divendres, 20 d’abril de 2018

Campanya de Sant Jordi 2018. llibreria 22





Promoció dels actes, propostes, signatures, suggeriments, llibres, autors, festa a la Llibreria 22 de Girona. escalfant motors SANT JORDI 2018

diumenge, 15 d’abril de 2018

ELS VOLEM A CASA Barcelona 15 d'abril 2018



Manifestació a Barcelona sota el Lema: ELS VOLEM A CASA, els presos polítics i els exiliats. Unes 700.000 persones s'ha manifestat pacíficament.


dilluns, 9 d’abril de 2018

MARTÍ GIRONELL ESCRIPTOR I PERIODISTA, PREMI RAMON LLULL 2018

MARTÍ GIRONELL “Un homenatge als que arrisquen, fan el salt i tiren endavant els seus somnis”

L’any 2007, Martí Gironell va escriure El pont dels jueus, una novel·la que va ser un èxit de vendes espectacular, fins al punt de convertir-se en un best-seller. Des d’aleshores, Gironell viu el somni desitjat i impossible de molts escriptors: poder dedicar-se gairebé en exclusiva a fer el més li agrada: escriure. Les seves novel·les històriques entusiasmen milers de lectors, que s’enganxen a les trames que es basen en fets i personatges reals però que també inclouen molts passatges i situacions de ficció. Ara arriba amb un nou llibre que ja encapçala les llistes de vendes La força d’un destí (Columna), que es pot convertir en el gran èxit de Sant Jordi. En parlem avui a les 21.30 h a El Punt Avui TV.
“La nostra història és plena de personatges il·lustres i de moments que fan trempar. Per què no podem aprofitar per posar-hi unes trames de ficció?” Traiem poc profit de la nostra història?
No ens creiem prou la nostra història, els nostres personatges històrics i els nostres moments cabdals per després, a través de la ficció donar-los la rellevància que es mereixen. Umberto Eco diu que la ficció és una gran eina per entendre i interpretar la realitat, i això ho han beneït historiadors que han dit que la facilitat o el permís que tenim els que fem novel·la històrica és poder posar més pa que formatge, per fer més passadora una història de veritat.
Això és el que ha fet amb ‘La força d’un destí’, premi Ramon Llull 2018. Com se sent?
És un premi que em fa molta il·lusió, molt respecte, haver-lo rebut, per tots els que l’han aconseguit anys abans. Però evidentment també perquè és el premi més important que tenim a casa nostra, de les lletres catalanes. Me l’agafo com un reconeixement a la feina que he anat fent durant tots aquests anys, d’anar picant pedra, portant aquestes històries arreu del territori i més enllà també, i per continuar fent-ho.
Un dia decideix que vol ser escriptor i deixa la feina de periodista a TV3. Ha valgut la pena el risc?
Al cent per cent. Era una idea que portava al cap des de feia molts anys. Pensava que si donava temps a la vessant literària i la cuidava podia donar molt de si. El 2016 vaig demanar un permís de dos anys per explorar el terreny i ara tinc una excedència de cinc anys. De moment tens aquesta seguretat i tranquil·litat d’haver apostat per tu i la teva empresa, que és viure de la literatura. No és només escriure novel·les, també és no deixar el periodisme, que m’ha donat eines per tenir un domini del llenguatge més adequat, i que permet, quan has de recrear certes escenes o diàlegs, tenir capacitat de fer-ho. Estic molt content d’haver fet el pas.
Com va descobrir Jean Leon?
Fa tres anys, un diari ens va convidar a dinar cinc escriptors de cara a Sant Jordi. Abans de començar ens van posar una ampolla de Jean Leon sobre la taula i ens van dir que darrere d’aquell nom, marca i imatge hi havia una història. Ens van donar quatre detalls de la vida d’aquest home, em va fer venir salivera i vaig dir als companys de taula que si ningú volia la història me la quedava jo.
Qui era aquest emprenedor i com arriba a relacionar-se amb grans actors de Hollywood?
Neix el 1928 a Santander però el 1941 la família es trasllada a Barcelona. Al morir el pare i el germà, no pot superar la pressió personal, ni de l’Espanya grisa i franquista del 1949 i marxa a França. Arriba als EUA com a polissó, i a Nova York, Ceferino Carrión passa a ser Justo Ramón León, un porto-riqueny que li procura aquesta nacionalitat americana. Les autoritats franquistes el descobreixen, i se’n va a la costa oest, on es converteix en Jean Leon. Treballarà de cambrer al restaurant de Frank Sinatra, que li obre les portes del Hollywood dels cinquanta. Al costat del restaurant hi ha una escola d’interpretació, on van James Dean, Paul Newman –va reconèixer públicament que sense Leon no hauria estat mai l’actor que coneixem–, Natalie Wood o Warren Beatty. Es fa amic de tots ells i d’Elisabeth Taylor, Marilyn Monroe, JF Kennedy, Rita Hayworth o Ronald Reagan. Per cert, que el vi amb què es va brindar quan va arribar a la presidència dels EUA era de Jean Leon, una promesa que li va fer quan Reagan era president del sindicat d’actors.
Jean Leon creia molt en ell mateix i tenia uns valors molt clars. Alguns d’ells coincideixen amb els seus?
Salvant totes les distàncies, alguns punts en comú sí que tenim les persones que decideixen fer el salt i tirar endavant. El fet de creure en tu mateix, tenir prou energia i encomanar-la a les persones del teu voltant perquè t’ajudin a fer realitat aquest projecte o somni. A mesura que m’anava documentant sobre ell, ho veia clar: es va envoltar de gent que el va ajudar a tenir prou força de voluntat per canviar el seu destí. D’aquí el títol del llibre, que crec que es pot aplicar a qualsevol persona. Si creus en tu mateix i en els teus somnis, per què no? En aquest sentit la novel·la pot ser inspiradora.
Què hi diu la seva família?
Quan havia escrit unes 180 pàgines de la novel·la, vaig passar el text a la seva germana Anna. Em va trucar al cap d’uns dies plorant, emocionada, i dient-me que l’havia sentit com si el tornes a tenir aquí. I quan els que han conegut el personatge et diuen que el tornen a reviure, et revesteix a tu de seguretat per trepitjar fort i seguir per aquest camí. Els seus fills també m’ho van dir, i Jaume Rovira, l’enòleg amb qui va aixecar les vinyes al Penedès.
Serà un dels més venuts per Sant Jordi?
Tant de bo! Com que soc de treballar el llibre abans, durant i després de Sant Jordi, si aquell dia resulta que és el més venut, benvingut sigui perquè marques una fita, però treballaré per continuar sent llegit, venut i acceptat per com més lectors millor.
‘El pont dels jueus’, ‘La venjança del bandoler’, ‘L’arqueòleg’ i ara ‘La força del destí’. Què ha de tenir una novel·la històrica per atrapar el lector?
Enamorar-te de la història d’un personatge, documentar-la, agafar de bracet el lector i emportar-te’l a viure aquella època on va succeir. És despertar la curiositat que tenim per saber què ha passat quan no hi érem i trobar un personatge que et permeti vehicular-la bé, en una època potent com les que hem tingut. En l’època actual no hi ha prou distància per fer una novel·la històrica del que estem vivint, tot i que estem fent història.
Es veu parlant, d’aquí uns anys, del moment polític actual?
Crec que sí. És bo que en qualsevol període històric com aquest, i més amb tanta intensitat com l’estem vivint, agafis prou distància perquè això també farà que et puguis posicionar des d’una atalaia més objectiva. De fet amb persones que hi estan molt a prop hem tingut converses sobre quantes novel·les podrem escriure des dels fets d’octubre cap aquí i a partir de la visió d’algun personatge que estigui entre bambolines. A mi és això el que m’interessa: veure a través dels ulls d’algú que no és conegut, que potser després ho acaba sent, i t’ho fa entendre molt millor. Sempre he cregut que la història amb minúscules et fa entendre la història amb majúscules.
És disciplinat?
Molt. Però no soc d’escriure cada dia. De vegades, quan t’hi porta la història, pots estar més dies escrivint i si necessites fer-ho a totes hores, ho fas. Tinc un despatx a la part de dalt de casa on m’envolto de llibres i m’assec quan tinc unes hores, temps del bo, que en dic, però el compagino amb la mainada, la dona i altres activitats al voltant dels llibres i la literatura.
Qui és la primera persona que llegeix l’original del llibre?
Marti Gironell i Guillem Terribas a la 22
el 16.11.12 presentant "El últim Abat"
Foto: Marc Martí.
Una de les primeres és la meva dona. Després algun llibreter com Guillem Terribas, que de tota la vida l’hi he enviat quan la cosa ja té un cos. Potser algú de l’editorial, l’agència, però pocs més. Un cop acabada sí, ho discuteixes amb l’editor i et deixes aconsellar perquè sempre és bo tenir visions de fora.
Ja està pensant en la propera novel·la?
Tinc dues o tres històries començades que s’aturen quan n’hi ha una que s’acaba publicant. Un cop baixa la febrada tens moltes estones per veure quina de les altres que tens fent xup-xup val més la pena de començar a posar-hi ingredients i que el foc vagi escalfant, perquè acabi al carrer.
Jean Leon va aconseguir els seus somnis. A vostè li’n queda algun per complir?
Molts! He aconseguit que es faci realitat poder viure d’allò que escrius i de moltes de les coses que hi ha al voltant, però el somni és continuar fent-lo viu i créixer cada dia, i treballar perquè aquest somni no s’acabi mai!
Xantal Llavina, el Punt-Avui 08.04.2018

