divendres, 15 de setembre de 2017

SABATES GROSSES, de Ventura Pons. Cinema Truffaut, Girona

SABATES GROSSES
Catalunya, 2017
Director: Ventura Pons
Intèrprets: Joan Pera , Minnie Marx ,Pedro Ruiz ,
Vicky Peña , Amparo Moreno ,Robert Donaldson Oliver , Roser Vilajosana ,Amiran Terekhov ,
Francesca Mc Gill , Inge Ladd

Gènere: comèdia
Durada: 105 min
Idioma: català


MOGUDA A LA CATALANA

 Sens dubte Ventura Pons es el cineasta català que més pel·lícules ha escrit, adaptat, produït i dirigit de la industria cinematogràfica catalana, espanyola i fins hi tot, atreviria dir Europea. També, Ventura Pons, es sens dubte el que més cinema variat ha fet, vull dir que ha tocat tot tipus de gènere.

Ventura Pons (Barcelona 1945) va donar-se a conèixer cinematogràficament (ja tenia un nom en el mon del teatre com adaptador i director) amb un extraordinari documental “Ocaña, retrat intermitent” (1978) sobre un curiós, estripador i provocador personatge, durant la transició espanyola, anomenat Ocaña. Un documental que amb els anys s’ha convertit de “culta” dins el panorama cinematogràfic, no només del nostre país, sinó arreu. Però Ventura Pons, ha realitzat altres interessants documentals com “El Gran Gato” (2002), sobre el malaguanyat cantant Gato Pérez, o “Ignasi M.” (2013), entre altres.

Ventura Pons ha sabut adaptar obres literàries com per exemple “La Rosa del Bar” (1986) de Raúl Nuñez o la exitosa adaptació del llibre de contes de Quim Monzó “El perquè de tot plegat” (1994); de l’escriptor Lluís-Anton Baulenas n’ha adaptat diverses, una d’elles “Amor Idiota” (2004) i de Jordi Punti va adaptar els contes “Animals ferits” (2004) o la novel·la de Ferran Torrent  “La vida en l’abisme” que la va titular “La vida abismal” (2006). També ha adaptat obres de teatre, com la excel·lent adaptació que va fer  de l’obra de Josep Benet i Jornet “Actrius” (1996) i el va tornar adaptar una altra vegada l’any el 1998 amb “Amic/Amat”. De Sergi Balbel li ha adaptar “Carícies” (1997) i “Forasters” (2008), de Lluïsa Conillé va adaptar “Barcelona, un mapa” (2007).

Però on Ventura Pons ha connectat més bé amb el públic en general, ha estat amb la comèdia. La seva segona pel·lícula va ser una comèdia i va arrasar, va omplir les sales de cinema de tot el país amb “El Vicari d’Olot” (1981). Altres comèdies: “Puta Misèria” (1989); “Que t’hi jugues Mari Pili” (1990); “Aquesta nit o mai” (1991); “Any de gràcia” (2011), per citar algunes.

Ventura Pons ha tingut la sort de que els millors actors del Teatre  i del Cinema tant català com espanyol, han treballat a les seves ordres, com Mario Gas, Rosa M. Sardà, Josep M. Pou, Anna Lizaran, Lluís Homar, Jordi Bosch, Amparo Moreno, Viky Peña, Montserrat Carulla, Sergi López, Julieta Serrano,  Joan Pera, Agustín Gonzalez, José Coronado, Maria Barranco, Jordi Dauder, Roger Coma, Mercè Arànega, Mercè Pons, Santi Millan, Cayetana Guillen-Cuervo, David Selvas, Aitana Sánchez-Gijón, Aina Clotet,... i me’n deixo molts i moltes. I molts d’ells i elles han repetit, sobretot la Sardà.

Ventura Pons torna a la comèdia amb la pel·lícula que us oferim en el Cinema Truffaut. El gènere  que s'hi troba millor per poder explicar en tota llibertat i ironia el que veu, sent i viu en el seu entorn. Una vegada més Ventura es passeja pels carrers, places, bars de Barcelona. Una vegada més veurem amb els ulls de Ventura Pons una fauna de gent que fa que la vida sigui més distreta.

Amb “Sabates grosses” Ventura Pons, s’ha deixat de punyetes i ha filmat el que veu, observa i pensa de la situació actual del nostre país d’una manera directa i sense embuts. Amb escenaris molt coneguts per ell, concretament el carrer Casp i el seu entorn. A través de dues porteres, ens assabentarem de l'actualitat i les xafarderies del barri. Ens trobarem amb el típic  fatxa  nostàlgic de torn, que per diners es ven la seva ideologia i religió. A un frare dominic que va a la seva i al darrera de qualsevol cul que es mou (els dos personatges son una clara referència  a els personatges de Kim “Martinez el Facha” de la revista “El jueves”). Tampoc hi falten les relacions entre dos nois joves de molt bon veure. Els pisos turístics. La Jove esquerrana i pràctica.
També hi trobarem en aquesta simpàtica “gamberrada” de Ventura Pons, referències cinematogràfiques o la situació actual de Catalunya, el procés i el referèndum.

