dissabte, 16 de juny de 2018

CREMARÀS EN LA TEMPESTA de John Verdon a la Llibreria 22





Presentació a la Llibreria 22 de Girona, el 13 de Juny de 2018, del llibre editat per Roca Editorial, CREMARÀS EN LA TEMPESTA de John Verdon. Intervenen: Blanca Rosa, editora, Guillem Terribas, llibreter, Lidia (traductora) i l'autor John Verdon.


CREMARÀS EN LA TEMPESTA de John Verdon a la Llibreria 22





Presentació a la Llibreria 22 de Girona, el 13 de Juny de 2018, del llibre editat per Roca Editorial, CREMARÀS EN LA TEMPESTA de John Verdon. Intervenen: Blanca Rosa, editora, Guillem Terribas, llibreter, Lidia (traductora) i l'autor John Verdon.


dijous, 14 de juny de 2018

UN AIRE ANGLÈS de Miquel Berga





Presentació a la Llibreria 22 de Girona, del llibre editat per Periscopi UN AIRE ANGLÈS de Miquel Berga. Intervenen: August Rafanell, Josep M. Fonalleras i l'autor, Miquel Berga. Espai22/Llibreria 22 12 de juny de 2018.


dissabte, 26 de maig de 2018

L’indépendantisme catalan n’a plus peur · L’independentisme català ha pe...



En menys de 10 anys, el sentiment de la meitat dels Catalans del Sud ha canviat: si l’independentisme català arribava a 15% dels habitants als anys 1990, avui arriba o despassa 50%.
Una de les personalitats culturals més importants de Girona és en Guillem Terribas. Aqueix observador de la vida de cada dia ha dirigit la principal llibreria de la vila, de 1978 a 2015.

En Marçal Terrades, de 27 anys, és un altre gironí avesat a l’observació. Aqueix jove diplomat en ciències polítiques i especialista de l’anàlisi de resultats electorals observa com la taca d’oli independentista s’ha eixamplat gràcies a un canvi d’imatge: els catalanistes s’han obert a la resta de la societat.

Hem de confessar que Girona, al contrari de Catalunya en general, i Barcelona en particular, és una terra especial. Aquí, la idea de fundar un Estat català ha estat facilitada per un sentiment identitari màxim.

Un sentiment que canvia, que se bota, que creix… l’independentisme català és un fenomen estudiat a Europa i al món, perquè és únic. Sembla que no és pas un soufflé -que se podria desbotar-, sinó un projecte estructurat i durador.

Reportatge France 3, juin 2017
Esteve Valls
Philippe Sportiche
Joan Lopez

Participen:
Marçal Terrades, politòleg
Guillem Terribas, referent intel·lectual
Miquel Riera, director adjunt del diari El Punt Avui

dimarts, 15 de maig de 2018

Evolució i futur de l’esquerra, en el 10è Memorial Salellas

 L’edició d’enguany reflexiona sobre el moviment que va propiciar els fets del Maig del 68 i com s’ha transformat.
Lluc Salellas i Guillem Terribas
Foto: G.P.

És important que l’esquerra torni a les bases, a recuperar el nord i a identificar-se directament amb el carrer.” La frase, molt lligada al moment actual, és una reflexió feta el març del 1992 per l’advocat, activista i humanista Sebastià Salellas. Nascut el 1948, tenia 20 anys quan es van originar els fets del Maig del 68: una cadena de protestes, vagues i manifestacions a l’Estat francès, on milions de ciutadans van alçar la veu contra el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà i les institucions tradicionals. Tià Salellas es va veure influït per aquell corrent trencador i revolucionari i, precisament, el desè memorial en record de la seva figura girarà enguany entorn de l’evolució de l’esquerra des del Maig del 68 fins a l’actualitat.

A la Llibreria 22 de Girona es va donar a conèixer ahir el programa d’aquesta edició, que un any més evidenciarà la vigència dels pensaments de Tià. La presentació va anar a càrrec del llibreter Guillem Terribas i de Lluc Salellas. Van explicar que, coincidint que fa 50 anys del Maig del 68, s’han preparat un seguit d’actes per parlar de com era llavors l’esquerra, com s’ha transformat, què és avui en dia o què hauria de ser, i el seu futur.
El desè aniversari havia d’arrencar el dijous 24 amb un plat fort: una conferència d’Arnaldo Otegi a Girona. Per motius d’agenda del portaveu de l’esquerra abertzale, però, s’ha hagut de cancel·lar. A causa d’aquest contratemps, començarà el dissabte 26 amb la presentació del llibre La llibertat insubornable, a la vermuteria La Malabarista. L’autora, Bel Zaballa, hi narra la trajectòria vital, literària i política de Manuel de Pedrolo.
El dimarts 29 es projectarà al Cinema Truffaut el documental Catalunya, una nació sense Estat, produït i dirigit per l’antropòleg Alexander Alland i la filòloga Sonia Alland. Dos dies després la filòsofa Marina Garcés pronunciarà la conferència El pensament d’esquerres i transformador, del 68 al 18 al Col·legi d’Advocats de Girona, i l’1 de juny hi ha previst un debat sobre l’evolució de la comunicació i la política amb els periodistes Mònica Terribas i Arturo Puente. I l’endemà al casal El Forn, el periodista David Fernàndez i l’advocat August Gil Matamala presentaran el llibre Al principi de tot hi ha la guerra.
G. Pladeveya, publicat en el PuntAvui 15.05.2018

El desè memorial Sebastià Salellas reflexiona sobre l'evolució de l'esquerra des del maig del 68

Xerrades, la projecció d'un documental, llibres i debats reivindiquen la vigència de la figura de l'advocat.

