dijous, 2 d’abril de 2020

La LLIBRERIA 22 en temps del Coronavirus



Realitzat el primer d'abril de 2020, durant la segona quinzena del confinament del virus del Coronavirus que va paralitzar la ciutat de Girona i el món sencer. Tornarem, es un cant a l'esperança de que tornarem a obrir, tornarem a vendre llibres, tornarem a fer presentacions. La Llibreria 22 tornarà a estar viva i al servei de la gent, com fa ja 42 anys.
Guillem Terribas fa unes recomanacions i, també a realitzat el vídeo.

divendres, 27 de març de 2020

David Nel·lo i Guillem Terribas - Literatura a domicili



Presentació del llibre "Les amistats traïdes" del Premi Sant Jordi David Nel·lo amb el llibreter Guillem Terribas (Llibreria 22).
Literatura a domicili: les millors veus de la  literatura catalana, al canal d'Òmnium Cultural.

divendres, 20 de març de 2020

CORONAVIRUS / COVID 19, el virus que canviarà el món.





A Girona, la Llibreria 22, Guillem Terribas, es viu el confinament del Coronavirus. Va començar el dissabte 14 de març de 2020 i no se sap quan acabarà. El llibreter Guillem Terribas parla sobre els llibres i les llibreries.

diumenge, 15 de març de 2020

CRÒNICA DE LA SETMANA LITERÀRIA: Petons i abraçades / Llucia Ramis

En només tres dies, les conven­cions socials ja no són les que eren. Dilluns al vespre, em pregunto què passarà quan creui la porta giratòria de l’hotel Palace. Núria Pradas està a punt de rebre el premi ­Ramon Llull per la novel·la Tota una vida per recordar (Columna). Hi ha molts convidats, entre els quals Ada Colau. Aquest matí, tres regidors de l’Ajuntament han estat confinats per coronavirus, i em consta que l’alcaldessa fa temps que ja no dona la mà a ningú. Però com actuarem els altres en veure’ns? El gest de fer-se dos petons és tan mecànic que, davant d’un conegut (i aquí ens coneixem tots), l’únic que pots fer és la cobra, si s’inclina cap a tu. I apartar-te, aquest dilluns al vespre, encara genera bromes i comentaris jocosos sobre paranoies i exageracions.
Mariàngela Villallonga, Ada Colau, Josep Creuheras
 i Núria Pradas

Entre les meves fòbies no hi ha la hipocondria. I, com que em fa més por quedar malament que la malaltia, mentre prenem un aperitiu al gran saló encatifat accepto besar a les galtes l’artista Joan Pere Viladecans i el periodista Rafael Vallbona, també el llibreter Guillem Terribas i el secretari general del Gremi d’Editors, Pep Lafarga. Beso el president del Gremi, Patrici Tixis, i conec Laia Aguilar, la primera dona que ha obtingut el Josep Pla des del 2010, amb Pluja d’estels . “Potser estic essent negligent o imprudent?”, em dic mentre planto dos petons a Rafel Nadal, que acaba de publicar Mar d’estiu a Univers. I també faig dos petons a Jordi Cabré, i a l’autora Núria Esponellà i a Pere Puigbert, fundador de Fruites Núria, que diu ser el col·laborador més antic de RAC1. Amb Carme Riera ens saludam a la mallorquina. Això vol dir: a distància, aixecant les celles i una mica el cap. De lluny, veig altres membres de jurat, com Gemma Lienas, Emili Rosales o Pere Gimferrer. També el president de Planeta, Josep Creuheras.
continua  https://www.lavanguardia.com/cultura/20200314/474114725901/petons-i-abracades.html


Llucia Ramis / la vanguardia 14.03.2020

* Aquest va ser el darrer acte que es va poder fer on encara hi havia gent i abraçades. Després, a partir del divendres 13, la cosa va quedar totalment confinada. Tothom a casa i a fer bondat,

dimarts, 18 de febrer de 2020

Adeu a La Penyora

Jordi Grau
Quan passen aquestes coses t’adones que t’has fet gran i que allò que sempre havies conegut i ara desapareix s’emporta una part de la teva vida. La Penyora ha tancat. El restaurant inclassificable de l’antic “carrer dels torrats” ha tancat portes sense avisar ningú però deixant-nos orfes de l’acolliment que senties quan traspassaves el llindar de la seva porta.
He escrit que és (era) un restaurant inclassificable perquè no té comparació i per això penses que sense en Lluís i la Consol podria continuar havent-hi un restaurant en aquell local, però ja no seria el restaurant que hem conegut i estimat i que ha omplert moltes estones de la nostra vida en els darrers quaranta anys. Vaig conèixer en Lluís Llamas a Ràdio Girona al final de la dècada dels setanta. Ell, després d’haver voltat món però sense arribar a la trentena, va ser contractat i enviat pels propietaris de Radio España de Barcelona per dinamitzar Ràdio Girona, emissora que era propietat de la marca barcelonina en mans de Ramón de Rato –pare de Rodrigo Rato, ara a la presó– i Rodríguez San Pedro, aquells banquers a qui Franco va fer empresonar. Poca cosa va aconseguir dinamitzar en Lluís a l’emissora perquè va ser rebut com un espia que venia a canviar-ho tot, com segurament tocava. Però ens vam fer amics i vam parlar molt. Es va enamorar de Girona i poc després va tornar amb la Consol Ribas a la ciutat on, després d’un intent de negoci de bugaderia, van obrir La Penyora. Encara recordo les patates amb crema d’anxoves dels primers temps. Una cuina d’autor, mai tan ben dit, d’exploració, d’experimentació, però sempre de primer nivell gastronòmic.
La Consol i en Lluís a l'entrada de la Penyora.


Amb un personal divertit i sorprenent. Cada dinar o sopar era per si mateix una experiència: per en Lluís i la Consol, pel que cuinaven, pel personal que hi podies trobar, per tot... Amb en Lluís conversar és un plaer. A La Penyora o al mercat del Lleó, on el trobaves cada dia cap al migdia, recollint els encàrrecs, perquè sempre ha fet cuina de mercat, creativa, però amb productes que es poden reconèixer. En Lluís ha fet setanta anys i diu prou. De la cuina.
Pepe Sales 2019. Tot de voluntaris per una moguda made in Conso&Lluís.
Però ara ell i la Consol tindran més temps, des del Pont Major, per parir idees i continuar amb el festival d’art independent Pepe Sales, també imprescindible, també inclassificable. Trobarem a faltar La Penyora; continuarem disfrutant d’en Lluís i la Consol.
Jordi Grau, el PuntAvui 16.02.2020


GRÀCIES PARELLA
* No sé quan vaig conèixer a la parella Consol&Lluís, el que si sé es que d'una manera o altra sempre han estat present en els darrers 40 anys de la meva vida en diversos esdeveniments, tant personals com compartits, sigui a través de sopars amb amics, celebrant un aniversària, la fi d'una presentació de llibre o pel·lícula. La festa del meu 50 aniversari. Diversos sopars després del premi Casero. També en sopars tertúlies que durant alguns anys van organitzar aquesta distreta parella. Sopars que consistien en convidar a un personatge a que durant el sopar parles de teatre, de viatges, de pintura, de llibres o de cinema i els altres comensals havien pagat per assistir a la tertúlia i sopar. A mi em van convidar a parlar de cinema. Va ser una magnifica vetllada. 

