dilluns, 18 de febrer de 2019

Guillem Terribas,ànima de la Llibreria 22 de Girona / Revista GIRONA GASTRONÒMICA

Nascut el 1951 a Salt, Guillem Terribas ha estat durant 37 anys l’ànima de la 22, la llibreria que va fundar al carrer Hortes de Girona el 1978. Autodidacte, cinèfil i comunicador, ha rebut diversos premis i reconeixements com la Creu de Sant Jordi el 2017 o el Premi Trajectòria 2018 de La Setmana del Llibre en Català. Ara que està jubilat, repassem la seva trajectòria.


Recordes el primer llibre que vas llegir o que et va cridar l’atenció?
Jo veia llegir el meu pare i el que veia era molta lletra. La meva il·lusió era si un dia arribaria a llegir tanta lletra. Recordo que un dia vaig anar a la biblioteca de Salt i em va fer gràcia un llibre que es deia Gerona , de la col·lecció Episodios Nacionales
 de Benito Pérez Galdós. És el primer llibre que recordo que vaig llegir i que em va impactar. Em va agradar molt perquè explicava la història de Girona, de la guerra del francès, de l’Álvarez de Castro i és el primer que recordo.
Quin és el teu gènere preferit?M’agrada la novel·la però també llegeixo una mica d’assaig però que tingui a veure amb literatura o cinema. La novel·la té un avantatge, és el gènere més popular, el més desprestigiat, però també és el gènere on hi pots trobar història, psicologia,... hi pots trobar de tot.
Sempre has treballat en l’àmbit de la cultura? Jo vaig començar venent diaris. Al carrer Hortes de Girona hi havia una distribuïdora de revistes i diaris i 
un estiu, quan tenia 13 anys, hi vaig venir a treballar. Anava a repartir diaris als quioscos amb bicicleta. Vaig acabar el Batxillerat i vaig anar a treballar a l’Hotel Peninsular, el més prestigiós aleshores. Vaig començar al món de la gastronomia. Després vaig treballar als restaurants Arcada i Rosaleda. Més tard, vaig conèixer el ram de la construcció i les empreses que fan carreteres i vaig passar per una empresa d’aïllaments de naus industrials i una empresa d’il·luminació. Era el meu modus vivendi però quan plegava, des que tinc 10-12 anys, he estat en grups de pintors i de teatre. I aquí em vaig anar creant aquest món cultural fins arribar a muntar l’any 78 la llibreria 22. Has recomanat molts llibres en la teva trajectòria però també n’has escrit.

El 2007 va sortir publicat un llibre sobre la història de com la llibreria 22, “Demà serà un altre dia”. Em va proposar la idea un editor, l’Ernest Folch, i vaig començar a escriure amb l’ajuda de Xavier Planas. Una part del llibre parla de qui és Guillem Terribas, una segona part del llibre parlar de la història de la 22 i una tercera, del futur de la llibreria. Ens va agradar tant el personatge de Guillem Terribas que al final va ocupar més pàgines de les previstes. És un personatge del que realment em vaig enamorar. Després hi ha un altre llibre, publicat fa dos anys, sobre el cinema, “Alegra’m la vida”, que explica les meves influències cinematogràfiques i la meva manera de veure cinema amb la meva neta des dels 3 anys fins els 6 que va ser quan va sortir el llibre. També n’hi ha un altre de llibre, “L’avi de la Martina”, que va ser com un divertimento el fet d’explicar la història d’un avi amb la seva neta, mentre escrivia la història del segon llibre.
T’agrada molt el cinema doncs.
Molt. De la meva educació cultural n’hi ha un inici a les escoles però jo aprenc escoltant a l’altre gent en reunions, trobades, en el món del teatre, de la música i del cinema. Al cinema he après molt. He après històries, conegut autors, ciutats. Jo tinc una educació molt cinematogràfica. El cinema forma part de la meva vida.
Molts dels grans escriptors/es han passat per la 22. Sí, veig la llista i, fins i tot, quedo meravellat. Hem tingut la sort de seduir, la 22 ha anat agafant un prestigi. Per això és important que a la llibreria hi tingui cabuda gent de primera línia però també gent que comença perquè és important que tingui una
ajuda. Està bé que vingui l’Eduardo Mendoza però també que l’endemà hi hagi un noi amb un llibre de poemes que comença. Això és el que sempre m’ha agradat molt de la 22.
Gastronòmicament, com et consideres?Jo tinc una gran sort: menjo de tot. Vaig tenir la sort que la meva mare cuinava tan malament que qualsevol lloc on anava era molt millor que a casa. Per tant, menjo de tot. Fins i tot, alguna vegada que he estat a l’hospital, jo m’ho menjo tot.
Si un dia has de fer una celebració, quina és la teva cuina predilecta? 
Per la meva situació i per la de la llibreria, conec bastants cuiners i restaurants però no soc d’aquelles persones primmirades. Sortosament, a Girona estem molt bé gastronòmicament perquè fins i tot hi ha bars dels quals no en donaries ni un duro i fan un menjar fantàstic. No soc un gourmet primmirat. M’agrada menjar i sobretot m’agrada fer sobretaules.
La cuina és inventiva com una novel·la? 
Al igual que un escriptor/a ha de crear i tenir imaginació, un cuiner/a  també ha de tenir aquestes dots i posar-les al servei del client cada dia de cada dia.
Paco Basso. Publicat a la Revista GIRONA GASTRONÒMICA
Febrer 2019.
https://docs.gestionaweb.cat/0962/revista-39-mini-baixa.pdf

diumenge, 10 de febrer de 2019

La VIGÍLIA de Marc Artigau.


Marc Artigau i Queralt (Barcelona1984) és
Marc Artigau amb l'editora Glòria Gasch.
un escriptor català, ubicat en els gèneres de la dramatúrgia i la poesia.
Llicenciat en direcció escènica i dramatúrgia per l'Institut del Teatre de Barcelona, el 2008 va publicar l'obra Ushuaïa, guanyadora del Premi Ciutat de Sagunt d'eixe mateix any, un guardó que revalidà l'any posterior amb Les sense ànima. El 2007 va guanyar el X Premi Boira de Teatre amb Els gorgs, que no seria publicada.[1] Entre les obres teatrals que ha estrenat hi ha UshuaïaT'estimem tant, Grace o A una nena nua llepa-li la pell llepa-li la pell a una nena nuA.[2] 

Quant al camp de la poesia, ha publicat poemaris com ara Vermella, reconeguda amb el Premi Martí Dot el 2007 o Escuma negra, XXVII Premi de Poesia de les lletres catalanes del Vallès Oriental. El 2011, amb Desterrats, s'imposa al certàmen literari Pepe Ribelles Vila de Puçol.[3]
Guillem Terribas, Marc Artigau i Àngel Llàcer.
Des de la temporada 2015-2016, col·labora en El món a RAC 1 amb Guillem Terribas amb una secció sobre llibres titulada «De què va?».[4] El 2019 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la La vigília.[5]  (Viquipèdia).

* La Vigília es una novel·la que si no es llegeix no passa res...
però si ho feu, us puc assegurar que passarà molt i molt . I, molt bé, tant

que recomanareu la seva lectura.
Comentaris de la Setmana de JORDI BASTÉ  a la Varguardia 10.02.2019. 

Marc Artigau, parteix de la seva experiència d'escriptor de contes curts
per la 
ràdio, com a motiu per explicar-nos la història d' un autor
de contes per una programa de ràdio  i la d'una senyora, ja gran, que es
una entusiasta dels seus 
contes.
Un dia cita a l'escriptor a casa seva i  li fa la proposta, que no pot rebutjar:
que li escrigui 
la història de la seva vida, que ella li anirà relatan, 
i que en faci una biografia "retocada".
 Amb aquestes dues premises, Artigau atrapa al lector/a amb 
la lectura de les dues històries que no es fan mal entre elles, sinó que
constantment us tindrà  atrapat fins a la darrera pàgina. 
Es un llibre per guardar.

dijous, 17 de gener de 2019

GUILLEM TERRIBAS Premi 3 de Març · Salt Març 2008





Premi 3 de Març, distinció que fa l'Ajuntament de Salt a personatges de Salt que s'hagin distingit. El premi es dona cada any el 3 de març pe commemorar la Independència de Salt de la ciutat de Girona. Guillem terribas va rebre el premi 3 de Març l'any 2008.

Els crims del feixisme, projectats

El cinema Truffaut i Òmnium enceten un nou cicle de la Filmoteca dedicat a denunciar la repressió franquista.
Àngel Quintana, Esteve Riembau, Josep M. Muñoz i Joaquim Nadal en el Cinema Truffaut, durant la presentació del llibre
LAYA FILMS i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil.

Durant molts anys, quan apareixia una nova pel·lícula ambientada en la Guerra Civil o en la immediata postguerra, alguns sectors afirmaven que el tema començava a cansar. Avui, més que mai, torna a ser necessari que el cinema es comprometi amb la societat, que elabori polítiques de memòria i que des de les institucions públiques fem allò que calgui per no oblidar.” Ho defensa Àngel Quintana, crític de cinema i catedràtic d’història de l’art de la Universitat de Girona, a propòsit del nou cicle de la Filmoteca de Catalunya, titulat Els crims del franquisme, que des d’avui i fins al 6 de març s’ha programat al cinema Truffaut, amb la participació d’Òmnium Cultural.
“Més que mai, des d’un cinema públic i amb vocació ciutadana com el cinema Truffaut de Girona, cal treure a la llum un cop més la repressió franquista i establir una denúncia”, hi afegeix Quintana. Programat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, del qual ell és membre, el cicle arrenca avui mateix amb la presentació del llibre editat per L’Avenç Laya Films i el cinema a Catalunya


durant la Guerra Civil, d’Esteve Riambau. L’acte, que tindrà lloc a les 20.30 hores, es complementarà amb una taula rodona en què participaran, a banda de l’autor del llibre, Esteve Riambau (director de la Filmoteca de Catalunya), l’historiador Joaquim Nadal, Josep Maria Muñoz (director de la revista L’Avenç) i el mateix Àngel Quintana. També es projectaran quatre curts de Laya Films: Espanya al dia. Edició especial, Catalunya màrtir, Ollaire de Breda i Transfusions de sang. 
Cartell de la presentació

La programació es reprendrà el dimecres 23 de gener amb tot un clàssic immaculat i punyent, El verdugo, de Luis García Berlanga. A continuació, el dia 6 de febrer, es projectarà la sempre reivindicable Terra i llibertat, de Ken Loach (1995)i el 13 de febrer hi ha prevista la projecció d’un altre clàssic modern, Pa negre, d’Agustí Villaronga (2010).
En un cicle com aquest, tampoc hi podia faltar El laberinto del fauno, la magistral metàfora fantàstica de Guillermo del Toro (2006), protagonitzada entre altre per l’actor català Sergi López. La referencial Salvador Puig Antich, dirigida per manuel Huerga i amb un brillant Daniel Brühl en el paper principal, es podrà veure el 27 de febrer.
Finalment, per concloure el cicle, el dia 27 de febrer s’ha programat Els internats de la por, un documental inèdit aquí, amb el qual Montse Armengou presenta el testimoni de persones que van passar la infància tancades en institucions franquistes i religioses abjectes i brutals, pel sol fet de ser fills de “rojos”, ser pobres i ser fills de mares separades o solteres. A totes les sessions es preveu que algun director, actor, productor o expert en la temàtica pròpia del film presenti la pel·lícula.
“Per no oblidar i per no caure en vells paranys, cal que la llum del cinema ressusciti i actualitzi permanentment la nostra memòria”, rebla Àngel Quintana.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Punt Avui 17.01.2019

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1536415-els-crims-del-feixisme-projectats.html

Full informatiu del cicle de la Filmoteca de Girona / Cinema Truffaut "ELS CRIMS DEL FRANQUISME".
http://www.cinematruffaut.com/cicle-filmoteca-els-crims-del-franquisme/

divendres, 11 de gener de 2019

LLIBRES PARLATS. Exposició: 30 anys de presentacions a la Llibreria 22



Exposició anomenada LLIBRES PARLATS. Idea i comissionat de Cristina Massanes.Recopilació a través de filmacions realitzades per Guillem Terribas a la Llibreria 22 de Girona, l'exposició mostra el pas dels anys. Els personatges, la seva evolució i la manera de veure el mon del llibre. Escriptors presentant i presentats. Editors que parlen  dels seus autors. Reflexions sobre escriure i el mon del llibre. Més 200 hores de filmacions recopilades en 6 apartats. Son els anys que van del 1980 al 2010, de presentacions a la Llibreria 22 de Girona. Un document excepcional que formava part de l'Exposició LLIBRES PARLATS: 30 anys de presentacions a la 22 i que el seu recorregut per diversos indrets de Catalunya va començar a la Casa de Cultura de Girona el 4 de setembre de 2010 i fou inaugurada pel Conseller de Cultura Ferran Mascarell, l'Alcalde de Girona Carles Puigdemont i la directora de la Casa de Cultura, la malaguanyada Natàlia Molero.

dimarts, 8 de gener de 2019

Estrenes 2017 a Girona: Cine d’alta costura


 Els crítics trien ‘El hilo invisible’, de Paul Thomas Anderson, com a millor film estrenat a Girona el 2018
Una escena de la pel·lícula guanyadora EL HILO INVISIBLE.

El Col·lec­tiu de Crítics de Cinema de Girona ha selec­ci­o­nat El hilo invi­si­ble, del rea­lit­za­dor nord-ame­ricà Paul Tho­mas Ander­son, com el millor film estre­nat a Girona el 2018. La pel·lícula, pro­ta­go­nit­zada per Daniel Day-Lewis i Vicky Kriep, ha acon­se­guit 62 dels 70 punts pos­si­bles, la qual cosa demos­tra el gran con­sens que ha obtin­gut aquest drama romàntic, que narra la tem­pes­tu­osa relació amo­rosa entre un famós sas­tre lon­di­nenc i una jove que es con­ver­teix en la seva musa i amant.

En segona posició ha que­dat Laz­zaro felice, de la cine­asta ita­li­ana Alice Rohrwac­her, amb 45 punts. La pel·lícula, en què apa­reix en un paper secun­dari l’actor català Sergi López, encara està en car­te­llera fins dijous al Cinema Truf­faut, la sala que ges­ti­ona el col·lec­tiu.
Tot seguit, per ordre de pun­tu­ació, se situen Cold War, de Pawel Paw­likowski (35 punts); Lucky, de John Car­roll Lynch (26 punts); The Flo­rida Pro­ject, de Sean Baker (22 punts); Caras y luga­res, d’Agnès Varda (18 punts); Entre dos aguas, del gironí Isaki Lacu­esta (17 punts) i, tan­cant la llista en un tri­ple empat a 13 punts, les pel·lícules Sin amor (Love­less), d’Andrei Zvya­gint­sev; Mis­sion Impos­si­ble: Fallout, de Chris­top­her McQuar­rie, i 120 pul­sa­ci­o­nes por minuto, de Robin Cam­pi­llo.
Vint-i-vui­tena edició
Afegeix la llegenda
En aquesta ocasió, han votat set dels deu mem­bres del Col·lec­tiu de Crítics de Cinema de Girona : Anna Bayó, Jordi Camps Lin­nell, Íngrid Guar­di­ola, Imma Merino, Àngel Quin­tana, Fran­cesc Vila­llonga i el seu pre­si­dent, Gui­llem Ter­ri­bas.
Aquesta és la 28a edició de les vota­ci­ons anu­als dels crítics de cinema giro­nins, que es van cons­ti­tuir com a col·lec­tiu l’any 1990. En la seva pri­mera votació, els crítics van selec­ci­o­nar Los tima­do­res, de Step­hen Fre­ars, com la millor pel·lícula estre­nada a Girona l’any 1991.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.01.2019


LA MEVA VOTACIÓ

Lucky, de John Car­roll Lynch
Laz­zaro feliced'Alice Rohrwac­her
Tres anuncios en las afuerade Martin McDonagh 
El hilo invi­si­blede Paul Tho­mas Ander­son
The Party, de Sally Potter
Cold War, de Pawel Paw­likowski
Entre dos aguas, d' Isaki Lacu­esta 
La ultima bandera de Richard Linklater
La muerte de Stalin d' Armando Lannuncci
1945 de Ferenc Török   

51 Premi Josep Pla: Un Pla inquietant


 Marc Artigau guanya el 51è premi Josep Pla de prosa catalana amb una novel·la sobre els records que, com en el cas del Nadal, té una trama amb fons d’intriga.
Marc Artigau recollint el premi de mans de l'editora Glòria Gasch. Foto:Oriol Duran 


Estic con­tent pel premi però rabiós de viure en un país on hi ha pre­sos polítics i exi­li­ats”
Marc Arti­gau és dra­ma­turg, poeta i nar­ra­dor i ha escrit dues novel·les negres amb Jordi Basté
Un any més, la nit del dia de Reis –que no és el mateix que la nit de Reis– va tenir una clo­enda literària ben sonada: el lliu­ra­ment dels pre­mis Josep Pla de prosa en català i el Nadal de novel·la en cas­tellà. Cap dels dos pre­mis mai ha estat decla­rat desert, aquest any tam­poc, i el gua­nya­dor del Josep Pla va ser Marc Arti­gau, amb la novel·la La vigília, pre­sen­tada com L’habi­tació de l’estiu amb el pseudònim de Joan Ramírez i Ramírez.
En el cas del premi Josep Pla, dotat amb 6.000 euros i que aviat publi­carà l’edi­to­rial Des­tino, es va tren­car la xifra rodona de 50 anys asso­lida l’any pas­sat, afe­gint-n’hi un més. Tot és avançar i no defa­llir, afor­tu­na­da­ment.
Abans de començar el dis­curs d’agraïment, Arti­gau es va treure les ulle­res per fer des­a­parèixer el públic i en comp­tes d’un dis­curs va optar per nar­rar un supo­sat conte.
En La vigília, en Rai­mon escriu con­tes per a la ràdio i viu amb en Blai, un germà que va que­dar tras­to­cat després de patir un acci­dent quan era petit. Un dia, en Rai­mon rep un mis­teriós encàrrec: una dona rica de Sarrià vol que escri­gui la seva bio­gra­fia, però que la rees­cri­gui millo­rant la seva història. Un encàrrec gens inno­cent que durà en Rai­mon a inves­ti­gar més del pre­vist la vida de qui li ha fet la pro­posta i els motius.
“Ara estic molt con­tent pel premi però molt rabiós de viure en un país on hi ha pre­sos polítics i polítics exi­li­ats i estic con­vençut que d’aquí uns anys sen­ti­rem ver­go­nya per aquesta època, perquè la rea­li­tat no la podem rees­criure”, va decla­rar Arti­gau.
Cen­trant-se en l’obra, va dir que “és un novel·la sobre el valor dels nos­tres records, sobre la capa­ci­tat de rein­ven­tar els records i la vida que hem deci­dit dur a terme per sobre­viure al nos­tre pas­sat”.
Va tan­car el seu conte amb uns ver­sos de Vinyoli, una cita de Pla sobre la importància de tro­bar l’adjec­tiu precís i aques­tes parau­les: “Per­sis­ti­rem un cop i un altre fins a acon­se­guir el cer­cle per­fecte”.
Nas­cut a Bar­ce­lona el 1980, Marc Arti­gau, lli­cen­ciat en direcció escènica i dra­matúrgia per l’Ins­ti­tut del Tea­tre de Bar­ce­lona, és poeta, dra­ma­turg i novel·lista. Ha publi­cat cinc lli­bres de poe­mes, vuit de tea­tre i cinc de nar­ra­tiva. Entre aquests dar­rers, dos són juve­nils, un són con­tes rela­ci­o­nats amb el pro­grama espor­tiu El club de la mit­ja­nit i dos els ha sig­nat com a coau­tor amb Jordi Basté (Un home cau i Els coloms de la Boque­ria). Perquè Arti­gau és col·labo­ra­dor de Basté a El món a RAC 1; en con­cret hi fa la secció de lli­bres De què va?, amb el lli­bre­ter Gui­llem Ter­ri­bas.
Carles Terribas, Guillem Terribas i Marc Artigau,
celebrant el premi a l'Hotel Palace la Nit de Reis. 
El jurat del premi Josep Pla d’aquest any va estar for­mat per Rosa Cabré, Antoni Pla­de­vall, Genís Sinca, Àlex Susanna i Glòria Gasch. El total d’ori­gi­nals pre­sen­tats va ser de 32 obres. Per tant, es van man­te­nir les xifres de les dar­re­res con­vo­catòries, una mica modes­tes, tenint en compte, més que la dotació econòmica, el pedigrí del premi. Els dar­rers vint anys, però, s’han guar­do­nat en mol­tes oca­si­ons autors pro­ce­dents del món del peri­o­disme. Aquest any, no ben bé, però just a la fron­tera.
Com marca la tra­dició d’aquests guar­dons, van ser lliu­rats al llarg d’un sopar als salons de l’hotel Palace (l’antic hotel Ritz) a la Gran Via bar­ce­lo­nina. Hi van ser pre­sents l’alcal­dessa de Bar­ce­lona, Ada Colau, i la con­se­llera de Cul­tura, Laura Borràs, entre mol­tes altres per­so­na­li­tats del món polític, econòmic i cul­tu­ral català. El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Quim Torra, al final no va poder assis­tir.
A més de Cris­tina Cere­za­les, filla de Car­men Lafo­ret, que va pujar a l’esce­nari per fer un breu dis­curs, no hi van fal­tar autors de tot pelatge –en alguns casos, guar­do­nats altres anys amb el Pla o el Nadal–, com ara Miquel de Palol, Martí Giro­nell (actual premi Llull), Carme Riera, Gemma Lie­nas (actual premi Sant Joan), Lluís Foix, Dolo­res Redondo, Jordi Cabré (actual premi Sant Jordi), Ali­cia Kopf, Enric Cal­pena, Jenn Díaz, l’artista Paula Bonet, la crítica d’art Vic­to­ria Com­balía, l’his­to­ri­a­dor Borja de Riquer, l’actriu i direc­tora Leti­cia Dolera, el filòsof Xavier Rubert de Ventós i, entre altres con­vi­dats, el músic Gerard Quin­tana, que aviat debu­tarà en novel·la amb Entre el cel i la terra.
Lluís Llort, publicat a El Punt-Avui 07.01.2019


La Razon : https://www.larazon.es/cultura/marc-artigau-gana-el-josep-pla-con-la-vigilia-PI21295659  

diumenge, 6 de gener de 2019

El Truffaut, assignatura pendent

Cinema Truffaut Girona
M’agrada assabentar-me de què fan els irreductibles d’aquest cinema gestionat i programat per un grup d’amics, cinèfils molt més que romàntics entestats en fer de la seva passió una passió compartida.
Els cinèfils sempre tenim assignatures pendents. Sempre ens quedaran pel·lícules per veure. No ens les acabarem mai. Algunes mancances ens semblen imperdonables, injustificables, terribles. He conegut persones nerviosíssimes perquè no sabien com arribarien a llegir tot el que volien, a escoltar tota la música que desitjaven i a veure totes les pel·lícules que els semblaven imprescindibles. És tanta la feina i tan escàs el temps que s’atabalen de mala manera. I és un descans quan comprens que llegir, escoltar i veure tot el que vols és impossible. Sembla una deducció senzilla i òbvia però costa més del que et penses arribar-hi.
Toni Vall, autor de
l'article. 
Pensava en això l’altre dia mentre veia els últims minuts de Que bonic que és viure. L’emetien, com és tradició no escrita, el dia abans de Nadal. No debades la de Frank Capra està considerada, amb justícia, la millor pel·lícula nadalenca de la història. Bé, això m’ho invento però als cinèfils les exageracions i hipèrboles sempre ens agraden. Doncs bé, una vegada més veia James Stewart interpretant George Bailey, l’home més bo de Bedford Falls, i fent-li l’ullet al Clarence, el seu àngel de la guarda, i pensava que tinc una mancança relacionada amb Que bonic que és viure.
Fotograma de la pel·licula de FranK Capra "Que bonic es viure"
Sí, perquè cada 22 de desembre al vespre des del 2006 Que bonic que és viure es projecta al Cinema Truffaut de Girona. M’agradaria anar-hi un any. Per dos motius. Perquè sempre em fa il·lusió tornar a veure aquesta obra mestra, manifest humanista emocionant i profund, dard afinat contra el capitalisme salvatge i la voracitat del mercat. I sobretot, perquè no he estat mai al Truffaut! I això, a aquestes altures de la pel·lícula, només ho puc considerar una mancança.
M’agrada assabentar-me de què fan els irreductibles d’aquest cinema gestionat i programat per un grup d’amics, cinèfils molt més que romàntics -avui en dia si et diuen romàntic és com si et diguessin nostàlgic, o sigui, un insult- entestats en fer de la seva passió una passió compartida, que és de llarg el millor que es pot fer amb les passions. També m’agrada assabentar-me’n a partir del que de tant en tant m’explica el Guillem Terribas, una de les seves ànimes. Al Guillem li agrada explicar què fan allà ell i els seus amics. Al seu llibreAlegra’m la vida ho va deixar per escrit però sempre li queden coses per explicar. La vida del Truffaut, igual que ho eren la vida i el cinema de l’artista que li dona nom, és dinàmica i evolutiva. No s’estanca. Sempre li passen coses noves.

Guillem Terribas i Salvador García presentant la pel·lícula el passat 22 de desembre 2018
És bonic escoltar les seves aventures en un temps en què vivim l’aniquilació sistemàtica i traïdora de les sales de cinema. És bonic saber que encara no hi has anat mai i que l’assignatura pendent continua. És una assignatura pendent que et fa recança però que no t’angunieja ni et corca. Penses que així, dilatant el temps, fent esperar la millor oportunitat, potser la primera vegada serà encara més bonica.
Toni Vall, publicat a secció "El Gran carnaval" del diari ARA.cat el 06.01.2019
https://www.ara.cat/suplements/diumenge/Truffaut-assignatura-pendent_0_2156784301.html

dissabte, 22 de desembre de 2018

QUE BONIC ES VIURE en el Cinema Truffaut

It's a Wonderful Life USA 1946

(Que bonic es viure)
Director: Franc Capra
Guió: Frances Goodrich,
Albert Hackett,Frank Capra
Intèrprets,
,,
,  
130 minuts.


Sempre, val la pena viure.

Franc Capra, Nascut amb el nom de Francesco Rosario Capra a Sicília al poble Bisacquino el 1897, va emigrar als Estats Units a l'edat de sis anys amb el seu pare Salvatore, la seva mare Rosaria Nicolosi i els seus germans Giuseppa, Giuseppe i Antonia. Va estudiar a l'Institut Tecnològic de Califòrnia  i va obtenint el grau d'enginyer químic. El 18 d'octubre de 1918, es va enrolar, després de la seva graduació, a l'exèrcit americà com a professor, es va  llicenciat el 13 de desembre de 1920 al contraure la grip espanyola. Aquest any va obtenir la ciutadania nord-americana.
Aquesta dualitat cultural es notarà al llarg de la seva carrera cinematogràfica, dirigint històries molt humanes, algunes de tendres, altres reivindicatives, algunes divertides i d’altres amb un doble sentit crític de la societat americana. De fet, ell va crear el cinema de la “felicitat” amb un toc de crítica social.
Capra va començar com la majoria dels directors dels anys 30 i 40 del segle passat, amb el cinema mut. Va destacar com a director i guionista de comèdies protagonitzades per Harry Langdon. El 1934 va dirigir Va succeir una nit   interpretada per Clark Gable i la Claudette Colbert, una comèdia que s’ha convertit en un clàssic del cinema i que va guanyar els oscars més apreciats: Millor guió adaptat, millor pel·lícula, millor director, i millor actor i actriu.

A partir d’aquí Capra, amb el prestigi que havia aconseguit a base d’un bon aprenentatge i treball constant,   va combinar la comèdia, com “Arsènic per compassió” (1944) amb Cary Grant ; “Un gàngster per un miracle” (1961) amb Glen Ford i Bette Davis, amb el  cinema social   com “State of Union” (1948) amb Spencer Tracy, Katherine Hepburn i Van Johnson. Però on Capra deixa anar tot el seu sentimentalisme, la seva visió optimista de la vida i les ganes de viure i que connectarà amb el gran públic, es amb la sèrie de pel·lícules que en podrien “de la felicitat” amb tocs socials,  com “Mr. Snitg Goes to Washingtons” (1939) que en castellà la van titular Caballero Sin espada amb James Stewart i Jean Arthur o “L’home del carrer” (1941) interpretada per Gary Cooper, Barbara Stanwych i Walter Brennan, i fins a arribar a la que des de fa anys, cada  22 de desembre projectem en el Cinema Truffaut, i ens serveix per renovar forces per viure amb entusiasme tot l’any nou, em refereixo a “Que bonic és viure” (1946) amb James Stewart, Donna Redd, Lionesl Barrymore, Thomas Mitchell.


Una història tendre, entranyable i que et fa veure la vida com una sort. Ets la joia de viure i de compartir-la amb els teus. Es una història sobre l’amistat i els amics.
Es la història d’un personatge anomenat George Bailey, que viu en un poble petit, agradable i amb gent treballadora i senzilla. Ell té unes aspiracions que mai podrà acabar de portar a terme. Malgrat d’anar en contra de la seva voluntat, acabarà dirigint amb entusiasme i dedicació, una mena de cooperativa Inmobiliaria que està mes el servei de la gent que de l’especulació, cosa que li portarà greus problemes amb el “cacic” del poble.
Tornarem a trobar-nos en el Truffaut per gaudir d’aquesta meravella, en versió original i pantalla gran. Tornarem a compartir una nit entranyable, molt adient per aquestes dates. I acabarem menjant coca de l’avia i xocolata desfeta, gentilesa de Casa Moner.
Bones Festes i molt bon any, gràcies a Franc Capra.


Guillem Terribas. Full de sala del Cinema Truffaut.

Josep M. Fonalleras escriu sobre el Cinema Truffaut, el 22 de desembre i Que Bonic es viure, en el Periodico el 23.12.2018
  

divendres, 21 de desembre de 2018

PROMOCIÓ HIVERN 2018 * LLIBRERIA 22 / Girona



Imatges de presentacions, Campanya de Nadal i Reis, Recomanacions i suggeriments de llibres, imatges pel record. Imatges de la festa dels 40 anys de la 22 (20.12.2018). Imatges pel record.

dilluns, 10 de desembre de 2018

Què llegirem en el noi de la mare?

S’acosten les festes de Nadal i el Servei de Biblioteques de la Generalitat va posar en marxa el Born to Read, una campanya de foment de la lectura, amb un pessebre vivent al Born CC, que va comptar amb la complicitat del seu director, en Quim Torra i de dotze figurants es van disfressar de pastorets i van posar davant les càmeres acompanyats de dotze personalitats de la cultura.  
Foto de grup, ahir al Born CC | Foto de Jordi Alabern Josep Pedrol, Màrius Serra, Àngels Bassas, Carme Fonoll, Salvador Sunyer, Ada Perellada, Guillem Terribas,
Josep M. Fonalleras, Albert Serra, Quim Torra i Xavier Alberti.

Entre els figurants del pessebre hi havia el cineasta Albert Serra, l’actriu i escriptora Àngels Bassas, el director del TNC Xavier Albertí, la xef Ada Parellada o els escriptors Màrius Serra o Josep M. Fonalleras, entre d’altres. La instigadora de tot plegat, Carme Fenoll, remarcava que ningú no ha pagat ni ha cobrat res per sortir en aquesta foto. La imatge resultant aviat s’enriquirà amb música de les Mamzelles, arranjada per Rafel Plana, i un vídeo que servirà per recomanar lectures. Se’n farà un cartell i un punt de llibre (click & play) que es distribuirà per les xarxes.
Com podeu apreciar a la fotografia, l’Àngels Bassas feia de Mare de Déu. I el poeta Josep Pedrals feia de Sant Josep, però ‘sense dret a roce’. Pedrals llegia devotament l’últim llibre de Joan Todó, L’horitzó primer (L’Avenç). En Jordi Nopca, redactor de Cultura de l’Ara, feia de nen Jesús i tant els pastors com els reis d’Orient el van obsequiar amb llibres, com si no en tingués prou amb l’allau de novetats que li arriben a la redacció. Les maquilladores li van untar la cara fins a convertir-la en una cosa fina i encerada com el massapà.  En Màrius Serra, en canvi, venia del programa Divendres i no es va haver ni de maquillar. Feia de Jeremies, per tant és ben probable que quequegi avui a Catalunya Ràdio quan dicti l’enigmàrius.
Àngels Bassas, Guillem Terribas i Albert Serra durant la sessió de maquillatge
L’Albert Serra, el cineasta (no la novel·la), feia de Satanàs. Es va deixar maquillar una bona estona i va quedar tan ben caracteritzat que feia por i tot enmig d’aquelles tenebres del Born. Albert Serra portava al cap com a lectura recomanada ‘Ulises y las comadrejas’ (Acantilado), una simpàtica introducció als emrcats financers. “L’he triat perquè feia de dimoni, i se suposa que he de fer mal. I aquest llibre explica molt bé què és el mal i també, d’una manera molt pràctica, com fer mal als altres’. A l’hora de la veritat Albert Serra es va deixar el llibre a casa i va haver de posar davant les càmeres amb un exemplar de Tirant lo Blanc. Una premonició?
A l’hora de fer la foto es van donar algunes situacions còmiques. El director de fotografia instruïa a Xavier Albertí, figura del caganer, en quina posició s’havia de posar. El director del TNC es va afluixar la faixa i es va posar en totes les postures possibles amb un llibre de Comadira a la mà. Albertí, director d’escena com és, es queixava que el feien estar massa al mig com el dijous per fer el cagarrot. Albert Serra mirava el càmera amb ulls de sàtir, com si no acabés d’entendre per on l’havia d’enquadrar.

Xavier Albertí, director del TNC, feia de caganer
Els tres Reis van fer una entrada triomfal. Tots tres venien de Girona, que és avui el nostre Orient cultural, allà on la cultura encara és ubèrrima, epifànica. Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, feia de Melcior, Josep M. Fonalleras feia un Baltasar sumptuós, esplèndid. El llibreter de la 22, Guillem Terribas encarnava el rei ros. No cal dir que va ser rebut amb crits de ‘Gaspar dimissió…’.
En un altre raconet, la xef Ada Parellada centrava l’anunciació tota guarnida amb un vestit d’àngel dels Pastorets de Granollers. L’acompanyaven, ara sí, l’amfitrió Quim Torra, que portava sota el braç un assaig de Santiago Albertí, l’11 de setembre. I, per descomptat, la Carme Fenoll, mestra de cerimònies, que brandava un carnet gegant de biblioteques, la seva ofrena al noi de la mare.
Què llegirem que li sàpiga bo? Contes i rimes i un mos de Vicens Vives…
Bon Nadal a tothom.
10.12.2013  

dissabte, 1 de desembre de 2018

Full de sala d'ENTRE DOS AGUAS d'Isaki Lacuesta / Isa Campo

ENTRE DOS AGUAS 
Espanya, 2018
Direcció: Isaki Lacuesta
Guió: Isaki Lacuesta, Isa Campo, Fran Araújo
Intèrprets
Israel Gómez Romero, Francisco José Gómez Romero,Rocío Rendón,Yolanda Carmona, Lorrein Galea, Manuel González del Tanago
Gènere: drama documental
Durada: 130 minuts
Idioma: castellà

 Real com la vida mateixa

Primer va ser l’Isaki en solitari qui ens va sorprendre amb la interessant Cravan vs Cravan (2002), en què ja s’intuïa per on volia anar el cineasta: explicar històries situades entre la realitat i la ficció. On comença la mentida i s’acaba la veritat. On és la veritat i la mentida. Aquesta ha estat la base de l’obra de l’Isaki Lacuesta, que s’amplia i es concreta molt més quan comença a treballar juntament amb la seva parella (imprescindible) Isa Campo. I llavors, al igual del seu cinema, mai sabem on comença un i acaba l’altre o quan són un o una.
El tàndem Lacuesta/Campo neix oficialment el 2009 amb la pel·lícula Los condenados. D’aleshores ençà, treballaran junts, crearan, dirigiran; portaran a terme un seguit de pel·lícules que proposen un estil i una manera concreta d’entendre i d’explicar les històries (moltes d’aquestes històries, reals com la vida mateixa).
El 2006, l’Isaki Lacuesta (un cop més en solitari pel que fa al guió i la direcció, però amb el suport de l’Isa Campo en el projecte i la realització) s’embarca a explicar una història que parteix de la llegenda de Camarón de la Isla i acaba essent un documental-ficció (La leyenda del tiempo) sobre la vida de l’Israel Gómez (Isra), un vailet gitano orfe de pare, que vol ser cantant i té un germà, en Francisco José (Cheíto), i sobre la història, paral·lelament, de la Makiko, una noia japonesa fascinada pel flamenc i les seves arrels.
Dotze anys després, el tàndem Campo/Lacuesta torna a l’illa de San Fernando, als mateixos paisatges on va rodar i explicar la història de l’Isra i en Cheíto, i ens posa al dia de com estan tots dos germans, les seves famílies, amigues, nòvies; de com han canviat el paisatge i la gent, i de com el temps i les circumstàncies han canviat aquests personatges que van iniciar l’aventura a La leyenda del tiempo.
Hi retrobem l’Isra, que acaba de sortir de la presó (on ha estat tancat per narcotràfic), té dos fills i vol recuperar la seva dona per tornar-hi a tenir una relació com si no hagués passat res. I també hi retrobem el seu germà, en Cheíto, enrolat a la marina, que ha tornat d’una llarga missió que l’ha dut a visitar Somàlia.
A través d’aquests retrobaments (entre famílies, dona i fills, germà i cunyada, i amics de l’illa) viurem el malviure de l’Isra, que no sap trobar el seu lloc dins la societat, no troba feina ni cap solució a la vida que li ha tocat viure. El seu germà prou que intenta donar-li moral i alguna solució, però les circumstàncies i la precarietat de la vida a l’illa fan que la cosa es compliqui.
Pre-estrena en el Cinema Truffaut de Girona el 20 de novembre
2018. Guillem Terribas, Àngel Quintana, Isa Campo i Isaki
Lacuesta. Foto: Cinema Truffaut. 
I aquí és on descobrim el bon treball dels protagonistes, interpretats pels personatges reals de la història. És aquí on es veu la sensibilitat de la parella de realitzadors. És aquí on ens trobem davant d’un testimoni visual i poètic i d’un gran realisme alhora, que fa que alguna vegada l’espectador/a se senti incòmode/a davant d’algunes situacions realment tenses. Lacuesta/Campo entren dins de les intimitats dels personatges i ens en fan participar com si fóssim allà, a prop d’ells.
Hi ha alguna escena realment dura, tensa, entre tots dos germans, que es recriminen que no s’han ajudat prou i rememoren la pèrdua del pare, que va morir en un moment molt important de les seves vides. És llavors, en aquests instants, intensos i reals, quan no saps on comença la ficció i acaba la realitat. Campo/Lacuesta han filmat amb elegància una de les escenes més íntimes que s’han vist mai en el cinema, creant l’atmosfera de realitat necessària per entendre que estem vivint una història autèntica.
Aquesta és la gràcia i la virtut de la pel·lícula. Aquest és el cinema que crea imatges que destil·len pur cinema, pura realitat. Aquest és el cinema de l’Isaki Lacuesta i l’Isa Campo, o al revés.
Una vegada més, parella, benvinguts al Truffaut..
Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Estrena el 30/11/2018