diumenge, 29 de març de 2009

EL LLIBRE


Llibre: Conjunt de fulls escrits o impresos posats en l’ordre en que han d’ésser llegits. (Diccionari de la Llengua Catalana).

També defensava els jueus, els drets de la dona i dels infants, àdhuc el dret dels feixistes a discrepar dels idearis republicans! Precisament, tràgica paradoxa, Carles Rahola havia escrit pagines emotives i punyents, inoblidables, contra la pena de mort al seu breu assaig històric La pena de mort a Girona (Girona 1934). // En Quimet em va dir que, si volia sortir a treballar, era cosa meva, que ell, per la seva banda, miraria de fer anar endavant la cria de coloms. // La teoria diu que Girona és una ciutat grisa. Grisa i fosca, segons Carner. Negra i grisa, segons Palol. D’un color gris reumàtic, segons Pla. Però la pràctica ensenya que sota la grisor s’hi amaga la riquesa de colors que ja va descobrir Ruyra.


El llibre es cultura. La cultura es civilització.


De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharat. // Un dia el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d’un escolanet se li presentà un home amb un goll monumental, que li donà el “Déu te gord” amb una esquena atuïdora// // Ja us he de dir, amics meus, que la joventut no s'ha de debatre en convulsions estèrils, ni ha de deixar-se portar per l’instin de destrucció, sinó que ha de fer, allà on es trobi, obra creadora. La joventut ha de comprendre que les seves aspiracions humanes i justes sols podran realitzar-se amb l’exercici de la llibertat dintre de les lleis. Fora d'elles no hi pot haver més que desordre i tenebra. Aquestes lleis, com tota obra de l'home, són perfectibles: però sols podrà perfeccionar-les un poble en el qual l'esperit de ciutadania sigui cada dia més afinat i el sentit de la justícia més viu. // Tecleja l’última frase amb una barreja d’excitació i desconcert. És la primera novel·la seva on hi ha, al final, una mort.


Ens queda la escriptura. Ens queden els llibres.


Bibliografia:
T, X Aniversari IES Carles Rahola. de Girona ; E, Mercè Rodorera, La Plaça del Diamant; L, Narcís-Jordi Aragó, Teoria i pràctica de Girona; D, Salvador Espriu, La pell de Brau; U, Prudenci Bertrana, Josefat; J, Carles Rahola, Breviari de Ciutadania; T, Quim Monzó, Guadalajara.

Guillem Terribas
*Publicat en el llibre "Nou Breviari de Ciutadania. Edició homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva edició. Publicat per CCG edicions, març 2009


dimarts, 24 de març de 2009

EL CRIST D'EASTWOOD . Josep M. Fonalleras. El punt 21.03.09



Parlar de religió i de cinema no és només citar Ben-Hur o Els Deu Manaments, de Cecil B. De Mille. Hi ha, com a mínim, tres maneres d'afrontar la relació, almenys en la societat occidental: ensenyar els orígens de la tradició judeocristiana, amb tota una sèrie d'històries sobre Jesús, el seu entorn i els seus deixebles; mostrar escenes de religiosos en acció, en diversos moments de la història, ja sigui en l'Alemanya nazi o en la Roma del Renaixement; o entendre que el cinema, més enllà dels preceptes ortodoxos de les jerarquies, parla de passions humanes, identificables a vegades amb el desig de transcendència. Em deixo, és clar, els Monty Python, que són, ells tots sols, una altra categoria. Hi ha hagut pel·lícules religioses –deixin-me que en digui obertament així – que han estat capaces de traspassar fronteres a partir de textos canònics: l'Evangeli segons Mateu, de Pasolini, marxista i descregut, segurament n'és l'exemple més evident i el que va triomfar durant molts anys en els cineclubs que volien anar més enllà del pastitx. Hi ha pel·lícules, com El Setè Segell, de Bergman, o Ordet, de Dreyer, en les quals la presència de la religió és essencial per al missatge profund que miren de transmetre. Parlo d'obres d'art, és clar. Com aquest Gran Torino, d'Eastwood. Jo recomanaria a totes les parròquies del país que en compressin una còpia quan sortís en DVD i que l'anessin passant en sessions matinals. Feia molt que no veia una història en la qual el misteri de la redempció i l'expiació del pecat fos tan evident. Una pel·lícula inesperadament catòlica, amb una òbvia iconografia cristològica, que ens parla del sacrifici i de la salvació, de la preparació física i moral abans de la mort, del significat últim de la mort, d'un peculiar hort de Getsemaní, del calze que ha de beure la víctima innocent per poder dur a terme el seu pla. Que es deixin d'apòstols barbuts si volen explicar tot això, i que mirin Eastwood. Fins i tot conté un Evangeli, aquesta pel·lícula: el cotxe del títol, el llegat d'aquest estrany messies, excombatent de Corea.