La Consol i en Lluís, son generosos, divertits, optimistes, exagerats, organitzadors, punyeteros. Tenen una capacitat de convicció, de creació i de convèncer admirables.
A la Penyore hi hem fet i ha passat de tot. Això ningú ens ho treurà.
Mai oblidaré una memorable nit sopant a la Penyora amb el gran actor francés Jean-Louis Trintignant i el també actor (gran amic) català i si voleu també francés, Sergi Lopez.  
Per tant sempre ens quedarà la Penyora i la Consol i en Lluís tenen marxa per estona. Ja ens podem agafar perquè ara seran imparables.
Moltes gràcies parella i com sempre a la vostra disposició.
Guillem Terribas 
en Lluís i la Consol a la Penyora. Foto: Xavi Castillón.

Restaurant obert en la memòria
Una nit vam passar amb uns amics per davant del restaurant La Penyora (al carrer Nou del Teatre, de Girona, també anomenat extraoficialment el carrer dels Torrats en una època en què s’hi concentrava la vida nocturna de la ciutat) i vam trobar-lo tancat. Ens va estranyar perquè no era el dia habitual de descans (el dimarts) i no hi havia cap cartell que anunciés un període de vacances. Poc després, de fet aquella mateixa nit, ens vam assabentar que en Lluís (Lamas) i la Consol (Ribas) havien tancat el restaurant. Tal cosa ens va estranyar molt més, tot i que, fent comptes sobre l’edat dels propietaris, vam adonar-nos clarament que podien jubilar-se. Tanmateix, ens semblava que no ho havien de fer mai, que La Penyora no es tancaria mai, que en Lluís i la Consol, incombustibles, sempre hi serien per acollir-nos, que ell continuaria fent a la cuina i que ella ens vindria a demanar què volíem menjar. A qui ens ho va dir, li vam fer una petició sabent de la seva confiança amb la parella: que els preguntés si podien preparar-nos “l’últim sopar”. 
Continua  https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1754684-restaurant-obert-en-la-memoria.html
IMMA MERINO publicat en el Punt Avui 10.03.2020



 LA PENYORA
Fa pocs dies em va arribar a les mans la Guia d’establiments emblemàtics i singulars, una iniciativa de l’Ajuntament de Girona a traves de l’Àrea de Promoció econòmica, Desenvolupament local, Turisme i ocupació. El mèrit de la publicació que ara arriba en paper però que és accessible en format digital és que aplega, posa junts, un conjunt d’establiments singulars del comerç de la ciutat; les tipologies d’establiments que es presenten acrediten la diversitat i la qualitat de l’oferta a la ciutat i se’n destaca l’antiguitat emblemàtica (més de 50 i més de cent anys) i la singularitat. És evident que en un repàs a fons sabríem trobar algunes absències notables i poc justificades però he d’insistir que el que és important és els que hi són no pas els que per una raó o altra no hi són.Continua  https://www.blogger.com/blogger.g?rinli=1&pli=1&blogID=1430932478799843024#editor/target=post;postID=1654030341510688952;onPublishedMenu=allposts;onClosedMenu=allposts;postNum=2;src=postname
JOAQUIM NADAL, publicat en el Diari de Girona 06.03.2020 i extret del blog de Quim Nadal.

dissabte, 1 de febrer de 2020

ELS 22 TÍTOLS DE LA 22 DEL 2019 i Més. Promoció Hivern 2020





Els 22 títols que han estat importants durant l'any 2019 a la Llibreria 22 de Girona. També hi han recomanacions de llibres per passar millor l'hivern. Finalment, també hi han imatges de presentacions de llibres a l'espai 22 de la Llibreria 22.

De lectors; de llibreters.

Lluís Hernàndez.
Xerrada distesa en un vespre agradable amb un llibreter. (I cinèfil, gestor i animador cultural, avi, escriptor, pintor, marit… Però, especialment, llibreter). Es parla de llibres; i de lectors; i de compradors de llibres, i de visitants ocasionals de llibreries. Els llibreters, confessa, no llegeixen tot el que els arriba. Si de cas, i ja és molt, es llegeixen les contraportades. En una llibreria com la seva, diu, hi arriben cada dia uns cinquanta llibres. Cada dia. Cinquanta. Llegir cinquanta llibres al dia és, òbviament, impossible. Llegir, i entendre, i valorar, cinquanta contraportades… és una feinada. No és impossible: és una bogeria. Els llibreters, confessa (i es resigna!) no poden llegir (ni haver llegit) els llibres que tenen als prestatges. Una llibreria com la seva té uns quaranta o seixanta mil llibres. Seixanta mil! Un lector que llegís 300 llibres l’any (1 al dia, més o menys), durant cinquanta anys de vida lectora trigaria quatre vides per llegir seixanta mil llibres. Quatre vides de cinquanta anys lectors.
En el circuit editorial actual, segueix dient el llibreter, hi ha uns tres-cents o quatre-cents milers de llibres vius, de llibres que són vigents en el catàleg d’alguna editorial i que, per tant, pots demanar a la llibreria i tenir-los a casa en un parell de dies. (Una llibreria (molt) ben assortida no té a les prestatgeries sinó una desena part d’aquesta oferta, recordem). Un (molt i molt eficient) lector que no fes altra cosa sinó llegir en podria llegir una quarta part.
La resta de llibres no els podria llegir.