La imaginació al poder o contra el poder. El desè memorial Sebastià Salellas reflexiona sobre l'evolució de l'esquerra des del maig del 68 a través de xerrades, llibres, debats i la projecció d'un documental que reivindiquen la vigència de la figura de l'advocat, activista i humanista. "Aprofitem que el memorial compleix deu anys i que el maig del 68 en fa 50", ha explicat Lluc Salellas que subratlla que aleshores l'advocat tenia 20 anys i es va veure "molt influït per aquest moviment". El maig del 68 serveix de punt de partida per articular un discurs sobre què va significar l'esquerra en aquell moment, com ha evolucionat, què és en l'actualitat o "què hauria de ser". Els actes programats des del 24 de maig fins al 2 de juny giren entorn a tres àmbits: política, filosofia i comunicació.
ACN 15.05.2018 

El Memorial Sebastià Salellas se centrarà en el maig del 68Inclourà una conferència de Marina Garcés i un acte amb Mònica Terribas i Arturo Puente.
Foto: Aniol resclosa.

La commemoració dels 50 anys del maig del 68 servirà perquè el Memorial Sebastià Salellas, que enguany arriba a la desena edició, reflexioni sobre com han evolucionat des de llavors els moviments d'esquerres. El regidor gironí Lluc Salellas, fill del desaparegut advocat, i el llibreter Guillem Terribas van presentar ahir la programació, que tindrà com a actes principals una conferència de la filòsofa Marina Garcés i una taula rodona amb els periodistes Mònica Terribas i Arturo Puente moderada per Sílvia Barroso.

El que havia de ser l'acte central del cartell, una conferència d'Arnaldo Otegui, s'ha hagut de cancel·lar a última hora per problemes d'agenda del polític basc. Per això, el primer acte tindrà lloc el 26 de maig al migdia a La Malabarista, i consistirà en la presentació del llibre de Bel Zaballa La llibertat insubornable, que tracta de la fgura de Manuel de Pedrolo. El dia 29, al Truffaut, es projectarà el documentalCatalunya, una nació sense estat, d'Alexander Alland i Sonia Alland. El dia 31 tindrà lloc la conferència de Garcés i l'1 de juny el debat sobre periodisme, ambdós al Col·legi d'Advocats. Finalment, el 2 de juny, al casal El Forn, es presentarà el llibre Al principi de tot hi ha la guerra, que repassa la figura de l'advocat August Gil Matamala.
Laura Fanals / Diari de Girona 15.05.2018

dilluns, 7 de maig de 2018

Lucky (USA 2017) full / crítica Cinema Truffau.

LUCKY
Estats Units, 2017
Director: John Carrol Lynch
IntèrpretsHarry Dean Stanton, Ed Begley Jr.,
 Beth Grant, James Darren,Barry Shabaka Henley,
 Yvonne Huff, Bertila Damas,Ron Livingston, 
Ana Mercedes, Sarah Cook
Gènere: drama
Durada: 88 minuts
Idioma: anglès

“El que tu veus no és el que jo veig”
Ens trobem davant d’una pel·lícula excepcional. Més ben dit, d’una petita gran meravella que t’atrapa des de la primera imatge i et sorprèn.
Lucky (2017) és la història d’un home que ha viscut la vida, molta vida, i ara es troba en aquell moment en què no sap què fer-ne i es permet passar de tot. Pensa, diu i fa el que vol.
Lucky és un personatge que viu sol, en una casa al mig del no-res de l’Amèrica més profunda, que es desperta cada dia a la mateixa hora, es lleva, agafa una cigarreta i fa una mica d’exercici. Sempre va a peu al poble. I li agrada fumar i el molesta la prohibició tan agressiva que hi ha contra els fumadors i que hi hagi locals públics que no deixin fer-ho. I li agrada la gent de Mèxic i les seves cançons.
Lucky és un viatge espiritual, una història sobre res en particular, però que et parla de molts sentiments, actituds, gestos, mirades, trobades, que suggereix, de personatges de poques paraules i un munt de reflexions.
«—Tens fills, Lucky?
—No, que jo sàpiga.»
Lucky és la primera pel·lícula que dirigeix John Carroll Lynch, un actor de 54 anys que té una llarga carrera com a secundari, i la darrera de l’esplèndid HARRY DEAN STANTON (West Irvine, 1926-Los Angeles, 2017), només ell podia fer possible el personatge de Lucky.
John Carroll Lynch, que com a actor ha interpretat papers com ara el marit de Frances McDormand a Fargo (1996), dels germans Coen, o un dels personatges que acompanyen Clint Eastwood a Gran Torino (2008), ha sabut transmetre aquesta senzilla i extraordinària història d’una manera eficaç, entranyable i emotiva; creant una atmosfera relaxada, ha realitzat una pel·lícula que diverteix i emociona alhora. Tot plegat, no cal dir-ho, gràcies a Harry Dean Stanton en un paper que curiosament s’assembla al de Travis de París Texas (1984), la pel·lícula de Wim Wenders en què Stanton ens va sorprendre gratament com a protagonista.
Cal esmentar, també, la col·laboració de David Lynch, que hi fa dues intervencions memorables i surrealistes al bar on, de vegades, al vespre, en Lucky va a prendre una cervesa, o les que calgui.
A Lucky Harry Dean Stanton ens deixa bocabadats un cop més, admirats de la seva interpretació. Et fa riure, et fa pena, et sorprèn amb les seves sortides i les seves preguntes, i després de sentir com canta Volver a cappella ja no l’oblides mai més. Hi ha un munt de raons per anar a veure i gaudir d’aquesta història, molt americana, humana, realista i al mateix temps surrealista; una: fer un homenatge a la carrera d’aquest gran actor, com a mostra d’agraïment.
Guillem Terribas
Col·lectiu de crítics de cinema de Girona
Publicat en el Cinema Truffaut 04.05.2018
http://www.cinematruffaut.com/lucky/

