diumenge, 12 de novembre de 2017

Dolors Bassa serà la cap de llista d'ERC a Girona el 21-D i Roger Torrent anirà com a número 2

El llibreter i activista cultural Guillem Terribas tancarà la llista dels republicans a les comarques gironines.

Dolors Bassa encapçalarà la llista d'ERC per Girona el 21-D. La consellera cessada, que es troba empresonada des del 3 de novembre, s'ha mostrat disposada a liderar la candidatura i la proposta ha estat aprovada per aclamació per tots els congressos comarcals d'ERC de la demarcació, va informar ahir el partit. El Consell Nacional d'ERC va ratificar ahir el nom i també el de l'alcalde de Sarrià i fins ara diputat al Parlament Roger Torrent com a número 2, mentre Anna Caula serà la tres. Tancarà la llista el llibreter i activista cultural Guillem Terribas.
segueix  http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2017/11/12/dolors-bassa-sera-cap-llista/878949.html

Dolors Bassa, cap de llista d’ERC a Girona per al 21-D

 L’alcalde de Sarrià, Roger Torrent, serà el número dos, i Anna Caula ocuparà el tercer lloc de la candidatura gironina. El llibreter Guillem Terribas, com a independent, tancarà el llistat
Anna Caula 

La consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, Dolors Bassa, actualment a la presó pel seu suport al procés independentista, serà la cap de llista d’ERC a les comarques gironines. El consell nacional d’ERC celebrat ahir a Barcelona va ratificar la candidatura, aprovada per aclamació en tots els congressos comarcals de la demarcació. Acompanyaran Bassa al capdavant de la llista l’alcalde de Sarrià de Ter i diputat al Parlament en la legislatura que ara es renovarà, Roger Torrent, com a número dos, i Anna Caula, també diputada, com a número tres. El llibreter saltenc Guillem Terribas tancarà com a independent la llista d’ERC a la
Roger Torrent
demarcació de Girona.
Segueix 
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1279945-dolors-bassa-cap-de-llista-d-erc-a-girona-per-al-21-d.html?cca=1

Nació Digital:  https://www.naciodigital.cat/noticia/142551/erc/reserva/sis/dels/nou/primers/llocs/candidatura/independents
El Diario Punt.es   http://www.eldiario.es/politica/ERC-defiende-transversal-concurrir-solitario_0_707629754.html

El País / Cristian Segura 17.11.2017   https://elpais.com/ccaa/2017/11/17/catalunya/1510945562_728713.html


Esquerra presenta a Torroella la llista gironina per al 21D amb l’objectiu de “guanyar i demostrar a Rajoy que a Catalunya manem els catalans i les catalanes”: Esquerra Republicana ha presentat aquest dimecres 22 de novembre la llista gironina a les eleccions del 21D a Torroella de Montgrí, concretament a la plaça de la Vila del municipi empordanès. Esquerra ha dut a terme l’acte al municipi de la consellera Dolors Bassa, la número 1 de la llista, que es troba empresonada des del passat 3 de novembre.


dimarts, 7 de novembre de 2017

El drama de vampirs ‘Jules D’, premi al millor curt de l’Acocollona’t

La setmana de cinema fantàstic de Girona premia també ‘Bye Bye Baby’ i ‘Caronte’ en l’edició amb més participació.

Paco Cavero, Marta Madrenas, Guillem Terribas... 

L’Acocollona’t, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona, va tancar dissabte a la nit la setena edició amb el lliurament de premis, que van reconèixer l’“excel·lent posada en escena i el disseny de producció” de Jules D, de Norma Vila, com el millor curt del concurs. El film planteja una actualització del mite del vampir presentat amb subtilesa i emotivitat, segons el jurat, que va decantar-s’hi després de visionar una trentena de curts dels més de 500 rebuts. El segon premi va ser per a Bye Bye Baby, de Pablo S. Pastor, que proposa una versió embruixada dels films de psychokillers, i Ángel caído, de Fran Parra, va merèixer una menció especial per la seva “enginyosa comèdia” protagonitzada per un sacerdot sense fe. El premi del públic va ser per al drama de ciència-ficció Caronte, de Luis Tinoco.
Pel que fa a la quarta edició de l’Acocoexprés, per a curts fets en 24 hores, els guanyadors són dues històries de psicòpates que inclouen, tal com era exigit, un globus groc en la trama: l’hiperbòlic Ultra Mega Slasher, d’Ivan Mulero, va rebre el primer premi, i I’m Yellow, de l’ERAM, el segon. Amor explosiu, de Pep Caballé, i Nit de globus, de Bartu Gunyalons, van rebre mencions especials.
El Punt-Avui 06.11.2017

Norma Vila guanya el primer premi de l'Acocollona't amb un curt vampíric

El segon premi del concurs gironí és per al filmet «Bye Bye Baby», de Pablo S. Pastor, una versió embruixada dels films de «psychokillers» - «Ultra Mega Slasher», d'Ivan Mulero, s'endú l'Acocoexprés, la secció del concurs per a curts fets en 24 hores.