Un lector normal (un molt bon lector) pot llegir una cinquantena de llibres l’any. Són 50 sobre els 40.000 de la llibreria, sobre 400.000 de l’oferta viva, sobre (milions?) de llibres existents, disponibles en biblioteques i arxius, sobre (més milions? de llibres que ja han desaparegut…)
Potser hauríem de recordar una cosa òbvia i oblidada: no llegim per mantenir viva una biblioteca o una tradició cultural. Llegim per al nostre propi i personal plaer, per al nostre propi enriquiment personal (que sovint compartim amb els nostres amics, és clar).
No llegim per fer-nos més bones persones, ni per suprimir la injustícia o la misèria. Són altres lluites, aquestes. Tampoc no llegim per fer amics, o per obrir-nos al món. Tampoc. A més, hi ha milers (em quedo curt?) de llibres perversos, escrits per odiar, per fer mal.
Tant li fa si llegim un llibre al dia o deu. (Si traiem un got d’aigua del llac o en traiem deu). La nostra història, la nostra cultura, és massa gran (‘molt’ massa gran!) per a una persona, per a qualsevol persona.
Llegir ens fa (ens pot fer) més rics, més lliures, més savis. O menys avorrits.
Simplement, i és molt.
Lluís Hernàndez,  del seu bloc "A contra mà". http://www.lhs.cat/

dijous, 23 de gener de 2020

EL "GLÒRIA", el seu pas per Girona



Les tempestes d'aigua, vent i neu dels dies 20, 21, 22 i 23 de gener de 2020, tenen un nom "Glòria". Tot Catalunya va patir embestida ferotge d'aquesta tempesta. Son imatges recollides a Girona Capital. Guillem Terribas.

dimecres, 8 de gener de 2020

Premi Nadal / Josep pla 2020: Pòquer de polítiques, parella d’autores

La vetllada del Pla i el Nadal reuneix la vida literària barcelonina.

Anna Mir, premi Nadal amb "Mapa de los afectos" i Laia Aguilar
Premi Josep Pla amb  "Pluja d'estels".
Teresa Pàmies, Maria Àngels Anglada, Olga Xirinacs, Maria Mercè Roca, Carme Riera, Isabel Olesti, Empar Moliner, Eva Piquer i Llucia Ramis. Són les escriptores guanyadores del premi Josep Pla. Carmen Laforet, Elena Quiroga, Dolores Medio, Lluïsa Forrellad, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, Carmen Gómez, Rosa Regàs, Lucía Etxebarria, Angela Vallvey, Maruja Torres, Clara Sánchez, Alicia Giménez Barlett, Carmen Amoraga i Care Santos. Són les guanyadores del premi Nadal. A priori, refiant-me d’una suposada bona memòria, pensava que mai s’havia donat el doblet de dues guanyadores la nit del dia de Reis a l’hotel Palace. M’equivocava. Tres vegades, s’ha produït. L’any 1994, Carme Riera i Rosa Regàs. L’any 2002, Eva Piquer i Ángela Vallvey. I l’any 2010, Llucia Ramis i Alicia Giménez Barlett. Qui sap si aquesta nit...
En els premis literaris els polítics acostumen a deixar-s’hi veure. M’expliquen que aquesta nit la classe política tindrà una alta representació femenina: Ada Colau, Mariàngela Vilallonga, Núria Marín i Teresa Cunillera. Si venen totes quatre serà un pòquer bastant insuperable. Sento que a Pere Gimferrer li xiuxiuegen el menú de la nit: “Hi haurà peix”. “Ah, sí? Quin peix?” “Serà calent, no pateixis. I per postres hi ha poma”. A la taula de periodistes algú farà una observació: “Aquest menú sembla del 1954”. Ho diu en positiu, que consti en acta.
Veig Núria Marín, primera carta del pòquer. Joaquim Nadal, Miquel de Palol, David Cirici, Sebastià Alzamora, Martí Gironell, Gerard Quintana, Carme Riera, Víctor Amela, Enric Calpena, Isona Passola, Hèctor Bofill, Jenn Díaz, Eva Piquer, Ada Castells, Alicia Kopf, Paula Bonet... L’abric de pells del comte de Sert em deixa estabornit. Guillem Terribas i Lluís Morral, dos llibreters amics que arriben junts. Veig la consellera de Cultura, segona carta confirmada. M’expliquen que Care Santos acaba d’explicar un
acudit. Això és un home que entra en una llibreria i demana que li recomanin alguna bona novel·la d’Ernest Hemingway. “Tenim El vell i el mar ”. “Ah, doncs doni’m El mar, sisplau”.
El gran Pepe Ribas conversa amb els no menys grans Javier Aparicio i Álvaro Colomer. “Espero que el nou ministre de Cultura estigui a l’altura. De moment ja ens n’han encolomat un d’Universitats que deunidó...” Es refereixen a Manuel Castells i entenc que no és sant de la seva devoció. De reüll veig que Teresa Cunillera ja ha arribat. Només en falta una. Joan Safont m’explica que, gràcies a uns diaris ocults, fa poc ha descobert que la seva tieta era una fidelíssima de Bocaccio. És bonic descobrir les vides ocultes dels que crèiem conèixer bé. Les novel·les n’estan plenes, d’aquesta mena d’històries.
Just abans d’entrar a sopar detecto el periodista que és famós per guardar-se ametlles, cacauets i patates fregides a les butxaques en tots els refrigeris i vernissatges a què assisteix, que no són pocs. Artur Mas i la seva dona també són ja al pis de baix, on hi ha el bar, aquell reservat del vell Ritz que per anys que passin sempre em crida l’atenció. La Cèlia, la fotògrafa del diari, em dona l’avís definitiu, l’alcaldessa Colau ja és a l’hotel. Pòquer completat. Aquestes festes han sigut mogudes per a Colau. “Doncs a mi m’agrada molt el que va escriure sobre la seva operació, el masclisme imperant i tanta inhumanitat”. És una editora qui m’ho confessa i, secretament, no puc estar-hi més d’acord. Ja està tothom assegut. Em diuen a cau d’orella que potser aquest any els dos guardons també tinguin “accent femení”. “Què és això de l’accent femení? Això sona fatal, tu!”, diu una membre de la conversa. Doncs sí, sona fatal. Allò de la literatura femenina ja ho tenim més que superat, oi?
TONI VALL diari Ara 07.01.2020

“Paràsits”, millor film estrenat a Girona EL 2019 segons el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.