dimarts, 1 de maig de 2018

Imatges del Sant Jordi 2018



Imatges de tres dies, 19·21·23 d'abril 2018 a la Llibreria 22 de Girona. Sant Jordi 2018.


divendres, 20 d’abril de 2018

Campanya de Sant Jordi 2018. llibreria 22





Promoció dels actes, propostes, signatures, suggeriments, llibres, autors, festa a la Llibreria 22 de Girona. escalfant motors SANT JORDI 2018

diumenge, 15 d’abril de 2018

ELS VOLEM A CASA Barcelona 15 d'abril 2018



Manifestació a Barcelona sota el Lema: ELS VOLEM A CASA, els presos polítics i els exiliats. Unes 700.000 persones s'ha manifestat pacíficament.


dilluns, 9 d’abril de 2018

MARTÍ GIRONELL ESCRIPTOR I PERIODISTA, PREMI RAMON LLULL 2018

MARTÍ GIRONELL “Un homenatge als que arrisquen, fan el salt i tiren endavant els seus somnis”

L’any 2007, Martí Gironell va escriure El pont dels jueus, una novel·la que va ser un èxit de vendes espectacular, fins al punt de convertir-se en un best-seller. Des d’aleshores, Gironell viu el somni desitjat i impossible de molts escriptors: poder dedicar-se gairebé en exclusiva a fer el més li agrada: escriure. Les seves novel·les històriques entusiasmen milers de lectors, que s’enganxen a les trames que es basen en fets i personatges reals però que també inclouen molts passatges i situacions de ficció. Ara arriba amb un nou llibre que ja encapçala les llistes de vendes La força d’un destí (Columna), que es pot convertir en el gran èxit de Sant Jordi. En parlem avui a les 21.30 h a El Punt Avui TV.
“La nostra història és plena de personatges il·lustres i de moments que fan trempar. Per què no podem aprofitar per posar-hi unes trames de ficció?” Traiem poc profit de la nostra història?
No ens creiem prou la nostra història, els nostres personatges històrics i els nostres moments cabdals per després, a través de la ficció donar-los la rellevància que es mereixen. Umberto Eco diu que la ficció és una gran eina per entendre i interpretar la realitat, i això ho han beneït historiadors que han dit que la facilitat o el permís que tenim els que fem novel·la històrica és poder posar més pa que formatge, per fer més passadora una història de veritat.
Això és el que ha fet amb ‘La força d’un destí’, premi Ramon Llull 2018. Com se sent?
És un premi que em fa molta il·lusió, molt respecte, haver-lo rebut, per tots els que l’han aconseguit anys abans. Però evidentment també perquè és el premi més important que tenim a casa nostra, de les lletres catalanes. Me l’agafo com un reconeixement a la feina que he anat fent durant tots aquests anys, d’anar picant pedra, portant aquestes històries arreu del territori i més enllà també, i per continuar fent-ho.
Un dia decideix que vol ser escriptor i deixa la feina de periodista a TV3. Ha valgut la pena el risc?
Al cent per cent. Era una idea que portava al cap des de feia molts anys. Pensava que si donava temps a la vessant literària i la cuidava podia donar molt de si. El 2016 vaig demanar un permís de dos anys per explorar el terreny i ara tinc una excedència de cinc anys. De moment tens aquesta seguretat i tranquil·litat d’haver apostat per tu i la teva empresa, que és viure de la literatura. No és només escriure novel·les, també és no deixar el periodisme, que m’ha donat eines per tenir un domini del llenguatge més adequat, i que permet, quan has de recrear certes escenes o diàlegs, tenir capacitat de fer-ho. Estic molt content d’haver fet el pas.
Com va descobrir Jean Leon?
Fa tres anys, un diari ens va convidar a dinar cinc escriptors de cara a Sant Jordi. Abans de començar ens van posar una ampolla de Jean Leon sobre la taula i ens van dir que darrere d’aquell nom, marca i imatge hi havia una història. Ens van donar quatre detalls de la vida d’aquest home, em va fer venir salivera i vaig dir als companys de taula que si ningú volia la història me la quedava jo.
Qui era aquest emprenedor i com arriba a relacionar-se amb grans actors de Hollywood?
Neix el 1928 a Santander però el 1941 la família es trasllada a Barcelona. Al morir el pare i el germà, no pot superar la pressió personal, ni de l’Espanya grisa i franquista del 1949 i marxa a França. Arriba als EUA com a polissó, i a Nova York, Ceferino Carrión passa a ser Justo Ramón León, un porto-riqueny que li procura aquesta nacionalitat americana. Les autoritats franquistes el descobreixen, i se’n va a la costa oest, on es converteix en Jean Leon. Treballarà de cambrer al restaurant de Frank Sinatra, que li obre les portes del Hollywood dels cinquanta. Al costat del restaurant hi ha una escola d’interpretació, on van James Dean, Paul Newman –va reconèixer públicament que sense Leon no hauria estat mai l’actor que coneixem–, Natalie Wood o Warren Beatty. Es fa amic de tots ells i d’Elisabeth Taylor, Marilyn Monroe, JF Kennedy, Rita Hayworth o Ronald Reagan. Per cert, que el vi amb què es va brindar quan va arribar a la presidència dels EUA era de Jean Leon, una promesa que li va fer quan Reagan era president del sindicat d’actors.
