Demà serà un altre dia.

dimarts, 5 de març del 2024

Lluís Mateu, estructura de poble

Lluís Mateu. foto Lluís Lladó
E
l primer que vaig pensar quan vaig saber que l’Ajuntament de Salt atorgava el premi Tres de Març a Lluís Mateu i Riera va ser: Carai, no el tenia? I és que aquest home ha estat una estructura de poble en si mateix des que va néixer a Salt el 1943. Ara que es parla tant d’estructures d’estat, m’ha vingut al cap aquesta expressió perquè en Lluís Mateu ho és, de Salt, i fins i tot alguns dels seus millors amics li retreuen una manca d’ambició que li ha impedit ser el mateix que és a Salt, a escala de nació. Però em fa l’efecte que a ell tant se li’n fot, perquè ha estat un esperit lliure, i els que ho són fan el que volen, poden i els deixen fer, i ell s’ha trobat bé sent a pertot on el necessitaven al seu poble, que ja és ciutat. De jove i ara mateix. Per això el reconeixement que li van atorgar diumenge passat a Can Panxut és del tot merescut, com va quedar clar en les paraules que li van dedicar els seus amics i també l’alcalde Viñas. O sigui que ara en Lluís ja és premi Tres de Març i continua sent una icona del seu poble, com ho és l’escultura Les llúdrigues, de fet les tres llúdrigues, que des del setembre de 1982, quan van ser inaugurades a la plaça de la Vila després d’un encàrrec del consell municipal, són la icona d’un poble que es va resistir amb totes les seves forces a deixar de ser-ho. Una idea, la de les llúdrigues, que li va donar Lluís Palou, el campaner de Salt i l’home que potser n’havia matat més al Ter quan n’hi havia. I sí, en Lluís era a la Comissió per la Independència i seu és el logo que es va utilitzar fa més de quaranta anys i seu el que s’ha utilitzar en el 40è aniversari de la independència.
L'alcalde de Salt Jordi Viñas i Lluís Mateu
Foto: Ajuntament de Salt 
Vaig veure per primera vegada Lluís Mateu a la farmàcia Simon de la plaça Marquès de Camps, on treballava amb Salvador Sunyer. Era i és un home alt, amable i amb un gran sentit de l’humor. Com que se n’ha escrit molt, aquests dies, d’ell i de la seva feina de pintor, escultor, dibuixant, escenògraf i tutti quanti, no parlaré més de la seva obra però sí del paper que va fer en la seva joventut en el món de l’escoltisme, amb en Narcís Casas, i que va modelar tota una generació de joves saltencs. Era al darrere de l’Agrupació Sant Cugat, impulsor del Centre Excursionista Saltenc i de la mítica Pastera, autèntic espai cultural. I també del grup Tretze escupint, que volia dir que eren tretze pintors i escultors a part de la provocació que portava implícita. I era darrere Proscènium i La Farga, que ha dirigit. I la llegenda diu que és darrere del nom d’El Talleret de Salt, quan parlant els fundadors de fer una companyia o un taller, amb el seu fi humor va dir: no seria millor que ho deixéssim en un Talleret. I mira’ls!


Va poder ser director de les Bernardes i va acabar sent-ho de l’Escola Municipal d’Art. Té llibres publicats i molta obra pictòrica i escultòrica. Potser si hagués sortit de Salt seria el rei del mambo, com diu en Terribas, però jo crec que ja ho és. De fet va aconseguir que en el seu casament amb la Xita Batlle, enGuillem pintés una a una les faixes dels 150 puros que van oferir. Per tant, un premi Tres de Març ben merescut per a una estructura de poble, un personatge fantàstic, un manobre de la imaginació.
Jordi Grau a "Mirades" publicat en el Punt Avui 05.03.2024



dilluns, 4 de març del 2024

Girona commemorarà el desè aniversari de la mort de Modest Prats amb un acte a La Mercè

* L'esdeveniment es farà el 21 de març i comptarà amb una projecció de fotos i diferents persones que explicaran sobre la vida del sacerdot i professor.
* També es farà una sessió el 26 d'abril en el marc d'un col·loqui a la UdG, i també es farà un muntatge, ja a la tardor, durant el festival Temporada Alta.

Modest Prats
L
'Ajuntament de Girona, juntament amb la Comissió d'Amics de Modest Prats, la Universitat de Girona i el festival Temporada Alta, organitzarà un seguit d'actes per commemorar el desè aniversari de la mort de Modest Prats. El primer d'aquests actes es farà el pròxim dijous 21 de març (19 hores) al Centre Cultural La Mercè. Aquest acte inaugural se celebrarà pocs dies abans que s'arribi als deu anys de la seva mort, que va ser el 29 de març de 2014. Serà un dia «especial» per aquest motiu, però també perquè és el dia en el qual es donarà el tret de sortida a «la primavera», ha destacat el portaveu de la Comissió d'Amics de Modest Prats, Josep Maria Fonalleras, en la presentació dels actes per homenatjar Modest Prats.
Serà un «acte senzill», que portarà per títol «Haurem estat capaços de salvar el futur?», que van ser unes paraules que va dir el mateix Modest Prats. «Estem en un moment històric en el qual ens fem aquesta pregunta, no només per la llengua i la cultura, sinó també per l'essència», ha afirmat Fonalleras. En l'esdeveniment es farà una projecció de fotos amb una explicació que anirà a càrrec del llibreter i activista cultural, Guillem Terribas. A part, diferents persones participaran en l'esdeveniment per explicar les «diferents característiques» de la «personalitat» Modest Prats. Fonalleras ha explicat que encara no s'han acabat de tancar tots els noms que hi participaran, però entre d'altres ho faran Narcís Comadira -autor del cartell de l'acte- o Marius Serra. Per altra banda, també es presentarà la publicació d'un petit opuscle dedicat a Modest Prats que inclourà una breu biografia, una bibliografia i una entrevista que va sortir a l'Avenç el 2009.

