dilluns, 20 de maig de 2013

El llibreter Guillem Terribas

Pot semblar extemporani comentar ara la lectura d’un llibre del 2007. La dictadura de la novetat, que intento combatre amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la força, pretén condemnar a l’oblit els llibres publicats fa més de quatre dies. Avui, però, vull parlar d’un llibre de l’any 2007, el mateix any en què els llibres de Fragmenta van irrompre a les llibreries. Aquell 2007, el llibreter Guillem Terribas (Salt, 1951) va publicar Demà serà un altre dia. Aventures d’un llibreter (Ara Llibres). El vaig intentar adquirir a la Llibreria 22 la setmana passada, el dia que hi vaig anar a presentar, amb Rafael Nadal i Arturo San Agustín, el llibre d’aquest últim De Francisco a Benedicto (Fragmenta). En Terribas, ànima de la Llibreria 22, no me’l va voler cobrar, i vam acordar un intercanvi (¡espero que Punxes ja li hagi fet arribar sense cost els llibres que li vaig prometre a canvi!).

Demà serà un altre dia és un llibre apassionant que tots els professionals del llibre haurien de llegir. És un text memorialístic escrit no pas des del confortable retir de la vellesa, sinó nel mezzo del cammin di nostra vita, quan l’autor encara està en plena forma i al peu del canó. Són les memòries d’un llibreter, però són molt més que això, perquè l’autor no és solament un llibreter. De fet, el llibre es divideix en dues parts de dimensions similars (per cert, l’editor s’ha descuidat de les indicacions «Primera part» i «Segona part», cosa que deixa el lector, davant l’índex i davant el cos mateix del llibre, amb una certa sensació de desconcert), i tota la primera part recull les aventures de Terribas abans de la fundació de la Llibreria 22. Terribas apareix als ulls del lector com un entusiasta promotor d’iniciatives culturals de tota mena, el que avui alguns anomenen un activista, i altres (més cursis), un agent cultural. Compagina la seva activitat professional en diverses empreses amb iniciatives de tipus cultural, polític i fins religiós. Terribas no renega del seu inicial compromís cristià, al contrari: ens explica clarament la importància que va tenir en la seva vida el pas per l’escoltisme, les seves activitats teatrals a recer d’una rectoria, el fet d’anar a missa fent de monitor a l’església («conduïa les misses del diumenge i llegia tant l’epístola com les pregàries. Si convenia, feia més d’una missa»), la fundació d’una «comunitat amb arrels cristianes»… I, amb la mateixa naturalitat, explica la seva pèrdua de fe: «em va passar el mateix que al protagonista d’Incerta glòria, de Joan Sales: un dia em vaig despertar i em vaig adonar que havia perdut la fe. Sóc molt respectuós amb les conviccions religioses, però ara no en tinc.»

Guillem Terribas escriu bé. És àgil i és clar. No vol adoptar un to professoral: renuncia a alliçonar-nos, no pretén fer ostentació de les seves lectures ni seduir-nos amb la seva erudició. Gasta una prosa molt directa i col·loquial, fins i tot excessivament col·loquial, de vegades. Per exemple, els personatges de qui parla van sempre precedits per l’article corresponent: en Josep M. Fonalleras, en Narcís Comadira, en Josep Maria Nadal, la Dolors Laffitte, l’Anna Birulés, en Miquel Berga, l’Albert Rossich, en Modest Prats… És una opció coherent amb el registre adoptat en el llibre, amb la voluntat de fugir d’esnobismes i distanciaments innecessaris. Ara: confesso que, quan en el llibre compareix «en William Shakespeare», la cosa ja em sembla excessiva (vaig criticar aquest costum en un altre post)…

La tasca de Terribas descrita en el llibre és important per la gran quantitat de fronts que va obrint al llarg de la seva vida. Tanmateix, l’autor ofereix una interessant confessió sobre les seves motivacions: «mai no m’he mogut per una vocació de canviar el món. Faig el que faig per aprendre i passar-m’ho bé. Sempre aprenc de les noves aventures en què m’embolico. No em sembla que pugui aportar-hi res. Tinc la percepció que la meva experiència, com els meus errors, només em serveix a mi.» Sí i no, esclar, perquè la tasca de Terribas té una dimensió pública innegable, com ara el mateix fet de publicar el llibre que comento, cosa que resulta difícilment explicable si no hi ha una voluntat real de canviar el món.