dimarts, 17 de març de 2009

Presentació del llibre a la llibreria La Llopa. 13.03.09


Benvolgut Guillem:

Sé que presentes d’aquí una estona el teu llibre a Calella i, com que la seva lectura m’agrada’t molt, però molt! volia arribar-me amb un cop de cotxe fins a Calella, però, malauradament, un constipat fortíssim, que ja sembla que minva, m'ho impedeix.

I m’hauria agradat molt, perquè, com ja et vaig mig dir a Girona, he trobat el teu llibre extraordinàriament ben escrit, amè, informatiu de tot una època i de tot un món, evocador del passat i, en canvi, gens nostàlgic, sinó il·lusionat i obert al futur, i on l’anècdota del quotidià l’escrius amb tal saviesa que convides el lector a recrear-ne la categoria, i que té un començament preciós —que ja fa entrar ganes de continuar: fet importantíssim en un llibre— que és la teva operació de glàndules com a primera imatge visual enregistrada a la teva memòria —saps que segurament també és la meva?— i un final, un tancament preciós també, en fer-lo coincidir literàriament amb el tancament melangiós i solitari de la teva llibreria —que has sabut fer de tothom— amb l’apagada del llums, la baixada de les persianes, la pau silenciosa dels carrers, però també amb l’esclat d'un lluminós crit intern d’optimisme: "Demà serà un altre dia ! ".

Magnífic!

Amic, Guillem, gràcies i que aquest dia sigui ben llarg!

Josepmiquel Cervià

dijous, 12 de març de 2009

La Mort de Clint Eastwood



No puc negar la meva devoció a Clint Eastwood. La meva debilitat ve de lluny, de les seves primeres aparicions en els spaguetti-westerns que Sergio Leone va rodar a Almeria, passant pels personatges que va interpretar a les ordres del seu mestre Don Siegel, especialment la magnífica El seductor (1971). Com a actor i director, el punt culminant de la seva carrera va ser Sense perdó. A partir d'aquesta pel·lícula, poca gent gosa discutir la mestria d'aquest gran professional.

Clint Eastwood amb els anys ha anat aprenent l'ofici, fins a arribar a ser un director imprescindible i que poques vegades et defrauda. També, amb els anys, ha anat agafant la confiança i el respecte de la majoria dels cinèfils i no tan cinèfils. Clint Eastwood, com a director, explica històries a la manera dels clàssics del cinema americà. Ell és una mica John Ford, Alfred Hitchcock, John Huston...

Ara s'ha estrenat la seva darrera pel·lícula, Gran Torino. Hi tornem a retrobar el nostre director i actor. I una vegada més ens sap explicar una història americana, que també és un poc nostra.

Gran Torino és el particular amarcord de Clint Eastwood. Si Fellini, amb Amarcord (1973) feia un repàs de les seves dèries i de les seves pel·lícules, Eastwood, amb Gran Torino, fa un recorregut per tots els personatges que ha anat interpretant al llarg de la seva carrera. A Gran Torino hi trobem el crepuscular personatge amb un passat violent de Sense perdó (1992), el malcarat i solitari Harry el brut (1971), les llàgrimes d'Els ponts de Madison (1995), l'Amèrica de Mystic River (2003) i la tendresa de Million Dolar Baby (2005).

Gran Torino, i m'agradaria equivocar-me, és la darrera interpretació de Clint Eastwood. És el comiat després de molts anys d'estar primer davant les càmeres i des del 1971, amb Escalofrío en la noche, combinant la interpretació, la direcció i la producció. Clint Eastwood ja té una edat per interpretar segons quins papers i com a actor ja ens ho ha donat tot. Aquesta sospita queda palesa al final del film.

