dissabte, 31 de gener de 2015

ADÉU PACO, QUE VAGI BÉ.

Tot i que fa uns anys que en Paco deia que ja no hi feia res en aquest mon (havia perdut algunes capacitats físiques com la oïda i la vista); tot i que tenia 92 anys i en els darrers dies ja intuíem el seu final, la desaparició física d'en Paco ens ha entristit i ens ha dolgut.
Però no vull parlar de la mort d'en Paco, sinó de la vida de Paco Torres Monsó.
En Paco ha viscut una vida intensa i plena de creació. Ha viscut amb tota la llibertat que ha pogut (la mental tota) i ens ha ensenyat a viure-la  els que l'hem conegut. En Torres Monsó no tenia edat, tant es feia amb joves com jo, que tenia vint anys quan el vaig conèixer, com amb gent de la seva edat. I aquesta actitud l'ha mantingut fins el final. Era un provocador amb raó i raonable. Era un lector de primera, de material divers i com més innovador  millor. Mai tenia un no i mai aixecava el to de veu, en tenia prou en explicar el seu pensament: directa i sempre acompanyat amb un somriure entre sarcàstic, irònic i simpàtic. Però deia i feia el que pensava.
De la seva envejable vida, ens queda la seva obra, el seu pensament,  recollits en diversos llibres.
He tingut la sort de conviure en alguns fragments de la seva vida i son moments de la meva  que no oblidaré, com la darrera abraçada, sincera per part de tots els dos, el dia de la inauguració de la seva exposició de fa uns mesos a la sala del Bòlid de la Rambla de Girona. Gràcies per molt Paco i que et vagi bé a la nova vida. Nosaltres ens quedem amb la teva d'aquí, la d' entre els mortals.

Guillem Terribas Roca, publicat en el Punt-Avui 31.01.15

divendres, 30 de gener de 2015

Demà (no) serà un altre dia



"Gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona"