Jean Leon creia molt en ell mateix i tenia uns valors molt clars. Alguns d’ells coincideixen amb els seus?
Salvant totes les distàncies, alguns punts en comú sí que tenim les persones que decideixen fer el salt i tirar endavant. El fet de creure en tu mateix, tenir prou energia i encomanar-la a les persones del teu voltant perquè t’ajudin a fer realitat aquest projecte o somni. A mesura que m’anava documentant sobre ell, ho veia clar: es va envoltar de gent que el va ajudar a tenir prou força de voluntat per canviar el seu destí. D’aquí el títol del llibre, que crec que es pot aplicar a qualsevol persona. Si creus en tu mateix i en els teus somnis, per què no? En aquest sentit la novel·la pot ser inspiradora.
Què hi diu la seva família?
Quan havia escrit unes 180 pàgines de la novel·la, vaig passar el text a la seva germana Anna. Em va trucar al cap d’uns dies plorant, emocionada, i dient-me que l’havia sentit com si el tornes a tenir aquí. I quan els que han conegut el personatge et diuen que el tornen a reviure, et revesteix a tu de seguretat per trepitjar fort i seguir per aquest camí. Els seus fills també m’ho van dir, i Jaume Rovira, l’enòleg amb qui va aixecar les vinyes al Penedès.
Serà un dels més venuts per Sant Jordi?
Tant de bo! Com que soc de treballar el llibre abans, durant i després de Sant Jordi, si aquell dia resulta que és el més venut, benvingut sigui perquè marques una fita, però treballaré per continuar sent llegit, venut i acceptat per com més lectors millor.
‘El pont dels jueus’, ‘La venjança del bandoler’, ‘L’arqueòleg’ i ara ‘La força del destí’. Què ha de tenir una novel·la històrica per atrapar el lector?
Enamorar-te de la història d’un personatge, documentar-la, agafar de bracet el lector i emportar-te’l a viure aquella època on va succeir. És despertar la curiositat que tenim per saber què ha passat quan no hi érem i trobar un personatge que et permeti vehicular-la bé, en una època potent com les que hem tingut. En l’època actual no hi ha prou distància per fer una novel·la històrica del que estem vivint, tot i que estem fent història.
Es veu parlant, d’aquí uns anys, del moment polític actual?
Crec que sí. És bo que en qualsevol període històric com aquest, i més amb tanta intensitat com l’estem vivint, agafis prou distància perquè això també farà que et puguis posicionar des d’una atalaia més objectiva. De fet amb persones que hi estan molt a prop hem tingut converses sobre quantes novel·les podrem escriure des dels fets d’octubre cap aquí i a partir de la visió d’algun personatge que estigui entre bambolines. A mi és això el que m’interessa: veure a través dels ulls d’algú que no és conegut, que potser després ho acaba sent, i t’ho fa entendre molt millor. Sempre he cregut que la història amb minúscules et fa entendre la història amb majúscules.
És disciplinat?
Molt. Però no soc d’escriure cada dia. De vegades, quan t’hi porta la història, pots estar més dies escrivint i si necessites fer-ho a totes hores, ho fas. Tinc un despatx a la part de dalt de casa on m’envolto de llibres i m’assec quan tinc unes hores, temps del bo, que en dic, però el compagino amb la mainada, la dona i altres activitats al voltant dels llibres i la literatura.
Qui és la primera persona que llegeix l’original del llibre?
Marti Gironell i Guillem Terribas a la 22
el 16.11.12 presentant "El últim Abat"
Foto: Marc Martí.
Una de les primeres és la meva dona. Després algun llibreter com Guillem Terribas, que de tota la vida l’hi he enviat quan la cosa ja té un cos. Potser algú de l’editorial, l’agència, però pocs més. Un cop acabada sí, ho discuteixes amb l’editor i et deixes aconsellar perquè sempre és bo tenir visions de fora.
Ja està pensant en la propera novel·la?
Tinc dues o tres històries començades que s’aturen quan n’hi ha una que s’acaba publicant. Un cop baixa la febrada tens moltes estones per veure quina de les altres que tens fent xup-xup val més la pena de començar a posar-hi ingredients i que el foc vagi escalfant, perquè acabi al carrer.
Jean Leon va aconseguir els seus somnis. A vostè li’n queda algun per complir?
Molts! He aconseguit que es faci realitat poder viure d’allò que escrius i de moltes de les coses que hi ha al voltant, però el somni és continuar fent-lo viu i créixer cada dia, i treballar perquè aquest somni no s’acabi mai!
Xantal Llavina, el Punt-Avui 08.04.2018

