diumenge, 5 d’abril de 2009

La nostàlgia dels fills.


Certs llibres són un amor treballat i construït com un matrimoni de llarg abast. D’altres, en canvi, resulten intensos com un amor a primera vista.
La novel·la Cineclub, de David Gilmour (Toronto, 1949), em va atraure des del
primer moment i no em va decebre durant les estones que vam compartir. Em
va atraure pel títol, per l’autor (que es diu com el guitarrista de Pink Floyd),
per la coberta (pare i fill al sofà mirant atentament una pel·lícula) i pel resum
de la contracoberta (un crític de cinema sense feina que organitza sessions de
cineclub privat per al seu fill adolescent).
Jo intuïa que les pel·lícules eren un dels pocs espais simbòlics que comparteixen les diferents generacions. També em constava que la mateixa escena canvia segons qui està assegut al teu costat veient-la. El que no sabia era com l’autor aconseguiria mantenir l’interès durant dues-centes pàgines.
David Gilmour construeix subtrames atractives (la relació amb l’esposa separada, les turbulències sentimentals de l’adolescent, un viatge a Cuba, la recercade feina), però manté el vincle cinematogràfic entre pare i fill. ¿Es pot bastir una educació a base de pel·lícules? Doncs no es pot descartar: «Com a mínim sap que Michael Curtiz va rodar dos finals per a Casablanca, per si el trist no funcionava. Segur que això l’ajudaria a anar pel món. Ningú no podria dir que havia enviat el meu fill indefens davant la vida.»
Al llarg del llibre, les pel·lícules van canviant: Els quatre-cents cops, La llei del silenci, Gegant, Notorius, Ran, però també L’exorcista, Instint bàsic o Showgirls (que el pare considera la més dolenta de la història). El tema de fons de Cineclub també canvia. Al començament sembla centrat en els clarobscurs de l’adolescència, després en la magnitud de les responsabilitats paternes, més endavant en la pèrdua (el pare és conscient que tard o d’hora el fill deixarà la casa, o, més ben dit, que ja ha començat a deixar-la).
Però finalment el gran tema és el que s’amaga amb més astúcia en les relacions
amb els fills, és a dir, la nostàlgia: «Si torno a les velles pel·lícules no és només
per revisar-les una vegada més, sinó amb l’esperança que em sentiré com la
primera vegada que les vaig veure.»
VICENÇ PAGÈS. Revista PRESÈNCIA 05/04/09