LA CRÒNICA 25 anys del Cinema Truffaut de Girona

Reivindicant la bogeria creativa que el va fer néixer.

El Teatre Municipal de Girona s’omple per celebrar el projecte col·lectiu que és el Truffaut, 25 anys d’un cinema municipal convertit en referent cultural de la ciutat.

  

Foto del dia de la inauguració del Cinema Truffaut fa 25 anys. Foto: Arxiu/ Punt Diari.

Nouvelle vague, de Richard Linklater, narra el rodatge complex d’El final de l’escapada (A bout de soufle) amb la voluntat de ser un sentit homenatge a aquella colla de bojos del cine –molts d’ells crítics de cinema– que van escriure un nou capítol de la història canviant les regles de la filmació i l’aportació estètica i moral de l’obra cinematogràfica. És una pel·lícula festiva –en cap cas fetitxista ni grandiloqüent– que, projectada com a preestrena en exclusiva, s’adiu molt a l’esperit viscut dimarts a la nit al Teatre Municipal de Girona per celebrar els 25 anys del cinema Truffaut, aquest equipament municipal tan singular gestionat per una altra colla de bojos pel cine –i també crítics de cinema– que en el seu dia ja van triar donar nom al “cinema del poble” amb un dels membres emblemàtics de la Nouvelle vague. per celebrar el projecte col·lectiu que és el Truffaut, 25 anys d’un cinema municipal convertit en referent cultural de la ciutat. 

La gent del Col·lectiu durant l'acte en el Teatre Municipal.

La festa va ser genuïna, celebrada en el majestuós teatre pr poder encabir tants convidats que han fet possible aquest somni col·lectiu. No hi van faltar responsables polítics partícips des del primer moment, com l’exalcalde Joaquim Nadal, qui en va ser l’impulsor després de comprar l’edifici i apostar per fer “un equipament cultural de primera magnitud”; i l’alcalde Lluc Salellas, que defensa que aquest projecte esdevé “estratègic” per a l’impuls d’El Modern, Centre Audiovisual i Digital. Tampoc hi van faltar exhibidors destacats, com la família Agustí (Ocine) i Gratacós (Olot, Figueres i Sabadell) i el programador Josep M. Pallàs, que van apostar per donar corda a aquell Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que, més tard, va portar a terme un Truffaut que “sempre ha estat complement i no competència, una alternativa als cinemes comercials”. Van donar-hi suport presencial, d’entre els centenars de personalitats que han passat pel cinema, l’actor Sergi López (un dels més estimats si no el que més, que no va parar de fer-se fotos amb els assistents), el director Marc Recha i el músic Gerard Quintana. I, és clar, el públic, sempre fidel, tan aquell que ha vingut des del principi com aquell qui ha descobert recentment que allà s’hi programa cinema de qualitat, independent i autoral, talent gironí i català o internacional, respectant les llengües originals; així com els membres del col·lectiu que el gestiona, representats en els discursos pel seu president, l’omnipresent Guillem Terribas, el pal de paller Paco Vilallonga i els ideòlegs Àngel Quintana i Imma Merino.

Com passa a Nouvelle vague, res no ha estat un camí de roses ni tampoc ells han tingut fàcil arribar fins aquí: s’ha tirat endavant realment com una bogeria en construcció, equivalent al que va fer Godard al seu primer llargmetratge, però sense la seva autosuficiència. Els nostres Truffaut, Rohmer, Rivette, Chabrol, Resnais, Vardà... segurament no seran mai tan transcendentals per a la història del cinema, però sí que puc assegurar de primera mà que tothom ha col·laborat altruísticament i pencant per fer créixer aquest petit gran cinema que ha fet de la nostra una millor ciutat. Com va dir Imma Merino –citant Vardà–, “el cinema potser no és capaç de canviar el món per fer-lo millor, però sí que canvia la vida i de ben segur ens la millora”. Llarga vida al Truffaut!

Jordi Camps i Linnell, publicat en el Punt Avui 20.11.2025

LA CRÒNICA Presentació a la Llibreria 22, Girona del llibre UNA RECANÇA INFINITA

Sense recança 

Foto de grup dels assistents a l'acte a la Llibreria 22. Foto: Quim Curbet.

 L’historiador Josep Maria Muñoz presenta el llibre ‘Una recança infinita’, una crònica personal de “mig segle de política catalana”, acompanyat per l’exconseller Joaquim Nadal.

