dissabte, 26 de maig de 2012

Elogi de Miquel Plana

Em va ensenyar paraules com tòrcul o burí, la premsa manual que es fa servir per imprimir làmines o per treure'n proves i l'eina d'acer per fer gravats. Però no em va ensenyar només això, sinó que vaig poder treballar amb ell mentre observava com feina anar tòrcul i burí per confeccionar els seus tresors amagats, els llibres enquadernats amb cura, amor, dedicació i amb una deu inesgotable de sensibilitat. I més encara: vaig aprendre, com diu el seu amic Domènec Moli, que la producció de Miquel Plana s'anava fent “en silenci, amb humilitat, sense cap tipus de fressa, però amb una constància indescriptible”. En dono fe. La persistència de Plana, que ha mort aquesta mateixa setmana després d'una llarga malaltia, tenia a veure amb la passió irrefrenable per construir espais de bellesa. Moli, que n'ha fet una glossa molt sentida, parla de “l'escalfor de les seves mans”, i afegeix que “ell concebia el llibre com una religió, com a protagonista artístic”. Hi estic plenament d'acord. El llibre, el treball artesanal, la fixació per aconseguir una delicada obra mestra, començava quan Plana ideava el motiu que l'havia d'empènyer, el motor que havia d'iniciar el recorregut de tota la maquinària. Les mans, és clar, però també l'escalfor de les persones amb qui tractava. Plana construïa bibliofília (és a dir, estimació pel llibre) a partir de la seva pròpia experiència i gràcies al fet que era capaç de tenir un respecte reverencial per tots aquells que, com ell, participaven en la cerimònia, en la litúrgia laica de l'objecte. L'he sentit parlar d'escriptors, d'artistes, de poetes, de tots aquells que van col·laborar en la seva obra, amb una cordialitat extrema, amb respecte, amb admiració. La mateixa que li demostraven ells, després, quan veien que la seva aportació es convertia, en les mans de Miquel Plana, en una joia d'orfebre. Delicada i sense artificis.
Hi ha un llibre, En defensa de la lletra, que és una de les peces fonamentals de l'obra del gravador d'Olot. Conté un text esplèndid de Modest Prats i un elogi, que és delitós i humil, de totes i cadascuna de les lletres de l'alfabet. Ja no se'n deuen trobar. Si mai el poden tocar, s'hi agenollin i el besin, com si fos una relíquia. És el llegat d'un mestre.
Josep M. Fonalleras, a la columna setmana Un sofà a la riba, publicat en el Punt-Avui 25.05.12.
 
Corroboro el que diu en Fonalleras i el mestre impressor Domènec Moli.
Vaig conèixer a Miquel Plana e1 dia 1 de novembre de 1969, a la segona Fira del dibuix de Girona. Teníem taula de costat. Sempre més i fins a la seva mort vaig mantenir amb en Miquel una relació permanent. Una amistat de respecta i admiració entre la seva feina, i la meva. Primer va ser la pintura, llavors els llibres. Amb la seva mort es perd una manera d'entendre l'amistat, la vida i el treball. Ens ha deixat un amic i un gran artesà. Un home bo.

dimecres, 16 de maig de 2012

LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN

LA PESCA DE SALMÓN EN YEMEN
Salmon fishing in the Yemen
Regne Unit, 2011.
Direcció: Lasse Hallström.
Intèrprets: Ewan McGregor, Emily Blunt,
Kristin Scott Thomas, Amr Waked.
Durada: 107 min.
Gènere: Comèdia romàntica.
Idioma: Anglès.