El que queda clar es que aquesta nova aventura de Ventura Pons, no us deixarà indiferents, pel que explica i com ho explica.

Una pel·lícula coral, que acaba amb tots els personatges a dins d’una església ballant i cantant amb la cantant Cubana Lucrecia.
Ah! la pel·lícula es parlada en diferents idiomes, majoritàriament en català, però també en anglès, alemany i rus.

Guillem Terribas.  Full de Sala del Cinema Truffaut. 

dimarts, 12 de setembre de 2017

Rosa Sans s’endú el premi de conte curt Es Còdol de Calella

Núria Martí, Guillem Terribas, Maria Mur (finalista), Xavier Trias de Bes,
Josep Espelt, Rosa Sans (guanyadora) i Francesc Vaqué.. Foto: AVAC
Rosa Sans Cesari s’ha imposat en el segon premi de conte curt Es Còdol, que promou l’Associació de Veïns i Amics de Calella (AVAC), amb l’obra No miris al mar. El guardó, lliurat dissabte i dotat amb 200 euros, ha tingut com a jurat Josep Maria Fonalleras, Núria Martí i Guillem Terribas, que també van triar com a finalista Les percepcions de la Dora, de Maria Mur Marco. En total, s’hi havien presentat 15 contes curts inèdits.L’acte es va iniciar amb una presentació de Xavier Trias de Bes, un dels promotors del premi. A continuació, Miquel Esteba, secretari del jurat, va llegir el veredicte, en què Guillem Terribas va fer una valoració general de les obres i Núria Martí va destacar tres obres més que es trobaven entre les finalistes, va explicar els criteris valorats i va analitzar els contes premiats. També hi van intervenir Francesc Vaqué, president de l’AVAC, i l’alcalde, Josep Piferrer, a més de les dues autores premiades, que van comentar alguns detalls dels respectius treballs.
Publicat en el Punt-Avui 12.09.2017

11 de setembre 2017





Possiblement el darrer 11 de setembre reinvindicatiu . Comença la nit del 10 de setembre a les escales de la Catedral de Girona amb la marxa de les torxes i acaba a la tarda del 11 de setembre a Barcelona on s'ha fet la concentració de tots els catalans i part de l'estranger (es diu que érem 1000.000). Una vegada més ha estat una festa civilitzada, solidària, emotiva i reivindicativa. El fragment de musica es d'Ennio Morricone i pertany a la pel·lícula "Novecento".
Guillem terribas

dilluns, 11 de setembre de 2017

ESTIU DEL 1993, el triomf de la humilitat

Àngel Quintana
la tardor del 2010, amb el títol de Sense fronteres, es van organitzar a la Pedrera de Barcelona un seguit de debats sobre el futur d’un cinema català que havia començat a tenir un reconeixement internacional. En la majoria de debats es constatava que, mentre l’etiqueta començava a funcionar, faltava alguna cosa que cohesionés els productes i que donés confiança al públic. Un any després, s’estrenava Pa negre, d’Agustí Villaronga, que trencava el malefici. Aconseguia un cert reconeixement de la crítica i una certa acceptació per part del públic. Pa negre va obrir un camí, però li va faltar un cert reconeixement internacional. Aquest any, l’aparició d’Estiu 1993,de Carla Simon, canvia les perspectives. Per primer cop una pel·lícula amb una meritòria carrera internacional –premis a Berlín, Buenos Aires, Odessa i estrena normalitzada a nombrosos països europeus– aconsegueix captivar i convèncer el públic del nostre país.
Fotograma de la pel·lícula ESTIU 1993
D’altra banda, l’anunci de la seva preselecció als Oscar li obre una hipotètica carrera d’èxit assegurant-se, d’entrada, un lloc destacat en les properes edicions dels Gaudí i dels Goya. La paradoxa és que Estiu 1993 desafia algunes de les normes que tant la indústria com les institucions consideraven infal·libles. És una opera prima, dirigida per una dona, rodada amb un pressupost discret i feta al marge de totes les hipotètiques fórmules d’èxit que estableixen les operacions de màrqueting. Quines són les raons que han motivat que una pel·lícula d’aparença fràgil sigui el miracle cinematogràfic de l’any?
En primer lloc, crec que la clau del seu èxit no és altra que la seva aposta deliberada per la construcció d’una poètica que des de la senzillesa i la sensibilitat arriba a commoure. Estiu 1993 és una pel·lícula narrada des de la perspectiva d’una nena i introdueix una observació del món basada en una certa innocència, mentre mostra el camí cap a una certa maduresa afectiva. La infantesa té alguna cosa del paradís perdut, però també posa en evidència la fragilitat que es manifesta al costat dolç de les coses i s’eclipsa per començar a mostrar-nos que la vida també té un costat amarg. Frida adquireix al llarg de la pel·lícula la consciència de l’orfandat, aprèn a viure amb la nova família però al final plora perquè és impossible tornar enrere i la vida l’ha expulsada cap a un destí del qual ha après a prendre consciència. Aquest retrat del moment en què la infantesa entra en crisi té a veure amb les circumstàncies particulars de Frida i l’experiència viscuda per la seva directora, Carla Simon.
04.07.2017, presentació de la pel·lícula en el Cinema Truffaut. Guillem Terribas
Àngel Quintana, Carla Simon i Bruna Cusí
De totes maneres, més enllà dels temes centrals de l’acolliment, l’orfandat o del fantasma de la sida, Estiu 1993 obre nombrosos processos d’identificació als espectadors. Tots hem estat nens i en les nostres vides sempre hi ha hagut un moment en què la fragilitat que envolta la innocència s’ha esquerdat.
El segon element important d’Estiu 1993 radica en la seva voluntat de no seguir paràmetres establerts i també de no jugar a les fórmules que envolten tota una certa narrativa audiovisual actual. A Estiu 1993 hi ha una construcció dramàtica molt eficient; la pel·lícula toca la sensibilitat però evita completament tota sensibleria i descarta qualsevol cop d’efecte de guió. La vida flueix amb naturalitat. El món rural hi és present sense caure mai en alguna mirada tòpica, ni tampoc en les idíl·liques projeccions neorurals.
Des de la simplicitat, la vida rural és assumida amb tota la seva complexitat, trobant el to just i equilibrat. És una pel·lícula d’autora oberta a tots els públics. El repte no és fàcil, i per això és un veritable miracle.
ÀNGEL QUINTANA, publicat en el Punt-Avui 11.09.2017

