Terribas, dibuixant, pintor, artista

Imatge del dia de la inauguració de l'exposició. Foto: Quim Cànovas. 

Quan es parla d’en Terribas es parla del llibreter, ara emèrit, del cineasta, president del col·lectiu de crítics de cinema de Girona, de l’agitador cultural atrafegat en mil batalles diverses, culturals, socials, cíviques i, encara que de lluny, polítiques. Però avui volem presentar un Guillem Terribas dibuixant i pintor, perquè d’artista ho ha estat sempre. En Guillem ha tingut des de molt jove relació amb el dibuix i la pintura. De jove, sota el mestratge de Lluís Mateu, quan volia fer de tot i encara no sabia que seria llibreter i que per aquesta feina seria conegut, reconegut i distingit fins i tot amb premis cívics, de tal manera que a Salt, el seu poble de naixement, alguns el coneixem com “la Creu de Salt” perquè ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi –l’altre és el senyor Salvador Sunyer–. En Guillem Terribas exposa a la Biblioteca de Palafrugell Obra recent fins al 20 d’octubre.

De jove havia fet exposicions en solitari, a la Biblioteca de Salt o a la llibreria Les Voltes, i també va exposar obra en mostres col·lectives amb els seus amics Àngel del Pozo, a la Residència Internacional, o en Jordi Gispert a la llibreria La Mulassa de Vilanova i la Geltrú. Vull dir que l’impuls artístic li ve de lluny. A finals dels anys seixanta va ser un dels creadors del grup Tretze Escu-pint a Salt. Feia cartells i decorats per a l’entitat cultural La Pastera, lloc imprescindible per entendre Salt i la gent que l’ha fet com és, l’escoltisme o l’associació de veïns. En Guillem va ser membre de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, on va tenir el mestratge de l’Enric Marquès, entre altres, i en els darrers anys, amb el col·lectiu de Garriguella, ha exposat a Girona, Vilajuïga, Besalú i Salt, i fa dos anys va fer exposicions individuals a l’Escala, Calella de Palafrugell i Girona.

Obra recent va ser presentada a la Biblioteca per Miquel Berga, amic saltenc de l’autor, escriptor, professor de literatura anglesa, exdegà d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i reconegut pels seus amics com el “primer espasa de Salt”. Amb en Berga fent discursos, havia de ser una presentació divertida per posar en context l’exposició. “A la meva edat, que és també la d’en Guillem, que algú parli d’obra recent produeix una mena de joia i esverament. «Encara pinta, aquest home?», ens preguntem i, en el cas d’en Guillem, potser diríem: «I encara té temps per pintar, aquest home?»” Doncs sí, a casa seva o a l’estudi d’en Jordi Gispert a Garriguella, en Guillem pinta.

En Berga va recordar que a Salt els més joves tenien contacte amb mentors de primera i es va referir a Lluís Mateu i a Salvador Sunyer, “el nostre autodidacte de referència que ens va ensenyar català i a estimar el teatre i la literatura”. I es va referir a La Pastera, on Terribas va aprendre allò que després va aplicar a la llibreria 22, segons Berga. Aquesta Obra recent és un altre arrodoniment de les aspiracions de l’adolescent que va començar a dibuixar i pintar i a sentir-se artista, i Berga veu en l’exposició la necessitat d’en Guillem de reprendre el seu diàleg amb les aspiracions de l’adolescent que va ser fa 54 anys, quan mirava la Lluna, a la qual arribava l’home, somniant amb qui volia que fos, i és, la dona de la seva vida.

JORDI GRAU, En el seu espai diari LA MIRADA en el Punt-Avui 23.09.2023

MIQUEL BERGA: "Obra recent" de Guillem Terribas

Text que va escriure i llegir Miquel Berga, per presentar l'exposició de Guillem Terribas "Obra recent" a la Biblioteca de Palafrugell el 08.09.2023.

Laura Millán, regidora de Cultura; Joan Soler, director de la Biblioteca de Palafrugell: Guillem Terribas i  Miquel Berga. Foto: Quim Canovas. 

El fet que en Guillem em demanés de dir alguna cosa en aquest acte demostra que és un home de poc seny perquè jo no soc crític ni professor d’història de l’art, ni he dibuixat ni he pintat mai ni tinc cap mena de credencial per parlar d’una determinada obra pictòrica. El més preocupant és que, tot i això, ara us estigui parlant, cosa que demostra clarament que si ell té poc seny, jo encara en tinc menys.
Si no li he sabut dir que -no, gràcies, a en Guillem Terribas no és per raons artístiques o de falta de criteri elemental, ho he fet per raons biogràfiques i d’amistat personal. La biografia (és a dir, la vida) i l’amistat son elements d’un gran pes en determinats moments i vostès em sabran comprendre (i disculpar). El finíssim escriptor anglès Edward Morgan Forster (el d’Una habitació amb vistes i altres novel·les importants del segle XX) va posar en valor el pes de l’amistat amb una frase que va quedar per a la història: “Si un dia m’obliguen a triar entre trair al meu país o trair a un amic, espero tenir el coratge de trair el meu país”. L’amistat obliga. I en aquest cas estic parlant d’una amistat que s’apropa als seixanta anys. Aviat és dit. En resum: després de seixanta anys d’amistat en nom de què li pots dir que no gràcies a un amic, per més que la seva idea sigui discutible.

A això hi vaig haver d’haver afegir un altre pes: el factor Palafrugell, el poble del meu primer institut com a catedràtic de secundària i una llarga etapa tenint barqueta a la sorra de la platja del Port-Bo de Calella. I al damunt, que l’acte es fa en aquesta biblioteca on ha estat un plaer venir en diverses ocasions i sempre amb l’hospitalitat encantadora del bibliotecari Joan. Vostès comprendran que no tenia escapatòria.

És per això que per acompanyar en Guillem i posar algun element de context a aquesta exposició voldria compartir amb vostès unes breus reflexions. La primera és que quan vaig veure el cartell de l’exposició em va fer un estrany impacte que portés per títol: “obra recent”. A la meva edat (que és també la d’en Guillem) que algú parli d’obra “recent” produeix una mena de joia i d’esverament. “Encara pinta aquest home?”, ens preguntem i, en el cas d’en Guillem, potser diríem “I encara té temps de pintar aquest home?”. Aquest impacte em va remetre de cop a la primera adolescència que en Guillem i jo vam compartir en el poble més empordanès del Gironès que es diu Salt. Vostès han d’imaginar dos vailets, criats en uns entorns modestíssims, de famílies humils, un poble de molts treballadors i poques catedrals (Nosaltres dèiem, amb orgull, que en tot Salt i a banda de l’absentista Marqués de Camps, només hi vivia un rendista: el senyor Pere Coll de cal Mut). Vam compartir l’escoltisme que va ser decisiu per a nosaltres i vam esdevenir allò que els adolescents en diuen amics íntims, cadascun amb la seva personalitat, que van creixent a còpia de descobertes i confessions. Parlem de la personalitat d’en Guillem que és la que avui ens ocupa.

