diumenge, 12 de juliol de 2020

Apologia de la curiositat . /Xavier Febrés

Xavier Febrés, en el Restaurant Argentí El Balcó.
Apologia de la curiositat: L’alta i escassa virtut de la continuïtat al resta...:

Mantinc una secreta admiració per l’alta i escassa virtut de la continuïtat, per això freqüento al centre de Girona el restaurant argentí...

dissabte, 4 de juliol de 2020

NOTICIARI DE LA 22 (1)



Informacions de les presentacions, recomanacions, actes , lectures, suggeriments que us fa la LLIBRERIA 22 de Girona. Imatges recollides i editades per Guillem Terribas / Girona 03.07.2020

dissabte, 27 de juny de 2020

Guillem Terribas

Callaham Ruiz. Foto: Guillem Terribas.
No recordo gaire bé quan el vaig conèixer. Fa tant de temps que el tinc interioritzat, que he oblidat el moment concret en què vam coincidir per primera vegada. Ja em perdonareu, sobretot ell –espero–, però en això i en els noms soc una mica com un polític, un desastre; em costa força recordar la fotografia, l'anècdota, allò que dona peu al feeling. Com em sol dir un altre amic amb una frase que m'he fet meva: «No em van estimular gaire quan era petit i ja se sap...». Per sort o per desgràcia, el que no he oblidat és que durant la segona meitat de la dècada passada, un grup d'amics i coneguts van organitzar a Figueres el Festicurts, un modest festivalet de curtmetratges. Si no vaig errat, el vam convidar com a membre del jurat d'una d'aquelles primeres edicions i, des de llavors, ja no vam deixar de rebre el seu suport desinteressat, centrat en el seu inefable i reconegut do de gents, o en els números de telèfon de la seva cobejada agenda, que pel cas vindria a ser el mateix. Tant és així que, entre d'altres, ens va ajudar a «segrestar» per a l'ocasió flamants celebritats del món de la interpretació, com Sergi López, o de tòtems cinematogràfics, com Ventura Pons. Sense cap mena de dubte, va ser durant aquells anys de vi, flaones i curts que vam acabar de forjar la nostra amistat, com en Rick i en Louis al final de Casablanca, una relació còmplice i directa amb el cinema com a nexe d'unió, que va anar eixamplant ­terreny amb el pas dels anys.
Guillem Terribas. Foto: Callaham Ruiz.

Des de llavors, el personatge en qüestió es va acabar vinculant a la meva persona, a les meves dèries, als projectes en els quals m'he anat emmerdant d'una o una altra manera: Scalletti: Girona connection, Acocollonat, Sant Martí i molts altres, alguns dels quals encara al forn. I no he estat l'únic. Mèdici gironí al qual és impossible no oferir-li prendre part, no demanar-li ajuda o consell, o simplement no voler tenir-lo a prop, pel que pugui ser. La seva afabilitat, el seu seny, la seva bonhomia i experiència donant empremtes i apagant focs, l'han convertit en un prohom com els d'abans, d'aquells al servei de tots i respectat per tothom. I heu provat de fer un cafè amb ell? Tothom que el veu el saluda! A Girona, que és terra d'esquerps! Per no parlar del seu innegable poder de la ubiqüitat. Paraula. «Quan sigui gran vull ser com tu», li he dit més d'una vegada. I el cabró riu. Ara fa uns anys que assegura estar jubilat però fa i desfà més que mai. I també escriu i fa de marit, pare i avi. El meu ídol després de Clint Eastwood. I Traci Lords. Les ciutats es fan grans en bona part pels personatges que hi neixen, que hi viuen, que se les estimen i que, sobretot, encomanen als altres el seu flow, la seva energia positiva. Girona és gran, avui, en bona part per ell, pel de La 22, pel «terrorista» cultural, pel del cinema Truffaut i la Creu de Sant Jordi. Per en Guillem Terribas. Però a ell tant li fa, tot això. Demà serà un altre dia.
CALLAHAN RUIZ , publicat en el Diari de Girona 27.06.2020

dimarts, 23 de juny de 2020

La Devesa pren força per al ‘Sant Jordi’ del juliol

 Els llibreters de Girona estudien diverses opcions i una altra possibilitat que veuen de bon ull és posar les parades a la plaça de la Independència i obrir fins a la mitjanit.


Un dia radiant i la Rambla plena a vessar; tothom amb un llibre i una rosa a la mà. I a tocar, a la plaça Catalunya, associacions, col·lectius i partits polítics fent propaganda de les seves accions i campanyes. El que seria un clàssic Sant Jordi ja és passat o ciència-ficció, perquè pel mig ens ha passat per sobre una pandèmia global que ho ha engegat tot en orris. Malgrat això, tal com es va anunciar a l’abril, la festa literària i de les roses de Sant Jordi tindrà lloc, excepcionalment, el 23 de juliol, un dijous.
Bé, més que un Sant Jordi serà una festa estival al voltant del llibre i la rosa, i són diverses les opcions que hi ha sobre la taula perquè aquesta celebració sigui un èxit. 
Concretament, a Girona, els llibreters de la ciutat fa setmanes que es reuneixen per posar-se d’acord i consensuar una proposta que agradi a l’Ajuntament, que, pel que diuen, està obert a escoltar i a facilitar les coses. En espera de la reunió definitiva amb el consistori i tenint clar que fer-ho com és tradicional a la Rambla ja està descartat, l’opció que està prenent més força entre els paradistes del sector del llibre seria la Devesa. El fet que allà no hi ha problema d’espai per mantenir les distàncies socials –entre parada i parada, però també per al públic– i, sobretot, l’ombra que proporcionen els plàtans –en ple mes de juliol– són dues de les principals bases. Que també pugui coincidir amb la celebració d’una nova edició de Firatast –pendent encara de l’aprovació– puja enters entre els partidaris.
La Devesa, on s’estan recol·locant alguns dels pocs concerts de música programats aquest estiu també, pot permetre que es facin activitats paral·leles, com ara actuacions musicals, firmes de llibres o contacontes.
Una altra opció que s’estaria valorant és la de la plaça de la Independència, un espai a l’epicentre urbà on ja anteriorment ha tingut lloc alguna festa literària prèvia al Sant Jordi, com ara la de les firmes de llibres. El fet que només seran una desena les llibreries participants, la proximitat amb molts d’aquests establiments, que a la tarda ja no hi tocarà el sol i que allà, a la plaça de Sant Agustí, sempre hi bull l’activitat d’oci i social fan que aquesta candidatura també tingui molta requesta entre alguns dels llibreters consultats.
Un altre dubte que hauran de resoldre té a veure amb els horaris. No està clar que tothom vulgui arrencar la jornada ben d’hora, a les nou del matí. El sector editorial, llibreter i de la flor treballa perquè a Barcelona les parades estiguin obertes fins a les dotze de la nit. Aquí també es demanarà que així sigui i, per tant, que l’esdeveniment comenci a la tarda seria una decisió més que raonable, pel fet que la jornada s’allargarà per darrere en uns horaris més propis dels calorosos dies d’estiu.
Res no està decidit i això només son alguns dels pros i els contres que hi ha per celebrar aquesta diada alternativa. També el gremi de floristes hi haurà de dir la seva. I així, tothom content. 