Increïble, però mentida
L’escriptor Paul Today, autor de la novel·la que porta el mateix títol que la pel·lícula i que en castellà està editada per Salamandra i en català per La Magrana, va treballar en la industria d’enginyeria marina, és coneixedor del Orient Mitjà i, un gran amant de la pesca del salmó. Per tant té tots els coneixements per inventar-se una història entre la comèdia i la política ficció.
El guionista de la aplaudida, sobretot pel gran públic, i oscaritzada pel·lícula Slumdog Millonaire (EEUU 2008) Simon Beaufoy, ha estat l’encarregat d’adaptar el llibre per portar-la al cinema. De fet el guió és una idea de la novel·la, una mena d’apunt, ja que Beaufoy li ha donat un to més romàntic a la història i possiblement més fantàstic. El responsable de dur terme aquesta història ha estat el director suec, Lasse Hallström, amb una bona i reconeguda trajectòria, com ho demostren pel·lícules Qui estima a Gilbert Grape? (EEUU 1993), Les normes de la casa de la sidra (EEUU 1999) o Chocolat (GB 2000).
Davant de l’experiència i el fruit que han donat tant el guionista com el director un, com a espectador, s’hi posa bé i n’espera més del que en un principi hi troba una vegada ha vist la pel·lícula.
La pel·lícula té la seva gràcia, sobretot la primera part, que és una bona sàtira envers les fundacions i les especulacions polítiques, sobretot en el gabinet de premsa i comunicació d’algun ministeri i el seu ministre, en aquest cas concret de la Gran Bretanya. Aquest inici anima a l’espectador que pensa que serà una mena de Cortina de fum (EEUU 1996) amb tocs de la famosa sèrie anglesa Sí ministre. Sobretot per la divertida i sorprenent actuació de la sempre agradable Kristin Scott Thomas, amb un paper secundari fent de la cap de gabinet. A mitja pel·lícula la cosa canvia i perd aquell to de d’humor satíric i se’n va una cosa més pausada, relaxada, encaminada a fer una mena de reportatge turístic i agradable del Iemen, amb tocs de denuncia, així molt per sobre. I a la part final la cosa és desborda (tant simbòlicament com efectivament), per part de la cap del gabinet i el seu ministre i la parella protagonista, que tot plegat queda tot molt confós i amb un final feliç de pel·lícula.
Suposo, que si un hi va sense les expectatives que indicava l’inici d’aquesta fulla, troba la pel·lícula distreta, amena, curiosa i divertida, que també ho és. I, per descomptat en Ewan McGregor, com sempre està bé, se’n surt i aguanta la història.
De ben segur que una vegada vista la pel·lícula us interessareu pel llibre, degut a que un intueix que allà hi ha moltes més coses, que tant el guionista i el director ho han obviat, per poder fer una agradable comèdia romàntica.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut Maig 2012

Wilaya

WILAYA
Espanya, 2012.
Direcció: Pedro Pérez Rosado.
Intèrpets: Nadhira Mohamed, Memona Mohamed,
Aziza Brahim, Ainina Sidagmet.
Durada: 97 min.
Gènere: Drama.
Idiomes: Castellà, àrab.

Un camí sense tornada
Si mirem la filmografia del director Valencià Pedro Pérez Rosado, veurem que el seu cinema es decanta per parlar de la gent marginada i geogràficament situada en el continent africà. L'any 2003 ja va dirigir Cuentos de la guerra saharaui, el mateix indret i el mateix conflicte que ens explica a des d'un altre punt de vista a Wilaya. L'any 2005 va dirigir Agua con sol, on ens explica la història de dues dones que han perdut el seu estatus dins la societat del benestar.
Wilaya, està situada en Sahara, en un gran campament de refugiats sahrauís, molt a prop de Smara. A Wilaya, també hi trobarem la història i la relació de dues dones. En aquest cas el retrobament de dues germanes, després de la mort de la mare. Una d'elles, Fàtima, criada a València i per tant, amb una educació i manera de viure i de vestir totalment diferent a la germana i a la gent del campament.
La pel•lícula transcorre amb lentitud. En el desert les hores no es noten. El temps passa en càmera lenta. El paisatge es sempre d'un mateix color. El color de la sorra i de la terra seca i sempre acompanyada del vent, del "siroco", que fa moure les dunes que canvien dia a dia el paisatge repetit.
No passen gaires coses, la gent s'ha acostumat a la vida del campament, a viure amb poques coses. El més important és tenir una nevera, encara que no tinguin res per posar-hi a dins. També la televisió.
La Fàtima, la germana que s'ha educat a València i que parla castellà, idioma que tots coneixent, no troba el camí de tornada i si val la pena tornar. I així, arribem al final d'aqueta història, de cultures diferents, d'amistat. De sobreviure en una terra de ningú, perquè la seva els hi van mal vendre a el Marroc, els espanyols l'any 1975.
En definitiva, una crònica d'una gent, d'un territori que el govern espanyol va abandonar de la mà de Déu o d'Alà.
Guillem Terribas. Full crítica pel Cinema Truffaut de Girona. Maig 2012

