Demà serà un altre dia.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Un cinema que està sol


El cinema Truffaut de Girona ha fet deu anys. El Truffaut és l'únic cinema públic de versió original que hi ha en aquests moments a Catalunya. La proposta pot resultar estranya per als que creuen que el cinema sempre ha estat i serà un negoci privat. A mi em sembla molt bé, que hi hagi multiplexs, que el cinema privat inverteixi en 3-D i que a les sales, a més de pel·lícules, es facin partits de futbol. El problema és que ningú des dels multiplexs no pensa en el cinema com a bé cultural. Actualment a Catalunya, més enllà dels grans circuits de sales en versió original de Barcelona –Verdi, Icària i Renoir– i d'experiències aïllades –Alexandra, Casablanca i Méliès–, no hi ha lloc perquè circulin determinades pel·lícules. El cinema català viu el millor moment de la seva història, i una part de la seva producció no troba un espai per projectar-se en la majoria de ciutats mitjanes de Catalunya. L'existència d'uns cinemes públics permetria preservar el cinema com a bé cultural, fer circular tot tipus de produccions del país i proporcionar les grans pel·lícules internacionals. Això és el que recull la llei de cinema quan parla de crear una xarxa de cinemes concentrada.
El problema que té actualment el Truffaut de Girona és que es troba sol. No té cap altra cinema semblant que permeti que les distribuïdores apostin còmodament per la circulació de determinats productes i que ajudi a difondre la versió original arreu del país. La soledat del Truffaut és deguda al fet que mentre a Girona hi va haver un interès polític per crear un espai cultural pel cinema, en altres llocs no hi va haver aquesta vocació. En els darrers anys, han estat moltes les ciutats que han quedat sense cinemes al centre de les ciutats. Els ajuntaments no han mogut ni un dit per recuperar-los, i s'han anat creant sumptuosos multiplexs als afores. Resulta curiós que mentre els polítics no paren de parlar de com la gran aposta cultural ha estat la política de creació d'equipaments, en canvi no s'hagi pensat en el cinema com a bé públic. Sempre he cregut que si des de fa anys en el teatre es va pensar que s'havia de fer una gestió entre el que és públic i el que és privat, en l'exhibició del cinema també era necessari pensar en aquests termes. Si s'hagués fet, el Truffaut no seria un oasi enmig del desert.
Àngel Quintana, publicat en El Punt, a la secció: Plaça Major, 21.11.10

Els deu anys del cinema Truffaut de Girona


Amb la preestrena d'una pel·lícula del cineasta gironí Isaki Lacuesta i amb un petit acte amb diferents parlaments dels representants de les institucions que li donen suport, el cinema Truffaut de Girona, dedicat a la difusió i programació del cinema que no té cabuda en les sales comercials, ha celebrat els seus deu anys de vida. La sala, després de les dificultats dels primers temps, s'ha consolidat plenament entre el públic gironí, que hi troba una pantalla on es projecten films que, d'altra manera, no arribarien a Girona. El fet que sigui subseu de la Filmoteca de Catalunya ha contribuït també a dinamitzar el Truffaut, a hores d'ara un referent pel que fa a aquests tipus de sales arreu de Catalunya. Al llarg dels seus deu anys, el Truffaut ha posat en evidència també que, com passa amb el teatre, el cinema d'autor i de creació més arriscada necessita també del suport públic, sense el qual la seva difusió seria molt difícil, per no dir impossible.
Editorial "El Punt" 20.11.10

dijous, 18 de novembre del 2010

El Truffaut es fa gran




El desè aniversari del cinema aplega nombroses autoritats, elogis per al col·lectiu que el gestiona, i l'alcaldessa Anna Pagans promet la reconversió de dues sales.
http://www.tv3.cat/videos/3219710
La proposta de celebrar l'aniversari del cinema Truffaut amb dues sessions de La noche que no acaba no podia ser més adient. En primer lloc, perquè es tractava d'una preestrena en l'àmbit estatal i, sobretot, perquè aquesta ha estat dirigida per l'amic Isaki Lacuesta, cineasta gironí que representa la nova fornada de directors sorgits d'aquestes comarques. En segon lloc, perquè Lacuesta va ser membre durant una etapa del col·lectiu de crítics que gestiona la sala. I en tercer lloc, què millor que preestrenar un film que la primera meitat tracta vastament sobre el rodatge de Pandora i l'holandès errant, que tant ha marcat l'imaginari i la mitologia de Girona i la Costa Brava.
La cita va congregar un nombrós públic en la primera sessió –gratuïta com a agraïment als incondicionals d'aquest cinema–, i nombros