El concurs de cinema fantàstic i de terror de Girona Acocollona't va tancar dissabte la seva 7a edició fent públic el seu palmarès. D'entre els més de 500 curtmetratges rebuts, el curt Jules D. de Norma Vila s'ha alçat amb el primer premi, guardonat amb 600 euros. L'obra de Vila és una emotiva reflexió sobre el vampirisme amb «una excel·lent posada en escena i un disseny de producció al servei de la trama», ha destacat el jurat, presidit per Iván Villamel, autor del curtmetratge Mr. Dennton.

El segon premi del concurs, de 400 euros, ha anat a Bye Bye Baby, una versió embruixada dels films de «psychokillers» dirigida per Pablo S. Pastor, de la qual el jurat ha destacat «l'excel·lent estètica al servei d'una història que juga amb el gènere i manté la tensió fins als instants finals».
Diari de Girona 06.11.2017

diumenge, 5 de novembre de 2017

EN CUERPO I ALMA, full de sala. Cinema Truffaut



A teströl és a lélekröl.


Hongria, 2017
Director: Ildikó Enyedi
IntèrpretsMorcsányi Géza, Alexandra Borbély,Ervin Nagy, Pál Mácsai, Júlia Nyakó,Tamás Jordán,Gusztáv Molnár, István Kolos, Annamária Fodor,Itala Békés,Vince Zrínyi Gál, Attila Fritz,Zoltán Schneider, Réka Tenki, Rozi Székely,István Dankó
Gènere: drama romàntic
Durada: 116 min
Idioma: hongarès

SOMINS

La directora Hongaresa IIdikó Enyedi (Budapest 1955) es una directora amb una filmografia molt intimista, que ha rebut el reconeixement de diversos festivals. En concret,  la pel·lícula que comentem A teströl és a lélekröl (En Cuerpo y alma), va guanyar l’Ós d’Or en el passat festival de Berlin. D’entrada el cinema d’Enyedi és fred. L’ observador,  els somnis, la imaginació i de vegades la fantasia hi son molt present. I en aquest film, encara molt més.

El somni, es un element molt important en la història que ens vol explicar la directora IIdikó. En aquest aspecte  hi ha una  certa similitud en un film de l’any 2008 del cineasta coreà Kim Ki-duk amb el seu fim Dream, que explica la complexa relació entre un home i una dona, que comparteixen el mateix somni. A En Cuerpo y alma, també hi ha aquets fet, que serà el fil conductor d’aquesta pel·lícula, que també es una història d’amor, molt atípica, d’una fredor de vegades incomprensible i de vegades, fins hi tot, una mica surrealista, macabra i d’humor negra. També, es una història sobre les relacions humanes en el treball, la integració i la solitud   i la falta de relació i de comprensió per part dels companys i companyes . També, hi trobem en aquest film, les relacions familiars i la manera de fer i de tenir sexe. Les insinuacions i les provocacions i les incomprensions. Però sobretot els somnis. La fantàstica història de compartir els somnis a través d’un cérvol mascle i un altre femella. Unes imatges que anem veient contínuament, que apareixen al mig de la història que ens està explicant la directora. Unes imatges que ens mostren uns idíl·lics espais  nevats, uns espais freds i al mateix temps relaxants, amb els dos cérvols, que pausadament comparteixen el (poc) menjar que hi en el bosc nevat i l’aigua d’un rierol que un dedueix que  ha d’estar fredíssima. Fredíssima com molts moments de la mateixa història.

La Maria es una supervisora que controla la qualitat de la carn d’un escorxador a Budapest. Aquí la directora Ildikó, ens mostra amb tota la cruesa i realitat el que s’hi fa en un escorxador i veiem  el procés l’execució d’una vaca.  La seva exigència, per part de la supervisora, i el seu control estricta, la seva memòria privilegiada amb els números i les dates, fa que quedi aïllada de l’altre gent. La curiositat del director de l’escorxador i la seva solitud, fa que agafi un interès cap a aquest personatge, aquesta dona que està absent de la gent i del seu entorn i només està pendent de fer correctament la seva feina.
Maria, que es el nom de la supervisora i Endre, es el nom del seu cap, descobriran, a través d’un test que fa una psicòloga a el personal del escorxador, que comparteixen el mateix somni. I aquí comença aquesta història fantàstica, pausada, estranya, continguda i surrealista.
Aquí començarà, també, la història romàntica i diferent de les moltes que ens han explicat i que passa en espais foscos, íntims i  plens de soledat . Una relació que consisteix en  compartir una història, uns somnis i uns desitjos que costen que es materialitzen.
Només, fins el final, no veurem un somriure net, clar i de plaer absolut a la cara de la Maria. 

