dimarts, 10 d’octubre de 2017

divendres, 6 d’octubre de 2017

LA REGION SALVAJE

                                                       LA REGION SALVAJE

Mèxic, 2016
Director: Amat Escalante
IntèrpretsSimone Bucio, Ruth Jazmín Ramos,
Jesús Meza, Edén Villavicencio,Kenny Johnston
Gènere: drama, ciència ficció
Durada: 100 min
Idioma: castellà

Una història (molt) trista

El director Mexicà Amat Escalante (1972) nascut a Barcelona, ens torna a seduir amb una història inquietant, amb molt de realisme, de sexe i de ficció fantàstica. Una combinació que fa que l’espectador hagi d’estar atent a la història i el que ella ens transmet. Una història trista, de pura ciència ficció i de misteri. Una història real, amb personatges humans i amb històries intrigants, amb un comportament (aparentment) normal i on el sexe es una part molt important d’aquesta relació.
Amat Escalante ja va sorprendre el personal amb la pel·lícula “Heli” (Mèxic 2013) per la qual va rebre de mans de Steven Spielberg, que aquell any era el president del jurat, el Premi al millor director en el Festival de Cannes.
Aquesta vegada, sense allunyar-se de la manera de fer i d’explicar les seves  anteriors pel·lícules, Amat Escalante,  ens parla d’un triangle que es complica i molt, amb l’aparició d’un quart personatge. Alejandra i Àngel estan casats i tenen dues criatures. Ella treballa a la fabrica de dolços de la seva sogra. Ell és topògraf i moltes vegades es fora de casa.  Fabián es el germà d’Alejandra, que fa d’infermer en un hospital i el quart personatge, que no té cap parentesc amb el “triangle” , es una jove anomenada Veronica, que no sabem res d’ella, només que té una moto i coneix un matrimoni que viuen en una casa allunyada del poble. La història, que podria publicar-se a la pàgina de successos de qualsevol mitja de comunicació, passa en un poble rural i petit de Mèxic, a l’actualitat.
Durant la hora i mitja que dura el film, de vegades gris, fosc, tancat,  emboirat i d’altres amb molta llum i amplis paisatges, viurem com he dit el principi, una mena de conte sensual i pervers d’un realisme social i fantàstic on hi ha víctimes i opressors i amb un fort erotisme que es el que controla i fa moure  els personatges d’aquesta, ja dita, trista història.
Tot plegat, ens trobem amb una pel·lícula que no et deixa indiferent, que t’atrapa encara que no vulguis i, possiblement, no agradarà a tothom, però que et tornarà, que la reviuràs.
 
Guillem Terribas Roca, full de Sala Cinema Truffaut



dijous, 5 d’octubre de 2017

01 d'octubre 2017 referèndum a Catalunya.





Algunes imatges del dia 01.10.2017 que es va convocar el poble català a referèndum, per decidir si volíem la independència i la República. L' Estat Espanyol el va prohibir i va enviar 15.000 policies, per reprimir la votació. Finalment més de dos milions de ciutadans tot i els entrebancs, van votar.

dissabte, 30 de setembre de 2017

SUPORT AL PROCÉS SOBIRANISTA Ple absolut en l’acte unitari pel sí a Salt, “gresol de la nova Catalunya”

En un ambient festiu i compromès, es reivindica el “caràcter acollidor del poble català” al parc de la Massana.  Lluís Llach va ser baixa d’última hora.

Els protagonistes dels diferents parlaments Foto: Manel Lladó
Estem enamorats d’aquesta terra i hi volem construir el nostre futur.” Ho va exclamar Fernando Arriola, del moviment Sí, amb Nosaltres , que aplega integrants de la comunitat catalana vinguts d’arreu del món, en el que va ser un crit a favor del dret a decidir que va provocar els aplaudiments dels veïns de Salt, que van omplir ahir al vespre la Massana en l’acte unitari a favor del sí organitzat per l’ANC de Salt i presentat per Guillem Terribas. Amb Arriola hi havia Enric Fontanals, del Ciemen , que va recordar que “la immigració és la part més vulnerable d’aquest procés”. La diversitat que representa Salt, “com a gresol de la nova Catalunya”, es va posar d’exemple més d’un cop en el parlament de Ferran Oliva, de Súmate, que va recordar la Catalunya “terra d’acollida” però sobretot el caràcter inclusiu del poble català i del procés. L’alcalde de Salt, Jordi Viñas, va instar a tenir “fermesa, determinació i dignitat en la recta final”. Per la seva banda, el senador del PDeCAT Sergi Miquel va explicar el canvi de xip d’amics seus arran de la repressió de l’Estat del 20-S. La diputada Titón Laïlla, de Demòcrates, va mencionar Carrasco i Formiguera: “La independència no es demana, es pren.” Molts crits de “votarem”, repetits per un públic compromès i en un acte festiu que va tenir com a escalfament previ l’actuació musical del grup de rap independentista RevoluSonats i la projecció del documental La fuerza del sí , en què diversos testimonis expliquen per què s’han tornat independentistes. El diputat de Junts pel Sí i cantautor, Lluís Llach, va ser baixa. El cantant de Brams i regidor de la CUP a Berga, Francesc Ribera, Titot, va cloure l’acte explicant la decepció del pare, i de tota una generació: “El franquisme no es va morir el 1975.” video

