ALMAS EN PENA DE INISHERIN The Banshees of Inisherin / Full de Sala Cinema Truffaut

ALMAS EN PENA DE INISHERIN
The Banshees of Inisherin
Regne Unit, 2022
Direcció: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Intèrprets: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan
Durada: 114 min
Gènere: drama
Idioma: anglès Subtítols: castellà
Data d'estrena en el Truffaut: 21/07/2023

Històries de la Irlanda profunda. 

Amb aquesta reconeguda, aplaudida i premiada pel·lícula comencem les tradicionals "reposicions d'estiu" que des dels seus inicis proposa cada estiu el Cinema Truffaut.

Un film increïble, cru, amb un humor negre que et fa posar de tant en tant en tensió. El director i guionista anglès Martin McDonagh ens explica una història ambientada l'any 1923 en una illa remota situada al davant de la costa oest d'Irlanda.

Dos amics inseparables, un d'ells anomenat Colm (magníficament interpretat per Brendam Gleeson) un bon dia al matí trenca sobtadament i sense cap explicació la seva relació amb Pàdraic (també molt ben interpretat per Collin Farrel). A partir d'aquí viurem situacions ridícules, estranyes, sense sentit, morboses, iròniques, divertides (amb un to d'humor negre constant). Tot això sense aixecar mai la veu i amb molta tranquil·litat. El temps és relatiu en aquesta història, en aquells paratges idíl·lics, fantàstics i deixats de la mà de Déu.

El director i també guionista McDonagh, és reconegut i aplaudit com a autor teatral. Ell és autor d'obres aplaudides, premiades i exitoses. Una d'elles és La Reina de la bellesa de Leenane (1996), la qual, té una adaptació al català feta per l'actriu Vicky Peña, i la va dirigir Julio Manrique l'any 2021.

En el cinema McDonagh es va donar a conèixer amb films amb un toc d'humor negre i un xic de violència com ara Siete psicópatas (2013) o Tres anuncios en las afueras (2017). Li agrada provocar al personal amb opinions controvertides com ara que Shakespeare o Txékhov són avorrits. En canvi, les obres de Harold Pinter o Quentin Tarantino, les troba creatives, imaginatives i divertides. Ens trobem doncs amb una obra que, com he dit anteriorment, va agradar i atrapar a molts espectadors que la van aplaudir, d'altres que no els va deixar indiferents i alguns que, fins i tot, la van avorrir. Amb Almas en pena de Inisherin l'espectador hi veurà la soledat d'una gent que viu en un altre món, que bàsicament viu la vida d'una altra manera. Gent que viu amb una soledat diàriament i que sempre té moltes ganes d'abandonar aquella illa insípida i avorrida i només pensa en marxar cap a la "civilització". És un film que no et deixa indiferent i si, a més, l'espectador es deixa seduir, entrarà en el món dels protagonistes, és a dir, patirà, riurà i s'escandalitzarà amb ells d'aquesta història absurda i trista.

Per acabar, cal afegir que tot el que fa creïble la pel·lícula són els actors, sobretot els dos protagonistes que mantenen des de l'inici de la projecció una actitud i una interpretació sensacional. 

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

El trailer

https://youtu.be/rD1kvBO9R6w

FESTA MAJOR DE SALT 2023 / El Pregó de Jordi Grau

El periodista Jordi Grau fa un passeig sentimental per Salt en el seu pregó.

El periodista saltenc Jordi Grau ha donat avui al vespre el tret de sortida a la Festa Major del seu poble, amb un pregó calidoscòpic, amb un passeig sentimental pels llocs i la gent que li han marcat la vida. Tot i que nascut a les hortes de Santa Eugènia, Grau està lligat des de sempre al poble on viu ininterrompudament des de l’any 1982. Amb una carrera professional essencialment viscuda al diari El Punt i posteriorment a El Punt Avui i que va començar a Ràdio Girona (1974-1984) i va seguir al Diari de Girona (1981-1987), Grau ha col·laborat també amb TV3, Catalunya Ràdio, RAC 1, la SER, TVE i la Xarxa. Actualment és vicedegà i president de la junta de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i col·labora amb El Punt Avui i amb Girona FM i presenta “La Ciutat dels llibres” a TVGirona.“Un periodista de cap a peus”, l’ha definit l’alcalde Viñas.