dissabte, 9 de setembre de 2017

LA TORNADA (La rentrée) 2017



La tornada del 2017 a la 22. Algunes de les novetats que esntraran a la Llibreria durant la tardor del 2017.

dijous, 7 de setembre de 2017

L' ART DE SER AVI

No sé si molts lectors de El Temps han llegit Victor Hugo. André Gide el definia magistralment com ‘’ le plus grand poète français. Hélas! ‘’ Un dels darrers llibres de Hugo es titula L’art d’être grand-père.
 D’ençà que s’ha jubilat (els vells crooners i els cow boys veterans no es jubilen mai) Guillem Terribas dedica una bona part del seu temps a la seua néta, la Martina. L’avi Guillem no és cap escriptor sinó un enamorat del cinema, un prodigiós animador cultural que ha regentat la llibreria 22. Ha creat el premi literari  Just Manel Casero i ha animat la vida cultural de Girona durant trenta anys.  L’any 2007, va publicar Demà serà un altre dia, una autobiografia entorn dels llibres que va llegir i vendre.
Abans del naixement de la Martina, la gran passió de Guillem Terribas era el setè art. Al llibre Alegra’m la vida, l’autor  ens parla dels films de la seua vida i dels actors famosos que ha tractat. Amic del gran Sergi López, va conèixer Jean-Louis Trintignant, Isabelle Huppert, Ariadna Gil i tants més. Terribas  estableix finalment una llista comentada de 22 pel·lícules que ha vist amb la seua néta.
Que el lector em permeti un record personal. Vint anys enrere, quan la meua neboda Marie ranejava els set anys, recordi que vam mirar junts La vache et le prisonnier amb Fernandel. Durant una colla d’anys la nina va repetir a la gent que el seu actor preferit era Fernandel. Guillem Terribas ens proposa un manual d’optimisme molt sui generis i entranyable dels films que l’han conformat.  No pretèn seguir les petjades d’un Robert Brasillach o d’un Georges Sadoul sinó que ens ofereix una guia amena ad usum delphini. Evidentment, els mainatges no tenen la mateixa preparació intel·lectual que un adult, però no els aixequen la camisa tan fàcilment com ho podríem creure. Als deu anys vaig veure a Massy amb els meus companys Río Bravo, La càrrega de la brigada lleugera i La gran il·lusió.  No he oblidat el nostre entusiasme juvenil.  Durant unes setmanes tots els nostres jocs es van inspirar en les proeses d’Errol Flynn (quina càrrega !) de John Wayne I de l’admirable capità de Boëldieu. No sé per què jo em reservava el paper de Dude ‘’ el borrachón ‘’, àlies Dean Martin.
Gràcies a la Martina i els seus judicis encertats, Guillem Terribas retroba la capacitat d’admiració de la joventut. ‘’ Tenia quatre anys acabats de fer i pensava que era massa per a ella. Però la mainada tenen aquestes sorpreses. ‘’ (pàgina 187) ‘’ De fet la Martina se sap de memòria totes les cançons en anglès. ‘’ (pàgina 188)