Gemma Busquets, publicat en el Punt Avui 29.09.2017

Presenten el catàleg sobre l’ADAG

El filòleg i historiador de l’art Narcís Selles va presentar dimecres al Museu d’Art de Girona el catàleg de l’exposició ADAG. Autoorganització, lluita simbòlica i pràctica social, que ell mateix ha comissariat i que es pot visitar fins al 5 de novembre. A l’acte, hi van ser la directora del museu, Carme Clusellas, i el cap dels
serveis de Cultura de la Generalitat a Girona, Francesc Ten. En acabat, es va obrir una taula rodona amb els exmembres de l’ADAG Enric Ansesa, Lluís Bosch Martí i Maria Crehuet, l’artista Manel Bayo i el crític Eudald Camps.

Publicat en el Punt-Avui 28.09.2017

dimecres, 27 de setembre de 2017

ESTAT DE SETGE

ESTAT DE SETGE
Etat de siege França, 1973
Direcció: Costa-Gavras
Intèrprets: Yves Montand, Renato Salvatori, Jacques Weber,
O.E. Hasse
Durada: 115 min
Gènere: Drama
Idioma: Francès

De vegades, el temps no passa.
El director greco-francès Konstandínos Gavrás (1933) es va donar a conèixer internacionalment amb el nom de Costa-Gavras i per les seves pel·lícules de caire polític i de denuncia. Un cinema social que mai ha deixat de fer. L’any 1969, Costa-Gavras va començar una trilogia que el va donar conèixer a nivell mundial i també, li va ocasionar algun problema. Va començar amb la mítica Z, amb Yves Montand , Jean-Louis Trintignant, Irene Papas i Jacques Perrin, sobre el cop d’estat dels Coronels a Grècia. La segona va ser La Confesión (L’Aveu 1970) amb Ives Montand i Simone Signoret. En aquesta ocasió Costa-Gravras denuncia les purgues estalinistes que van patir els dissidents del Partit Comunista de Txecoslovàquia, purgues que van passar en el famós Procés de Praga l’any 1952. La tercera és la que avui us oferim en el Cinema Truffaut: Estat de Setge (État de siège 1973). Les dues primeres, Costa-Gavras les va escriure amb la col·laboració de l’escriptor espanyol (exiliat a França durant molts anys) Jorge Semprún. Si us hi heu fitxat, les tres pel·lícules van ser protagonitzades per l’actor-cantant Yves Montand, que compartia les idees del director i que algun problema, també, li va portar en el nostre país. De fet, Z no es va poder estrenar a Espanya fins després de la mort de Franco. El fet curiós, és que la dictadura franquista va voler estrenar La Confesión, però Costa-Gavras els hi va posar la condició que primer havien d’estrenar Z. Per aquest motiu, a Espanya, les tres pel·lícules ens van arribar pràcticament al mateix temps, o sigui, després de la mort del dictador.

Costa-Gavras, com he dit, sempre ha fet un cinema social i de denuncia com per exemple Sección especial (Section Spéciale, 1975, també amb Jorge Semprún) o Desaparecido (Missing 1982), entre moltes d'altres. Estat de Setge, tot i situar l’acció l’any 1970 a Uruguai, va ser rodada a Xile, l’any 1971, durant el govern de Salvador Allende. Curiosament, després del cop d’estat de l’onze de setembre de 1973, va ser prohibit per la dictadura de Pinochet (queda clar que aquesta pel·lícula no agrada als dictadors) i no es va poder estrenar fins l’any 2001 a Xile.

Un funcionari de la CIA, Philip Michael Santore (Yves Montand) és segrestat per la guerrilla Urbana Uruguai. Després d’un interrogatori, es vol pactar amb el govern l’intercanvi del segrestat amb l’alliberació de 150 guerrillers empresonats. Aquest fet porta a una situació de crisis en el govern i a unes conseqüències tràgiques.
La pel·lícula planteja una situació (que una part de la societat catalana ja la va viure i que ara amb els darrers esdeveniments, ens estan portant, una altra vegada, a una situació crítica i d’assetjament per part del govern central) i les conseqüències que se'n deriven, moltes vegades amb brutalitat, de la lluita entre un govern -en aquest cas d’Uruguai que compta amb l’ajuda dels Estats Units- i la guerrilla d’esquerres del Moviment d’Alliberació Nacional-Tupamaros. Exposa les accions de la intervenció política dels Estats Units a l’Amèrica Llatina, ajudant als dictadors (militars) a portar a terme cops d’estats i a violar els drets humans. Una pràctica, aquesta, que encara continua en molts païssos, masses per desgràcia i que semblava que per nosaltres, els catalans, ja formava part del passat.
Que serveixi aquesta projecció, en aquests moments tant importants de la nostra història , de reflexió i, també, de preocupació.