Les presentacions de llibres no acostumen a mobilitzar multituds, llevat que algun dels participants sigui una estrella catapultada per les televisions o les xarxes socials o que tingui una capacitat remarcable per mobilitzar familiars, amics o feligresos. I és una llàstima, perquè tot sovint es converteixen en una excusa immillorable per dialogar sobre temes d’un interès remarcable.  

 L’historiador Josep Maria Muñoz presenta el llibre ‘Una recança infinita’, una crònica personal de “mig segle de política catalana”, acompanyat per l’exconseller Joaquim Nadal Nadal va definir el llibre com “un assaig en format pur” que recorre sovint a la història.  Les presentacions de llibres no acostumen a mobilitzar multituds, llevat que algun dels participants sigui una estrella catapultada per les televisions o les xarxes socials o que tingui una capacitat remarcable per mobilitzar familiars, amics o feligresos. I és una llàstima, perquè tot sovint es converteixen en una excusa immillorable per dialogar sobre temes d’un interès remarcable. Aquest és el cas de la presentació del llibre de Josep Maria Muñoz Una recança infinita. Mig segle de política catalana, 1975-2025, que es va fer aquest dilluns a la Llibreria 22 de Girona i en què va ser present Joaquim Nadal. El llibre, editat per Arcàdia, és un resum notable de la política catalana en un període certament convuls. Nadal va definir-lo com “un assaig en format pur per part d’una persona que té vivències i coneixements de primera mà”. Josep Maria Muñoz va ser director durant 24 anys de L’Avenç (1999-2023), una de les revistes més prestigioses del país, i, des d’aquesta talaia privilegiada, va poder seguir l’evolució de la política catalana i va tenir l’oportunitat d’entrevistar alguns dels seus principals protagonistes, des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Però Muñoz, igualment com Nadal, també és historiador, i el llibre recorre sistemàticament a la història, se’n nodreix per ajudar-nos a comprendre el present. L’autor, però, adverteix des de bon començament que el lector no es troba davant d’un llibre d’història, sinó d’un assaig que escriu “com a historiador, des d’una posició identificada amb el catalanisme cultural i polític”. Nadal encara va voler afinar més i va adscriure Josep Maria Muñoz en l’àmbit del “maragallisme”.

En la seva presentació, Joaquim Nadal no només va parlar del llibre, sinó que es va sentir interpel·lat, tal com va confessar des de bon començament, pel “corrent de fons de la meva pròpia biografia”. Era inevitable –i hauria estat gairebé incomprensible que no hagués estat així– que la presentació derivés en una crònica personal d’aquest darrer “mig segle de política catalana”, en què Quim Nadal ha estat de tot: des d’alcalde de Girona (1979-2002) fins a conseller de la Generalitat en diverses legislatures (la darrera, entre el 2022 i el 2024) i fins i tot presidenciable del PSC. En la seva intervenció, Nadal va esbossar, a través d’anècdotes i reflexions, un petit llibre en paral·lel, un compendi de records, anècdotes i reflexions. Va parlar del pas d’una Catalunya que era “admirada, temuda i respectada” a una altra que era “odiada, bescantada i repudiada”, del “desvergonyiment” de la dreta actual respecte al franquisme i de la conclusió que  només hi ha una cosa “més impossible que la independència de Catalunya”, que és “l’Espanya federal”. Però, per damunt de tot, es va concentrar en aquell “moment” de la política catalana que es va obrir el 14 de desembre del 2003, quan el Saló del Tinell va ser el marc de la signatura d’un “acord per un govern catalanista i d’esquerres”. L’hegemonia del catalanisme polític va passar de “l’autonomisme de la llarga etapa de Jordi Pujol” als intents de Pasqual Maragall de formar una nova majoria que ocupés el “terreny central” de la política catalana, i que van culminar “amb l’Estatut renovat del 2006”.

A banda de recordar que aquell 14 de desembre va acceptar la custòdia d’un dels documents originals, Nadal va recordar un munt d’anècdotes ben reveladores. En el pròleg del llibre, l’autor es pregunta sobre la utilitat d’un nou assaig sobre la “qüestió catalana”; i fins i tot reconeix que ell mateix s’havia queixat “d’un conreu excessiu del monotema català”. És probable que sigui així, però si es tracta d’un bon assaig, com el que ens ofereix Josep Maria Muñoz, i d’una bona presentació, com la que va fer Joaquim Nadal, es fa difícil contemplar-ho amb recança.

Pere Bosch, publicat en el Punt-Avui 05.12.2025