Sempre he pensat que el cinema és la millor clau per capir l’ànima d’un poble. Quan has vist les obres d’Ozu, Dino Risi, Jean Renoir i John Ford ets sents com un ciutadà del món sense haver d’empassar-te cap propaganda ben intencionada. Si mai la vida us decep, escolteu un disc de Frank Sinatra i llegiu el llibre d’en Terribas.
Critica de JOAN DANIEL BEZSONOFF a la revista EL TEMPS 04.09.2017

diumenge, 27 d’agost de 2017

García Lorca i la modernitat catalana

Lorca i Anna M. Dali a Cadaqués 1926.
Coincidint amb el 81è aniversari de l’afusellament de Federico García Lorca, decideixo llegir els dos volums de la biografia que Ian Gibson va escriure sobre el poeta andalús a finals dels vuitanta. Entre les nombroses revelacions que ofereix el llibre, hi ha un fet que m’ha sobtat, sobretot en un moment en què l’anomenada catalanofòbia sembla haver-se convertit en una veritable epidèmia dins d’alguns sectors espanyols, mentre que en d’altres sorgeix una certa mania injusta contra alguns dels elements més interessants de la cultura castellana. L’any 1924, Federico García Lorca va viatjar per primer cop a Catalunya. A la Residència d’Estudiants de Madrid va establir una gran amistat amb Salvador Dalí i aquest va decidir convidar-lo a passar la Setmana Santa a Cadaqués. Durant una setmana d’abril, Lorca va descobrir el cap de Creus, que va considerar com un veritable teatre òptic natural. A Cadaqués va conèixer la família Dalí i va fer amistat amb Anna Maria, la germana del pintor. També va conèixer la famosa Lídia de Cadaqués, sobre la qual no pararia de preguntar en la majoria de les cartes que escriuria posteriorment a Anna Maria. Els Dalí van decidir portar Lorca fins a Empúries perquè visités les ruïnes i tots plegats van viatjar fins a Girona per assistir a una celebració a la catedral de Girona. Lorca va quedar meravellat del viatge i va sentir una estranya atracció per l’Empordà, terra que visitaria altres cops. Al final del viatge va escriure a un seu company de Granada dient-li: “Després de la Vega de Granada, no hi ha res més bonic que l’Empordà.” Acabat el viatge, Lorca va visitar Barcelona, on va sentir “el Mediterrani, l’aventura i l’alt somni de l’amor perfecte”.
Àngel Quintana
L’any 1924, Catalunya vivia sota un clima de forta repressió política marcat per la dictadura militar de Primo de Rivera. Malgrat haver rebut el suport de la Lliga Regionalista i certs sectors de la burgesia catalana, Primo de Rivera va dictar l’any 1923 un decret de repressió de tot intent de separatisme per imposar la unitat de l’Estat i censuraria tota possible onada de catalanisme. La seva dictadura va implicar la suspensió de tots els partits catalanistes, l’extinció de la Mancomunitat, la prohibició de la llengua catalana i una forta censura de premsa. Aquell mateix any 1923, Federico García Lorca signaria juntament amb certs sectors de la premsa madrilenya un decret contrari als intents del govern dictatorial encaminats a limitar l’ús de la llengua catalana. Després del seu viatge de Setmana Santa, García Lorca no dubtaria a augmentar el seu odi contra tot intent de repressió del catalanisme, fins al punt d’afirmar que s’havia convertit en un catalanista furibundo i que simpatitzava amb tota aquella gent que “estava tan farta de Castella”. Després d’aquest primer viatge, Lorca tornaria molts de cops a Barcelona. Treballaria amb Margarita Xirgu, amb qui estrenaria, l’any 1927, al Teatre Goya, l’obra Mariana Pineda i l’any 1935, Doña Rosita, la soltera. Sempre mantindria un gran respecte per la llengua i la cultura catalanes, factor alimentat per l’amistat que mantindria amb gent com Sebastià Gasch, per a qui escriuria en la revista, publicada a Sitges, L’Amic de les Arts. Lorca va ser molts de cops a l’Ateneu de Barcelona, li agradava molt visitar la llibreria Verdaguer, dirigida per Anselm Domènech, oncle de Dalí. També sentia una gran passió per la Rambla. Crec que més enllà del seu valor testimonial, el cas García Lorca té un valor exemplar dins els temps que corren, ja que exemplifica el compromís intel·lectual d’un poeta que va comprendre tot allò que, avui, molts es neguen a voler comprendre.
ÀNGEL QUINTANA, publicat en el Pun-Avui 27.08.2017
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/-/1224731-garcia-lorca-i-la-modernitat-catalana.html?cca=1&utm_source=botons&utm_medium=com_epanoticies&utm_campaign=facebook

dijous, 24 d’agost de 2017

Bruce Springsteen - LIVE IN BARCELONA 2016 (complete show) - May 14th, 2016

Recomanacions literaries de l'estiu 2017.

