dissabte, 29 de gener de 2011

Todas las canciones hablan de mi.



També parlen de nosaltres

Jonás Trueba, és un jove creador, senzill i sense pretensions, que ha heretat el físic i la cinefília del seu pare Fernando, i la tendresa del seu oncle David. De la seva mare, la productora Cristina Huete, el risc. El risc de fer una pel·lícula, en la qual es fa responsable tant del guió com de la direcció, en una edat encara amb moltes coses per viure. I per explicar experiències d’una generació.
Jonás, com el seu oncle, va començar a treballar per al cinema fent de guionista, amb dues pel·lícules del seu company Víctor García León, “Más pena que gloria” (2001) i “Vete” (2006). Actualment, també treballa a l’editorial Plot, especialitzada en cinema i propietat de la “família” Trueba, on està preparant l’edició espanyola de la biografia de François Truffaut.
La pel·lícula ens explica coses d’avui dia, de joves com Jonás, que tenen trenta anys, que han estudiat però que treballen amb el que poden. Potser un dia ja faran o podran fer el que els agrada de debò o dur a la pràctica allò que han estudiat. Que tenen problemes sentimentals, que actuen com a adults, però que no ho son. Que tenen amistats d’aquelles de tota la vida, d’aquelles a les quals se’ls permet de tot, perquè son això, amistats de tota la vida. Que viuen amb la família, però que no hi “viuen”. Passen per allà. Que, a la seva manera, els estimen i s’estimen.

Explicat com ara ho faig, tot això no té res d’atractiu, però Jonás Trueba aconsegueix que ho sembli. Fa que la història, les històries, siguin emotives, interessants i curioses. La pel·lícula et va passant lentament (i no és llarga) i tu, com a espectador, hi vas entrant i et vas interessant per ells i per les seves circumstàncies, pels seus problemes.
Tot i que el paisatge i la ciutat es refereixen amb evidència a Madrid, la pel·lícula no és madrilenya sinó universal. Qualsevol jove que tingui una manera de viure i un estatus similar al que tenen els protagonistes s’hi pot identificar, com també sol passar en les pel·lis de Woody Allen. Per cert, el cartell de la pel·lícula és clarament un homenatge a “Manhattan” (Woody Allen, 1979).
Les referències cinematogràfiques de Jonás, son del tot franceses. Todas las canciones hablan de mi, està feta amb la sensibilitat d’Erich Rohmer i a la manera de François Truffaut. A algú, també li pot recordar els inicis del seu pare, amb la coneguda i reconeguda “Opera Prima” (1980).
La direcció d’actors és increïble. Actors joves que s’estan obrint camí en el món del cinema i del teatre, que et fan creure el personatge per la seva espontaneïtat i naturalitat. El protagonista, el català Oriol Vila, esta esplèndid. I les actrius, les diferents noies que interpreten els diferents personatges de la pel·lícula, aconsegueixen ser versemblants del tot, com ho és la interpretació de Ramon Fontseré, un divertit i autèntic llibreter de llibre de vell.
Una petita gran pel·lícula, d’un director nou, Jonás Trueba, que sap el que vol i que té molt de camí i coses per explicar-nos. Que no es faci malbé.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ Fulla pel Cinema Truffaut de Girona (del 21 al 28.01.11)

Sóc de Salt, I què?










