D’altres són amistats directament fetes a la xarxa que han fructificat en una relació i després hi ha els que solament ens coneixem online i, finalment, els voyeurs que miren i no diuen ni cliquen res.
És natural que hi hagi molta gent que no vol ser a aquesta mena de xarxes, com Instagram, però per a molts és una legítima finestra a moltes relacions, que són ben interessants. Facebook és ideal per a qui vol dir coses i Instagram per a qui vol mostrar-les. Sé que és certa la cantarella que diu que l’invent gratuït de Mark Zuckerberg (abans demòcrata i ara sembla que donaldtrumpià) viu d’explotar el coneixement de la molta informació que hi donem. Jo mateix, quan vaig voler canviar el cotxe, rebia anuncis no demanats, això cert, però us asseguro que hi ha moltes coses de mi que no les sap el senyor Face, entre altres motius perquè hi tinc com a amics al meu fill i al meu pare. Els crítics diuen que és malaltís buscar l’aprovació a base de likes, però tampoc no veig que sigui cap mal saber que altres simpatitzen amb el que publiques. Capítol a part són els comentaris i els comentaris als comentaris i els comentaris dels comentaris a comentaris.
Molts de cops exaspera veure com de malament anem de comprensió lectora, de fer el riu fora de test o d’agafar el text com a pretext. I també és cert que aquesta xarxa, amb els anys, esdevé també un cementiri virtual amb comptes aturats dels que ha marxat del món digital i analògic, com el de la meva primera amiga de Facebook a la que vaig demanar amistat, la Natàlia, que va marxar tan jove.
Mateu Ciurana, publicat en el Diari de Girona 25.01.2025