Paràsits” , dirigida pel sud-coreà Bong Joon-Ho i avalada amb la Palma d’Or del festival
de Canes, és la millor pel·lícula estrenada l’any 2019 a Girona a parer del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona i programa el cinema Truffaut. El film, una faula tremenda sobre la divisió social en classes i la lluita per la supervivència, va rebre 45 dels 70 vots possibles en una votació en què hi van participar set membres del col·lectiu: Anna Bayó, Jordi Camps Linell, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Àngel Quintana, Paco Vilallonga i Guillem Terribas.
“Once upon a Time in Hollywood”, amb la qual Quentin Tarantino evoca el Hollywood del final dels anys seixanta, va ser la segona pel·lícula més valorada amb 39 vots mentre que la sensibilitat amb la qual la francesa Celine Sciamma mostra la relació amorosa entre una pintora i la seva model a “Portrait d’une jeune fille en feu” va
ser reconeguda amb 36 vots i, per tant, ocupa el tercer lloc de la llista. Més enrere i, sense gaires vots de diferència entre elles, consten les pel·lícules “An Elephant Sitting still” (26), òpera prima sobre la Xina actual d’un jove cineasta, Hu Bo, que va suïcidar-se després de rodar-la; “The Marriage Story” (24), una producció de Netflix dirigida per Noah Baumbach, que hi aborda el dolor d’una separació; “Le livre d’image” (24), l’assaig fílmic amb el qual Jean-Luc Godard reflexiona sobre el món a partir d’una diversitat d’imatges pre-existents;  “Joker” (21), l’aproximació psicològica de Todd Phillips i l’actor Joaquin Phoenix al cèlebre antagonista de Batman, i “Il traditore” (21), amb la qual el gran Marco Bellocchio fa una reconstrucció poderosa del macrojudici de l’any 1992 contra la màfia siciliana que va ser instruït pel jutge Falcone a partir de la delació de Tomasso Buscetta. Amb 13 punts va quedar el film de nacionalitat Noruega   "Utoya 22.Juli"  de Eric
Poppe i en el número 10 amb 8 punts "Midsommar" pel·lícula d'America del Nord del 2019 i dirigida per Ari Aster.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 03.01.2020.
LA MEVA VOTACIÓ:

GUILLEM TERRIBAS
01.DIAS DE LLUVIA EN NOVA YORK
02. UN AMOR IMPOSIBLE
03. RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS
04. JOCKER
05. LOS HERMANOS SISTER
06. ÉRASE UNA VE EN HOLLYWOOD
07. MULA
08. LA HIJA DE UN LADRON
09. PARÁSITOS
10. HISTORIA DE UN MATRIMONIO


* Va de menys a més. Historia de un matrimonio es la més valorada,


dimarts, 7 de gener de 2020

Full de Sala Cinema Truffaut CURIOSA

CURIOSA 
França, 2019
Direcció: Lou Jeunet
Intèrprets: Noémie Merlant, Niels Schneider, Benjamin Lavernhe,
Gènere: Drama
Durada: 107 m.
Idioma: Francès (VOSE) 

Jocs prohibits

ECinema Truffaut inicia l’any amb una pel·lícula francesa, que acompanyarà en la programació que us estem oferim, la també pel·lícula francesa Retrato de una mujer en llamas, que curiosament totes dues parlen de l’alliberament de la dona i, totes dues, estan interpretades per l’actriu francesa Noèmie Merlant. També, totes dues estan dirigides per directores franceses.
Curiosa, es el primer llargmetratge (fins ara havia dirigit i escrit TVmovie) de la cineasta i guionista francesa Lou Jeunet i ens explica la història de l’escriptora francesa Marie de Régnier (20.12.1875 / 06.02.1963) filla del poeta cubà José M. de Heredia. Això va propiciar que, ja de molt jove, tingués contacte i relacions amb escriptors com Paul Valéry o Pierre Louys. Marie Régnier va ser una poetessa i novel·lista considerada de les més dotades de la seva època. L’any 1918 va rebre el Gran Prix de literàture de l’Académie Françoise i el 1958 Gran Prix de Poesia. La seva vida privada va ser molt tumultuosa, confusa i escandalosa en aquells moments (i en els actuals, encara ho seria en segons quins ambients). Es va casar amb el poeta Henri de Régnier i van tenir un fill a qui li van posar el nom de Pierre. Es diu que aquest fill era fruit de la relació que va tenir amb l’escriptor Pierre Louys. De Pierre Louys, recordem que va néixer a Gant (Bèlgica) el 1870 i va morir a Paris l’any 1925, on havia viscut pràcticament tota la vida. Escriptor i poeta entusiasta de l’erotisme i del cos femení, Louys va publicar diversos llibres de temàtica eròtica com “Astarte” (1896). L’any 1884 va publicar una col·lecció eròtica de 142 cançons titulada “les cançons de Bilitis”, de la qual l’any 1977 el fotògraf David Hamilton en va fer una pel·lícula. El 1896 va publicar Aphrodite, que també es va portar al cinema l’any 1982 per Robert Fuest. De totes maneres la seva novel·la més coneguda la va publicar l’any 1898 amb el títol de La femme et le panten, que s’ha portat diverses vegades al cinema, essent les versions més conegudes les realitzades l’any 1959 per Julien Duvivier i interpretada per la Brigitte Bardot; la de l’any 1935 dirigida per Josep Von Sternberg amb el títol de “The devil is a Woman” amb la Marlene Dietrich i encara l’any 1977 Luis Buñuel en va fer una altra versió amb el títol de Cet obscur objet du désir, amb Angela Molina i Carole Bouquet. Pierre Louys era un gran amant de la fotografia i té un llibre anomenat Ouvre Erotique, que surt referenciat a la pel·lícula.
De fet Curiosa, amb guió de la mateixa directora, s’inspira en la relació entre Marie (molt ben interpretada per Noémie Merlant) i Pierre Louys (amb una interpretació impecable de Niels Schneider). Una relació complicada protagonitzada pel desig i el sexe. Un relació d’amor foll i d’adulteri. D’amants i desamats.
El film narra la relació de Marie i el seu marit Henri de Régnier, amb qui es va casar per imposició i interessos econòmics de la seva mare i al que mai va estimar. El seu gran amor es el poeta escriptor Pierre Louys, un seductor que gaudeix de la vida, de les dones i de la fotografia. Tenen una relació on el cos, el desig i les imatges protagonitzaran tota la seva existència. Viuran per estimar-se i observar-se. Pierre fotografiarà a la Marie de totes les maneres possibles. Totes les posicions i formes del seu cos. Al igual que va fer amb altres dones amb les que Pierre havia mantingut relacions, el poeta guarda en àlbums totes les fotografies.
La pel·lícula també es un cant a l’alliberació del sexe, de les bones “costums” i de trencament amb la hipocresia. És una nova manera de viure i de veure la vida. És la bellesa dels cossos. La curiositat de noves maneres d’experimentar amb el sexe.
Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

dimecres, 1 de gener de 2020

PETONS 2019, II Part. Segona versió



Resum dels petons que cada matí son penjats al "face" desitjant Bon dia al personal. Segona part del 2019. Del 1 de juliol al 31 de desembre. Continuarà durant el 2020.. Segona versió, ara amb la cançó de L.E. Aute "Quiereme".

dimarts, 31 de desembre de 2019

Petons 2019 segona part / kiss/ besos/



Resum dels petons que cada matí son penjats al "face" desitjant Bon dia al personal. Segona part del 2019. Del 1 de juliol al 31 de desembre. Continuarà durant el 2020


