Demà serà un altre dia.

divendres, 30 de desembre del 2011

Cementiri marí / Un sofà a la riba






Fa temps, uns amics van decidir viatjar a Roma per comprovar la qualitat del cafè. No en tenien cap dubte, de les excel·lències del ristretto romà, però com que hi havia discrepàncies sobre l'establiment que servia el millor espresso van decidir fer un examen in situ. En va sortir guanyador el del Sant'Eustachio, que és un local en extrem petit i on només s'hi pot prendre cafè a peu dret, mentre el barista, com toca, executa la cerimònia de cares al consumidor, és a dir, sense que el públic pugui observar les seves maniobres precises perquè la cafetera actua com a parapet. Bé, en tot cas, l'anada al Sant'Eustachio, just a tocar de l'esplèndida construcció helicoïdal de Sant'Ivo alla Sapienza, just al darrere del Pantheon, no era sinó l'excusa dels amics per tornar a Roma. Sempre Roma. Hi anaven d'hora, passejaven i es civilitzaven, dinaven, feien el cafè (un ritus), potser visitaven una església, de propina, i tornaven a casa. Un dia, en una de les excursions habituals, van decidir retre homenatge a John Keats, el poeta romàntic que va morir a Roma a començaments del segle XIX. Hi havia anat a curar-se de la tuberculosi, uns aires més amables que no pas els anglesos, però hi va arribar tan malalt, tan feble, tan malmès pel viatge, que només va poder viure-hi un mes. Va agonitzar en un piset de la Piazza Spagna, a la vora de les escales de Trinità dei Monti. L'homenatge dels amics va ser una lectura de versos de Keats, aquella immensa oda a l'urna grega, a la tomba envoltada d'arbres i gespa del Cimiterio Acattolico. Va ser un acte discret i emotiu. Després, també van fotografiar-se davant les cendres de Gramsci, al mateix cementiri, i van evocar Pasolini i aquell seu poema llarg i dens.

Han passat els anys. Hi ha amics que ja no hi són, i n'hi ha de malalts que no poden viatjar. Fa poc, els visitants romans (dir-ne turistes seria una ofensa) es van tornar a trobar i van renunciar, almenys per un temps, a Roma. Planava, en el seu retrobament, l'absència. Ja res no serà el mateix. Un d'ells va proposar una nova sortida. “I si anéssim a Seta?”. A Seta, hi ha el Cimitière marin de Valéry i també hi reposa Brassens. Van decidir refer aquell primer homenatge amb una nova visita als morts. Els morts sempre hi són, sempre ens esperen, sempre ens reclamen. Van pensar això, els amics, relativament tristos, moderadament vius.
Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui el 30.12.11

dimecres, 28 de desembre del 2011

Quan la mentida ens millora la vida






La veritat és més fàcil de recordar, i menys mesquina. Però hi ha enganys que ens fan l'existència més suportable, encara que sembli mentida.
Fa nou anys, la meva filla va descobrir la identitat dels Reis d'Orient per culpa d'una novel·la infantil: Tanit , de Núria Albó. En concret, per culpa del següent diàleg (atenció, aparteu les criatures!):
"-A vegades costa que la gent vulgui saber la veritat. S'estima més pensar que té raó que no pas admetre que s'ha equivocat.
-¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?
-Més aviat com si no volguéssim acceptar que són els pares encara que veiéssim tots els paquets a sota el llit quinze dies abans."

La nena se'm va acostar amb el llibre obert per la pàgina delatora i a mi no em va quedar altre remei que confessar-li la gran mentida. Tot seguit vaig amagar Tanit , per garantir que els seus germans petits no el llegirien abans d'hora.
Fa pocs mesos, el meu tercer fill se'm va presentar amb cara de desconcert i amb un altre llibre de Núria Albó a les mans: Íngrid , també publicat per Cruïlla. En efecte: s'hi tornaven a desemmascarar els Reis i altres personatges màgics. No en puc transcriure les paraules literals perquè, de la ràbia, vaig llençar el llibre per la finestra. De passada vaig requisar la resta de llibres de Núria Albó que voltaven per casa, perquè encara em queda un fill que ignora el secret nadalenc. I no em sento pas mala mare per seguir-lo enganyant uns quants anys més.
La vida no sempre és bella, i maquillar-la no sempre és pecat
Per Sant Esteve vaig veure de nou La vida és bella , i vaig plorar tant que encara em couen els ulls. La pel·lícula de Roberto Benigni es va inspirar en la història de Rubino Romeo Salmonì, un supervivent d'Auschwitz mort justament aquest 2011, autor del llibre autobiogràfic Ho sconfitto Hitler (He derrotat Hitler) .

Quan intentes explicar als nens d'avui l'absurditat salvatge de l'Holocaust, com em va tocar fer abans-d'ahir, t'adones que gairebé és més fàcil fer-los creure que tot plegat era un joc, com fa el personatge de Benigni amb el seu fill. Dutxes de gas, forns per cremar persones...? Au va, on vas a parar.
Al nen de la pel·lícula, la mentida el protegeix de l'horror. Perquè, sí, la mentida fa mal, però hi ha veritats que maten. La veritat té raó i, a la llarga, només la veritat ens consola. Però també és cert que una mentida quan cal ens pot salvar la vida.

La religió ha estat l'opi del poble, però també pot ser-ne la salvació

És veritat o mentida que el poder corromp? I que l'enamorament és un estat d'imbecil·litat transitòria? I que ningú no és profeta a la seva terra? I que les millors coses de la vida són de franc? I que dient les veritats es perden les amistats? I que en l'amor i en la guerra tot s'hi val? I que la felicitat és una quimera?
El periodista Adolf Beltran va plantejar aquestes i altres preguntes al matí radiofònic de can Bassas, i amb les converses que se'n van derivar n'ha fet un llibre: Veritat o mentida , editat per Proteus.
La primera constatació és que la majoria de sentències lapidàries no són ni veritat ni mentida. És veritat o mentida que la religió és l'opi del poble? "Les dues coses -respon Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat-. Aquesta frase, com tot allò que es refereix d'alguna manera a l'ésser humà, participa màximament de l'ambigüitat. Són els contextos els que decideixen sobre la seva bonesa o la seva maldat".
La realitat és molt més complexa que els aforismes, i que les pel·lícules, i que les novel·les que aixafen la guitarra de la màgia que ve d'Orient. I ara, amb permís de l'escriptora Núria Albó (àvia, per cert, de la Bibiana Ballbè), me'n vaig a fer la carta als únics reis que reconec com a meus, que tenen el sa costum de passar per casa cada sis de gener. De veritat.
Eva Piquer, publicat a l'Ara.cat el 28.12.11 Foto: Cèlia Atset.

* Quin personatge gironí fa de Rei blanc a la foto que il·lustra la columna de la Eva Piquer?.

divendres, 23 de desembre del 2011

Fulles de liquidàmbar



A Girona, i des de fa uns anys, poc abans de la nit de Nadal, una colla de romàntics seguidors de Frank Capra es troben en el Cinema Truffaut per veure It's a Wonderful Life, la pel·lícula que explica la vida del pobre George Bailey, l'home bo que rep contínues garrotades del destí i que, quan és a punt de llançar-se al riu, rep la visita d'un àngel de segona divisió que mira de fer-li veure que, si no fos per ell, el món seria molt més trist del que és. En la visita irreal que Bailey i l'àngel Clarence fan al poble de Bedford Falls (aquell deliciós retorn a la novel·la de Dickens A Christmas Carol), la contemplació desoladora del futur fa que el personatge que interpreta un enorme James Stewart es repensi el suïcidi i decideixi tirar endavant malgrat totes les desgràcies. No explico el final perquè vostès ja el saben i perquè, només d'explicar-lo, se m'entelen els ulls. Jo, que no ho sóc gaire, també exerceixo de romàntic empedreït davant l'habilitat de Capra, la saviesa i la sensibilitat, davant la capacitat de transmetre el desig de ser feliç amb la insígnia de la dignitat al pit. I tant que ploro, veient aquesta pel·lícula! Contemplada amb la perspectiva actual, cada dia sembla menys una ficció, cada dia s'acosta més a un documental. Capitalistes sense entranyes, homes i dones de bona fe en la lluita per un present esquiu, contínues plantofades del destí... i la voluntat de fer front a les adversitats per evitar, si més no, que tot sigui més fosc. La llum de la faula de Capra encara ens il·lumina. Les persones que han convertit en tradició la cita cinematogràfica fan perviure un determinat esperit que, francament, aquests dies costa de trobar. És probable que niï només en els ulls esbatanats d'uns nens que vaig veure en una representació del Conte de Nadal, entusiastes impulsors d'un misteri que, a la seva edat, ni tan sols poden formular. O en la ferotge expressió d'un meu amic de cinc anys que, disfressat de dimoni, feia néixer, només amb el seu gest arravatat, la cremor d'un infern entapissat de fulles vermelles de liquidàmbar. Ens alimentem de minúscules partícules de tendresa, de clarors discretes i humils que actuen com el dic ho fa contra la marea. No res. Instants que ens informen de la vida que esclata, del natalici que lluita contra l'espectre de la mort i l'oblit.
http://youtu.be/A8gXTp0oeL0



Josep M. Fonalleras, publicat en el Punt-Avui "Un sofà a la riba" el 23.12.11

dimarts, 20 de desembre del 2011

Llums i ombres

Quadern de teatre
Un balanç sobre el festival Temporada Alta 2011, que tanca una llarga etapa sempre ascendent i plena d'èxits i deixa pas a un futur incert.