Cartell Oficial. Obra de Narcís Comadira
Tanmateix, aquest no serà l'únic acte que homenatjarà la figura de Modest Prats. El 26 d'abril, en el marc 12è Col·loqui Internacional «Problemes i Mètodes d'Història de la Llengua» que es farà a la Facultat de Lletres de la UdG entre el 24 i el 26 d'abril, es dedicarà una sessió a la memòria de Modest Prats. Finalment, en el marc del festival Temporada Alta i ja a la tardor -encara no se sap la data- es farà un petit muntatge sobre els textos i reflexions que va deixar Modest Prats. Fonalleras ha detallat que encara no se sap la ubicació d'aquest acte, però que «segurament» es farà a la Catedral de Girona.
«Conciència de la civilitat» Josep Maria Fonalleras ha apuntat que no s'ha volgut fer «un gran desplegament» per commemorar el desè aniversari de la mort de Modest Prats, sinó que han volgut centrar-se en les «coses importants que va transmetre». En aquest sentit, el portaveu de la Comissió d'Amics de Modest Prats ha assenyalat que va transmetre «fe, fidelitat i saviesa», però especialment «consciència de civilitat». A més, ha explicat que són actes que volen «recordar la seva figura» i que serveixin per les noves generacions, «per crear consciència de la seva importància». Segons l'alcalde, Lluc Salellas, va ser una persona «molt vinculada a la ciutat» i que va destacar per la seva tasca de capellà, però també d'altres com la de filòleg o teòleg, entre d'altres, a més de ser «promotor de la llengua
Cartell que anuncia el primer acte. 
catalana». Per aquest motiu, l'equip de govern ha considerat oportú retre homenatge a la figura de Modest Prats: «Havíem de posar en relleu la seva figura, recordar-li i reivindicar-la», ha conclos Salellas.
JOSEP COLL, publicat en el Diari de Girona 04.03.2024

Girona recordarà Modest Prats en el desè aniversari de la seva mort

 L’acte central tindrà lloc el dijous 21 de març, a les 19 h, al Centre Cultural La Mercè.... més https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2393006-girona-recordara-modest-prats-en-el-dese-aniversari-de-la-seva-mort.html?utm_source=twitter&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies

dissabte, 2 de març del 2024

BOOM BOOM, Full de Sala del Cinema Truffaut


BOOM BOOM

Espanya, 1990
Direcció: Rosa Vergés
Guió: Rosa Vergés, Jordi Beltrán
Intèrprets: Viktor Lazlo, Sergi Mateu, Fernando Guillén Cuervo, Àngels Gonyalons
Durada: 92 min
Gènere: comèdia Idioma: català
Data d'estrena: 04/03/2024


UNA DELICIOSA HISTÒRIA MOLT ACTUAL.
Fa 34 anys una jove Rosa Vergés, amb una colla de gent que es volia menjar el món, es van embarcar en fer una pel·lícula singular, diferent. La Rosa Vergés, que era filla de l’editor de Destino i d’una ballarina, es va decantar per la imatge, però les lletres sempre l’han acompanyat. D’aquí ve que la majoria dels seus films participa en els guions, en les històries.
Boom Boom, és la primera pel·lícula que Rosa Vergés dirigeix, tot i que en tenia una altra pràcticament acabada (només faltava un productor amb diners per portar-la a terme) que era un relat èpic, d’època, anomenada Blanca: una història d’amor entre un àrab i una cristiana, amb diàlegs de Narcís Comadira i que encara, a hores d’ara, li va donant voltes. Per tant, Boom Boom és la seva primera pel·lícula, però no la seva primera idea.
Aquesta deliciosa comèdia, plena d’embolics i de trobades, Rosa Vergés la va escriure conjuntament amb en Jordi Bertran, que el mateix temps se’n va encarregar de posar-hi la música que li dona vida i gràcia a aquesta divertida i entranyable història. Cançons com La Novia, Ansiedad (una magnífica versió cantada per l’actriu Viktor Lazlo), Yo seré un extraño para ti, entre altres.
Boom Boom és una comèdia, ambientada en un estiu a Barcelona. Plena de situacions embolicades que creen un enrenou entre els protagonistes i el propi espectador.
Sofia, esplèndidament interpretada per Viktor Lazlo ( nom artístic en honor al personatge de Casablanca), és una dentista i Tristán (un jove i divertit Sergi Mateu) propietari d’una sabateria, viuen en un mateix edifici: ell a l’àtic i ella en el sobreàtic. Aquest fet, el que els dos protagonistes visquin en un mateix edifici, fa que l’espectador visqui les situacions amb molta més informació que els propis protagonistes d’aquesta història d’entrades i sortides. I aquest és l’encant de la pel·lícula.
Acompanyen a als protagonistes uns actors secundaris que aporten molt a la història. Veterans actors amb  experiència com Conrado San Martin, Bernadette Lafont, Gemma Cuervo i al mateix temps, actors i actrius que començaven com Pepe Rubianes, ÀngelsGuanyalons, Fernando Guillén Cuervo, Pepa López, entre altres.
La música és molt important en aquesta comèdia, però també ho són els colors. Rosa Vergés juga molt amb els colors (per això es important aquesta restauració que n’ha fet del film la Filmoteca de la Generalitat) com també amb bromes familiars: L’actriu Gemma Cuervo interpreta la mare del personatge interpretat per Fernando Guillén Cuervo, que en la vida real, també ho és.
Trenta-quatre anys després de la seva estrena, aquesta encantadora pel·lícula dirigida per una dona, cosa poc habitual en aquells temps, continua essent divertida, plena de sentiments i d’amor... moderna i actual. No ha envellit.
La força i l'entusiasme d'aquest film, segons  paraules de la pròpia Rosa Vergés, es el lema que feien servir durant el rodatge d’aquella aventura cinematogràfica que era, “No hem fet res, per tant no hem fet res mal fet”.


La gent del col·lectiu estem molt contents de poder oferir a la nostra clientela, aquesta versió restaurada d’una comèdia que ha fet i farà història, dirigida per una dona, Rosa Vergés, que aquest any 2024 ha rebut de l'Acadèmia del Cinema Català, el Gaudí d’Honor.
Guillem Terribas i Roca.
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

divendres, 23 de febrer del 2024

Un divendres

Joaquim Nadal. 
A
lguns divendres, pocs, em quedo a Girona i faig agenda gironina de poca intensitat. Aprofito per passejar una mica, per veure els amics, per prendre el pols de la ciutat. Els dies que em quedo hi ha una cita indefugible al bar Neptú del carrer Hortes on setmanalment des de fa molts anys ens trobem vells amics d’en Modest Prats, que quan va ser rector del Mercadal va instaurar aquest costum, aquest cenacle-tertúlia que ara articula l’inevitable Guillem Terribas i per on passen en Manel Serra, en Francesc Francisco, l’Anna Pagans, en Xavier Corominas, en Salvador Garcia-Arbós, en Tomàs Sobrequés i més esporàdicament jo mateix.
Una de les trobades dels divendres (03.11.2023)  Jaume Teixidor (espontani) Anna Pagans, Tomàs Sobrequés, Guillem Terribas, Francesc Francisco. Falten en Vador Garcia, Joaquim Nadal, en Mines
i en Manel Serra. 