Guillem Terribas Roca, Full de Sala. Cinema Truffaut, 27.10.2017

dijous, 19 d’octubre de 2017

Televisió de Girona estrena ‘Edició limitada’

És un programa d’entrevistes a diferents personalitats  i de l’àmbit cultural i social, conduït per Guillem Terribas i que s’emetrà els dissabtes a la nit.

Personalitats de la cultura i de la societat, eminentment gironins, protagonitzaran la graella nocturna de Televisió de Girona els dissabtes a la nit (21 h). El nou programa, titulat Edició limitada, de la cadena s’estrena demà passat i es tracta d’un programa en format d’entrevistes, conduït per Guillem Terribas, que vol ser un espai de trobada on intervinguin diferents personatges   que destaquen per la seva tasca professional i per la seva vessant pública o mediàtica.
Cristina Cervià i Guillem Terribas, en un moment de la "tertúlia"
que s'emetrà dissabte per Televisó de Girona
Al llarg de tretze programes de trenta minuts de durada, Terribas conversarà amb personalitats com Cristina Cervià, Josep Maria Fonalleras, Josep Lagares, Carles Monguilod, Sergi López, Isa Campo, Rafel Nadal, Llucia Ramis, Màrius Serra i Esther Pujol, donant com a resultat tertúlies “disteses, relaxades i molt dinàmiques”, en paraules de Terribas. El fet que es rodi amb tres càmeres facilita aquest format; “la filmació es posa al servei de la conversa”, subratlla.
També avança que temàticament moltes de les converses no es limitaran a l’àmbit cultural i intentaran treure la part més íntima i personal dels entrevistats, com quan l’actriu Cristina Cervià parlarà de com ha afectat la malaltia del càncer la seva vida i la seva carrera professional.
Rodat en diferents escenaris (des del cinema Truffaut als Jardins de la Mercè,  La Llibreria 22, passant per la llibreria La Central de Barcelona), es tracta d’una producció de Kinema Girona Produccions –duta a terme a partir d’una idea, concepte i realització i muntatge de Joan Roura– i Televisió de Girona, que ha rebut el patrocini de Metalquimia.
Dels tretze programes previstos ja se n’han rodat onze entrevistes, i, segons explica el presentador, al final de l’emissió es valorarà si s’hi dona continuïtat l’any que ve amb una nova tanda d’entrevistes. A partir del gener, Edició limitada també s’emetrà a La Xarxa.

Canción de Nueva York / The Only Living Boy in New York


Estats Units, 2017
Director: Marc Webb
IntèrpretsCallum Turner, Kate Beckinsale,Pierce Brosnan, Cynthia Nixon, Kiersey Clemons,Jeff Bridges, Andy Mackenzie, Doris McCarthy,James Saito, Dean Ciallella,Ryan Speakman,Ben Hollandsworth, Ronnie Magri, Ernesto Nodal,Michael D. Joseph, Bill Camp
Gènere: drama romàntic
Durada: 88 min
Idioma: anglès
Històries entranyables a Nova York
El jove director americà Marc Webb (43 anys), després de dirigir les dues darreres versions de Spiderman (The Amazing Spider-Man i la seva seqüela, rodades l’any 2012 i 2015 respectivament), torna als inicis que el van donar a conèixer amb (500) días juntos i a tocar el tema d’amor amb les seves complicacions i mal entesos. Amb Canción de Nueva York, Marc Webb ha fet una pel·lícula a la manera de Woody Allen i del seu Manhattan (1979). La diferència, però, és que Webb no es Allen i Manhattan no es el mateix que l’any 1979. Amb tot, Webb també hi fa sortir jueus, reflexions i molts diàlegs, els personatges pertanyen a la classe mitjana alta. També hi surten llibreries, que serveixen per parlar de llibres i d’encontres i, de la mateixa manera que fa Allen, Webb ens parla de conflictes entre pares i fills, entre matrimonis i de relacions extramatrimonials entre joves i adults i col·loca la banda sonora del film d’una manera que li serveix per explicar moments en què les imatges fan que hi sobrin les paraules. Normalment Woody Allen fa servir en la majoria de les seves pel·lícules música de jazz o blues; en canvi, Marc Webb ens delecta amb cançons de Simon&Garfunkel o de Bob Dylan. Fins hi tot, en una escena d’una festa, de fons podem sentir la famosa cançó de Procol Harum "Con su blanca palidez".