En un exercici de memòria detallat, el pregoner resident al Veïnat de Salt ha escodrinyat infinits racons i ha refrescat múltiples vivències pròpies des del Salt dels anys 60 fins a l’actual. De Santa Eugènia a Salt passant per les hortes. Noms com Can Maret, cal Cigarro o Can Ferragut li van servir per descriure els primers records sovint lligats a la feina dels hortolans. De ben aviat apareix el futbol. I de Girona a Salt. “Em va convèncer en Manel Lladó”, ha recordat. Infantils i juvenils. I el primer equip, a la primera regional. Un turmell atropellat i la mili li fan deixar el futbol. I de l’esport als guateques, que en deien. I la Gatzara. Aquella discoteca d’Anglès per on vam passar molts. Però també el toc a Can Vilanova de la tornada. I l’Indalo, el Besolí o can Maikel.

Els primers concerts al pati de les Dominiques, Sisa, Pau Riba o Maria del Mar Bonet. I el descobriment del moviment per la independència de Salt, les interminables estades a l’Espelma i els mitjons de ratlles d’en Miquel Berga. “Anys de descoberta de gairebé tot”, ha dit. El passeig sentimental del pregoner ha continuat i continuat fins a referir-se a Salt com un “poble viu” que molts dels seus ciutadans “no coneixen”. 

Narcís Carreras, Carme Coll, Àngel Rodriguez,
Miquel Riera, Guillem Terribas, J.M. Armargant, 
Vador García i Jordi Grau. 

Però el pregó no ha estat només un recorregut per la memòria del veterà. Grau ha tret pit pel seu poble i ha subratllat “allò que tenim de bo i el que vindrà”. “Un poble, amb problemes sí, però també un poble amb noms emblemàtics com la torre de Sant Dionís, la Farga, el Sitjar, la Torre Mirona o el Mas Llorenç, un poble amb una gran casa de cultura com les Bernardes, amb un grup de castellers com els Marrecs i una potentíssima factoria cultural a la Coma Cros”. I ha tingut, així mateix, un racó pel Salt, ciutat universitària de l’Escola de l’Esport i la Salut de l’escola Universitària de les Arts, l’ERAM, la UNED i la UOC. I amb un futur engrescador amb el nou Trueta i el món de la universitat i la recerca que ha d’arrossegar-hi. “Salt és tot això. Ens ho hem de repetir perquè ens ho creiem tots una mica més i reivindiquem a la nostra manera aquest orgull saltenc, de ser i saber-se de Salt”, ha proposat. Perquè “som un poble i ens cal, de tant en tant, reviure la història, compartir l’orgull del que tenim i contribuir a treballar per un esperançador futur”. Es referia a aquell orgull saltenc que ja esgrimia l’enyorat Josep Paulí, llibreter, ànima del Setè Cel, que va marxar massa jove. “Salt és collonut, amics!”, deia en Paulí. O aquell altre orgull que plantejava en Guillem Terribas en el pregó de festa major de l’any 2018: “És de Salt qui vol ser de Salt”. Però també aquell orgull arrebossat amb un punt d’insolència que proclamaven aquelles samarretes de fa una desena d’anys en què es podia llegir: “Sóc de Salt, i què!”.

Joan Punti El Punt avui 20.07.2023. Imatges de G.T.R.

ON ÉS EL NADALISME ? / Jordi Grau

 

 Els ana­lis­tes tenen feina per esbri­nar i expli­car què pas­sarà amb l’alcal­dia de Girona. Amb la con­vo­catòria d’elec­ci­ons espa­nyo­les, la cosa dels pac­tes s’ha fet encara més com­plexa, perquè algu­nes ente­ses en con­sells comar­cals o dipu­ta­ci­ons es mira­ran amb lupa. Pedro Sánchez ha cre­gut que la millor manera d’estal­viar-se el des­gast de la der­rota, en vista de la pujada inqüesti­o­na­ble del PP i Vox, és tor­nar a jugar la carta d’“O amb mi o a les mans de la ultra­dreta”. Allò de la baraka que diuen que té.