RAC1, Jordi Basté 18.07.2017 

Som a l’estiu i, per molts, a part de ser l’època de les vacances, és l’època de llegir els llibres que no hem pogut llegir durant l’any, pels motius que sigui. Avui volem recomanar-vos-en uns quants. Per a tots els públics i per a tots els gustos. Aquestes són les recomanacions del Guillem Terribas, de la 22 de Girona.
El llibre de l’estiu.
“Patria”, de Fernando Aramburu. És un llibre que ja té un recorregut però que val la pena recordar.
Llibres que continuen atrapant als lectors.
“La senyora Stendhal”, de Rafel Nadal.
“Quan arriba l’ombra”, de Jaume Cabré.
“Tierra de campos”, de David Trueba.
“El monarca de las sombras”, de Javier Cercas.
“Els vells amics”, de Sílvia Soler.
“Nosaltres dos”, de Xavier Bosch.
”El navegant”, de Joan-Lluís Lluís.
Novel·les d’estiu.
“Sota l'aigua”, de Paula Hawlins (la mateixa de “La noia del tren). Neil Abbot, uns dona que abans de morir truca a la seva germana Julia i, aquesta ignora la trucada.
“Individus com nosaltres”, de Ferran Torrent. Encara no fa un mes que el vam tenir. Històries valencianes de corrupció i de tràfic d'influències. Recupera personatges d'anteriors novel·les. 
“La sorra vermella”, de Josep Navarro Santaeulàlia. Ambientada el 1941, dos personatges tornen clandestinament a Barcelona, per trobar a una nena petita i una noia afusellada per les tropes franquistes. Ben escrita i ben explicada.
Infantils i juvenils.
“Talpet terratrèmol”, d'Anna Llenas, un llibre per a primers lectors on predomina la il·lustració.
”El Capità Calçotets". Aquest personatge creat per Day Pilkey i que ara s'ha posat de moda a través de la pel·lícula que s'està projectant aquests dies. Han sortit molts llibres i uns d'ells és “Endevinalles. Enigmes i rialles amb el Capità Calçotets”.
Dos títols per a més grans.
”L'Illa Paidonèsia”, d'Oriol Canosa, amb il·lustracions de Gabriel Salvado. Premi Josep M. Folch i Torres 2016.
”Els perseguidors de paraules”, de Marc Artigau, amb il·lustracions de Màriam Ben-Arab. Ja van a per la tercera edició.
Llibres de lladres i serenos. Novel·la policíaca, novel·la negra...
”La substància del mal” (en català, Rosa dels Vents; i en castellà, Alfaguara), de Luca d'Andrea. Primer thriller d'aquets escriptor italià nascut l'any 1979. L'han comparat amb Stephen King i Jo Nesbo. 1985, durant una gran tempesta, tres personatges són assassinats. 30 anys després es resoldrà el cas.
”Ho sé tot de tu”, de Claire Mackintosch, en català editat per La Campana. En canvi, en castellà, editat per Debolsillo, porta per títol “Te estoy viendo”. “I see you”, l'original (Et veig). Thriller psicològic. La protagonista veu en els anuncis del diari la seva foto. Coincidència? Un error? o alguna cosa més? Les respostes: llegint el llibre.
Llibres fantàstics, de ciència ficció.
Dels molts, un clàssic editat per Ediciones B, un volum de 600 pàgines que pertany a “Crónicas vampiras", escrit per Anne Rice (“Entrevista con el vampiro”) i que porta per títol “El príncipe letal y los Reinos de la Atlántida”.
        
Còmics.
En ressaltarem un d’editat per l'editorial basca Astiberri, que ara està recuperant material de còmic americà independent. El títol “Sex Criminals”. “Volum 1: Un truco sucio”. De moment la sèrie és oberta. De Matt Fraction i Chip Zdarsky. De què va? Doncs d’un Home i una dona quan fan sexe, el temps es congela, menys ells i llavors aprofiten per fer malifetes.
Llibres de fons, d’aquells per tornar a llegir.
”Cien años de soledad”, de Gabriel Gárcia Márquez. Ara que es celebra 50 anys de la seva publicació se n'ha fet una edició especial.
”Memorias de Adriano”m de Margeritte Yourcenar. Un clàssic per llegir i rellegir. Hi ha versió catalana i castellana, aquesta darrera amb traducció de Julio Cortázar.
”Jo confesso”, de Jaume Cabré. Una llarga i profunda història on passa de tot i més.
”La ciudad de los prodigios”, d'Eduardo Mendoza. La Barcelona de finals i del segle XVIII i principis del dinou. Per entendre moltes coses actuals.
”Vuitanta-sis contes”, de Quim Monzó. Una recopilació que la va fer el propi Monzó ara fa uns anys i amb alguns retocs, del propi autor, en el llenguatge.
”Carol”, de Patricia Highsmith. La novel·la que va escriure amb pseudònim per tocar un tema tabú en aquella època, anys 50, a Estats Units: la relació entre dues dones. Una gran història d'amor. En català a L'Avenç i en castellà Anagrama.
”2666”, de Roberto Bolaño. L'obra pòstuma d'aquest malaguanyat autor Xilè. Ara reeditada per Alfaguara.
        