Un editor -bona presència i bona interpretació per part de Pierce Brosman- està casat amb una senyora (molt convincent Cithia Nixon) que conserva la seva bellesa però en canvi no té esma, la vida no li es agradable, hi ha alguna cosa que fa que no estigui bé. Tenen un fill (interpretat pel jove actor Callum Turner) que s’ha llicenciat i s’ha independitzat i mal viu en un pis. Aquest personatge del fill, esdevé l’eix de la història i de la sorpresa final. Tenim a dues noies, La Mimi (interpretada per la jove Kiersay Clemons), de la mateixa edat que el protagonista de la història, és molt bonica, treballa a una llibreria, ha obtingut una beca per anar a Croàcia i de la qual el noi n’està bojament enamorat. L’altre dona, Johanna (interpretada per la guapa i seductora Kate Beckinsale) es una editora independent i farà trontollar (encara més) la relació entre el pare i el fill. Tot plegat està narrat i explicat per un personatge, una mica misteriós, sorprenent i que és un escriptor que va fent i que entra a formar part, com aquell qui no vol, de la història de tots els que hi intervenen i en pren nota. La mare del noi, en un moment de la pel·lícula, descriu aquest enigmàtic escriptor com “sempre està com el llit per fer”. Aquest personatge és interpretat per l’actor i productor d’aquest film Jeff Bridges, que com sempre està fantàstic i exagerat, en alguns moments, però que sempre anima les històries en que hi participa.
El personatge de Bridges intervé, juntament amb el jove interpretat per Callum Turner, en el moment més entranyable, emotiu i esplèndid de la pel·lícula. Només per aquest fragment, que es la sorpresa de la història, val la pena superar tots els defectes que s’hi puguin trobar en aquest film amable i de bon veure.
Guillem Terribas / Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona
Full de Sala Truffaut de Girona. 

dimarts, 10 d’octubre de 2017

divendres, 6 d’octubre de 2017

LA REGION SALVAJE

                                                       LA REGION SALVAJE

Mèxic, 2016
Director: Amat Escalante
IntèrpretsSimone Bucio, Ruth Jazmín Ramos,
Jesús Meza, Edén Villavicencio,Kenny Johnston
Gènere: drama, ciència ficció
Durada: 100 min
Idioma: castellà

Una història (molt) trista

El director Mexicà Amat Escalante (1972) nascut a Barcelona, ens torna a seduir amb una història inquietant, amb molt de realisme, de sexe i de ficció fantàstica. Una combinació que fa que l’espectador hagi d’estar atent a la història i el que ella ens transmet. Una història trista, de pura ciència ficció i de misteri. Una història real, amb personatges humans i amb històries intrigants, amb un comportament (aparentment) normal i on el sexe es una part molt important d’aquesta relació.
Amat Escalante ja va sorprendre el personal amb la pel·lícula “Heli” (Mèxic 2013) per la qual va rebre de mans de Steven Spielberg, que aquell any era el president del jurat, el Premi al millor director en el Festival de Cannes.
Aquesta vegada, sense allunyar-se de la manera de fer i d’explicar les seves  anteriors pel·lícules, Amat Escalante,  ens parla d’un triangle que es complica i molt, amb l’aparició d’un quart personatge. Alejandra i Àngel estan casats i tenen dues criatures. Ella treballa a la fabrica de dolços de la seva sogra. Ell és topògraf i moltes vegades es fora de casa.  Fabián es el germà d’Alejandra, que fa d’infermer en un hospital i el quart personatge, que no té cap parentesc amb el “triangle” , es una jove anomenada Veronica, que no sabem res d’ella, només que té una moto i coneix un matrimoni que viuen en una casa allunyada del poble. La història, que podria publicar-se a la pàgina de successos de qualsevol mitja de comunicació, passa en un poble rural i petit de Mèxic, a l’actualitat.
Durant la hora i mitja que dura el film, de vegades gris, fosc, tancat,  emboirat i d’altres amb molta llum i amplis paisatges, viurem com he dit el principi, una mena de conte sensual i pervers d’un realisme social i fantàstic on hi ha víctimes i opressors i amb un fort erotisme que es el que controla i fa moure  els personatges d’aquesta, ja dita, trista història.
Tot plegat, ens trobem amb una pel·lícula que no et deixa indiferent, que t’atrapa encara que no vulguis i, possiblement, no agradarà a tothom, però que et tornarà, que la reviuràs.
 
Guillem Terribas Roca, full de Sala Cinema Truffaut



dijous, 5 d’octubre de 2017

01 d'octubre 2017 referèndum a Catalunya.