Sortosament, encara el podrem gaudir com a director i com a productor. Justament el dilluns 2 de març va començar a rodar la seva nova pel·lícula, basada en la novel·la del periodista anglès resident a Sitges John Carlin El factor humà (editorial La Campana 2009), amb el seu amic i gran actor Morgan Freeman.

GUILLEM TERRIBAS
*Publicat a "El Punt" el dia 12/03/09

dilluns, 9 de març de 2009

Presentació de llibres a Calella, el 13 de març 2009



Us convidem a la presentació dels llibres
HORES PROHIBIDES
de Núria Martí
DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA
de Guillem Terribas
La presentació tindrà lloc el divendres 13 de març, a les 8 del vespre a la Llibreria La Llopa, c/ Sant Joan 62, de Calella de la Costa.
L'acte anirà a càrrec de Francesc Feliu, professor de la UdG, que presentarà el llibre "Demà serà un altre dia" i Guillem Terribas, presentarà el llibre "Hores prohibides".


dimecres, 4 de març de 2009

El dia que vaig veure Dominique Sanda

imma Merino em va sorprendre divendres a la seva columna per l'elogi i la memòria de l'actriu francesa Dominique Sanda. Li vaig trucar per dir-li que aplaudia el reconeixement a l'actriu, ara allunyada del món del teatre i del cinema d'una manera voluntària. L'endemà Miquel Pairolí s'afegia als elogis: «va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè...», escrivia en Miquel. Doncs bé, jo també vull reivindicar l'actriu i fer-ne memòria.

Dominique Sanda, que va néixer a París l'11 de març de 1951, va tenir el seus moments d'esplendor i ens va captivar, entre els anys 70 i 80 del segle passat. Van ser deu inoblidables anys amb Dominique Sanda. L'Imma ja feia referència a films com Il conformista (1970) i Novecento (1977), totes dues de Bernardo Bertolucci. També, a la pel·lícula de Liliana Cavani Más allá del bien y del mal (1977), en la qual interpreta l'enigmàtica i seductora Lou Salomé, un paper que li anava com l'anell al dit. En Miquel Pairolí afegia l'extraordinària El jardí dels Finzi-Contini, que va dirigir Vittorio de Sica l'any 1971, basada en la novel·la de Giorgio Bassini. Hi estic d'acord. Ara, sempre la recordaré en el seu paper de burgesa progre i seductora capritxosa dels anys 20 i que acaba essent la senyora avorrida, alcohòlica i desenganyada del terratinent interpretat per Robert de Niro a Novecento. És en aquesta pel·lícula on es pot veure i apreciar la seducció i la gran bellesa d'aquesta actriu, en els seus millors anys. Quina mirada! I quins llavis!

Corria l'any 1994. Un vespre a Canes fent cua per veure una pel·lícula a l'apartat d'Un certain regard, al costat del Gran Palau, on cada nit hi fan la gran soirée. Anava sol. Em vaig girar i vaig veure una figura femenina agradable, elegant i que no m'era desconeguda que venia en direcció meva. Era ella. Van ser uns segons: la mirada que ens vam fer. Tan ràpid que no m'ho acabava de creure. Els meus ulls la van seguir mentre es perdia enmig de la gent i jo em quedava sol, fent cua. D'aquella nit, no recordo res. Ni el nom de la pel·lícula, ni del que van anar a veure els meus companys. Només aquella mirada, aquella bellesa serena i madura i encara captivadora de Dominique Sanda. Un record, un instant, que ara, tant l'Imma com en Miquel, m'han fet tornar a evocar.

Guillem Terribas (Publicat a "El Punt" el 04/03/09)


Dominique Sanda. "El Punt" 28/02/09


email protegit
Dominique Sanda en un fotograma d'«Une femme douce», de Bresson.