Llibres per a lectors exigents.
”Clarisa”, de Stefan Zweig. Filla d'un militar austríac i enamorada d'un socialista francès. Esclata la Gran Guerra i la noia que està embarassada decideix tenir un fill de l'enemic.
”Mística conilla”, de Jordi Lara, editat per 1984. El llibre aplega sis relats llargs, que tenen la mateixa intensitat com si es tractés d'una novel·la. Les edats de la vida, el misteri de l'art o l'amor pel país, són alguns del temes que tracta.
”Dies de pluja”, de Karl Ove Knausgard, escriptor noruec, que fa pocs dies va estar per Barcelona parlant dels seus llibres. Aquest és el cinquè volum d'una saga anomenada "La meva lluita", una mena d'autobiografia novel·lada. Ara està acabant d'escriure el sisè i últim volum.
“Elena Ferrante, escriptora italiana (hi ha qui diu que és un home) es va donar a conèixer amb la sèrie de quatre de llibres "L'amiga genial", “Història del nou cognom", “Una fuig, l'altra es queda" i "Història de la nena perduda", editats per La Campana, en català, Lumen, en castellà. Ara l'editorial Navona ha recuperat una trilogia que ha traduït al català l'escriptora Anna Carreras amb els títols de "L'amor que molesta", "Els dies de l'abandonament" i "La filla fosca".
”El cel segons el Google", de Marta Carnicero. Aquesta jove escriptora amb la seva primera novel·la ens parla de la fidelitat i la paternitat. També sobre la vida mateixa i la importància de la literatura.
I un per fer-nos pensar i reflexionar, “La voluntat de comprendre. La filosofia en minúscula”, de Xavier Antich.
        
El Premi Llibreter.
Millor novel·la en català: “Els estranys”, de Raül Garrigasait, editada per 1984.
Altres literatures: “Estirpe”, de Marcello Fois, editat per Hoja de Lata.
Àlbum il·lustrat: “El banc blau”, d'Albert Asensio, editat en català i castellà per Babulinka.
Biografies.
”Ara comença tot”, de Lluís Homar.
”El cavaller Floïd”, de Genís Sinca. Biografia del mecenes Joan B. Cendrós.
”Xirinacs. El profestisme radical i no violent”, de Lluís Busquets.
”Howard Hawks, el camelón de Hollywood”, d'Albert Galera, un estudiós del cinema. “Río Bravo”, “L'esport favorit de l'home”, “Quina fera la nena”, “El son etern”, “El Dorado”, “Terra de faraons”, “Bola de foc”...
”Incluso la verdad”. Història secreta de ‘Lo niego todo" (el seu darrer disc). Joaquín Sabina/Benjamín Prado.
I parlant de música:
”La música i nosaltres. Una mirada als anys de la transició”, de Vicenç Pagès. Fotografies de Francesc Fàbregas.
        
Llibres d’autoajuda.
Un de la Marie Kondo, una jove japonesa que ha venut més de 3 milions  d'exemplars d’aquest llibre que porta per títol “La màgia de l’ordre. Eines per ordenar casa teva i la teva vida”, editat per Ara llibres.
        
Llibres de cuina.
Dels molts i variats que hi ha, un que ho té tot i és fàcil de cuinar: “Cassoles de Girona. Receptes tradicionals a foc lent”, d’Abraham Simon-Ferré i editat per Viena edicions.
”Anarkia”, un llibre que és un luxe per l’edició i la presentació, editat per Montagut Editores. També és una meravella el que hi ha dins. Una obra del jove del Celler de Can Roca, en Jordi Roca. Postres extraordinàries i imaginatives. Més de 500 pàgines i un preu que està a l'alçada del que s'ofereix, 95 €.
        
Llibres de poesia.
”Dies d'agost”, de Susanna Rafart. Prosa poètica. Intimista. Reflexions,

”Em dic la veu”, de Rosa M. Font.
”La ciutat cansada”, (Premi Carles Riba 2016) de Maria Cabrera.
”Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924”, una edició crítica molt ben editada (Ed. 62) a cura de Jaume Coll.
        
Llibres amb efemèride.
Centenari del naixement de:
Gloria Fuertes. “Geografia humana”, “Otros poemas”.
Juan Rulfo. “Pedro Páramo”.
Palau i Fabre. “Poema del Alquimista”.
150 anys del naixement de:
Prudenci Bertrana. “Josefat”, “Tots els contes”. L' editorial Ela Geminada ha recuperat tots els títols.
        
