dimecres, 4 de març de 2009

El dia que vaig veure Dominique Sanda

imma Merino em va sorprendre divendres a la seva columna per l'elogi i la memòria de l'actriu francesa Dominique Sanda. Li vaig trucar per dir-li que aplaudia el reconeixement a l'actriu, ara allunyada del món del teatre i del cinema d'una manera voluntària. L'endemà Miquel Pairolí s'afegia als elogis: «va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè...», escrivia en Miquel. Doncs bé, jo també vull reivindicar l'actriu i fer-ne memòria.

Dominique Sanda, que va néixer a París l'11 de març de 1951, va tenir el seus moments d'esplendor i ens va captivar, entre els anys 70 i 80 del segle passat. Van ser deu inoblidables anys amb Dominique Sanda. L'Imma ja feia referència a films com Il conformista (1970) i Novecento (1977), totes dues de Bernardo Bertolucci. També, a la pel·lícula de Liliana Cavani Más allá del bien y del mal (1977), en la qual interpreta l'enigmàtica i seductora Lou Salomé, un paper que li anava com l'anell al dit. En Miquel Pairolí afegia l'extraordinària El jardí dels Finzi-Contini, que va dirigir Vittorio de Sica l'any 1971, basada en la novel·la de Giorgio Bassini. Hi estic d'acord. Ara, sempre la recordaré en el seu paper de burgesa progre i seductora capritxosa dels anys 20 i que acaba essent la senyora avorrida, alcohòlica i desenganyada del terratinent interpretat per Robert de Niro a Novecento. És en aquesta pel·lícula on es pot veure i apreciar la seducció i la gran bellesa d'aquesta actriu, en els seus millors anys. Quina mirada! I quins llavis!

Corria l'any 1994. Un vespre a Canes fent cua per veure una pel·lícula a l'apartat d'Un certain regard, al costat del Gran Palau, on cada nit hi fan la gran soirée. Anava sol. Em vaig girar i vaig veure una figura femenina agradable, elegant i que no m'era desconeguda que venia en direcció meva. Era ella. Van ser uns segons: la mirada que ens vam fer. Tan ràpid que no m'ho acabava de creure. Els meus ulls la van seguir mentre es perdia enmig de la gent i jo em quedava sol, fent cua. D'aquella nit, no recordo res. Ni el nom de la pel·lícula, ni del que van anar a veure els meus companys. Només aquella mirada, aquella bellesa serena i madura i encara captivadora de Dominique Sanda. Un record, un instant, que ara, tant l'Imma com en Miquel, m'han fet tornar a evocar.

Guillem Terribas (Publicat a "El Punt" el 04/03/09)


Dominique Sanda. "El Punt" 28/02/09


email protegit
Dominique Sanda en un fotograma d'«Une femme douce», de Bresson.

En la seva columna d'ahir en aquest diari, Imma Merino començava evocant una cançó de Radio Futura, dels anys 80, «Paseo con la negra flor», lletra de Santiago Auserón –una d'aquelles cançons que contenen l'aire d'una època–, però dedicava l'article, sobretot, a Dominique Sanda. Lamentava que hagués desaparegut de les parades de dibuixants de carrer que hi ha a la Rambla de Barcelona i que tenen com a reclam retrats d'actors i d'actrius. «Durant el temps que va mantenir-s'hi el retrat de Dominique Sanda –escrivia Imma Merino– me n'estranyava (hi havia algú més que la reconeixia?) i me n'alegrava. (...) Quan va desaparèixer el retrat vaig sentir una capa d'oblit sobre Dominique Sanda. Per això he escrit aquesta columna, per fer-ne memòria i per compartir-la.»

Doncs bé, la recordem i la compartim. Dominique Sanda va aportar la seva bellesa i el seu art d'actriu, més aviat contingut i serè, a algunes de les pel·lícules europees més interessants de finals dels seixanta i dels setanta. Les comparacions sempre tenen una cama coixa, però diríem que Sanda era una actriu en la línia d'Ingrid Bergman. Era més meridional i per tant més botticelliana, però tenia aquella mena de bellesa elegant i pàl·lida, tan atractiva, que suscita una mena d'erotisme peculiar i intens. L'Imma esmentava unes quantes de les pel·lícules en què va intervenir Sanda. N'hi afegirem una altra, que potser és la interpretació per la qual més l'hem recordada. Sanda va ser Micòl Finzi-Contini en la versió cinematogràfica que va dirigir Vittorio de Sica d'El jardí dels Finzi-Contini, la novel·la de Bassani. La pel·lícula és del 1971 i Sanda hi interpretava un paper complex, un personatge amb moltes capes interiors, que incloïen la ficció i la mentida, un joc d'aparences en el si d'una rica família jueva de Ferrara, als anys trenta, que tenia un final tràgic. La presència, la interpretació de Sanda en aquella pel·lícula fascinava i segueix fascinant vista ara. El seu retrat ja no és a la Rambla de Barcelona, però continua, esplèndida, en aquells films de fa trenta, quaranta anys.
MIQUEL PAIROLÍ


Dominique Sanda . "El Punt" 27/02/09



Cap al final de les Rambles, a més d'imaginar-hi la «negra flor», es pot fer atenció a les parades dels dibuixants a l'espera que algun turista vulgui ser retratat, sigui de manera realista o caricaturesca. Com a mostra de les habilitats dels dibuixants, s'hi exhibeixen retrats de famosos, preferentment d'actors i d'actrius. D'aquí, n'hi ha d'estrelles cinematogràfiques del present, com ara Brad Pitt, Angela Jolie, Penélope Cruz, Javier Bardem, Nicole Kidman. També de Juliette Binoche. I d'alguna estrella en cert declivi, com ara Julia Roberts. No hi falta el rostre dur de Clint Eastwood. Encara s'hi manté el retrat de Robert De Niro, com un actor que no passa. Com una reminiscència, hi ha un retrat d'una Jean Seberg jove i somrient: no seria un bon reclam que la imatge reflectís el dolor i la destrucció de la venedora del New York Herald Tribune a A bout de souffle. Com en el cinema dels cossos gloriosos, no ha passat el temps per a aquests retrats rambleros. Però el pas del temps sí que ha fet desaparèixer el retrat de Dominique Sanda, actriu francesa d'aparença dolça (els cabells rossos, els ulls clars, les celles fines) que apuntava alguna altra cosa amb la seva boca sensual.

Durant el temps que va mantenir-s'hi el retrat de Dominique Sanda, me n'estranyava (hi havia algú més que la reconeixia?) i me n'alegrava. Com a mínim, hi havia un altre (el dibuixant) que recordava l'actriu que, encara adolescent, va ser descoberta per Bresson a Une femme douce, que va interpretar l'esposa de Jean-Louis Trintignant a El conformista, de Bertolucci, amb el qual va tornar a treballar a Novecento. També l'actriu que l'excessiva Liliana Cavani va convertir en la llegendària Lou Andreas Salomé perquè Nietzsche se n'enamorés a Més enllà del bé i del mal. I aquella que, a Une chambre en ville, Jacques Demmy va fer vestir amb un abric de pell que cobria la seva nuesa. Quan va desaparèixer el retrat, vaig sentir una capa d'oblit sobre Dominique Sanda. Per això he escrit aquesta columna, per fer-ne memòria i compartir-la.
IMMA MERINO