A Costa-Gavras se li va concedir, a Girona, el premi Liber-Press l’any 2005 en l’apartat de Cinema i aquest any 2017, la Generalitat li ha concedit el Premi Catalunya.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Fulla de sala del Cinema Truffaut. 

divendres, 15 de setembre de 2017

SABATES GROSSES, de Ventura Pons. Cinema Truffaut, Girona

SABATES GROSSES
Catalunya, 2017
Director: Ventura Pons
Intèrprets: Joan Pera , Minnie Marx ,Pedro Ruiz ,
Vicky Peña , Amparo Moreno ,Robert Donaldson Oliver , Roser Vilajosana ,Amiran Terekhov ,
Francesca Mc Gill , Inge Ladd

Gènere: comèdia
Durada: 105 min
Idioma: català


MOGUDA A LA CATALANA

 Sens dubte Ventura Pons es el cineasta català que més pel·lícules ha escrit, adaptat, produït i dirigit de la industria cinematogràfica catalana, espanyola i fins hi tot, atreviria dir Europea. També, Ventura Pons, es sens dubte el que més cinema variat ha fet, vull dir que ha tocat tot tipus de gènere.

Ventura Pons (Barcelona 1945) va donar-se a conèixer cinematogràficament (ja tenia un nom en el mon del teatre com adaptador i director) amb un extraordinari documental “Ocaña, retrat intermitent” (1978) sobre un curiós, estripador i provocador personatge, durant la transició espanyola, anomenat Ocaña. Un documental que amb els anys s’ha convertit de “culta” dins el panorama cinematogràfic, no només del nostre país, sinó arreu. Però Ventura Pons, ha realitzat altres interessants documentals com “El Gran Gato” (2002), sobre el malaguanyat cantant Gato Pérez, o “Ignasi M.” (2013), entre altres.

Ventura Pons ha sabut adaptar obres literàries com per exemple “La Rosa del Bar” (1986) de Raúl Nuñez o la exitosa adaptació del llibre de contes de Quim Monzó “El perquè de tot plegat” (1994); de l’escriptor Lluís-Anton Baulenas n’ha adaptat diverses, una d’elles “Amor Idiota” (2004) i de Jordi Punti va adaptar els contes “Animals ferits” (2004) o la novel·la de Ferran Torrent  “La vida en l’abisme” que la va titular “La vida abismal” (2006). També ha adaptat obres de teatre, com la excel·lent adaptació que va fer  de l’obra de Josep Benet i Jornet “Actrius” (1996) i el va tornar adaptar una altra vegada l’any el 1998 amb “Amic/Amat”. De Sergi Balbel li ha adaptar “Carícies” (1997) i “Forasters” (2008), de Lluïsa Conillé va adaptar “Barcelona, un mapa” (2007).

Però on Ventura Pons ha connectat més bé amb el públic en general, ha estat amb la comèdia. La seva segona pel·lícula va ser una comèdia i va arrasar, va omplir les sales de cinema de tot el país amb “El Vicari d’Olot” (1981). Altres comèdies: “Puta Misèria” (1989); “Que t’hi jugues Mari Pili” (1990); “Aquesta nit o mai” (1991); “Any de gràcia” (2011), per citar algunes.

Ventura Pons ha tingut la sort de que els millors actors del Teatre  i del Cinema tant català com espanyol, han treballat a les seves ordres, com Mario Gas, Rosa M. Sardà, Josep M. Pou, Anna Lizaran, Lluís Homar, Jordi Bosch, Amparo Moreno, Viky Peña, Montserrat Carulla, Sergi López, Julieta Serrano,  Joan Pera, Agustín Gonzalez, José Coronado, Maria Barranco, Jordi Dauder, Roger Coma, Mercè Arànega, Mercè Pons, Santi Millan, Cayetana Guillen-Cuervo, David Selvas, Aitana Sánchez-Gijón, Aina Clotet,... i me’n deixo molts i moltes. I molts d’ells i elles han repetit, sobretot la Sardà.

Ventura Pons torna a la comèdia amb la pel·lícula que us oferim en el Cinema Truffaut. El gènere  que s'hi troba millor per poder explicar en tota llibertat i ironia el que veu, sent i viu en el seu entorn. Una vegada més Ventura es passeja pels carrers, places, bars de Barcelona. Una vegada més veurem amb els ulls de Ventura Pons una fauna de gent que fa que la vida sigui més distreta.

Amb “Sabates grosses” Ventura Pons, s’ha deixat de punyetes i ha filmat el que veu, observa i pensa de la situació actual del nostre país d’una manera directa i sense embuts. Amb escenaris molt coneguts per ell, concretament el carrer Casp i el seu entorn. A través de dues porteres, ens assabentarem de l'actualitat i les xafarderies del barri. Ens trobarem amb el típic  fatxa  nostàlgic de torn, que per diners es ven la seva ideologia i religió. A un frare dominic que va a la seva i al darrera de qualsevol cul que es mou (els dos personatges son una clara referència  a els personatges de Kim “Martinez el Facha” de la revista “El jueves”). Tampoc hi falten les relacions entre dos nois joves de molt bon veure. Els pisos turístics. La Jove esquerrana i pràctica.
També hi trobarem en aquesta simpàtica “gamberrada” de Ventura Pons, referències cinematogràfiques o la situació actual de Catalunya, el procés i el referèndum.