Algunes imatges del dia 01.10.2017 que es va convocar el poble català a referèndum, per decidir si volíem la independència i la República. L' Estat Espanyol el va prohibir i va enviar 15.000 policies, per reprimir la votació. Finalment més de dos milions de ciutadans tot i els entrebancs, van votar.

dissabte, 30 de setembre de 2017

SUPORT AL PROCÉS SOBIRANISTA Ple absolut en l’acte unitari pel sí a Salt, “gresol de la nova Catalunya”

En un ambient festiu i compromès, es reivindica el “caràcter acollidor del poble català” al parc de la Massana.  Lluís Llach va ser baixa d’última hora.

Els protagonistes dels diferents parlaments Foto: Manel Lladó
Estem enamorats d’aquesta terra i hi volem construir el nostre futur.” Ho va exclamar Fernando Arriola, del moviment Sí, amb Nosaltres , que aplega integrants de la comunitat catalana vinguts d’arreu del món, en el que va ser un crit a favor del dret a decidir que va provocar els aplaudiments dels veïns de Salt, que van omplir ahir al vespre la Massana en l’acte unitari a favor del sí organitzat per l’ANC de Salt i presentat per Guillem Terribas. Amb Arriola hi havia Enric Fontanals, del Ciemen , que va recordar que “la immigració és la part més vulnerable d’aquest procés”. La diversitat que representa Salt, “com a gresol de la nova Catalunya”, es va posar d’exemple més d’un cop en el parlament de Ferran Oliva, de Súmate, que va recordar la Catalunya “terra d’acollida” però sobretot el caràcter inclusiu del poble català i del procés. L’alcalde de Salt, Jordi Viñas, va instar a tenir “fermesa, determinació i dignitat en la recta final”. Per la seva banda, el senador del PDeCAT Sergi Miquel va explicar el canvi de xip d’amics seus arran de la repressió de l’Estat del 20-S. La diputada Titón Laïlla, de Demòcrates, va mencionar Carrasco i Formiguera: “La independència no es demana, es pren.” Molts crits de “votarem”, repetits per un públic compromès i en un acte festiu que va tenir com a escalfament previ l’actuació musical del grup de rap independentista RevoluSonats i la projecció del documental La fuerza del sí , en què diversos testimonis expliquen per què s’han tornat independentistes. El diputat de Junts pel Sí i cantautor, Lluís Llach, va ser baixa. El cantant de Brams i regidor de la CUP a Berga, Francesc Ribera, Titot, va cloure l’acte explicant la decepció del pare, i de tota una generació: “El franquisme no es va morir el 1975.”

Gemma Busquets, publicat en el Punt Avui 29.09.2017

Presenten el catàleg sobre l’ADAG

El filòleg i historiador de l’art Narcís Selles va presentar dimecres al Museu d’Art de Girona el catàleg de l’exposició ADAG. Autoorganització, lluita simbòlica i pràctica social, que ell mateix ha comissariat i que es pot visitar fins al 5 de novembre. A l’acte, hi van ser la directora del museu, Carme Clusellas, i el cap dels
serveis de Cultura de la Generalitat a Girona, Francesc Ten. En acabat, es va obrir una taula rodona amb els exmembres de l’ADAG Enric Ansesa, Lluís Bosch Martí i Maria Crehuet, l’artista Manel Bayo i el crític Eudald Camps.

Publicat en el Punt-Avui 28.09.2017

dimecres, 27 de setembre de 2017

ESTAT DE SETGE

ESTAT DE SETGE
Etat de siege França, 1973
Direcció: Costa-Gavras
Intèrprets: Yves Montand, Renato Salvatori, Jacques Weber,
O.E. Hasse
Durada: 115 min
Gènere: Drama
Idioma: Francès

De vegades, el temps no passa.
El director greco-francès Konstandínos Gavrás (1933) es va donar a conèixer internacionalment amb el nom de Costa-Gavras i per les seves pel·lícules de caire polític i de denuncia. Un cinema social que mai ha deixat de fer. L’any 1969, Costa-Gavras va començar una trilogia que el va donar conèixer a nivell mundial i també, li va ocasionar algun problema. Va començar amb la mítica Z, amb Yves Montand , Jean-Louis Trintignant, Irene Papas i Jacques Perrin, sobre el cop d’estat dels Coronels a Grècia. La segona va ser La Confesión (L’Aveu 1970) amb Ives Montand i Simone Signoret. En aquesta ocasió Costa-Gravras denuncia les purgues estalinistes que van patir els dissidents del Partit Comunista de Txecoslovàquia, purgues que van passar en el famós Procés de Praga l’any 1952. La tercera és la que avui us oferim en el Cinema Truffaut: Estat de Setge (État de siège 1973). Les dues primeres, Costa-Gavras les va escriure amb la col·laboració de l’escriptor espanyol (exiliat a França durant molts anys) Jorge Semprún. Si us hi heu fitxat, les tres pel·lícules van ser protagonitzades per l’actor-cantant Yves Montand, que compartia les idees del director i que algun problema, també, li va portar en el nostre país. De fet, Z no es va poder estrenar a Espanya fins després de la mort de Franco. El fet curiós, és que la dictadura franquista va voler estrenar La Confesión, però Costa-Gavras els hi va posar la condició que primer havien d’estrenar Z. Per aquest motiu, a Espanya, les tres pel·lícules ens van arribar pràcticament al mateix temps, o sigui, després de la mort del dictador.