Demà dissabte, a les 8 del vespre, al número 22 del carrer de les Hortes, en Guillem Terribas abaixarà la persiana de la llibreria que ell mateix ha estat obrint cada dia des del 20 d'octubre de 1978. Calculo que deu haver fet aquest gest prop de 9.500 vegades al llarg d'aquests últims 36 anys i (gairebé) tres mesos. Un gest aparentment anodí, un pur tràmit que clou la jornada laboral i permet desconnectar d'albarans, factures, comandes, novetats, devolucions i reposicions fins l'endemà. Aparentment, només. Perquè en aquests temps d'incertesa econòmica, de fragilitat comercial, abaixar una persiana amb la certesa que l'endemà la podràs tornar a apujar és gairebé un miracle, especialment en el cas d'una llibreria. Afortunadament, quan demà en Guillem abaixi la persiana ho farà sabent que dilluns la 22 tornarà a obrir. I això no obstant, el seu gest estarà carregat de malenconia èpica. Ell ho farà, ben segur, com ho hauria fet qualsevol altre dia, sense barroquisme ni estridències. Però el silenci fred de la persiana metàl·lica li evocarà, com un llampec, les 2.500 presentacions que ha presidit, les tres dècades llargues d'esforç sostingut per tirar endavant la llibreria, els moments més durs i els més ?festius, les confessions i les xafarderies, els amics que ja no hi són.
Els gironins tenim la Llibreria 22 incorporada amb tanta naturalitat al nostre paisatge urbà que potser a vegades ens costa prendre plena consciència del luxe que representa tenir, a tocar de casa, una de les millors llibreries d'Europa. Si la 22 és una gran llibreria no és pas perquè sigui una llibreria especialment gran, ni perquè tingui un fons contra el qual no puguin competir altres llibreries de casa i de fora. No és el nombre de volums en els prestatges el que fa gran una llibreria. Ho és perquè el carisma d'en Guillem Terribas ha aconseguit que la 22 es convertís en un punt de confluència i irradiació cultural ineludible. De confluència perquè bona part de les coses interessants que passen a Girona, o passen a la 22, o la 22 fa que passin, o la 22 hi passa. D'irradiació perquè ens faríem creus de la quantitat de coses importants que s'han ordit, expressament o per casualitat, entre aquelles quatre parets, i que han acabat tenint una enorme repercussió fora de la llibreria.
En Guillem Terribas ha tingut el valor i la generositat de fer un pas enrere perquè la 22 pugui fer-ne un endavant en una època que ens fa contemplar amb tristesa com algunes llibreries històriques d'arreu de Catalunya es veuen obligades a tancar. També ha tingut l'encert de deixar la gestió del dia a dia en les millors mans. En Jordi Gispert Saget (saltenc, com en Guillem) ja fa temps que s'ha convertit en la seva mà dreta, una peça fonamental de la mecànica de la llibreria. Diguin el que diguin, en Guillem no es jubila, perquè és impossible imaginar-se'l jubilat. I dilluns al matí, hi poso la mà al foc, tornarà a ser a la 22 per començar a posar els pilars d'una etapa nova, en què ell assumirà la responsabilitat de continuar fent créixer la llibreria fora de les seves parets, mitjançant tot el seu bagatge de coneixements i contactes.