El fum de la vida

François Truffaut, que a més de ser un bon director de cinema era un cinèfil, va dir: “Qui estima la vida, estima el cinema.” Jo vaig estimar el cinema quan encara no sabia que Truffaut havia dit la famosa frase.
El cinema m’ha ensenyat moltes maneres de viure i de veure la vida. També, a través del cinema, vaig veure que fumar era una manera d’entendre i d’afrontar la vida, segons les circumstàncies, tant en els moments feliços com, també, en el moments dramàtics. Vaig aprendre-hi que fumar era també una manera de seduir i de comportar-se; de relacionar-se i, sobretot, de relaxar-se després d’una agradable experiència sexual.
Mai oblidaré la manera com Bette Davies encenia els cigarrets, feia la primera pipada i, llavors, deixava anar al fum enlaire o a la cara de la persona que estava provocant, seduint o maleint. Tampoc les divertides esperes, en moltes comèdies, dels pares novells fumant desesperadament, mentre miraven la porta del quiròfan impacients perquè sortís la infermera de torn a dir-los si era nen o nena. O el metge visitant els diferents pacients amb una cigarreta a la mà i invitant-los a fumar, mentre els donava una bona o una mala notícia. Tampoc puc oblidar com fumava Humphrey Bogart, d’una manera continuada, mentre intentava esbrinar el que passava al seu entorn. O aquella escena, moltes vegades repetida en les pel·lis de guerra, en què l’amic del noi, o sigui, del prota de la pel·li, havia estat ferit, i el noi l’agafava amorosament i li donava un cigarro mentre el consolava a l’espera que morís dolçament amb la cigarreta a la boca.
Són molts moments de la meva vida dins les sales fosques dels cinemes, veient històries i personatges que eren els meus ídols, que fumaven i que costen molt d’esborrar de la meva memòria (tampoc no en tinc cap ganes), i que per decret llei em volen fer oblidar i repudiar, com si no haguessin existit mai.
Els tinc un gran respecte, simpatia, amistat i reconeixement, a tots aquells actors i actrius, amb els seus personatges i amb les seves històries, que m’han donat, i encara em donen, uns moments molt importants en la meva vida. Per tot això i més, m’agrada fumar i m’agrada la vida en fum.
Guillem Terribas, publicat a Bastards  http://blogs.elpunt.cat/elsmaleitsbastards/2012/05/14/el-fum-de-la-vida/ Maig 2012

CULTURA RIMA AMB LITERATURA I AMB LECTURA.

La cultura, la paraula cultura, el fet cultural, la cultura en general, es ambigua i de vegades menyspreada. Què és cultura ?. Qui fa cultura? La cultura és només per uns privilegiats?. I així podria anar qüestionant la paraula Cultura.
La cultura és una manera de viure, de pensar, de raonar i de veure les coses. La cultura és civilització, tolerància i solidaritat. La cultura és memòria. La cultura la vivim cada dia de cada dia amb molts dels nostres actes que fem quotidianament: llegir el diari, escoltar la ràdio o veure la televisió, participar en una tertúlia, … escoltar música, anar a passejar i veure la ciutat; observar, xafardejar, tenir curiositat per on passes, pel que passa i a on vas. Fer-te preguntes i donar respostes. Anar al teatre, el cinema, concerts de música,…el menjar, el saber menjar, també es cultura. Visitar museus, veure exposicions. Llegir.
Un país, una ciutat, un poble que cuida la seva cultura, és més civilitzat, obert i ric. Un poble que no perd els orígens i mira amb tolerància el demà, té futur.
La cultura no és rentable en el sentit especulatiu de negoci. Però la Cultura dona negoci, benestar i prosperitat, a la llarga; i a la curta, si està ben planificada, participada i promocionada. Nova York es coneguda pels seus museus, pels seus musicals i els seus edificis, al igual que Roma ho és, per la seva historia i els seus monuments,...
Escriure, saber escriure, es cultura i, també, literatura. Sabem del nostre passat més llunyà, perquè algú ho va deixar escrit. Les històries s’escriuen i llavors s’editen en llibres. Les cançons ens parlen d’ històries que abans han estat creades i recordades a través de l’escriptura. El teatre, el cinema, moltes de les arts, abans han estat escrites i moltes vegades publicades, i llavors, llegides, discutides i, per tant, ha creat i provocat un fet cultural.
La cultura es un bé de tots, que tots d’una manera o altre contribuïm a la seva difusió i coneixement. Com més preguntes ens fem i més curiositat tenim, ampliem les nostres possibilitats culturals i per tant, ampliem les nostres relacions.
Qui oblida i abandona la seva cultura no té futur.

Guillem Terribas, publicat a la Revista TOTDONA, abril 2012.