Divendres passat 9 de febrer va ser un dia gironí però més especial. Vaig començar a la plaça de la Catedral fent un tallat al Bau Bar amb en Xavier Masgrau; feia mesos que no ens vèiem i apart de posar-nos al dia de les dèries respectives ell em va compartir el programa dels concerts que ha programat l’associació dels Manaies de Sant Daniel. Abans d’entrar al col·legi d’arquitectes em vaig trobar just al pas de la porta la Carme Clusellas, directora del Museu d’Art; respirava un optimisme tranquil. Em va fer cinc cèntims de la situació del Museu i de les perspectives immediates, de les excavacions que s’estan fent just després de la rampa d’entrada a mà dreta en un punt on es pensen construir els nous accessos al Museu, i de les adquisicions més recents entre les quals cal esmentar dos quadres de Rusiñol que ja s’han donat a conèixer i una part del fresc de l’absis de l’església de Pedrinyà amb la figura d’un àngel. També em va dir que s’anaven ajustant els termes de l’acord amb el Bisbat i que el gruix de les peces diocesanes que l’església volia en els seus dipòsits ja s’havien traslladat. Va ser així com em vaig assabentar que les taules de vitraller ja estaven exposades a la sala especialment habilitada per a aquesta funció just al damunt de l’ala nord del claustre.
La terrassa del Neptú 
Un cop acabat el tallat vaig baixar cap al Neptú per fer acte de presència a la tertúlia a l’àrea d’influència de la Llibreria 22. M’hi vaig estar poca estona. M’esperava a la Sala de Graus «Pep Nadal» de la Facultat de Lletres i Turisme de la UdG l’acte de defensa de la tesi doctoral de l’Eduard Caballé i Colom. Em sembla que puc dir que en termes estrictes deu ser el meu darrer acte acadèmic; ja no tinc cap altra tesi en perspectiva. Formaven la Comissió la Conxita Mir, Catedràtica de Lleida, la Rebeca Saavedra, professora de la universitat de Cantàbria, i en Francesc Miralpeix, professor titular de la UDG. El tema de la tesi és El «Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional» i el control franquista del patrimoni a Catalunya durant la Guerra Civil. Agents militaritzats, assessors, propaganda i burocràcia a la «Comisaría de la Zona de Levante», (1938-1940)». Un treball de gran interès i amb moltes aportacions rellevants fruit d’una immensa recerca en més d’una vintena d’arxius. Com correspon vaig intervenir en el torn que es reserva per al director de la tesi i per als altres doctors de la sala i vaig recordar amb emoció com només feia set anys que l’Eduard Caballé s’havia incorporat a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural amb el títol de grau recent estrenat i disposat a fer un itinerari d’aprenentatge accelerat. El resultat final un cop coneguda la votació telemàtica secreta va ser el reconeixement de la tesi amb un excel·lent cum laude.
 JOAQUIM NADAL, publicat en el Diari de Girona 16.02.2024

Exterior del Neptú.


* El dijous 21 de Febrer del 2024, El Neptú va tancar les portes. Els "propietaris" Jordi i Tonyi, deixen el Neptú per dedicar-se de ple en el restaurant "Casa Urieta", que fa un any que van obrir a una travessia del carrer Santa Clara, a la Plaça Mercadal. Un pena i la tancada era anunciada,  però no tant sobtadament i sense avisar. 

divendres, 16 de febrer del 2024

El dia del llamàntol: Una presentació ‘underground’

S
i s’haguessin proposat fer-ho així, segur que no hauria sortit bé. Però dimecres de la setmana passada en un Espai 22 / Llibreria 22 ple, el que va passar va ser de tot menys previsible. S’hi presentava El dia del llamàntol, un còmic editat per Laertes i que han parit Sebastià Roig i Jordi Arbonès, escriptors figuerenc i palafrugellenc de llarg recorregut, i que ha dibuixat Lluís Sala. El còmic ja s’havia presentat dies abans a la Bookman de Figueres, i a Girona el mestre de cerimònies va ser el periodista de Portbou Ramon Iglesias. ¿Què podia passar a l’hora de presentar el que ha estat definit pels entesos com un Patufet lisèrgic, una faula futurista o una història de ciència-ficció que passa en una Catalunya utòpica de l’any 2030? Doncs que en Sebastià Roig quedés atrapat a la carretera a causa de les tractorades dels pagesos i que tota la seva intervenció fos per telèfon després d’un invent del radiofonista Ramon Iglesias. I va anar tot tan collonut que en Sebastià va participar, i molt, i va arribar a temps de fer-se la foto del que va anomenar el trio calaveres, i per cloure l’acte, tot collonant i dient que en realitat havia seguit l’acte des del bar del costat. 

El dia del llamàntol té la seva gènesi el 1991 en un viatge d’un grup d’escriptors gironins cap als premis Octubre de València. Hi havia també l’escriptora Natàlia Molero i Lloret, a qui va dedicat aquest còmic perquè “tenia un sentit de l’humor que no s’acabava mai”. “Dormíem molt poc i bevíem massa”, explica Roig, que recorda que entre cerveses i aigua de València anaven a recitals d’Enric Casasses o a xous de Carles Santos. Ell en diu desvariejos i el Llamàntol n’és fill. Va ser, doncs, al barri del Carme on va sorgir la idea d’una novel·la que imaginés una Catalunya utòpica, republicana i esbojarrada amenaçada per una força extramundana. A la pluja d’idees s’hi va afegir la Molero, que els havia colat en l’expedició. D’aquell desori al bar Capsa va sorgir la idea d’una novel·la amb gran dosi d’imaginació d’en Nif. Allò va quedar aturat. En Jordi Arbonès en va parlar al seu magnífic Camí de ronda (2019) i en Roig va pensar que aquella bèstia imaginada trenta anys enrere tenia futur, però com a còmic. El 2020 el guió estava enllestit i en Lluís Sala se’l va fer seu. És el seu primer còmic. El va dibuixar a llapis i el va entintar per ordinador.
Jordi Arbonès, Sebastià Roig i Lluís Sala,
El resultat és magnífic. En Ramon ho va explicar: “Si alguna cosa no m’esperava era ser a la 22 parlant sobre un llamàntol gegant, un Quim Torra amb aspecte de Professor X en cadira de rodes fent el paper de savi a favor de la pau, amb un president de Catalunya rastafari i una república catalana plena de xalats, robocops, superherois, una ninja empoderada o decapitada i la mala llet d’en Sebas i en Jordi a qui dona vida en Lluís Sala.” Doncs això han fet. I se’n carden molt cruelment del personal. El president de la Generalitat el 91 no l’imaginaven de la CUP, però ara és Oleguer T’Challa. Quim Torra encara no era editor, però l’expresident és qui mobilitza Les Quatre Barres, que, amagades sota el Pati dels Tarongers, són despertats per salvar el país d’un llamàntol activat per superpotències. Underground, pulp, surrealista, esbojarrada... Humor gamberro. I val la pena.
Jordi Grau / Mirades. Publicat en el Punt Avui 16.02.2023. Fotos arxiu de la 22
Ramon Iglesias, Lluís Sala i Jordi Arbonès (Nif). En Sebastià parla per telèfon, està col·lapsat
a l'autopista per la manifestació de tractors/pagesos. 