dilluns, 2 d’abril de 2018

EVA VÁZQUEZ: Genis i mainaderes

Vivian Maier
Entre les dones que van fotografiar Salvador Dalí, hi va haver també la misteriosa Vivian Maier, la mainadera que, de manera inadvertida per tothom, va fer milers de fotografies de Nova York i Chicago entre els anys cinquanta i vuitanta, amb les quals ha adquirit, pòstumament, una notorietat internacional sense precedents. El seu retrat de l’artista no s’ha pogut incloure a l’exposició Elles fotografien Dalí, amb què el castell de Púbol ha inaugurat la temporada, però sí que apareix generosament reproduït en el catàleg, il·lustrant el text que la crítica de cinema Imma Merino dedica a reflexionar sobre la mirada que aporten a la construcció del personatge dalinià les catorze fotògrafes seleccionades. Certament és un retrat bastant atípic de Dalí, gairebé el que avui en diríem una foto robada. Era l’any 1952, i el pintor sortia del MOMA de Nova York, pel que sembla després de sotmetre’s a una sessió fotogràfica. Quan baixava les escales del museu, empolainat com de rigor, amb el bigoti hirsut, un clavell al trau i la punta d’un mocadoret blanc sobresortint de la butxaca de l’abric, una dona que no havia vist mai li va tallar el pas: era alta, molt alta i prima, i vestia d’una manera estrambòtica, amb sabates grosses, una camisa d’home, un barret de l’any de la picor i, sobretot, una càmera penjada al coll. No se sap si va demanar-li
permís per disparar, però el cas és que va fer-ho, i Dalí va quedar fixat per sempre, en l’arxiu d’una desconeguda, amb una expressió mig d’estranyesa, mig d’incomoditat, com si de manera inopinada s’hagués adonat que no portava la màscara posada. Imma Merino escriu una cosa preciosa sobre aquest instant: l’artista potser va intuir que aquella dona era el seu “reflex invertit”, amb el qual per un moment es va sentir identificat “com una possibilitat inexperimentada d’ell mateix”. L’home que al segle XX més havia fet per mostrar-se, cara a cara amb la dona que més es va esforçar a amagar-se. La invisibilitat deliberada no és estranya en algunes dones d’intensa creativitat. Fa poques setmanes, ha sortit a la llum una altra fotògrafa ignorada, Masha Ivashintsova, que durant dècades va tenir amagades a les golfes de casa seva, a Sant Petersburg, prop de trenta mil negatius de la vida quotidiana a la Rússia soviètica. I, sense anar tan lluny, podem fer memòria de la catalana Milagros Caturla, de qui un turista nord-americà va adquirir als encants un lot de negatius de la Barcelona de postguerra pensant, sense cap dubte, que eren obra d’un home, fins que una recerca recent ha desvelat que l’autora era una humil funcionària del servei d’Agrimensura. Potser totes van tenir al davant el seu Dalí, un geni altiu, i en van fer prou de mirar-lo fixament als ulls abans de perdre’s de nou entre la multitud.
EVA VÁZQUEZ, publicat en el PuntAvui .2.04.2018

LLUÍS FOIX: El que la terra m’ha donat.

El periodista Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) en aquesta tercera entrega de podríem dir-ne memòries novel·lades, La marinada sempre arriba (2013), Aquella porta giratòria (2016) i ara amb  El que la terra m’ha donat (2018) Foix fa una mena de repàs resum de les tres obres. Combina els seus primers anys d’aprenentatge i d’amor a la terra i els seus costums, molt ben explicat en el primer llibre; a les experiències que li ha donat la feina de periodisme, amb la gent que ha conegut i els viatges que ha fet, que ens va explicar en la segona entrega.
Aquest tercer volum i sembla ser el darrer, Foix l’ha dividit per estacions de l’any: comença amb la primavera “ L’hivern se’n va enmig d’una quietud universal”. I acaba amb l’hivern “L’hivern arriba amb nits inacabables, dies ombrosos i freds negres”.
La Vanguardia 01.04.2018
 Al llarg de 275 pàgines, Foix anirà recordant històries del passat, anècdotes de la vida i la mirada a la terra, sempre la terra i la seva immensitat. El temps passat, mai amb nostàlgia sinó amb reivindicació . Els viatges, els personatges, les ciutats, la gent,... “Per tenir una idea aproximada d’una ciutat i fer un primer cop d’ull per saber-ne una mica més que el que diuen les guies turístiques, acostumo a visitar un mercat, un cementiri i una església” (pag. 163). La observació de l’entorn, de la natura, també es molt present en aquest darrer llibre “ Cada arbre centenari té una silenciosa i secreta immobilitat” (pàg. 119); “El país queda net i polit després d’una forta llevantada” (pàg. 195). Sobre la gent i la seva estimada ciutat Londres, també en parla llargament, en el capítol 3 “Estius a Hampstead” i on comença dient “ Els anglesos sembla que perdin el seu ritme en llevar-se i veure el dia clar i net” (pàg. 87).
El que la terra m’ha donat, s’ha llegir amb tranquil·litat, sense preses. Si cal, espaiadament.  S’ha de dir que l’edició del llibre i les il·lustracions que hi ha a cada capítol, dibuixades per Xavier Cabanach, acompanyen a aquest lectura calmada.
Guillem Terribas