es autoritats en la segona, l'oficial a porta tancada amb rigorosa invitació. Potser en aquesta hi faltava un cert caliu –els seients buits mai no hi ajuden–, però que el mestre de cerimònies Guillem Terribas, president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, va saber solucionar aportant el seu habitual to proper i fent còmplices tots els que van pujar a l'estrada a fer parlaments. Abans, però, ell es va encarregar de fer un repàs als més de deu anys d'història del Truffaut (tot recordant la primera etapa que depenia de l'empresa privada) i per repassar un per un tots els membres del col·lectiu que l'han fet realitat. També va aprofitar l'ocasió per agrair el suport incondicional de l'Ajuntament –“l'única que ha apostat fort perquè el Truffaut fos un cas únic a tot l'Estat”–i per remarcar que el Truffaut vol ser “l'alternativa i no pas la competència als altres cinemes de la ciutat”. Això ho va dir, com bé va assenyalar Terribas, sense la presència de cap empresari del sector, a diferència del 17 de novembre de fa deu anys, quan es va fer l'acte d'inauguració.
D'aquesta manera es va donar pas un per un als diversos parlamentaris. La primera a intervenir va ser Lluïsa Faxedas, regidora de Cultura de l'Ajuntament de Girona –“la jefa” en paraules de Terribas–, la qual va aprofitar per fer una lloança a la tasca del col·lectiu i qüestionant si a la pràctica el model Truffaut és exportable. A continuació, Esteve Riembau, director de la Filmoteca de la Generalitat, també va remarcar “la tasca exemplar” del cinema, sobretot pel que fa a la programació de la que també és subseu de la Filmoteca a Girona.

Del passat al futur

El protocol es va trencar amb l'aparició estel·lar del conseller Quim Nadal, que va acabar pujant a l'escenari com a exalcalde i per declarar la seva satisfacció “pel que vam fer” i “que duri molts anys”. Això va donar pas al fet que l'alcaldessa de Girona Anna Pagans no només va aprofités per felicitar el col·lectiu –“sense ells no estaríem aquí”, va dir–, sinó per parlar de futur. És aquí quan no només va garantir-ne la continuïtat, sinó assegurant que d'aquí a pocs dies el consistori posarà en funcionament un concurs d'idees i el projecte executiu per rehabilitar l'edifici Modern com a “centre cívic i cultural” que tindrà dues sales de cine. Aquesta va ser la cirereta de l'acte, l'anunci que el cinema Truffaut compleix deu anys i, sobretot, que es fa gran.

Eduard Voltes “dubta” sobre l'aplicació de la llei del cinema
El secretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltes, que tampoc no es va voler perdre l'acte de celebració del que ell considera el “model de cinema” al qual fa referència la llei del cinema quan parla de la xarxa concertada de pantalles, a més de considerar el Truffaut “un petit miracle”, va aprofitar l'ocasió per reivindicar la tasca feta pel govern a l'hora d'esbossar la llei del cinema. També, però, va recordar que ara el que cal és aplicar-la i fer-la complir. És aquí quan, en declaracions a aquest diari, creu que les eleccions projecten una “ombra de d'incertesa” respecte a quina serà la seva aplicació. Segons una percepció personal va dir que “si després de les eleccions ERC no és decisiva aquesta llei no s'aplicarà o, com a molt, s'aplicarà a la baixa”. Va afegir “m'agradaria pensar el contrari, però les darreres declaracions [en referència explícita a Artur Mas] em fan témer el pitjor”. Voltes va recordar que malgrat la llei es va aprovar amb una gran majoria, els dos grans partits, PSC i CiU, semblaven que “l'aprovaven arrossegats”.
Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt 18/11/10 A la foto de Manel LLadó: Guillem Terribas, Llüisa Faixedas, Quim Nadal, Esteve Riembau, Anna Pagans i Eduard Voltes. Foto 2: Esteve Riembau, Sílvia Munt, Rosa Verges...