El meu amic era un noi sensible i un punt retret, amb aquell aire malenconiós que tenen alguns adolescents i que tant atrau a les noies. Aquell adolescent va trobar molt aviat una escapatòria a les dures realitats d’aquell temps i d’aquell país de principis dels seixanta: el cinema. Al cinema Núria de Salt s’hi feia sessió doble setmanal amb NODO inclòs i no crec que en Guillem se’n perdés mai cap (de pel·lícula, no de NODOs). La fàbrica dels somnis de Hollywood es va fusionar amb els propis somnis del noi de Salt. Això li va permetre identificar ràpidament que al seu mateix carrer hi vivia una noia amb ulls blaus i cabells d’or, talment sortida d’alguna de les pel·lícules americanes que projectaven al cinema Núria. La noia era la Marta Jonquera i -no em pregunteu com s’ho han fet- però a data d’avui, pel que veig, encara segueixen junts. En Guillem, en la tradició d’autodidactes que té Salt, va detectar també el seu gust pel dibuix i va començar a dibuixar-se un futur proper als ambients artístics. A Salt, aquells anys, els més joves teníem contacte amb pintors i gent de teatre i teníem mentors de primera: el pintor Lluís Mateu, molt important, per a en Guillem i l’enyorat Salvador Sunyer, el nostre autodidacte de referència que ens va ensenyar català i a estimar el teatre i la literatura. Més endavant va venir la seva integració a l’Assemblea democràtica d’artistes de Girona i la influència de la potent personalitat d’Enric Marquès i d’altres... Després en Guillem es va afanyar a guanyar-se la vida i va tenir en la feina a la llibreria 22 la possibilitat d’un destí on s’ajuntaven moltes de les seves aspiracions. El que havia aprés a Salt en una mena de grup clandestí que en dèiem La Pastera ho va aplicar al món de les llibreries i va ser pioner en convertir un lloc de venda de llibres en una mena de centre cultural obert a tota mena d’iniciatives. Aquella feina i la dedicació d’en Guillem al cinema (el cinema Truffaut de Girona), a la radio, a les incomptables presentacions de llibres... ha acabat forjant la personalitat d’en Guillem d’avui: venia llibres i n’ha acabat escrivint ell mateix, programava cinema i segur que en alguna pel·lícula haurà sortit, etc, etc. El seu reconeixement com a un activista cultural de radi ampli l’ha portat a haver de portar al damunt creus de sant Jordi i tota mena de condecoracions. Algun dia el somiaré com un d’aquells militars soviètics del politburó: carregats de medalles per tots cantons. La vida se li ha anat modulant a favor de la seva imaginació i la seva sensibilitat de quan teníem quinze anys: és la història d’un home- com diria Borges- que troba el seu destí.

I aquesta “obra recent” és un altre arrodoniment de les aspiracions de l’adolescent que va començar a dibuixar i pintar i a sentir-se artista. En el meu imaginari aquesta exposició em sembla una simple represa d’activitat que ha hagut d’estar postergada per atendre a les pressions i obligacions de la vida diària, a la dedicació a allò que algú en va dir “l’ofici de viure”. Potser per això quan en Guillem em va demanar de dir alguna cosa en aquest acte d’avui em va venir de seguida al cap una nit d’estiu de Juliol de 1969. Era el 20 de Juliol. En Guillem i jo no en sabíem més: teníem setze anys i l’home aterrava a la lluna (o això ens van fer creure -que a mi m’escama que no s’hi hagi tornat mai més, francament). Vam anar tots dos -acompanyats de dues noies, diguem-ho tot-, a observar aquella lluna trepitjada per primera vegada per un humà des de les deveses de Salt, a les ribes del Ter. La lluna, el dia tan especial, l’entorn del riu, les dues noies, la nostra edat... tot donava un aire epifànic al moment, un aire de grans aspiracions posant la lluna com a testimoni de futurs esplendorosos i de progrés humà imparable. Al cap de quatre dies els astronautes americans ja tornaven a ser a la terra i era plena festa major a Salt. A l’envelat, n’estic segur, en Guillem (no sé si amb èxit o no) li devia demanar per ballar a la Marta... 

I ara degueu pensar perquè us estic explicant aquestes històries i que tenen a veure amb aquesta exposició. En el meu cap la resposta és clara perquè jo només sé veure aquesta “obra recent” com un gest d’en Guillem per reprendre el seu diàleg amb les aspiracions de l’adolescent que va ser tot mirant la lluna una nit d’estiu d’ara fa exactament 54 anys. Enhorabona Guillem i moltes gràcies a tothom.

MIQUEL BERGA .

* Enllaç de la Biblioteca on es pot veure les obres exposades 

http://www.arteca.cat/m-autors-arteca/item/terribas-guillem

Àlbum de fotos del dia de la inauguració:
http://www.arteca.cat/activitats/item/guillem-terribas-exposicio-obra-recent

Guillem Terribas: Memòria i plàstica

Aquest vespre (19 h) Guillem Terribas presentarà una mostra a la Biblioteca Municipal de Palafrugell.

Que siguin «obres recents» no vol dir que no posseeixin un passat il·lustre. La idea és que fa més de mig segle que Guillem Terribas participa, d’una manera o altra, en l’activisme polític i cultural de Salt i Girona. Als anys setanta va participar en la gènesi i la posterior consolidació de l’ADAG, també s’encarregava, durant la transició, de fer materials gràfics pels diferents moviments veïnals o, com ara, d’exposar, per exemple, a la sala Fidel Aguilar al costat dels enyorats Faixó, Escuder o Torres Monsó, entre molts altres. Impossible, en aquest sentit, atansar-nos a l’estètica geometritzant i colorista de Terribas sense tenir en compte la influència d’Enric Marquès: «tot i tractar-se d’obres plàsticament eixutes, encartonades, esquemàtiques o simplistes», escrivia un implacable Comadira, la seva efectivitat plàstica, afegim nosaltres, s’afirma avui com a transgeneracional.

Eudald Camps. Publicat en el Diari de Girona 08.09.2023

PETONS

Un petó masclista i prepotent que hem vist reproduït fins a la sacietat ha originat l’escàndol de la temporada. Aquesta columna no tracta sobre el petó de Rubianes si no de l’acte de besar que, en principi, és una manifestació d’afecte entre dues persones. Com és lògic jo soc partidari que la gent que ho vulgui es besi tant com els plagui. Cada cultura té els seus codis i costums. Amb el meu cosí de França ens petonegem cada cop que ens veiem, a les pel·lícules americanes estem cansats de veure el pares que fan un petó als llavis de les seves filles, en el món de la faràndula és habitual que els homes es saludin amb un petó, la meva amiga Larissa m’ha ensenyat que s’han de fer tres petons per a saludar-se a la russa, el llibreter Guillem Terribas saluda cada matí a la xarxa penjant petó de cine. Tothom ho fa com li sembla. Però hi ha un tema que la pandèmia havia arreglat i que s’està descontrolant altre cop. I és que en la vida social i professional del nostre país és fan massa petons a les dones. I em consta que a moltes les incomoda. En relacions de feina, una encaixada de mans seria el més correcte. Però em sembla que tenim mala peça al teler perquè al consell de ministres hi tenim gent molt petonera, com veiem sovint per la tele.