dissabte, 10 de febrer del 2024

La nostra vida resumida en un sol crit: Girona!

Frank Bayer.
D
e Nadal quan en dèiem xampany, Puigdemont quan érem feliços, i Salellas quan ens hem fet grans, de 22 llibres sota el braç d’en Terribas (tots volem ser en Guillem), d’una Planeta en femení embolcallada pel riure de la Cervià (com t’enyorem Cristina), del boig del telèfon roig , d’en Fonalleras fent un cafè a les portes de Roma, de l’alcohòlic dels camells de Fires, de cabres amb gust de sopa i d’Angelines amb nom de rostoll, de tu i de mi d’adolescents, però de tu i d’ell quan ens hem fet grans, d’un Palau que a vegades s’acosta però també s’allunya, d’uns capellans sense sotana i de monges sense pets, d’unes barraques sense garrafó i condons als retrovisors, d’un Jordi Grau retratista de prohoms i uns pastorets amb gust de Ribas, d’uns soldats de Salamina demanant taxis fora el Le Bistrot, d’un barri xino habitat per bicicletes de luxe, d’un sant amb olor de mosca i d’un home sense nom repartint roses, d’un porro hiperbòlic a una plaça de ministre coneguda per l’hotel, d’una Devesa on els Mags hi guarden el meu primer t’estimo, de les formes d’en Fita i les catedrals d’en Perpinyà, del carrer dels torrats on morí el boig de la ciutat, del gris ennuvolat pels gironins i de les tardes de sol pels turistes, dels uniformes escolars i els llibres amb nom de Curbet, del vull marxar per tornar, l’Azimut, Fractal, Accés 21, Lateral, i el cotxe entelat a Montjuïc, d’en Tennesse Peraferrer fent un Martí Williams, d’una pilota a la Joventut i una flor marcida a temps de plors, de Can Gibert, Sant Narcís, Bell-lloc del Pla, i Santa Eugènia, d’un Esportiu tan nostre i tan teu, d’una plaça d’octubre inconstitucional, dels quatre rius, dotze parròquies, i trenta mil passejades arrambat a tu, dels secrets de família i les famílies sense jueus, de les cendres del Boira, la Penyora, i un vi sense museu, dels ponts on hem escopit a les carpes, de les llambordes molles on hem caigut, de la meva família, la teva família, i en definitiva, la nostra història compartida que avui resumirem al Bernabéu en un sol crit: GIRONA! 
OPINIÓ @PASTANAGAVERDA - 10 febrer 2024 / FRANK BAYER, publicata l'Esportiu. 

*Llàstima que hagi perdut el Girona 4 -0. Però, no passa res.











dimecres, 24 de gener del 2024

FUGINT DELS CAMPS DE BLAT: Un Casero a l’extrem del món i lluny de la tragèdia

Mercè Saurina. Foto: Oriol Duran
L
es tragèdies poden provocar, entre d’altres, dues reaccions: que quedem bloquejats, aturats en el temps i l’espai, o que ens empenyin a fugir com més lluny, millor, mirant de deixar enrere l’angoixa, la sensació de culpa, la impotència, la pena. En tots dos casos, acompanyades d’aïllament i d’uns resultats variables.
Mercè Saurina, a Fugint dels camps de blat (Empúries), amb què va guanyar el darrer premi Just M. Casero, fa que la seva protagonista opti per la segona reacció.
La vida de la Clara ha quedat marcada per un matí de quan tenia deu anys i la tragèdia els va esberlar el món, a ella i a la seva família. N’ha fugit de llavors ençà, des de l’Empordà natal fins a establir-se a la ciutat més septentrional del planeta, enmig de l’oceà Àrtic: Longyearbyen, a l’arxipèlag noruec de les Svalbard. A l’avió que la torna a casa, amb notícies de la mort imminent de la seva mare, els records de tota una vida fugint dels camps de blat persegueixen la Clara, com també la necessitat d’aturar-se i plantar cara al passat.
“El fet tràgic, motor de la trama, és real. No em va passar a mi ni a cap persona pròxima i en vaig tenir notícia quan tenia uns 25 anys. No he volgut centrar l’obra en el fet, perquè seria melodramàtic”, comenta l’autora. Per això canalitza la història a través de la protagonista.
L’estructura està formada per 23 capítols que coincideixen amb vols d’avió, viatges de la protagonista en què té temps per reflexionar. A més d’un epíleg final que va ser el primer que va escriure, una mica com a guia de personatges. 
“Longyearbyen és una de les localitats que acullen magatzems mundials de llavors, per evitar que s’extingeixin i, d’alguna manera, la protagonista va del blat de l’Empordà a les llavors de Noruega. És traductora i acompanya la seva parella, que té una feina a fer”, afegeix.
Per a l’editor, Jordi Rourera, “és una novel·la curta rodona, ni un conte allargassat ni una novel·la en què hi faltin pàgines. Una obra compacta, molt ben escrita, amb un misteri que va de la primera a l’última pàgina, un dels al·licients del text, tot i que no el principal. Silenciar el fet tràgic fa que sigui present durant tota l’obra”. “Saurina, a més, ens fa conèixer aquesta localitat i les illes Svalbard, amb tot de lleis curioses: no t’hi pots morir (perquè els cossos no es desintegren i un desglaç podria reactivar un virus), les embarassades no hi poden parir (no hi ha cap hospital), els gats estan prohibits (per defensar la fauna autòctona), van amb escopetes (perquè hi ha més ossos polars i rens que persones), passen quatre mesos l’any a les fosques i només tenen 46 kilòmetres de carretera, és clar que la població no arriba als 2.400 habitants.”