S 'ha acabat el Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta 2011. El més ambiciós, amb l'oferta artística més equilibrada i extensa. Fi d'una etapa. Arribada a un cim. Podríem afirmar que socialment i econòmica ha estat un èxit rotund, que en conjunt i teatralment no hi ha res comparable i que Europa ja no és una utopia, gràcies a l'anhel implícit, a l'èxit artístic i a l'enorme complicitat dels espectadors, pacients, fidels i abundosos. A Girona es respira un sentiment de fraternitat que transcendeix i il·lumina el paisatge de l'escena catalana com si estigués a la claror d'una gran foguera. Però qualsevol claror desplega ombres i al capdavall la consciència val més que la supervivència. Així, doncs, matisem, i parlem del nivell teatral exhibit, i res d'infatuar-se com paons.

Què ha estat artísticament Temporada Alta? En general hi ha hagut de tot, com és natural, des del superb i extraordinari al bluf i la mediocritat, que també expressen alguna cosa; però diria que la línia nuclear que ha definit el festival ha estat més que bona. Considero que han fallat, malauradament, alguns espectacles fonamentals, l'èxit dels quals hauria culminat la realització d'una l'excel·lència somiada.

Cronologia crítica, parella de contraris o reguitzell de dissonàncies:

Bons: Un fràgil equilibri d'Albee, dirigit per Mario Gas, espectacle inicial del festival que ho suggeria tot i no acabava de concretar gaire res; Havanera, el sorprenent laboratori d'investigació escènica en què Rigola va aconseguir implicar actors i públic; José K. torturado, un fantàstic Pedro Casablanc dirigit per Carles Alfaro; l'essencial Luces de Bohemia amb uns brillants Manel Dueso i Lluís Soler; Tala de Thomas Bernhard, esplèndid Gonzalo Cunill; el solc poètic de Nadir, de Quim Espanyol; l'homenatge pictoricolíric que fou Estimat Comadira; la intriga i el bon afer de Truca un inspector; la ingenuïtat sentimental d'Algunes persones bones del Pont Flotant; les provocacions sornegueres a Schubernacles humits; Canigó, i l'humor fosc de Patrice Thibaud a Jungles.

Regulars: la indocilitat de Marta Carrasco a No sé si...; la pal·lidesa de Delicades; l'anarquia il·lusa a Els comptes de la lletera; l'emboirada Desaparecer, i la poc encisadora fredor de Molly Sweeney.

Excel·lents: el desconcertant El Box de Bartís; la meravellosa Rosa Maria Sardà evocant Sagarra; la impactant tomba coberta de flors a Preparatio mortis de Jan Fabre; la divertida i acrobàtica PSY dels quebequesos Les 7 Doigts de la Main; l'exquisida Insomni de Xavier Bobés, i l'inquietant cor amable de Pugilatus, dels Escarlata Circus.

Decepcions: la més sentida, Waiting room, de Krystian Lupa; l'aire antic i falsejat a l'Oncle Vània dirigit per Lev Dodin, i el correlat de buidor estètica de Victoria Thierrére-Chaplin a Murmures des murs.

Superbs: l'increïble imaginari en la versió de La tempestat de Shakespeare a Miranda, de Korsunovas; el delicat, divertit i meravellós Cristoph Marthaler a els Viatges de Lina Bögli; l'esplèndida gimnàstica estètica d'A louer dels Peeping Tom; la impactant i commovedora versió de La gavina de Txèkhov, Los hijos se han dormido, de Daniel Veronese, i l'esplèndid Enric V dels Propeller.

Blufs: la descarada i lamentable concessió a la taquilla que suposa Els jugadors de Pau Miró, i la maniobra repetitiva, irritant i buida de 30-40 Livingstone perpetrada per Sergi López i Jorge Picó.

Descobertes: la sensible, inoblidable, original i commovedora proposta de Romina Paula El tiempo todo entero; el sensacional estil narratiu dels mexicans Lagartijas Tiradas al Sol a El rumor del incendio, i l'innovador impacte escènic i l'originalitat d'El cel dels tristos.

Diversió: el dinàmic i alegre ambient que ha generat el Torneig de Dramatúrgia, més enllà de l'ambivalent nivell actoral i dramatúrgic.

Fi d'una etapa d'èxit. Arribada a un cim. Culminació d'un bell projecte. Ara toca reinventar-se i que el centralisme prepotent de Barcelona permeti un destí que no n'esborralli la grandesa. Enhorabona i llarga vida al meravellós espectacle que suposa habitar Temporada Alta.

Celebració

A la Universitat de Girona van tenir lloc la setmana passada diversos actes per celebrar-ne el vintè aniversari. Tal celebració havia de “culminar” amb un acte institucional amb la presència d'Artur Mas, president de la Generalitat que gestiona les retallades en l'ensenyament i altres serveis públics. És possible preguntar-se què s'ha de celebrar en un moment en què, a conseqüència de la tisorada i del menyspreu per la cosa pública que va escampant-se, s'està fragilitzant la qualitat de l'ensenyament (la transmissió del coneixement) i és en perill la continuïtat de certes universitats, almenys en les condicions que les facin dignes de tal nom. Més que celebrar, no s'ha de defensar la universitat pública? També és possible preguntar-se si, en tot cas, s'havia de celebrar amb un acte obert als polítics però, en canvi, tancat a bona part de la comunitat universitària. Amb actes, doncs, excloents i pròxims al secretisme. I, finalment, si la manera de celebrar-ho és amb l'ocupació de l'espai públic a l'entorn dels edificis universitaris i amb l'entrada dels Mossos al claustre de la Facultat de Lletres per repartir llenya.

Si el president Artur Mas volia celebrar els vint anys de la UdG no havia d'entrar per la porta del darrere. Té dret a assistir als actes que vulgui, però va amb el càrrec i amb el sou aguantar les protestes dels que no estan d'acord amb la seva política. Mentre ell entrava per la porta del darrere, els Mossos de Felip Puig van accedir a la universitat i van colpejar manifestants i espectadors per, en paraules del conseller, “garantir el funcionament institucional”. La presència de la policia a la universitat és una profanació. I costa veure que els cops de porra dels Mossos siguin actes a favor del diàleg i la tolerància que s'exigeixen als manifestants.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 20.12.11