Als anys quaranta l’actriu Maureen O’Hara va ser la primera en fer posar als contractes que signava que no se la podia besar. Va fer introduir aquesta clàusula cansada de que, cada dia de rodatge passessin a petonejar-la tots els caps de l’estudi. Precisament ella que, per raons de feina, va rebre el famós petó robat, respost amb una sonora plantofada a la galta de John Wayne a L’Home Tranquil en aquella famosa seqüència que, dècades més tard, va cridar l’atenció al simpàtic ET de l’Spielberg.
Petons? Si, tots els que es vulguin entre gent que en tingui ganes, però hi ha massa petonejador enganxifós, no us sembla? El que cal és que un acte físic sigui realment una mostra d’afecte per part de dues persones. Hi ha petons que incomoden, hi ha petons que fastiguegen, hi ha petons que agredeixen i hi ha petons traïdors, com el de Judes a Jesús de Natzaret. També hi ha petons que es somien i no es fan, com canta Sabina: Sabes mejor que yo que hasta los huesos, solo calan los besos que no has dado. I petons robats com el que l’any 1965 cantava Manolo Escobar: Por un beso que le dí en el Puerto a una dama que no conocía, me encuentro metío en esta prisión. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

MATEU CIURANA, publicat en el Diari de Girona 03.09.2023

L’Orient, aprendre a mirar i pensar

Cues en el Cinema Orient per veure Furtivos 1975. Foto Crescenti. 

L’Orient és el Cinema Orient de Girona, inaugurat el 31 d’octubre de 1944 i que va gestionar pràcticament sempre la família Agustí, propietaris de l’Ultònia, els Cinemes Catalunya i els Oscar, ara coneguts com a Ocine. Estava ubicat al carrer de la Rutlla, 83, cantonada amb el que ara és Emili Grahit, i va haver de tancar precisament per les obres d’urbanització d’aquest carrer fent la seva darrera funció el 10 de gener de 1981, pocs dies abans que l’edifici fos enderrocat. Curiosament, el cinema era veí de la casa dels germans Lluís i Esteve Gubau, històrics de l’exhibició a les comarques gironines i que van programar multitud de cinemes. Escric sobre l’Orient perquè vaig veure que tal dia com avui de 1969, ara fa 54 anys, el Cinema Orient es va reconvertir en sala d’art i assaig, gràcies a una llei de Fraga Iribarne del 12 de gener de 1967 que obria un xic les finestres de la dictadura franquista. La llei permetia obrir sales dedicades a presentar pel·lícules en versió original subtitulada a les capitals de província sempre que el cinema tingués menys de 500 butaques. Aquestes sales emetien pel·lícules llavors considerades serioses i independents que anaven dirigides a un públic concret i no a un públic de masses, és a dir que buscaven més la raó estètica que el benefici comercial.

La primera pel·lícula que va emetre l’Orient va ser Repulsión, de Roman Polanski, i va ser un èxit impensable. Guillem Terribas recorda que el primer dia les cues i les ganes d’entrar van provocar alguna trencadissa de vidres i que ell va poder veure-la dies després assegut entre un capellà molt conegut i una senyora que es feia senyors. A l’Orient es van programar pel·lícules d’Ingmar Bergman, Godard, Wim Wenders i, sobretot, Luis Buñuel, tan reconegut internacionalment com temut per la censura franquista i a qui només reconeixien els cineastes més entesos.

Són records. La primera pel·lícula que vaig veure a l’Orient va ser El ángel exterminador, de Luis Buñuel, i després en van venir moltes més. Pel·lícules diferents, que et feien obrir els ulls i t’ajudaven a aprendre a mirar i a entendre. Hi vaig anar perquè repetia sisè de batxiller al Vicenç Vives i allà hi vaig trobar una professora de filosofia, Paquita Pasqual, molt diferent de qui m’havia impartit l’assignatura l’any anterior, un germà marista. Reconec de la professora que ens animava a mirar diferent, a pensar, i li recordo una xerrada sobre els anuncis publicitaris que em va fer entendre moltes coses. També gràcies a ella vaig llegir La tesis de Nancy, de Ramón J. Sender, a qui ara ningú recorda. Va ser ella qui ens va instar a anar el 1973 a l’Orient. Gràcies, tants anys després.

L’Orient, que va tenir com a gran èxit l’estrena de Furtivos, la pel·lícula de José Luis Borau de 1975 que va provocar grans cues i va estar cinc setmanes en cartell, també va estrenar Helga, el milagro de la vida, que ara costaria d’entendre per què l’anàvem a veure. Va tancar amb The last picture show, de Peter Bogdanovich, un gran final. Després de sala d’art i assaig, es va reconvertir durant un temps en sala S, és a dir eròtica. Una altra manera de mirar i un altre públic, és clar.

Jordi Grau, publicat en el Punt Avui / Mirades 06.09.2023

Gent de Salt

Un pregó sentimental compartit per molts arribant als quaranta anys de la independència de la vila.

Jordi Bosch.

L’anècdota, molt senzilla però definitiva, va succeir fa més de 30 anys el primer dia d’un curset d’anglès que jo feia a Londres. Anava just de temps i un cop traspassada la porta de l’acadèmia preguntava la ubicació de l’aula a unes noies que parlaven castellà amb accent andalús. Un cop orientat es dirigiren cap a un noi alt i prim que estava a uns metres: «Mira Joan, otro catalán». Es va acostar oferint-me la mà tot dient: - Jo soc de Salt, i tu?. 

He comentat a vegades –ens hem continuat tractant– amb el saltenc Joan Gibrat aquella lliçó d’orgull saltenc que em va oferir, en la línia de l’anys després popularitzat lema: «Soc de Salt, i què?». Quan ell se’m presentava no sabia encara que jo era de Girona. Però li era igual que fos de l’Hospitalet, d’Alcarràs, de Reus o de la Pobla de Segur. Ell era de Salt i per tant no tenia cap necessitat de dir que era de Girona per afavorir que l’ubiquessin geogràficament: «I si no ho saben, ja preguntaran».

El pregó de la recent festa major de Salt a càrrec del president dels periodistes gironins, Jordi Grau, inclou un recorregut sentimental saltenc al que molts gironins ens podem adherir amb detalles de la nostre pròpia memòria. En Jordi, autèntic pal de paller del nostre gremi, es qualificava de saltenc d’adopció perquè hi va anar a viure durant la seva joventut però no hi va néixer. Em permeto matisar. La família d’en Jordi és de les hortes de Santa Eugènia de Ter i les varen treballar. Les hortes han estat el gran lligam entre Salt i Girona. Recordo quan, abans d’urbanitzar-se la zona, les hortes començaven davant de la vella estació d’Olot (les veia des de casa meva) i anaven enfilant, com ho feia la carretera: la rodona, el veïnat, etc. No només per la seva aportació al futbol saltenc sinó també per aquest caràcter fronterer del seu origen en Jordi Grau pot optar perfectament a la doble nacionalitat gironina-saltenca.