En la seva columna d'ahir en aquest diari, Imma Merino començava evocant una cançó de Radio Futura, dels anys 80, «Paseo con la negra flor», lletra de Santiago Auserón –una d'aquelles cançons que contenen l'aire d'una època–, però dedicava l'article, sobretot, a Dominique Sanda. Lamentava que hagués desaparegut de les parades de dibuixants de carrer que hi ha a la Rambla de Barcelona i que tenen com a reclam retrats d'actors i d'actrius. «Durant el temps que va mantenir-s'hi el retrat de Dominique Sanda –escrivia Imma Merino– me n'estranyava (hi havia algú més que la reconeixia?) i me n'alegrava. (...) Quan va desaparèixer el retrat vaig sentir una capa d'oblit sobre Dominique Sanda. Per això he escrit aquesta columna, per fer-ne memòria i per compartir-la.»

Doncs bé, la recordem i la compartim. Dominique Sanda va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè, a algunes de les pel·lícules europees més interessants de finals dels seixanta i dels setanta. Les comparacions sempre tenen una cama coixa, però diríem que Sanda era una actriu en la línia d'Ingrid Bergman. Era més meridional i per tant més botticelliana, però tenia aquella mena de bellesa elegant i pàl·lida, tan atractiva, que suscita una mena d'erotisme peculiar i intens. L'Imma esmentava unes quantes de les pel·lícules en què va intervenir Sanda. N'hi afegirem una altra, que potser és la interpretació per la qual més l'hem recordada. Sanda va ser Micòl Finzi-Contini en la versió cinematogràfica que va dirigir Vittorio de Sica d'El jardí dels Finzi-Contini, la novel·la de Bassani. La pel·lícula és del 1971 i Sanda hi interpretava un paper complex, un personatge amb moltes capes interiors, que incloïen la ficció i la mentida, un joc d'aparences en el si d'una rica família jueva de Ferrara, als anys trenta, que tenia un final tràgic. La presència, la interpretació de Sanda en aquella pel·lícula fascinava i segueix fascinant vista ara. El seu retrat ja no és a la Rambla de Barcelona, però continua, esplèndida, en aquells films de fa trenta, quaranta anys.
MIQUEL PAIROLÍ


Dominique Sanda . "El Punt" 27/02/09



Cap al final de les Rambles, a més d'imaginar-hi la «negra flor», es pot fer atenció a les parades dels dibuixants a l'espera que algun turista vulgui ser retratat, sigui de manera realista o caricaturesca. Com a mostra de les habilitats dels dibuixants, s'hi exhibeixen retrats de famosos, preferentment d'actors i d'actrius. D'aquí, n'hi ha d'estrelles cinematogràfiques del present, com ara Brad Pitt, Angela Jolie, Penélope Cruz, Javier Bardem, Nicole Kidman. També de Juliette Binoche. I d'alguna estrella en cert declivi, com ara Julia Roberts. No hi falta el rostre dur de Clint Eastwood. Encara s'hi manté el retrat de Robert De Niro, com un actor que no passa. Com una reminiscència, hi ha un retrat d'una Jean Seberg jove i somrient: no seria un bon reclam que la imatge reflectís el dolor i la destrucció de la venedora del New York Herald Tribune a A bout de souffle. Com en el cinema dels cossos gloriosos, no ha passat el temps per a aquests retrats rambleros. Però el pas del temps sí que ha fet desaparèixer el retrat de Dominique Sanda, actriu francesa d'aparença dolça (els cabells rossos, els ulls clars, les celles fines) que apuntava alguna altra cosa amb la seva boca sensual.

Durant el temps que va mantenir-s'hi el retrat de Dominique Sanda, me n'estranyava (hi havia algú més que la reconeixia?) i me n'alegrava. Com a mínim, hi havia un altre (el dibuixant) que recordava l'actriu que, encara adolescent, va ser descoberta per Bresson a Une femme douce, que va interpretar l'esposa de Jean-Louis Trintignant a El conformista, de Bertolucci, amb el qual va tornar a treballar a Novecento. També l'actriu que l'excessiva Liliana Cavani va convertir en la llegendària Lou Andreas Salomé perquè Nietzsche se n'enamorés a Més enllà del bé i del mal. I aquella que, a Une chambre en ville, Jacques Demmy va fer vestir amb un abric de pell que cobria la seva nuesa. Quan va desaparèixer el retrat, vaig sentir una capa d'oblit sobre Dominique Sanda. Per això he escrit aquesta columna, per fer-ne memòria i compartir-la.
IMMA MERINO