La segona part del llibre està ja dedicada monogràficament a la Llibreria 22. Els inicis són explicats amb gran detall: la idea inicial, la recerca d’accionistes i de local, la inauguració, els encontres i desencontres entre els socis… També explica les seves relacions amb escriptors, editors, altres libreters, clients habituals… En transcriuria i comentaria amb gust molts fragments. En trio només un:

Ha baixat molt […] el nivell de l’edició del llibre d’assaig, el de pensament i ja no parlem del d’investigació. S’han perdut moltes col·leccions interessants […]. Crec que això s’hauria de redreçar. Si no, es perdrà la qualitat i, de retruc, l’interès pel món del llibre. Tots plegats hauríem de ser més exigents amb el que s’edita, amb el que venem i amb el que llegim.

No cal dir que té, des del meu punt de vista, tota la raó del món. El llibre d’assaig en català va tenir molta força entre els anys seixanta i vuitanta, però posteriorment ha decaigut molt. El fet que la col·lecció amb més títols de Fragmenta es tituli Assaig té molt a veure amb la voluntat de recuperar, per a les lletres catalanes, un gènere imprescindible si volem comptar amb una llengua apta per a l’estudi dels diversos camps del saber humà. Inclosa la religió. Inclosa la física nuclear.
Iganasi Moreta.
http://ignasimoreta.blogspot.com.es/2013/05/el-llibreter-guillem-terribas.html?showComment=1369033150646

dissabte, 18 de maig de 2013

Dos escriptors atípics.


Moltes vegades els mitjans de comunicació em pregunten que doni la meva opinió sobre els escriptors gironins. Llavors els hi pregunto què volen dir i a quins escriptors és refereixen?,  a Josep M. Fonalleras, a Vicenç Pagès, a M. Mercè Roca o a la Núria Esponellà, en Martí Gironell, Miquel Fañanàs, Miquel Pairolí, Lluís Muntada... per a mi són escriptors catalans, que viuen o han nascut a Girona o en algun indret de la província de Girona. O en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, Màrius Serra, Empar Moliner, Montserrat Roig, Jaume Subirana..., son, només, escriptors barcelonins?.
Hi han dos autors de Girona, que són atípics quan a localització. Un és Narcís Comadira, nascut i educat a Girona, però que té la seva residencia des de fa molts anys a Barcelona, encara que darrerament la comparteix amb Sant Feliu de Guíxols. Comadira, durant uns anys, per segons qui era un escriptor gironí i per altres un escriptor català, o sigui de Barcelona. Sort que Narcís té les idees clares i això no l'ha fet variar en la seva identitat de català de Girona. L'altre, ja és més complicat. Em refereixo a Javier Cercas. En Cercas per al món literari és més conegut per ser un escriptor espanyol de Càceres, i més concretament d'Ibahernando, i resident en els darrers anys a Barcelona. En canvi, i això ho dit per ell, la seva infantesa, la seva educació i els seus primers amics, nòvies, escrits i articles així com també les primeres "farres" les ha portat a terme a Girona. Per tant, Cercas és un escriptor català de Girona que escriu en castellà o un escriptor espanyol que viu a Barcelona i escriu en castellà?. El que si que us puc dir és que totes aquestes preguntes a en Cercas ni se li passen pel cap.
Aquets dos escriptors, de Girona, a finals de setembre van treure en el caòtic mercat editorial, un llibre nou cadascú. Tots dos llibres tenen referències, ambientació  i escenaris de Girona i les seves rodalies. Tots dos parlen d'una Girona, la de la seva infantesa i de la seva adolescència.
Narcís Comadira ho fa en el llibre editat per Ara llibres "Marques de foc. Els poemes i els dies". Pensat inicialment com un llibre repàs dels poemes l'han influït al llarg de tota la seva vida, una mena de decàleg personal dels poetes i els poemes de referència de l'autor. Però Narcís Comadira el que ha fet és un repàs de la seva vida a través de la poesia que l'ha acompanyat i l'ha influït al llarg de tots aquests anys. Primer a través de les cançons ( el rossinyol i muntanyes del Canigó) que li cantava el seu pare. Llavors ens parla dels primers poemes: "Els primers poemes que vaig saber que eren poemes van ser castellans." escriu Comadira. Més endavant ens descriu els primers poemes catalans: de Maragall, de Carles Ribas... en d’altres capítols, "Els anys del seminari", per seguir a "Un temps a Montserrat" i així fins acabar amb Espriu, Vinyoli i Ferrater, passant per Anglaterra i Itàlia. “Marques de foc” és un llibre extraordinari per conèixer les diferents etapes de la vida de Narcís Comadira. Una gran selecció de poemes i poetes. Quan ens parla d'autors anglesos, francesos o italians (Leopardi, per descomptat o Petrarca) ens els presenta en versió bilingüe i molts d'ells traduïts pel mateix Comadira.
Javier Cercas, en la seva nova novel·la, "Las leyes de la frontera" editada per Mondadori,  torna a la narrativa jugant entre la realitat i la ficció. Ens parla de l'adolescència i el pas a adult d'un noi de classe mitjana, anomenat Ignacio Cañas,  de pares castellans, que viu a Girona en els pisos de "La Caixa" de la devesa, al costat d'on hi havia la Plaça de Toros, molt a prop del riu Ter, que feia de frontera entre el final de la ciutat i els barracons d' "Albergues provisionales" on van viure durant molts anys emigrants del sud d'Espanya i Gitanos en condicions infrahumanes. Ens parla, també, d'un jove delinqüent i com és converteix en un "perillós" atracador anomenat Zarco i que té unes referències clares a el famós "Vaquilla". I en la història hi  ha un tercer personatge, possiblement el més interessant, que es la Tere.  Una història impecablement ben escrita i explicada per Cercas, d'uns anys i una època quan Girona era molt més gris i negra, quan hi havia el "barri xino" i era una ciutat tancada, hipòcrita i religiosa. Però, sobretot "La Leyes de la frontera" és una gran història d'amor, que com la majoria de les novel·les de Cercas, tenen un referent en la pel·lícula "El hombre que mato a Liberty Valance" de John Ford.
Narcís Comadira, Javier Cercas, en les seves obres sempre tenen molt present el lloc d' on són, d'allà on s'han educat i s'han fet escriptors.
Guillem Terribas, publicat a la Revista "El procès" Nº 3 pàg. 72 . www.revistaelproces.wordpress.com 