Costa-Gavras, com he dit, sempre ha fet un cinema social i de denuncia com per exemple Sección especial (Section Spéciale, 1975, també amb Jorge Semprún) o Desaparecido (Missing 1982), entre moltes d'altres. Estat de Setge, tot i situar l’acció l’any 1970 a Uruguai, va ser rodada a Xile, l’any 1971, durant el govern de Salvador Allende. Curiosament, després del cop d’estat de l’onze de setembre de 1973, va ser prohibit per la dictadura de Pinochet (queda clar que aquesta pel·lícula no agrada als dictadors) i no es va poder estrenar fins l’any 2001 a Xile.

Un funcionari de la CIA, Philip Michael Santore (Yves Montand) és segrestat per la guerrilla Urbana Uruguai. Després d’un interrogatori, es vol pactar amb el govern l’intercanvi del segrestat amb l’alliberació de 150 guerrillers empresonats. Aquest fet porta a una situació de crisis en el govern i a unes conseqüències tràgiques.
La pel·lícula planteja una situació (que una part de la societat catalana ja la va viure i que ara amb els darrers esdeveniments, ens estan portant, una altra vegada, a una situació crítica i d’assetjament per part del govern central) i les conseqüències que se'n deriven, moltes vegades amb brutalitat, de la lluita entre un govern -en aquest cas d’Uruguai que compta amb l’ajuda dels Estats Units- i la guerrilla d’esquerres del Moviment d’Alliberació Nacional-Tupamaros. Exposa les accions de la intervenció política dels Estats Units a l’Amèrica Llatina, ajudant als dictadors (militars) a portar a terme cops d’estats i a violar els drets humans. Una pràctica, aquesta, que encara continua en molts païssos, masses per desgràcia i que semblava que per nosaltres, els catalans, ja formava part del passat.
Que serveixi aquesta projecció, en aquests moments tant importants de la nostra història , de reflexió i, també, de preocupació.

A Costa-Gavras se li va concedir, a Girona, el premi Liber-Press l’any 2005 en l’apartat de Cinema i aquest any 2017, la Generalitat li ha concedit el Premi Catalunya.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Fulla de sala del Cinema Truffaut. 

divendres, 15 de setembre de 2017

SABATES GROSSES, de Ventura Pons. Cinema Truffaut, Girona

SABATES GROSSES
Catalunya, 2017
Director: Ventura Pons
Intèrprets: Joan Pera , Minnie Marx ,Pedro Ruiz ,
Vicky Peña , Amparo Moreno ,Robert Donaldson Oliver , Roser Vilajosana ,Amiran Terekhov ,
Francesca Mc Gill , Inge Ladd

Gènere: comèdia
Durada: 105 min
Idioma: català


MOGUDA A LA CATALANA

 Sens dubte Ventura Pons es el cineasta català que més pel·lícules ha escrit, adaptat, produït i dirigit de la industria cinematogràfica catalana, espanyola i fins hi tot, atreviria dir Europea. També, Ventura Pons, es sens dubte el que més cinema variat ha fet, vull dir que ha tocat tot tipus de gènere.

Ventura Pons (Barcelona 1945) va donar-se a conèixer cinematogràficament (ja tenia un nom en el mon del teatre com adaptador i director) amb un extraordinari documental “Ocaña, retrat intermitent” (1978) sobre un curiós, estripador i provocador personatge, durant la transició espanyola, anomenat Ocaña. Un documental que amb els anys s’ha convertit de “culta” dins el panorama cinematogràfic, no només del nostre país, sinó arreu. Però Ventura Pons, ha realitzat altres interessants documentals com “El Gran Gato” (2002), sobre el malaguanyat cantant Gato Pérez, o “Ignasi M.” (2013), entre altres.

Ventura Pons ha sabut adaptar obres literàries com per exemple “La Rosa del Bar” (1986) de Raúl Nuñez o la exitosa adaptació del llibre de contes de Quim Monzó “El perquè de tot plegat” (1994); de l’escriptor Lluís-Anton Baulenas n’ha adaptat diverses, una d’elles “Amor Idiota” (2004) i de Jordi Punti va adaptar els contes “Animals ferits” (2004) o la novel·la de Ferran Torrent  “La vida en l’abisme” que la va titular “La vida abismal” (2006). També ha adaptat obres de teatre, com la excel·lent adaptació que va fer  de l’obra de Josep Benet i Jornet “Actrius” (1996) i el va tornar adaptar una altra vegada l’any el 1998 amb “Amic/Amat”. De Sergi Balbel li ha adaptar “Carícies” (1997) i “Forasters” (2008), de Lluïsa Conillé va adaptar “Barcelona, un mapa” (2007).