Guillem Terribas: “No se’n pot dir un Sant Jordi”


Es faria una cavalcada de Reis a l’estiu si el coronavirus hagués afectat les celebracions del Nadal? I si es fes, se’n diria igual: la cavalcada de Reis?” La pregunta, que té una resposta clara (no), és la que es fa l’exllibreter i activista cultural Guillem Terribas a l’hora de parlar d’aquest Sant Jordi. S’estima més referir-s’hi com una festa d’estiu del llibre i la rosa –“I ja està”– o, de retruc, “d’un retorn a la llibertat de poder tornar a sortir i disfrutar de la vida”. Explica que està content que es pugui celebrar un acte alternatiu, però insisteix a dir que és absurd dir-ne Sant Jordi, perquè “no és el mateix”. Està al cas de les diferents propostes que s’estan pensant per celebrar aquesta diada i ell és dels que estarien a favor de fer-ho a la Devesa. Creu que seria el millor lloc per evitar el sol i per l’espai que ofereix per mantenir les distàncies. Mirant enrere –sense ira–, recorda que aquesta arbreda era l’espai preferit pels gironins per festejar en època estival, i la Rambla a l’hivern. També, que tots els canvis de data del Sant Jordi no han estat un èxit, com aquells anys en què, com que coincidia amb festius, es va celebrar el 27 d’abril. Per això insisteix a voler anomenar-la “la festa del llibre de l’estiu”. Alguna cosa en deu saber, aquest home, que va rebre el premi Trajectòria 2018 de la Setmana del Llibre en Català, d’un sector que cerca la manera de reflotar.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 23.06.2020

dimecres, 17 de juny de 2020

La Vérité : Duel d’actrius

LA VÉRITÉ
França, 2019
Direcció: Hirokazu Koreeda
Intèrprets: Catherine Deneuve,Juliette Binoche,
Ethan Hawke,Clémentine Grenier
Gènere: drama familiar
Durada: 105 minuts
Idioma: francè



El director japonès Hirokazu Koreeda, nascut a Tòquio ara fa cinquanta-vuit anys, va començar a treballar a la televisió i amb els anys s’ha guanyat el prestigi com a guionista, productor i director de films que han estat molt ben valorats per la crítica, algunes de les seves pel·lícules han guanyat diversos premis.
La Vérité (2019) és una pel·lícula totalment francesa, però dirigida i pensada per un japonès. I aquesta n’és possiblement la gràcia: fer cinema a la manera francesa –intimista, de llargs diàlegs, amb preguntes i dubtes, amb molts primers plans– i amb dues reconegudes actrius franceses, però amb un toc que la fa diferent, la cultura del director, que li dona un toc personal que l’espectador pràcticament no nota, però que fa que el film, la història, tingui un altre ritme.
Segons sembla, l’actriu Juliette Binoche feia temps que volia tenir una trobada artística amb la «diva» i admirada actriu Catherine Deneuve. L’experiència i el saber fer de la Catherine fan que superi la prova i li «robi» protagonisme a la Binoche, que té clar que davant d’una actriu com la Deneuve no hi té res a fer i la deixa fer. La Juliette, sense cap complex, es posa, durant tota la història, durant tot el que dura el film, en un segon pla, i aquest fet li dona una prestància i elegància que l’espectador agraeix a l’actriu. Per altra banda, aquesta realitat, aquesta relació interpretativa de les dues actrius, que l’espectador veu i ha sabut captar, és el que vol el director en la seva història, la d’una actriu que ja ve de tornada, que ha estat la més desitjada i premiada de la seva generació i que encara, a una edat considerable, continua dominant la situació i continua essent una actriu desitjada pels directors, i, també, que encara conserva fragments d’aquell glamur que va fer anar de bòlit a companys de repartiment i als mateixos espectadors. Aquest és el personatge de Fabienne, interpretat per la gran Catherine Deneuve, que en el film acaba de publicar les seves memòries, on explica tot i més de la seva intensa vida com a actriu i alguns fets de la seva vida íntima.

Lumir, el personatge interpretat per Juliette Binoche, és la filla de la Diva, treballa de guionista en films i sèries de televisió i viu a Amèrica, i entra a la història de Fabienne perquè, després d’un temps de tenir una relació amb la seva mare a distància, es trasllada uns dies a París per visitar-la, acompanyada del seu marit, un actor americà de segona fila (amb una interpretació molt convincent d’Ethan Hawke) i la seva filla petita.
Mare i filla es retroben després de bastant de temps que no s’havien vist. Es respecten, sobretot la filla, però hi ha una tensió continuada i aquesta vegada més intensa i conflictiva a causa de les memòries que l’actriu acaba de publicar. La filla no està d’acord amb diversos passatges del llibre ni amb l’oblit que té de la seva existència dins la vida de l’actriu, segons el que hi ha escrit.
Per tant, tenim històries de cinema, relacions familiars amb rerefons d’egoisme i lluita de fortes personalitats, d’ego entre una actriu i el seu entorn més pròxim. Per la veterana actriu, la seva fita com a professional dins el món de l’espectacle sempre ha passat per davant de la seva vida íntima i dels pensaments personals.
Ara bé, la gràcia d’aquesta pel·lícula no és només la trobada de les dues actrius dives del cinema francès, ni tampoc la història d’una actriu i la seva filla, sinó el to de comèdia i la manera d’explicar una situació conflictiva, que podria arribar a ser dramàtica, amb un to positiu i fins i tot irònic, i gens tràgic. 
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

diumenge, 14 de juny de 2020

Torna la màgia al Truffaut de Girona

El cinema és un dels primers a il·luminar altra vegada la gran pantalla.