El que queda clar es que aquesta nova aventura de Ventura Pons, no us deixarà indiferents, pel que explica i com ho explica.

Una pel·lícula coral, que acaba amb tots els personatges a dins d’una església ballant i cantant amb la cantant Cubana Lucrecia.
Ah! la pel·lícula es parlada en diferents idiomes, majoritàriament en català, però també en anglès, alemany i rus.

Guillem Terribas.  Full de Sala del Cinema Truffaut. 

dimarts, 12 de setembre de 2017

Rosa Sans s’endú el premi de conte curt Es Còdol de Calella

Núria Martí, Guillem Terribas, Maria Mur (finalista), Xavier Trias de Bes,
Josep Espelt, Rosa Sans (guanyadora) i Francesc Vaqué.. Foto: AVAC
Rosa Sans Cesari s’ha imposat en el segon premi de conte curt Es Còdol, que promou l’Associació de Veïns i Amics de Calella (AVAC), amb l’obra No miris al mar. El guardó, lliurat dissabte i dotat amb 200 euros, ha tingut com a jurat Josep Maria Fonalleras, Núria Martí i Guillem Terribas, que també van triar com a finalista Les percepcions de la Dora, de Maria Mur Marco. En total, s’hi havien presentat 15 contes curts inèdits.L’acte es va iniciar amb una presentació de Xavier Trias de Bes, un dels promotors del premi. A continuació, Miquel Esteba, secretari del jurat, va llegir el veredicte, en què Guillem Terribas va fer una valoració general de les obres i Núria Martí va destacar tres obres més que es trobaven entre les finalistes, va explicar els criteris valorats i va analitzar els contes premiats. També hi van intervenir Francesc Vaqué, president de l’AVAC, i l’alcalde, Josep Piferrer, a més de les dues autores premiades, que van comentar alguns detalls dels respectius treballs.
Publicat en el Punt-Avui 12.09.2017

11 de setembre 2017





Possiblement el darrer 11 de setembre reinvindicatiu . Comença la nit del 10 de setembre a les escales de la Catedral de Girona amb la marxa de les torxes i acaba a la tarda del 11 de setembre a Barcelona on s'ha fet la concentració de tots els catalans i part de l'estranger (es diu que érem 1000.000). Una vegada més ha estat una festa civilitzada, solidària, emotiva i reivindicativa. El fragment de musica es d'Ennio Morricone i pertany a la pel·lícula "Novecento".
Guillem terribas

dilluns, 11 de setembre de 2017

ESTIU DEL 1993, el triomf de la humilitat

Àngel Quintana
la tardor del 2010, amb el títol de Sense fronteres, es van organitzar a la Pedrera de Barcelona un seguit de debats sobre el futur d’un cinema català que havia començat a tenir un reconeixement internacional. En la majoria de debats es constatava que, mentre l’etiqueta començava a funcionar, faltava alguna cosa que cohesionés els productes i que donés confiança al públic. Un any després, s’estrenava Pa negre, d’Agustí Villaronga, que trencava el malefici. Aconseguia un cert reconeixement de la crítica i una certa acceptació per part del públic. Pa negre va obrir un camí, però li va faltar un cert reconeixement internacional. Aquest any, l’aparició d’Estiu 1993,de Carla Simon, canvia les perspectives. Per primer cop una pel·lícula amb una meritòria carrera internacional –premis a Berlín, Buenos Aires, Odessa i estrena normalitzada a nombrosos països europeus– aconsegueix captivar i convèncer el públic del nostre país.
Fotograma de la pel·lícula ESTIU 1993
D’altra banda, l’anunci de la seva preselecció als Oscar li obre una hipotètica carrera d’èxit assegurant-se, d’entrada, un lloc destacat en les properes edicions dels Gaudí i dels Goya. La paradoxa és que Estiu 1993 desafia algunes de les normes que tant la indústria com les institucions consideraven infal·libles. És una opera prima, dirigida per una dona, rodada amb un pressupost discret i feta al marge de totes les hipotètiques fórmules d’èxit que estableixen les operacions de màrqueting. Quines són les raons que han motivat que una pel·lícula d’aparença fràgil sigui el miracle cinematogràfic de l’any?
En primer lloc, crec que la clau del seu èxit no és altra que la seva aposta deliberada per la construcció d’una poètica que des de la senzillesa i la sensibilitat arriba a commoure. Estiu 1993 és una pel·lícula narrada des de la perspectiva d’una nena i introdueix una observació del món basada en una certa innocència, mentre mostra el camí cap a una certa maduresa afectiva. La infantesa té alguna cosa del paradís perdut, però també posa en evidència la fragilitat que es manifesta al costat dolç de les coses i s’eclipsa per començar a mostrar-nos que la vida també té un costat amarg. Frida adquireix al llarg de la pel·lícula la consciència de l’orfandat, aprèn a viure amb la nova família però al final plora perquè és impossible tornar enrere i la vida l’ha expulsada cap a un destí del qual ha après a prendre consciència. Aquest retrat del moment en què la infantesa entra en crisi té a veure amb les circumstàncies particulars de Frida i l’experiència viscuda per la seva directora, Carla Simon.
04.07.2017, presentació de la pel·lícula en el Cinema Truffaut. Guillem Terribas
Àngel Quintana, Carla Simon i Bruna Cusí
De totes maneres, més enllà dels temes centrals de l’acolliment, l’orfandat o del fantasma de la sida, Estiu 1993 obre nombrosos processos d’identificació als espectadors. Tots hem estat nens i en les nostres vides sempre hi ha hagut un moment en què la fragilitat que envolta la innocència s’ha esquerdat.
El segon element important d’Estiu 1993 radica en la seva voluntat de no seguir paràmetres establerts i també de no jugar a les fórmules que envolten tota una certa narrativa audiovisual actual. A Estiu 1993 hi ha una construcció dramàtica molt eficient; la pel·lícula toca la sensibilitat però evita completament tota sensibleria i descarta qualsevol cop d’efecte de guió. La vida flueix amb naturalitat. El món rural hi és present sense caure mai en alguna mirada tòpica, ni tampoc en les idíl·liques projeccions neorurals.
Des de la simplicitat, la vida rural és assumida amb tota la seva complexitat, trobant el to just i equilibrat. És una pel·lícula d’autora oberta a tots els públics. El repte no és fàcil, i per això és un veritable miracle.
ÀNGEL QUINTANA, publicat en el Punt-Avui 11.09.2017