dimarts, 27 de març de 2018

Els 40 de La 22

La llibreria de Girona complirà a l’octubre quatre dècades en actiu i ho celebra amb l’edició d’una revista d’aniversari, projeccions de cinema i una festa al carrer.

La Llibreria 22 de Girona celebra aquest any el seu quarantè aniversari, una data rodona, una parada obligada i, sobretot, un pretext festiu per fer memòria de la seva fundació, la seva trajectòria, les complicitats guanyades i els reptes i les transformacions a què ha hagut de fer front un establiment que, des de l’àmbit privat, s’ha convertit en una espècie d’institució cultural oficiosa de la ciutat. Guillem Terribas, president de la societat que gestiona la llibreria, avui ja jubilat però d’un activisme incansable, ha anunciat el gros de les activitats programades, que s’estendran al llarg de tot l’any i culminaran el 20 d’octubre, el dia que farà quaranta anys de l’obertura del local, l’any 1978, amb una gran festa amb música, piscolabis i lectures a la veïna plaça Jordi de Sant Jordi i al passadís que hi comunica, que han estat des dels seus orígens com el pati de la casa.
Entre les accions previstes, hi ha l’edició de punts de llibre i un calendari commemoratius, a més de la comercialització d’una samarreta amb un poema breu de Narcís Comadira imprès, que serà també objecte d’una altra edició de punts de llibre. “És una manera d’enllaçar amb el vintè aniversari, quan ja vam fer un tiratge de samarretes amb un altre poema de Comadira”, argumenta Terribas. També connecta amb la celebració de fa vint anys el propòsit de publicar una revista literària d’un sol número, equivalent al ja introbable El número, que reunirà col·laboracions de quaranta persones que han tingut relació amb la llibreria en tots aquests anys, des d’escriptors i editors fins a presentadors de llibres i periodistes. Guillem Terribas avança que la publicació tindrà 24 pàgines i cada autor hi escriurà, “en un màxim de 350 paraules, de llibres, llibreries o de La 22”. Entre els noms que avança com a col·laboradors d’aquest número commemoratiu, hi ha Antoni Puigverd, Rafel Nadal, Màrius Serra, Mar Bosch, Eugènia Broggi, Martí Gironell, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès Jordà, Mita Casacuberta, Lluís Muntada, Javier Cercas i Miquel Berga.
Guillem Terribas, a l'esquerra, durant el rodatge a la Llibreria 22
de la pel·licula "L'arteria invisible" de Pere Vilà, el setembre
de 2014.Foto: Jordi Ribot (ICONNA)
La cinefília de l’establiment i, en particular, de Guillem Terribas, tindrà també un gran protagonisme en la celebració per mitjà d’una tria de 40 pel·lícules inspirades en obres literàries, des de Rebeca a Carol, sense oblidar La plaça del DiamantA sang fredaCims borrascososMatar un rossinyol o Jules et Jim, que es projectaran cada setmana, en sessions gratuïtes de matí i tarda, a l’Espai 22. El programa i els horaris s’aniran anunciant oportunament. A més, es realitzarà un documental de 40 minuts de durada (la xifra màgica) amb imatges escollides dels 40 primers anys de la llibreria, que posteriorment serà difós a través de les xarxes socials i el web de La 22.
Eva Vázquez, publicat a El PuntAvui 25.03.2018


dimecres, 21 de març de 2018

Fons local de Salt: Terribas i Roca, Guillem

Publicat el 15 de setembre de 2017 - 16:27 | Categoria: Literatura | Comentaris: 0 (Nou comentari) | Paraules clau:Escriptor , Llibreria 22 , Cinema

Guillem Terribas i Roca (Salt, 1951)