dilluns, 19 de desembre del 2011

L'única novel·la de Claire Morgan




PATRICIA HIGHSMITH NO VOLIA QUE
L'ETIQUETESSIN COM A AUTORA LÈSBICA
P
oc abans de Nadal de l'any 1948, Patricia Highsmith acabava d'escriure Estranys en un tren, que no només va tenir èxit, sinó que aviat va ser adaptada al cinema per Alfred Hitchcock. Aquesta seva primera novel·la, però, no va publicar-se fins a finals de l'any vinent. El cas és que, aquell Nadal del 1948, l'aleshores jove escriptora no tenia gaires diners i va treballar com a dependenta en uns grans magatzems de Manhattan. Un matí, en aquell caos de fressa i de compres, la venedora temporal va atendre una dona rossa que duia un abric de pell i tenia un aire pensatiu. Després de dubtar entre dues nines, la dona en va comprar una, va escriure l'adreça on s'havia d'entregar el regal, va pagar i va marxar. Patricia Highsmith va sentir-se estranya i marejada, quasi a punt de desmaiar-se, i a la vegada exaltada, com si hagués tingut una visió. Així ho explica en el pròleg “retardat” a una novel·la, Carol, de la qual no va reconèixer la seva autoria fins al 1989, pocs anys abans de morir i més de trenta anys després d'haver-la publicat amb el títol original de The Price of Salt (El preu de la sal) i amb el pseudònim de Claire Morgan.
El pròleg va escriure'l, doncs, per l'edició on, finalment, constava com l'autora d'aquesta novel·la que comença en uns grans magatzems de Manhattan, on, durant els dies abans de Nadal, treballa a la secció de joguines una jove escenògrafa, Therese, els ulls de la qual es troben de sobte amb els d'una dona alta i rossa: “La seva figura esvelta i gràcil es cobria amb un abric ample de pell que mantenia obert amb una mà posada a la cintura. Tenia els ulls grisos, incolors, però dominants com la llum o el foc. Atrapada per aquells ulls, Therese no podia apartar la mirada.” La dona, Carol, compra una maleta i després una nina, ordenant que siguin enviades a una adreça de New Jersey. Therese queda trasbalsada pel contacte visual amb la rossa desconeguda i, amb els paquets, li envia una targeta personal de felicitació per Nadal, que Carol, recentment separada i amb una filla, rep encertadament com una invitació a una trobada. Així s'inicia una història d'amor que, vivint-se plenament en un viatge fins que les amants descobreixen que són perseguides per un detectiu, ha d'afrontar diversos obstacles: el xantatge del marit de Carol, que aconsegueix una sentència judicial per imposar a la seva exdona la ruptura amb Therese si vol continuar veient la filla, i la pròpia capacitat i llibertat per viure la relació en contra de la moral dominant i, en conseqüència, la pressió social.
Tal com explica Patricia Highsmith a l'esmentat pròleg de Carol, aquesta novel·la s'origina, evidentment, en la visió fascinada d'una dona que l'escriptora no va veure mai més. Possiblement empesa pel desig de seguir aquella dona, però és clar que també pel seu instint d'escriptora, Highsmith va imaginar una història. El desig va fer-se realitat en la ficció literària: Aquella mateixa nit va concebre una idea, una trama, una història sobre la dona rossa i elegant de l'abric de pell. En menys de dues hores, va escriure vuit pàgines que contenien l'essencial de la novel·la que més tard va redactar. Va haver de passar un temps. En tot cas, el mareig potser no només va provocar-lo aquella trobada fugaç sinó la varicel·la que, possiblement encomanada per una de les criatures que voltaven al magatzem, covava dins seu: “El germen, però, també era el germen d'un llibre: la febre estimula la imaginació. No vaig començar a escriure'l immediatament. Prefereixo que les idees bullin durant setmanes.”
Per què, un cop escrita, no va publicar-la amb el seu nom? Highsmith argumenta que si l'havien etiquetat com una “escriptora de suspens” per Estranys en un tren, no volia que l'etiquetessin d'una escriptora de “novel·les lèsbiques”. Tant se val. Com explica a l'epíleg que també va escriure més de trenta anys després, “Claire Morgan va rebre moltes cartes d'agraïment per una novel·la d'amor entre dones amb un final feliç”. Ara que ve Nadal, tenint present el començament de Carol, he pensat en recomanar la lectura d'aquesta deliciosa novel·la d'amor.
Imma Merino, publicat a El Punt·Avui 17.12/11

diumenge, 11 de desembre del 2011

Hi ha Nova ADAG



L'assemblea d'artistes gironins, que es va constituir ahir, demanarà al govern municipal concreció sobre el model cultural que aplica.
Gairebé una trentena d'artistes i persones vinculades al món de l'art i la creació a Girona –Marc Palau, Eudald Camps, Pep Admetlla, Quico Estivill, Manel Bayo, Clara Oliveras i Mim Juncà, entre altres–, van constituir ahir, en una reunió celebrada a les escales de la catedral, la Nova Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona, Nova ADAG, una plataforma “independent políticament i ideològica”. Van fer la reunió a les escales perquè no van ser autoritzats a realitzar-la on estava anunciada, a la sales municipals d'exposició Fidel Aguilar de la Rambla. El comitè impulsor no va entrar la instància corresponent al registre de l'Ajuntament, mentre que els responsables consistorials, sabedors que la convocatòria existia, tampoc no van fer res per evitar que es produís una situació absurda que era més que previsible.
A la reunió de constitució de l'assemblea, que va durar una hora i mitja, hi va regnar la sensació de desorientació pel que fa a la política cultural de l'Ajuntament de Girona. Els participants es van queixar en diverses ocasions de la ambigüitat, si més no en l'esfera pública, en què estan situats els responsables municipals de Cultura. De fet, el primer determini que es va prendre, després de constituir l'assemblea, és cursar una petició de trobada de representants de l'assemblea amb l'alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, qui va assumir les competències de Cultura, per tal que els expliqui i defineixi clarament quin és el model de gestió cultural que pensa aplicar. Això, set mesos després d'haver accedit a l'alcaldia.
El crític d'art Eudald Camps i l'artista Marc Palau van dur el pes de la reunió. Camps va remarcar la necessitat de constituir la plataforma pels “moments d'excepció que vivim”, dificultats que “no vénen pel canvi de govern a la ciutat, sinó que és una dinàmica que ve de lluny”, una opinió a la qual Pep Admetlla hi va afegir que els artistes gironins han passat “de ser manipulats a ser obviats”. Els promotors de l'assemblea van explicar que no els agrada cap a on van les coses: “Un exemple clar el tenim a les sales municipals.” Consideren que les sales Fidel Aguilar ja van rebre al seu moment una “ocupació”, en incorporar-les al Centre d'Art Contemporani Bòlit –“una entelèquia”, segons van dir–, i ara n'han vist una segona ocupació; “ara que tothom vol matar el Bòlit, que tothom entén que no té futur i es vol suprimir, s'ha previst un subtil canvi d'usos, mentre els promotors del Bòlit han estat incapaços de defensar el seu projecte”, van dir Palau i Camps.
Palau es va mostrar molt insistent en el fet que caldria evitar la intromissió d'interessos privats en allò públic, centrant el seu discurs, amb molta vehemència, en l'exposició que el marxant Joaquim Riera ha organitzat de l'obra de Joan Mateu que il·lustra un llibre de Vicenç Pagès, per aquest Nadal, a les sales Fidel Aguilar. La major part dels assemblearis van estar d'acord en què aquell potser no havia de ser el model a seguir, però que calia transcendir l'anècdota d'aquesta exposició per poder anar al moll de l'os de la qüestió.
El futur de les sales municipals, que han de sotmetre's a obres de reforma; el Dadespai; els equipaments culturals municipals; l'Escola Municipal d'Art; les incògnites sobre equipaments com ara la Marfà –3.500 m² en què no s'ha pensat cap espai expositiu–, obliguen el col·lectiu, tal com es queixava ahir,“a especular”, i d'això se'n deriva una gran sensació de desorientació.
D'autocrítica, en un col·lectiu fins ara desarticulat com pocs ho estan, no n'hi va faltar. Van ser diverses les vegades que es va sentir que eren coresponsables de la situació, per un excés d'individualisme, de vetllar cadascú excessivament pels seus interessos. Els promotors de la trobada, però, es van mostrar satisfets amb el nombre d'assistents a la reunió i l'esperit constructiu regnant.
Dani Chicano, publicat en El Punt-Avui 11.12.11 . Foto: Marc Marti
Imatges de la trobada realitzades per Manel Bayo: http://on.fb.me/txuC6F
Més informació sobre la Nova Assemblea: http://bit.ly/uijS75

diumenge, 4 de desembre del 2011

ELL, ELLES I EL CINEMA



EL GÈNERE FEMENÍ
Espanya, 2011.
Direcció: Carlos Benpar.
Intèrprets: Gary Piquer, Silvia Marsó,
Paula Jiménez, Anna Gonzalvo.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Català.
Carles Benpar (Barcelona 1948) és un cineasta que és dins la indústria del cinema des del 1982, en què va dirigir «El Gran Convoy». Va començar com a director i, en les seves darreres pel·lícules, treballa, també, com a guionista.
Benpar és un home de cinema, li agrada el cinema, i la seva vida gira a l’entorn del cinema. És un home que es deleix per les «aventis» i, en els inicis de la seva carrera, el que li agradava més era filmar-les, com la majoria de les pel·lícules que el van influir. El western, el cinema negre o, si voleu, la versió catalana de «lladres i policies», i també el cinema d’aventures. Com a cinèfil, va rodar una pel·lícula documental sobre la censura i altres manipulacions, titulada «Cineastes contra magnats» (2005), que va obtenir el Premi Goya al millor documental. L’any següent va rodar una segona part, amb el títol de «Cineastes en acció», que també va obtenir el Premi Goya al millor documental.
Si en un principi Benpar va rodar les «aventis» de les pel·lis que el van influir d’adolescent, ara, en la seva maduresa, ens explica les «aventis» de la seva vida i l’experiència que aquesta li ha donat.
«El gènere femení» conté tocs autobiogràfics. Fins i tot el protagonista, Gary Piquer, té la seva edat, els seus cabells i la forma tranquil·la de viure i veure passar la vida. A «El gènere femení», però, també hi ha molta imaginació i, sobretot, moltes picades d’ullet a l’espectador atent i cinèfil. «El gènere femení» és cinema dins el cinema, encara que el començament del film és teatre, una variant que Benpar no ha tocat com a director. La pel·lícula s’inicia en la representació teatral d’un llibre d’aventures, «El prisionero de Zenda», que va marcar la infància del protagonista-director de l’obra, interpretat pel ja anomenat Gary Piquer. Anant sovint al mercat de Sant Antoni de Barcelona (el protagonista n’és un assidu), hi troba un llibre (i també hi veu per primera vegada la que serà la protagonista de la seva pel·lícula) que no té cobertes. Li crida l’atenció i el compra. I el llegeix. I li agrada molt i vol saber qui és l’autor. Es així com un productor amic, en hores baixes i en decadència, li demana que en faci una adaptació cinematogràfica i que la dirigeixi. Tot i no tenir cap experiència en cinema, accepta la proposta.
I és a partir d’aquí que entren «elles», el gènere femení, les diverses dones que acaparen la seva atenció, la seva vida professional i, també, sentimental. També la del record, la del primer amor, perdut per culpa d’una mort prematura.
Ens trobem, sens dubte, davant el film més intim i arriscat de Carles Benpar. Compartim amb ell aquesta «aventi» i, sobretot, el final de la pel·li.
Guillem Terribas.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Cinema Truffaut dies 25/26/27 de Novembre 2011