“M’he mirat al mirall i et veig a tu”, article de la Imma Merino

Amb tota una tradició iconogràfica i, amb tants de contes, literària, el Nadal també és ben cinematogràfic. Entre tantes pel·lícules ambientades a Nadal, sense ser gens original, sempre me’n revé una de protagonitzada per un home que, abans de contribuir decisivament a les ales d’un àngel, aquest li fa memòria dels moments clau de la seva existència (una argúcia narrativa) i és així que me’n recordo singularment d’un en què es fa present com va sentir que, mentre passa un tren, la vida imaginada se li escapava per sempre i que, renunciant per força al desig, s’havia d’acordar com pogués a la realitat. El cinema és ple d’epifanies de tota mena, però n’hi ha una que, transportant aquella d’un cèlebre relat de James Joyce, em commou especialment i sempre torno a veure les nits de Reis per celebrar que està datada a la de 1904, a Dublín: una dona resta immòbil al replà d’una escala sentint com un tenor canta La noieta d’Aughrim; aquesta cançó, li ho explica després la dona al seu marit, la solia cantar un noi de Galwey que n’estava enamorat i que, de salut delicada, potser va morir perquè, en una nit freda de pluja, va anar-la a veure abans que ella partís cap a Dublín. 

I, és clar, també la nit de Cap d’Any dona joc cinematogràfic. O l’última tarda de l’any en què un home i una dona enamorats, després de concedir-se sis mesos per tenir la certesa dels seus sentiments, han de trobar-se al terrat de l’Empire State Building, però ho impedeix l’accident que ella té creant un malentès que no s’aclareix fins passat un temps. M’adono que les meves evocacions cinèfiles s’acosten a la malenconia, però he de dir que he començat a escriure pensant que aquesta nit de Cap d’Any tornaré a veure el fragment d’una pel·lícula en què dues dones, que fa dies que
Josep M. Fonalleras, uns dies després
 (06.01.2020) escrivia en el Periódico, una
reflexió semblan t a la de l'Imma.
viatgen juntes, decideixen estimar-se plenament a través dels seus cossos en un motel d’una petita ciutat del Midwest. Com a preludi, tancant abans fugaçment les parpelles davant del mirallet del lavabo, una d’elles s’acosta a l’altra, asseguda davant d’un mirall més gran mentre es pentina, brindant pel nou any (“Happy New Year”) per amanyagar-li després els cabells mentre li parla de la solitud sentida en altres nits com aquella. L’altra també li parla de la seva solitud enmig de la multitud festiva, però també del fet que aleshores no se sent sola. Es miren a través del mirall amb la gravetat de l’enamorament. Una bata es descorda i, en besar-se per primer cop, un floc de cabells rossos queda penjant. “M’he mirat al mirall i et veig a tu”, va escriure Maria Mercè Marçal.

IMMA MERINO, publicat en el Punt Avui 31.12.2019
Adjunt vídeo amb les imatges de les pel·lícules citades a l'article
https://youtu.be/YBLVpUMWj14

dijous, 26 de desembre de 2019

Una resistent al Puig de les Basses

Imma Merino
Mai no havia estat en una presó fins que, fa pocs dies, vaig poder visitar Dolors Bassa al Puig de les Basses. Amb un vidre entremig. Com tothom qui ho ha fet, em va colpir la certesa de transitar per un espai d’un hermetisme absolut, sense escapatòria possible, amb cada porta d’accés obrint-se un cop es tanca la precedent: un mecanisme implacable; també el fet de trobar-hi persones que, setmana darrere setmana, fan aquell mateix recorregut per visitar-ne d’altres que, majoritàriament, són pobres com elles i que han sigut condemnades per actes que encara els han atrapat més en la marginalitat i l’exclusió: la presó com a institució que manté l’ordre social i la seva divisió classista; i, sens dubte, em va colpir el gest de posar la mà estesa al vidre amb el desig de voler-lo traspassar i fer arribar afecte a la persona que també estén una seva mà a l’altre costat: tant en la salutació com en el comiat. Però, diferentment, també va impressionar-me la vitalitat, la força, el somriure franc i la lluminositat (sí, la lluminositat) de la Dolors.
Dolors Bassa, durant el Judici. 

És cert que hi vam anar un bon dia. Ja ens ho va dir que ha passat per moments més fotuts i enrabiats, com ara després d’arribar-li la sentència del TS. Aquell dia, però, tenia al cap una altra sentència, la del TJUE, encara que sigui conscient que, sense esperar gaire res de la justícia espanyola, potser només podrà celebrar-la com una victòria moral. Tanmateix, també ens ho va dir, hi ha una decisió personal que l’ajuda a suportar millor la situació: haver-se matriculat al màster en filosofia pels reptes contemporanis que dirigeix Marina Garcès a la UOC. Una aposta intel·lectual, política, moral, pensar sobre els reptes plantejats pel desenvolupament científic i tecnològic, per la crisi mediambiental, per la sociopolítica lligada als feminismes, les migracions, el qüestionament dels sistemes i les institucions. Una manera de continuar compromesa amb el món i amb la seva transformació en un sentit favorable a la justícia social. Com sempre ha fet a través de l’activisme, que no pot deslligar-se del pensament. Tal com, per Marina Garcès, el pensament no pot deslligar-se de l’activisme. De fet, és revelador que, podent-se connectar només una hora diària a internet per la normativa carcellera, estudiï un màster dirigit per una filòsofa antinihilista que ens recorda que podem actuar en el món, malgrat que els poders ens volen condemnar a la impotència i que fins i tot hi hagi un aparell cultural que fa creure que ens dirigim irreversiblement a la catàstrofe. Al Puig de les Basses, la Dolors Bassa s’hi resisteix.
Imma Merino (Ombres d'hivern) El PuuntAvui 25.12.2019

Els Pastorets que acullen els refugiats

Els germans Donato, en Salvador i l’Anna, han tingut un paper fonamental en la recuperació de l’obra a la ciutat.

 És un personatge únic que només apareix en el muntatge presentat per Proscènium al Teatre Municipal de Girona, un dimoni amb cos de dona que roba el protagonisme a Llucifer, el rei dels diables, i que fa riure petits i grans.

En ple franquisme, Proscènium, un dels primers grups teatrals independents consolidats a les nostres comarques, va fer oposició, va exercir mestratge –podem valorar el Talleret de Salt com una amistosa escissió–, va mantenir la flama de l’escena oberta i, l’any 1981, després de la intervenció de Salvador Donato, que va remoure cel i terra, va recuperar els Pastorets. L’obra tradicional, en temps reculats, a Girona s’havia representat, entre altres llocs, al teatre de l’Hospici –edifici reconvertit en casa de cultura–, al centre cultural del carrer de la Força i al col·legi de La Salle. Aquí estaven promoguts per la Joventut d’Acció Catòlica, i al llarg de 25 anys van gaudir d’èxit i prestigi –el Quintet Vienès, dirigit per Francesc Civil, hi posava la música–, fins que, per circumstàncies que podríem qualificar de teològiques, es van deixar de fer. Després d’un temps sense Pastorets, la insistència de Donato i la bona disposició de Pere Codina, aleshores director del Teatre Municipal, van tornar a portar les aventures dels dimonis i els rabadans a l’escenari. Pocs mesos abans, tots els quadres escènics de Girona i de Salt havien fet una aposta conjunta, la Passió, amb l'escenografia de Pla i Dalmau, la qual cosa va generar interrelació i coneixença entre uns actors que van acabar de consolidar un elenc potent amb el qual Proscènium va afrontar l’aventura dels renovats Pastorets.
Si avui repassem el programa de mà de la primera edició, trobarem que Jaume Teixidor continuava fent de Llucifer com a La Salle, però també hi ha noms com Joan Canals, Maria Gràcia Falgueras, Salvador Donato i Clara Ribas. El cor de dimonis anava a càrrec del Talleret de Salt; Guillem Terribes, Carles Vivó i Màrius Soler eren els encarregats de la decoració; Jofre Ferrer, el responsable de les llums, i Àngel del Pozo, del cartell anunciador. L’entrada de noves veus i propostes va modernitzar El miracle de Nadal, llibret en vers escrit per mossèn Francesc Gay. “Si no va ser el primer any, va ser el segon –assegura Ribas–, que jo em vaig posar amb un text que era més un sermó de Nadal que una obra de teatre, però he conservat versos seus perquè són molt bons.
Els dimonis 

” Sense problemes per trobar actors i obert als canvis que comporta el pas del temps, el director assegura que l’única tradició familiar que al llarg dels anys es manté als Pastorets és la de la família Ribas. “Jo faig de director; la meva dona, Anna Donato, s’ha encarregat del vestuari; la meva filla, Anna Carina, i el meu gendre, Pere Puig, continuen remant, i, per exemple, aquest any el ball de dimonis és una magnífica escenografia d’en Pere.” Sense falsa modèstia, Ribas assenyala que alguns dels actors que van començar als Pastorets de Girona, com Laura Ruhí, avui són reconeguts internacionalment. “Alguna cosa hem fet bé”, assegura, i assenyala la persistència imaginativa d’Àngel del Pozo, que des del 1981 ha dissenyat tots els cartells. En 39 anys, els dibuixos particulars i transparents de Del Pozo han esdevingut una crònica viva que copsa el pols de la ciutat. Des de la primitiva figura del rabadà seguit per les ovelles, les trames i els missatges dels pòsters s’han anat complicant i, així, tant ens hi trobem el dimoni penjat de la columna del Lleó intentant fugir dels pastors com Josep i Maria muntant el seu campament a la Devesa, les obres del TAV o la pujada de l’equip de futbol a primera divisió. En un pla més polític, tant el PP com alguns mitjans de comunicació van valorar com una provocació que el 2014 l’aleshores ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, fos representat com el dimoni gros que, juntament amb altres diables, castellanitzava tots els cartells amb pots de pintura de la marca “Lomce”, així com el fet que l’any passat els àngels defensors de la catedral fossin figures de color groc. La voluntat del director és fer un teatre blanc, lligat a la ciutat i ajustat als temps que ens toca viure –aquest any s’hi ha introduït l’epopeia dels refugiats–, però això no significa que s’oblidi la situació dels dirigents independentistes empresonats i, així, des que es va iniciar el que es considera una revenja política, les sessions es tanquen amb un recordatori als homes i dones víctimes d’una justícia espanyola que els ha pres de cap d’esquila. Els canvis tecnològics, ja siguin de llums, de so, de música o d’ambientació, han millorat la màgia d’un espectacle com el d’aquest any, en què es poden veure i sentir les onades de la Mediterrània i l’Atlàntic, però alhora també es treballa amb un decorat del segle XIX. A l’escenari, entre blaus celestials, marrons terrenals i vermells infernals, Llucifer (Dani Chicano), el dimoni gros envoltat d’un estol de criatures malèfiques, fa moure l’inframon, i Belcebuna (Maria Àngels Buisac), la dimoni totxa filla de la imaginació del director gironí, característica que la fa un personatge diferent i únic a l’univers, intenten conquerir la terra el dia que neix el rei del cel. Josep, Maria i l’àngel ho impediran. 
39 anys fa que Proscènium representa els Pastorets al Teatre Municipal de Girona. El grup, que va ser un dels primers que van fer teatre independent en ple franquisme, ha convertit el text de Francesc Gay, enriquit amb les aportacions de Joan Ribas, en una proposta oberta al món que ens ha tocat viure.
PAU LANAU / MIQUEL TORNS publicat en el PuntAvui 25.12.2019 
Els Treis Reis, el final de l'espectacle. 

dilluns, 16 de desembre de 2019

CAMPANYA DE NADAL I REIS 2019·2020 * Llibreria 22 (reduïda)



Imatges de presentacions i de la Llibreria 22, Còmics 22, Espai 22 i Llibreria&quiosc 22 de Girona. També hi han recomanacions de llibres de ficció i no ficció; infantil / juvenil. Tot a punt per a la Campanya de Nadal i Reis del 2019/2020.

diumenge, 8 de desembre de 2019

ARDARA * Full/ critica Cinema Truffaut





Catalunya, 2019
DireccióRaimon Fransoy, Xavier Puig
Intèrprets: Bruna Cusí, Macià Florit Campins, María García Vera, Elisabet Casanovas, Don Bryne, Lau Florit Campins, Nan Sweeney, Carmel McGill
Gènere: drama
Durada: 119 minuts
Idioma: català i anglès



Un misteri per resoldre 
Ens trobem davant d’un film que juga entre l’amistat, la recerca d’un temps passat, el misteri, el paisatge, la imatge i tres personatges en una illa hostil, dura i plena de misteris, amb una gent tancada, però amable.
La pel·lícula, la història, comença en una illa del Mediterrani i acaba en una illa de l’oceà Atlàntic. Comença amb un idioma, el català de Menorca, i acaba amb un altre idioma, l’anglès d’Irlanda. Tres personatges en són els protagonistes. Dues noies que viuen a Barcelona, una de catalana i l’altre del sud de la península que parla castellà, i un noi que parla català de les illes. Llavors hi ha la gent de l’illa d’Irlanda, que són els secundaris de la narració. Perquè des del seu començament, la història d’aquesta pel·lícula és descobrir el misteri dels tres personatges, que per diferents conductes s’han trobat en uns paratges i amb una gent diferents dels del seu hàbitat.
És una història de ficció, però està explicada com si fos un documental. Amb una investigació, amb preguntes i entrevistes a diferents personatges que habiten a l’illa d’Irlanda. Així han volgut explicar aquesta intrigant i misteriosa història els seus directors, Xavier Puig i Raimon Fransoy, un tàndem que ja havia treballat en un documental realitzat l’any 2018 amb el títol La gent no s’adona del poder que té i en un altre, l’any 2012, sobre el cantant de rock saltenc Adrià Puntí. 
De fet, la trama d’Ardara és senzilla. Un noi de Menorca, a través d’uns dibuixos que va realitzar el seu pare en un viatge que va fer amb la seva mare a un petit poble de la costa de l’Ulster anomenat Ardara, reconstrueix els paisatges i els indrets del viatge dels seus pares amb fotografies del que va dibuixar el seu pare. Paral·lelament, dues amigues joves, que són actrius, fan un viatge, improvisat i a l’aventura, als mateixos paratges que el jove. La casualitat fa que es trobin i continuïn el viatge junts, recuperant els paisatges pintats pel pare en un bloc que porta el noi. Fins aquí tot bé, cap problema, ans al contrari.
Els actors que interpreten els personatges de la història són molts convincents en la trama i el misteri que es vol resoldre. Macià Florit interpreta el noi de Menorca; Bruna Cusí, l’actriu catalana, i María García Vera, l’actriu del sud que viu a Barcelona. 
La història, amb una fotografia impecable, uns paisatges sorprenents i meravellosos i un bon acompanyament musical, té la gràcia de la diversitat idiomàtica. Sentirem parlar el català de Barcelona i el de Menorca, el castellà del sud i l’anglès de l’Ulster. Per tant, és incomprensible mirar-la en una versió que no sigui l’original, que és la que us oferim al Truffaut.
Només, per acabar, recalcar que ens trobem davant d’un primerenc film, que té la seva fantasia, el suspens, la incògnita de què els ha passat als tres protagonistes, i una posada en escena que et té permanent atent al que passa a la pantalla. I tot com si fos un Sense Ficció, de mentida. 
Guillem Terribas Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

dimarts, 19 de novembre de 2019

LIBERTÉ: Cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia

El director Albert Serra presenta al festival Temporada Alta la seva pel·lícula més atrevida 

Albert Serra en el Cinema Truffaut el dia del pre-estrena de Liberté.
Foto: David Borrat.
Abans de la projecció, el director ja alertava que Liberté és segurament la seva pel·lícula més “agosarada, atrevida i, sens dubte, la més original de l’any”. Però, tot i l’advertència, el film va desbordar les expectatives de molts dels espectadors d’una sala plena a vessar, que va rebre la pel·lícula amb estranyesa, disconformitat i entusiasme a parts iguals.
La preestrena de l’última pel·lícula d’Albert Serra, Liberté, va tenir lloc al cinema Truffaut de Girona dimarts passat. Després de recórrer diferents festivals com els de Cannes o Sevilla, es va poder veure a Girona per primer cop a Catalunya, ahir a Barcelona i a partir del divendres 15 de novembre ja es programarà en cartellera de manera regular.
Guillem Terribas, Albert Serra i Àngel Quintana
durant la presentació de Liberté en el Cinema
 Truffaut. Foto Salvador García.

El film, ambientat al segle XVIII, mostra com els cortesans expulsats de la cort puritana de Lluís XVI es reuneixen de nit al bosc i allà fan realitat les seves fantasies més perverses sota la mirada viciosa d’uns i altres. Entre la foscor de la nit i el clarobscur de la llum de la lluna, els cossos dels personatges cada vegada es van fent més explícits: des de fregaments i tocaments fins a sadomasoquisme i jocs fetitxistes que requereixen orina. Tot i això, els rituals més desagradables són els que es planifiquen però no s’arriben a veure en pantalla perquè impliquen animals i també vòmits, excrements i altres putrideses. Les generacions que van créixer amb el cinema eròtic i Pasolini a la gran pantalla reconeixen que “cap d’aquestes imatges els suposa una novetat extrema”. Tanmateix, Ane Da Silva, una jove estudiant, reconeix que la va “impactar molt veure per primera vegada al cinema homes i dones grans despullats practicant sexe com animals”.
I és que aquestes imatges generen en l’espectador més aversió que desig perquè, tal com afirma Àngel Quintana, que va presentar l’acte, la pel·lícula és “explícitament sexual però alhora gens eròtica”: els protagonistes es miren sempre entre ells amb voyeurisme i fascinació, però aquesta no és la mirada de l’espectador, perquè els cossos, la depravació i el llibertinatge dels personatges no sedueixen. I, de fet, aquestes escenes requereixen necessàriament treballar amb actors no professionals, com sempre ha defensat Serra: “Els actors professionals es negarien per contracte a representar aquestes escenes i els moments més pujats de to els van gravar membres de l’equip sense cap mena de problema”, diu el director. Certament, aquestes imatges representen un discurs trencador contra el puritanisme però, tanmateix, el més revolucionari de la pel·lícula no és tant el que mostra sinó la manera com ho fa.
La dilatació del desig
Foto: Arxiu Cinema Truffaut.

A Liberté es fragmenta l’espai i el temps, i tot es desenvolupa des d’un punt de vista ambigu i canviant. El temps es dilata fins a l’extenuació i l’acció es repeteix contínuament però sense estridències, cap narració definida ni objectiu final. Potser per això alguns espectadors van marxar abans d’hora davant la impossibilitat d’augurar un final a la pel·lícula. Aquest ritme pausat també provoca llargs moments en silenci en què només se senten els grills, el vent i gemecs tímids i llunyans dels protagonistes. Així, el silenci, la respiració i la comunió de la sala esdevé un element més de la projecció.
Per tant, Liberté no és un cant dionisíac amb orgies desfermades i disbauxa delirant, sinó que aquesta atmosfera apunta a passions molt més fondes i obscures. És un ambient malaltís que fa impossible l’harmonia entre els cossos, una amalgama d’actes irracionals que escapen a la lògica del dia. En definitiva, és una cerimònia inèdita de dolor, desig i fantasia. I aquest malestar sí que interpel·la directament l’espectador, ja que trasllada el retrat d’època a les passions més íntimes de cadascú i parla de com la societat malalta canalitza el desig. Per a Adrià Expòsit, espectador cinèfil que ha seguit tota la carrera del director, “aquest és l’element de més lluïment d’una pel·lícula essencialment fosca i ombrívola”.
Un poema de la nit
Article en el Diari Ara.cat 

En paraules del director, el film “és un poema de la nit on tot és possible”, ja que representa un moment en què tot es pot imaginar sense límits i posar-se en pràctica, sense el filtre i el control de cap moral repressora. I passa el mateix en l’obra d’Albert Serra, que busca sempre crear noves imatges de ficció inèdites fins aleshores que no obeeixin a cap esquema preconcebut. Una cosa que, sens dubte, amb Liberté aconsegueix.
És en aquest sentit que “és una pel·lícula que conserva la innocència”, tal com va apuntar una espectadora, perquè no s’inscriu dins de cap cànon establert i manté l’estil inconfusible del director. Durant el col·loqui que va tenir lloc després de la projecció de la seva pel·lícula, Serra va avançar que el seu pròxim projecte tractaria sobre l’amor i l’interès.
ANIOL COSTA-PAU, publicat a l'Ara.cat comarques gironines.14.11.2019

dilluns, 18 de novembre de 2019

LA MARTINA VA AL CAU · Presentació a la Biblioteca de Palafrugell





Divendres 15 Novembre 2019. Sala Polivalent de la Biblioteca. 17.30h.
Hora del Conte La Martina va al Cau (Estrella Polar, 2019) de l’escriptor Guillem Terribas.
Adaptació d’Hora del Conte amb la companyia Alma i la mar de contes. Presentació a càrrec de l’autor, Guillem Terribas.
Activitat familiar orientada a infants a partir de 6 anys.

divendres, 8 de novembre de 2019

CRISTINA CERVIÀ en el record.



Imatges sobre Cristina Cervià (1965 · 2019) actriu, molt vinculada al Teatre i a Girona. Recordant a la persona de la Cristina Cervià durant el lliurament del 39 Premi de Novel·la Curta 2019, organitzat per la Llibreria 22 i celebrat a la Sala La Planeta, que ella hi va estar molt vinculada a les dues entitats i al mateix premi.


Llucia Ramis toca el cel

Llucia Ramis (Palma, 1977), amb Les possessions (Anagrama), és
Llucia Ramis. Foto Diari de Girona.
la guanyadora del tretzè premi Setè Cel a la millor novel·la publicada en el darrer any. L’escriptora mallorquina recollirà el premi, dotat amb 3.000 euros, divendres de la setmana vinent, dia 15 de novembre, en un decurs d’un acte que tindrà lloc a la biblioteca Iu Bohigas de la Factoria Cultural Coma Cros de Salt (20 h).

A Les possessions, retrat d’una societat desconcertada per la corrupció, narra, entre l’elegia, la crònica i el thriller, la història d’una dona que viatja per posar fre a l’espiral en la qual ha caigut el seu pare, que amb la jubilació ha passat de ser un plàcid professor d’institut a iniciar una batalla legal per un presumpte delicte urbanístic. La retrobada obre velles ferides i transporta la protagonista al cor de la història familiar, marcada per un fet que va passar a Madrid el 1993.
El jurat del premi, presidit per Vicenç Villatoro i format per Guillem Terribas, Miquel Berga i Albert Rossich, a més de l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, la regidora de Cultura, Eva Rigau (sense vot), i tres clubs de lectura, van escollir la novel·la de Ramis enfront de les altres dues finalistes: El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, i Permagel, d’Eva Baltasar.
Els premis Setè Cel van néixer el 2007 amb l’objectiu de “fomentar la lectura i la creació literària”. Impulsats per l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, el guardó porta el nom de a llibreria saltenca que va fundar Josep Paulí.
Redacció El PuntAvui 08.11.2019


Llucia Ramis, premi Setè Cel per «Les possessions»

El guardó es lliurarà divendres 15 a les vuit del vespre a la biblioteca Iu Bohigas de Salt.  

Més informació :
https://www.diaridegirona.cat/cultura/2019/11/07/llucia-ramis-premi-sete-cel/1012431.html
 

diumenge, 3 de novembre de 2019

Dedicat a la Cristina

Cristina Cervià a la Festa de Lliurament del 36 Premi de
Novel·la Curta Just M. Casero, organitzat per la Llibreria 22
a la Planeta. 
M’he adonat que just fa 22 anys que soc membre del jurat del premi de novel·la curta Just Manuel Casero, que concedeix la Llibreria 22, de Girona. Aquesta llarga vinculació, la comparteixo joiosament amb Vicenç Pagès i també la disfruto amb els membres (Margarida Casacuberta, Josep Maria Fonalleras i Eva Vázquez) que s’hi van afegir més tard, però que, de fet, també fa molts anys que en formen part. Sumant-hi el llibreter jubilat Guillem Terribas i Jordi Gispert, el seu successor en la gerència de la 22 i com a secretari sense vot del premi, afirmo que aquesta és una “família” (amb tots els nostres problemes i discussions) a la qual em fa feliç pertànyer. Tanmateix, no escric aquest article per celebrar la coincidència que fa 22 anys que soc membre del jurat d’un premi literari organitzat per la Llibreria 22. Ho faig perquè, amb tantes experiències viscudes amb el Casero durant aquest temps, mai m’havia sentit tan emocionada i també orgullosa per la meva vinculació al premi com en la nit recent en què va tenir lloc l’acte d’entrega de la 39a edició. I això va ser perquè va estar dedicat a l’actriu Cristina Cervià, que va morir al març.
Imma merino i Josep M. Fonalleras, membres del jurat.


Com podia deduir-se de les paraules de Guillem Terribas, conductor de l’acte, era de justícia que la 22 fes aquesta dedicatòria (millor dir-ho així que referir-se a un homenatge perquè ella no en volia) a la Cristina, que, de manera generosa, va participar en multitud d’actes de la llibreria, sovint llegint fragments d’obres amb la seva veu càlida i clara. Recordant vivències amb la Cristina, vam intervenir-hi els seus germans, Imma i Alfred Cervià, i quatre amics seus: Meritxell Yanes i David Planas, que van compartir-hi l’escenari nombroses vegades i una experiència semblant del teatre, Josep Maria Fonalleras i jo mateixa. Vaig sentir que parlàvem en nom dels assistents perquè bona part dels quals també podien haver explicat les seves vivències amb la Cristina o podien recordar-la al teatre o en tants d’actes amb els quals va il·luminar la vida cultural gironina. És així que l’important és l’amor per la Cristina que es respirava en aquella sala. També és just que l’acte es fes a La Planeta, lloc que la Cristina tant s’estimava i on va actuar tantes vegades. Va ser allà on, fa 21 anys, vaig començar a relacionar-me amb ella en un acte a la memòria de Maria Mercè Marçal, que havia mort feia uns mesos. Que estrany, trist i també commovedor, participar en aquest altre acte, sense ella, però amb ella.
Imma Merino publicat en el PuntAvui "Ombres" 03.11.2019