Passen deu minuts de les quatre de la tarda. Hi ha nervis i molta emoció. D'aquí cinc minuts es tornarà a engegar el projector de la pantalla del cinema Truffaut de Girona, que reobre després de noranta dies de tancament obligat. "És un moment històric encara que no en siguem conscients. No hi ha cap precedent de tres mesos sense cinema i amb tot tancat", explica Guillem Terribas, ànima de la Llibreria 22 i president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona un dels pocs cinemes públics de Catalunya, propietat de l'Ajuntament gironí.
Amb l'inici de les obres a l'edifici de l'antic cinema Modern, el Truffaut es va traslladar al cinema Albéniz Plaça, des d'on continua programant pel·lícules en versió original i cinema d'autor. Però aquesta tarda presentava un aspecte diferent. La mascareta és obligatòria dins de la sala i durant tota la pel·lícula, a l'entrar has de rentar-te les mans amb gel i la majoria de butaques estan precintades amb una cinta marró i una de vermella i blanca: només es pot seure en una de cada tres cadires, i com a molt per parelles. "Ara tenim 42 de les 125 butaques disponibles, és a dir, un terç. I a partir de dilluns, que entrem en fase 3, en podrem utilitzar la meitat", indica el coordinador del cinema, Carles Ribas, que es nota que està nerviós abans de la primera sessió de la reobertura: "Ens sentim com els nens quan tornen a l'escola després dels tres mesos d'estiu, teníem tantes ganes de poder tornar a obrir!"
La tornada va crear molt interès pels diversos mitjans
de comunicació. 

I, mentre ho expliquen, comencen a desfilar els primers vuit espectadors que no s'han volgut perdre la reobertura. "Tenia moltes ganes de canviar de pantalla, a casa em distrec massa. Soc un habitual del Truffaut i l'he trobat molt a faltar", reconeix Jordi Güell. Una fila més enrere, assenteix amb el cap Jordi Mitjà: "Sobretot enyorava tota la litúrgia: soc d'Hostalric i sempre que venim primer fem un volt per Girona, després venim al Truffaut i, quan sortim, anem a sopar".
Encadenats a una veritat
Per donar la  bentornada al públic fidel, els impulsors del cinema han escollit dues pel·lícules ben diferents. D'una banda, La verdad, de Hirokazu Kore-eda. "La gràcia d'aquesta pel·lícula, a banda que és totalment francesa però pensada i dirigida per un japonès, és el to de comèdia i la manera d'explicar una situació conflictiva, que podria arribar a ser dramàtica, amb un to irònic i gens tràgic", assegura Terribas, que va insistir a programar-la el primer cap de setmana de la reobertura.
I l'obra comparteix cartell amb un clàssic:  Encadenats, d'Alfred Hitchock, la preferida de François Truffaut, l'inspirador del cinema. "No podem mirar al futur sense veure d'on venim. Vam pensar en alguna de Hitchock, i ens vam decantar per aquesta perquè és una de les seves millors pel·lícules, tot i que potser no és de les més conegudes", diu el llibreter, que també destaca una connexió entre les dues pel·lícules que ha trobat l'escriptor Josep Maria Fonalleras i en què ells no havien pensat: "La veritat que hem passat i per la qual hem estat encadenats a no poder sortir de casa".
Aspecte de la sala. Foto: Jordi Camps. 
Els conillets d'índies de tots els cinemes"Fa setmanes que la gent em para pel carrer per preguntar-me quan obrirem. És un motiu d'orgull que la gent el trobi a faltar", ressalta Ribas mentre ven les entrades. El de Girona és un dels primers cinemes de Catalunya que ha tornat a il·luminar la pantalla. "Les distribuïdores tot just estan engegant i les primeres estrenes no arriben fins al 19 de juny. I vam pensar que, sent un cinema públic, havíem d'obrir abans", assenyala el coordinador. I Guillem Terribas afegeix: "Som una mica com els conillets d'índies de tots els cinemes. Perquè així la gent no tingui por de venir i torni a les sales de cinema".De fet, el Truffaut és una rara avis de la seva espècie. A més de ser públic, sol programar pel·lícules diferents de les que ofereixen les grans sales de cinema: "No som competència seva, som un complement. Com ho són les biblioteques per a les llibreries", diu com a exemple Terribas.Terribas va ser una de les deu persones que van fundar el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que inclou també Salvador Montalt, Àngel Quintana, Paco Vilallonga, Imma Merino i Ingrid Guardiola, entre d'altres. I el que va començar com un cicle de cinema en versió original d'una setmana, es va plasmar al cap de dos anys en una sala pròpia dins el desaparegut Cinema Modern, per oferir cada setmana una pel·lícula en versió original, a més d'organitzar debats, presentacions i cicles."És l'aventura d'una colla de bojos. I el que em té el cor robat i meravellat és que fa més de 30 anys que les mateixes deu persones continuem junts per amor a l'art, i amb les mateixes ganes que el primer dia", confessa amb emoció Terribas mentre mira les portes del Truffaut, que aquesta tarda, per fi, ha pogut tornar a fer brollar la màgia del cinema després de noranta dies en la foscor del coronavirus.
MARIA GARCIA publicat a l'ARA.Cat 13.6.2020

dimecres, 3 de juny de 2020

El Truffaut de Girona, punta de llança del retorn dels cinemes a Catalunya

La sala gironina reobrirà el 12 de juny amb estrictes mesures sanitàries.
Interior del Cinema Truffaut. Foto: David Borrat