Alguns autors de la casa.
”Només seran quatre gotes”, de Mònica Usart.
”Un home cau”, de Jordi Basté i Marc Artigau. L’investigador Albert Martínez.
”On em portin els ametllers”, de Bàrbara Julbe.
”Com es vull una granota i altres relats”, d'Òscar Andreu.
”Curs de feminisme per microones”, de Natza Farré.
”Pit i amunt”, del Benet Iñigo.
”Els coixinets”, de Joan Maria Morros. Acaba de sortir editat per Columna.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Dos països, dues realitats

Suso de Toro
Cal que passi temps perquè una comunitat, a través de les institucions que tingui, pugui anar reconstruint una realitat. Mai serà la mateixa, sempre hi haurà alguna cosa canviada, un estrip aquí, una peça fora de lloc allà, però aquesta reconstrucció global permetrà que cada membre d’aquesta comunitat pugui reconstruir també el seu sentit de la realitat.
Els atemptats a Catalunya cal emmarcar-los en la geoestratègia, la utilització que fa l’Aràbia Saudita principalment del wahabisme com un instrument de poder al món. És monstruós, però hem d’acceptar que els amos dels terroristes són els aliats dels nostres amos. No és una paradoxa, és una perversió política.
Tot i que la connexió de la cèl·lula organitzada a Catalunya amb els centres de decisió terrorista sigui laxa, l’atemptat que preparaven tenia un context polític local, segurament pretenia incidir en una ferida: en el conflicte entre l’Estat i Catalunya, que afronta setmanes decisives. Pretenia estripar la carn on hi ha rascada i ferida, sense poder predeterminar si mouria la societat en una direcció o la contrària, però sí que pretenia aprofitar el conflicte polític, parasitar, apropiar-se de la jornada. Han assassinat i mutilat, han fet mal a molta gent però una oportuna explosió els va posar en evidència i els va obligar a precipitar-se i matar fora del context previst.
No podem saber si els atemptats mouran l’ànim i l’opinió de les persones que celebraran la seva diada nacional i que votaran l’1 d’octubre en un sentit o en un altre, però sí que han tingut un efecte inesperat per tothom: han aflorat les estructures d’un estat. Han catalitzat les partícules de l’ambient en el qual ja estava vivint la ciutadania catalana, el que era gasós o líquid s’ha fet sòlid.
La població catalana acaba de comprovar que ja viu dins d’un país propi, perfectament delimitat: durant una jornada tràgica en què sentien que perillava cada persona i el mateix país, Catalunya ha estat sola, comptant únicament amb les seves pròpies forces. I sola s’ha enfrontat als seus enemics, els ha combatut i els ha vençut amb eficàcia. La ciutadania catalana ha viscut en aquesta jornada històrica l’experiència de la solitud, de la independència, del valor cívic i, sobretot, ha conegut l’evidència que a la pràctica ja té un estat. Els catalans reconstrueixen els seus dies, la seva realitat des de si mateixos, no necessiten virreis colonials.
Això ho ha viscut la societat catalana i ho hem vist, des de fora, qualsevol ciutadà espanyol que no estigui completament intoxicat pels seus mitjans de comunicació. Catalunya és un altre país, amb les seves estructures i els seus governants; un país que, a més, funciona exemplarment amb professionalitat, serietat i eficàcia. Un país envejable. Fa anys desitjava que Catalunya fos la mestra d’Espanya, evidentment ja és impossible i només queda l’enveja per a uns i per a d’altres l’admiració. Però s’imposa l’evidència de la serietat de la nació catalana, que ha estat retratada amb burla, menyspreu i mentides pels polítics espanyols i els mitjans de comunicació al servei de l’Íbex. Aquesta evidència entre l’opinió va contra la política centralista de Rajoy, el de les 500.000 signatures, i Soraya, la del 10 a 0, una política seguida per la resta dels partits estatals que li qüestionen a aquesta societat el dret a votar i decidir.
Els servidors d’aquest imperi de fantasia que somien a la cort madrilenya van creure que Catalunya era una autonomia seva, un país petit, però acaba de mostrar-se a si mateixa i als altres nua com el que és, una nació adulta i capaç que per ara no té pròpiament un estat.
És cert que una violència tan brutal fa que aflori el pitjor i el millor de la societat. El millor s’ha imposat al pitjor. El pitjor ja era conegut: que una cosa tan terrible hagi anat acompanyada d’un nou aflorament d’odi al català era previsible. Per molt que es vulgui ignorar, aquesta xenofòbia al català està molt estesa en la població espanyola, l’estenen els partits i els mitjans. Uns mitjans madrilenys que, com sempre en els últims temps, han actuat de manera gairebé unànime al servei del PP i l’Estat, ja confosos tots dos en una única cosa. Mentre que repeteixen com lloros “ Yes, we can ” o “ Imagine”, són incapaços de repetir “No tinc por” i necessiten traduir-ho. I oculten sistemàticament l’actuació de la policia catalana, els Mossos, parlant de “ la policía ”, quan cada dia es delecten anomenant la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquesta perversitat, aquesta manipulació constant del llenguatge és indicativa del que ha regit fins avui: l’ocultació, la negació i l’exclusió de la realitat nacional catalana. Els espanyols ignoren, perquè els seus mitjans els ho oculten, que aquest govern central ha exclòs els Mossos de la informació estratègica sobre terrorisme que rebien d’altres governs, quan Catalunya era un objectiu principal del terrorisme. Aquesta mostra d’autoritarisme antidemocràtic, de colonialisme i d’irresponsabilitat criminal és una cosa inaudita. Els espanyols no seran informats d’això, però com que els lectors d’aquest diari sí que ho saben, no insisteixo en el que ja és sabut.
Mariano Rajoy i la política espanyola s’estan empassant en aquests moments un gripau molt gros, i els espanyols estan assimilant una nova realitat: sota aquest estat hi ha més d’un país, i la foto amb el monarca no és més que un imperdible obligat per la circumstància extrema. En aquesta nova realitat, els que armats amb la justícia de l’Estat com a arma particular pretenen l’empresonament i l’embargament de polítics catalans ¿encara somien a empresonar Puigdemont quan la ciutadania sigui convocada a votar? ¿Amb quina autoritat ho farien? Quina autoritat tenen davant la ciutadania catalana aquests polítics que van deixar les seves vacances per aparèixer en una terra i en un país que els és més estrany que mai? Enfront de l’autoritat colonial només hi ha lloc per a l’autoritat de la ciutadania, la que vota lliurement.