Jordi Rourera, editor, Mercè Saurina i Guillem Terribas, a la roda 
de premsa a la Llibreria la Impossible de BCN, 23.01.2024.

Mercè Saurina i Clavaguera (Girona, 1966) és llicenciada en Filologia Clàssica i Catalana i té estudis professionals de música i de logopèdia. Treballa de professora a l’institut de Vilablareix. És autora de les novel·les Com llunes de Saturn, finalista del Casero el 2010, i Rèquiem per a contrabaix, premi Ciutat de Mollerussa 2013. També ha publicat els llibres de contes Entrades exhaurides. Històries de desamor quotidià i altres psicopaties (2015), El color de la pèrdua (2022) i el poemari La mirada de l’altre (2022), amb fotografies de l’artista Jofre Sebastian. 
“Soc més autora de tirada curta, contes i novel·les breus, per això el Casero s’ajusta al que faig. En part perquè, en ser professora, només puc escriure hores seguides durant l’estiu. Fugint dels camps de blat l’he escrit al llarg dels darrers tres estius”, afirma.
Té el projecte d’escriure un assaig sobre l’educació sumant la mirada de mare, ciutadana i professora. Sobre el premi, considera que “és de prestigi i molt proper, molt gironí”.
Guillem Terribas, llibreter de la 22 de Girona, jubilat però sempre actiu i pal de paller del Casero des de fa dècades, explica que “el premi neix en un moment d’aparició del que en dic llibreries xiruca, que comença amb la 22, la Robafaves de Mataró, la Tralla de Vic, entre d’altres, amb ganes de canviar el món. A la 22 vam voler fer un premi de novel·la curta amb la vocació de mantenir-nos a segona divisió –no com ara l’equip de futbol del Girona–, per evitar, amb dotacions més altes, els caçadors de premis”.
Han volgut centrar-se en trobar autors i obres amb personalitat, descobrir noves veus potents. “Alguns autors que van començar amb el Casero són Josep M. Fonalleras, Lluís Muntada, Joan-Daniel Bezsonoff...”, cita Terribas amb orgull.
L’editorial no té ningú al jurat, que és del tot independent a l’hora de triar guanyador. Aquest any, el sempre exigent jurat, ha estat format per Margarida Casacuberta Josep M. Fonalleras, Cristina Masanés, Imma Merino, Eva Vàzquez i, sense vot, Jordi Gispert.
LLUÍS LLORT Publicat en el Punt Avui 24.01.2024
La presentació a la 22 el 23.01.2024


divendres, 19 de gener del 2024

Cicle SOFIA COPPOLA, Cinema Truffaut. Girona

Del 15 de gener al 12 de febrer de 2024 en el Cinema Truffaut de Girona i la Filmoteca de la Generalitat, ofereixen un cicle dedicat a la directora SOFIA COPPOLA. En aquesta promo hi ha la relació de les pel·lícules que es projectaran: LAS VÍRGENES SUICIDAS / THE VIRGIN SUICIDES / LOST IN TRANSLATION / MARÍA ANTONIETA / MARIE-ANTOINETTE / SOMEWHERE i LA SEDUCCIÓN / THE BEGUILED. Muntatge i realització: Guillem Terribas.

dimecres, 17 de gener del 2024

El cinema Truffaut triomfa tot i viure amagat a l’antic Modern

La façana de l’edifici, de titularitat municipal, no fa cap referència a les sales d’exhibició que han donat sentit a l’espai, i al vestíbul només una petita cartellera de suro publicita horaris i pel·lícules, per decisió de l'Ajuntament.
La façana del Modern, on no hi ha cap referència al cinema Truffaut, l'activitat que li dona sentit des de fa 23 anys MARC MARTÍ FONT








El cinema Truffaut, l’únic actiu al centre de la ciutat, triomfa (l’any passat va fregar els 40.000 espectadors gràcies a l’obertura de la segona sala) tot i haver de viure amagat a l’edifici Modern, gairebé en la clandestinitat, malgrat comptar amb un públic fidel i entusiasta. Cap cartell a la façana publicita l’activitat que ha donat sentit a l’espai durant més de dues dècades, i un cop s’accedeix al hall, una reduïda cartellera de suro, on hi ha col·locada la programació, és la única via d’informació que troben els espectadors. És una decisió municipal, que només accepta la retolació de disseny i d’un mateix estil que impera en tota la instal·lació. A la façana, presidida pel cablejat elèctric, un cartell de reduïdes dimensions diu que allò és «El Modern. Centre audiovisual i digital». Fa uns mesos la petita cartellera de suro era a l’entrada, però el propi ajuntament, que té la titularitat de l’edifici, la va fer retirar.
El Truffaut va néixer a l’antiga sala B del cinema Modern a partir d’una iniciativa del Col·lectiu de Crítics, que segueix gestionant l’espai que durant els últims 23 anys ha donat sentit a l’edifici, adquirit per l’Ajuntament a finals del segle passat, en la recta final del mandat de Joaquim Nadal. Els usos de l’equipament, més enllà dels cinematogràfics, no han estat mai massa clars, dissimulats en aquest calaix de sastre de convertir-lo en un centre audiovisual i digital. L’antiga sala A segueix és una ruïna des que es fa esfondrar el sostre, tot i que l’abril de 2019 es van iniciar les obres de remodelació de l’equipament i al primer pis ara ja hi ha el vestíbul, la galeria i també un espai d’oficines arreglat. A finals de juny de 2021 el Truffaut, que ocupa la segona planta, va reobrir després d’un exili als Albéniz Plaça provocat per les obres de reforma de tot l’espai. El novembre de 2022 es va estrenar la sala 2 del Truffaut, tot i que es va dissenyar malament i properament haurà de tancar algunes setmanes per millorar-ne la visió: es reduirà la capacitat fins al mig centenar de butaques per augmentar el desnivell de les fileres i evitar que, com passa ara, quedi limitada la visió de la pantalla perquè els espectadors es tapen els uns als altres. Com a espai municipal, el Truffaut és al Modern des del 17 de novembre de 2000. L’entrada, aleshores, no es feia pel carrer Nou del Teatre, darrere del Teatre Municipal, tal i com s’ha recuperat ara, sinó que s’hi accedia
 per dalt, per Portal Nou.
La petita cartellera de suro que anuncia la programació del Truffaut
al hall del Modern
 MARC MARTÍ FONT

El Truffaut és un cine d’èxit en uns temps especialment delicats per a aquesta activitat cultural, quan són notícia més els tancaments (l’últim, l’històric Comèdia de Barcelona), que cap altra cosa. Els 38.802 espectadors de l’any passat, un 94% més que l’anterior, ho constaten. A més, l’espai acull projeccions de la Filmoteca, cicles especials i participa a Temporada Alta, però tot això, pel vianant que hi passa per davant, queda desapercebut. Ningú diria que allò és un cinema. D’èxit, a més a més.
JORDI ROURA Diari de Girona 17.01.2023

dissabte, 13 de gener del 2024

Petons matinals II Part 2023

Petons matinals en el "face" cada matí per desitjar Bon dia a el personal. Segona part del 2023, aplega el juliol fins el desembre. Idea i realització Guillem Terribas Roca.

Les 10 millors pel·lícules estrenades a Girona del 2023

Com fa molts anys el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, ha fet la seva llista de les 10 millors pel·lícules estrenades a Girona durant l'any 2023. Els que han votat son Imma Merino, Anna Bayó, Ingrid Guardiola, Paco Vilallonga, Jordi Camps, Àngel Quintana i Guillem Terribas.

dimecres, 10 de gener del 2024

‘Fallen leaves’, d’Aki Kaurismaki, millor pel·lícula de l’any segons els crítics gironins

El sol del futuro’, de Nanni Moretti, i ‘Anatomía de una caída’, de Justine Triet, completen un podi plenament europeu.
E
l Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha triat com cada any –aquesta és la 34a edició d’aquests premis, que van començar el 1990– les millors pel·lícules estrenades als cinemes de Girona durant el 2023. Fallen leaves, el film del finlandès Aki Kaurismaki, ha estat el guanyador amb 60 punts, superant dues altres pel·lícules europees: El sol del futuro, del veterà director italià Nanni Moretti, amb 52 punts, i Anatomía de una caída, de Justine Triet, una de les grans triomfadores de l’any que acaba de guanyar dos Globus d’Or i ja es va endur la Palma d’Or de Canes, amb 48 punts. És la primera vegada que Kaurismaki obté aquest premi. Els directors més guardonats són Clint Eastwood amb 4 primers premis i els germans Coen, David Lynch i Richard Linklater amb 2.
La primera pel·lícula nord-americana de la llista de les més votades és Los asesinos de la luna, de Martin Scorsese, en 4a posició amb 31 punts. Tot i que cinematogràficament ha estat un any marcat pel fenomen Barbenheimer que va arrasar a les taquilles de tot el món, els crítics gironins no s’han mostrat massa entusiasmats amb aquestes dues pel·lícules: Oppenheimer, de Christopher Nolan, que ve de guanyar 5 Globus d’Or, ha obtingut 7 punts i ocupa la 16a posició, mentre que Barbie de Greta Gerwig només ha tret 2 punts. A diferència de l’edició passada, quan Pacifiction d’Albert Serra es va imposar com a millor pel·lícula de l’any (ex-aequo amb Drive my car de Ryusuke Hamaguchi) i As bestas i Alcarràs es van situar al top 5, en aquesta ocasió destaca l’absència gairebé total de cinema espanyol i català, que no ocupa cap lloc entre les deu més votades. Per trobar la primera pel·lícula no estrangera hem de baixar a la setzena posició, on apareix Saben aquell, de David Trueba. I una mica més avall hi trobem La sociedad de la nieve, de J.A. Bayona, i 20.000 especies de abejas d’Estíbaliz Urresola.
De les pel·lícules més votades també en destaca la marcada presència d’obres dirigides per dones. A més d’Anatomía de una caída, a la 5a posició hi ha Trenque lauquen, de l’argentina Laura Citarella (27 punts), i tanquen el top 10 Vidas pasadas, de Celine Song (13 punts) i Saint Omer, d’Alice Diop (13 punts). Completen aquest top 10 Godland, de Hlynur Pálmason (6a amb 22 punts), El chico y la garza, d’Hayao Miyazaki (7a amb 15 punts) i Los Fabelman, de Steven Spielberg (8a amb 14 punts).
Els premis de la crítica gironina van començar el 1990, any de fundació del Col·lectiu de Crítics de cinema de Girona. Cada crític vota les que considera deu millors pel·lícules de l’any en ordre descendent de 10 a 1 punt. Aquest any han votat Àngel Quintana, Guillem Terribas, Ingrid Guardiola, Jordi Camps, Anna Bayó, Daniel Pérez Pàmies, Imma Merino i Paco Vilallonga.
Xavier Castillon, publicat en el Punt Avui 10.01.2024

La crítica gironina corona «Fallen leaves» com la millor pel·lícula del 2023

El Col·lectiu de Crítics situa «El sol del futuro» de Moretti i «Anatomía de una caída» de Triet al podi, per darrere del film de Kaurismäki

Després de la bona collita del 2022, amb «Pacifiction», «As bestas» i «Alcarràs»,  el cinema català i espanyol han desaparegut del top 10.
Diari de Girona (10.01.2024) més informació https://www.diaridegirona.cat/cultura/2024/01/09/critica-gironina-corona-fallen-leaves-96700488.html


LA MEVA TRIA (de més a menys)
EL SOL DEL FUTURO de Nanni Moretti 
LIVING d' Oliver Hermanus  
THE QUIET GIRL  de Colm Bairéad
EL SABEN AQUELL de David Trueba
FALLEN LEAVES de Kaurismaki
ANOTOMIA DE UNA CAIDA  de Justine Triet
A FUEGO LENTO de Tran Anh Hung   
VIDAS PASADAS  de Celine Song 
CIERRA LOS OJOS de Víctor Erice 
LAS CHICAS ESTAN BIEN d'Itsaso Arana  

https://youtu.be/KoE105FMPDg?si=K5AbKB2JCzWEq7zR
  el vídeo de les pel·lícules en un minut...

dijous, 4 de gener del 2024

El Cinema Truffaut de Girona bat rècord de públic durant el 2023 i frega els 40.000 espectadors

L'equipament municipal ha incrementat sessions i varietat de l'oferta amb la segona sala. 

