dimecres, 1 de maig de 2013

Gent del barri

Els pares dels germans Roca reben felicitacions i atenen periodistes amb calma i tranquil·litat. “El cor m'ha fet un salt d'emoció més d'una vegada”, admet la mare, la Montserrat Fontané.
A la nit, una festa de benvinguda al restaurant amb unes cent persones completa dos dies de somni per a la família més internacional de Girona.

Els Roca. Foto: Lluís Serrat
Molt abans que els germans Joan, Josep i Jordi Roca trepitgessin aquest país, en Josep Roca i la Montserrat Fontané, els seus pares, ja la ballaven. Recolzat a la barra, en Josep, El Jefe, admet que estan una mica habituats a ser el centre d'atenció. Diu que comença a creure's el que han aconseguit els seus fills amb El Celler de Can Roca. Fa mig segle, ells van obrir Can Roca, el restaurant per als dies de cada dia i per a totes les butxaques. L'èxit no provocarà cap punt d'inflexió. “A ells no els pujaran els fums. Es fan amb tothom. No se'ls han de fer reverències. Això és la base de tot.”
És la una del migdia i entra gent a dinar. Un dels comensals fa reverències als avis i es treu el barret. A la barra, alguns fan el tallat i un periodista d'una revista d'entreteniment pren una cervesa mentre espera el torn per parlar amb la Montse Fontané, una de les persones més buscades. En Juan González és client. Ha vingut a dinar i s'espera a la barra. Fa petar la xerrada amb un company. González és aficionat del Madrid i compara el guardó de la revista Restaurant a El Celler de Can Roca amb una Champions del seu equip. “Això és increïble. La gent del barri està molt contenta perquè tots [els Roca] són molt humils.”
A TV3, en directe, la mare dels millors cuiners del món explica què tenen per menjar. Els dimarts, de segon, toca macarrons o llenties estofades. Més tard, després de dinar, demanem el secret a la mestressa. “Preparem el sofregit amb la ceba, l'all, la tomata, que passem per la batedora, i una mica de vi. Quan la ceba és ben torrada, hi posem carn de porc ben rossa i vi ranci. Després hi afegim la pasta bullida.” Els macarrons són molt bons, i en dono fe. Ho corrobora un company de feina. L'àpat es completa amb una amanida, pollastre al forn i flam sense nata. Tots els dies tenen el seu plat: el dilluns, calamars a la romana o escudella; els dimecres, faves, estofat de patates o un parell de tipus de peix; els dijous, arròs, i els divendres, canelons o fideuada.
La Montse Fontané s'ha aixecat a les set del matí. És al peu del canó atenent trucades, periodistes i rebent felicitacions, com ara la de l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i la del regidor de Mobilitat, Joan Alcalà, que és de Taialà. “Li ha fet algun salt d'emoció, el cor?”, li pregunto. “Més d'una vegada”, reconeix la Montse. Amb un davantal, enraona amb amics, empleats i comensals. “Tota la vida he tractat amb la gent. Als 13 anys feia de cambrera a l'Argadà, amb en Quimet i la Siseta”, recorda.
El telèfon del bar no para de sonar. Hi ha gent que parla en anglès: fa falta un intèrpret. Molta gent hi truca pensant que això és El Celler de Can Roca. “No, this is Can Roca [no, això és Can Roca]”, expliquen. Surten plats de la cuina. La Tere és una de les cambreres. “Estem molt contents. És un orgull. Ells [els tres fills] vénen aquí a menjar el menú de la mare”. La Tere és companya de la Sara, la Gladys, la Carmen, en Francis, en Narcís (que atén el públic darrere de la barra) i l'Encarna.
Tots treballen, com sempre, i són el centre d'atenció. Gairebé a tres quarts d'onze de la nit arriben de Londres en Joan, en Josep i en Jordi. A El Celler de Can Roca, hi ha una improvisada benvinguda amb un centenar de persones promoguda per gent del món de la cuina, com ara Josep Maria Matamala i Toni Vallory o el llibreter Guillem Terribas. Abraçades de cuiners amb avis i néts. Moltes emocions i poques paraules. Hi ha històries felices.
Jordi Ferrer, publicat en El Punt-Avui 01.05.13