Els cinemes catalans comencen a veure la llum. Després de tres mesos aturats per la pandèmia de covid-19, el 12 de juny reobriran les portes del Truffaut de Girona, que serà el primer cinema català que reprèn el seu funcionament normal. I ho farà sense ni tan sols esperar-se a l'arribada d'estrenes, projectant el clàssic de Hitchcock Encadenats i el nou treball de Hirokazu Koreeda, La verdad, amb Catherine Deneuve, que ja es va estrenar comercialment l'any passat però que al Truffaut encara no havien tingut l'ocasió de passar. El divendres següent arribarà la primera novetat, Matthias & Maxime, l'última pel·lícula dirigida i protagonitzada per l' enfant terrible canadenc Xavier Dolan, i el 26 de juny la guanyadora del premi Talents del D'A, Un blanco, blanco día. Tot, com sempre al Truffaut, en versió original subtitulada.
El Truffaut porta instal·lat des del maig del 2019 en una de les tres sales dels Cinemes Albéniz Plaça, a l'espera que acabin les obres de remodelació de l'antic Cinema Modern, però el 12 de juny no obriran les tres sales del complex, sinó únicament la del Truffaut. Que el Truffaut s'afanyin a reobrir mentre la majoria de cinemes catalans s'esperen al 26 de juny, que és quan arribarà el primer bloc important d'estrenes, té a veure amb les característiques del cinema gironí. “Som un cinema públic”, explica Guillem Terribas, del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona que gestiona la sala i des del 2018 té un conveni amb el consistori gironí. “Entenem que per als altres cinemes és difícil reobrir mentre no hi hagi estrenes, però volem animar la gent a tornar al cinema i recuperar de mica en mica la normalitat”, afegeix.
El funcionament del cinema, tanmateix, no serà el normal. L'aforament de 120 butaques quedarà reduït a unes 30-35 localitats que estaran senyalitzades per tal de garantir la distància de seguretat entre els espectadors, que hauran de portar mascareta al cinema –ells en tindran algunes a mà per si de cas algú se n'oblida–. Les quatre sessions habituals es convertiran en tres per tal de tenir temps entre sessió i sessió de netejar i desinfectar les sales i, especialment, les zones de contacte amb l'espectador. Al cinema hi haurà dispensadors de gel hidroalcohòlic, tot el personal portarà guants i no es vendran crispetes ni begudes.
Els Verdi reobriran amb el BCN Film Fest
Les mesures sanitàries del Truffaut no són gaire diferents a les que hauran d'adoptar els Cinemes Verdi de Barcelona quan reobrin el dijous 25 de juny per acollir el seu propi festival, el BCN Film Fest, que inaugurarà el drama de David Ilundain Uno para todos, amb David Verdaguer. David García, responsable de màrqueting dels cinemes, explica que també reduiran l'aforament –“En principi treballem amb la idea d'un 30%”– i les sessions i contractaran personal per reforçar les mesures sanitàries de neteja i desinfecció. “Abans treballaven només als matins, però ara hi hauran de ser tota la jornada perquè els lavabos es netejaran cada 30 minuts i les sales entre sessió i sessió”, diu García.
El reforç de neteja també afectarà les màquines expenedores d'entrades i les taquilles i està previst renovar els filtres de purificació de l'aire condicionat. Als Verdi tampoc se sentirà olor de crispetes acabades de fer a l'entrada: “Em temo que durant un temps les crispetes calentes desapareixeran del cinema i com a molt es vendran les envasades –apunta–. En el sector estem molt conscienciats i seguirem les directrius que va proposar la Federació de Cinemes d'Espanya. I, si pecarem d'alguna cosa, serà d'excés de zel”. En principi només reobriran les sales del carrer Verdi. Els Verdi Park del carrer Torrijos hauran d'esperar.
Fora de Catalunya els primers a posar en marxa els projectors seran tres sales de la cadena Cinesa: els Cinesa As Cancelas de Santiago de Compostel·la, els Cinesa Puerto Venecia de Saragossa i els Cinesa Luxe Bonaire de València, que reobriran el dilluns 8 de juny, amb les mesures sanitàries ja esmentades i una programació de reestrenes recents com Onward, Joker, Paràsits, Expedient Warren, Bloodshot i alguns clàssics populars dels 80 i 90 com Caçafantasmes, Matrix i Els Goonies. El preu, com és d'esperar, serà especial per animar el públic i anirà dels 4,90 euros dels cinemes Cinesa als 5,90 dels Cinesa Luxe.

Les primeres estrenes de la desescalada

Matthias & Maxime, de Xavier Dolan, que al març ja es va poder veure durant tres dies a Filmin, serà la primera estrena que arribarà als cinemes després de l'aturada pel coronavirus: el 19 de juny. Una setmana després, el 26, desembarcarà el primer bloc important d'estrenes amb la comèdia indie amb Dakota Johnson Personal assistant, el drama esportiu Corre como una chica, la brasilera Divino amor, la road movie espanyola La cinta de Álex i, casualitats de la vida, dues cintes islandeses: el drama rural Oro blanco i el thriller dramàtic Un blanco, blanco día. Excepte Personal assistant, totes són estrenes de distribuïdores independents. El primer títol amb un cert ganxo comercial arribarà el 3 de juliol (el Pinotxo de Garrone i Benigni) i el primer blockbuster serà Tenet, de Christopher Nolan, que s'estrenarà el 17 de juliol.
XAVI SERRA , publicat a l'Ara.com 03.06.2020

divendres, 29 de maig de 2020

La LLIBRERIA 22 en temps del Coronavirus, edició X





La Llibreria 22 com cada setmana durant el Coronavirus, ha anat editan uns vídeos, ara us presentem l'edició que fa 10. Us informen de les activitats que fem, de les novetats que rebem, dels títols que us suggerim. Un muntatge i realització de Guillem Terribas. 28.05.2020.

divendres, 22 de maig de 2020

La LLIBRERIA 22 en temps del COVID-19 . IX entrega.



Una setmana més i aquesta en fa IX, editem aquests vidro per informar que a la Regió Sanitària de Girona ja gaudim de la FASE 1. Informacions, novetats, recomanacions, fons de títols imprescindibles, tot recopilat per Guillem Terribas 22.05.2020

dissabte, 25 d’abril de 2020

Sant Jordi 2020 Confinat. LLIBRERIA 22





Cinquena entrega d'imatges i reportatges sobre com es viu des de la Llibreria 22 de Girona, el coronavirus. En aquesta entrega trobareu recomanacions, suggeriments de llibres, imatges de com ha estat el Sant Jordi sense sortir al carrer i amb les Llibreries tancades. Tot muntat i realitzat per Guillem Terribas, l'endemà de Sant Jordi, 24 d'abril de 2020

dimarts, 21 d’abril de 2020

Sant Jordi 2020. PROPOSTES

Aquest serà un Sant Jordi diferent, sense antecedents, per tant la celebració es reivindicativa, perquè l'any que ve hi tornarem!. No espereu poder tenir el dia de sant Jordi els llibres que compraríeu si no hi hagués confinament. Feu els vostres regals i els aneu a buscar quan les llibreries siguin obertes. No feu sortir tot de missatges repartint llibres, que encara estem confinats i encara ens podem contaminar. L' any que ve hi tornarem i el 23 de juliol d'aquest any, farem una gran Festa del llibre i la rosa. No us oblidem, no ens oblideu.

I penseu que aquest confinament, ha demostrat que "allò" anomenat cultura que la Generalitat hi destina un 0.7 del seu pressupost i el Ministre de Cultura del Govern d' Espanya, en diu de segona necessitat, ha fet que aquest confinament sigui més suportable i civilitzat gràcies a la música, teatre i cinema que teniem en les nostres videoteques/discoteques i els llibres que, també, tenim a les biblioteques de casa,  i a tots aquells artistes que ens acompanyat amigablement i desinteressadament a través de les diverses xarxes. Sense tota aquesta gent i els llibres, moltes vegades ignorats pels nostres governants, aquest coronavirus hagués molt més mal.