El públic del passat 22 de desembre 2022 Foto: Marc Martí 
El Cinema Truffaut de Girona ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 espectadors, la millor xifra dels 23 anys de vida de l'equipament. Amb aquesta dada, no només recuperen les xifres d'assistència d'abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament ha doblat les dades del 2022. Si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat "excepcional" amb una pujada percentual del 93,74%. "La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura", ha afirmat el tinent d'alcaldia i regidor de Cultura de Girona, Quim Ayats.
Segons informa l'Ajuntament en un comunicat, l'augment de públic a l'equipament és superior a la recuperació mitjana d'espectadors i espectadores dels cinemes de l'Estat, que segons l'empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d'un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.
L'Ajuntament atribueix aquest èxit, sobretot, a l'obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l'oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d'acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.
D'altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l'augment de públic. Entre aquests destaca el cicle 'Stanley Kubrick' de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca. També cal destacar les xifres d'un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font 'El mestre que va prometre el mar'. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d''Estiu 1993' i superant 'Alcarràs'. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa 'The quiet girl', de Colm Bairead; 'Anatomía de una caída', de Justine Triet; 'Living', d'Oliver Hermanus, i 'El triángulo de la tristeza' de Ruben Ostlund.
Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d'assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l'any està prevista l'execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre'n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l'aforament de l'espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l'actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.
ACN / DiaRI DE GIRONA. publicat el 04.01.2024



El Cinema Truffaut dobla el nombre d’espectadores en un any.

Amb la incorporació de la segona sala, l’equipament municipal frega les 40.000 persones, la millor xifra registrada.


El Cinema Truffaut ha registrat durant el 2023 una assistència de 38.802 persones espectadores, la millor xifra dels 23 anys de vida de l’equipament. Amb aquesta dada, no només es recuperen les xifres d’assistència d’abans de la pandèmia de la covid-19, sinó que pràcticament s’ha aconseguit doblar les dades del 2022. Així, si aquell any el total ja va ser un dels millors del cinema municipal amb 20.028 persones espectadores, aquest 2023 ha estat excepcional amb una pujada percentual del 93,74%.
“Reforcem els equipaments públics per garantir l’accés de tothom a la cultura. La programació viva, diversa i de qualitat del Truffaut contribueix a fer que cada dia més gironins i gironines gaudeixin de la cultura”, afirma el tinent d’alcaldia i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona, Quim Ayats i Bartrina.
Aquest augment és superior a la recuperació mitjana d’espectadors i espectadores dels cinemes de l’Estat, que segons l’empresa ComScore, encarregada de controlar la taquilla de les sales, ha estat d’un 26% respecte al 2022. A més, mentre la majoria de cinemes encara no ha recuperat les xifres mitjanes del període prepandèmic -les sales continuen un 20% per sota de la mitjana dels anys 2015-2019-, el Cinema Truffaut no només els ha recuperat sinó que els ha incrementat de forma notòria. De fet, el millor any fins ara havia estat el 2013, quan la sala municipal va assolir 21.197 persones espectadors.
La clau, la segona sala
Nota de Premsa.
Les claus d’aquest èxit recauen, sobretot, en l’obertura de la segona sala, que ha permès incrementar el nombre de sessions i sobretot la varietat de l’oferta. El 2023 ha estat el primer any complet en el qual la segona sala ha estat funcionant, ja que va ser inaugurada el 18 de novembre de 2022. A més d’acollir molts actes paral·lels, la segona sala possibilita oferir continuïtats de títols que amb una sola sala havien de sortir més ràpid de cartellera per incorporar noves estrenes.
D’altra banda, hi ha hagut esdeveniments que han contribuït de forma significativa en l’augment de públic. Entre aquests destaca el cicle “Stanley Kubrick” de la Filmoteca de Catalunya, que va reunir 1.700 persones i va convertir-se en el cicle més exitós mai fet a Girona de la Filmoteca.
També cal destacar les xifres
El dia 22 de desembre 2023. Foto: G.T.R.
d’un dels fenòmens de la temporada: la pel·lícula de Patrícia Font El mestre que va prometre el mar. El film va ser vist per 2.700 persones, convertint-se en el segon més vist de la història de la sala municipal, només per darrere d’Estiu 1993 i superant Alcarràs. El top 5 de pel·lícules més vistes el completen la irlandesa The quiet girl, de Colm Bairead; Anatomía de una caída, de Justine Triet; Living, d’Oliver Hermanus, i El triángulo de la tristeza de Ruben Ostlund.
Reptes de futur
Per aquest 2024, el repte del Cinema Truffaut és consolidar aquestes xifres d’assistència. Pel que fa a la infraestructura, durant el primer trimestre de l’any està prevista l’execució de les obres de millora de la sala 2, per resoldre’n els problemes de visibilitat. Aquesta reforma -que ja es troba en període de licitació- reduirà l’aforament de l’espai a 50 butaques i també millorarà aspectes de ventilació i accessibilitat. Altres novetats dels primers mesos de 2024 seran l’actualització i modernització de la imatge corporativa i una millora en la qualitat del sistema de so Dolby de la sala 1, que incorporarà també el sistema 7.1.
JOANA PEÑA publicat en el Punt Avui 04.01.2024

Full de sala del Cinema Truffaut del film YO CAPITAN

YO, CAPITÁN
Io capitano Itàlia, 2023
Direcció: Matteo Garrone
Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri
Intèrprets: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Bamar Kane, Hichem Yacoubi
Durada: 121 min
Gènere: drama Idioma: wòlof
Data d'estrena: 03/01/2024