Pagans anuncia un complex civicocultural amb dos Truffaut
L'alcaldessa va explicar que properament s'obrirà el concurs del projecte executiu per remodelar l'antic cinema Modern.
L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, va anunciar ahir la creació d'un complex civicocultural a l'antic edifici del cinema Modern de Girona, que tindrà dues sales de cinema Truffaut. D'aquesta manera, la sala que gestionava el col·lectiu de crítics de Girona es duplicarà. Pagans va fer aquest anunci en un dels actes de commemoració del desè anivesari de la sala Truffaut, en el qual es va preestrenar la nova pel·lícula del director gironí Isaki Lacuesta, La noche que no acaba, que evoca l'estada de l'actriu nord-americana Ava Gardner a la costa Brava als anys 50.
L'alcaldessa de Girona va explicar que en les properes setmanes s'obrirà el concurs del projecte executiu per remodelar l'antic cinema Modern. Pagans va assenyalar que aquest nou equipament tancarà un potent triangle cultural del Barri Vell de la ciutat que té per vèrtex el Teatre Municipal, el Centre Cultural de la Mercè i el Centre Cívic amb les sales Truffaut. A l'acte, també hi va participar el secretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltas, qui va assegurar que el Govern català donarà suport a aquesta iniciativa cultural.
Daniel Bonaventura, publicat en el Diari de Girona 18/11/10

dimecres, 10 de novembre del 2010

Estranya parella



El titular no es refereix a la imatge que acompanya aquestes línies, en què podem veure, l'any 2005, l'actor Sergi López i el director d'escena Jorge Picó en la presentació de l'estrena de Non solum, a Salt, sinó a la que formen el duet Sergi López-Guillem Terribas. Dissabte a la nit, en un nou capítol del cicle Espai Obert, del Teatre de Bescanó, l'actor i el llibreter van confegir un epíleg de gairebé una hora per a la representació del monòleg que protagonitza l'actor vilanoví, una mena de miracle teatral que ja fa cinc anys que volta. López i Terribas coincideixen, al cap de l'any, en uns quants actes, ja siguin presentacions de films al Truffaut, d'obres de teatre com la que ens ocupa, o fins i tot de premis literaris, com el Just Manuel Casero, o teatrals, com el Quim Masó. Són amics des que l'actor va venir al Truffaut a presentar el film Western (Werbnstern, en versió Terribas), el 1998. Abans, López ja havia actuat poc abans a la sala La Planeta, d'on es va endur un dolorós record, en una de les representacions de Brams o la kumèdia dels herrors, amb Toni Albà, quan, en l'escena final de la funció, es va menjar una de les columnes que hi ha entre les cametes negres. Tres punts i a córrer. L'anècdota és invariablement comentada en cada trobada, com també la de la catifa vermella de Canes, en què López, aleshores sense haver viscut cap catifa vermella, sentint els fotògrafs que el cridaven pel nom va pensar que per allà hi havia algú de Vilanova que el coneixia. Gràcies a l'Espai Obert, però, a més de gaudir novament de l'estranya parella, vam poder saber que López es va empescar Non solum, juntament amb Jorge Picó, per tornar a trepitjar escenari després d'un llarg període d'abstinència teatral, a causa dels compromisos cinematogràfics. “Jo no volia, però, fer personatges –va explicar–, volia actuar, però sense complexitats, no volia explicar històries, volia fer una cosa més estripada, més estranya, i en aquest sentit el llenguatge del teatre té més possibilitats d'anar més lluny que el del cinema, perquè l'espectador accepta millor les convencions”. Transformar el teatre en un “espai viscut”, perdre-li el respecte, és una de les premisses per fer una bona feina, tot i que no evita els nervis, perquè el mateix actor reconeix que, fins al centenar de funcions d'un espectacle, abans de sortir hauria agraït tenir a mà un botó que, en prémer-lo, li permetés desaparèixer automàticament, per aparèixer en el bar de davant del teatre prenent una canya. López és algú pròxim, espontani, amb una agilitat mental remarcable, que és capaç de parlar de la seva feina sense rastre de fatuïtat, la qual cosa s'agraeix, i més si després d'una funció d'un espectacle que requereix una notable exigència mental i física –malgrat que, aparentment, el que fa no sigui dificultós–, està disposat a compartir les seves impressions amb el públic que es queda al teatre. Vetllada completa.
Dani Chicano, publicat en El Punt 26/10/10