dimecres, 16 de novembre del 2011

Aquell estiu de 1987





A l'espera de trobar distribuïdor, David Trueba estrena exclusivament a Girona ‘Madrid, 1987', un film “petit” que retrata una època clau per entendre el present.
Com canvien els temps. L'any 2003, Soldados de Salamina va complir un any de projecció contínua a la cartellera gironina i va establir una fita difícil de superar (i més ara, amb els temps que corren). Doncs, sense anar gaire lluny, el seu director, David Trueba, ha tornat a Girona per combatre la “frustració” de no trobar una distribuïdora per a la seva nova pel·lícula, titulada Madrid, 1987, oferint l'oportunitat que aquesta esdevingui la primera ciutat a estrenar-la. “En realitat tot plegat és una excusa com una altra per venir aquí, una ciutat especial que sempre duc al cor”, va confessar el director madrileny en un català perfecte durant la presentació, que va tenir lloc ahir als Ocine Girona. Precisament, aquest multicinema serà el que projectarà en exclusiva a partir de divendres aquest film que, ara sí, podrà aspirar als Goya.
El mateix cineasta va recordar les dificultats per tirar endavant el projecte d'una pel·lícula que va qualificar de “petita i senzilla”, però que té la voluntat d'atorgar caràcter a l'època que retrata mitjançant els personatges i no pas els decorats. En aquest sentit, David Trueba argumenta que hi ha algunes pel·lícules i sèries (com ara Cuéntame) en què els vestuaris i els decorats pesen més que no pas els personatges, que massa sovint no es comporten com ho feien a l'època.La història se centra en dos personatges que queden atrapats nus en un lavabo, una situació peculiar que serveix al director per establir un enfrontament generacional entre un veterà articulista (José Sacristán) i una jove estudiant de periodisme (María Valverde). El frec a frec emocional que esclata entre ells dos permet a Trueba parlar d'una Espanya que va canviar de pell aquell estiu de 1987.
Vestida de diàlegs, sobretot conduïts pel personatge entre cínic i arrogant que interpreta un Sacristán que s'emmiralla volgudament en el seu vell amic Fernando Fernán Gómez, la pel·lícula té un to crepuscular que només albira una certa esperança amb el personatge d'ella, una jove amb futur, “ni que sigui esdevenint una periodista amb un ERO als 40 anys”, va comentar irònicament Trueba.
Després del seu pas per Girona és previst que el film comenci un recorregut de preestrenes arreu de l'Estat, a l'espera que es pugui estrenar oficialment pels volts de febrer o març del 2012. Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt 16.11.11


* Imatges de TV·3 de la roda de premsa en els OCine. http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3807770


Icones d'un temps
L'any 1987, dotze anys després de la mort de Franco, hi havia un cert clima de bonança. S'havia entrat a la Unió Europea i la transició política començava a passar a la història. David Trueba utilitza aquesta conjuntura concreta per proposar-nos la trobada entre dos personatges nus, que es mostren davant de les càmeres tal com són amb el desig de convertir-se en paradigmes d'una generació. Ell –José Sacristán– és l'individu de la Transició, el personatge que ha convertit el cinisme, les frases lapidàries, amb una forma de conducta. Que ha utilitzat la màscara de ferro per mostrar-se impermeable davant l'esdevenir d'un món que no li pertany. Ella –María Valverde– és la jove aspirant a periodista, que admira les figures que han creat opinió en el seu univers però que té com a repte la possibilitat de mirar cap a futur, a partir de l'herència de la generació anterior. És Madrid 1987 de David Trueba un intent de passar comptes cap al passat? O és simplement una reflexió lacònica sobre alguna cosa que està condemnada a acabar-se per deixar pas a alguna cosa nova? En tot cas, Madrid 1987 és una mena d'exercici de cinema de cambra on un actor que va ser icona de la Transició –el José Sacristán d'Asignatura pendiente, de Garci– es despulla davant d'una noia, la sedueix i li mostra com el seu cos ha començat a envellir mentre li confessa que ells varen créixer amb un món carregat de pors i prejudicis morals. La radiografia acaba convertint-se en un retrat d'un temps i d'unes conductes.
Àngel Quintana, publicat en el Punt-Avui 16.11.11 Foto: Joan Castro

dimarts, 15 de novembre del 2011

Trueba estrena a Girona «Madrid, 1987»




El director defineix la cinta com una "petita joia" amb baix pressupost.
'Madrid, 1987' és una pel·lícula "molt personal" que parla d'un moment concret de la història d'Espanya del final de la transició on es respirava una sensació de "satisfacció" que després es va veure que "no era real". Així ho ha expressat el director durant la presentació que ha fet a Girona, on ha reconegut sentir-se identificat amb un dels dos personatges principals, una estudiant de periodisme, interpretada per María Valverde, que sentia admiració per les grans figures de la premsa nacional, que encarna José Sacristán. Tots dos tindran una trobada que es convertirà en un duel entre dues generacions on afloren sentiments com ara el desig, l'admiració i temes com ara la professió d'escriure.
Publicat a ACN el 15.11.11 Fotos: Lourdes Casademont. / Aniol Rasclosa
* Més informacions
http://bit.ly/tm2UGb * Ara Girona.
http://bit.ly/uJs2jk * Diari de Girona.

http://bit.ly/thapzG (Sobre "Soldados de Salamina")

dissabte, 12 de novembre del 2011

El rei Guillem XXII






Tota la gent que ha passat per Girona i s'interessa mínimament per la literatura i pel cinema coneix Guillem Terribas, rei de la Llibreria 22 i de les seues sucursals. Una de les meues especialitats involutàries és demanar als llibreters l'únic llibre que no tenen i als bibliotecaris una de les obres cremades en el darrer bombardeig de la ciutat. Fins ara, no he pogut afafar en falta Terribas. Recordi el seu aire de triomf quan li vaig demanar un llibre editat per una petita editorial basca ' Luis Mariano, una vida entre cine y opereta. ' d'Alberto López Echevarrieta. ' El tenim. —digué—fa deu anys que espero que me'l demanis...' Amb la seua elegància 'nonchalante ' a l'estil de Cary Grant, en Terribas, un dels majors animadors de la cultura a Girona, s'estima la vida, la gent, el cinema, els llibres i el tabac. Quan el seu amic Just Manuel Casero es va morir fa trenta anys, en Terribas va voler perpetuar la seua memòria creant un premi literari, l'adjudicació del qual constitueix un dels actes més importants de les fires de Sant Narcís. Per l'octubre la ciutat dels setges es transforma en un formiguer humà i simpàtic. Aquest premi i els seus accèsits l'han guanyat escriptors com el malanguanyat Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Maria Mercè Roca, Lluís Muntada, Josep Campmajó. Abans de la proclamació dels resultats, el guanyador i el finalista han d'esperar mentre uns artistes entrenen el públic de la petita sala La Planeta, un deliciós teatre de butxaca. L'obra guanyadora l'editada una important editorial barcelonina (ara Amsterdam, durant molts anys Empúries) Enguany, ha guanyat la novel·la La gatera de Muriel Villanueva i la finalista és El soroll de les balenes d'Alba Sabaté i Villagrasa. Els desitgi bona sort en ' la grand' mare des canards ' (la tolla dels ànecs). http://bit.ly/sjRJIh

Joan Daniel Beszonoff, a la revista e-motícies del dia 11.11.11

dimecres, 9 de novembre del 2011

El dia que em va trucar la Montserrat Roig



* Article publicat a la secció:
PUNT DE VISTA EL PUNT/ Dissabte, 10 de novembre del 2001.
Tribuna GUILLEM TERRIBAS. Llibreter

La Montserrat em deia, amb la seva veu melodiosa, que li era impossible venir, que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser. Avui fa deu anys que Montserrat Roig va morir.
Va ser una setmana abans del llarg cap de setmana del 12 d'octubre,un mes abans que ensdeixés, aquell 10 de novembrede 1991. Em trucava des d'un balneari de Caldes de Malavella. Estava,em va dir, passant uns dies de descans per posar-se en forma. Volia venir a la Llibreria 22 per comprar uns llibres i, després, em va demanar si la volia acompanyar a fer un volt i passejar per Girona, que en tenia moltes ganes. Jo tenia previst fer pont aquells dies, però li vaig dir que no es preocupés, que jo seriai a la llibreria esperant-la i que llavors dinaríem junts.
El dia que vàrem quedar vaig rebre una trucada. Era la Montserrat que em deia, amb la seva veu melodiosa, que ho sentia molt però que li era imposible venir, que havia agafat una mena de constipat i que tenia febre. Els metges li havien aconsellat fer llit. Una altra vegada serà... i no va ser.
Vaig estar temptat tot el dia d'anar-hi jo, a Caldes, i passar el dia allà amb ella. Però vaig pensar que potser la importunaría i que tenia més que un simple constipat. Jo sabia, molts sabíem, que era la seva malaltia que i a tomava a atacar. Vaig pensar que, potser, la seva coqueteria no li permetria rebre en aquells moments una visita, no ho sé, tot plegat no em vaig atrevir a anar-hi.
Tampoc ella m'ho va suggerir. Va prendre una decisió i mai he sabut si era la correcta.
A Montserrat Roig, la vaig conèixer els primers dies del mes de gener de l'any 1990. La Llibreria 22 havia complert . 10 anys, hi vam editar un llibre revista anomenat El número. La Montserrat Roig, ainb vint-i-un escriptors i escriptores més, hi van participar amb un text que explicava les seves debilitats literàries. Hi comença parlant sobre l'arrelament als llibres en les nostres vides i records
i, recomana no remenar-los gaire de lloc, ni ordenar-los: «Fóra millor deixar-los on són, no tocar-los, inamovibles com les làpides del cementiri que no deixen sortir els morts...» Mentre neteja les estanteries de la seva biblioteca, plena de llibres, va fent un repàs de les seves debilitats: «Guillermo Brown de Richmal Crompton...», que va resultar ser una dona. En un altre prestatge, els rusos Guerra i Pau i Eh germans Karamàzov. En el tercer prestatge, Thomas Mann, també, el descobriment—és la seva època universitària— de Mercè Rodoreda «...que em deia que els àngels existien, cosa qiie jo no hauria gosat mai dir, sobretot aleshores, que corrien temps marxistes i les noies no ens depilàvem les cames...».
En un altre prestatge, recorda Pla, Pere Quart, Carles Riba i Quevedo..., i també recorda el llibre prohibit que mai va llegar La piel de Curzio Malaparte. El text va acompanyat d'una fotografia, on està esplèndida i radiant i plena de vida, realitzada per Josep M. Oliveras.
Amb motiu de la presentació de la publicació a Girona, la Montserrat Roig va venir amb la seva mare, la seva germana i també altres escriptors que hi van participar (Antoni Marí, Jaime Gil de Biedma,Josep M. Benet i Jornet, Dolors Oller, Narcís Comadira, Félix de Azua, Marcos Ordóñez, Josep M. Fonolleras, Núria Pompeia...). Després de la presentació vam anar a sopar. La Montserrat s'ho va passar
molt bé, segons em va manifestar i vaig poder comprovar. Mesos més tard va ser l'escriptora del mes, una promoció a escriptors que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes. Va venir a Girona i, gairebé vam passar el dia junts. A l'hora de dinar, ens explicava molt il•lusionada que aniria a fer una estada a Califòrnia d'uns quants mesos, invitada per diverses universitats. Va ser a la tornada quan li va sortir la maleïda malaltia, que en contra de la $eva voluntat i ganes de viure, va vèncer-la. Encara la vaig veure uns quants mesos abans de la seva mort. Va ser a Barcelona, durant la presentació d'un llibre que va fer amb il•lustracions de Cese, sobre Catalunya. Estava molt animada. Portava una gorra molt bufona que li dissimulava la desaparició de la seva llarga i bonica cabellera. Estava amb una amiga russa que va conèixer durant la seva estada a Sant Petersburg. Em va explicar que havia superat la malaltia i que tenia ganes d'explicar en un llibre la seva experiència. Aquella última vegada, ens vam acomiadar efusivament. Estava molt il•lusionada, contenta, plena de vida i amb ganes de viure-la.
Foto: Josep M. Oliveras

dissabte, 29 d’octubre del 2011

El guepard sicilià, el metge rus





A propòsit de la projecció d'uns films que estimava Miquel Pairolí.
D
illuns i dimarts passats, al cinema Truffaut, de Girona, van projectar-se, respectivament, El guepard, de Visconti, i Doctor Zhivago, de David Lean, dues pel·lícules rodades als anys 60 de més de tres hores de durada. Cadascuna s'inspira en una novel·la fonamental del segle XX: una és del sicilià Giuseppe Tomasi de Lampedusa i l'altra, del rus Boris Pasternak. Són dues obres sobre uns temps convulsos i uns mons que s'acaben per començar-ne de nous. Les projeccions van fer-se per recordar Miquel Pairolí, que estimava aquestes pel·lícules. Penso que, entre moltes altres, també es podria haver triat l'adaptació que Vittorio de Sica va fer d'El jardí dels Finzi-Contini, encara que sigui una pel·lícula poc valorada. De fet, a en Miquel no li desagradava aquest transvasament de la narrativa de Giorgio Bassani, que tant admirava. Potser és perquè, interpretant la Micòl, hi és present Dominique Sanda, una actriu que, em consta, li agradava molt. Tant se val. El guepard i Doctor Zhivago estan molt ben triades. L'escriptor va dedicar a Lampedusa i la seva novel·la un assaig, El príncep i el felí, que és una bellíssima manifestació de l'amor per la lectura. L'adaptació de Visconti li semblava excepcional. Pel que fa a Doctor Zhivago, que en general és una pel·lícula menys apreciada que la de Visconti, li va confessar que en sentia una debilitat al seu amic llibreter Guillem Terribas en l'última conversa que van mantenir.
A Miquel Pairolí li agradava el cinema, però sobretot les pel·lícules amb un pes cultural i artístic que, majorment, són obres dels grans cineastes europeus. A ell no li molestaven, al contrari, sempre que fossin reeixides, evidentment, les adaptacions dels grans textos literaris que certa cinefília acostuma a bescantar perquè considera portadores d'un cinema academicista, grandiloqüent, sovint lligat a la reconstrucció d'una època passada. Jo mateixa crec que el cinema sobretot és un art del present i que, malgrat la seva capacitat fagocitadora o del seu diàleg amb les altres arts, ha de buscar una especificitat que la literatura pesant tendeix a ofegar. Tanmateix, com a exemple de les meves múltiples contradiccions, a mi també m'encanten les pel·lícules El guepard i Doctor Zhivago. No hi puc fer res. Les he vist moltes vegades amb plaer.
L'última vegada que vaig veure El guepard va ser en unes circumstàncies úniques i irrepetibles: en la presentació d'una còpia restaurada digitalment, amb la qual lluïen esplendorosos els colors originals, al festival de Canes amb l'assistència d'Alain Delon i Claudia Cardinale, que van dir que són els únics actors protagonistes supervivents de la pel·lícula. Però no ha calgut mai aquesta excepcionalitat perquè em disposés a veure El guepard com si assistís a una festa: la pols que cobreix els membres de la família del príncep de Salina, que així adquireixen un aire fantasmal, a l'església de Donnafaguta; les converses del príncep i el burgès Don Ciccio mentre cacen i acorden el matrimoni de Tancredi i Angelica; el desig d'aquests que es manifesta poderós quan exploren la residència d'estiu; i, evidentment, el ball del príncep i la bella Angelica després que, amb la consciència de la vellesa i de la desaparició dels guepards, una llàgrima baixi tristament per una galta de Burt Lancaster mentre es contempla al mirall.
Menys elegant que ‘El guepard', Doctor Zhivago també té escenes que se m'han fet memorables, moltes de les quals relacionades amb la presència de Julie Christie, com ara aquelles en què, vivint finalment el seu amor refugiats a la casa de Varikino enmig del cru hivern i mentre s'estén la guerra civil després de la revolució, Lara inspira poèticament el doctor. No vaig poder assistir a les projeccions al Truffaut, però he recordat aquestes pel·lícules recordant en Miquel. I també la meva tia, que, quan jo era nena, em va parlar de Doctor Zhivago, per sempre més una de les seves pel·lícules preferides, que havia vist en cinerama a Barcelona.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 23.10.11, Il·lustració de Jordi Soler.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Danzing Dreams, el film



Com es crea un espectacle
Dancing Dreams és una pel·lícula documental realitzada per la periodista i realitzadora Anne Linsel, que va debutar l’any passat amb aquest film, i co-dirigida juntament amb el fotògraf Rainer Hoffman, que ens proposa que aprenem amb la coreògrafa Pina Bausch, a entrar a les entranyes de com es munta un espectacle i en aquest cas en concret amb joves, nois i noies, que mai havien interpretat ni ballat.
Dancing Dreams, ens mostra, d’una manera entranyable i amb eficàcia, l’aventura de la gran coreògrafa alemanya (1940 · 2009) Pina Bausch, que l’any 2008 va arriscar-se a reinterpretar el seu famós espectacle «Kontakthof» no amb la seva companyia habitual, sinó amb noies i nois de 14 a 18 anys, que no havien actuat ni trepitjat mai un escenari. Així, doncs, durant 10 mesos , els realitzadors Anne Linsel i Rainer Hoffman, els seguiran i acompanyaran als assajos fins a l’estrena de l’obra el novembre de 2008. Per tant, nosaltres , espectadors podrem seguir l’evolució de l’espectacle i sobretot, dels nois i les noies. Les seves ganes i les seves angoixes. Les seves pors i el seu sofriment per no defraudar, per no quedar malament. Veurem com els joves descobreixen les seves possibilitats i habilitats, que fins aquell moment desconeixien. També, a diferència d’altres pel·lícules per l’estil, aquí no hi ha amenaces, ni humiliacions, ni competicions. El tractament es molt humà i didàctic. Les aparicions de Pina son d’una senzillesa i bellesa extraordinària. Les seves mirades i les seves indicacions son d’una gran delicadesa. Només és un espectacle, no passa res i al final surt el que ha de sortir i sol sortir bé. És una de les reflexions de Pina.
Veurem l’evolució dels números musicals i també els veurem acabats, molt ben explicats i filmats pels seus realitzadors. La pel·lícula passa àgilment i es fa curta. Mentre veiem el film, ens venen moltes referències d’altres pel·lícules per l’estil, però mai cap de les altres havia tingut un tractament tant pedagògic i al mateix temps mostrant-nos un espectacle de primera categoria.
Fa poc es va estrenar la pel·lícula de Wim Wenders «Pina» en 3D, sobre els espectacles de Pina. En aquesta, que es anterior, tenim la sort de veure com treballa la Pina i com sabia composar a les persones i adaptar-les a la seva manera de concebre l’espectacle.
Apart de totes les recomanacions favorables a la visió d’aquesta pel·lícula, Dancing Dreams, té l’avantatge i el valor de ser el darrer el testimoni filmat de Pina Bausch, així com la seva darrera entrevista.
La pel·lícula és molt adient per aquets dies que estem en ple Festival de Temporada Alta, ja que es pot veure com és crea un espectacle de música, dansa i interpretació.
Que la balleu i la gaudiu.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Cinema Truffaut 14.10.11 · 27.10.11

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Homenatge a Miquel Pairolí, Cinena Truffaut





EL GATOPARDO
Il gattopardo
Itàlia, 1963.
Direcció: Luchino Visconti.
Intèrprets:Burt Lancaster,
Claudia Cardinale, Alain Delon.
Durada: 181 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Italià.
DOCTOR ZHIVAGO
Estats Units, 1965.
Direcció: David Lean
Intèrprets: Omar Sharif, Julie
Christie, Geraldine Chaplin, Alec
Guinness.
Durada: 192 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Anglès.

Miquel Pairolí: alguns llibres, algunes pel·lícules
Miquel Pairolí (Quart , el Gironès 1955 – 2011) va ser
un escriptor que va conrear el periodisme, l’assaig, el
teatre, la narrativa…i, també, els dietaris. Pairolí era
un home de la terra, que estimava la seva terra, la seva
gent, les tradicions; i al mateix temps era una persona
crítica i quan convenia no tenia pèls a la llengua ni a
l'hora d’escriure. Era tremendament correcte i generós.
Educat i sensible. Li agradava la música, sobretot la
música, escoltar-la i no pas sentir-la. També el teatre i
el cinema. Era un gran cinèfil i, també, molt exigent.
Miquel Pairolí venia molt sovint al Cinema Truffaut. Per
això la gent del Col·lectiu de crítics de cinema i els
que hi treballen, l’Eudald, en Carles i en Jep, li volem
agrair les seves visites i els seus comentaris, en
aquest senzill homenatge, tot programant dues
pel·lícules que sabem que formaven part de la seva
vida cinematogràfica.
Doctor Zhivago (1965) de David Lean, basada en la
novel·la de l’escriptor rus Nobel de literatura Boris
Pasternack (Moscou 1890 – 1960) i el guionista (asidu
de David Lean) Robert Bolt en va fer una molt bona
adaptació. Interpretada per un Jove i pràcticament
desconegut Omar Sharif i una esplèndida i jove Julie
Christie, també la Geraldine Chaplin, entre altres. La
pel·lícula la va produir Carlo Ponti i els exteriors es
van rodar pràcticament tots a les afores de Madrid.
Una de les millors pel·lícules del gran director anglès
David Lean, que val la pena revisar en pantalla gran,
amb una música de Maurice Jarre, que ja forma part
de les nostres vides.
La segona, un altre clàsic de la literatura, en aquest
cas italiana, Il gattopardo de Gioseppe Tomasi di
Lampedusa, escrita a finals dels anys 50 del segle
passat i que Luchino Visconti va portar al cinema l’any
1963, amb el mateix títol. Magistralment
interpretada per Burt Lancaster acompanyat pels
joves actors Alain Delon i Claudia Cardinale, entre
d'altres. Pairolí tenia una gran debilitat per
l’escriptor Italià Lampedusa (Palermo, 23 de
desembre 1896 – Roma 23 de juliol 1957) i l’any
1996 Pagès editors li va publicar un assaig, sobre
l’obra "Il Gattopardo", amb el títol d’ El príncep i el
felí.
Dues grans grans novel·les escrites per dos grans
escriptors i portades al cinema per dos grans
directors.
Que vagi de gust.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
dies 17 i 18 d'octubre 2011

dissabte, 1 d’octubre del 2011

El Cinema Truffaut s´omple de gom a gom per rebre el director gironí Isaki Lacuesta



El guanyador de la Concha d'Or en la darrera edició del Festival de Sant Sebastià va presentar ahir "Los pasos dobles" .
Amb la sala plena de gom a gom, el director gironí Isaki Lacuesta, flamant triomfador de la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, va presentar ahir al vespre a Girona el film "Los pasos dobles". Entre els assistents no hi van faltar tots els amics, companys i familiars del cineasta gironí, a més de l'exalcaldessa de la ciutat, Anna Pagans.
El Cinema Truffaut, l'espai on Lacuesta ja va presentar l'any 2000 el seu primer curtmetratge, va ser l'escenari d'un acte molt emotiu per al realitzador. I és que tal vegada la projecció que es va portar a terme ahir no tenia el glamur dels grans festivals, ni tampoc una catifa vermella però sí que tenia quelcom molt especial, el caliu d'un públic entregat que va rebre el seu director amb un fort i llarg aplaudiment.
La presentació de la projecció va córrer a càrrec del llibreter gironí Guillem Terribas, qui es va desfer en elogis a "un dels nostres" alhora que va tenir un petit record pel desaparegut cineasta Joaquim Jordà, de qui va dir que si hagués pogut assistir a l'acte d'ahir, "també s'hauria aixecat per aplaudir fortament".
Lacuesta, que va arribar acompanyat d'Isabel Campo, coguio?nista del film, va celebrar veure la sala plena de gom a gom i va recordar els seus inicis en el món del setè art. "Vaig començar fent crítiques de cinema al Diari de Girona amb en Pep Prieto i en Jordi Roure, en uns temps en els quals érem una colla d'il·luminats" va recordar el director. En un discurs breu, Isaki Lacuesta va explicar que aquest film barreja diverses històries que es poden anar encadenant, sense nus ni desenllaç, i que la idea va sorgir de les històries que la gent s'explica a Mali. Just abans de començar la projecció, va mostrar el seu agraïment al cinema Truffaut pel suport que li ha brindat des de sempre.

Publicat en el Diari de Girona 01.10.11. Text:Albert Cornellà. Foto: Marc Martí.
A la foto Guillem Terribas, Isaki Lacuesta i Isa Campos.

Una ciutat de cine



El Truffaut presenta una allau de propostes per la temporada de tardor i hivern, que arrenca avui amb la presentació d'Isaki Lacuesta.
Malgrat patir retallades (prèvies a la legislatura actual) i disposar d'un pressupost “mínim”, la proposta d'activitats per a la programació de tardor hivern del Cinema Truffautno minva. Al contrari. Així ho va fer constar ahir el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, durant la presentació de la farcida programació, en què, acompanyat pel coordinador de la sala, Eudald Camps, i la tinenta d'alcalde i regidora adjunta d'alcaldia, Marta Madrenas, també va voler destacar la bona sintonia que hi ha amb el nou govern i justificar que aquesta fita –el fet d'oferir un gran mosaic d'actes– s'ha pogut fer aplicant com fins ara –i durant més de 10 anys– “malabarismes”, “imaginació” i “explotant” al màxim els contactes i influències dels membres d'aquest col·lectiu sense ànim de lucre.
Així, amb l'única sala disponible actualment, el Truffaut ofereix un grapat de propostes interessants, entre les més destacades la presentació avui mateix de Los pasos dobles (20 h) per part del flamant guanyador del Festival de Sant Sebastià, Isaki Lacuesta, “un dels nostres i exmembre del col·lectiu”, com va recordar Terribas.
A continuació, organitzat per l'associació Catalunya Contra el Càncer (AECC), es farà del 19 d'octubre al 14 de desembre el cicle Cinema i dona, amb un cinefòrum. També en l'àmbit de compromís social, el Truffaut acull el Festi.Dok, Festival pels Drets Humans i la Pau (dilluns, 1 d'octubre) i el cicle Cinema i Solidaritat, que se celebra tots els darrers dimarts de mes d'aquí al desembre.
Considerat com un “regal” i amb la voluntat de difondre cinema d'autor que està fora dels circuits comercials, també tindrà lloc, lligat en el marc de Temporada Alta, el cicle Ciné-Tapis rouge. Teatre i cinema del Quebec, amb la projecció, entre d'altres, del film Zed a Tòquio, que descobreix l'esperit poètic i sensible de Le Cirque du Soleil, i en què hi haurà la presència de la directora, Vali Fugulin.
Continuant amb la heterogeneïtat, el Truffaut rendirà el seu particular homenatge al gran cinèfil i assidu a la sala Miquel Pairolí, projectant dos clàssics pels quals sentia devoció com són El Gatopardo (17 d'octubre) i Doctor Zhivago (18 d'octubre). També, rememorant clàssics (en aquest cas, moderns) el Truffaut proposa per al nou cicle de la Filmoteca que comença el 7 d'octubre repassar l'obra del gran Roman Polanski.

Mostra de Terror
Finalment, demostrant que tot tipus de cinema és vàlid per projectar-se al Truffaut, es va anunciar que del 28 al 31 d'octubre tindrà lloc la I Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona, l'Acocollona't. Curts a concurs, rememoració de clàssics casposos i de la sèrie B (com Critters) i molts més és el que promet la mostra.

Reivindicacions
Al final de la roda de premsa, Guillem Terribas va reivindicar que Girona, a més de teatral, és “cinematogràfica”, tot recordant l'especificitat del Museu del Cinema i el Truffaut, i destacant tot el planter de directors que ha sorgit d'aquestes comarques (Isaki Lacuesta, Albert Serra, Edmon Roch, Pere Vilà...). També, per reclamar la necessitat històrica d'una segona sala i la necessitat d'un major suport institucional per subtitular en català, ara que “l'aigualida” llei del cinema fa costat a les majors.

Publicat en el Punt.Avui 01.10.11. Text de Jordi Camps Linnell.

Records d'un film impossible


Una projecció i una exposició commemoren els 25 anys del rodatge d'‘Una nit a Casablanca'
Hi ha pel·lícules que transcendeixen. I no sempre pels seus resultats artístics. Una nit a Casablanca, per exemple, malgrat que en el seu moment va tenir una discreta carrera comercial –com moltes altres produccions catalanes de l'època– són molts els que encara recorden aquella pel·lícula, sigui perquè aleshores va aixecar molta expectació o pel rebombori d'un rodatge que va trepitjar moltes localitzacions arreu del país. És per això que, coincidint amb el 25è aniversari de la pel·lícula, la Diputació de Girona ha organitzat un homenatge en forma de projecció i exposició fotogràfica del rodatge de la pel·lícula, que tindran lloc al cinema Truffaut de Girona, avui, a les 20.00 h.

L'acte és una iniciativa d'INSPAI, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, per difondre i donar a conèixer el fons personal d'Antoni Martí i el fons Video Play, que van ingressar a aquesta entitat el 21 de maig de l'any 2009. A aquest acte commemoratiu hi seran presents, en representació de la Diputació de Girona, Xavier Soy, Guillem Terribas, del col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Natàlia Navarro, cap d'INSPAI, i Àngel Quintana i Antoni Martí com a guionista i director, respectivament, de la pel·lícula. La mostra fotogràfica es podrà visitar fins al 14 d'octubre, de dilluns a diumenge, de les 16.00 h a les 22.30 h. Una nit a Casa Blanca resta com una ambiciosa road movie que, protagonitzada per Carles Pongiluppi i Emma Vilarasau, partia de la Costa Brava i tenia com a punt final el Delta de l'Ebre.
El mateix director, el bisbalenc Antoni Martí, reconeix que el film va ser fallit per “un excés d'il·lusió que ens va sobrepassar a tots, tenint en compte el context de la indústria i la complexitat d'un rodatge d'aquella magnitud”.
*Foto col·lectiva de l'equip de rodatge d'‘Una nit a Casa Blanca'. Foto: PEPE HERRERO. . Text: Jordi Camps Linnell publicat a El Punt-Avui 27.09.11
Rememorant ‘Una nit a Casa Blanca'
Un centenar de persones van assistir ahir a l'acte commemoratiu dels 25 anys de l'estrena d'Una nit a Casa Blanca, que va tenir lloc al cinema Truffaut. Antoni Martí i Àngel Quintana, guionista i director del film; Natàlia Navarro, cap d'INSPAI, i el crític Guillem Terribas van presentar el film i van inaugurar la mostra fotogràfica.
Àngel Quintana i l'Antoni Martí en el Truffaut. Foto: Joan Sabater, publicat en el Punt/Avui. 28/09/11

Moment de la presentació en el Cinema Truffaut. A la foto d'Inspai Natàlia Navarro,Àngel Quintana, Antoni Martí i Guillem Terribas.

LOS PASOS DOBLES. Isaki Lacuesta.


LOS PASOS DOBLES
Espanya-Suissa, 2010.
Direcció: Isaki Lacuesta
Intèrprets: Miquel Barceló, Hamadoun Kassogue, Amon Dolo, Amasagú dolo.
Durada: 90 min.
Gènere: Drama.
Idiomes: Francès, Bambara.

Divendres 30 de setembre, a les 20.00, el director Isaki Lacuesta presentarà "Los pasos dobles" al Truffaut.
Uns personatges a la recerca d’un búnquer desaparegut en el desert. Una duna propera al mar. Una banda de bandits motoritzats. Els endevins. Un baobab en forma d’esquelet. Un amulet de bronze. Un peix de pedra. Una emboscada. Un viatge d’anada sense bitllet de tornada. I un misteri: quina és l’única cosa que en compartir-la es destrueix?

A LA RECERCA DEL TRESOR
«¿Quién hace estos cambios? Disparo una flecha a la derecha,
cae a la izquierda. Cabalgo tras de un venado y me encuentro
perseguido por un cerdo. Conspiro para conseguir lo que quiero y termino en la cárcel.
Cavo fosas para atrapar a otros y me caigo en ellas. Debo sospechar de lo que quiero»
(*)Rumi