Però on Ventura Pons ha connectat més bé amb el públic en general, ha estat amb la comèdia. La seva segona pel·lícula va ser una comèdia i va arrasar, va omplir les sales de cinema de tot el país amb “El Vicari d’Olot” (1981). Altres comèdies: “Puta Misèria” (1989); “Que t’hi jugues Mari Pili” (1990); “Aquesta nit o mai” (1991); “Any de gràcia” (2011), per citar algunes.

Ventura Pons ha tingut la sort de que els millors actors del Teatre  i del Cinema tant català com espanyol, han treballat a les seves ordres, com Mario Gas, Rosa M. Sardà, Josep M. Pou, Anna Lizaran, Lluís Homar, Jordi Bosch, Amparo Moreno, Viky Peña, Montserrat Carulla, Sergi López, Julieta Serrano,  Joan Pera, Agustín Gonzalez, José Coronado, Maria Barranco, Jordi Dauder, Roger Coma, Mercè Arànega, Mercè Pons, Santi Millan, Cayetana Guillen-Cuervo, David Selvas, Aitana Sánchez-Gijón, Aina Clotet,... i me’n deixo molts i moltes. I molts d’ells i elles han repetit, sobretot la Sardà.

Ventura Pons torna a la comèdia amb la pel·lícula que us oferim en el Cinema Truffaut. El gènere  que s'hi troba millor per poder explicar en tota llibertat i ironia el que veu, sent i viu en el seu entorn. Una vegada més Ventura es passeja pels carrers, places, bars de Barcelona. Una vegada més veurem amb els ulls de Ventura Pons una fauna de gent que fa que la vida sigui més distreta.

Amb “Sabates grosses” Ventura Pons, s’ha deixat de punyetes i ha filmat el que veu, observa i pensa de la situació actual del nostre país d’una manera directa i sense embuts. Amb escenaris molt coneguts per ell, concretament el carrer Casp i el seu entorn. A través de dues porteres, ens assabentarem de l'actualitat i les xafarderies del barri. Ens trobarem amb el típic  fatxa  nostàlgic de torn, que per diners es ven la seva ideologia i religió. A un frare dominic que va a la seva i al darrera de qualsevol cul que es mou (els dos personatges son una clara referència  a els personatges de Kim “Martinez el Facha” de la revista “El jueves”). Tampoc hi falten les relacions entre dos nois joves de molt bon veure. Els pisos turístics. La Jove esquerrana i pràctica.
També hi trobarem en aquesta simpàtica “gamberrada” de Ventura Pons, referències cinematogràfiques o la situació actual de Catalunya, el procés i el referèndum.

El que queda clar es que aquesta nova aventura de Ventura Pons, no us deixarà indiferents, pel que explica i com ho explica.

Una pel·lícula coral, que acaba amb tots els personatges a dins d’una església ballant i cantant amb la cantant Cubana Lucrecia.
Ah! la pel·lícula es parlada en diferents idiomes, majoritàriament en català, però també en anglès, alemany i rus.

Guillem Terribas.  Full de Sala del Cinema Truffaut. 

dimarts, 12 de setembre de 2017

Rosa Sans s’endú el premi de conte curt Es Còdol de Calella

Núria Martí, Guillem Terribas, Maria Mur (finalista), Xavier Trias de Bes,
Josep Espelt, Rosa Sans (guanyadora) i Francesc Vaqué.. Foto: AVAC
Rosa Sans Cesari s’ha imposat en el segon premi de conte curt Es Còdol, que promou l’Associació de Veïns i Amics de Calella (AVAC), amb l’obra No miris al mar. El guardó, lliurat dissabte i dotat amb 200 euros, ha tingut com a jurat Josep Maria Fonalleras, Núria Martí i Guillem Terribas, que també van triar com a finalista Les percepcions de la Dora, de Maria Mur Marco. En total, s’hi havien presentat 15 contes curts inèdits.L’acte es va iniciar amb una presentació de Xavier Trias de Bes, un dels promotors del premi. A continuació, Miquel Esteba, secretari del jurat, va llegir el veredicte, en què Guillem Terribas va fer una valoració general de les obres i Núria Martí va destacar tres obres més que es trobaven entre les finalistes, va explicar els criteris valorats i va analitzar els contes premiats. També hi van intervenir Francesc Vaqué, president de l’AVAC, i l’alcalde, Josep Piferrer, a més de les dues autores premiades, que van comentar alguns detalls dels respectius treballs.
Publicat en el Punt-Avui 12.09.2017