Biografia
Autodidacta, cinèfil, pintor-dibuixant, llibreter, comediant, comunicador, conservador i observador. Ha col·laborat i col·labora en mitjans de comunicació de tota  mena. Ha rebut alguns premis i reconeixements.
L'any 1978, juntament amb altres persones, funda la Llibreria 22 a Girona i durant trenta-sis anys n'és l'ànima i el gerent.
El 1990 constitueix el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i n'és el president fins a l'actualitat. L'entitat, formada per un grup de persones que exercien la crítica de cinema en mitjans de comunicació de les comarques gironines, tenia i té la missió de ser un elements dinamitzasor del fet cinematogràfic entès com a un element cultural que ultrapassa el simple vessant comercial. Des del 2001 el Col·lectiu és el responsable del funcionament del Cinema Truffaut de Girona.
El 2007 va publicar Demà serà un altre dia on hi ha un munt de records del llibreter : des de la seva mili al Sàhara, al viatge a Paris fent autoestop, i la participació en tota mena d’activitats cíviques i culturals a Salt i Girona; fins la fundació de la llibreria 22, entre moltes altres anècdotes. El llibre també conté anècdotes dels pesos pesants de la nostra cultura com Enrique Vila-Matas, Roberto Bolaño, Javier Cercas o Jaime Gil de Biedma.
L'any 2008, l'Ajuntament de Salt li va concedir el premi "3 de març" per la seva tasca com a activista cultural. ha mantingut
un contacte constant amb el municipi. Terribas ha estat vinculat a diverses entitats i associacions de Salt com l’escoltisme a l’Agrupament Sant Cugat, La Pastera, els Pastorets, el Talleret de Salt i els cinefòrums de l’escola d’adults o a Ràdio Salt.
El 2017 el Govern de la Generalitat de Catalunya concedeix a en Guillem Terribas la Creu de Sant Jordi entre les 29 personalitats i 23 entitats que s´han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural. En el seu cas es destaca "el seu incansable activisme cultural, que l´ha dut a participar en un ampli repertori d´iniciatives en aquest àmbit. Va ser fundador de la Llibreria 22, de Girona, que dirigí entre el 1978 i el 2015, convertint-la en un establiment de referència, obert a tota mena de tendències i amb una decidida voluntat de promoció i difusió de la cultura catalana. Així mateix, també ha destacat com a crític cinematogràfic i com a col·laborador en distints mitjans de comunicació."
Més informació:

http://www.bibgirona.cat/blogs/saltfonslocal/posts/2017/9/15/terribas-i-roca-guillem

dimarts, 20 de març de 2018

El Modern, un far cultural

L’antic cinema, situat al cor del Barri Vell i propietat de l’Ajuntament des del 2001, serà la seu del nou centre d’arts i creació de Girona.  El consistori aprovarà aquesta setmana el projecte de rehabilitació de l’equipament.
Afegeix la llegenda

L’antic cinema Modern serà un pol de creació cultural en els pròxims anys. L’Ajuntament de Girona, després de disset anys com a propietari, ja té concebut un dels grans projectes d’aquest mandat i desencallarà finalment la reforma de l’edifici situat al cor del Barri Vell amb l’objectiu de convertir-lo en “el far de la creació cultural”, en paraules del regidor de Cultura, Carles Ribas.
Un projecte de rehabilitació ambiciós que el consistori preveu aprovar en junta de govern local divendres per, a partir d’aquí, tirar endavant la posada a licitació de les obres, que puja a més de 4 milions d’euros. A partir d’aquí, començaran els tràmits administratius per poder posar a licitació les obres, que es dividiran en dues grans fases.
Àngel Quintana, Jaume Figueras, Guillem Terribas
La primera, que es finançarà amb l’ajut de fons europeus, es preveu enllestir el 2021 i s’emporta més del 50% del pressupost. Es començarà per la remodelació de la tercera planta –“el cor i el cervell del canvi que ha de suposar per a la nostra ciutat aquest projecte”, tal com va declarar ahir l’alcaldessa, Marta Madrenas–, on està previst situar un centre d’arts i creació cultural (en teatre, cinema i audiovisuals), que disposarà, entre altres elements, d’un plató, un laboratori polivalent i sales de reunions. I també inclourà, en un nivell inferior, una segona sala de projecció per al cinema Truffaut (amb capacitat per a 79 espectadors) i condicionar la resta dels espais (els accessos, el vestíbul d’entrada i zones d’exposició). El regidor d’Urbanisme, Joan Alcalà, calcula que, un cop completats tots els tràmits urbanístics, les obres d’aquesta primera fase podran començar a mitjan 2019 i enllestir-se dos anys després.
Sala gran amb grades
Pel que fa a la segona fase d’obres, aquesta se centrarà a convertir l’antiga sala gran de projecció del cinema Modern –la sala A– en un espai polivalent destinat a espectacles i concerts. El projecte preveu que asseguts hi càpiguen 199 espectadors –en un sistema de grada–, però si els seients són retràctils aleshores la capacitat podria arribar fins a 500 persones. Tal com avança Carles Ribas, aquesta sala permetrà esponjar la sobreprogramació que té actualment el Teatre Municipal i, sobretot, potenciar, entre altres arts escèniques, la dansa. “Serà el complement que li falta, al Teatre Municipal”, va subratllar.
De moment, però, aquesta fase no disposa de finançament ni, per tant, tampoc de termini per dur a terme aquestes obres, que completaran la rehabilitació de l’antic Modern. Malgrat això, l’alcaldessa va manifestar que la intenció de l’Ajuntament és anar fent les obres “de manera consecutiva i quan el 2021 s’enllesteixi la primera de les fases, just després ja puguin començar els treballs a la nova sala d’espectacles amb fórmules de finançament que tenen pensades”.
“Icona i referent”
“Més enllà de l’embolcall, que és el cinema Modern, aquest és un projecte molt ambiciós de la nostra ciutat i del nostre govern. Això és l’inici d’un projecte de promoció i de dinamisme econòmic per a la nostra ciutat que permetrà diversificar l’economia del nostre territori. L’objectiu és que Girona es converteixi en centre i capital a Catalunya d’una nova forma entendre la cultura com una indústria”, va remarcar Marta Madrenas.
La tinenta d’alcalde de Promoció Econòmica, Glòria Plana, per la seva banda, va subratllar que aquest centre permetrà impulsar la ciutat “com a icona i referent internacional” en àmbits com ara els de les arts escèniques, la música, el cinema i el teatre. El projecte de rehabilitació preveu intervenir sobre 2.401,80 metres quadrats, que és la superfície construïda del conjunt actual del Modern. L’edifici està dividit en quatre plantes més la planta baixa, que serà el punt d’entrada a l’edifici des del carrer Nou del Teatre i que permetrà l’accés a les escales i a l’ascensor. El projecte es finança en bona part amb les subvencions PECT del programa operatiu Feder Catalunya.