El seu pregó em va portar records i enyorances. El primer és constatar que sempre, ja de ben petit, identificava Salt, malgrat que només canviant de carrer ho fessis de municipi, com un lloc absolutament diferent de Girona. Hi anava per la festa major de Sant Jaume, de nen, convidat per la família Batlle-Rispau, pares del periodista i amic Eduard Batlle. Era com celebrar les fires dues vegades. Amb el meu pare anàvem al camp de la Coma Cros o al del Salt, que jugava els matins de diumenge i sempre oferia partits de futbol molt competits. Un altra cerimònia familiar era anar els dissabtes al vespre a buscar el pa de pagès acabat de fer –que venia tant de gust olorar i menjar calent– al forn d’en Pau Lladó, home de vasta cultura. La coca de greixons que entrava a casa el dijous gras era la de can Costabella i ja de jove sovintejava el bar l’Espelma per berenar-sopar abans de sortir de festa amb els amics. I els àpats al restaurant Vilanova d’en Jordi i la Maria Lluïsa en uns anys, els vuitanta, en els quals ells varen endegar una tasca gastronòmica d’ altíssima qualitat, que va merèixer un gran reconeixement, en un temps en què l’oferta de la veïna Girona era molt minsa.

Un temps abans del pregó d’en Jordi Grau em vaig trobar per carrer a dos il·lustres saltencs: Miquel Berga i Guillem Terribas. En ple carrer, en Miquel em va fer a mans el llibre El meu Salt i el del futur, ja que ell (tinent d’alcalde de la vila als temps de l’alcalde Salvador Sunyer) ha estat comissari dels actes en commemoració dels quaranta anys de la segregació de Salt respecte de Girona. Ho tinc ben present per què vaig signar en aquestes mateixes pàgines moltes informacions sobre aquell procés acabat aquest mes de març en va fer 40 anys.

Girona era a principis dels seixanta una de les capitals de província més petites d’Espanya. Amb el suport del govern que ho afavoria arreu, va començar un procés de creixement territorial amb l’absorció de Santa Eugènia, Palau Sacosta i Sant Daniel i part de Sant Gregori i Celrà. En canvi, la integració de Salt i Sarrià va quedar aturada al Tribunal Suprem fins el primer de gener de 1975. Si aquell no hagués estat l’any de la mort de Franco i s’hagués pogut afegir a la reivindicació democràtica la pròpia saltenca per part de tots els partits polítics, hauria estat impossible. Però també sense la fortalesa de l’associacionisme i la tossuderia saltenca, quan poc a poc es feia palès que el procés d’integració era el més convenient, avui seria un barri de Girona. S’ho van guanyar.

Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 06.08.2023

Com ens vam conèixer / Guillem Terribas, llibreter

“Crec que el meu primer amor també serà l’últim”

La Marta i en Guillem. Foto: Arxiu familiar.

 “Parlaré del meu primer amor, que en el meu cas crec que també serà l’últim”, diu el llibreter Guillem Terribas. Molta gent evoca el seu primer amor com un amor perdut. La seva història, assegura, és diferent. “A finals dels anys 60 els nens de Salt vivíem al carrer. Jugàvem, xerràvem i miràvem les noies, i les noies ens miraven a nosaltres. Entre totes aquestes noies hi havia una rossa d’ulls blaus que em tenia captivat. El seu pare era important, la veia inaccessible, la mirava com qui mira una actriu que li agrada”.

Fins que una tarda en una reunió d’escoltisme ella se li va apropar i van començar a parlar. “Teníem 15 anys i vam viure uns estius preciosos junts”, rememora Terribas. El somni s’havia complert i ell va viure als núvols fins que el van fer aterrar. “Ella, que tenia més seny que jo, va decidir que encara no teníem edat per anar junts i es va allunyar. Em vaig quedar desolat, però també va ser una sort, perquè vaig conèixer països, vaig conèixer gent nova, vaig conèixer noies noves…” Terribas se’n va anar a la mili solter, al Sàhara Occidental, i mentre els seus companys rebien tres cartes de la nòvia, ell en rebia cinc o sis de persones diferents.

A ella, però, no l’oblidava: “Seguia buscant-la”. I un dia la va trobar. “Havia tornat de la mili i molts amics s’havien casat. Jo estava sol, caminant per un carrer de Girona, quan de sobte veig un cotxe vermell i, a dins, la noia rossa d’ulls blaus. Feia potser 10 anys que no parlàvem”, explica Terribas. En aquell moment va pensar “que si fos un home com cal arrencaria a córrer i li picaria al cotxe; li picaria al cotxe i li diria: «Hola, bona nit»”. Però mentre veia com el cotxe vermell avançava es va adonar que no ho faria, que no s’hi atreviria. “«Com que no!?», vaig dir-me a l’últim moment, i aleshores vaig arrencar a córrer, amb la bona sort que el semàfor es va posar vermell i el cotxe es va aturar”.

Terribas va picar al vidre i ella el va reconèixer de seguida. Li va preguntar què feia, on anava, i ell li va contestar que no anava enlloc. “Vols pujar?”, em va preguntar. Vaig pujar i ja no n’he baixat mai més. D’això fa 47 anys".

En aquell cotxe vermell van reprendre la història que havien deixat als 15 anys. “Tenim dues noies i un noi i som avis: això de ser avi són les postres de la vida”, celebra Terribas, que de la seva dona en diu que és “una meravella”. “Tothom diu que tinc molta sort. Sí, el meu primer amor, la Marta, serà també l’últim”. 

Selena Soro / Diari Ara 07.08.2023

https://www.ara.cat/estiu/crec-amor-tambe-sera-l-ultim_1_4757804.html?utm_source=facebook&utm_campaign=hootsuite&utm_medium=social&fbclid=IwAR0MNW6eq54t2dXyeAOXwiI0DNSSGlZQEdwwVB7UNHcmkt1J0qU01Tys0Ac

https://www.ara.cat/estiu/crec-amor-tambe-sera-l-ultim_1_4757804.html

ALMAS EN PENA DE INISHERIN The Banshees of Inisherin / Full de Sala Cinema Truffaut

ALMAS EN PENA DE INISHERIN
The Banshees of Inisherin
Regne Unit, 2022
Direcció: Martin McDonagh
Guió: Martin McDonagh
Intèrprets: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan
Durada: 114 min
Gènere: drama
Idioma: anglès Subtítols: castellà
Data d'estrena en el Truffaut: 21/07/2023

Històries de la Irlanda profunda. 

Amb aquesta reconeguda, aplaudida i premiada pel·lícula comencem les tradicionals "reposicions d'estiu" que des dels seus inicis proposa cada estiu el Cinema Truffaut.

Un film increïble, cru, amb un humor negre que et fa posar de tant en tant en tensió. El director i guionista anglès Martin McDonagh ens explica una història ambientada l'any 1923 en una illa remota situada al davant de la costa oest d'Irlanda.

Dos amics inseparables, un d'ells anomenat Colm (magníficament interpretat per Brendam Gleeson) un bon dia al matí trenca sobtadament i sense cap explicació la seva relació amb Pàdraic (també molt ben interpretat per Collin Farrel). A partir d'aquí viurem situacions ridícules, estranyes, sense sentit, morboses, iròniques, divertides (amb un to d'humor negre constant). Tot això sense aixecar mai la veu i amb molta tranquil·litat. El temps és relatiu en aquesta història, en aquells paratges idíl·lics, fantàstics i deixats de la mà de Déu.

El director i també guionista McDonagh, és reconegut i aplaudit com a autor teatral. Ell és autor d'obres aplaudides, premiades i exitoses. Una d'elles és La Reina de la bellesa de Leenane (1996), la qual, té una adaptació al català feta per l'actriu Vicky Peña, i la va dirigir Julio Manrique l'any 2021.