11 de setembre 2017





Possiblement el darrer 11 de setembre reinvindicatiu . Comença la nit del 10 de setembre a les escales de la Catedral de Girona amb la marxa de les torxes i acaba a la tarda del 11 de setembre a Barcelona on s'ha fet la concentració de tots els catalans i part de l'estranger (es diu que érem 1000.000). Una vegada més ha estat una festa civilitzada, solidària, emotiva i reivindicativa. El fragment de musica es d'Ennio Morricone i pertany a la pel·lícula "Novecento".
Guillem terribas

dilluns, 11 de setembre de 2017

ESTIU DEL 1993, el triomf de la humilitat

Àngel Quintana
la tardor del 2010, amb el títol de Sense fronteres, es van organitzar a la Pedrera de Barcelona un seguit de debats sobre el futur d’un cinema català que havia començat a tenir un reconeixement internacional. En la majoria de debats es constatava que, mentre l’etiqueta començava a funcionar, faltava alguna cosa que cohesionés els productes i que donés confiança al públic. Un any després, s’estrenava Pa negre, d’Agustí Villaronga, que trencava el malefici. Aconseguia un cert reconeixement de la crítica i una certa acceptació per part del públic. Pa negre va obrir un camí, però li va faltar un cert reconeixement internacional. Aquest any, l’aparició d’Estiu 1993,de Carla Simon, canvia les perspectives. Per primer cop una pel·lícula amb una meritòria carrera internacional –premis a Berlín, Buenos Aires, Odessa i estrena normalitzada a nombrosos països europeus– aconsegueix captivar i convèncer el públic del nostre país.
Fotograma de la pel·lícula ESTIU 1993
D’altra banda, l’anunci de la seva preselecció als Oscar li obre una hipotètica carrera d’èxit assegurant-se, d’entrada, un lloc destacat en les properes edicions dels Gaudí i dels Goya. La paradoxa és que Estiu 1993 desafia algunes de les normes que tant la indústria com les institucions consideraven infal·libles. És una opera prima, dirigida per una dona, rodada amb un pressupost discret i feta al marge de totes les hipotètiques fórmules d’èxit que estableixen les operacions de màrqueting. Quines són les raons que han motivat que una pel·lícula d’aparença fràgil sigui el miracle cinematogràfic de l’any?
En primer lloc, crec que la clau del seu èxit no és altra que la seva aposta deliberada per la construcció d’una poètica que des de la senzillesa i la sensibilitat arriba a commoure. Estiu 1993 és una pel·lícula narrada des de la perspectiva d’una nena i introdueix una observació del món basada en una certa innocència, mentre mostra el camí cap a una certa maduresa afectiva. La infantesa té alguna cosa del paradís perdut, però també posa en evidència la fragilitat que es manifesta al costat dolç de les coses i s’eclipsa per començar a mostrar-nos que la vida també té un costat amarg. Frida adquireix al llarg de la pel·lícula la consciència de l’orfandat, aprèn a viure amb la nova família però al final plora perquè és impossible tornar enrere i la vida l’ha expulsada cap a un destí del qual ha après a prendre consciència. Aquest retrat del moment en què la infantesa entra en crisi té a veure amb les circumstàncies particulars de Frida i l’experiència viscuda per la seva directora, Carla Simon.
04.07.2017, presentació de la pel·lícula en el Cinema Truffaut. Guillem Terribas
Àngel Quintana, Carla Simon i Bruna Cusí
De totes maneres, més enllà dels temes centrals de l’acolliment, l’orfandat o del fantasma de la sida, Estiu 1993 obre nombrosos processos d’identificació als espectadors. Tots hem estat nens i en les nostres vides sempre hi ha hagut un moment en què la fragilitat que envolta la innocència s’ha esquerdat.
El segon element important d’Estiu 1993 radica en la seva voluntat de no seguir paràmetres establerts i també de no jugar a les fórmules que envolten tota una certa narrativa audiovisual actual. A Estiu 1993 hi ha una construcció dramàtica molt eficient; la pel·lícula toca la sensibilitat però evita completament tota sensibleria i descarta qualsevol cop d’efecte de guió. La vida flueix amb naturalitat. El món rural hi és present sense caure mai en alguna mirada tòpica, ni tampoc en les idíl·liques projeccions neorurals.
Des de la simplicitat, la vida rural és assumida amb tota la seva complexitat, trobant el to just i equilibrat. És una pel·lícula d’autora oberta a tots els públics. El repte no és fàcil, i per això és un veritable miracle.
ÀNGEL QUINTANA, publicat en el Punt-Avui 11.09.2017