La jubilació (tècnica, si més no) d'en Guillem Terribas coincideix amb la reobertura encesa del debat sobre la pirateria en el món del llibre. Un article de Quim Monzó, que denunciava que les seves obres es poden llegir gratuïtament des d'una plataforma de descàrregues a internet, hi ha donat peu. Tot i l'exemple de Monzó, la pirateria en la literatura catalana és, actualment, un fet més aviat anecdòtic. Però podria ser-ho cada cop menys si no desenredem el galimaties de pretextos sota el qual s'emparen els lladres bibliocibernètics. Aquests dies hem pogut escoltar arguments (és un dir) que fan posar les mans al cap: que si la cultura és un dret i s'ha de poder compartir gratuïtament, que si el marge per als autors és tan reduït que tant se val deixar-los sense res, que si els lectors tenen dret a tenir edicions digitals i, si les editorials no en fan, procurar-se-les a base d'escàner, etc. Un desori mental per arrencar a córrer, vaja. El tema és prou complex per reservar-li una reflexió monogràfica, la setmana vinent. Avui no és moment de lamentar sinó de celebrar. I d'agrair: gràcies, Guillem, per 36 anys a primera línia de llibre. Per obrir la 22 a tothom i per ser el sant no canonitzat amb més poder d'intercessió a Girona. Per fer-nos llegir. Per fer-nos rumiar. Per fer-nos actuar. Per haver-nos venut contes infantils, llapis i quaderns ara fa trenta anys i vendre, ara, els llibres que hem escrit nosaltres mateixos, els membres d'una generació (la dels teus fills) que ha crescut culturalment, en bona part, a redós de la teva llibreria. Demà no serà un dia com qualsevol altre. Però no serà l'últim, que és el més important. Quan abaixis la persiana i corris cap a presentar una pel·lícula, una exposició o a veure una obra de teatre, pensaràs un moment (però només un moment) en el passat. Encendràs un Rex i, calat dins l'abric fosc, desfilaràs cinematogràficament Mercadal enllà. Et desitgem una jubilació atrafegada i hiperactiva, Guillem!
ORIOL PONSATÍ-MURLÀ publicat en el Diari de Girona 30.01.15

dimecres, 28 de gener de 2015

L'avi de la Martina

Així com des de fa dos anys i mig sóc el pare d'en Quim, ell en fa uns quants més que és l'avi de la Martina i n'exerceix amb orgull. No em costa gens d'imaginar-me'l explicant-li contes. Històries noves que basteix a partir dels arguments de milers de llibres i pel·lícules que ha vist i llegit com a llibreter, lector, cinèfil i crític espectador de cinema i teatre. Aquest dissabte l'avi de la Martina, Guillem Terribas, es jubila de la 22. Hi continuarà sent potser no darrere del taulell però sí entre línies. O sigui que serà una jubilació amb molta activitat, com fins ara. No ha tingut mai un no per a ningú i si s'ha hagut d'abstenir de fer o participar en algun acte no és pas perquè volgués sinó perquè no podia. No és pas un superhome! Té limitacions, com tothom. Ara, en Guillem té un no sé què que el fa mereixedor d'aquesta categoria, la de dinamitzador o agent cultural abans fins i tot que s'inventessin. Perquè com molt bé va escriure Josep M. Fonalleras ara fa uns dies, aquestes són paraules que es van haver d'inventar per qualificar la feina d'en Guillem. Fer-te un forat entre presentacions per fer un cafè en alguns dels seus
“despatxos” fora de la llibreria i donar-te l'opinió d'un manuscrit que li has enviat. Deixar-se enredar per anar de bolos pels pobles per parlar de la meva novel·la com si fóssim l'estranya parella. I recordo fent ràdio, atendre'm al telèfon a quarts de quinze de la nit per comentar la notícia del dia. O avenir-se a gravar una secció parlant d'estrenes de cinema gairebé sense tenir temps d'haver-les vistes, però ja se sap quan es té ofici. Ara que diu que es jubila em fa il·lusió haver-li conegut totes aquestes facetes fins i tot la menys coneguda però potser la que l'omple més, la de dibuixant/pintor. Qui sap si a partir d'ara podrà dedicar-s'hi o enllestirà la segona part del 
Demà serà un altre dia, les seves llamineres memòries. Serà com ell vulgui però amb el permís de la seva néta, continuaré consultant, com si es tractés d'un oracle, l'avi de la Martina.
Martí Gironell, publicat en el Punt Avui (Catalunya) 28.01.15

