dissabte, 18 de maig de 2013

Dos escriptors atípics.


Moltes vegades els mitjans de comunicació em pregunten que doni la meva opinió sobre els escriptors gironins. Llavors els hi pregunto què volen dir i a quins escriptors és refereixen?,  a Josep M. Fonalleras, a Vicenç Pagès, a M. Mercè Roca o a la Núria Esponellà, en Martí Gironell, Miquel Fañanàs, Miquel Pairolí, Lluís Muntada... per a mi són escriptors catalans, que viuen o han nascut a Girona o en algun indret de la província de Girona. O en Quim Monzó, en Sergi Pàmies, Màrius Serra, Empar Moliner, Montserrat Roig, Jaume Subirana..., son, només, escriptors barcelonins?.
Hi han dos autors de Girona, que són atípics quan a localització. Un és Narcís Comadira, nascut i educat a Girona, però que té la seva residencia des de fa molts anys a Barcelona, encara que darrerament la comparteix amb Sant Feliu de Guíxols. Comadira, durant uns anys, per segons qui era un escriptor gironí i per altres un escriptor català, o sigui de Barcelona. Sort que Narcís té les idees clares i això no l'ha fet variar en la seva identitat de català de Girona. L'altre, ja és més complicat. Em refereixo a Javier Cercas. En Cercas per al món literari és més conegut per ser un escriptor espanyol de Càceres, i més concretament d'Ibahernando, i resident en els darrers anys a Barcelona. En canvi, i això ho dit per ell, la seva infantesa, la seva educació i els seus primers amics, nòvies, escrits i articles així com també les primeres "farres" les ha portat a terme a Girona. Per tant, Cercas és un escriptor català de Girona que escriu en castellà o un escriptor espanyol que viu a Barcelona i escriu en castellà?. El que si que us puc dir és que totes aquestes preguntes a en Cercas ni se li passen pel cap.
Aquets dos escriptors, de Girona, a finals de setembre van treure en el caòtic mercat editorial, un llibre nou cadascú. Tots dos llibres tenen referències, ambientació  i escenaris de Girona i les seves rodalies. Tots dos parlen d'una Girona, la de la seva infantesa i de la seva adolescència.
Narcís Comadira ho fa en el llibre editat per Ara llibres "Marques de foc. Els poemes i els dies". Pensat inicialment com un llibre repàs dels poemes l'han influït al llarg de tota la seva vida, una mena de decàleg personal dels poetes i els poemes de referència de l'autor. Però Narcís Comadira el que ha fet és un repàs de la seva vida a través de la poesia que l'ha acompanyat i l'ha influït al llarg de tots aquests anys. Primer a través de les cançons ( el rossinyol i muntanyes del Canigó) que li cantava el seu pare. Llavors ens parla dels primers poemes: "Els primers poemes que vaig saber que eren poemes van ser castellans." escriu Comadira. Més endavant ens descriu els primers poemes catalans: de Maragall, de Carles Ribas... en d’altres capítols, "Els anys del seminari", per seguir a "Un temps a Montserrat" i així fins acabar amb Espriu, Vinyoli i Ferrater, passant per Anglaterra i Itàlia. “Marques de foc” és un llibre extraordinari per conèixer les diferents etapes de la vida de Narcís Comadira. Una gran selecció de poemes i poetes. Quan ens parla d'autors anglesos, francesos o italians (Leopardi, per descomptat o Petrarca) ens els presenta en versió bilingüe i molts d'ells traduïts pel mateix Comadira.
Javier Cercas, en la seva nova novel·la, "Las leyes de la frontera" editada per Mondadori,  torna a la narrativa jugant entre la realitat i la ficció. Ens parla de l'adolescència i el pas a adult d'un noi de classe mitjana, anomenat Ignacio Cañas,  de pares castellans, que viu a Girona en els pisos de "La Caixa" de la devesa, al costat d'on hi havia la Plaça de Toros, molt a prop del riu Ter, que feia de frontera entre el final de la ciutat i els barracons d' "Albergues provisionales" on van viure durant molts anys emigrants del sud d'Espanya i Gitanos en condicions infrahumanes. Ens parla, també, d'un jove delinqüent i com és converteix en un "perillós" atracador anomenat Zarco i que té unes referències clares a el famós "Vaquilla". I en la història hi  ha un tercer personatge, possiblement el més interessant, que es la Tere.  Una història impecablement ben escrita i explicada per Cercas, d'uns anys i una època quan Girona era molt més gris i negra, quan hi havia el "barri xino" i era una ciutat tancada, hipòcrita i religiosa. Però, sobretot "La Leyes de la frontera" és una gran història d'amor, que com la majoria de les novel·les de Cercas, tenen un referent en la pel·lícula "El hombre que mato a Liberty Valance" de John Ford.
Narcís Comadira, Javier Cercas, en les seves obres sempre tenen molt present el lloc d' on són, d'allà on s'han educat i s'han fet escriptors.
Guillem Terribas, publicat a la Revista "El procès" Nº 3 pàg. 72 . www.revistaelproces.wordpress.com 

El darrer de la Maruja en el País

"Vivimos en un tiempo de canallas sumidos en un estado de necedad permanente. Lo interesante para quienes somos víctimas del navajismo institucional, de lo que ha dado en llamarse su violencia simbólica, es averiguar qué nació primero. Si el ser canalla o el ser necio. Quién alimenta a quién. O si el canalla, al saberse aupado por sus pares a la cresta del capitalismo caníbal, ha perdido toda compostura, todo pudor, y no le importa en lo más mínimo que su retorcida necedad se exhiba en plaza pública. ¿Quién va a bajarme de la cima? ¿A mí? Vamos, hombre.

 Así es como los Wert, Ruiz-Gallardón, Margallo, Morenés y Rajoy, por citar solo a algunos; las Báñez, Botella, Cifuentes y Cospedal, por mencionar a unas pocas otras. Así es como los directivos de la televisión pública y sus palmeros, y los guerra civilistas de los periódicos insanos. Así es como los ejecutivos de las grandes empresas y de los grandes bancos que se blindan los sueldos y las pensiones y los bonos... Así es, termino por fin la frase ?en algún momento hay que hacerlo, pero sujetos no faltan?, así es como toda esta banda de añejos arribistas se carcajea de nosotros. Pisoteando nuestros cráneos y sin importarles la vergüenza ajena que sus dislates nos provocan. ?¡Mira, madre! ¡Estoy en la cima del mundo!?, gritaba al final de Al rojo vivo, la película de Roul Walsh, el asesino nato Cody Jarret, héroe negativo de una época turbulenta.
 Estos depredadores de ahora se gritan los unos a los otros: mira chico, yo también he llegado, y cada día se me ocurre algo más necio. Los de abajo, los desangrados, empezamos a añorar a los clásicos gánsteres. Hay más dignidad en la uña del meñique de un desahuciado que en toda la cúpula que nos aniebla."
 Maruja Torres, El País 16-5-2013

* Li he enviat un correu a la Maruja, que li dic:


MARUJA, Bon dia. Has deixat o t'han deixat...?
I ella em contesta:
em volia mamonejar, em va citar per oferirme 'más implicación en el
diario, ya veremos qué puedes hacer', li vaig dir que parlès clar: ¿me
quieres en opinión si o no? "no, en opinión no, nunca más". "Pues no hay
maruja", vaig dir. em vaig aixecar i vaig fotre el camp.
em sento molt bé. ja no era el meu diari.
petons grans
maru

 I si entreu en el seu blog, ells mateixa ho explica en pels i senyals:

http://www.marujatorres.com/