En el cinema McDonagh es va donar a conèixer amb films amb un toc d'humor negre i un xic de violència com ara Siete psicópatas (2013) o Tres anuncios en las afueras (2017). Li agrada provocar al personal amb opinions controvertides com ara que Shakespeare o Txékhov són avorrits. En canvi, les obres de Harold Pinter o Quentin Tarantino, les troba creatives, imaginatives i divertides. Ens trobem doncs amb una obra que, com he dit anteriorment, va agradar i atrapar a molts espectadors que la van aplaudir, d'altres que no els va deixar indiferents i alguns que, fins i tot, la van avorrir. Amb Almas en pena de Inisherin l'espectador hi veurà la soledat d'una gent que viu en un altre món, que bàsicament viu la vida d'una altra manera. Gent que viu amb una soledat diàriament i que sempre té moltes ganes d'abandonar aquella illa insípida i avorrida i només pensa en marxar cap a la "civilització". És un film que no et deixa indiferent i si, a més, l'espectador es deixa seduir, entrarà en el món dels protagonistes, és a dir, patirà, riurà i s'escandalitzarà amb ells d'aquesta història absurda i trista.

Per acabar, cal afegir que tot el que fa creïble la pel·lícula són els actors, sobretot els dos protagonistes que mantenen des de l'inici de la projecció una actitud i una interpretació sensacional. 

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.

El trailer

https://youtu.be/rD1kvBO9R6w

FESTA MAJOR DE SALT 2023 / El Pregó de Jordi Grau

El periodista Jordi Grau fa un passeig sentimental per Salt en el seu pregó.

El periodista saltenc Jordi Grau ha donat avui al vespre el tret de sortida a la Festa Major del seu poble, amb un pregó calidoscòpic, amb un passeig sentimental pels llocs i la gent que li han marcat la vida. Tot i que nascut a les hortes de Santa Eugènia, Grau està lligat des de sempre al poble on viu ininterrompudament des de l’any 1982. Amb una carrera professional essencialment viscuda al diari El Punt i posteriorment a El Punt Avui i que va començar a Ràdio Girona (1974-1984) i va seguir al Diari de Girona (1981-1987), Grau ha col·laborat també amb TV3, Catalunya Ràdio, RAC 1, la SER, TVE i la Xarxa. Actualment és vicedegà i president de la junta de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i col·labora amb El Punt Avui i amb Girona FM i presenta “La Ciutat dels llibres” a TVGirona.“Un periodista de cap a peus”, l’ha definit l’alcalde Viñas.

En un exercici de memòria detallat, el pregoner resident al Veïnat de Salt ha escodrinyat infinits racons i ha refrescat múltiples vivències pròpies des del Salt dels anys 60 fins a l’actual. De Santa Eugènia a Salt passant per les hortes. Noms com Can Maret, cal Cigarro o Can Ferragut li van servir per descriure els primers records sovint lligats a la feina dels hortolans. De ben aviat apareix el futbol. I de Girona a Salt. “Em va convèncer en Manel Lladó”, ha recordat. Infantils i juvenils. I el primer equip, a la primera regional. Un turmell atropellat i la mili li fan deixar el futbol. I de l’esport als guateques, que en deien. I la Gatzara. Aquella discoteca d’Anglès per on vam passar molts. Però també el toc a Can Vilanova de la tornada. I l’Indalo, el Besolí o can Maikel.

Els primers concerts al pati de les Dominiques, Sisa, Pau Riba o Maria del Mar Bonet. I el descobriment del moviment per la independència de Salt, les interminables estades a l’Espelma i els mitjons de ratlles d’en Miquel Berga. “Anys de descoberta de gairebé tot”, ha dit. El passeig sentimental del pregoner ha continuat i continuat fins a referir-se a Salt com un “poble viu” que molts dels seus ciutadans “no coneixen”. 

Narcís Carreras, Carme Coll, Àngel Rodriguez,
Miquel Riera, Guillem Terribas, J.M. Armargant, 
Vador García i Jordi Grau. 

Però el pregó no ha estat només un recorregut per la memòria del veterà. Grau ha tret pit pel seu poble i ha subratllat “allò que tenim de bo i el que vindrà”. “Un poble, amb problemes sí, però també un poble amb noms emblemàtics com la torre de Sant Dionís, la Farga, el Sitjar, la Torre Mirona o el Mas Llorenç, un poble amb una gran casa de cultura com les Bernardes, amb un grup de castellers com els Marrecs i una potentíssima factoria cultural a la Coma Cros”. I ha tingut, així mateix, un racó pel Salt, ciutat universitària de l’Escola de l’Esport i la Salut de l’escola Universitària de les Arts, l’ERAM, la UNED i la UOC. I amb un futur engrescador amb el nou Trueta i el món de la universitat i la recerca que ha d’arrossegar-hi. “Salt és tot això. Ens ho hem de repetir perquè ens ho creiem tots una mica més i reivindiquem a la nostra manera aquest orgull saltenc, de ser i saber-se de Salt”, ha proposat. Perquè “som un poble i ens cal, de tant en tant, reviure la història, compartir l’orgull del que tenim i contribuir a treballar per un esperançador futur”. Es referia a aquell orgull saltenc que ja esgrimia l’enyorat Josep Paulí, llibreter, ànima del Setè Cel, que va marxar massa jove. “Salt és collonut, amics!”, deia en Paulí. O aquell altre orgull que plantejava en Guillem Terribas en el pregó de festa major de l’any 2018: “És de Salt qui vol ser de Salt”. Però també aquell orgull arrebossat amb un punt d’insolència que proclamaven aquelles samarretes de fa una desena d’anys en què es podia llegir: “Sóc de Salt, i què!”.

Joan Punti El Punt avui 20.07.2023. Imatges de G.T.R.

ON ÉS EL NADALISME ? / Jordi Grau

 

 Els ana­lis­tes tenen feina per esbri­nar i expli­car què pas­sarà amb l’alcal­dia de Girona. Amb la con­vo­catòria d’elec­ci­ons espa­nyo­les, la cosa dels pac­tes s’ha fet encara més com­plexa, perquè algu­nes ente­ses en con­sells comar­cals o dipu­ta­ci­ons es mira­ran amb lupa. Pedro Sánchez ha cre­gut que la millor manera d’estal­viar-se el des­gast de la der­rota, en vista de la pujada inqüesti­o­na­ble del PP i Vox, és tor­nar a jugar la carta d’“O amb mi o a les mans de la ultra­dreta”. Allò de la baraka que diuen que té.

A Girona, Sílvia Pane­que o Lluc Sale­llas. El PSC ha estat el par­tit més votat i, fins ara, a Girona, sem­pre ha gover­nat el més votat. En Lluc rei­vin­dica que ell és el canvi. Li caldrà un pacte (amb ERC?) i que alguna altra for­mació li per­meti ser esco­llit (Junts?). Hi ha més com­bi­na­ci­ons, que no sumen, o la de la suma dels dos par­tits amb més vots, que ara mateix no veig per cap cantó, ni tan sols par­tint-se el man­dat. Curi­o­sa­ment, Junts hi té molt a dir.