Tot i així, aquest Sant Jordi atípic del 2020, hi ha llibres recents per recomanar, per suggerir i podeu regalar i anar-los a buscar quan hagi passat tot el confinament del coronavirus a la
llibreria, i si es la 22 millor.

Com altres vegades he dit, es difícil fer una tria i que a més serveixi per a tothom. Aquesta es una tria que he fet, segurament una altra persona o llibreter/a farien un altra llista, es l’ avantatge de tenir tanta oferta i tanta varietat.
Intentaré suggerir llibres per un públic en general, un públic que de vegades es indecís i altres vegades es un públic nou, per tant, els títols aniran molt dirigits a aquestes persones. Els lectors exigents, els que esteu a l’ aguait del que hi ha i el que hi haurà, en aquest moments ja sabeu el que voleu i el que fareu.


Aquelles novel·les que segur que n’he sentit a parlar i ara no recordeu el nom:


FILLS DE LA TERRA DURA de Daniel Palomeras, fragments de la vida de Mn. Cinto Verdaguer, magníficament novel·lats per l’autor.
CA LA WENLING de Gemma Ruiz, segona novel·la després de l’èxit d’Arguelages, la Gemma, ens explica una història universal, ens parla de la Xina, de Grècia, del Vietnam de França i de les nostres contrades.
CAP DE NOSALTRES TORNARÀ de Charlotte Delbo amb traducció de Valèria Gaillard. Amb aquesta obra es completa la trilogia d’Auscwitz. Recordem els altres títols, editats també pel Club editor, La mesura dels nostres dies i un coneixement inútil JAUJA d’Use Lahoz, historia d’un actriu de teatre dels anys 40. L’autor hi lliga èpoques, llocs i emocions.
IGNOT de Manuel Baixauli, El protagonista es un pintor que rep l’encàrrec d’il·lustrar textos d’un autor que no n’ha sentit mai a parlar... descobrirem junts aquest personatge fascinant, un geni desconegut.
EL MAL PARE de Pep Prieto la història de tres germans que a la mort del pare, descobreixen que no era la persona que aparentava. Una lectura amb intriga constant. 
1793 de Niklas Natt Och Dag, autor nascut a Estocolm l’any 1979, aquesta es la primera entrega d’una envejosa i i absorbent trilogia històrica. Un apassionant thriller històric ambientada el 1793 durant el regnat de Gustavo III, on els vents de la revolució francesa arriben fins a Suècia. Hi ha versió castellana a Salamandra i catalana a Proa.

EL CRIT de Blanca Busquets. Sis personatges que tenen històries diferents en el fatídic 17 de d’agost de 2017 a Barcelona.
LA NOIA DE LA RESISTÈNCIA de Xulio Ricardo Trigo. Una tendra i emotiva història que enllaça dues èpoques; els anys quaranta i els anys noranta.
EN FALS de Sílvia Guart. Periodista que ha treballat en diversos mitjans. Va estar un any a la ciutat de Berlin, quan encara estava partida pel mur, d’aquesta experiència en surt aquesta novel·la.
LA MADRE DE FRANKENSTEIN d’Almudena Grandes, possiblement la novel·la més intensa i emotiva del cicle “Episodos de una Guerra interminable”, ambientada a la postguerra espanyola i la vida de Aurora Rodriguez internada en un manicomi de Ciempozuelos, que va matar la seva filla Hildegart, una noia prodigi que havia creat ella. Imprescindible.

BESO FEROZ, de Roberto Soriano, torna amb una novel·la editada per Anagrama, on continua explorant dins les entranyes de la camorra.
LAS VENCEDORAS de Laetitia Colombani, aquesta escriptora italiana que es va donar a conèixer mundialment amb La Trena, ara la mateixa editorial Salamandra, ha editat aquesta novel·la que va sobre la solidaritat de les dones, dels seus drets i un reconeixement a les guanyadores anònimes de la història. 
Alguns llibres premiats 
MEMORIA DE L’AIGUA, premi Prudenci Bertrana, de Montse Barderi, la història de tres generacions de dones que comença a finals del segle XIX a Bellperatge.

TOTA UNA VIDA PER RECORDAR de Núria Pradas, Premi Ramon Llull 2020, una entranyable història ambientada l’any 1932, on la protagonista deixa Nova York per anar a Los Angeles a treballar en els estudis de Walt Disney.
TERRA ALTA de Javier Cercas, Premi Planeta, una història d’intriga, amb assassinats, especulació i enveja. Ambientada a la Terra Alta, el protagonista es un Mosso d’ Esquadra.
COM JO I LA MUNTANYA BALLA, d’ Irene Solà, amb aquesta novel·la, recomanada per tots els que l’han llegit, va obtenir el premi Anagrama, l’any passat. Aquest l’any l’ha guanyat la periodista Anna Ballbona (que ja va quedar finalista en la primera edició) amb "No soc aquí" i que s’ha retardat la seva sortida pel coronavirus. 
LES AMISTATS TRAÏDES de David Nel·lo, premi Sant Jordi 2019. Sobre l’ofici d’escriure, les ganes de tenir èxit i els límits de l’ambició. També sobre l’amistat i l’amor.
NOCHE Y OCEANO de Raquel Taravilla, Premi Biblioteca Breve 2020 que convoca la editorial Seix Barral. Cinema i fantasia hi trobareu en la lectura d’aquesta novel·la que va sobre la protagonista que llegeix en un diari que han robat el crani del mític director de cinema F.W.Murnau.
ELS COSSOS ELÈCTRICS de Carles Torres, premi Just M. Casero 2019, explica la història de tres personatges, en tres dies, que es troben a Eivissa. Relacions d’amistat i també l’especulació que pateix la Illa.
LA VIDA AÈRIA de Ferran Sáez Mateu, Premi Carles Rahola 2019. Extraordinari llibre, molt adient per llegir en aquestes temps de confinament, és un assaig en forma de dietari, sense concretar dates.
NUESTRA PARTE DE NOCHE de Mariana Enriquez, Premi Herralde de Novel·la, l’autora, jove periodista Argentina, ens parla del desig de sobreviure, l’horror, lo íntim i lo polític, ambientada en els anys de Junta militar.
PLUJA D’ESTELS de Laia Aguilar, Premi Josep Pla 2020, llegirem la història d’un grup d’amics, una casa davant del mar i una pluja d’estels, apart d’un passat per resoldre.  
Llibres d’esbarjo i d’entreteniment cultural 
RECORDANDO A KURT COBAIN editat per Alianza editorial i n’és autor Danny Cobhed, només hi ha text, tota la vida i miracles d’aquest malaguanyat cantant.
LES MUSICIENS GITANS DE LA RUMBA de Guy Bertrand. El mateix llibre porta la traducció en català, està molt ben editat i documentat.

EL CINE QUE ENS VA OBRIR ELS ULLS, de Gemma Nierga i Jaume Figueras, deliciós llibre per estimar encara més el cinema. Un teva/ meva entre el cinema de la Nierga i l’experiència del gran Jaume Figueras. També es pot trobar en castellà.
POR ORDEN DE LOS PEAKY BLINDERS, de Steve Konight. El llibre oficial de la sèrie que es pot veure a Netflix i que ja va per la cinquena temporada.
Parlant de series, a Filmin fan una divertida i intel·ligent sèrie que es diu ELS DURRELLS i es recomanable la lectura del llibre de Gerald Durrell “La meva família i altres animals”.
Pels impacients i que volen històries curtes, contes... 
ÉS QUE ABANS NO ÉREM AIXÍ d’ Empar Moliner, que cada dia està més fina escrivint històries curtes, son onze contes d’una actualitat rabiosa.

DINS EL COR DE CHOPIN de Mònica Batet, en aquest cas son 18 les històries que ens transporten a un altre lloc, en un altre temps. UNA BODA A LIÓ de Stefan Zweig. Una sola història curta, però no per això intensa, ambientada durant el terror Jacobí, editada per Quaderns Crema.
EL RIO BAJA SUCIO de David Trueba que ens explica històries curtes sobre dos amics, un riu contaminat i unes vacances. Els dedica a la seva filla Violeta, que sempre li demanava contes. Llibres que parlen de la situació política i social N’hi han molts, però n’he triat tres de ben diferents 
UN DELS NOSTRES. De Toni Cruanyes. Porta un subtítol que diu “Identitats en conflicte a Catalunya”. Entre altres coses, Cruanyes ens explica els secrets del Tele/Noticies durant el conflicte polític... CARREGADES DE RAONS de Dolors Bassa/ Montse Bassa. Escrita a quatre mans, com viuen les dues germanes, la família la situació empresonament de la Dolors. Un llibre sincer, íntim i reivindicatiu.

LA NACIÓ EN PORTADA d’Antoni Bassas, el llibre te un subtítol EL DEBAT DE CATALUNYA A LA PREMSA, un extraordinari treball investigació i reflexió d' aquest reconegut periodista.
Poesia 
 JOSEP SEBASTIÀ PONS POESIA CATALANA COMPLETA editada per El·la geminada amb una introducció, edició i notes a cura d’Eusebi Ayensa i un epíleg de Pep Vila. Molt ben editat
EL NUS I LA FLOR d’Enric Cassassas, darrer recull de poesia del flamant premi d’Honor de les Lletres Catalanes
ESPAI PROFUND de Lluís Calvo. Premi Carles Riba 2019.
Llibres de temàtica diversa i interessants 
MEMORIA VINTAGE / DE L’HOME A LA LLUNA A PULP FICTION, de Vicenç Pagès. Divertit i curiós diccionari amb 400 entrades que ens recorden que el temps no perdona.
UN MON ENS ESPERA, d’Ignasi Aragall. Una reflexió sobre pares i fills d’aquí ve el subtítol “Carta als fills”.
JOSEP PLA: SIS AMICS I UNA AMANT de Xavier Febrés, per Sant Jordi sempre hem de recordar a Josep Pla, que aquest dia farà 39 anys de la seva mort. El periodista Xavier Febrés ens introdueix a l’Univers íntim d’aquest singular personatge i escriptor. 
SET VIDES D’UN GAT RUS de Joan-Daniel Bezsonoff. Edició especial que aplega la trilogia de memòries de Joventut d’aquest escriptor de Perpinyà. Extraordinàries, divertides i necessàries per conèixer la gent catalana del nord que estan “confinats” a França. LA CUINA DE LA MARE de Joan Roca. Receptes senzilles i tradicionals per cuinar a casa.
BOCACCIO ON PASSAVA TOT  de Toni Vall, un bon recorregut oer la història d'aquest mític local Barceloní. 
Llibres d’aquells anomenats d’ Autoajuda
NUESTROS HIJOS EN LA RED de Silvia Barrera que ens explica 50 coses que hem de saber per prevenir-nos dels (alguns) mals de la digitalització.
LA LLIBERTAT INTERIOR de Gaspar Hernández que torna amb aquest llibre per fer-nos descobrir “qui som, per després poder ser lliures”.
A SOLAS de Sílvia Congost, en aquest cas l’autora ens explica el plaer d’estar en tu mateix.
Per a mainada i llibres juvenils 
TOTS ELS COLORS DE L’AMOR, d’Alba Castellví i il·lustracions de Cuchu. A partir de 3 a 6 anys.

VIDES SECRETES/ LA VIDA ES SALVATGE de Gemma Capdevila, un espectacular àlbum il·lustrat sobre la bellesa de la natura.
LA ROSA I LA ROSSANA d’ Eléonore Truilles, per e primers lectors una col·lecció que han sortit tres títols i estan editats per Baula.

Retrobar en una nova edició d’Estrella Polar, la coneguda obra de Joaquim Carbó “la Casa sota la sorra i altres aventures de Pere Vidal”, aventures de tots els temps i totes les edats.
ULLALS de Salvador Macip i Sebastià Roig, a partir d’aquesta frase “els seus ullals, es l’última cosa que veuràs abans de morir” pots començar a entrar a lectura d’aquesta història terrorífica, per a joves que els hi vagi la marxa.
I sempre hi ha aquella gent que no sap que regalar perquè no sap que llegeix l’afortunat
Un esplèndid i ben presentat llibre que es diu BARÇA, MÉS QUE UN CLUB. 120 ANYS 1899·2019
SOMNIS I REPTES A LA MUNTANYA de Kilian Jornet, el mateix llibre porta la versió anglesa. 
ESPORT AMB SENY d’Emma Roca, amb un pròleg del Dr. Eduard Estivill.
YOGA UN ESTILO DE VIDA de Vanesa Lorenzo, el llibre porta un subtítol que ho diu tot 5 PASOS PARA EL COMPLETO BIENESTAR. Molt adient per aquests dies del confinament. 

* Una versió reduïda d'aquests suggeriments van estar proposats en el programa de RAC1 de Jordi Basté "El Món a Rac!" el dimarts 21 d'abril de 2020 a les 11 del matí.
https://www.rac1.cat/programes/el-mon/20200421/48663482051/cultura-societat-sant-jordi-llibres-diada-recomanacions.html?fbclid=IwAR0Lg33iGvnIe4EJBkjlcrmY6_MpQoyKeF1ctKWUk7E23G5dCCpg1sXFCII

dijous, 9 d’abril de 2020

La LLIBRERIA 22 en temps del Coronavirus (III)





Tercera entrega de Tornarem a obrir, a passejar-nos per la Llibreria 22 de Girona. Tornarem a recomanar llibres i tornarem a fer presentacions. També tornarem a tenir novetats i farem Sant Jordi. Tot això en aquesta tercera entrega la 22 en temps del COVID-19 . Realitzar per Guillem Terribas el 10.04.2020

dilluns, 6 d’abril de 2020

BENET Y TWAIN / Josep M. Fonalleras

Josep M. Benet i Jornet  Foto. Marti Fradera
Conocí a Benet i Jornet en 1989. Presentábamos una 
revista que conmemoraba los diez años de la Llibreria 22 y en la que una veintena de escritores hablábamos de un libro que nos había marcado. Se llamaba 'El número' y ahora es una pieza de coleccionista. Yo era un enano entre gigantes. Tiene algunas aportaciones memorables, pequeños tratados de poética, como la elección que hizo Jaime Gil de Biedma, por ejemplo. Benet i Jornet describe, en su aportación, 'Las aventuras de Huckleberry Finn', "lleno de resonancias". Huck y Jim se dejan llevar por la corriente del Misisipi. Han vivido muchas peripecias, muchos sustos, pero ahora disfrutan del buen tiempo, sin sacudidas: "Y no nos pasó nada esa noche, ni la siguiente, ni las otras"
Presentació de la revista EL NÚMERO (10 anys de la Llibreria 22)
 en el  Centre Cultural de la Mercè el gener de  1989. D'esquerra
 a dreta  Jaime Gil de Biedma, Fèlix de Azua, Javier Fernández
de Castro, Josep. M. Benet i Jornet, Núria  Pompeia, Francesc
 Parcerisas,  Montserrat Roig, Dolors Oller. Foto: El Punt Diari.

En el magnífico homenaje que le rindió su hija Carlota, 'Papitu, el somriure sota el bigoti', un libro de recuerdos que es un delicado retrato literario, habla de los monstruos invencibles y de la necesidad de tomarse los retos de la vida como una aventura: "Y, sobre todo, que los obstáculos nos hacen apreciar la calma y la seguridad, que, si no, daríamos por descontadas". Me quedo con este Benet i Jornet y con Mark Twain: "Más bien reíamos por lo bajini".

Josep M. Fonalleras, publicat en el Periódico 06.04.2020, Digital en paper es publica el 07.04.2020

* Frases meves penjades en el facebook avui:
Josep M. Benet i Jornet, ha baixat el teló de la seva vida. Sempre ens quedaran les seves obres, el record de la seva amistat, el seu somriure, la seva exigència i la seva solidaritat. Gràcies Pepitu. Una Abraçada Carlota Benet Cros.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Benet_i_Jornet


S'ha acabat, el teló ha baixat, s'ha acabat la seva vida. Ens queda la seva obra, els seus records, el seu somriure. Gràcies PEPITO.

 El teu pare Carlota, era molt estimat per molta, molta gent. Va ser un gran home bo. Solidari, generós, obert, simpàtic, rondinaire, nerviós, i amb un somriure envejable. Avui ha baixat el teló de la seva vida. Ens quedarà sempre el seu record. Una forta abraçada.




Montserrat Sabater, in memoriam

Homenatge del sector a qui va ser una pionera de la comunicació editorial
Montserrat Sabater

 Aquesta setmana dediquem el podcast del suplement literari a la Montserrat Sabater, la primera cap de premsa que va tenir Edicions 62 i probablement tot el sector editorial català. Hem convocat diferents veus perquè ens donin el seu testimoni. Disculpeu les diferències de registre sonor, són les pegues del confinament.
Ens ha deixat Montserrat Sabater a l’edat de vuitanta anys. Els que vam tenir la sort de coincidir amb ella a Edicions 62, la recordem com una persona d’una gran sociabilitat, que treballava amb tenacitat i geni, i era apassionada i afable amb els joves que a principis d’aquest segle començàvem a treballar de redactors, editors o responsables de premsa a l’editorial. Envoltada de gent molt més jove que ella, va poder transmetre el seu savoir faire, i alhora aprendre el que li aportaven les noves generacions. “La Montserrat Sabater va ser una figura important de les bambolines del món editorial en l’últim terç del segle passat”, ens diu la periodista Rosa Maria Piñol, que ens va informar durant molts anys de la literatura catalana des de les pàgines de La Vanguardia, ens parla dels dos grans referents editorials que van marcar la seva vida professional. “La Montserrat va fer d’eficaç corretja de tramissió entre el món editorial i la premsa amb iniciativa i un tracte sempre amable i cordial”. Rafael Vallbona confirma aquesta mateixa impressió: “Ens ens va ensenyar la manera com els editors i els autors havíem de tractar amb la premsa, i viceversa. Però això era quan escriure i editar eren un art”.
Montserrat Sabater amb Mabel  Doredo 