Al material promocional de Los Pasos Dobles de Isaki Lacuesta pot llegir-se: «Unos personajes a la búsqueda de un búnker desaparecido en el desierto. Una duna cercana al mar. Una banda de bandidos motorizados. Los adivinos. Un baobab en forma de esqueleto. Un amuleto de bronce. Un pez de piedra. Una emboscada. Un viaje de ida sin billete de vuelta. Y un misterio: ¿cuál es la única cosa que al compartirla se destruye?». Aquesta críptica sinopsis, que podria semblar escrita per R. L. Stevenson (algú que també anava darrera de tresors amagats i dobles problemàtics), ens ensenya el pòrtic d’entrada d’una pel·lícula atípica i fascinant. Quan vaig veure fa uns mesos la pel·lícula (encara no estava rematada), em vaig quedar encantada i sorpresa, per moltes coses que ja refrescaré aquest cap de setmana quan torni a veure-la; però una cosa és segura, em semblava, d’una banda, una pel·lícula de pel·lícules on rastrejava Jarmush (el de The Limits of Control), Passolini (el de Les Mil i una nits), Claire Denis o Pekinpah, i de l’altra una proposta nova i genial que alhora mantenia moltes de les preocupacions i interessos de les anteriors pel·lícules de Lacuesta. Per començar aquesta fixació en personatges la biografia dels quals conserva en proporcions iguals la llegenda i la història, tal com vèiem a Cravan vs. Cravan o fins i tot com podia respirar-se a La leyenda del tiempo amb el fantasma de Camaron. Lacuesta, a diferència de la majoria de pel·lícules que aborden un personatge real, sempre aconsegueix que un cop acaba la pel·lícula l’espectador vulgui saber més coses del personatge, establint un pont directe cap a la història, partint, això sí, de la inventio pseudo-docu-ficcional (o el que sigui aquesta manera de pendul·lejar constantment entre la ficció i el documental). En aquest cas Lacuesta agafa el pintor, escriptor i bandoler François Augiéras que, com Rimbaud (una de les seves revelacions), prendrà els bàrtols i viatjarà per Àfrica i Grècia (potser també afectat per Nietzsche, un dels altres mentors imaginaris d’Augiéras). Diu Lacuesta en el seu diari de rodatge: «Sin duda, el joven Augiéras se veía a sí mismo como una mezcla imposible de fauno, poeta maldito, beduino, santo y pistolero, y siempre procuró vivir acorde con esos modelos extremos». Només va fer falta que Miquel Barceló li expliqués que Augiéras havia pintat una espècie de Capella Sixtina en un búnker militar «perquè ho descobrís l’home del segle XXI», per decidir anar a trobar-lo al País Dogon i fer d’aquesta recerca l’argument de la pel·lícula. Arrel de la història d’Augiéras es creuen tot tipus de personatges exòtics i enigmàtics, un dels que apareix és el mateix Miquel Barceló, que es presenta com una espècie de meta-narrador demiúrgic que, en la mesura que pinta, va creant part de la història.
Los pasos dobles és una pel·lícula d’aventures que no segueix la típica estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que ens van ensenyar fa més de 2.000 anys, sinó que va aventurant-se ella mateixa sense arribar a cap conclusió. Com Les mil i una nits o Així parlà Zarathustra de Nietzsche, Los Pasos Dobles és un relat sobre l’aventura del relat, alhora que un laberint de situacions màgiques i imprevisibles, ja que, com en el poema de Rumi*, no totes les decisions porten allà on s’esperava i és en la recerca (el camí) on està l’autèntic tresor (la saviesa popular sempre ens fa arribar aquí). Està clar que en aquesta aventura no hi ha reis ni princeses, sinó dogons anònims, una comunitat de negres albins, militars, farsants, pintors i pintors farsants, i més important encara, hi ha una cosa que ens ho fa tot més estrany: el cor d’una Àfrica als nostres ulls encara desconeguda. Per això l’aventura és una altra, i per sort encara no hi estem acostumats.
Trobem una excel·lent banda sonora de Gerard Gil i un bon treball amb l’equip de sempre (o quasi) en el so (Amanda Villavieja), la fotografia (Diego Dussuel) i el muntatge (Domi Parra); en aquest cas també Lacuesta ha tirat d’actors no professionals i de poc guionatge en els diàlegs, tot i que l’estructura de la pel·lícula, que va fer juntament amb Isa Campo, estava molt pautada i estretament lligada amb la vida d’Augièras. Res és gratuït, segons explicaven els autors del guió, tot i que no se’ns expliqui o aclareixi tot. En aquest sentit la gaudiran més aquells que alguna vegada han perdut la son llegint a Conrad o Stevenson, aquells que encara són capaços de recuperar la mirada infantil, és a dir, la mirada màgica, aquella que es sorprèn de l’existència de cada cosa i situació, més que de les seves conseqüències. Com diu Lacuesta: «Los niños están acostumbrados al estilo que propongo, donde no importa tanto el final del cuento como la siguiente aventura . Con ellos no hay que ser muy específico a la hora de contar lo que pasa entre una aventura y otra». Però sembla que la crítica encara prefereix les pregàries als enigmes, els gèneres estancs (allà on tot està «dat i beneït») a la llibertat creativa, els relats tancats amb redempció o moralina final a les històries que deixen a l’espectador la possibilitat de trobar-hi a poc a poc les seves «mil i una nits». I parlant de redempció, qui redimirà a alguns crítics de la seva patològica falta de imaginació? Heus aquí un altre enigma.
Íngrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
* La pel·lícula es va estrenar en el Cinema Truffaut el 23/09/11, dos dies abans que guanyes la Concha d'Or del Festaval de Sant Sebastià.
Un aventurer del cine
La Petxina d'Or consagra l'imaginatiu cineasta gironí Isaki Lacuesta, que condensa i a la vegada obre el seu món creatiu amb ‘Los pasos dobles'.
Q
uan Miquel Barceló, que havia treballat amb el cineasta en una peça audiovisual sobre el seu procés creatiu presentada a la Fira de Frankfurt l'any en què la cultura catalana hi va ser convidada, va parlar a Isaki Lacuesta de François Augiéras, pintor i escriptor francès que va viure de l'any 1925 al 1971, no només va transmetre-li la fascinació per un personatge viatger i canviant que, com en el cas de l'artista mallorquí, va fer llargues estades a l'Àfrica i va deixar escrit que, enterrat en el desert saharià, hi ha un búnquer militar amb unes pintures seves llegades als homes del segle XXI. Barceló li va donar la llavor d'una pel·lícula. segueix:http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/457033-un-aventurer-del-cine.html

dimecres, 21 de setembre del 2011


STELLA
França, 2009.
Direcció i guió: Sylvie Verheyde.
Intèrprets: Léora Barbara, Karole Rocher,
Benjamin Biolay, Guillaume Depardieu.
Durada: 103 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Francès


El cinema francès està ple de històries entranyables amb un punt de critica o si voleu, pel·lícules que fan una critica a la seva manera de viure i de pensar que acaben essent entranyables.
Aquest és el cas de la directora francesa Sylvie Verheyde, que es va donar a conèixer fent curts i aquesta és la seva tercera pel·lícula.
Segons confessa la pròpia directora, Stella està basada en la seva infància i molt en concret amb el seu primer any d’escola secundària a l’any 1977. Diu Sylvie Verheyde, que feia temps que volia fer una pel·lícula sobre aquesta experiència, però no va ser fins quan el seu fill va començar secundària, ara fa quatre anys, que va començar a escriure la història. Precisament, continua dient la directora de Stella, en aquesta època hi havia moltes discussions sobres les escoles: sobre l’autoritat, la coeducació, l’escola com a mobilitat social... Tot això va fer que observes la meva pròpia visió de l’escola primària i secundària. I continua, Sylvie Verheyde, em vaig agafar a l’escola i el seu entorn, tot i la opinió que en tenien els meus pares. L’escola va ser el meu únic punt de referència, el meu sosteniment durant la meva adolescència. Volia parlar, de la oportunitat que m’havia donat.
Tots aquests pensaments i reflexions les trobem a la pel·lícula. Fantàstic el seu primer dia d’escola de la Setlla i com torna “amb un somriure” a casa, amb la sorpresa dels seus pares, que tenen un popular bar a un barri de Paris. Lloc, on la la Stella hi passa moltes estones enmig de la clientela que té llargues tertúlies i discussions, quan encara es feien les tertúlies i les discussions de la vida quotidiana entre la gent, en els bars o en el carrer i no, com ara, escoltant les que fan uns “professionals” per la ràdio o la tele.
Sylvie Verheyde, sap crear i recrear l’ambient de l’època. Sap com dibuixar aquets personatges anònims, però que tenen la seva opinió sobre la seva vida quotidiana. Senzillament, sap mostrar a la perfecció, allò que es diu: l’home del carrer.
També, Sylvie Verheyde, sap mostrar-nos el pensament i la mirada de la nena Stella, que té onze anys i s’està formant com a persona i que necessita conèixer noves maneres de viure, de pensar i que ho troba amb la nova gent, de la seva edat, quan va escola de secundària. Un procés que li costar entrar, per la seva educació i per ser d’un barri de gent obrera. Però que li compensa.
La gràcia de la pel·lícula son els personatges, els ambients i la manera tant natural d’explicar-ho, això que el cinema francès sap fer tant bé. I, sobretot, la jove actriu que fa el personatge de Stella, que està fantàsticament interpretat per Léora Barbara.
Una entranyable pel·lícula, en la que en alguns moments ens hi veurem retratats.
Guillem Terribas
Full-crítica Cinema Truffaut del 16 al 22 de setembre 2011

dilluns, 12 de setembre del 2011

Assemblea Nacional Catalana. 11 setembre 2011



La jornada va començar a la plaça del Vi, al matí, amb la cantada d'Els Segadors, organitzada per l'ADAC, El Forn i Òmnium, i en què l'escriptora Maria Mercè Roca i el filòsof Josep Maria Terricabras van presentar el projecte de l'Assemblea Nacional Catalana, i el llibreter Guillem Terribas va llegir un manifest. Després es van fer una cercavila i un dinar popular.
Dani Chicano, el Punt 12.09.11 Foto: LLuís SERRAT.

dimecres, 31 d’agost del 2011

JO CONFESSO de Jaume Cabré.





El dia 1 de setembre arribarà a les llibreries l’ anunciat darrer llibre de Jaume Cabré, Jo Confesso (editorial Proa en català i en castellà editada per Destino) una novel•la de mil pàgines, escrites, segons indica el final del llibre el propi Cabré, entre els anys 2003 al 2011. I es nota.
Quan un parla d’un llibre o el recomana, la pregunta següent és, sobretot si ets llibreter, de què va? El llibre és molt intens i dens i va de tot i molt. Com per exemple és difícil, també, poder dir en poques paraules de què va la novel•la de Llorenç Villalonga “Bearn”; o el de la Mercè Rodoreda “La Plaça del diamant”, i fins hi tot, el d’en Joan Sales “Incerta Glòria” i, totes tres són novel•les de referència dins la narrativa catalana.
Jo Confesso, va d’un violí i, també, del protagonista, l’Adrià, que ens explica, ens confessa tota la seva vida i els seus coneixements sense ordre ni desordre, en el temps, amb els sentiments i en les situacions viscudes.
La immensa historia que ens explica Cabré, t’enganxa ja des de el seu inici i et costa deixar la seva lectura i, sobretot, la manera en que està escrita, aparentment complicada però a la que li agafes el fil, és un dels atractius més gratificants de la seva lectura.
Sens dubte, aquesta serà una de les novel•les catalanes de referència del Segle XXI.
Guillem Terribas