El que molts es pre­gun­ten, però, és on ha anat a parar el que es defi­neix com a nada­lisme. A Joa­quim Nadal el van votar i va gua­nyar i va gover­nar Girona durant sis man­dats: 1979, 1983, 1987, 1991, 1995 i 1999. I si no hagués ple­gat, ves a saber... Va dei­xar l’alcal­dia de Girona en mans d’Anna Pagans a prin­ci­pis del 2002. Va ser tot­po­derós con­se­ller amb Mara­gall i Mon­ti­lla. I després va fer una reti­rada del pri­mer pla de la política, però sem­pre omni­pre­sent en qual­se­vol qüestió. Mai va dei­xar de publi­car lli­bres i de tenir lli­gam amb la uni­ver­si­tat, on es va jubi­lar fa poc més de vuit mesos.

Per a molts va ser una sor­presa que acceptés ser con­se­ller del govern d’Ara­gonès. Per a mi, no. Però això té peat­ges, i donar suport a Quim Ayats, cap de llista d’ERC a les muni­ci­pals, en va ser un. No ha anat bé i ERC ha per­dut un regi­dor, perquè aques­tes elec­ci­ons també, i sobre­tot, cal lle­gir-les en clau naci­o­nal.

On són els nada­lis­tes?, es pre­gunta molta gent. Gent que votava Nadal s’ha que­dat a casa o ha votat fins i tot Junts o Ribas. Ha votat al PSC. I són a Gua­nyem. En l’acte de final de cam­pa­nya del PSC al Muni­ci­pal hi havia la guàrdia pre­to­ri­ana del Nadal alcalde: Pep Quin­ta­nas, Manel Nadal, Fran­cesc Llo­ve­ras, Miquel Fañanàs, Fran­cesc Fran­cisco, Joan Pallàs... Els altres són a Gua­nyem. Allà on hi ha fills de regi­dors nada­lis­tes com Lluc Sale­llas i Laia Pèlach. I el dis­se­nya­dor i home impor­tant de la cam­pa­nya de Gua­nyem és Martí Nadal, nebot d’en Quim. A Gua­nyem li han donat suport nada­lis­tes de pedra picada: Gui­llem Ter­ri­bas, Mon Marquès, Anna Pagans, Amàlia Bar­bero, Pere Albertí, Pep Gómez, Josep Maria Fona­lle­ras, Victòria Saget, Quim Cur­bet, Anna Nadal...

Per tant, a la pre­gunta d’on és el nada­lisme, la res­posta és clara: arreu. Lluís Bosch Martí va publi­car al Diari de Girona un arti­cle, “28-M. Gua­nya Quim Nadal”. Doncs, mira, en certa manera, el nada­lisme sí que ha gua­nyat: el PSC i Gua­nyem. L’ombra d’en Quim és allar­gada i el mateix Bosch Martí el qua­li­fi­cava de Tay­lle­rand o Fouché. M’ima­gino en Quim, entu­si­as­mat, mirant-s’ho des d’una talaia amb el som­riure a la cara. “Nadal soc jo”, deu dir, “i el nada­lisme no té sen­tit sense mi”.

Jordi Grau Publicat a "Mirades" el Punt/Avui Juny 2023

 

PETONS MATINALS. Primera part 2023

Tots els petons matinals en el "face" de Guillem Terribas. Primera part. De gener a Juliol 2023.

La bella eloqüència

Aquells que van ser a la presentació del llibre d’Albert Serra Un brindis per Sant Martirià a la Llibreria 22 de Girona, el ja passat 3 de maig, devien quedar admirats no solament del geni del cineasta banyolí, sinó també de l’eloqüència impecable del presentador del llibre, Àngel Quintana.

Quintana és catedràtic d’història i teoria del cinema a la Universitat de Girona i autor de diversos llibres sobre Rossellini, Renoir o Fellini. Les paraules que va adreçar al públic van ser pronunciades, organitzades i lexicalitzades d’una manera que avui sorprendria tothom si tothom posseís encara una certa capacitat metalingüística, que és la funció del llenguatge (Roman Jakobson) que ens permet respondre una persona que ens telefona a la impensada i diu “El meu nom és tal...” amb aquestes paraules: “Vostè deu voler dir que es diu tal...” Una cosa és l’anglès i l’altra el català. Proveït el públic d’aquesta capacitat, tothom va quedar enlluernat, com dèiem, dues vegades en una sola sessió: per les astúcies de Serra i per la capacitat d’expressió de Quintana. 

Temps era temps als col·legis s’estudiava “eloqüència i moral” (vegeu l’obra d’Antoni Capmany, un dels nostres il·lustrats), perquè les dues coses anaven juntes, almenys des de l’Orador, de Ciceró, i la Retòrica de Quintilià. Ara això ja no s’estudia, ni la gent –els polítics encara menys– s’afanya a agafar un filòleg assonat que els ensenyi a parlar més amb eloqüència que amb vehemència. Això ja no s’ensenya, i la conseqüència ha estat que l’excés de vehemència ha acabat de bracet amb la immoralitat (Vox). Els catalans tenim el dret a xafar qualsevol llengua, però l’obligació de senyorejar la de la mare; i així a tot l’orbe catòlic. 

Recordant Àngel Quintana aquella frase que tanca Casablanca, “Sempre ens quedarà París”, ha fet un llibre tan ben escrit com parla: Sempre tindré París (Barcelona, L’Avenç, 2023). Hi narra un any d’estada a la gran ciutat, poc o gens becat per alguna institució, per fer-hi estudis de cinema i, sobretot, per visitar la Cinémathèque en el temps que estava dirigida per l’enorme Henri Langlois. No hi manquen referències teòriques de patent, com els escrits de Deleuze sobre cinema. Hi és sempre present la fraternitat amb Miquel Riera, company de fatics.

Qui l’hagi sentit, de professor o conferenciant, i qui ara llegeixi aquest llibre pensarà que deu ser bell i cosa bona ser amic d’Àngel Quintana.

JORDI LLOVET Ara.Com 23/24.06.2023

Urnes, consol i «bodegons policials»: les imatges del poder

 «El poder en escena». Un llibre editat pel figuerenc Jordi Balló i per Alan Salvadó analitza les imatges que els diferents poders -polítics, econòmics, judicials o policials- utilitzen per a auto-representar-se

El llibre analitza els mètodes que s’utilitzen des de l’esfera política, econòmica, judicial o policial per generar un impacte emocional.

Àngel Quintana, Alan Salvadó i Jordi Balló durant la presentació a la 22. Foto: Marc Martí

 

Les imatges que utilitza el poder per auto-representar-se sovint són generades amb la seguretat que tindran un impacte emocional sobre la ciutadania, ja que tenen referents en diferents àmbits artístics. Això sí, cal fer que semblin fragments de realitat, és a dir, que la gent no s’adoni que han estat construïdes a propòsit. Aquest és un dels punts de partida del llibre El poder en escena. Motivos visuales en la esfera pública (editorial Galaxia Gutenberg), coordinat pel figuerenc Jordi Balló i Alan Salvadó però que compta amb una quarentena de capítols escrits per diferents autors. Entre els col·laboradors hi ha professors de la UdG com Àngel Quintana, Ramon Girona o Lluïsa Faxedas, de manera que el llibre es va presentar dimarts al vespre a la Llibreria 22 de Girona.