El darrer de la Maruja en el País

"Vivimos en un tiempo de canallas sumidos en un estado de necedad permanente. Lo interesante para quienes somos víctimas del navajismo institucional, de lo que ha dado en llamarse su violencia simbólica, es averiguar qué nació primero. Si el ser canalla o el ser necio. Quién alimenta a quién. O si el canalla, al saberse aupado por sus pares a la cresta del capitalismo caníbal, ha perdido toda compostura, todo pudor, y no le importa en lo más mínimo que su retorcida necedad se exhiba en plaza pública. ¿Quién va a bajarme de la cima? ¿A mí? Vamos, hombre.

 Así es como los Wert, Ruiz-Gallardón, Margallo, Morenés y Rajoy, por citar solo a algunos; las Báñez, Botella, Cifuentes y Cospedal, por mencionar a unas pocas otras. Así es como los directivos de la televisión pública y sus palmeros, y los guerra civilistas de los periódicos insanos. Así es como los ejecutivos de las grandes empresas y de los grandes bancos que se blindan los sueldos y las pensiones y los bonos... Así es, termino por fin la frase ?en algún momento hay que hacerlo, pero sujetos no faltan?, así es como toda esta banda de añejos arribistas se carcajea de nosotros. Pisoteando nuestros cráneos y sin importarles la vergüenza ajena que sus dislates nos provocan. ?¡Mira, madre! ¡Estoy en la cima del mundo!?, gritaba al final de Al rojo vivo, la película de Roul Walsh, el asesino nato Cody Jarret, héroe negativo de una época turbulenta.
 Estos depredadores de ahora se gritan los unos a los otros: mira chico, yo también he llegado, y cada día se me ocurre algo más necio. Los de abajo, los desangrados, empezamos a añorar a los clásicos gánsteres. Hay más dignidad en la uña del meñique de un desahuciado que en toda la cúpula que nos aniebla."
 Maruja Torres, El País 16-5-2013

* Li he enviat un correu a la Maruja, que li dic:


MARUJA, Bon dia. Has deixat o t'han deixat...?
I ella em contesta:
em volia mamonejar, em va citar per oferirme 'más implicación en el
diario, ya veremos qué puedes hacer', li vaig dir que parlès clar: ¿me
quieres en opinión si o no? "no, en opinión no, nunca más". "Pues no hay
maruja", vaig dir. em vaig aixecar i vaig fotre el camp.
em sento molt bé. ja no era el meu diari.
petons grans
maru

 I si entreu en el seu blog, ells mateixa ho explica en pels i senyals:

http://www.marujatorres.com/

dimecres, 8 de maig de 2013

El tango de la discòrdia

TANGO LIBRE
Bèlgica, 2012.
Direcció: Frédéric Fonteyne.
Intèrprets: Zacharie Chasseriaud, François Samiens,
Jan Hammenecker, Sergi López.
Durada: 105 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Francès.
ESTRENA: 3 DE MAIG

El tango de la discòrdia
El tango és un gènere musical argentí sense edat. Els anys no passen, per al tango. Carlos Gardel, un francès nascut a Tolosa de Llenguadoc, és possiblement el seu màxim exponent. Les seves cançons son nostàlgiques, romàntiques, dramàtiques... una mena de petites històries, la majoria d’elles tristes. Alguns exemples: «Por una cabeza, todas las locuras, su boca que besa borra la tristeza...» (Por una Cabeza, 1935) o «Si arrastré por este mundo la vergüenza de haber sido y el dolor de ya no ser...» (Cuesta Abajo, 1934) o la famosa: «El dia que me quieras, las rosas que engalanan se vestiran de fiesta con su mejor color...» (El dia que me quieras 1935) i encara «Tengo miedo con el pasado que vuelve...» (Vover 1935). Totes amb lletra d’Alfredo La Pera i música de Carlos Gardel. O també d’altres autors com: «Veras que todo es mentira, veras que nada es amor, que al mundo nada le importayra, yra, yra...» (Yra, Yra 1930, lletra i música d’Enrique Santos Dicerpolo).
El director belga Frédéric Fonteyne explica una història de tres homes, una dona i un adolescent, com si escrivís la lletra d’un tango. A «Tango libre» hi ha amor, relacions intenses, triangle amorós, gelosies, desenganys, solituds, desesperació, sorpreses, esperança, desolació, presó... i tangos.
Fonteyne explica – i l’explica molt bé – una història en la qual hi ha moments que no saps si riure o plorar. Hi ha instants dramàtics (de fet, molt dramàtics, convincents, com la vida o com els tangos),però també aparicions dolces, agradables, que Fonteyne exposa d’una manera molt clara i precisa. L’espectador, que s’ho agafi com vulgui o com pugui. No hi ha bons ni dolents: hi ha perdedors.
Un guàrdia de presons va a classes de tango. Allà, balla amb dona que té un cert encant i al mateix temps amaga un misteri. Aquesta mateixa dona, el vigilant la troba fent visites a dos presos en la presó on treballa. I aquí comencen els embolics.
Els actors es creuen la història i ens la fan creïble. D’entrada, s’ha de dir que Fonteyne ja coneixia Sergi López. El va dirigir en la que, possiblement, és la seva millor pel·lícula, «Un liaision pornographique» (1999) i sap les possibilitats que té com a actor. Aquí ens trobem amb un Sergi molt autèntic, interpretant a Ferdinand, un mica «gamberro» i si cal agressiu, però el mateix temps tendre, que aprèn a ballar el tango per no perdre l’amor de la seva dona Alice (interpretat per l’esplèndida Anne Paulicevich, que ja havia treballat amb en Sergi, en un petit paper a «Une Liaision...» que és guionista de la pel·lícula i esta casada amb Fonteyne). Alice, a part del lligam matrimonial amb Ferdinand, té una relació molt «estreta» i íntima amb l’amic de Ferdinand, que comparteix misèries i cel·la a la presó i que està interpretat per Jan Hammenecker. Tenim finalment el protagonista de la història, un home vulgar i solitari que treballa a la presó com a guàrdia i que només té una debilitat, aprendre a ballar el tango. El seu nom es Jean-Christopher, els companys de treball li diuen J.C., i està interpretat per François Damiens, un actor belga, conegut per fer esquetxos de càmera oculta i reconegut còmic en el seu país. Aquí, l’hem pogut veure en la pel·lícula (estrenada en el Truffaut) «La délicatesse» (2011), dels germans David i Stéphane Foenkinos.
Ens trobem doncs, davant d’un film original, arriscat i amb una història complicada. Tan real com la vida, que és complicadíssima i atractiva , però que val la pena viure-la.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dimecres, 1 de maig de 2013

Gent del barri

Els pares dels germans Roca reben felicitacions i atenen periodistes amb calma i tranquil·litat. “El cor m'ha fet un salt d'emoció més d'una vegada”, admet la mare, la Montserrat Fontané.
A la nit, una festa de benvinguda al restaurant amb unes cent persones completa dos dies de somni per a la família més internacional de Girona.

