dissabte, 26 de desembre de 2015

Xocolata i coca al Truffaut, després de la projecció de
 ‘Que bonic és viure'.  Foto: @VADORGARBOS.
Les pel·lícules clàssiques han desaparegut de la tele. La 2 és una excepcionalitat amb matisos: últimament repassen el millor i el pitjor de la filmografia espanyola. Queda en la memòria popular, de quan no hi havia ni la meitat de canals ni internet, que els dies abans de Nadal, sempre, o gairebé sempre, a la tele, en algun moment, emetien Que bonic és viure (1946) de Frank Capra. Va ser al desaparegut canal LaSexta3, el 14 d'octubre del 2013, l'últim cop en què es va poder veure la història, tendra però al capdavall trista, de George Bailey. Interpretat per James Stewart, representa l'arquetip d'home bo, tot i les renúncies que la vida l'ha obligat fer. És una faula en blanc i negre però que per Nadal, encara ara, il·lumina. En podem dir esperit nadalenc però l'activista cultural Guillem Terribas s'hi va referir com a “renovació de vots”amb la tradició cinèfila de projectar, cada 22 de desembre, Que bonic és viure en versió original subtitulada al Cinema Truffaut . Un ritual que va començar, en petit comitè i promogut per uns quants romàntics d'aquest cine de Nadal d'abans. Des del 2008, quan es va decidir que Frank Capra es mereixia una pantalla gran, la trobada d'amics es va obrir al públic convertint-se en un acte social de l'agenda del Nadal. També en una excusa per descobrir la història per primera vegada o repetir, fidelment, per emocionar-se a gust aprofitant la foscor de la sala. Aquest any es va avançar l'emissió al 21 de desembre però es va mantenir una altra tradició inherent a la pel·lícula. L'entrada és gratuïta i els assistents poden deixar la voluntat ja que la recaptació va destinada a un projecte solidari. Aquest any, a l'atenció que fa Càritas amb els refugiats; es van recollir 225 euros. I d'una tradició se n'afegeixen d'altres. Amb les primeres projeccions, els assistents no se n'anaven, es quedaven a fer-la petar, volien una post sessió. Segurament no toca fer gintònics a Bedford Falls, un cop les campanetes han dringat, anunciant que un àngel ha guanyat les ales. I com que “val la pena viure” –va concloure Terribas en la presentació–, fa més acabar la nit amb una xocolata, ben espessa, i una coca de l'àvia gentilesa de Casa Moner.
Gemma Busquets, publicat en El Punt Avui 25.12.15