divendres, 28 de juliol de 2017

LADY MACBETH

LADY MACBETH

Regne Unit, 2016
Director: William Oldroyd
IntèrpretsFlorence Pugh, Christopher Fairbank, Cosmo Jarvis, Naomi Ackie, Bill Fellows,Ian Conningham, Paul Hilton, Joseph Teague, Golda Rosheuvel, Rebecca Manley
Gènere: drama
Durada: 89 min
Idioma: anglès





EL NOM NO FA LA COSA

Qualsevol interessat en aquest film, d’entrada, pensarà que es una versió lliure del famós personatge creat per el dramaturg anglès William Shakespeare, una mena de recreació d’aquest personatge ambiciós i que no té límits per aconseguir de la manera que sigui ser Reina d’Anglaterra, amb l’ajuda del també ambiciós marit Macbeth.
Doncs no, el film de William Oldroyd, no ens parla del personatge creat per Shakespeare, sinó el que fa aquest director de teatre i opera anglès, en la seva primera incursió en el cinema, és adaptar (amb un guió d’ Alice Birch) un conte curt d’un escriptor rus anomenat Nikolai Leskov (1831 · 1895), que es va publicar l’any 1865 i que en castellà el va editar  l’editorial Alba l’any 2003 amb el títol de “Lady Macbeth de Mtsensk y otros relatos”.

Tant el conte, que situa la història a Rússia, com a la pel·lícula que l’acció està situada a l’Anglaterra rural de l’any 1865, ens explica la història de Katherine (impecable interpretació de Florence Pugh) una noia humil que es mal casada amb un home de família rica i més gran que ella. La vida amb l’home i la família es una infern. La cosa canvia quan coneix i es relaciona, d’amagat, amb un criat i que s’hi enamora perdudament. La jove Kateherine farà i actuarà d’una manera insòlita i increïble i sense miraments per tal  mantenir la seva llibertat i el seu amor.

La gran diferència amb la Lady Macbeth de Shakespeare, es que Katherine, no actua per ambició sinó per mantenir la seva relació amorosa que la porta fins a les darreres conseqüències. En aquest sentit, Katherine s’acosta més a el personatge de Lady Chatterlay, creat l’any 1928 per l’escriptor anglès D.H. Lawrence ( curiosament la primera edició d’aquesta novel·la es va publicar a Florència l’any 1928 i en la seva versió original, en anglès, no es va publicar fins l’any 1960, pel seu contingut eròtic).
Aquesta història que va “in crescendo”, esta molt ben portada pel seu director William Oldroyd, que tal com he dit aquesta es la seva opera prima dins el cinema. Controla molt bé el temps, les situacions. Té un ritme que fa que l’espectador no pugui deixar ni un moment el que ens està explicant. Aconsegueix que el públic que viu aquesta història, es sorprengui una vegada i una altra per la manera en que va canviant i actuant el personatge de Katherine i tot gràcies a la jove actriu Florence Pugh, en el seu primer paper com a protagonista. Florence aconsegueix, amb la seva interpretació, que a pesar del que fa i com actua, el personatge de Katherine, caigui bé a l’espectador.
Ens trobem davant d’una història curta (89 minuts) però intensa, amb una ironia molt subtil; també hi ha una part de denuncia, de com eren ( i encara) tractades les dones; es violenta i contundent.  

Tot això i més, fa d’obligada visió aquesta pel·lícula que ara en les reposicions d’estiu recuperem i recomanem i, com sempre, en versió original subtitulada.


Guillem Terribas, full de Sala Cinema Truffaut 28.07.2017