dimarts, 27 de gener de 2015

Guillem Terribas, un home que val per 22

En una època com l'actual, promotora de la cultura de l'efimeritat, en què tot allò que produïm està pensat per tenir una vida fugaç que afavoreixi el consum compulsiu i que ens faci sentir moderns, dinàmics i progressistes, la figura de Guillem Terribas permanentment associada a una llibreria gironina sembla una andròmina, un vestigi dels dies en què els dinosaures la feien petar tot prenent un refresc a la plaça de la Independència de Girona. I potser sí que, vist amb aquests ulls, en Guillem és un dinosaure. Però un dinosaure meravellós. D'una espècie condemnada a l'extinció, sens dubte, però meravellós.

Ara que de la nord-americanització de la nostra vida, en diem, eufemísticament, globalització, i que ens hem proposat destruir el petit comerç en benefici de les grans àrees comercials on hi passem el dia com qui va a un parc temàtic, ara que, com a societat laica que som, hem deixat de construir temples del Senyor per construir temples del Consum, la imatge del llibreter de tota la vida, que només veure't entrar per la porta ja sap quin llibre t'agradarà, constitueix un fet cada cop més insòlit. No és que no hi hagi altres llibreters i comerços emblemàtics al país, és clar que n'hi ha, però només cal mirar uns pocs anys enrere per veure com han desaparegut molts establiments que si haguessin estat a París serien considerats patrimoni protegit de França. De fet, la raó per la qual Guillem Terribas es jubila –encara no ha fet els seixanta-cinc i és capaç de pujar corrent, d'una tirada, els noranta esglaons de la catedral de Girona– rau en l'intent de reduir la feixuga càrrega salarial de la llibreria i evitar l'acomiadament d'algun treballador.

Jo sento una gran estima per Guillem Terribas, perquè el conec des dels dies que iniciava el seu camí al capdavant de la llibreria 22, on hi he presentat alguns llibres, i hi he compartit amb ell llargues estones enraonant de cinema, la nostra gran passió. En Guillem ja fa molts anys que és un dinamitzador de la vida cultural gironina, però el terme ‘dinamitzador' no m'agrada aplicat a la seva persona, perquè li dóna un caràcter tècnic o professional que no li escau. En Guillem no és un home gèlid, en Guillem és tot cor, és passió, és sentiment, és entusiasme, és romanticisme. Ell és un heroi romàntic molt més a prop de James Stewart que no pas de Richard Widmark a "La conquesta de l'Oest", molt més a prop del Jason Robards de "La balada de Cable Hogue" que no pas dels nous temps despietats que arriben, molt més a prop del Kirk Douglas de "Els valents caminen sols" que no pas d'un món legalista i tecnocràtic que anul·la l'individu i destrueix l'idealisme.

És una sort, per tant, que en Guillem no se'n vagi del tot. En l'àmbit simbòlic continuarà vinculat a la llibreria 22, i en l'efectiu continuarà essent el presentador del premi Just M. Casero de novel·la curta, el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i l'ànima del Cinema Truffaut d'aquella ciutat. En Guillem Terribas és argent viu i té massa vida interior per abandonar tot això, és un home que fa la feina de vint-i-dos sense esperar res més a canvi que la satisfacció de veure créixer els fruits de les seves inquietuds culturals. Algun dia, quan ja no hi sigui, un carrer de Girona engrandirà el seu nom.