La Montserrat va començar a treballar al sector editorial a començaments de la dècada dels 60 de la mà de Carlos Barral. L’any 1984, de la mà de Josep M. Castellet, es va incorporar a l’equip d’Edicions 62 per fer-se càrrec del departament de relacions públiques i comunicació fins a la seva jubilació l’any 2003. Les fotos cedides per Josep Massot per a aquest article il·lustren molt bé l’exposició de Montserrat Sabater des de ben jove a un entorn intel·lectual, que va ser una font d’aprenentatge.
En un esplèndid obituari publicat a El País, Carles Geli fa justícia a una figura com la de Sabater, que no hauria de tenir una mort anònima. “Si la història de la literatura i de l’edició es pot escriure amb majúscules és perquè hi ha gent cabdal al darrere. Noms que s’escriuen en minúscula i que injustament sempre apareixen en una nota a peu de pàgina o en una inacabable llista d’agraïments. Aquelles pàgines que no llegeix ningú si és que no sap que hi pot sortir. Aquest va ser el cas de Montserrat Sabater. Carlos Barral o Josep M. Castellet no haurien estat els mateixos si ella no hagués estat a la rebotiga dels seus projectes. Barral era un geni amb una pituïtària editorial irrepetible, però també era era molt donat al caos, la improvisació o la inspiració bohèmia. Fins i tot un home poc donat als elogis com ell, va deixar escrit que Sabater feia les seves tasques administratives i gerencials, “con mucha eficacia por cierto”, en una de les tres breus vegades que va parlar d’ella en tots els seus volums de memòries.
Un altre capítol important de la vida de Montserrat Sabater va ser la seva participació en l’organització del Premi de Literatura Formentor, que es va celebrar a Mallorca durant els anys seixanta, ens recorda el periodista Josep Massot, que situa la figura de Sabater en aquell esdeveniment internacional, una escletxa d’aire fresc en els anys de plom del franquisme. “Juntament amb Gabriel Ferrater, Joan Petit i sobretot Jaime Salinas, Montse Sabater va ser clau en l’èxit del premi Formentor, que va reunir a les millors editorials europees i americanes, com Einaudi, Gallimard, Rowholt, o la inconoclasta Grove Press i també molts autors internacionals de l’època, molts d’ells futurs premis Nobel. La Montse guardava amb discreció tots els secrets del món literari en aquells moments de censura i repressió policial. Amb ella desapareix un testimoni dels temps heroics, de quan les editorials literàries eren més actors culturals que peces de la cadena industrial”, remata Massot.
“Era un plaer parlar amb Montserrat Sabater, perquè t’explicava, sempre off the record, allò que callaven (o s’inventaven) Carlos Barral, Josep Maria Castellet i Jaime Salinas a les seves memòries”, continua Massot. “Des dels innombrables embolics de llit de la tribu Seix-Barral fins a com va ajudar a Juan Goytisolo a desfer-se dels papers compromesos quan la policia franquista es va presentar en 1962 a l’hotel Formentor o, més tard, a casa de Castellet. Se sabia les aventures, confessions i anècdotes d’Henry Miller, de l’excèntric editor Barney Rosset (Grove Press, un dels models de la primera Anagrama), de Calvino, Vittorini, Einaudi, Caillois, Paz, Gabriel Ferrater, Joan Petit, Gil de Biedma, James Baldwin, Monique Lange, Dominique Aury, Gallimard, Queneau, Florence Malraux… les anades i vingudes de Barral a Madrid per a lluitar contra la censura, les insídies de Cela, el xantatge econòmic del règim a Barral, el cisma a Seix-Barral, les batusses amb Carmen Balcells, l’evolució d’Edicions 62, quan els deutes l’asfixiaven…”, diu Massot.
Foto de Hemingway dormint la mona a casa seva
 | Foto cedida per Josep Massot

“Els arxius de l’editorial Barral van desaparèixer quan va passar a les mans de Labor, però ella guardava còpia d’alguns papers personals (recordo alguna carta de Jorge Guillén)”, continua Massot. “Quan es cansava de parlar, esbossava un somriure i deia, ‘ara et mostraré una cosa que et farà gràcia’. S’aixecava de la butaca i despenjava de la paret una foto emmarcada. ‘Saps qui és?’, deia burleta. Era Hemingway dormint la mona a terra després d’una nit d’alcohol a casa seva de l’Havana. Barral havia fet emmarcar la fotografia i la tenia al seu despatxet de la Ronda General Mitre. L’editor va conèixer Hemingway en el penúltim viatge d’Hemingway a Espanya, on tenia l’encàrrec d’escriure una reportatge per a la revista Life, L’estiu sagnant, sobre el duel entre dos toreros, Luis Miguel Dominguín i Antonio Ordóñez, i ell i Enaudi el van acompanyar en un viatge delirant a Madrid i Conca. Hemingway ja estava malalt, i bevia tot el vi i cognac que se li posava davant. L’any següent va tornar a Espanya, l’agost de 1960 i va marxar a l’octubre. Mesos després, al juliol, es llevaria la vida. En aquells mesos estava corregint les proves de A moveable feast, que Gabriel Ferrater traduiria al castellà en 1964 amb el títol París era una fiesta. La foto no l’he vist publicada enlloc i és tot un emblema de la llegenda del sants bevedors que eren aquell grup d’escriptors tímids i sentimentals que van crear l’editorial Barral”, remata Massot.
La Montserrat era una dona que sabia acompanyar. Acompanyava els editors en la seva feina, però també va connectar els autors amb el teixit llibreter. “La Montserrat Sabater és la primera cap de premsa”, diu Guillem Terribas, fundador de la llibreria 22 de Girona. “Als inicis de la llibreria, quan vam començar a fer presentacions, la Montserrat va ser la primera que s’hi va abocar, portant-nos els autors d’Edicions 62. Tenia una agenda i una psicologia perfecta. Una persona que ha estat molt lligada a la meva vida de llibreter i que em va facilitar la relació amb els escriptors i els editors. Va crear una escola, va ser una mestra per a la Neus Chordà, entre altres persones”.
Neus Chordà, que avui és un referent de la comunicació editorial, reconeix el mestratge de Sabater. “Si alguna cosa va intentar ensenyar-me la Montserrat Sabater és el respecte per la feina dels autors. Cada llibre és sempre el més important; i el respecte per la feina dels editors, llibreters, traductors… També em va ensenyar que les caps de premsa hem de fer sempre la nostra feina des de l’ombra, que ens ha de conèixer tothom però que hem de ser discretes, anònimes. I el més important: em va ensenyar que per ser una bona professional, abans de res s’havia de ser bona persona”. Ja jubilada, Montserrat Sabater va col·laborar amb en Josep M. Castellet posant ordre, classificant i arxivant tots el seu fons personal: documents, fotografies, llibres, quadres que s’acumulaven al seu pis del carrre Bailèn. “Remenant aquells papers, la Montserrat va descobrir en una llibreta el Dietari de 1973, que el Castellet havia extraviat”, ens diu Pilar Beltran, editora d’Edicions 62. “Gràcies a aquesta troballa, vam poder mecanografiar el manuscrit i publicar-lo anys després”.
Quedeu-vos doncs amb aquesta idea, que no és exagerada. Si Carmen Balcells va ser la primera agent literària del nostre país, es podria dir que la Montserrat Sabater va ser la primera cap de premsa editorial. Una pionera. Ara, la seva desaparició fa més certa aquella frase absurda del seu amic Salvador Dalí, que diu: ‘S’està morint molta gent que no s’havia mort mai’. Estic segur que si ens pogués sentir, la Montserrat hi estaria d’acord amb un somriure als llavis.
Els seus fills, Isabel, Anna i Jordi comunicaran, tan aviat puguin, la data del seu comiat i demanen que la feina (la gran passió!) de la seva mare no quedi en l’oblit.
Bernat Puigtobella, publicat a EL NÚVOL 06.04.2020
El Núvol. Hi ha una gravació amb les veus d'alguns personatges citats a l'article.
https://www.nuvol.com/llibres/assaig/podcast-montserrat-sabater-in-memoriam-92896