Després d’haver estudiat l’ús dels motius visuals en el cinema, Balló i Salvadó han traslladat el seu estudi a l’àmbit del poder. I és que, segons defensen, les imatges generades pel poder utilitzen determinats motius visuals sota els quals s’amaguen una suma de protocols interessats. Són imatges que semblen rutinàries i espontànies, que la ciutadania no sol qüestionar-se, però que tenen una intencionalitat al darrere.

Un dels àmbits on més s’utilitzen aquest tipus d’imatge és en la política, especialment visible per la seva voluntat propagandística. Però també se’n poden trobar dins l’àmbit econòmic, judicial i fins i tot el policial: Balló va fer referència als «bodegons policials», que són les imatges on es mostren els materials comissats pels agents amb diferents intencionalitats. El llibre aprofundeix en els orígens iconogràfics de cada motiu -ja siguin del cinema, la pintura, la fotografia o l’arquitectura-, per tal de poder veure la seva gènesi i evolució.

 Laura Fanals, publicat en el Diari de Girona 11.06.2023 

 

Full de Sala del film IL COLIBRI / Cinema Truffaut.

EL COLIBRÍ  (Il colibrì)
Itàlia, 2022
Direcció: Francesca Archibugi
Guió: Francesca Archibugi, Laura Paolucci, Francesco Piccolo
Intèrprets: Pierfrancesco Favino, Kasia Smutniak, Bérénice Bejo, Nanni Moretti, Laura Morante
Durada: 120 min
Gènere: drama romàntic
Idioma: italià
Data d'estrena: 26/05/2023

UNA CASA DAVANT EL MAR

La directora italiana Francesca Archibugi (Roma, 1960) es va donar conèixer internacionalment en el Festival de Sant Sebastià l'any 1988 amb el film Mignon vino a quedarse.

Archibugi, que té una carrera com a actriu, directora i guionista, ha adaptat la premiada novel·la de Sandro Veronesi El Colibrí (editada en castellà per l'editorial Anagrama), i s'ha fet seva la història tot portant-la cap al seu terreny amb unes imatges extraordinàries, sobretot la casa vora el mar (fa pensar en alguns indrets de Calella de Palafrugell o Cadaqués), a més d'unes inèdites vistes de Roma i de Florència.

El film compta també amb una interpretació coral acurada i, sobretot, un maquillatge que fa envellir creïblement als personatges. Entre els actors, hi trobem un correcte Nanni Moretti, que torna a fer de psiquiatre com ho interpretava a L'habitació del fill. Un Moretti que cada dilluns el tenim en el Cinema Truffaut dins el cicle de la Filmoteca i del qual el setembre n'estrenarem l'esplèndida i sensible pel·lícula que ha presentat en el darrer Festival de Cannes.

El Colibrí, és el sobrenom, el mot, que li hi ha posat la seva mare al protagonista d'aquesta història perquè no creix, i aquest serà un motiu de discussió (entre molts que n'hi ha). Aquest malnom que li ha posat la mare serà utilitzat pels germans i amics.

La pel·lícula és, doncs, una passejada per la vida d'aquest noiet anomenat Marco Correras, que de gran serà metge, es casarà i tindrà una filla i aquesta una altra filla, que serà la neta, la que donarà sentit a la seva vida, en els seus darrers anys.

Una casa davant el mar En aquest recorregut per la vida del Colibrí hi ha l'amor (pur) d'aquella noieta que va conèixer un estiu en aquella casa a la vora del mar i viu amb ell cada dia de cada dia quan obre els ulls cada matí, i que apareixerà (físicament) en diferents moments de la seva vida. Una vida que hi haurà alegries i penes. Mors i amors. Suïcidis. Discussions i retrobaments. Mirades de tristesa i d'alegria. D'incomprensió. Una vida plena de contradiccions, de mentides i d'infidelitats.

En aquest film hi ha tot un recorregut de nostàlgia, on el protagonista busca records per a continuar endavant. La directora, per crear aquestes situacions, utilitza (sense abusar-ne) alguns "flashbacks" molt il·lustratius d'aquesta nostàlgia i records, on es mostren tota una vida, la vida mateixa, amb els seus fràgils moments, tot arribant a un clímax al final de la pel·lícula extraordinari, tendre i que et toca la sensibilitat d'una manera molt intensa i intima. Tots aquests moments, sentiments i il·lusions i malentesos queden reflectits en aquesta bonica casa davant el mar.
Guillem Terribas Roca  Col·lectiu de crítics de cinema de Girona

Trailer:  https://youtu.be/rBq5ZbywolE

Full de Sala d' OBRADEK en el Cinema Truffaut

ODRADEK
Catalunya, 2023
Direcció i guió: Juli Suàrez
Producció: LGC Films
Durada: 76 min
Gènere: documental
Idioma: català
Data d'estrena: 02/06/2023 

UNA MIRADA MÀGICA. 

Juli Suàrez, director i productor nascut i resident a Banyoles, s'ha especializat en documentarnos la vida. A través dels seus films ens proposa a ser més sensibles i a descobrir personatges. A observar el que passa en el nostre entorn. A través dels seus films en ensenya a no passar de llarg moments, situacions o imatges que poden fer-nos veure la vida d'una altra manera, que ens poden fer sentir diferents o alegrar-nos el dia. I això ens ho ha demostrat i mostrat en alguns dels seus films com Lolo Rico: La mirada no inventada (2015); Leo y la vida(2017) o Un año más(2019), totes elles les podeu mirar o revisar a Filmin.

Aparador de la Llibreria 22 dedicat
 al documental.

La seva darrera aportació al món de la imaginació i la creació ha estat aquest film, que avui estrenem en el Cinema Truffaut Odradek. Juli Suàrez emmanlleva aquest nom d'un conte de Franz Kafka que porta per títol "Las preocupaciones de un padre de família" i en el conte Odradek és el nom d'una criatura imaginària.

Juli Suàrez comença la història que ens vol explicar fent un clar homenatge als orígens de cinema. A la màgia que és i el que va , dedicat representar en les seves primeres projeccions. Aquest homenatge i gratitud la combina amb la història de dos personatges interpretats per Jordi Macaya i Genisa González Carrindo, que s'interpreten a ells mateixos. 

A partir d'aquest dos personatges, el director i guionista, ens fa entrar en un món de màgia i de creació. Els dos protagonistes, amb una gran imaginació per la fabulació, són animadors que van per les places dels pobles a fer representacions per a tots els públics, un fet cada vegada més difícil de veure. Artistes creatius i rodamons que expliquen històries fantàstiques i properes.

Juli Suàrez, ens mostrarà sense presses com creen l'espectacle, el material que utilitzaran, els assajos per escenificar la història i els diàlegs. Veurem tot el procés d'arribar a la plaça de poble i veure com treuen els estris de la furgoneta i van muntant tot l'escenari on després faran l'espectacle. Tota aquesta moguda, com he dit, se'ns ensenya sense pressa i d'aquesta manera vivim tot el procés creatiu de tot el muntatge i el desmuntatge. Tot plegat viurem els 75 minuts que dura el film, amb interès i amb curiositat per tota la màgia, els objectes, la senzillesa i els inicis del cinema, que ens mostra. Entreu i gaudiu. 