dissabte, 9 de setembre de 2017

LA TORNADA (La rentrée) 2017



La tornada del 2017 a la 22. Algunes de les novetats que esntraran a la Llibreria durant la tardor del 2017.

dijous, 7 de setembre de 2017

L' ART DE SER AVI

No sé si molts lectors de El Temps han llegit Victor Hugo. André Gide el definia magistralment com ‘’ le plus grand poète français. Hélas! ‘’ Un dels darrers llibres de Hugo es titula L’art d’être grand-père.
 D’ençà que s’ha jubilat (els vells crooners i els cow boys veterans no es jubilen mai) Guillem Terribas dedica una bona part del seu temps a la seua néta, la Martina. L’avi Guillem no és cap escriptor sinó un enamorat del cinema, un prodigiós animador cultural que ha regentat la llibreria 22. Ha creat el premi literari  Just Manel Casero i ha animat la vida cultural de Girona durant trenta anys.  L’any 2007, va publicar Demà serà un altre dia, una autobiografia entorn dels llibres que va llegir i vendre.
Abans del naixement de la Martina, la gran passió de Guillem Terribas era el setè art. Al llibre Alegra’m la vida, l’autor  ens parla dels films de la seua vida i dels actors famosos que ha tractat. Amic del gran Sergi López, va conèixer Jean-Louis Trintignant, Isabelle Huppert, Ariadna Gil i tants més. Terribas  estableix finalment una llista comentada de 22 pel·lícules que ha vist amb la seua néta.
Que el lector em permeti un record personal. Vint anys enrere, quan la meua neboda Marie ranejava els set anys, recordi que vam mirar junts La vache et le prisonnier amb Fernandel. Durant una colla d’anys la nina va repetir a la gent que el seu actor preferit era Fernandel. Guillem Terribas ens proposa un manual d’optimisme molt sui generis i entranyable dels films que l’han conformat.  No pretèn seguir les petjades d’un Robert Brasillach o d’un Georges Sadoul sinó que ens ofereix una guia amena ad usum delphini. Evidentment, els mainatges no tenen la mateixa preparació intel·lectual que un adult, però no els aixequen la camisa tan fàcilment com ho podríem creure. Als deu anys vaig veure a Massy amb els meus companys Río Bravo, La càrrega de la brigada lleugera i La gran il·lusió.  No he oblidat el nostre entusiasme juvenil.  Durant unes setmanes tots els nostres jocs es van inspirar en les proeses d’Errol Flynn (quina càrrega !) de John Wayne I de l’admirable capità de Boëldieu. No sé per què jo em reservava el paper de Dude ‘’ el borrachón ‘’, àlies Dean Martin.
Gràcies a la Martina i els seus judicis encertats, Guillem Terribas retroba la capacitat d’admiració de la joventut. ‘’ Tenia quatre anys acabats de fer i pensava que era massa per a ella. Però la mainada tenen aquestes sorpreses. ‘’ (pàgina 187) ‘’ De fet la Martina se sap de memòria totes les cançons en anglès. ‘’ (pàgina 188)

Sempre he pensat que el cinema és la millor clau per capir l’ànima d’un poble. Quan has vist les obres d’Ozu, Dino Risi, Jean Renoir i John Ford ets sents com un ciutadà del món sense haver d’empassar-te cap propaganda ben intencionada. Si mai la vida us decep, escolteu un disc de Frank Sinatra i llegiu el llibre d’en Terribas.
Critica de JOAN DANIEL BEZSONOFF a la revista EL TEMPS 04.09.2017

diumenge, 27 d’agost de 2017

García Lorca i la modernitat catalana

Lorca i Anna M. Dali a Cadaqués 1926.
Coincidint amb el 81è aniversari de l’afusellament de Federico García Lorca, decideixo llegir els dos volums de la biografia que Ian Gibson va escriure sobre el poeta andalús a finals dels vuitanta. Entre les nombroses revelacions que ofereix el llibre, hi ha un fet que m’ha sobtat, sobretot en un moment en què l’anomenada catalanofòbia sembla haver-se convertit en una veritable epidèmia dins d’alguns sectors espanyols, mentre que en d’altres sorgeix una certa mania injusta contra alguns dels elements més interessants de la cultura castellana. L’any 1924, Federico García Lorca va viatjar per primer cop a Catalunya. A la Residència d’Estudiants de Madrid va establir una gran amistat amb Salvador Dalí i aquest va decidir convidar-lo a passar la Setmana Santa a Cadaqués. Durant una setmana d’abril, Lorca va descobrir el cap de Creus, que va considerar com un veritable teatre òptic natural. A Cadaqués va conèixer la família Dalí i va fer amistat amb Anna Maria, la germana del pintor. També va conèixer la famosa Lídia de Cadaqués, sobre la qual no pararia de preguntar en la majoria de les cartes que escriuria posteriorment a Anna Maria. Els Dalí van decidir portar Lorca fins a Empúries perquè visités les ruïnes i tots plegats van viatjar fins a Girona per assistir a una celebració a la catedral de Girona. Lorca va quedar meravellat del viatge i va sentir una estranya atracció per l’Empordà, terra que visitaria altres cops. Al final del viatge va escriure a un seu company de Granada dient-li: “Després de la Vega de Granada, no hi ha res més bonic que l’Empordà.” Acabat el viatge, Lorca va visitar Barcelona, on va sentir “el Mediterrani, l’aventura i l’alt somni de l’amor perfecte”.
Àngel Quintana
L’any 1924, Catalunya vivia sota un clima de forta repressió política marcat per la dictadura militar de Primo de Rivera. Malgrat haver rebut el suport de la Lliga Regionalista i certs sectors de la burgesia catalana, Primo de Rivera va dictar l’any 1923 un decret de repressió de tot intent de separatisme per imposar la unitat de l’Estat i censuraria tota possible onada de catalanisme. La seva dictadura va implicar la suspensió de tots els partits catalanistes, l’extinció de la Mancomunitat, la prohibició de la llengua catalana i una forta censura de premsa. Aquell mateix any 1923, Federico García Lorca signaria juntament amb certs sectors de la premsa madrilenya un decret contrari als intents del govern dictatorial encaminats a limitar l’ús de la llengua catalana. Després del seu viatge de Setmana Santa, García Lorca no dubtaria a augmentar el seu odi contra tot intent de repressió del catalanisme, fins al punt d’afirmar que s’havia convertit en un catalanista furibundo i que simpatitzava amb tota aquella gent que “estava tan farta de Castella”. Després d’aquest primer viatge, Lorca tornaria molts de cops a Barcelona. Treballaria amb Margarita Xirgu, amb qui estrenaria, l’any 1927, al Teatre Goya, l’obra Mariana Pineda i l’any 1935, Doña Rosita, la soltera. Sempre mantindria un gran respecte per la llengua i la cultura catalanes, factor alimentat per l’amistat que mantindria amb gent com Sebastià Gasch, per a qui escriuria en la revista, publicada a Sitges, L’Amic de les Arts. Lorca va ser molts de cops a l’Ateneu de Barcelona, li agradava molt visitar la llibreria Verdaguer, dirigida per Anselm Domènech, oncle de Dalí. També sentia una gran passió per la Rambla. Crec que més enllà del seu valor testimonial, el cas García Lorca té un valor exemplar dins els temps que corren, ja que exemplifica el compromís intel·lectual d’un poeta que va comprendre tot allò que, avui, molts es neguen a voler comprendre.
ÀNGEL QUINTANA, publicat en el Pun-Avui 27.08.2017
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/-/1224731-garcia-lorca-i-la-modernitat-catalana.html?cca=1&utm_source=botons&utm_medium=com_epanoticies&utm_campaign=facebook

dijous, 24 d’agost de 2017

Bruce Springsteen - LIVE IN BARCELONA 2016 (complete show) - May 14th, 2016

Recomanacions literaries de l'estiu 2017.

