Estret de Palafrugell, el senyor Pla feia dies, anys, que havia deixat de pixar-se per les parets d'aquell carreró dedicat oficialment a sant Antoni. Van arribar a Palafrugell el 1977, però fins a aquest estiu no es van casar.
Potser la mort d'en Pere marca la fi d'una etapa, com en el moment del traspàs de personatges dels quals només tinc referències escrites i orals, com l'Avi Xaxu, l'Hermós, en Pa i Raïm i una colla més que no sabria dir si són reals o ficció, però que han esdevingut mites. Potser un dia algú pensarà que en Pere Bahí és una llegenda.
L'escrit del recordatori del funeral és un fragment d'Un viatge frustrat, una de les narracions d'Aigua de mar, del volum II de l'Obra completa de Josep Pla. Parla dels dinars amb sobretaula des de les tres de la tarda fins a quarts de deu de la nit, de gent infatigable que canta, menja, beu, fuma, conversa, es belluga sense parar i se'n va havent gastat totes les provisions de mam. M'inquieta el Pla amoïnat per “aquesta delirant follia primitiva i decadent”. Decadent? Primitiva? Per què? Després hi afegeix: “De vegades la felicitat del país em fa por. És tan notòria que indefectiblement està cridada a perdre's.”
Precisament, hem de recordar en Pere Bahí, de La Xicra, més enllà de la cuina, perquè va dedicar la vida a fer feliç la gent. Artista i home de bon gust, ho feia quan cuinava, quan cantava, quan escrivia, quan conversava o quan et feia aquelles abraçades energètiques, i enèrgiques i poderoses com la seva veu. “La millor veu baixa del món de l'havanera”, segons Pep Rodríguez, guitarrista amb qui va formar el duet Els que Canten. Ep!, en Pere havia jugat a la Champions: Peix Fregit, Port Bo, Caobana i Els Pescadors de l'Escala. Quan invoco l'havanera autèntica i la cançó de taverna tavernària, em ve al cap en Pere.
“Qui t'ha parit!”, deia ell.
He cantat amb Els que Canten des del migdia fins a l'hora de les bruixes a La Pelosa, a s'Alguer, i a la Barraca dels Lliris, a Tamariu. I fins i tot a la ràdio. Durant vuit anys, en Pere i en Pep portaven l'apostolat a La taverna de la Rambla, un programa de FeM Girona, la ràdio de l'Eduard Cid i en Julià Bernabé. 450 programes i 450 convidats. Et feien sentir reina por un dia. No recordo si vam fumar, però puc assegurar que vam brindar amb gintònics amb unes copes que van acabar a Llambilles, lloc on gràcies a en Pere vaig menjar un dels quatre millors arrossos de la meva vida. Un mar i muntanya de cabra i salsitxes extraordinari, amb arròs de Pals, matèries primeres del costat de casa, poc viatjades.
La base en la cuina d'en Pere ha estat un bon sofregit. Un sofregit de ceba sola, fregit i bullit, fregit i bullit, fregit i bullit, i fregit. Molt pacient, negre, sense que se te'n cremi ni un bocí. Negre per fer l'arròs negre, sense tinta i sense encebar el plat. Un sofregit, sofregit. El Sofregit! Amb el suport d'Anna Casadevall, la seva hereva als fogons de La Xicra, en Pere va establir la manera exacta de fer el sofregit veritable, com a base fonamental dels millors arrossos a la cassola, platillos, guisats, estofats, nius i catxoflinos.
Un personatge clau. Un cuiner molt influent, però molt, en el món de la cuina catalana; una fila de patums han après d'ell. El seu llegat gastronòmic és a Sabor ampurdanés, d'Ediciones Omega. Llegiu-lo!
“És en castellà, perquè no sé anglès. Vale, nano?”, va dir ell.
La missió a la Terra d'en Pere Bahí va ser la lluita contra els fantasmes de Pla. Havia de mantenir aquesta manera de fer humanista i bohèmia, tan lluny dels paràmetres d'ambició i cobdícia que ensenyen a les escoles de negocis.
Ja ho sé, ara em direu que va viure una vida de collons. Us torno a recordar que també les va passar putes. S'ha de ser mesquí per voler treure mèrit a qui ha dedicat la vida a repartir felicitat.
Algú l'ha de fer, aquesta feina, i millor que la faci una persona amb molt de talent!
Salvador García-Arbós, publicat el diumenge 8 de novembre a la secció Fem un cafè?. 
* En Pere era un personatge extraordinàri, que li agradava la vida, la vivia intensament i et feia participar en aquesta intensa vida, lligada a la música i a la cuina. Compartir, tot el fos, amb els amics era el que mes li agradava. Envejable vida i envejable comiat, sense soroll, discretament, sense molestar.
Guillem Terribas