Víctor Alexandre, publicat a la seva web
 http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=2114&Itemid=63
el 27.01.15

dissabte, 17 de gener de 2015

El marrec de la 22

Afegeix lFoto Miquel Ruiz,iquel
No fa pas gaire vaig rebre una lliçó magistral sobre quant d’important és la combinació entre el traçat d’una via, els desnivells, la potència de la locomotora, però sobretot, la capacitat elèctrica de la línia que alimenta tot el recorregut del ferrocarril. I és que per més que els vagons siguin de luxe, les màquines de capçalera les més aerodinàmiques i el dibuix del camí de ferro el més sofisticat, si no arriba prou energia al circuit, i sobretot, energia de qualitat, tot se’n va en orris. Simplificant-ho: és més important el marrec que encén l’interruptor que l’enginyer que en pensa l´ús. La cultura, sovint, gaudeix dels mateixos capricis. L’escriptor pot ser agosarat, la partitura del text increïble, el paper del llibre de les premses més exquisides i l’editor d’una virtuositat divina, que si no hi ha un bon llibreter que encengui la passió per l’acció lectora, de poc servirà tota la indústria literària. Perquè, si som francs, el món del llibre és indústria. I de la bona. I els llibreters els marrecs que premen l’interruptor que tanca o obre, depèn de qui ho miri, tot el circuit.
En Guillem Terribas és un d’aquestes marrecs entremaliats que disposen de l’art d’encendre i apagar l’electricitat que corre per les lletres segons el seu caprici. I Girona i el país sencer han tingut la sort de que el seu caprici sempre hagi estat generós, benèvol i pacient. La Llibreria 22 ha estat l’excusa, el contenidor d’una èpica història d’amor entre bèsties i belles. Lletres belles i bèsties afamades de pervivència. Passar per La 22 a comprar un llibre, o dos, o assistir a una presentació, era una simple excusa per veure com en Guillem premia l’interruptor de la maquinària indòmita. I, compressis o no, el marrec feia amb tu el que volia. I sempre valia la pena deixar-se fer. Sempre.
La 22 seguirà nodrint de matèria compacta la cultura de la ciutat. I serà en Jordi Gispert qui haurà de prémer, a partir d’ara, el botó del giny a l’estil Gispert, sense copiar a ningú. Serà el nou marrec de l’interruptor.
El Mitja Distància està a punt d’arribar a Girona. I penso si em donarà temps de córrer a La 22. Hi ha trens que emprenya que facin tard.
Josep Campmajó. a Sies.tv opinió.   17.02.14

El mag del nostre paisatge

Josep Lluch, Antoni Carrasco, Josep M. Fonalleras i Terribas,
amb el ‘hashtag' difós arran de la jubilació 
Foto: JOAN CASTRO / ICONNA.
Quan ja marxo de la Llibreria 22 per anar a escriure la crònica de la presentació de l'últim premi Casero, Guillem Terribas em surt al pas i em demana en un xiuxiueig, prement-me expeditivament el braç: “No et passis.” Raono, fent camí cap al diari, que amb aquest passar-se deu voler dir que no m'excedeixi, que no ho decori, que no el faci avergonyir. No ho faré.
Al final de Les planes, de Gerald Murnane, el protagonista, un cineasta que fa dues dècades que intenta copsar l'autèntica naturalesa de les regions desolades del centre d'Austràlia, demana al terratinent que l'ha acollit a casa seva que el filmi també a ell mentre es col·loca rere la càmera, perquè quedi en algun lloc el registre de la seva pròpia mirada intentant desentranyar el misteri d'un paisatge inabastable. Quan l'any 1978 va obrir la Llibreria 22, Girona devia ser com una pedra llançada al mig d'una d'aquelles praderies de confins irresolts d'Austràlia. També Guillem Terribas, en cada acte que ha organitzat, ha estat filmant el seu paisatge durant dècades, confiant que sota la devastació faria aflorar alguna forma de vida. I finalment ahir, com el personatge de Murnane, també va haver de cedir la càmera a algú altre perquè quedés fixada en algun lloc la seva pròpia figura dins el món que ell mateix ha creat. Encara no ho sabia, que shauria d'acabar el vespre a l'altra banda de l'objectiu, mentre desplegava les cadires per rebre el nombrós públic que ja preveia que acudiria a la presentació de La segona lluna, d'Antoni Carrasco, “una de les tres millors novel·les que han guanyat el premi Casero en tota la seva història”, tal com va afirmar Josep M. Fonalleras. Però alguna cosa començava a atordir-lo. “No m'hauria pensat mai que el Casero tingués tanta capacitat de convocatòria”, va dir resseguint amb ulls atònits fins a l'últim racó de la llibreria, tan plena de gent que uns quants s'havien de conformar estirant el coll des de fora la porta. “Però si ha vingut fins i tot la meva dona!”, va exclamar, i molts van témer que aquí ja no desconfiés massa i desemmascarés la festa. Però no, va arraconar-se, com sempre. Es va limitar a renyar hashtag #gràciesguillem als dits, enmig d'una ovació espontània, inacabable, Terribas era com el cineasta de Murnane abismant-se molt endins.
Carrasco per “haver portat tanta claca” i a recordar, com “una coincidència no planificada”, que el 31 de gener serà l'aniversari de Quim Nadal, farà 34 anys que va morir Just M. Casero, i ell mateix es jubilarà de més de mitja vida fent de llibreter. Mentre Fonalleras i l'editor d'Empúries, Josep Lluch, procedien amb la presentació del llibre, Guillem Terribas va agafar la seva càmera de vídeo i es va posar a filmar com sempre, passejant una mica ara cap aquí, ara cap allà, excepte que amb menys marge de maniobra per la concurrència. “Ens hem aglevat en la nit dura, com deia Foix –va anunciar Fonalleras mentre Terribas encara mirava pel visor–, per mostrar el nostre agraïment a un home digne, coratjós en la tranquil·litat i tranquil en el garbuix. Avui li tornem una mica d'estimació perquè no pari.” La càmera ja només era un bastó al qual Terribas s'aferrés per no caure, mentre un a un tots els assistents exhibien cartells d'un groc molt “22” amb el lema “No sóc pas en Guillem... però de gran voldria ser-ho”. Amb el
He respectat la paraula donada i m'he cenyit als fets: quan la càmera enfoca Guillem Terribas,
completa el nostre paisatge.
Eva Vázquez, publicat en el Punt-Avui 17.01.15