Algunes utopies es fan realitat
En els darrers temps s'han fet diverses pel·lícules sobre l'emigració. Moltes d'elles sobre països de l'Àfrica que troben que Europa és la terra promesa. Somien en què allà sí que seran alguna cosa, que podran ser famosos i viuran com aquells personatges que veuen a través d'internet o amb els mòbils. No miren les desgràcies ni escolten els consells que els hi donen la gent amb experiència: que no tot el que veuen és cert, que a Europa també hi ha misèria, gent que dorm al carrer, gent que passa gana, que no té treball ni casa i que viuen desesperats. Que hi ha robatoris, assassinats i violència als carrers. 
Yo, Capitán, és un més d'aquests films que ens expliquen als Europeus i a la gent de bé, el malament que ho passen tota aquesta gent que deixa el seu poble, la seva casa i la família per anar a l'aventura d'un món millor. Un poble i una família que dintre de la seva misèria i la pobresa i especulació, comparteixen el poc que tenen, participen en les festes i els esdeveniments, que per més senzills que siguin, els viuen amb il·lusió i participació.
Tot això ens ho mostra en aquest film de 121 minuts (potser no en caldrien tants) del director italià Matteo Garrone, que l'any 2008 ens va sorprendre amb una pel·lícula de denúncia anomenada Gomorra. I ara hi torna amb aquesta pel·lícula realitzada amb molta mestria en la manera d'enfocar i explicar la història. Una història que li ha volgut el reconeixement en els passats festivals de cinema de Venècia i Sant Sebastià.
Tot comença a Dakar, en el Senegal, on dos joves de setze anys, que són cosins i d'amagat dels seus pares fan treballs per recaptar diners per anar a Europa, a Italià, on allà la seva vida canviarà, seran famosos amb les cançons que compondran i signaran molts autògrafs a gent blanca. Aquest és el somni, que no el veurem, però si viurem el que s'ha de fer i passar per aconseguir aquest somni. Serà un recorregut llarg, miserable, ple de traves, d'entrebancs, d'especulacions, de violència, inhumà, agressiu... S'ha de dir, però, que el director no s'hi ha recreat amb totes aquestes misèries, les mostra, perquè hi són, però no s'hi entreté.
Tot el recorregut podria ser un documental per ensenyar el calvari que arriben a passar la gent que arriba a les costes del Mediterrani, les que hi arriben. Matteo Garrone, el que fa és explicar-ho en el llenguatge cinematogràfic, amb un ritme i unes seqüències que fan que l'espectador segueixi la història amb interès i amb ganes de saber de quina manera acaba tota aquella odissea. De fet, la història està basada en molts testimonis que han fet aquesta travessa i el protagonista en concret, s'inspira en un noi real que actualment viu a Bèlgica.
Yo, Capitán, és un viatge èpic a través de l'Àfrica, que posa de manifest la cruel injustícia que hi ha en aquesta part de la terra. De fet, seria aconsellable que es projectés en aquests territoris per poder mostrar que el somni no és real, però, en canvi, hi ha utopies que es poden fer realitat.
Guillem Terribas Roca, col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dimarts, 2 de gener del 2024

CINEMA TRUFFAUT. Anem al cinema 2024

Fragment del film FALLEN LEAVEN d' Aki Kaurismäki, invitant a anar al cinema.

Josep Sala Collell: Els xiprers no creuen en Javier Cercas

Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia 'progre' madrilenya, retrògrada i anticatalana.

Javier Cercas Mena. 
L’últim article de l’escriptor Javier Cercas a El País ha aixecat una mica de polseguera. Cercas, que des de fa una dècada no estalvia els adjectius incendiaris contra el moviment independentista, ara està furiós amb el PSOE per haver pactat amb Junts. Segons ell l’acord “suprimeix milions de persones, que políticament ja no existim, o només existim com a paper higiènic”, i per tant “els no secessionistes que ja sobràvem a Catalunya també sobrem ara a Espanya”. Després d’afirmar que “tenim una classe política cínica, irresponsable i enverinada pel poder” (és maco descobrir-ho el 2023), escriu “em declaro antisistema, passo a la clandestinitat i crido a la rebel·lió general”, en el benentès que és un rebel i antisistema que pertany al mateix bàndol que la monarquia borbònica, l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Al final diu que mai no donarà la mà a cap polític espanyol, frase ben curiosa perquè la seva germana és diputada al congrés pel PSC –però vaja, això són assumptes familiars i seria de mal gust entrar-hi. El text ha estat molt aplaudit per la dreta castellana, que potser ha reclutat un nou aliat, i en canvi els que viuen del govern de Pedro Sánchez han preferit callar. 
Fa quinze o vint anys Javier Cercas formava part de la plàcida vida cultural gironina, i no costa d’imaginar una línia temporal alternativa en què era al Teatre Municipal el dia de la presentació de la candidatura de Lluc Salellas, acompanyat dels amics Terribas i Fonalleras. Què es va tòrcer? Suposo que després de l’èxit monstruós de Soldados de Salamina va voler deixar la feina de professor universitari, i va calcular que només podria mantenir el nivell de vida amb una maquinària editorial i mediàtica al darrere. Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia progre madrilenya, retrògrada i anticatalana. Això, no cal dir-ho, no és gens original, i sempre hi ha escriptors i artistes que canvien de bàndol per a aconseguir rèdits i homenatges. També n’hi ha que desitgen vendre’s i ningú no els compra, però això és una altra història.
Des de llavors Cercas ha publicat uns quants llibres força mediocres que només s’han venut per la maquinària que mencionava, i a més va haver de suportar que el professor Ignacio Sánchez-Cuenca demostrés l’escassíssim valor del seu articulisme a La desfachatez intelectual, un llibre fantàstic sobre els columnistes d’El País. Això, sumat a l’ostracisme lògic de la societat que el va acollir, l’ha fet tornar un senyor agre que sempre viu enfadat amb el món. I de motius no en té gaires, perquè el futur proper li durà els honors reservats als de la seva colla: entrar a la RAE, el Premi Cervantes, etcètera. Tindrà una jubilació còmoda.

L'article en el País. 
Als que som receptors del seu odi –primer impostat, ara potser genuí– ens queda un consol. Cercas sempre em fa pensar en Josep Maria Gironella, l’escriptor de Darnius que el 1953 va publicar Los cipreses creen en Dios, una novel·la que, com Soldados de Salamina, parla de la guerra espanyola, tracta els dos bàndols com a equivalents, i és comprensiva amb els que van abraçar el feixisme. El llibre era a totes les cases (diuen que se’n van vendre dotze milions d’exemplars) i, tot i això, em pregunto si algú se’l deu haver llegit aquests últims trenta o quaranta anys, més enllà d’algun acadèmic ensopit. Gironella va guanyar el premi Nadal, el Planeta i el Nacional de Literatura castellà, i tot el que n’ha quedat és un carrer a Girona i l’entrada a la Viquipèdia.
Javier Cercas va pel mateix camí, i a tot estirar les generacions joves en tindran el record vague d’un senyor que no va saber gestionar l’èxit i se’l va menjar el personatge. Això passa quan una obra artística i intel·lectual es crea des de la impostura i no des de la veritat, que s’acaba dissolent com llàgrimes –o com excrements d’ocell– sota la pluja.
JOSEP SALA I CULLELL, publicat a Vilaweb el 28.12.2023