Aquesta frase està estampada en una samarreta que corre per Salt. Com que la majoria de les notícies que surten en els mitjans de comunicació són negatives, la gent de Salt estan (estem) fins al monyo de ser un poble mal vist. Es reivindica, amb orgull i contundència, el fet de ser i de viure a Salt. I aquest era el motiu de la participativa i cívica manifestació que es va fer ahir. La gent va constatar i afirmar que vol viure, treballar, aprendre, estimar i morir, amb tranquil·litat, a Salt. Sabem que tenim un problema i que aquest problema ja l'hem tingut d'altres vegades, i ens n'hem sortit.
Salt ha estat un poble acollidor. A principis del segle passat era un poble de pagès que va rebre els primers forasters amb la instal·lació de dues fàbriques. Eren forasters de la mateixa província que trobaren un lloc per treballar i per construir-hi la seva vida. Més tard, amb el desarrollo dels anys seixanta van venir nous forasters, molts més i de més lluny, sobretot d'Andalusia. I es va edificar d'una manera desordenada i especulativa. Eren temps de bonança. Amb els anys, el poble de Salt va poder absorbir tota aquesta gent amb algun problema aïllat. En els últims deu anys, ha vingut una nova fornada de forasters, aquests de molt més lluny, i amb una cultura i religió totalment diferents a la nostra, que ha desbordat les previsions i més. I per complicar més la cosa, una crisi com mai havíem vist.
Salt sempre ha tingut la influència de la capital. La seva proximitat (un carrer la separa de Girona) l'ha convertit en poble dormitori i, per tant, en el seu suburbi. Salt s'ha rebel·lat i s'ha anat reinventant. La Seu del Festival de Teatre Temporada Alta és a Salt. La sala de concerts més dinàmica i creadora, La Mirona, és a Salt. Els Marrecs de Salt van ser la primera colla castellera de la província i s'ha fet un bon nom a arreu del Principat. L'Ajuntament, amb la biblioteca pública, convoca un premi de novel·la ja publicada en català, El setè cel, que han guanyat prestigiosos escriptors com Jaume Cabré ( Les veus del Pamano ), Miquel Pairolí ( Cera ) o Vicenç Pagès Jordà ( Els jugadors de whist ). El centre comercial més ampli de la província, l'Espai Gironès, és a Salt... Tenim un problema que no podrem resoldre sols. Però no hi ajuda gens la crispació, la intolerància i l'especulació. Ni els interessos d'alguns partits amb idees xenòfobies.
Guillem Terribas, publicat a Ara.cat el 23.01.11. Foto: Ara.cat

El Punt s'endú el Rahola


El recull d'articles sobre el procés d'absorció de Caixa Girona publicats al diari guanya en premsa la segona edició dels premis de comunicació local gironins.
El recull d'articles sobre el procés d'absorció de Caixa Girona per La Caixa publicats al diari El Punt ha guanyat la segona edició dels premis de comunicació local Carles Rahola en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa. Els guardons, organitzats per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona, es van entregar ahir al vespre en un acte a l'Auditori Palau de Congressos.
El jurat dels premis, format per vuit professionals: Narcís Genís, Jaume Parés, Saül Gordillo, Guillem Terribas, Paco Elvira, Francesc Cruanyes i Anna Estartús (secretària sense vot)i presidit per Montserrat Minobis, ha valorat sobretot dels articles –signats per les periodistes Anna Puig i Imma Bosch– “la tasca d'investigació feta” per les autores, ja que ha considerat que “han anat un pas més enllà de la informació estricta i han interpretat l'actualitat per oferir les claus per entendre tot el procés”. En la presentació del veredicte, un dels membres del jurat, el llibreter Guillem Terribas, també va explicar que un dels aspectes que van valorar a l'hora d'atorgar el premi a aquests articles va ser el fet que “van sortir en equip i amb gent de la pròpia redacció”.
Les autores dels articles, Anna Puig i Imma Bosch, es van mostrar “molt contentes” de rebre el premi i van destacar que “aquesta professió permet tenir experiències a l'abast de poca gent, com ha estat seguir el procés que ha portat a la desaparició de Caixa Girona”, que van qualificar de “fet històric”. A més, van voler ressaltar que van tenir “l'oportunitat d'explicar no només la fi d'un procés sinó també de donar a conèixer una part d'una història que no es volia donar a conèixer.” En aquest sentit, en el moment de recollir el guardó, el director d'El Punt de comarques gironines, Miquel Riera, va dir que havien trobat a faltar més explicacions públiques per part dels que van ser màxims responsables de l'entitat .
Els altres guardonats de la nit
Els programes La taverna de La Rambla, d'Onda Rambla, i Terra d'Amfitrions, de Volcano TV i emès a la Xarxa de Televisions Locals, van ser dos altres guardonats de la nit; en les categories de ràdio (Premi Miquel Diumé) i televisió, respectivament. A més, la fotografia La neu talla les comunicacions per carretera, de Jordi Velasco, publicada al Diari de Girona, va guanyar en la categoria de fotoperiodisme, i la web de l'Ajuntament de Figueres va rebre el premi a millor iniciativa de comunicació institucional. El guanyador com a projecte sobre comunicació –la categoria més ben dotada, amb 2.000 euros; la resta, 1.000– va ser Ivie Okundaye, de Marc Faro i Anna Teixidor.
Redacció "El Punt" / Diari de Girona 29.01.11 Foto Lluís Serrat