Informació a TV·3 a "Els matins"
09.04.2016
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/guillem-terribas-es-jubila-de-la-llibreria-22/video/5424631/

divendres, 16 de gener de 2015

Gràcies Guillem






16/01/2015 |

Gràcies Guillem

Versió llarga (17′): Guillem Terribas, llibreter i activista cultural català, ha anunciat que es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22

Terribas, que és fundador i soci principal de la Llibreria 22 de Girona, ha anunciat que es jubila. En aquesta entrevista ens parla dels seus orígens en l’activisme cultural, veïnal, teatral i polític de Salt i Girona durant els darrers anys del franquisme i la transició, la ideologia de les llibreries, els canvis en el sector al llarg de tots aquests anys i el futur dels llibres. Però també de que pensa fer a partir d’ara. 

http://www.sies.tv/video/versio-extesa-guillem-terribas-llibreter-activista-cultural-catala-ha-anunciat-que-es-jubila-despres-de-36-anys-al-capdavant-de-la-llibreria-22.html

diumenge, 11 de gener de 2015

Segunda etapa para la Llibreria 22

Guillem Terribas, ‘alma’ del espacio cultural, pasa a la retaguardia para asegurar el futuro de uno de
los referentes del sector

No me jubilo, paso a segunda línea”. Así explica Guillem Terribas su nueva situación a partir del 1 de febrero, cuando después de 36 años dejará de estar al frente de la gerencia y gestión de la Llibreria 22, un referente del sector en Girona. El librero y activista cultural por excelencia, nacido en Salt (Gironès) en 1951, ha llegado a la conclusión que era “el momento de dar el paso”. La crisis, con una reestructuración organizativa y de personal, y la garantía del relevo —La 22 quedará en manos de Jordi Gispert vinculado a ella hace 12 años— ha propiciado ese momento aunque Terribas asegura que estará más presente y productivo que nunca.
A mediados de los 70, Terribas, que había hecho de comercial de lámparas, de elementos de construcción y también había trabajado en un hotel, se quedó sin trabajo. Hablando con un buen amigo, Manel Cassú —que ya había regentado una librería en Girona— surgió la idea de fundar “una librería que fuera un escaparate cultural moderno y estimulante”. Fueron animando a sus amistades y, al final, 26 profesionales de la sociedad civil —arquitectos, abogados, médicos y profesores entre otros— se unieron en una propuesta: la Llibreria 22.
“Nació el 20 de octubre de 1978 como una utopía total, con la voluntad de crear un premio literario, programar presentaciones de libros y ser el centro literario de Girona. Y gran parte de aquellos objetivos se han cumplido totalmente”, asegura Terribas. “No podemos hacer como Zapatero y decir que la crisis no existe, porque lo cierto es que es permanente y sostenida”, mantiene el activista cultural. Y afecta, además, a los más lectores, clases liberales y funcionarios: “Antes entraban a comprar un libro y también se llevaban otro, después entraron a buscar solo ‘aquel’ libro, y se lo pensaban dos o tres veces. Ahora no entran por no comprar”, se lamenta.
“No quiero decir que la librería vaya mal, va bien. Pero no como hace siete u ocho años”, agrega. La caída de la facturación ha abocado a una reestructuración organizativa y de personal porque no da para mantener a los 10 empleados. Al final, los números se han impuesto: “La eliminación de mi sueldo, el más elevado, permitirá reducir la carga salarial solo teniendo que despedir a una persona. Si yo no me fuera, la reestructuración iba a afectar a más trabajadores”.
“Si en 1978 soñamos un proyecto, ahora hay que replantearse cómo tiene que ser La 22 de los próximos años, y mejor que lo haga alguien de 39 años que no uno de 63 y con vicios adquiridos”, apostilla.
El más activo y entusiasta promotor y divulgador de iniciativas culturales de toda índole continuará presentando uno de los premios literarios más prestigiosos del país organizado por la librería, el Just Manuel Casero de novela corta. Seguirá de cerca todo lo que tenga que ver con la librería, aunque no estará físicamente en ella a diario como hasta ahora.
Tampoco faltará a algunas de las presentaciones que se han convertido en sello característico de La 22, una de las librerías más activas de Cataluña gracias, en gran medida, a su inagotable energía.
Porque es mucho más que una librería. En ella se han presentado una media de 100 libros anuales, más de 3.300 en los últimos 36 años, calcula su co-fundador y principal accionista. Cuenta con tres espacios de venta al público, aunque el referente por excelencia es el local de 250 metros cuadrados situado en el calle de les Hortes nº22 —el número que le dio el nombre— y atesora más de 50.000 referencias.
Guillem Terribas, colaborador de diversos medios de comunicación y de todo tipo de iniciativas culturales, confiesa que es “amante de la radio” y que lleva el cine en su interior. En 1990, junto con un grupo de personas que hacían la crítica de cine en diferentes medios de comunicación de la demarcación, fundaron el Colectivo de Críticos de Cine de Girona, con la intención de ser un elemento dinamizador cinematográfico. Después de 10 años de experiencia se constituyeron legalmente en 2000 como asociación cultural sin ánimo de lucro y se encargaron de la programación del Cinema Truffaut, adquirido por el Consistorio ese mismo año, que desde entonces es un referente del cine en versión original.
Guillem Terribas se siente “muy agradecido” por el trato y el reconocimiento recibido tanto por otros colectivos como por personalidades de la ciudad de Girona y de toda Cataluña. En la 71ª edición de los Premios Nadal, por ejemplo, fue uno de los más saludados. Aunque oficialmente se jubila, seguirá siendo suministrador y actor incombustible de ideas, de proyectos, además asegura que como dispondrá de más tiempo “me tendrán que sufrir más que nunca, estoy abierto a cualquier tipo de colaboración”. Afable y con una sonrisa pícara, avisa de que también seguirá deseando a diario los buenos días a sus seguidores de Facebook, con apasionados besos de película.
Text MARTA RODRIGUEZ Foto: PERE DURAN publicat en El País 11.01.15

El llibreter més afortunat

El polifacètic Guillem Terribas es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22
Des que Guillem Terribas -nascut a Salt el 1951- va anunciar que es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22 de Girona, les seves últimes setmanes de feina han adquirit un plus d’intensitat que fa encara més difícil que de costum trobar-lo assegut al seu despatx. És dilluns a primera hora. Després de penjar la fotografia d’un petó -en aquest cas entre Julie Christie i Omar Sharif en una escena de Doctor Jivago - amb què cada matí desitja bon dia als amics del Facebook, Terribas demostra per què té fama d’inquiet i xafarder: no para de dur llibres amunt i avall, d’intercanviar informacions amb Jordi Gispert -que fa dotze anys que treballa a la 22 i a partir del 31 de gener el rellevarà en les tasques de gestió i gerència- i amb la resta de l’equip, de conversar amb els clients i preguntar-los què busquen. De tant en tant torna al despatx, atapeït de retalls de premsa relacionats amb la història del local, per respondre whatsapps, tuits i e-mails.
L’activitat quotidiana s’ha intensificat amb la notícia que es retira, que ja no serà cada dia al carrer Hortes. Però qui el coneix sap que, d’una manera o d’una altra, continuarà al peu del canó. “L’home amb el do de la ubiqüitat tindrà més temps per ser a tot arreu i enlloc alhora”, tuiteja Quim Nadal. “Encara tindrà més temps per recomanar llibres”, vaticina Màrius Serra. “Sense tu tot hauria estat diferent i pitjor”, li diu Mercè Cuartiella. “No fotis, oncle Guillem. ¿A qui podré demanar llibres introbables? ¿Amb qui podré cantar Violetas imperiales i escoltar un capellà rocker?”, li pregunta Joan Daniel Bezsonoff.
Objectius no tan utòpics
“Intento mirar-me els elogis amb distància, evitar la temptació de creure-me’ls del tot”, confessa Terribas, conscient que, malgrat sentir-se sobretot llibreter, acumula prou mèrits per ser qualificat d’activista i animador cultural, de cinèfil, home orquestra i dinamitzador social. Relacions públiques de primer ordre, posseïdor d’una agenda en què apareixen des dels autors més llorejats fins als més humils, afirma: “Em considero un dels homes més afortunats del món; he fet el que m’ha agradat i he conegut gent extraordinària”. L’etapa que ara s’acaba donarà pas a una altra que li fa molta il·lusió: “Tindré una llibertat total, em podré dedicar més al Cinema Truffaut i podré participar en més xerrades; tot això sense oblidar-me de la 22: en presideixo el consell d’administració i continuaré presentant el lliurament del premi Casero”, puntualitza. En mirar enrere, confirma que els objectius “utòpics” plantejats en obrir la llibreria el 1978 -convertir-la en un referent de la vida cultural gironina, en un punt de trobada d’artistes i, naturalment, en un negoci- s’han acomplert amb escreix. I és que la 22 no només ha dinamitzat la cultura a la ciutat: ha esdevingut un pal de paller de les lletres catalanes. Part del mèrit cal atribuir-lo a l’organització, des del 1981, del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que s’ha fet un lloc al panorama literari per la independència del jurat en decidir l’obra guanyadora; a més, el certamen ha permès dur a Girona una llarga sèrie d’autors de primera fila.
Els gintònics de Gil de Biedma
Una de les anècdotes més memorables va ser protagonitzada per Jaime Gil de Biedma el 1984. “Es va presentar amb una bossa de supermercat a la mà i, abans de participar en el lliurament del premi, em va dir que era incapaç de parlar en públic si abans no es prenia un parell de gintònics”, relata Terribas, que en secundar-lo va entrar al Teatre Municipal “completament KO”.
Teresa Gimpera, Quim Monzó, el Gato Pérez, Eduardo Mendoza i Joan de Sagarra són alguns dels molts altres personatges que han intervingut als actes del Casero. La celebració del desè aniversari de la llibreria i l’edició del llibre/revista El Número -dirigit per Narcís Comadira amb la participació, entre molts d’altres, de Pere Gimferrer, Carme Riera, Montserrat Roig i Vázquez Montalbán- i les lloances rebudes en publicar Demà serà un altre dia (Ara Llibres, 2007), en què narra les seves aventures com a llibreter, són dos dels moments destacats en fer balanç de gairebé quatre dècades -36 anys- en què ha oficiat més de 3.000 presentacions.
Confia que se’n faran moltes més. “Un espai com la Llibreria 22 no se n’anirà a la merda”, pronostica. Segons ell, “un bon llibreter ha de saber retornar llibres, i això implica no fixar-se només en les vendes; a la 22, per exemple, sempre hem cuidat molt els autors gironins independentment que siguin més o menys exitosos”. Eternament optimista, Guillem Terribas augura una llarga vida al llibre de paper: “Fa poc, en un aeroport de Grècia, al costat de gent de la meva edat que llegia amb tablets hi havia nens japonesos amb llibres de butxaca. Això és el futur, vaig pensar”.
Text i foto: JOSEP PASTELLS publicat a l'ara.cat 

dissabte, 10 de gener de 2015

L'espai amable

Quan era petita la meva àvia m'explicava que alguns llocs (no tots) com les persones (tampoc totes) tenen ànima. Em deia que quan arribàvem a la casa d'estiueig, aquesta es posava contenta perquè tornàvem a ocupar-la després de l'abandó de l'hivern. Em repetia que els espais s'havien de cuidar i que, si bé l'ànima de les persones era un valor intangible per mimar, l'esperit dels edificis també s'havia de respectar. La veritat és que a mi tota aquella explicació de misteris poc palpables em feia una mica de basarda, però vaig créixer valorant els racons i adonant-me que, a vegades, quan entro en un edifici, casa o local, sense saber molt bé perquè, m'hi sento incòmoda, se m'arrissa la pell i noto una sensació desagradable. És una percepció passatgera que amb els anys he après a educar i a temperar sense deixar que em condicioni. I a l'inrevés; hi ha indrets on quan hi arribo em relaxo i em sento arropada com si fos a casa. Aquest efecte físic també em passa, i molt, amb els individus. Hi ha persones a les quals intueixo un rerefons fals i mesquí i em provoquen una reacció química de rebuig absolut que, sortosament, també he après a controlar. I d'altres, en canvi, que sota una aparença esquerpa em produeixen tendresa i proximitat. Són aquells que, sense saber-ne res, te'ls sents propers i et resulten entranyables.
Una qüestió de química positiva global és la que fa que avui la Llibreria 22 de Girona sigui un referent cultural al país. Una sensació autèntica, vertadera i agradable que se l'ha anat treballant llibre a llibre, recomanació a recomanació, presentació a presentació, en Guillem Terribas. Al flamant i atractiu (sense buscar-ho) llibreter, els anys (i la neta) l'han fet encara més charmant i seductor. Li han endolcit el seu tarannà crític i murri i li han permès crear un espai amable on, a partir de la lletra impresa, s'hi ha parlat i discutit de política, de societat, de gastronomia... de la vida. El polifacètic llibreter, actor, escriptor, tertulià i, n'estem segurs, que home de bé que ara es jubila, ha fet la feina de manera extraordinària. Li prenen el relleu dolçament, però tots seguim necessitant la seva ironia i els seus suggeriments. Felicitats, cavaller!
Isabel Llauger, publicat a El Punt-Avui 08.01.15 a la columna " De set en set". 

dimecres, 7 de gener de 2015

Forjar emocions

El llibreter Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, es jubila

Guillem Terribas, l'home que és al capdavant de la Lliberia 22 des de fa 36 anys, acaba d'anunciar la seva jubilació. La circumstància no deixaria de ser una anècdota laboral si no fos que Terribas, essent un llibreter de cap a peus, és molt més que un llibreter. Quan encara no existien les categories de dinamitzador social o agent cultural, ell ja ho era. De fet, es pot dir que es van inventar per qualificar la magnitud de la seva feina.
Terribas, natural de Salt i arrelat a Girona, és un home orquestra, que tant serveix per muntar un dels premis literaris més prestigiosos del país -el Just Manuel Casero de narrativa breu- com per fer de rei mag a la cavalcada o a les representacions dels Pastorets. Fa uns dies, el poeta Jaume Subirana va proposar el hashtag #gràciesGuillem per expressar el que molta gent li deu.
RIGOR PROFESSIONAL / I tot, a major glòria del no-res, del simple plaer d'organitzar esdeveniments, actes, muntatges de tota mena que porten el seu segell, des de les sessions del Cinema Truffaut fins a les presentacions de llibres, des de la més multitudinària fins a la més humil, amb el rigor del professional i amb la passió desfermada del diletant que gaudeix del que està fent sense més guany que contemplar (i construir) allò que Ferraté qualificava com «la faç del paradís».
Guillem Terribas és un autodidacte que, com explica a la seva deliciosa biografia Demà serà un altre dia (Ara llibres), es va anar formant a mesura que s'endinsava en el món del cinema (la seva fília més persistent), del llibre i de la literatura. Amb lectures, amb coneixences, amb la inquietud del curiós, amb la bonhomia de qui aprèn. Per un atzar del destí i gràcies a la voluntat d'una colla d'amics progres, va muntar una llibreria que ha estat (i és) un far cultural en el panorama gironí i català. Des d'aquest vaixell insígnia, s'ha convertit en una persona imprescindible que ha estat en tots els saraus possibles: des de la combativa Assemblea Democràtica d'Artistes (com a dibuixant) fins a les seves responsabilitats en el Gremi de Llibreters, en un periple que abraça la transició, passa per la postmodernitat i desemboca en un present en crisi que ha sabut superar amb l'entusiasme de qui s'embrancava, l'any 1978, en una aventura que havia de marcar la seva vida per sempre.
En Guillem sempre hi és, com Clint Eastwood. I també hi serà, tot i la jubilació, perquè no podrà deixar de ser-hi. I és un home bo. M'agrada recordar -i només és un detall- la dolcesa amb què va acompanyar els últims anys de Modest Prats, el filòleg eminent traspassat el març del 2014, tant a Girona com en esporàdics viatges a Roma. «Però totes aquestes delicadeses», com escriu Valéry, «endreçades a la durada de l'edifici no eren res al costat de les que desplegava en forjar les emocions». Així és Guillem Terribas. Així serà, amb jubilació inclosa.
JOSEP M. FONALLERAS publicat en El Periódico 07.01.15 Foto:El Periódico