Els Roca. Foto: Lluís Serrat
Molt abans que els germans Joan, Josep i Jordi Roca trepitgessin aquest país, en Josep Roca i la Montserrat Fontané, els seus pares, ja la ballaven. Recolzat a la barra, en Josep, El Jefe, admet que estan una mica habituats a ser el centre d'atenció. Diu que comença a creure's el que han aconseguit els seus fills amb El Celler de Can Roca. Fa mig segle, ells van obrir Can Roca, el restaurant per als dies de cada dia i per a totes les butxaques. L'èxit no provocarà cap punt d'inflexió. “A ells no els pujaran els fums. Es fan amb tothom. No se'ls han de fer reverències. Això és la base de tot.”
És la una del migdia i entra gent a dinar. Un dels comensals fa reverències als avis i es treu el barret. A la barra, alguns fan el tallat i un periodista d'una revista d'entreteniment pren una cervesa mentre espera el torn per parlar amb la Montse Fontané, una de les persones més buscades. En Juan González és client. Ha vingut a dinar i s'espera a la barra. Fa petar la xerrada amb un company. González és aficionat del Madrid i compara el guardó de la revista Restaurant a El Celler de Can Roca amb una Champions del seu equip. “Això és increïble. La gent del barri està molt contenta perquè tots [els Roca] són molt humils.”
A TV3, en directe, la mare dels millors cuiners del món explica què tenen per menjar. Els dimarts, de segon, toca macarrons o llenties estofades. Més tard, després de dinar, demanem el secret a la mestressa. “Preparem el sofregit amb la ceba, l'all, la tomata, que passem per la batedora, i una mica de vi. Quan la ceba és ben torrada, hi posem carn de porc ben rossa i vi ranci. Després hi afegim la pasta bullida.” Els macarrons són molt bons, i en dono fe. Ho corrobora un company de feina. L'àpat es completa amb una amanida, pollastre al forn i flam sense nata. Tots els dies tenen el seu plat: el dilluns, calamars a la romana o escudella; els dimecres, faves, estofat de patates o un parell de tipus de peix; els dijous, arròs, i els divendres, canelons o fideuada.
La Montse Fontané s'ha aixecat a les set del matí. És al peu del canó atenent trucades, periodistes i rebent felicitacions, com ara la de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i la del regidor de Mobilitat, Joan Alcalà, que és de Taialà. “Li ha fet algun salt d'emoció, el cor?”, li pregunto. “Més d'una vegada”, reconeix la Montse. Amb un davantal, enraona amb amics, empleats i comensals. “Tota la vida he tractat amb la gent. Als 13 anys feia de cambrera a l'Argadà, amb en Quimet i la Siseta”, recorda.
El telèfon del bar no para de sonar. Hi ha gent que parla en anglès: fa falta un intèrpret. Molta gent hi truca pensant que això és El Celler de Can Roca. “No, this is Can Roca [no, això és Can Roca]”, expliquen. Surten plats de la cuina. La Tere és una de les cambreres. “Estem molt contents. És un orgull. Ells [els tres fills] vénen aquí a menjar el menú de la mare”. La Tere és companya de la Sara, la Gladys, la Carmen, en Francis, en Narcís (que atén el públic darrere de la barra) i l'Encarna.
Tots treballen, com sempre, i són el centre d'atenció. Gairebé a tres quarts d'onze de la nit arriben de Londres en Joan, en Josep i en Jordi. A El Celler de Can Roca, hi ha una improvisada benvinguda amb un centenar de persones promoguda per gent del món de la cuina, com ara Josep Maria Matamala i Toni Vallory o el llibreter Guillem Terribas. Abraçades de cuiners amb avis i néts. Moltes emocions i poques paraules. Hi ha històries felices.
Jordi Ferrer, publicat en El Punt-Avui 01.05.13