RAC1, Jordi Basté 18.07.2017 

Som a l’estiu i, per molts, a part de ser l’època de les vacances, és l’època de llegir els llibres que no hem pogut llegir durant l’any, pels motius que sigui. Avui volem recomanar-vos-en uns quants. Per a tots els públics i per a tots els gustos. Aquestes són les recomanacions del Guillem Terribas, de la 22 de Girona.
El llibre de l’estiu.
“Patria”, de Fernando Aramburu. És un llibre que ja té un recorregut però que val la pena recordar.
Llibres que continuen atrapant als lectors.
“La senyora Stendhal”, de Rafel Nadal.
“Quan arriba l’ombra”, de Jaume Cabré.
“Tierra de campos”, de David Trueba.
“El monarca de las sombras”, de Javier Cercas.
“Els vells amics”, de Sílvia Soler.
“Nosaltres dos”, de Xavier Bosch.
”El navegant”, de Joan-Lluís Lluís.
Novel·les d’estiu.
“Sota l'aigua”, de Paula Hawlins (la mateixa de “La noia del tren). Neil Abbot, uns dona que abans de morir truca a la seva germana Julia i, aquesta ignora la trucada.
“Individus com nosaltres”, de Ferran Torrent. Encara no fa un mes que el vam tenir. Històries valencianes de corrupció i de tràfic d'influències. Recupera personatges d'anteriors novel·les. 
“La sorra vermella”, de Josep Navarro Santaeulàlia. Ambientada el 1941, dos personatges tornen clandestinament a Barcelona, per trobar a una nena petita i una noia afusellada per les tropes franquistes. Ben escrita i ben explicada.
Infantils i juvenils.
“Talpet terratrèmol”, d'Anna Llenas, un llibre per a primers lectors on predomina la il·lustració.
”El Capità Calçotets". Aquest personatge creat per Day Pilkey i que ara s'ha posat de moda a través de la pel·lícula que s'està projectant aquests dies. Han sortit molts llibres i uns d'ells és “Endevinalles. Enigmes i rialles amb el Capità Calçotets”.
Dos títols per a més grans.
”L'Illa Paidonèsia”, d'Oriol Canosa, amb il·lustracions de Gabriel Salvado. Premi Josep M. Folch i Torres 2016.
”Els perseguidors de paraules”, de Marc Artigau, amb il·lustracions de Màriam Ben-Arab. Ja van a per la tercera edició.
Llibres de lladres i serenos. Novel·la policíaca, novel·la negra...
”La substància del mal” (en català, Rosa dels Vents; i en castellà, Alfaguara), de Luca d'Andrea. Primer thriller d'aquets escriptor italià nascut l'any 1979. L'han comparat amb Stephen King i Jo Nesbo. 1985, durant una gran tempesta, tres personatges són assassinats. 30 anys després es resoldrà el cas.
”Ho sé tot de tu”, de Claire Mackintosch, en català editat per La Campana. En canvi, en castellà, editat per Debolsillo, porta per títol “Te estoy viendo”. “I see you”, l'original (Et veig). Thriller psicològic. La protagonista veu en els anuncis del diari la seva foto. Coincidència? Un error? o alguna cosa més? Les respostes: llegint el llibre.
Llibres fantàstics, de ciència ficció.
Dels molts, un clàssic editat per Ediciones B, un volum de 600 pàgines que pertany a “Crónicas vampiras", escrit per Anne Rice (“Entrevista con el vampiro”) i que porta per títol “El príncipe letal y los Reinos de la Atlántida”.
        
Còmics.
En ressaltarem un d’editat per l'editorial basca Astiberri, que ara està recuperant material de còmic americà independent. El títol “Sex Criminals”. “Volum 1: Un truco sucio”. De moment la sèrie és oberta. De Matt Fraction i Chip Zdarsky. De què va? Doncs d’un Home i una dona quan fan sexe, el temps es congela, menys ells i llavors aprofiten per fer malifetes.
Llibres de fons, d’aquells per tornar a llegir.
”Cien años de soledad”, de Gabriel Gárcia Márquez. Ara que es celebra 50 anys de la seva publicació se n'ha fet una edició especial.
”Memorias de Adriano”m de Margeritte Yourcenar. Un clàssic per llegir i rellegir. Hi ha versió catalana i castellana, aquesta darrera amb traducció de Julio Cortázar.
”Jo confesso”, de Jaume Cabré. Una llarga i profunda història on passa de tot i més.
”La ciudad de los prodigios”, d'Eduardo Mendoza. La Barcelona de finals i del segle XVIII i principis del dinou. Per entendre moltes coses actuals.
”Vuitanta-sis contes”, de Quim Monzó. Una recopilació que la va fer el propi Monzó ara fa uns anys i amb alguns retocs, del propi autor, en el llenguatge.
”Carol”, de Patricia Highsmith. La novel·la que va escriure amb pseudònim per tocar un tema tabú en aquella època, anys 50, a Estats Units: la relació entre dues dones. Una gran història d'amor. En català a L'Avenç i en castellà Anagrama.
”2666”, de Roberto Bolaño. L'obra pòstuma d'aquest malaguanyat autor Xilè. Ara reeditada per Alfaguara.
        