A Girona, Sílvia Pane­que o Lluc Sale­llas. El PSC ha estat el par­tit més votat i, fins ara, a Girona, sem­pre ha gover­nat el més votat. En Lluc rei­vin­dica que ell és el canvi. Li caldrà un pacte (amb ERC?) i que alguna altra for­mació li per­meti ser esco­llit (Junts?). Hi ha més com­bi­na­ci­ons, que no sumen, o la de la suma dels dos par­tits amb més vots, que ara mateix no veig per cap cantó, ni tan sols par­tint-se el man­dat. Curi­o­sa­ment, Junts hi té molt a dir.

El que molts es pre­gun­ten, però, és on ha anat a parar el que es defi­neix com a nada­lisme. A Joa­quim Nadal el van votar i va gua­nyar i va gover­nar Girona durant sis man­dats: 1979, 1983, 1987, 1991, 1995 i 1999. I si no hagués ple­gat, ves a saber... Va dei­xar l’alcal­dia de Girona en mans d’Anna Pagans a prin­ci­pis del 2002. Va ser tot­po­derós con­se­ller amb Mara­gall i Mon­ti­lla. I després va fer una reti­rada del pri­mer pla de la política, però sem­pre omni­pre­sent en qual­se­vol qüestió. Mai va dei­xar de publi­car lli­bres i de tenir lli­gam amb la uni­ver­si­tat, on es va jubi­lar fa poc més de vuit mesos.

Per a molts va ser una sor­presa que acceptés ser con­se­ller del govern d’Ara­gonès. Per a mi, no. Però això té peat­ges, i donar suport a Quim Ayats, cap de llista d’ERC a les muni­ci­pals, en va ser un. No ha anat bé i ERC ha per­dut un regi­dor, perquè aques­tes elec­ci­ons també, i sobre­tot, cal lle­gir-les en clau naci­o­nal.

On són els nada­lis­tes?, es pre­gunta molta gent. Gent que votava Nadal s’ha que­dat a casa o ha votat fins i tot Junts o Ribas. Ha votat al PSC. I són a Gua­nyem. En l’acte de final de cam­pa­nya del PSC al Muni­ci­pal hi havia la guàrdia pre­to­ri­ana del Nadal alcalde: Pep Quin­ta­nas, Manel Nadal, Fran­cesc Llo­ve­ras, Miquel Fañanàs, Fran­cesc Fran­cisco, Joan Pallàs... Els altres són a Gua­nyem. Allà on hi ha fills de regi­dors nada­lis­tes com Lluc Sale­llas i Laia Pèlach. I el dis­se­nya­dor i home impor­tant de la cam­pa­nya de Gua­nyem és Martí Nadal, nebot d’en Quim. A Gua­nyem li han donat suport nada­lis­tes de pedra picada: Gui­llem Ter­ri­bas, Mon Marquès, Anna Pagans, Amàlia Bar­bero, Pere Albertí, Pep Gómez, Josep Maria Fona­lle­ras, Victòria Saget, Quim Cur­bet, Anna Nadal...

Per tant, a la pre­gunta d’on és el nada­lisme, la res­posta és clara: arreu. Lluís Bosch Martí va publi­car al Diari de Girona un arti­cle, “28-M. Gua­nya Quim Nadal”. Doncs, mira, en certa manera, el nada­lisme sí que ha gua­nyat: el PSC i Gua­nyem. L’ombra d’en Quim és allar­gada i el mateix Bosch Martí el qua­li­fi­cava de Tay­lle­rand o Fouché. M’ima­gino en Quim, entu­si­as­mat, mirant-s’ho des d’una talaia amb el som­riure a la cara. “Nadal soc jo”, deu dir, “i el nada­lisme no té sen­tit sense mi”.

Jordi Grau Publicat a "Mirades" el Punt/Avui Juny 2023

 

PETONS MATINALS. Primera part 2023

Tots els petons matinals en el "face" de Guillem Terribas. Primera part. De gener a Juliol 2023.