El Truffaut, uns mesos a La Mercè

En el marc de la segona part de la primera fase, es completarà l’adequació dels accessos a l’edifici i s’actuarà principalment a la segona planta, la que ocupa ara el cinema Truffaut. Aquesta fase consistirà principalment en la reforma de la sala annexa a la sala d’exhibició actual per fer-hi una segona sala de projeccions.
Tal com ha remarcat el regidor de Cultura, Carles Ribas: “Volem reforçar la potencialitat del Truffaut com a espai d’exhibició de films en versió original i de cinema d’autor i, per això, adequarem una segona sala per al cinema.” Aquest espai, de 89,25 metres quadrats, tindrà una capacitat per a 79 persones.
El regidor ha explicat que mentre es facin les obres a l’actual cinema Truffaut, l’auditori de La Mercè passarà a ser l’espai de projecció del cinema per minimitzar les afectacions en l’activitat. És difícil de calcular aquest temps d’impasse, però ben segur que seran uns mesos.
El projecte confirma la reclamada segona sala del cinema, però en realitat el que fa és oferir-ne una tercera: la gran sala amb grada està previst, segons el projecte, que disposi d’una pantalla retractil, un fet que permet la possibilitat de fer-hi projeccions.
Jordi Camps Linnell, publicat en el PuntAvui 20.03.2018


Girona desencalla la reforma del Modern i la primera fase estarà el 2021

L'equipament serà un centre de producció d'indústries culturals, que també acollirà un espai per a concerts i espectacles i dues sales del cinema Truffaut.

L'Ajuntament de Girona desencallarà finalment la reforma de l'antic cinema Modernque es convertirà en un nou centre d'arts i creació. A més, la sala principal -on fa anys es va enfonsar el sostre- es transformarà en una sala polivalent per a concerts i actuacions (especialment de dansa), mentre que l'equipament continuarà allotjant el cinema en versió original Truffaut, que comptarà amb una nova sala, i hi haurà també diversos espais dedicats a exposicions.
Alcalà, M. Angels Planas, Marta Madrenas, Glòria Planas
Carles Ribas. 

El cost total del projecte ascendirà a més de quatre milions d'euros i s'executarà en dues fases. La primera, que el consistori preveu tenir acabada el 2021, consistirà en adequar la tercera planta de l'edifici per a ubicar-hi un centre d'arts i creació -destinat a impulsar la producció d'indústries culturals- i fer la nova sala del Truffaut. El cost d'aquesta primera fase ascendeix a uns 2,3 milions d'euros, una part dels quals els finançarà l'Ajuntament i l'altra procedirà de fons europeus.

La segona fase consistirà en convertir la sala principal en una sala de concerts i espectacles que tindrà capacitat per a 199 espectadors asseguts, que podrien ascendir fins a 500 persones dretes si s'instal·len graderies retràctils que es puguin retirar. Per a aquesta segona fase, que costarà 1,7 milions, encara no hi ha pressupost, però l'Ajuntament confia en aconseguir-lo al llarg dels propers tres anys. L'alcaldessa, Marta Madrenas, ha apuntat que el projecte del nou Modern permetrà impulsar la promocionar, diversificar i dinamitzar l'economia de la ciutat a través de l'impuls de les indústries culturals i creatives. De fet, considera que es pot convertir en una prova pilot a Catalunya per veure com el sector cultural pot arribar a generar llocs de treball i tenir una economia productiva «de ciutats urbanes i republicanes».

Aquest gran centre dedicat a la creació i producció d'indústries culturals s'ubicarà a la tercera planta del Modern, que és la primera que s'habilitarà. «L'objectiu és fomentar i dinamitzar les indústries culturals i creatives, per tal de donar-los impuls, reconeixement i força», assenyala la regidora de Promoció Econòmica, Glòria Plana. Per això, aquesta tercera planta comptarà amb una sala plató, sala de prostproducció, una oficina de gestió de les arts i un laboratori polivalent. Segons ha explicat el regidor de Cultura, Carles Ribas, la segona planta serà la dedicada al cinema Truffaut. A la sala actual -que mentre durin les molèsties de les obres traslladarà algunes projeccions a la Mercè- se n'hi sumarà una altra de 79 places. Pel que fa a la sala gran, s'hi farà la sala de concerts i espectacles, que servirà de complement al Teatre Municipal. Finalment, a la planta baixa s'hi ubicarà una zona dedicada a exposicions.
Laura Fanals, Diari de Girona 20.03.2018 Fotos. Aniol Resclosa