dilluns, 2 d’abril de 2018

EVA VÁZQUEZ: Genis i mainaderes

Vivian Maier
Entre les dones que van fotografiar Salvador Dalí, hi va haver també la misteriosa Vivian Maier, la mainadera que, de manera inadvertida per tothom, va fer milers de fotografies de Nova York i Chicago entre els anys cinquanta i vuitanta, amb les quals ha adquirit, pòstumament, una notorietat internacional sense precedents. El seu retrat de l’artista no s’ha pogut incloure a l’exposició Elles fotografien Dalí, amb què el castell de Púbol ha inaugurat la temporada, però sí que apareix generosament reproduït en el catàleg, il·lustrant el text que la crítica de cinema Imma Merino dedica a reflexionar sobre la mirada que aporten a la construcció del personatge dalinià les catorze fotògrafes seleccionades. Certament és un retrat bastant atípic de Dalí, gairebé el que avui en diríem una foto robada. Era l’any 1952, i el pintor sortia del MOMA de Nova York, pel que sembla després de sotmetre’s a una sessió fotogràfica. Quan baixava les escales del museu, empolainat com de rigor, amb el bigoti hirsut, un clavell al trau i la punta d’un mocadoret blanc sobresortint de la butxaca de l’abric, una dona que no havia vist mai li va tallar el pas: era alta, molt alta i prima, i vestia d’una manera estrambòtica, amb sabates grosses, una camisa d’home, un barret de l’any de la picor i, sobretot, una càmera penjada al coll. No se sap si va demanar-li
permís per disparar, però el cas és que va fer-ho, i Dalí va quedar fixat per sempre, en l’arxiu d’una desconeguda, amb una expressió mig d’estranyesa, mig d’incomoditat, com si de manera inopinada s’hagués adonat que no portava la màscara posada. Imma Merino escriu una cosa preciosa sobre aquest instant: l’artista potser va intuir que aquella dona era el seu “reflex invertit”, amb el qual per un moment es va sentir identificat “com una possibilitat inexperimentada d’ell mateix”. L’home que al segle XX més havia fet per mostrar-se, cara a cara amb la dona que més es va esforçar a amagar-se. La invisibilitat deliberada no és estranya en algunes dones d’intensa creativitat. Fa poques setmanes, ha sortit a la llum una altra fotògrafa ignorada, Masha Ivashintsova, que durant dècades va tenir amagades a les golfes de casa seva, a Sant Petersburg, prop de trenta mil negatius de la vida quotidiana a la Rússia soviètica. I, sense anar tan lluny, podem fer memòria de la catalana Milagros Caturla, de qui un turista nord-americà va adquirir als encants un lot de negatius de la Barcelona de postguerra pensant, sense cap dubte, que eren obra d’un home, fins que una recerca recent ha desvelat que l’autora era una humil funcionària del servei d’Agrimensura. Potser totes van tenir al davant el seu Dalí, un geni altiu, i en van fer prou de mirar-lo fixament als ulls abans de perdre’s de nou entre la multitud.
EVA VÁZQUEZ, publicat en el PuntAvui .2.04.2018

LLUÍS FOIX: El que la terra m’ha donat.

El periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) en aquesta tercera entrega de podríem dir-ne memòries novel·lades, La marinada sempre arriba (2013), Aquella porta giratòria (2016) i ara amb  El que la terra m’ha donat (2018) Foix fa una mena de repàs resum de les tres obres. Combina els seus primers anys d’aprenentatge i d’amor a la terra i els seus costums, molt ben explicat en el primer llibre; a les experiències que li ha donat la feina de periodisme, amb la gent que ha conegut i els viatges que ha fet, que ens va explicar en la segona entrega.
Aquest tercer volum i sembla ser el darrer, Foix l’ha dividit per estacions de l’any: comença amb la primavera “ L’hivern se’n va enmig d’una quietud universal”. I acaba amb l’hivern “L’hivern arriba amb nits inacabables, dies ombrosos i freds negres”.
La Vanguardia 01.04.2018
 Al llarg de 275 pàgines, Foix anirà recordant històries del passat, anècdotes de la vida i la mirada a la terra, sempre la terra i la seva immensitat. El temps passat, mai amb nostàlgia sinó amb reivindicació . Els viatges, els personatges, les ciutats, la gent,... “Per tenir una idea aproximada d’una ciutat i fer un primer cop d’ull per saber-ne una mica més que el que diuen les guies turístiques, acostumo a visitar un mercat, un cementiri i una església” (pag. 163). La observació de l’entorn, de la natura, també es molt present en aquest darrer llibre “ Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat” (pàg. 119); “El país queda net i polit després d’una forta llevantada” (pàg. 195). Sobre la gent i la seva estimada ciutat Londres, també en parla llargament, en el capítol 3 “Estius a Hampstead” i on comença dient “ Els anglesos sembla que perdin el seu ritme en llevar-se i veure el dia clar i net” (pàg. 87).
El que la terra m’ha donat, s’ha llegir amb tranquil·litat, sense preses. Si cal, espaiadament.  S’ha de dir que l’edició del llibre i les il·lustracions que hi ha a cada capítol, dibuixades per Xavier Cabanach, acompanyen a aquest lectura calmada.
Guillem Terribas

dimarts, 27 de març de 2018

Els 40 de La 22

La llibreria de Girona complirà a l’octubre quatre dècades en actiu i ho celebra amb l’edició d’una revista d’aniversari, projeccions de cinema i una festa al carrer.

La Llibreria 22 de Girona celebra aquest any el seu quarantè aniversari, una data rodona, una parada obligada i, sobretot, un pretext festiu per fer memòria de la seva fundació, la seva trajectòria, les complicitats guanyades i els reptes i les transformacions a què ha hagut de fer front un establiment que, des de l’àmbit privat, s’ha convertit en una espècie d’institució cultural oficiosa de la ciutat. Guillem Terribas, president de la societat que gestiona la llibreria, avui ja jubilat però d’un activisme incansable, ha anunciat el gros de les activitats programades, que s’estendran al llarg de tot l’any i culminaran el 20 d’octubre, el dia que farà quaranta anys de l’obertura del local, l’any 1978, amb una gran festa amb música, piscolabis i lectures a la veïna plaça Jordi de Sant Jordi i al passadís que hi comunica, que han estat des dels seus orígens com el pati de la casa.
Entre les accions previstes, hi ha l’edició de punts de llibre i un calendari commemoratius, a més de la comercialització d’una samarreta amb un poema breu de Narcís Comadira imprès, que serà també objecte d’una altra edició de punts de llibre. “És una manera d’enllaçar amb el vintè aniversari, quan ja vam fer un tiratge de samarretes amb un altre poema de Comadira”, argumenta Terribas. També connecta amb la celebració de fa vint anys el propòsit de publicar una revista literària d’un sol número, equivalent al ja introbable El número, que reunirà col·laboracions de quaranta persones que han tingut relació amb la llibreria en tots aquests anys, des d’escriptors i editors fins a presentadors de llibres i periodistes. Guillem Terribas avança que la publicació tindrà 24 pàgines i cada autor hi escriurà, “en un màxim de 350 paraules, de llibres, llibreries o de La 22”. Entre els noms que avança com a col·laboradors d’aquest número commemoratiu, hi ha Antoni Puigverd, Rafel Nadal, Màrius Serra, Mar Bosch, Eugènia Broggi, Martí Gironell, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta, Lluís Muntada, Javier Cercas i Miquel Berga.
Guillem Terribas, a l'esquerra, durant el rodatge a la Llibreria 22
de la pel·licula "L'arteria invisible" de Pere Vilà, el setembre
de 2014.Foto: Jordi Ribot (ICONNA)
La cinefília de l’establiment i, en particular, de Guillem Terribas, tindrà també un gran protagonisme en la celebració per mitjà d’una tria de 40 pel·lícules inspirades en obres literàries, des de Rebeca a Carol, sense oblidar La plaça del DiamantA sang fredaCims borrascososMatar un rossinyol o Jules et Jim, que es projectaran cada setmana, en sessions gratuïtes de matí i tarda, a l’Espai 22. El programa i els horaris s’aniran anunciant oportunament. A més, es realitzarà un documental de 40 minuts de durada (la xifra màgica) amb imatges escollides dels 40 primers anys de la llibreria, que posteriorment serà difós a través de les xarxes socials i el web de La 22.
Eva Vázquez, publicat a El PuntAvui 25.03.2018


dimecres, 21 de març de 2018

Fons local de Salt: Terribas i Roca, Guillem

Publicat el 15 de setembre de 2017 - 16:27 | Categoria: Literatura | Comentaris: 0 (Nou comentari) | Paraules clau:Escriptor , Llibreria 22 , Cinema

Guillem Terribas i Roca (Salt, 1951)

Biografia
Autodidacta, cinèfil, pintor-dibuixant, llibreter, comediant, comunicador, conservador i observador. Ha col·laborat i col·labora en mitjans de comunicació de tota  mena. Ha rebut alguns premis i reconeixements.
L'any 1978, juntament amb altres persones, funda la Llibreria 22 a Girona i durant trenta-sis anys n'és l'ànima i el gerent.
El 1990 constitueix el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i n'és el president fins a l'actualitat. L'entitat, formada per un grup de persones que exercien la crítica de cinema en mitjans de comunicació de les comarques gironines, tenia i té la missió de ser un elements dinamitzasor del fet cinematogràfic entès com a un element cultural que ultrapassa el simple vessant comercial. Des del 2001 el Col·lectiu és el responsable del funcionament del Cinema Truffaut de Girona.
El 2007 va publicar Demà serà un altre dia on hi ha un munt de records del llibreter : des de la seva mili al Sàhara, al viatge a Paris fent autoestop, i la participació en tota mena d’activitats cíviques i culturals a Salt i Girona; fins la fundació de la llibreria 22, entre moltes altres anècdotes. El llibre també conté anècdotes dels pesos pesants de la nostra cultura com Enrique Vila-Matas, Roberto Bolaño, Javier Cercas o Jaime Gil de Biedma.
L'any 2008, l'Ajuntament de Salt li va concedir el premi "3 de març" per la seva tasca com a activista cultural. ha mantingut
un contacte constant amb el municipi. Terribas ha estat vinculat a diverses entitats i associacions de Salt com l’escoltisme a l’Agrupament Sant Cugat, La Pastera, els Pastorets, el Talleret de Salt i els cinefòrums de l’escola d’adults o a Ràdio Salt.
El 2017 el Govern de la Generalitat de Catalunya concedeix a en Guillem Terribas la Creu de Sant Jordi entre les 29 personalitats i 23 entitats que s´han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural. En el seu cas es destaca "el seu incansable activisme cultural, que l´ha dut a participar en un ampli repertori d´iniciatives en aquest àmbit. Va ser fundador de la Llibreria 22, de Girona, que dirigí entre el 1978 i el 2015, convertint-la en un establiment de referència, obert a tota mena de tendències i amb una decidida voluntat de promoció i difusió de la cultura catalana. Així mateix, també ha destacat com a crític cinematogràfic i com a col·laborador en distints mitjans de comunicació."
Més informació:

http://www.bibgirona.cat/blogs/saltfonslocal/posts/2017/9/15/terribas-i-roca-guillem

dimarts, 20 de març de 2018

El Modern, un far cultural

L’antic cinema, situat al cor del Barri Vell i propietat de l’Ajuntament des del 2001, serà la seu del nou centre d’arts i creació de Girona.  El consistori aprovarà aquesta setmana el projecte de rehabilitació de l’equipament.
Afegeix la llegenda

L’antic cinema Modern serà un pol de creació cultural en els pròxims anys. L’Ajuntament de Girona, després de disset anys com a propietari, ja té concebut un dels grans projectes d’aquest mandat i desencallarà finalment la reforma de l’edifici situat al cor del Barri Vell amb l’objectiu de convertir-lo en “el far de la creació cultural”, en paraules del regidor de Cultura, Carles Ribas.
Un projecte de rehabilitació ambiciós que el consistori preveu aprovar en junta de govern local divendres per, a partir d’aquí, tirar endavant la posada a licitació de les obres, que puja a més de 4 milions d’euros. A partir d’aquí, començaran els tràmits administratius per poder posar a licitació les obres, que es dividiran en dues grans fases.
Àngel Quintana, Jaume Figueras, Guillem Terribas
La primera, que es finançarà amb l’ajut de fons europeus, es preveu enllestir el 2021 i s’emporta més del 50% del pressupost. Es començarà per la remodelació de la tercera planta –“el cor i el cervell del canvi que ha de suposar per a la nostra ciutat aquest projecte”, tal com va declarar ahir l’alcaldessa, Marta Madrenas–, on està previst situar un centre d’arts i creació cultural (en teatre, cinema i audiovisuals), que disposarà, entre altres elements, d’un plató, un laboratori polivalent i sales de reunions. I també inclourà, en un nivell inferior, una segona sala de projecció per al cinema Truffaut (amb capacitat per a 79 espectadors) i condicionar la resta dels espais (els accessos, el vestíbul d’entrada i zones d’exposició). El regidor d’Urbanisme, Joan Alcalà, calcula que, un cop completats tots els tràmits urbanístics, les obres d’aquesta primera fase podran començar a mitjan 2019 i enllestir-se dos anys després.
Sala gran amb grades
Pel que fa a la segona fase d’obres, aquesta se centrarà a convertir l’antiga sala gran de projecció del cinema Modern –la sala A– en un espai polivalent destinat a espectacles i concerts. El projecte preveu que asseguts hi càpiguen 199 espectadors –en un sistema de grada–, però si els seients són retràctils aleshores la capacitat podria arribar fins a 500 persones. Tal com avança Carles Ribas, aquesta sala permetrà esponjar la sobreprogramació que té actualment el Teatre Municipal i, sobretot, potenciar, entre altres arts escèniques, la dansa. “Serà el complement que li falta, al Teatre Municipal”, va subratllar.
De moment, però, aquesta fase no disposa de finançament ni, per tant, tampoc de termini per dur a terme aquestes obres, que completaran la rehabilitació de l’antic Modern. Malgrat això, l’alcaldessa va manifestar que la intenció de l’Ajuntament és anar fent les obres “de manera consecutiva i quan el 2021 s’enllesteixi la primera de les fases, just després ja puguin començar els treballs a la nova sala d’espectacles amb fórmules de finançament que tenen pensades”.
“Icona i referent”
“Més enllà de l’embolcall, que és el cinema Modern, aquest és un projecte molt ambiciós de la nostra ciutat i del nostre govern. Això és l’inici d’un projecte de promoció i de dinamisme econòmic per a la nostra ciutat que permetrà diversificar l’economia del nostre territori. L’objectiu és que Girona es converteixi en centre i capital a Catalunya d’una nova forma entendre la cultura com una indústria”, va remarcar Marta Madrenas.
La tinenta d’alcalde de Promoció Econòmica, Glòria Plana, per la seva banda, va subratllar que aquest centre permetrà impulsar la ciutat “com a icona i referent internacional” en àmbits com ara els de les arts escèniques, la música, el cinema i el teatre. El projecte de rehabilitació preveu intervenir sobre 2.401,80 metres quadrats, que és la superfície construïda del conjunt actual del Modern. L’edifici està dividit en quatre plantes més la planta baixa, que serà el punt d’entrada a l’edifici des del carrer Nou del Teatre i que permetrà l’accés a les escales i a l’ascensor. El projecte es finança en bona part amb les subvencions PECT del programa operatiu Feder Catalunya.

El Truffaut, uns mesos a La Mercè

En el marc de la segona part de la primera fase, es completarà l’adequació dels accessos a l’edifici i s’actuarà principalment a la segona planta, la que ocupa ara el cinema Truffaut. Aquesta fase consistirà principalment en la reforma de la sala annexa a la sala d’exhibició actual per fer-hi una segona sala de projeccions.
Tal com ha remarcat el regidor de Cultura, Carles Ribas: “Volem reforçar la potencialitat del Truffaut com a espai d’exhibició de films en versió original i de cinema d’autor i, per això, adequarem una segona sala per al cinema.” Aquest espai, de 89,25 metres quadrats, tindrà una capacitat per a 79 persones.
El regidor ha explicat que mentre es facin les obres a l’actual cinema Truffaut, l’auditori de La Mercè passarà a ser l’espai de projecció del cinema per minimitzar les afectacions en l’activitat. És difícil de calcular aquest temps d’impasse, però ben segur que seran uns mesos.
El projecte confirma la reclamada segona sala del cinema, però en realitat el que fa és oferir-ne una tercera: la gran sala amb grada està previst, segons el projecte, que disposi d’una pantalla retractil, un fet que permet la possibilitat de fer-hi projeccions.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui 20.03.2018


Girona desencalla la reforma del Modern i la primera fase estarà el 2021

L'equipament serà un centre de producció d'indústries culturals, que també acollirà un espai per a concerts i espectacles i dues sales del cinema Truffaut.

L'Ajuntament de Girona desencallarà finalment la reforma de l'antic cinema Modernque es convertirà en un nou centre d'arts i creació. A més, la sala principal -on fa anys es va enfonsar el sostre- es transformarà en una sala polivalent per a concerts i actuacions (especialment de dansa), mentre que l'equipament continuarà allotjant el cinema en versió original Truffaut, que comptarà amb una nova sala, i hi haurà també diversos espais dedicats a exposicions.
Alcalà, M. Angels Planas, Marta Madrenas, Glòria Planas
Carles Ribas. 

El cost total del projecte ascendirà a més de quatre milions d'euros i s'executarà en dues fases. La primera, que el consistori preveu tenir acabada el 2021, consistirà en adequar la tercera planta de l'edifici per a ubicar-hi un centre d'arts i creació -destinat a impulsar la producció d'indústries culturals- i fer la nova sala del Truffaut. El cost d'aquesta primera fase ascendeix a uns 2,3 milions d'euros, una part dels quals els finançarà l'Ajuntament i l'altra procedirà de fons europeus.

La segona fase consistirà en convertir la sala principal en una sala de concerts i espectacles que tindrà capacitat per a 199 espectadors asseguts, que podrien ascendir fins a 500 persones dretes si s'instal·len graderies retràctils que es puguin retirar. Per a aquesta segona fase, que costarà 1,7 milions, encara no hi ha pressupost, però l'Ajuntament confia en aconseguir-lo al llarg dels propers tres anys. L'alcaldessa, Marta Madrenas, ha apuntat que el projecte del nou Modern permetrà impulsar la promocionar, diversificar i dinamitzar l'economia de la ciutat a través de l'impuls de les indústries culturals i creatives. De fet, considera que es pot convertir en una prova pilot a Catalunya per veure com el sector cultural pot arribar a generar llocs de treball i tenir una economia productiva «de ciutats urbanes i republicanes».

Aquest gran centre dedicat a la creació i producció d'indústries culturals s'ubicarà a la tercera planta del Modern, que és la primera que s'habilitarà. «L'objectiu és fomentar i dinamitzar les indústries culturals i creatives, per tal de donar-los impuls, reconeixement i força», assenyala la regidora de Promoció Econòmica, Glòria Plana. Per això, aquesta tercera planta comptarà amb una sala plató, sala de prostproducció, una oficina de gestió de les arts i un laboratori polivalent. Segons ha explicat el regidor de Cultura, Carles Ribas, la segona planta serà la dedicada al cinema Truffaut. A la sala actual -que mentre durin les molèsties de les obres traslladarà algunes projeccions a la Mercè- se n'hi sumarà una altra de 79 places. Pel que fa a la sala gran, s'hi farà la sala de concerts i espectacles, que servirà de complement al Teatre Municipal. Finalment, a la planta baixa s'hi ubicarà una zona dedicada a exposicions.
Laura Fanals, Diari de Girona 20.03.2018 Fotos. Aniol Resclosa

dimarts, 13 de març de 2018

Girona, capital de la VO

Després d’anys amb el Truffaut com a joia estel·lar de la versió original, l’Albéniz Plaça se suma a l’oferta de la capital girona i en programa a les tres sales.

Des que el cinema es va projectar per primera vegada en una pantalla, la seva història és de contínua reinvenció. La televisió, el vídeo, internet (i la pirateria, sobretot), les plataformes digitals... han alterat els hàbits de tancar-se en comunitat a la sala fosca, un poderós esdeveniment que continua reformulant-se per atraure espectadors als cines.
Després de l’absolut canvi de panorama arran de la digitalització de les sales, els cinèfils estan comprovant com, en un petit interval de temps, en aquest procés a la recerca de fórmules per fer més rica i variada l’oferta (amb la introducció de concerts d’òpera, musicals, obres de teatre i partits de futbol), la possibilitat de gaudir en versió original una pel·lícula és de les propostes que no només s’ha consolidat sinó que, en alguns casos, ha anat en augment. Fins al punt que, a ciutats com ara Girona –tradicionalment un feu d’una gran oferta cinematogràfica–, la VO s’ha implementat a la cartellera de tots els cinemes.
L’últim d’afegir-se a la festa ha estat l’Albéniz Plaça, que últimament combinava les pel·lícules en versió original i les doblades però que, des de fa unes setmanes, ha establert que a les seves tres sales s’hi pugui veure exclusivament VO (el cap de setmana, s’hi suma el cinema en català destinat al públic familiar). El seu programador, Josep Maria Pallàs, assegura que feia temps que estudiaven el moment de fer aquest pas d’apostar-hi decididament, atesa la demanda de molts espectadors. Una demanda a l’alça entre el públic cinèfil i també per la forta presència d’estrangers que viuen a la ciutat i que agraeixen poder escoltar les pel·lícules en l’idioma original. Assegura que també han recuperat un públic de mitjana edat, amb perfil de professional liberal que sap o estudia l’anglès. Pallàs remarca que, amb aquest pas, es “complementa i enforteix” l’oferta que fins ara ja hi havia a la ciutat i que, en el cas del grup Albéniz, queda més “clara i diversificada”: amb els Centre com fins ara, destinats als films doblats, i els Plaça, per a la VO.
El moment per fer-ho indica que també hi ha influït, ara que els films nominats i premiats omplen la graella: La forma del agua, Ladybird, Tres anuncios en las afueras. L’únic fracàs ha estat la projecció de 50 sombras de Grey que, com confessa, “ha resultat un desastre, però que ajuda per perfilar millor la programació destinada a aquest públic”, afegeix.
La “normalització”
Aquesta iniciativa, que incrementa com mai l’oferta en versió original a la ciutat, ha estat molt ben rebuda pel president de l’Associació de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, “perquè normalitza una situació que sempre ha estat la volguda”. Aquest tipus d’iniciatives, diu, “són indispensable per educar els espectadors en la versió original, però cal correspondre amb una àmplia i com més variada oferta millor”. Una tasca que, en cap cas, altera la funció que des de fa temps porta a terme el Cinema Truffaut, que gestiona el col·lectiu, perquè, com remarca Terribas, “que els cinemes apostin per la VO” els alegra molt i fins i tot els “allibera per continuar apostant” per la seva “línia de cinema més compromès, menys comercial i que, d’altra forma, no arribaria a la cartellera”. Sense anar més lluny, La vida lliure, de Marc Recha, que es programa aquests dies.
Així, mirant la cartellera, els espectadors gironins disposen, més que mai, de la més àmplia oferta en versió original. Sense anar més lluny, aquesta setmana, els Ocine programen les habituals dues sessions fixes: dimarts, Ladybird (20.30 h) i dijous, A wrinkle in time (20.30 h). I com declara el seu gerent, Pau Garriga, tenen un públic “fidel”. De fet, ja fa vuit anys que va començar aquesta aventura i en fa tres des que la programació la porta l’empresa mateixa. Una aposta per l’idioma original que els Odeon de Salt fa temps que també introdueixen regularment en la seva oferta. I és que mai no s’havien sentit tantes veus originals a Girona.
 Els Albéniz continuen resistint la pressió i els impostos
L’Albéniz Plaça, juntament amb l’Albéniz Centre, són els únics cinemes que resisteixen la transformació que ha patit el sector de l’exhibició cinematogràfica, que ha allunyat dels centres urbans els complexos cinematogràfics. Amb l’excepció de Barcelona, a la resta de capitals de comarca de Catalunya no queden gairebé cines al centre, on tradicionalment n’hi ha hagut d’històrics. Les causes: la pressió immobiliària que continua causant estralls, la manca de pàrquing gratuït i el fet que, per estar situats en una zona residencial, els Impostos són més cars. Josep Maria Pallàs, precisament, es queixa d’això, que per culpa d’una normativa municipal que no s’ha ajustat a la realitat es pregunta: “Per què programant el mateix que altres cines la nostra cartellera paga un peatge molt més car? Resulta inadmissible i per això s’haurien de flexibilitzar aquest tipus d’impostos abans no sigui massa tard i després els polítics es posin les mans al cap lamentant-se.” L’últim cas proper, els Arinco de Palamós. I a Girona, no cal anar tan lluny per recordar amb enyorança els
Gran Via, el Coliseu, el Modern, l’Ultònia i els Catalunya.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui  11.03.2018

diumenge, 11 de març de 2018

Mor el gironí Jaume Genover, recopilador d'un gran arxiu del cinema a l'Estat espanyol

Va firmar articles i crítiques a les revistes «Fotogramas» i «Dirigido por», i va escriure llibres sobre el setè art.

La matinada de dijous va morir el gironí Jaume Genover, crític i expert en cinema que es va donar a conèixer per les seves col·laboracions a revistes especialitzades com Fotogramas i Dirigido por, i que va recopilar un dels grans arxius del cinema a l'Estat espanyol.
El funeral per Genover tindrà lloc avui a les 17 hores al tanatori de Girona. Un dels seus germans, Pim Genover, va explicar ahir al Diari de Girona que la seva tasca «enciclopedista» de recopilació documental sobre el cinema va merèixer un reconeixement unànime del sector per la seva «rigorositat».
«Gràcies a la feina de formigueta de Jaume Genover, que no es cansava de contrastar totes les dades, es van poder corregir nombrosos errors», assegura el germà.
Jaume Genover va firmar l'any 1996, conjuntament amb Carlos Aguilar, el llibre publicat per Alianza Editorial Las estrellas de nuestro cine: 500 biofilmografias de intèrpretes españoles.
Genover va començar estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, que compaginava amb una feina amb el treball a la Col·lecció Cinematogràfica Catalana, de Miquel Porter i Moix, camí que finalment va resultar el principal a la seva vida.
Nascut l'any 1950, Genover va viure a Barcelona, es va casar i va viure a Salt, i es va separar i finalment va establir la residència a s'Agaró.
El llibreter i expert en cinema Guillem Terribas ha explicat que el passat 22 de gener, Jaume Genover va assistir a la presentació a la Llibreria 22 de Girona del darrer llibre del seu amic Narcís Comadira, moment al qual correspon la foto aquí reproduïda.
La família conserva l'arxiu manual de fitxes del cinema que va elaborar Jaume Genover. La intenció que un expert estudiï si té valor per preservar-lo.
Daniel Bonaventura, publicat en El Diari de Girona
Jaume Genover era un solitari i amic dels seus amics. D'entrada semblaria una contradicció, però a ell,  ja li agradava donar aquesta imatge contradictoria. Es el primer crític de cinema que vaig conèixer (i he admirat) , que vivia i treballava en revistes especialitzades de cinema. Sobretot a Fotogramas. 
Era murri i cap vaig i molt irònic. Sempre es feia el dur. Despreciaba i estimava amb bogeria el cinema. En sabia molt, molt. Era un arxiu vivent. No es podia fer cap enciclopedia o història del cinema sense la seva col·laboració. Tenia un arxiu de cinema molt complert  que anava renovant i posant-lo al dia continuament. També un arxiu fotogràfic extraordinari. 
Ell ho negava, però veia molt de cinema i estava al dia. També llegia. llegia molt. 
Venia a la 22 molt de tard en tard. Quan necessitava lectura. Com a bon lector, comprava llibres de butxaca. També venia quan alguns dels seus amics presentaven llibres: Marcos Ordoñez o Narcís Comadira.
La darrera vegada que el vaig veure, saludar, parlar i sopar, va ser el dia 22 de gener a la 22, durant la presentació del darrer llibre de poemes de Narcís Comadira "Manera Negra". La foto que il·lustra aquesta notícia està extreta d'una filmació d'aquest dia. 
Estava bé, dintre de lo que per ell era estar bé.   Estaba preparat per marxar d'aquest mon. Me fa que no li ha fet cap recança. Ja havia viscut tot el cinema que havia de viure.
Guillem Terribas.
* Enviat un "wapsap" a Jaume Figueras notificant-li la mort de Jaume Genover, en Figueras m'ha contestat: "Molt trist! Ens coneixiem de fa mil anys a Fotogramas i sempre era molt seriós..."
i la Elisenda Nadal, ex-directora de Fotogramas, em contesta: "El teu wapsap m'ha deixat molt, molt trista. Era una persona maquíssima. 

dimarts, 20 de febrer de 2018

Adeu, Pep

Pep Iglésias
Hi va haver un temps en què existia un bar, el Nummulit, on, entre altra gent, ens reuníem els treballadors de la premsa gironina, és a dir del Diari de Girona i d’El Punt. Allà, cap a la meitat dels anys noranta, vaig fer amistat amb Pep Iglésias, fotògraf. Les nits es feien llargues conversant sobre el que fos. Assegut en un racó de la barra, un dels conversadors més obstinats era en Pep, amb el qual podíem passar de la política, amb la nostàlgia de la revolució pendent, a les qüestions sentimentals, del Barça a la fotografia. Pel que fa a la fotografia podia parlar-me de la relació incerta amb les persones fotografiades; del que es busca a través d’un objectiu i del que, com un regal de l’atzar, es troba de manera inesperada i a vegades joiosa a les imatges, encara més quan aquestes es revelaven literalment en un laboratori; de si les fotos es veuen abans de fer-les o si apareixen d’una manera fulgurant i incontestable; de la fotografia com un acte de memòria realitzat amb la consciència de l’efímer; dels condicionaments als quals està sotmès el treball del fotoperiodista; de la possible vanitat dels fotògrafs esteticistes que potser obliden que el sentit primordial de la fotografia és rendir-se al món tal com és, amb les seves imperfeccions i la seva bellesa.

Ahir vam acomiadar en Pep. He tornat a veure algunes de les seves fotos, en moltes de les quals s’hi reflecteix una sensibilitat amb els retratats com una manifestació del seu humanisme. Part del seu treball fotogràfic, testimoni d’una memòria personal i col·lectiva, es recollirà en una exposició i un catàleg. La mort l’ha agafat treballant-hi. Malalt des de feia temps, aquesta feina va lligar-lo a la vida fins l’últim moment. També ho va fer la dignitat que va reconèixer en la gent que va fer possible l’1-O. Em deia que era el més pròxim a una revolució (sigui com sigui com acabi) que se li havia concedit viure. Sé que li hauria agradat poder estar més entre la gent per viure-ho i per fotografiar-ho. Però el durem als carrers, que sempre seran nostres, que sempre seran seus.
IMMA MERINO, publicat en el Punt-Avui 20.02.2018

El fotògraf que no podia deixar de mirar

El tanatori de Girona va ser l'escenari ahir a la tarda d'una cerimònia per acomiadar el fotògraf Pep Iglésias i Trias, que va morir dissabte als 59 anys · En l'acte es va anunciar que aquesta tardor veurà la llum un llibre amb una selecció de la seva obra, i que també se li dedicarà una exposició.

Vivia per mirar, tenia una mena de bulímia visual i la càmera era l'excusa que feia servir per mirar el món. Es va fer fotògraf perquè no podia deixar de mirar». El crític d'art Eudald Camps descriu amb aquestes paraules el tret que per a ell resulta més remarcable del fotògraf Pep Iglésias i Trias, que va morir dissabte i va ser acomiadat ahir en una cerimònia al tanatori de Girona. En el recordatori que es va repartir als assistents s'hi pot llegir, sota un autoretrat de Pep Iglésias amb la mà al cap: «Vaig néixer a Girona el 1958 i us vaig dir adéu el dissabte 17 de febrer de 2018. Ha estat prou bé». Una mostra de sentit de l'humor que no estranya les persones que el van tractar. En la mateixa cerimònia, el llibreter Guillem Terribas, amic seu, en recordava «l'alegria de viure» i en destacava altres virtuts: «Optimisme, ironia, discreció...». En els últims temps, afegia, «va perdre la por a la mort i això va ser la seva gran victòria».
De molt jove, el 1976, Pep Iglésias es va traslladar a Madrid per iniciar-se en el món del fotoperiodisme, i allà, a més de formar-se, va treballar per a diversos mitjans, entre els quals hi havia el Diario 16 que dirigia Pedro J. Ramírez. Després tornaria a Girona i treballaria al departament de preimpressió del Diari de Girona fins que el 1990 s'incorporaria a la secció de fotografia del rotatiu. Pep Iglésias s'hi estarà cinc anys i arribarà a ser cap de fotografia del diari, abans d'iniciar un nou projecte professional al Diari d'Andorra.
 Miquel Ruiz AvilesEudald CampsJordi Arbones FreixasPep Iglésias,
 
Claudi ValentiPep AdmetllaEstudi d'Art Admetlla-Amagat iAdelinda Masferrer.
Toni Iglésias.
Acabada aquesta etapa, i una altra vegada a Girona, combinarà el fotoperiodisme (va treballar per a mitjans i agències diversos) amb la fotografia publicitària i institucional i altres activitats en el camp de les arts gràfiques. Va fer classes en diversos centres, va participar en exposicions col·lectives de fotografia, va treballar durant deu anys per a l'associació de comerciants «El Centre» de Girona retratant diferents aspectes de la ciutat, etc. El 2014 va fer la seva última exposició, a les Bernardes de Salt, basada en un projecte molt particular: a Ja en tinc prou va presentar 148 fotografies que havia fet des del seu estudi-habitatge, durant una dècada, a l'escultura de la plaça Constitució de Girona.
Un temps abans, el 2008, Pep Iglésias i Eudald Camps havien portat a terme plegats el projecte Projeccions. Interiors amb artista, en el qual retrataven de manera gràfica i literària els estudis d'una quarantena d'artistes gironins: «Aquell projecte ens va donar la coartada per fer tots dos de voyeurs, que és el que ens agrada, tenim fam visual del món», explicava ahir Camps, crític d'art del Diari de Girona, per a qui «quan per culpa de la malaltia que patia va haver de deixar de mirar el món, es va anar apagant». I malgrat això, apuntava ahir Terribas, «no va perdre mai les ganes de viure, l'ànsia de llibertat ni l'optimisme». «Buscava la bellesa i un món amb més llibertat», deia Paco Molera, lluitador antifranquista que va conèixer Pep Iglésias el 1976 i amb qui sempre va mantenir l'amistat.
Pep Iglésias havia cedit el seu fons fotogràfic a Inspai, el Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, i en els últims temps havia estat treballant de manera intensa en la seva catalogació i documentació. Part del resultat d'aquesta feina es podrà conèixer la propera tardor, quan està previst que es faci una exposició amb una selecció de fotografies d'Iglésias, i que es publiqui un llibre sobre la seva obra, un doble projecte que està pràcticament «enllestit», segons es va avançar ahir en la cerimònia de comiat i record al tanatori.
ALFONS PETIT, publicat en el Diari de Girona 20.02.2018

L'ALEGRIA DE VIURE
No vull entrar a parlar de les virtuts d’en Pep (que eren moltes) ni a explicar anècdotes viscudes, que serien interminables i que molts de vosaltres, de segur, en teniu moltes més. . No ho faré entre altres coses perquè és el tòpic dels tòpics en aquest tipus d’acomiadaments.
Tampoc em posaré, ara, a parlar amb ell per acabar parlant de mi.
Guillem  Terribas, Ariadna Gil, Pep Iglésies, Joan Dalmau, David Trueba i
Ramon Fontseré. Inauguració exposició "Rodatge a Girona de la pel·lícula
SOLDADOS DE SALAMINA, en el Museu del Cinema. Març 2003. 
D’en Pep vull recordar i, sobretot, evocar la vida. L’alegria de viure.  De la vida que va guanyar la mort. En Pep va perdre la por a la mort i aquesta ha estat la seva gran victòria i aquesta victòria  li ha permès viure amb intensitat   aquets darrers anys de “malaltia”.

En Pep, ha sabut encomanar, a la gent del seu entorn,  aquesta seva manera de viure la vida, amb optimisme, amb ironia, amb discreció, sense atabalar ni molestar.
Aquesta es la gran lliçó d’en Pep. El que no hem d’oblidar d’ell. Les seves ganes de viure, en llibertat i amb optimisme.
Gràcies Pep, per haver viscut i per deixar-me ser amic teu. Que vagi bé. Una abraçada.