Llibres per a lectors exigents.
”Clarisa”, de Stefan Zweig. Filla d'un militar austríac i enamorada d'un socialista francès. Esclata la Gran Guerra i la noia que està embarassada decideix tenir un fill de l'enemic.
”Mística conilla”, de Jordi Lara, editat per 1984. El llibre aplega sis relats llargs, que tenen la mateixa intensitat com si es tractés d'una novel·la. Les edats de la vida, el misteri de l'art o l'amor pel país, són alguns del temes que tracta.
”Dies de pluja”, de Karl Ove Knausgard, escriptor noruec, que fa pocs dies va estar per Barcelona parlant dels seus llibres. Aquest és el cinquè volum d'una saga anomenada "La meva lluita", una mena d'autobiografia novel·lada. Ara està acabant d'escriure el sisè i últim volum.
“Elena Ferrante, escriptora italiana (hi ha qui diu que és un home) es va donar a conèixer amb la sèrie de quatre de llibres "L'amiga genial", “Història del nou cognom", “Una fuig, l'altra es queda" i "Història de la nena perduda", editats per La Campana, en català, Lumen, en castellà. Ara l'editorial Navona ha recuperat una trilogia que ha traduït al català l'escriptora Anna Carreras amb els títols de "L'amor que molesta", "Els dies de l'abandonament" i "La filla fosca".
”El cel segons el Google", de Marta Carnicero. Aquesta jove escriptora amb la seva primera novel·la ens parla de la fidelitat i la paternitat. També sobre la vida mateixa i la importància de la literatura.
I un per fer-nos pensar i reflexionar, “La voluntat de comprendre. La filosofia en minúscula”, de Xavier Antich.
        
El Premi Llibreter.
Millor novel·la en català: “Els estranys”, de Raül Garrigasait, editada per 1984.
Altres literatures: “Estirpe”, de Marcello Fois, editat per Hoja de Lata.
Àlbum il·lustrat: “El banc blau”, d'Albert Asensio, editat en català i castellà per Babulinka.
Biografies.
”Ara comença tot”, de Lluís Homar.
”El cavaller Floïd”, de Genís Sinca. Biografia del mecenes Joan B. Cendrós.
”Xirinacs. El profestisme radical i no violent”, de Lluís Busquets.
”Howard Hawks, el camelón de Hollywood”, d'Albert Galera, un estudiós del cinema. “Río Bravo”, “L'esport favorit de l'home”, “Quina fera la nena”, “El son etern”, “El Dorado”, “Terra de faraons”, “Bola de foc”...
”Incluso la verdad”. Història secreta de ‘Lo niego todo" (el seu darrer disc). Joaquín Sabina/Benjamín Prado.
I parlant de música:
”La música i nosaltres. Una mirada als anys de la transició”, de Vicenç Pagès. Fotografies de Francesc Fàbregas.
        
Llibres d’autoajuda.
Un de la Marie Kondo, una jove japonesa que ha venut més de 3 milions  d'exemplars d’aquest llibre que porta per títol “La màgia de l’ordre. Eines per ordenar casa teva i la teva vida”, editat per Ara llibres.
        
Llibres de cuina.
Dels molts i variats que hi ha, un que ho té tot i és fàcil de cuinar: “Cassoles de Girona. Receptes tradicionals a foc lent”, d’Abraham Simon-Ferré i editat per Viena edicions.
”Anarkia”, un llibre que és un luxe per l’edició i la presentació, editat per Montagut Editores. També és una meravella el que hi ha dins. Una obra del jove del Celler de Can Roca, en Jordi Roca. Postres extraordinàries i imaginatives. Més de 500 pàgines i un preu que està a l'alçada del que s'ofereix, 95 €.
        
Llibres de poesia.
”Dies d'agost”, de Susanna Rafart. Prosa poètica. Intimista. Reflexions,

”Em dic la veu”, de Rosa M. Font.
”La ciutat cansada”, (Premi Carles Riba 2016) de Maria Cabrera.
”Josep Carner. Llibres de poesia 1904-1924”, una edició crítica molt ben editada (Ed. 62) a cura de Jaume Coll.
        
Llibres amb efemèride.
Centenari del naixement de:
Gloria Fuertes. “Geografia humana”, “Otros poemas”.
Juan Rulfo. “Pedro Páramo”.
Palau i Fabre. “Poema del Alquimista”.
150 anys del naixement de:
Prudenci Bertrana. “Josefat”, “Tots els contes”. L' editorial Ela Geminada ha recuperat tots els títols.
        
Alguns autors de la casa.
”Només seran quatre gotes”, de Mònica Usart.
”Un home cau”, de Jordi Basté i Marc Artigau. L’investigador Albert Martínez.
”On em portin els ametllers”, de Bàrbara Julbe.
”Com es vull una granota i altres relats”, d'Òscar Andreu.
”Curs de feminisme per microones”, de Natza Farré.
”Pit i amunt”, del Benet Iñigo.
”Els coixinets”, de Joan Maria Morros. Acaba de sortir editat per Columna.