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Pare Tià que estàs en el cel

 Fa quinze anys de la mort d’en Tià Salellas, àcrata, socialista, cristià i advocat, defensor de les causes pendents

Diumenge vinent farà quinze anys que va morir en Tià Sale­llas. Ens en vam assa­ben­tar just quan sortíem de donar el con­dol a la dona del peri­o­dista Miquel Diumé, mort el dia abans. Va ser un autèntic cop, perquè sabent que havia tor­nat malalt d’hepa­ti­tis de l’Àfrica, tre­ba­llant en un tema d’abu­sos d’una ONG, no volíem adme­tre que un absurd virus hos­pi­ta­lari pogués tom­bar qui per a molts de nosal­tres era un refe­rent a més d’un amic. Un refe­rent tot i les pro­fun­des dis­crepàncies en molts aspec­tes, però un amic sem­pre. Durant molts anys el vam recor­dar i home­nat­jar amb el Memo­rial Sale­llas, que es va atu­rar per repen­sar-se i que ara, en el quinzè ani­ver­sari de la mort, torna. Dijous vinent, a les vuit, al Cinema Truf­faut de Girona, es pro­jec­tarà Argen­tina 1985, i poste­ri­or­ment hi haurà un debat amb l’advo­cat i inves­ti­ga­dor espe­ci­a­lista en Drets Humans San­ti­ago Bere­ci­ar­tua i Marta Alsina, amiga d’en Tià, advo­cada i Defen­sora del Ciu­tadà de Girona. Pre­sen­ta­ran en Lluc Sale­llas, un dels dos fills d’en Tià, i en Gui­llem Ter­ri­bas, també fill, però d’una altra manera.

A en Tià l’ano­me­na­ven Pare Tià un grup d’amics de només tres o qua­tre anys menys que ell que res­po­nen al nom d’Els Qua­ren­tins i que es tro­ba­ven a Font-sabeu. També havia for­mat part dels que s’ano­me­na­ven “La tribu” i que es reu­nien al car­rer Mun­ta­nya 27 de Girona, on hi havia tot el Girona pro­gres­sista del moment, de Jaume Cur­bet a Antoni Puig­verd, d’Anna Birulés a Xavier Coro­mi­nas i Josep Tero, de Salomó Marqués i Manel Serra a Irene Rigau.

És absurd inten­tar expli­car qui era en Sebastià Sale­llas i Magret a qui no el va conèixer. L’advo­cat del pin del Che a la solapa i la barba que li donava aquell toc carac­terístic. L’home vita­lista, enèrgic, incom­bus­ti­ble, huma­nista, que s’indig­nava davant la injustícia i l’arbi­tra­ri­e­tat. L’advo­cat que abans de ser-ho havia tre­ba­llat la terra a Vila­de­mat i enge­gat ramats, abans d’ins­tal·lar-se a Girona i pen­car molt. El que va fer la car­rera de dret ja de gran. El sin­di­ca­lista lli­ber­tari, el cata­la­nista repu­blicà, el cristià de base. Va ser regi­dor de Girona vuit anys per can­viar les coses des de dins, però es va desil·lusi­o­nar. Va donar clas­ses a esco­les d’adults i a la uni­ver­si­tat, que el va fer fora per defen­sar que s’hi podia par­lar de tot, en el que va ser un dels cops que va rebre i que mes greu li va saber. Un home que venia de l’escol­tisme i que viat­java a Cuba, un dels que va orga­nit­zar el Taller de Memòria, Lluita i Resistència.

En Tià, el gran advo­cat de les cau­ses pen­dents, mai per­du­des, el defen­sor de la tris­ta­ment famosa Ope­ració Garzón, el que defen­sava col·lec­tius mar­gi­nals o alter­na­tius. El revo­lu­ci­o­nari que era mem­bre de la Hos­pi­ta­li­tat de la Mare de Déu de Lur­des. El que, de tan cohe­rent, sem­blava con­tra­dic­tori. L’home que s’esti­mava El Punt i el fus­ti­gava des del con­sell edi­to­rial perquè el con­si­de­rava com un fill. El defen­sor d’ocu­pes que era gerent del Patro­nat Pro­vin­cial de l’Habi­tatge i en cons­truïa uti­lit­zant Govern Civil, Ajun­ta­ment i Bis­bat. L’amic dels sopars del dime­cres. L’home que s’esti­mava amb boge­ria els seus fills, en Benet i en Lluc. N’esta­ria ben satis­fet. El Pare Tià que està en el cel!

JORDI GRAU "Mirades" publicat en el Punt Avui 25.05.2023

EXTRAÑA FORMA DE VIDA / full de sala de Cinema Truffaut

EXTRAÑA FORMA DE VIDA

 Espanya, 2023
Direcció: Pedro Almodóvar
Intèrprets: Ethan Hawke, Pedro Pascal, Jason Fernández, José Condessa
Durada: 31 min
Gènere: western
Idioma: anglès
Data d'estrena: 26/05/2023

DOS HOMES I UN DESTI. 

No és la primera vegada que Pedro Almodóvar fa un curtmetratge de 30 minuts. L'any 2020, ja ens va sorprendre amb el film La voz humana. Almodóvar ha comentat que és un format que li agrada, i que pensa fer-ne un altre i d’aquesta manera acabar per fer una trilogia.

Pedro Almodóvar va descobrir el western i a estimar-lo quan va veure el film Rio Rojo (1948) de Howard Hawks. És un gènere que sempre l'ha atret com espectador i com a cinèfil. Sempre ha cregut que la manera d'explicar les èpiques històries de l'Oest, podia aportar-hi una mirada trencadora i diferent. Quan li van proposar dirigir el llargmetratge Brokeback Mountain (2005), que finalment va portar a terme Ang Lee, va confessar que no es va atrevir a fer un llargmetratge en una llengua i en un ambient que no dominava.

Va ser, segons diu, a través de la lectura del llibre editat per Random House, El hombre que se enamoró de la Luna de Tom Spanbauer, que es va animar a explicar la seva història. La novel·la és un western que trenca les regles del gènere: Un home era obligat a exercir la prostitució en l'Oest perquè era bell i això obria passions. Extraña forma de vida, tot i només durar 30 minuts, està explicada sense presses. És pren el seu temps i d'aquesta manera podem admirar els paisatges, el vestuari, l'elegància de muntar a cavall. La pols del desert.

És una pel·lícula que, a diferència dels espagueti westerns que eren rodats a Almeria (aquesta també), la majoria matussers i violents, esdevé totalment diferent. La paraula i la mirada és el més important de la història. Una història de desig, de traïció i de prejudicis, amb detalls com la caçadora verda que porta Pedro Pascal, que és la mateixa que portava James Stewart a Horizontes Lejanos (1952) d'Anthony Mann.

És un film crepuscular, que hi passen tantes coses en tant poc temps, que la fan diferent i extraordinària. De què va el film? Si llegiu aquest full en el Truffaut abans de començar la pel·lícula, ho sabreu d'aquí a uns moments. Si el llegiu a casa vostra o a la web, veniu al Truffaut a veure-la i ens ho agraireu.

Una recomanació: no marxeu fins que tots els crèdits hagin acabat. La imatge, la música (d'Alberto Iglesias) i les lletres (clar homenatge al western clàssic) us acabaran d'alegrar el dia.

Guillem Terribas Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona