dijous, 11 d’octubre de 2018

L’experiència del cine / 75 anys d'Ocine

Ocine celebra el 75è aniversari amb un debat sobre el futur del cinema, amb un públic jove que vol viure a les sales experiències que pugui penjar a Instagram.
Jordi Agustí, Berta Segura, Narcís Agustí, Claudia Danis, Joan Agustí
Eduardo Escudero, Edmon Roch, Guillem Terribas, Fernando de la Rosa
Esteva Agustí. Foto: Manuel Lladó.

Vull aconseguir en el cinema alguna cosa que encara no tingui, que no pugui recrear a casa meva amb un home cinema. Busquem al·licients que ens treguin de casa.” Ho deia ahir al matí en una sala de cinema del complex Ocine de Girona la jove Claudia Dans, executiva de màrqueting de South Summit , un dels congressos de joves emprenedors més importants d’Europa. Amb web propi des dels 9 anys i poc habitual de les sales de cinema tot i que viu a sobre d’una, Dans va ser una de les ponents del debat L’experiència del cinema en el futur: nous públics i noves necessitats dels espectadors, una de les activitats amb què la cadena gironina Ocine està celebrant el seu 75è aniversari, com una de les empreses més actives del sector en l’àmbit estatal. Conduït per Guillem
Foto: Esteva Agustí. 
Terribas
, el col·loqui va incloure també altres interessants aportacions del productor gironí Edmon Roch ; Fernando de la Rosa, fundador i professor de la plataforma formativa Foxize ; Berta Segura, de l’agència d’investigació Dmentes , que analitza les tendències de la cultura juvenil, i Eduardo Escudero, de la distribuïdora independent A Contracorriente Films .
L’empresa que lideren Narcís Agustí i els seus fills Joan, Esteve i Jordi té moltes ganes d’afrontar el repte, “la transformació seriosa”, que va simbolitzar Fernando de la Rosa amb una enorme onada, a la qual s’hauran de pujar tots aquells que vulguin reeixir en el nou món digital i no són els “gegants” Google, Netflix o Amazon. “Res no serà igual en els pròxims trenta anys”, va vaticinar De la Rosa, que va afegir: “Allò realment rellevant no és la tecnologia, sinó l’impacte que té sobre les persones. La meva generació havia d’esperar tres anys entre la primera i la segona pel·lícula d’Indiana Jones; ara, si la següent temporada d’una sèrie triga més d’un any, els seus seguidors gairebé pateixen angúnia.”
Després de la salutació de Narcís Agustí (“som afortunats de poder dedicar-nos a la indústria de l’entreteniment i la cultura”), Berta Segura va exposar un panorama en què l’anomenada generació Z (13 a 25 anys), “molt activa i participativa” i crescuda entre pantalles, busca “experiències socials, nous continguts i tecnologia immersiva” que el cinema tradicionals no els ofereix i per això hi van cada vegada menys. Per a aquests “devoradors d’experiències” es proposen sales de cine personalitzades, com si fossin naus de Star Wars, cines amb bar, amb jacuzzi, festivals de youtubers, lluites de videojocs en grans pantalles, pel·lícules en 4D i fins i tot en 7D, que permeten interactuar amb la pantalla. Es tracta de viure experiències, de fotografiar-les i penjar-les a Instagram.
“No podem oblidar que estem creant continguts”, va recordar Edmon Roch, que es va mostrar “molt optimista, perquè hi ha espai per a tots i la competència és molt sana”. De fet, ell està produint una sèrie per a Movistar Plus, Justo antes de Cristo. Al final, com va dir Escudero, “no hi ha res millor que veure una bona pel·lícula, no importa on”.
Xavier Castillón, publicat en el Punt Avui 10.10.2018

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Girocòmic premia en Jap

 La fira del còmic, el ‘manga’ i l’entreteniment de Girona celebrarà la seva tercera edició del 12 al 14 d’octubre amb un centenar d’activitats per a tots els públics.
Àlex Freire i Carles Ribas, amb alguns dels "personatges" que participaran al Girocòmic 2018

El ninotaire gironí Joan Antoni Poch (Jap), que durant gairebé tres dècades i fins la seva recent jubilació ha dibuixat La punxa d’en Jap en aquest diari, rebrà el divendres 12 d’octubre el premi Girocòmic 2018 a la trajectòria professional, durant la primera jornada de la tercera edició de la fira del còmic, el manga i l’entreteniment de Girona, que tindrà lloc durant el llarg cap de setmana del 12 al 14 d’octubre a les carpes de Fira de Girona a la Devesa. L’altre premi de la fira, el concedit al millor autor d’aquesta edició, serà per a Carlos Pacheco.
La fira organitzada per Incatis amb el suport de Panini i coordinada per Aleix Freire, es va presentar ahir al migdia a la biblioteca Carles Rahola de Girona, “un lloc ideal per presentar una fira com la nostra, ja que té un catàleg importantíssim de còmic”, segons Freire, que va estar acompanyat pel regidor de Cultura, Carles Ribas, i per una sèrie de personatges fantàstics que convidaven els usuaris de la biblioteca a entrar a l’auditori on va tenir lloc l’acte de presentació.
Girocòmic creix aquest any en superfície fins arribar a uns 6.000 metres quadrats. Hi ha també més expositors, prop de noranta entre col·lectius, escoles, botigues, llibreries, editorials, gimnasos, establiments especialitzats i associacions. A més, s’han programat un centenar d’activitats: una vintena de conferències, més de 25 autors signant, 15 tallers, 20 actuacions de màgia, arts marcials i grups de dance cover idols, el Concurs de Cosplay, una desena d’activitats infantils, 15 projeccions i quatre exposicions, com ara Gols de tinta, una mostra dirigida per Kap i Jordi Riera sobre com el còmic ha estat vinculat al futbol des dels seus inicis. Les altres exposicions són Bernet, fos a negreDead Inside, i Per un pilot i un paper: una retrospectiva de ‘Cuatroriano’, de l’artista resident a Girona Jaime Rodríguez .
A més, com que aquest any les obres que s’estan fent al Palau de Fires no permeten organitzar el Firatast, que coincidia en dates i es complementava amb Girocòmic, aquesta fira estrenarà una nova zona de restauració pròpia, dedicada a la gastronomia oriental, i una aula de te. Degut a l’èxit de l’edició anterior, aquest any s’amplien les àrees de jocs de taula i de videojocs, i es dona també més importància i centralitat dins de la fira a l’espai infantil, en què col·labora Abacus. L’entrada d’un dia costa 6 euros i l’abonament per als tres dies, 10 euros. Els menors de 16 anys i els majors de 65 paguen 4 euros i l’entrada és gratuïta per als menors de 6 anys i per als socis del Super3. “Aquesta no és una fira estrictament comercial. Volem que gent de totes les edats vingui a viure experiències i que es deixi seduir per descobrir un nou món de cultura i entreteniment”, va dir Freire.
A més de Jap, Pacheco i Bernet, premiat l’any passat, també passaran per Girocòmic Salva Espín, Ana Oncina, Flavita Banana, David Benzal, Sara Soler, el youtuber gironí Dani Lagi, Kim, Cels Piñol i, entre altres autors, el gironí Rafater, que és l’autor del cartell d’aquesta edició. El dia 12 també tindrà lloc la taula rodona La sàtira en el còmic. la fina línia de la llibertat d’expressió, en què participaran Kap, Ferreres, Jaime Martín, Ramón Cotarelo i Guillem Terribas.
Xavier Castillón, text i foto,  publicat en el Punt Avui 26.09.2018
* La Llibreria 22 a través de Còmics22 hi participa i també hi col·labora. 

LiberPress: vint anys de gestos

Els premis celebraran 20 anys el 5 d’octubre amb reconeixements als llaços i a la figura de Carles Rahola.

Els premis LiberPress , organitzats per l’associació del mateix nom i la Diputació de Girona amb el suport de l’Ajuntament de Girona, celebraran la seva 20a edició el divendres 5 d’octubre a l’Auditori, en un acte en què es lliuraran una desena de guardons. Aquests premis, nascuts a Girona el 1999 per “donar a conèixer i promocionar el que podríem anomenar cultura de la solidaritat”, segons els seus promotors, reconeixeran com a Gest d’aquest any els llaços que s’utilitzen per donar suport a les causes més diverses –evidentment, els grocs del procés català, però també tota una àmplia gamma de colors que serveixen per denunciar altres injustícies i visualitzar malalties–, i també es recordarà la figura de Carles Rahola, assassinat pel règim franquista, amb el Memorial LiberPress 2018. Com va dir ahir a la Diputació el president de LiberPress, Carles McCragh, en la seva 20a edició aquests premis de vocació internacional han volgut remarcar el seu origen gironí tant amb el record a Rahola com amb el premi LiberPress Camins, que es lliurarà a la cuinera Montserrat Fontané, mare dels germans Roca, perquè “des de molt petita ha treballat i continua fent-ho i ha obert, amb senzillesa, grans camins per a la gastronomia”, en paraules de McCragh, que va estar acompanyat en la presentació dels guardons pel president de la Diputació, Miquel Noguer. “Els LiberPress representen un sentiment noble i per això la Diputació ha de ser-hi”, va dir Noguer sobre la implicació de la institució que encapçala en aquests guardons, als quals aquest any ha incrementat el seu suport econòmic.
Almudena Grandes
El palmarès dels LiberPress 2018 és tan ampli com divers: el premi LiberPress, el més antic i destacat de tots, es lliurarà al dibuixant i caricaturista nord-americà Peter Kuper, “per la seva superba trajectòria artística i humana”. Kuper, que ha treballat per a The New York Times, Newsweek, Time i Mad Magazine, “ha retratat i denunciat la insolidaritat, l’autoritarisme i molts aspectes de la deshumanització de la nostra societat”. A més, Kuper és l’autor d’un dels dos cartells de l’edició d’aquest any. L’altre, el de la boca formada per dos ocells vermells, és obra del dibuixant basc Eneko, que l’any passat va ser acomiadat del diari 20 Minutos per un dibuix en què la Marca España es representava amb el cap d’un toro d’Osborne en què una de les banyes havia estat substituïda per un braç colpejador.
El premi LiberPress Cinema es lliurarà a la directora, productora i guionista de cinema documental Silvia Venegas, autora de Boxing for Freedom o Nuestra vida como niños refugiados en Europa.
Montserrat Fontané.
El LiberPress Catalunya ha estat concedit a Metges sense Fronteres i el LiberPress Associacions, a la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia . El LiberPress Cançó serà per a Marina Rossell, el LiberPress Literatura, per a Almudena Grandes i el LiVerdPress, per a Carlos Magdalena, conegut com “el messies de les plantes” per haver salvat moltes espècies agrícoles en risc d’extinció. A més, en l’acte dels premis hi cantaran membres del col·lectiu Música per la Llibertat , de diverses localitats del Bages.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 26.09.2018
Diari de Girona:
https://www.diaridegirona.cat/cultura/2018/09/26/dibuixant-nord-america-peter-kuper/937181.html

* La Llibreria 22 i en Guillem Terribas i col·laboren. 

diumenge, 30 de setembre de 2018

EL TEATRE EN TEMPS DE GUERRA (1936 · 1939)



Fragments de la lectura dramatitzada a càrrec del Grup Proscenium de Girona, de textos de diversos autors, sobre la situació del teatre i la societat durant la Guerra Civil Espanyola a Catalunya, a la Sala La Planeta de Girona el 28.09.2018. Representació que ha format part de les celebracions dels primers 40 anys de la Llibreria 22 de Girona (1978 ·  2018).       


dissabte, 22 de setembre de 2018

11 de setembre 2018 Onze de setembre de 2018



Imatges de la manifestació de l'Onze de Setembre de 2018. Comença a Girona, el dia 10, i acaba a Barcelona el dia 11. 

divendres, 21 de setembre de 2018

dimecres, 19 de setembre de 2018

Guillem Terribas ‘si no hagués estat llibreter, hauria estat un actor que interpreta el personatge d’un llibreter’

El llibreter Guillem Terribas ha estat guardonat amb el Premi Trajectòria 2018 de La Setmana del Llibre en Català.

Un dels actes destacats de La Setmana del Llibre en Català, és el lliurament del Premi Trajectòria, que des del 1997, es lliura anualment a un professional vinculat al món de la cultura catalana que hagi destacat en la seva divulgació.Els membres del jurat van decidir atorgar Premi Trajectòria 2018 a Guillem Terribas per: “el seu incansable activisme cultural, la seva llarga trajectòria com a llibreter de referència i la seva clara voluntat de promoció, difusió i defensa de la cultura catalana.”Des de l’any 1978 i durant 36 anys va ser l’ànima i gerent de la Llibreria 22 de Girona i actualment en presideix el Consell d’Administració. Ha col·laborat i col·labora en diferents mitjans de comunicació sempre parlant de cultura.L’any 2017 el Govern de la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi.L’any 2007 va publicar “Demà serà un altre dia” un llibre que parla d’ell, però sobretot de llibres i cultura. L’any 2017 va publicar “Alegra’m la vida” una reivindicació del cinema, una més de les seves grans passions.Que suposa rebre el Premi Trajectòria?Un honor, un voler dir que no ho he fet tan malament, ans el contrari. Premiar a un col·lectiu, el llibreter/a, que de vegades està una mica oblidat és una gran satisfacció.Per què va decidir ser llibreter? 

Una mena de circumstàncies de la vida. Era una època, a l’acabar la dictadura, en què una colla de gent creiem que havien de fer alguna cosa pel país, pel nostre entorn. I una llibreria reunia aquestes condicions. I aquest fenomen va passar a Girona, però també a Vic, a Tarragona, a Mataró a Granollers a Olot, a Lleida, Terrassa, a Palamós…Què recorda dels inicis?Què era molt “verge” en tot aquest món del llibre, que d’entrada sembla fàcil, però t’has de reciclar cada dia de cada dia. No hi havia tantes novetats, el servei d’entrega era molt lent, no teníem informació i tot ho teníem en el cap. Utilitzàvem unes “xuletes” molt precàries, les mateixes que utilitzava el llibreter de fa més de 100. En qüestió de 25 anys ha canviat molt, la manera de treballar i, sobretot la informació. Però ens en sortíem, també.Quines qualitats cal tenir per ser llibreter?Ser xafarder, curiós, observador, organitzat, tenir molta paciència, molta més imaginació, tenir un punt d’inconsciència i no saber gaire de números. Tenir Coneixements, moltes hores, saber llegir, saber escoltar, participar en la vida cultural de l’entorn, … i tot això amb alegria.Quin paper ha de jugar el llibreter en el món editorial?Fer que el llibre formi part de la vida quotidiana de l’entorn.Quin consell li donaria a les noves generacions de llibreters?Abans era “el” moment. Ara seria molt més difícil. No hi ha tant l’esperit d’aventura col·lectiva com a finals dels 70. Ara hi ha iniciatives més personals. Són altres temps, ni millors ni pitjors.La Llibreria 22 s’ha convertit en un referent. Quina creu que ha estat la clau de l’èxit i la bona acollida?La clau de l’èxit de la 22, és perquè hem estat xafarders, curiosos, imaginatius, lectors, participatius… I així ho hem anat fent sense abaixar mai la guàrdia. Cada dia és un dia nou que hem de fer que sigui diferent.Com han de ser les llibreries del segle XXI?
Espais a on una persona del carrer que necessita un llibre o té ganes de llegir, el trobi i sinó, que rebi informació o surti amb un altre.Si no hagués estat llibreter.Hagués estat un actor que interpreta en una pel·lícula el personatge de llibreter.L’acte de lliurament se celebrarà el dijous 13 de setembre a 2/4 de 8 del vespre.

La 36ª Setmana del Llibre en Català s’instal·larà del 7 al 16 de setembre a l’avinguda de la Catedral de Barcelona.
http://www.illadelsllibres.com/guillem-terribas-llibreter-premi-trajectoria/

Guillem Terribas, Premi Trajectòria 2018



Revista Núvol, poc abans de que em donin el 22 PREMI TRAJECTÒRIA dins la 36 Setmana del Llibre en Català. 13 de desembre 2018.

Revista La farga de salt mes d'octubre 2018

Guillem Terribas: ‘Deien que la Llibreria 22 era flor d’un estiu d’una colla de “progres” i mira, ja fa quaranta anys’

Avui el llibreter de la Llibreria 22 de Girona recull el premi Trajectòria, que atorga l'Associació d'Editors en Llengua Catalana durant la Setmana del Llibre en Català · És el primer llibreter que el guanya en vint-i-dos anys.

Avui l’amo de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, recull el premi Trajectòria, atorgat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana durant la Setmana del Llibre en Català. És el primer llibreter que el guanya al cap de vint-i-dos anys, un premi que destaca la carrera d’algú del món del llibre. Per això li hem proposat de fer-li una entrevista de trajectòria tot fent una passejada, un trajecte, per la ciutat vella de Girona. Avui, jubilat però sense deixar la llibreria, s’ha convertit en una icona de la cultura de la ciutat.
Com us vau fer llibreter?—Som al carrer de les Hortes, on hi ha la Llibreria 22, que enguany en fa quaranta que la vam fundar. Unes portes més enllà vaig començar a treballar, quan tenir catorze anys, repartint diaris i revistes. Havia de treballar, perquè a casa el meu sou feia falta. Però, més enllà de les feines que vaig anar fent al principi, de jovenet, a mi, la formació més important me la va donar l’escoltisme. Després vaig entrar al teatre, a la pintura, al cinema… Quan plegava de la feina, començava les reunions i activitats culturals i excursions. Era una manera de viure i d’aprendre a viure. No vaig tenir estudis oficials, sinó vitals. Ara, mirant enrere, m’adono que he estat vinculat a moltes de les coses importants que han passat a Girona en l’època recent. Per exemple, en la creació del Talleret de Salt, jo hi era. En la creació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, jo hi era. No ho dic amb afany de protagonisme, perquè jo era un secundari, però hi era i a través d’aquestes experiències em vaig anar formant. I no és fins que es funda la Llibreria 22 que deixo de ser secundari per posar-me al capdavant d’un projecte, que ara ja té quaranta anys. A la Llibreria 22, el paper va canviar.
Però, com vau començar l’aventura de la 22? Ja sé que ho heu explicat moltes vegades, però ens agradaria de recordar els valors que us movien.

—El començament de la Llibreria 22 va coincidir amb un moment en què la gent tenia moltes ganes de fer coses. L’any 1978 ja s’havia mort Franco, i llavors jo havia perdut la feina, i amb un company, en Manel Cassu, que havia portat la Llibreria Les Voltes (una llibreria amb la qual jo havia tingut molta relació, però que en aquell moment es trobava en decadència), vam entrar en contacte amb un grup de joves que va començar a pensar a recuperar l’esperit d’aquesta llibrera, però d’una manera més oberta, que fos també l’aparador d’una sèrie de coses que s’havien de fer a Girona: lloc de trobada, presentació de llibres, premis literaris… Aquest era l’esperit del 78. En aquell moment, per exemple, també van crear El Punt diari. Eren projectes utòpics que afrontàvem. Van passar moltes coses al voltant d’aquest any. En el cas de la 22, al cap de quatre mesos s’hi van ajuntar vint-i-cinc persones per a engegar-la. A Girona deien que la 22 era flor d’un estiu d’una colla de progres i mira, ja en fa quaranta anys. Una de les meves lluites ha estat precisament de desmentir això, que era flor d’un estiu de quatre progres.
Les perspectives van fer curt.—Aquells joves a qui deien progres després s’han fet coneguts: gent que va passar a la política com en Jaume Curbet i en Manel Nadal, uns altres que foren arquitectes, etc. Sí que es deia que era un feu socialista. N’hi havia i jo mateix vaig ser socialista fins fa uns quatre anys, quan vaig sentir que m’havien abandonat, per dir-ho d’alguna manera. Però la 22 sempre ha estat un lloc obert en què han passat independentistes, comunistes, gent de Convergència (he tingut una gran relació amb Santi Vila); hi ha passat Carles Puigdemont, Mas, Roca i Junyent… Hi ha passat tothom. Ideològicament sempre ha estat un projecte obert. Durant quaranta anys. Amb tot, penso que obrir la llibreria no ha estat més important que mantenir-la. I la 22 forma part de la història cultural de la ciutat. Hem col·laborat amb el cinema, el teatre, l’art… I també amb l’ecologisme, el feminisme… La 22 sempre ha estat al costat d’entitats que han fomentat tot això.
Ser part activa de la cultura de la ciutat, no ser únicament una botiga de llibres.—No, no, m’hauria avorrit molt. Un espai públic serveix per a molt més, sia una llibreria o una carnisseria.
Sou un homenot, conegut i saludat per uns i uns altres a Girona. Per cert, durant aquests quaranta anys la ciutat ha canviat molt: s’ha fet més gran, té universitat, un gran festival de teatre (el Temporada Alta), un festival de literatura (el MOT), un casc històric renovat, un dels millors restaurants del món, etc. Aquest procés també ha estirat la llibreria?
—Amb modèstia, però crec que la 22 també ha contribuït a impulsar la ciutat des de la cultura. Amb el Temporada Alta, ja hi som al començament; amb el cinema Truffaut, també hi tenim una relació molt estreta. Quan van crear la universitat, nosaltres vam crear una llibreria universitària, que la vam tenir durant deu anys. La vam haver de tancar perquè algunes facultats no s’hi van adherir i eren pocs estudiants per a mantenir-la. A més, els estudiants han deixat de comprar llibres (però d’això ja en parlarem un altre dia). Però quan vam tancar la llibreria universitària vam ampliar la 22. Hem viscut molt aquest procés de transformació de la ciutat. Un procés que va dirigir en Quim Nadal com a batlle i que partia de zero. Ell tenia un concepte de ciutat molt clar i ens hi va engrescar a tots. I ara hem arribat a punt… De ser uns provincians acomplexats que anàvem a Barcelona, al Corte Inglés i tot això, hem passat a ser els personatges més culturals, intel·ligents i presumits de Catalunya. Ni tant ni tant poc. Ara anem amb una fatxenderia pel món que tampoc no pot ser. Girona és una ciutat petita i delicada, com deia Jaume Ministral i Masià, i continua essent-ho, però ja no és grisa, hi ha color i hi ha vida. I una de les coses que ha influït en el canvi és que abans els turistes només venien a Girona quan plovia i ara és un no parar. És ple de turistes. Sí que hi ha hagut una evolució de la qual la llibreria s’ha beneficiat, però també hi ha participat.
La sort és que la llibreria ha tingut el suport de la gent de la cultura i dels escriptors: Modest Prats, Narcís Comadira, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Pagès Jordà,  generacions diverses s’han sentit molt vinculades a la 22.—Aquesta sintonia ha estat clau. Narcís Comadira, Narcís-Jordi Aragó, Modest Prats, Quim Nadal mateix. Aquests van donar suport a la 22, alhora que per a ells va ser un lloc de trobada, un espai de comunicació, d’actuació, de presentacions. Aquesta gent ens va fer costat perquè érem oberts. A la 22 va començar una generació que era la de Miquel Berga, Antoni Puigvert, Albert Rossich, Salvador Sunyer. Són el primer jurat del premi Just M. Casero. El premi Casero va cercar una generació nova, que va ser tota aquesta gent. Al cap d’un temps em van dir que no eren coneguts. I hàbilment vaig introduir-hi Dolors Oller i Modest Prats. I varen ser un luxe per al premi, però també per a la resta de membres del jurat. I va ser famós el jurat del Casero i els sopars al Motel Empordà per a fer les deliberacions. Tothom volia ser-hi. Quan aquests van plegar, va arribar una nova generació: Vicenç Pagès, Josep Maria Fonalleras, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Imma Merino, Eva Vàzquez, Miquel Pairolí, Mita Casacuberta… Tota aquesta gent, que ja es trobava al voltant de la llibreria, es van introduir en el Casero. Una de les coses bones que hem fet, possiblement, ha estat haver aconseguit de vincular aquesta gent diversa. També Narcís Comadira, Salvador Oliva, i més encara.
I autors de fora de Girona?—Màrius Serra, quan no era Màrius Serra, ja hi venia a presentar els seus llibres. Mathew Tree, quan no el coneixia ningú, també. Molta gent s’ha anat fent al voltant de la 22. Una altra cosa és viure-hi intensament, amb aquesta gent, fins a les últimes circumstàncies.
Què voleu dir?—Que venien a fer una presentació, després anàvem a sopar i després a fer copes i jo hi era fins al final. Jo els acompanyava al pàrquing o a l’habitació i tancava la barraca. Els escriptors se n’anaven ben contents. Recordo una vegada que l’Empar Molinar va dir: ‘En Guillem Terribas de la 22, la catedral de les presentacions!’ Això és fantàstic. I la gràcia és haver-hi estat. Als sopars és quan surt tot. I he estat amb en Monzó signant llibres en una discoteca a la una de la matinada. I en Monzó, que em va dir: ‘És la primera vegada que treballo i estic de gresca alhora.’ Perquè signava llibres amb un cubata a la mà. No li havia passat mai. O, per exemple, presentar el llibre Amorrada al piló de Maria Jaén, amb ella i  Ramon Barnils, en una discoteca, i ells obrint el ball amb el Je t’aime. Maquíssim!
Però no tot era anar de festa, suposo.—Teníem molt clar que la 22 era un negoci. En aquell moment, la majoria de llibreries eren cooperatives i nosaltres vam tenir ben clar que havíem de fer una societat anònima. Perquè necessitàvem molta pela per a tota la resta. La cosa que m’ha portat més maldecaps durant tots aquests anys és pensar com pagar els treballadors i els proveïdors. I calia que hi hagués els llibres que la gent demanava. Si no, quina mena de llibreria hauríem estat?
Com ha evolucionat la 22?—Ha mirat d’evolucionar tecnològicament i després ampliant-ne l’espai. Una de les coses que he tingut sempre present és que jo no era pas el llibreter, el savi, qui en més sabia, sinó que la meva funció era fer funcionar la llibreria i tots els qui hi treballaven n’havien de saber tant o més que jo. Tots han de ser respectats. Perquè aquest ha estat un dels problemes: sovint el llibreter no ha estat respectat. Considerat com aquell que només llegeix les portades dels llibres… Nosaltres maneguem quatre-centes mil referències. Entren cinquanta títols cada dia. Una de les coses que ha anat fent la llibreria és anar-se posant al dia i tendir a la professionalitat de qui hi treballa. També hem evolucionat amb errors: per exemple, quan vam obrir la llibreria universitària o quan vàrem muntar una mena de llibreria a l’estil Happy Books, però no va funcionar i la vàrem reconvertir en llibreria de còmic. Sempre que hem hagut de rectificar un error, hem mirat de compensar-lo amb una cosa nova. Mai anar de negatiu. Quan diuen: ara tanquen moltes llibreries. Ep, que també n’obren moltes! No hem de dramatitzar.
Centrem-nos en això: la Llibreria 22 es va crear en el si del naixement d’un moviment de llibreries a tot el país, que constituïen una xarxa cultural inestimable, que potser ara no hi és. Em refereixo a la 22 a Girona, la Gralla a Granollers, la Tralla a Vic, la Robafaves a Mataró, el Cau ple de Lletres a Terrassa…—Jo en dic les ‘llibreries de xiruca’. Entre el 1975 i el 1980 van sorgir tota una sèrie de llibreries fundades per idealistes i no pas per economistes. La majoria eren cooperatives plenes de gent amb ganes de fer coses i de ser una referència cultural d’allà on sorgien. I tots provenien de l’escoltisme, de l’associacionisme, les associacions de veïns, de l’Assemblea de Catalunya… Gent amb ganes de treballar, gent de xiruca. Fins i tot Xavier Folch va arribar a dir que les bones llibreries eren a fora de Barcelona (tot i que n’hi havia de bones com la Documenta, el Cinc d’Oros…). Ara això ha canviat, n’hi ha moltes i de bones a Barcelona, com la Laie, la Central i també la Casa del Llibre…
Però la Casa del Llibre ja correspon a una mena de llibreria que forma part de grups editorials més potents, no són llibreries independents.—Però no deixa de ser una llibreria i val la pena que hi sigui. Jo, quan veig que una multinacional obre una llibreria com la Casa del Llibre, penso que anem bé, que encara n’hi ha per anys, de tenir llibreries. Han fet números i han invertit en una llibreria? Vol dir que el negoci dels llibres encara no se n’anirà a Can Pistraus. D’ençà que vam obrir que es diu que les llibreries desapareixeran.—Cert.—La funció de la llibreria és fer que la gent llegeixi. I una altra cosa ens podem demanar: és necessari llegir? La gent pot viure sense llegir. De fet, fa poc més de cent anys que la gent llegeix amb assiduïtat, perquè abans la majoria era analfabeta. Ara som en un moment molt bo, però volia dir que si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa de tot. Tu mateix, tria!
L’era tecnològica i la cultura visual en què ens hem instal·lat mata la lectura. La gent avui compra molt pocs llibres. I una part importantíssima de la societat pot viure sense necessitat dels llibres.—Jo visc tranquil·lament sense trepitjar un camp de futbol i, en canvi, hi ha milions de persones que no podrien viure sense el futbol. Repeteixo: si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa de tot. Sí que ha passat que s’han rebaixat les exigències. Fa vint anys o trenta hi havia moltes col·leccions d’assaig que ara no existeixen, hi havia col·leccions com les ‘Millors obres de la literatura catalana’ (MOLC) que ara no existeixen. Sí que s’ha abaixat l’exigència literària. Com ara, les televisions no fan pel·lícules en blanc i negre perquè diuen que a la gent no els agraden. Però qui s’ho ha inventat això? D’on ha sortit? En literatura també passa molt això. I sí que és veritat que la gent no compra llibres, però també hem de pensar que hem passat una crisi terrible.
I tant: del 2009 al 2015 la facturació del sector del llibre va caure d’un 40%. Aquesta xifra és demolidora.—En el sector del llibre vivim una crisi permanent sostenible. Per això ens mantenim. Però la crisi que hem passat ha fet mal sobretot a la classe mitjana (periodistes, arquitectes, metges, funcionaris…), que són la gent que compra els llibres. S’ha passat una crisi molt forta, que jo sempre he pensat que ha estat un contuberni de la classe benestant, dels de dalt.
Noteu a la llibreria que hi ha una certa recuperació de la crisi i del sector?—Sí, notem una certa recuperació, però el que teníem abans de la crisi no tornarà mai més. La gent en aquest temps ha canviat d’hàbits. Per exemple, comprar per internet.
Certament, el gran enemic de les llibreries és Amazon.—És clar, és que les distribuïdores han de ser més eficaços. D’això ens queixem. Perquè nosaltres depenem de les distribuïdores. Una llibreria com la 22 té un fons de 35.000 títols. Per tant, cada vegada que entra algú a comprar un llibre hi ha 350.000 possibilitats que no el tinguem. Per tant, si el tenim, és que som una gran llibreria. Abans, si no el teníem, el client l’esperava. Ara el client ja no espera. Però això no depèn de nosaltres i per això demanem agilitat i més eficàcia. Les distribuïdores no poden tardar tres dies a portar-te un llibre que has demanat. Es diu que les Punxes és la millor distribuïdora. No, és una distribuïdora que treballa mitjanament bé. Treballa normal: demanes al matí un llibre i el tens l’endemà. Però les altres poden tardar tres dies. És clar, haurien de servir més de pressa.
Amb l’arribada de la crisi, una part de les llibreries fundades a la segona meitat dels anys setanta van tancar. Però en van obrir de noves. Quina percepció en teniu, d’aquestes noves llibreries que s’obren ara?—Quan es van obrir les llibreries de xiruca, era important l’espai, tenir un espai gran per a poder-hi guardar molt d’estoc. També se n’encarregaven persones amb un compromís ideològic i era un col·lectiu que impulsava aquest projecte cultural. Les noves llibreries són espais petits, bufons, molt personals. No són fruit de gent que vol fer coses, sinó de dues persones a qui els agrada molt llegir, els agraden molt els llibres i munten la ‘seva’ llibreria a la ‘seva’ manera. No hi ha una professió ni una ideologia, sinó que és fruit de les ganes.

Però professionals ho són. Sol ser gent que fa anys que treballa en el sector del llibre en general o específicament en llibreries.—Està molt bé, però no té res a veure amb les llibreries de xiruca. Són llibreries de molt poques persones, que volen oferir allò que els agrada. Són projectes molt petits. En canvi, jo penso que no has de vendre només allò que t’agrada, perquè no t’hi guanyaràs la vida.
Us trobo molt crític.—No, dic que és un altre concepte. És un concepte personal, que respecto, però és un altre concepte. Potser el que em molesta són aquells que diuen que a la seva llibreria no tindran segons quin llibre. Home, d’aquesta manera tanques la possibilitat que vingui gent. Jo he de tenir tots els llibres i la gent que compri el que vulgui. Jo no sóc qui per a dir ‘aquest llibre sí i aquest llibre no’. Sí que sóc qui per a suggerir i per a destacar a l’aparador. Però he de tenir els llibres que surten i es compren. A vegades subsistim gràcies a llibres horribles, que no recomanem però que venem molt. Però això ens permetrà de tenir-ne de millors. En estoc a la llibreria hem de tenir cinc-cents llibres que sabem que no vendrem mai, però han de ser-hi. Això és una llibreria de fons i d’aquesta manera marques la diferència. Una altra de les meves idees: un bon llibreter és el que sap retornar, no aquell que compra. Totes les llibreries venem el mateix producte, la diferència és com el venem. Després, hem de tenir un respecte pels llibres.
En aquests quaranta anys heu format part de l’equip directiu del gremi de llibreters. Teniu cap observació, crítica, autocrítica a fer-hi?—He estat divuit anys president dels llibreters de la demarcació de Girona i uns deu dins la junta del Gremi de Llibreters de Catalunya i també representant dels llibreters a la Cambra del Llibre. Vaig proposar de descentralitzar la Setmana del Llibre en Català. No va acabar de funcionar, però era una bona idea el fet que a més de Barcelona hi hagués la Setmana a Girona, Tarragona i Lleida. Però la Setmana és molt barcelonina. Ara, és molt positiu el fet que impulsin les novetats literàries de la tardor i no collins tant en el llibre de fons.
Però el gremi com hauria de funcionar?—Quan jo hi era, fa molts anys, penso que vam fer coses que estaven molt bé, com ara fundar el premi Llibreter, organitzar viatges de llibreters a les fires internacionals… Però després hi va haver una crisi, hi va haver malentesos i aquells que érem al davant ho vam deixar. Va entrar de presidenta l’Imma de la Tralla i a partir d’aquella època jo me’n vaig desvincular. Després de l’Imma va entrar l’Antoni Daura, que va haver de refer el desgavell que havia creat ella i ara l’ha substituït la Carme Ferrer, que penso que ho farà bé, però jo n’estic desvinculat.Continuem caminant. Terribas és un home conegut i molt sociable. Per això la gent el saluda ací i allà durant la passejada a banda i banda del riu Onyar, entrellucant la catedral, que té la nau gòtica més imponent del món, o desviant-nos fins a la plaça del Raïm, per descobrir segurament la plaça més petita i discreta del món. Anècdotes i records, històries escrites. Si cap lector sent curiositat, podrà endinsar-se més en la història de Guillem Terribas a través dels llibres de caràcter autobiogràfic que ha publicat: Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter (Ara Llibres, 2007); Alegra’m la vida (Columna, 2017); i L’avi de la Martina (Cruïlla, 2017). L’any passat li van concedir la Creu de Sant Jordi.MONTSERRAT SERRA , publicat a Wilaweb 13.09.2018Fotos ALBERT SALAMÉ. https://www.vilaweb.cat/noticies/guillem-terribas-deien-que-la-llibreria-22-era-flor-dun-estiu-duna-colla-de-progres-i-mira-ja-portem-quaranta-anys/

22 Trajectòria a la 22

Foto: Joan Manuel Ramos
Durant la primera meitat dels anys vuitanta, jo començava a la premsa. Treballava a Santa Cristina d’Aro i vivia en la frontera entre Sant Antoni i Palamós. Cada tarda baixava a la platja, però un cop a la setmana em perdia entre les lleixes de la llibreria La Gavina de Palamós –devorava el que trobava dels Handke, Bernhard, Kundera i tota la resta– o agafava la moto i em feia la festa de visitar la Llibreria 22, regentada per Guillem Terribas. A la 22 d’aleshores hi havia de tot: revistes, diaris, llibretes i, sobretot, la secció de llibres. Girona evolucionava lentament de les imatges grises de capellans, militars i el sòrdid barri xino –descrits per Pla–, a la ciutat viva de Nadal. La 22 era l’oasi. Ho era, sobretot, pel seu llibreter. Terribas encomanava l’amor per la lectura i el llibre, però també pel sentit de l’hospitalitat. Des del primer moment, jo era un col·laborador júnior d’El País, et feia partícip de tota la seva galàxia. Per entendre’ns, era com aquells nens que visites durant la infantesa i que posen a la teva disposició totes les seves joguines. Terribas em va presentar Modest Prats, un dels noms fonamentals de la cultura catalana moderna, però també gent que començava, com ara els narradors Maria Mercè Roca i Josep Maria Fonalleras, els poetes Gabriel Planella i Antoni Puigverd o l’assagista Miquel Berga.
No coneixia ningú més a Girona, però era un al·licient retrobar periòdicament Terribas: bonhomiós i un punt sorneguer, divertit i erudit sense presumir, sempre encantador i disposat a ajudar-te. Per aquests motius estic tan content que simbòlicament se li hagi concedit l’edició 22 del premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català. Ara fa tres anys va dir que es jubilaria, però no és estrany trobar-lo en saraus o rebre els seus correus d’activitats culturals. És dels que no es retiren mai, com ara l’editor Jordi Herralde –present a l’acte– o els escriptors que continuen fins a l’últim dia, com l’enyorada Montserrat Roig. La Setmana del Llibre suma un nou encert amb aquest guardó tan merescut, com a venedor i com a activista que ha modernitzat una ciutat fins a convertir-la en una capital cultural. Alguns dels escriptors esmentats van participar en l’homenatge a Terribas en l’espai cada cop més gran que agafa la Setmana a la plaça Nova. Ple total. Enmig d’una entrevista guiada per la periodista Anna Guitart, van passar per l’escenari els esmentats Fonalleras i Berga, però també el seu admirat Eduardo Mendoza i Imma Merino, representant el cinema, una altra de les passions del llibreter. L’últim cop que l’havia vist va ser a la Filmoteca...
Eduardo Mendoza, Josep M. Fonalleras, Miquel Berga, Guillem Terribas
Cal dir que l’acte va ser ben emotiu. El primer a sortir va ser Berga, que coneix el Guillem des dels 11 anys de Salt. Van intercanviar un munt d’anècdotes: la Lluna durant l’aterratge del 1969 mentre tots dos anaven amb unes noies per la devesa del Ter, la mili al Sàhara, el teatre d’Espriu, les discoteques de la Costa Brava i, sobretot, els “36 anys rere el taulell”. També Fonalleras Fono va recordar els viatges a Roma d’un sol dia amb mossèn Prats després de la diada de Sant Jordi. I Eduardo Mendoza, a qui Terribas havia demanat que presentés la seva nova novel·la, com tantes vegades ho ha fet els últims trenta anys.
40 anys ha fet la Llibreria 22 des del llunyà 1978. L’activitat ha estat intensa com els anys adolescents a Salt, en què convocaven tertúlies i debats nocturns. L’última a participar va ser Imma Merino, que Terribas va definir com “una de les persones més intel·ligents que he conegut”. Van parlar de Truffaut després d’escoltar una cançó de Jeanne Moreau en versió de Núria Pifarré. Felicitats, Guillem. Ets gran!
DAVID CASTILLO, publicat en el PuntAvui 14.09.2018

diumenge, 16 de setembre de 2018

GUILLEM TERRIBAS

Estic convençut que el meu amic Guillem, 40 anys al capdavant de la Llibreria 22 de Girona, pertany a la gairebé extinta raça dels savis (sic) que saben que l'única destinació útil de la intel·ligència és la bondat.

Malgrat que la distància entre Girona i Barcelona sigui exactament la mateixa en sentit directe que a la inversa, la immensa majoria de vegades que he volgut disfrutar de la companyia del meu amic Guillem Terribas (Salt, no Girona, 1951) m’he hagut d’enfilar a un vehicle de quatre rodes o més que m’hi acostés, per després, ja junts, peregrinar, a peu, cap a un bon restaurant i parlar, parlar, i aprendre.  Aquest dijous, va ser una excepció: Guillem va descendir (o va condescendir) des de la Plaça del Vi fins a Can Fanga. ¿El motiu? La 36a edició de la Setmana del Llibre a Català li havia concedit el premi “Trajectòria” pels seus primers gairebé 40 anys al capdavant de la Llibreria 22, situada en els dos aneguets de la carrer gironí de les Hortes.
Eduardo Mendoza, Josep M. Fonalleras, Miquel Berga,
Guillem Terribas i  Anna Guitart
I allà, al costat de la catedral de ‘l’ou com balla’, caminaven, acompanyant-lo perquè no plorés, bona part de la seva família de sang i tinta –amb especial tendresa i protagonisme de Martina, amb qui l’avi Guillem comparteix pel·lícules i després ho explica als seus llibres. Allà hi havia Miquel Berga –el seu primer còmplice i amic–, Josep Maria Fonalleras (Fono), Imma  Merino, Eduardo Mendoza, Jorge Herralde (a qui Terribas considera el Clint Eastwood del món editorial català cap al món), el conseller Ernest Maragall,  i fins i tot el mateix i ben plantat Roger Torrent, president del Parlament i client de la 22, que va parlamentar –i més que bé– sobre l’imprescindible paper de mediador del llibreter entre l’indefens lector i els monstres ‘best-seller’ i Amazon.
Miquel Berga, Josep M. Fonalleras, Martina Espot, Imma Merino,
Guillem Terribas, Roger Torrent, Joan Sala, Paula Terribas, Anna Guitart.
Seria més que injust reduir Terribas a la simple condició d’expenedor de llibres, així com condecorar-lo amb el lletgíssim títol nobiliari d’‘activista cultural’. Ja posats, prefereixo el d’‘agitador cultural’, ja que el nostre bàrman sempre ha sabut barrejar a la coctelera les exactes dosis de lletra (ell, amb els seus, es van inventar el 1981, any del 23-F, el premi de novel·la curta Just Manuel Casero, dotat actualment amb 2.200 euros), cine (alma mater, mai sol, del Cinema Truffaut, enamorat d’Ava Gardner i del ‘Romeo y Julieta’ de Franco Zeffirelli), teatre (si Salvador Sunyer, també membre de la ‘colla pessigolla’ de Girona i ‘capo’ de Temporada Alta li oferís un paper, segur que Guillem optaria,  potser dirigit per Isabel Coixet o John Ford, per interpretar un vell llibreter d’Umberto Eco o Le Carré.) 
Autodidacte i amb cara de ximple del poble –com Sunyer–,  amb invisible boina ‘planiana’ i l’últim botó de la camisa cordant-li el coll, estic convençut que el meu amic Guillem pertany a la gairebé extinta raça dels savis (sic) que saben que l’única destinació útil de la intel·ligència és la bondat. Si no, ¿per a què?
JOAN OLLÉ, publicat en El Periódico 16.09.2018

dissabte, 15 de setembre de 2018

Guillem

Miquel Berga, Josep M. Fonalleras, Martina Espot, Imma Merino, Guillem
Terribas, Roger Torrent, Joan Sala, Paula Terribas, Anna Guitart.
Ahir (13.09.2018) el llibreter Guillem Terribas també va ser homenatjat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana en lliurar-li el premi Trajectòria dins de la Setmana del Llibre en Català. He dit “també” perquè fa uns quants anys que se li fan homenatges, al que va ser gerent de la Llibreria 22 fins que va jubilar-se i va rellevar-lo l’amatent Jordi Gispert. Jo diria que des que va complir 50 anys, i d’això en fa un cert temps, s’han aprofitat diversos fets o motius per retre-li homenatges: la publicació dels seus llibres, la jubilació, la concessió d’altres premis, com ara el Sant Jordi, i el que sigui. Amb tants d’homenatges, fins i tot hi ha qui, amb una certa ironia negra i considerant que aquest és un país poc agraït, li ha preguntat, a en Guillem, si està bé de salut. Està bé, afortunadament, i és així que m’atreviré a suggerir un dels perquès de tants de reconeixements i homenatges que, per un cop, s’avenen amb aquella idea que es recull allò que es sembra.
A mi em sembla que vinculades al món literari català hi ha moltíssimes persones (autors, editors, distribuïdors, comunicadors i periodistes culturals) que se senten agraïts a Guillem Terribas. És així sense que potser hagi fet res especial en el cas d’un llibreter: posar a disposició una llibreria per presentar-hi llibres, entrevistar-hi escriptors, convertir-la en un lloc de trobada. De fet, podria considerar-se que aquesta és una manera de promoure la pròpia llibreria i de vendre llibres. La cosa
important, però, és l’esperit generosament democràtic amb què s’ha fet i que continua viu a la 22. En Guillem i els seus hereus, laborals i morals, no han tingut un no per a ningú. I encara més i millor: tracten tan bé un escriptor com un novell; un autor que ven molts de llibres com un altre que en ven pocs; un conegut que omple la llibreria com un desconegut amb una o dues persones de públic. En Guillem ha acollit tothom amb la mateixa amabilitat i bona cara. Ha posat les cadires. Ha presentat els participants dels actes. Ha enregistrat l’acte amb les seves càmeres successives. I, al final, ha tret galetes i beguda, que durant molt anys va ser un xampany que jo estava convençuda que en Guillem fabricava a la banyera de la 22, és a dir, tal com James Cagney feia ginebra en un film de gàngsters ambientat als anys de la Llei Seca. És per això que en Guillem és com el James Stewart d’It’s a Wonderful Life: el més ric de la ciutat perquè és qui té més amics.

IMMA MERINO, publicat en el PuntAvui 14.09.2018

diumenge, 9 de setembre de 2018

A LA FRONTERA

Aquest any, el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català ha estat concedit a un llibreter. En anteriors edicions, l’havien obtingut escriptors, traductors, periodistes, dibuixants, i cal anar fins al 1998 per trobar-ne un altre. Potser a vegades exagerem i tenim tendència a omplir d’adjectius laudatoris aquesta feina de frontera – la que hi ha entre l’autor que escriu i el lector que llegeix – però ho fem segurament perquè quedi constància de l’abismal diferència que hi ha entre qui despatxa plàtans i qui ven novel•les. Amb tots els respectes per als fruiters, el plàtan, si està en condicions, es ven sol, vull dir que no necessita un pla d’atac del venedor per convèncer el comprador de la necessitat de comprar un plàtan i, molt menys, de comprar un determinat plàtan. En canvi, els llibres neden en un mar esvalotat, immensa magnitud de l’oceà, on són peixos que reclamen la presència del pescador, que en sap els noms i les virtuts.
Tot això ho dic perquè el premi Trajectòria que es donarà dijous que ve ha anat a parar a Guillem Terribas, de la Llibreria 22 de Girona, un personatge singular que, amb la constància de qui ven plàtans ha sabut personificar la singularitat de qui ven llibres, és a dir, de qui penetra en la inquietud lectora del ciutadà i aconsella, parla i convenç. Un home fet a si mateix que ha estat també, amb el seu aire de cansat i de bon jan, un incansable agitador de  la cultura.
Josep M. Fonalleras, publicat a la seva columna "Dues Mirares" en el Periódico 10.09.2018

22 PREMI TRAJECTÒRIA a Guillem Terribas dins la 36 setmana del Llibre en Català / 2018




Un gran librero en el postre (y el café) de la vida

Premi Trajectòria Guillem Terribas ha convertido la Llibreria 22 de Girona, creada en 1978, en una referencia cultural. Impulsor del premio Just Casero, vinculado a los cines Truffaut y autor de un par de libros sobre la experiencia de librero y la pasión por el cine. 

AGUSTÍ ENCESA
Guillem Terribas frente a la Llibreria 22, en Girona

“¿Tu tienes hijos? Te han hecho caso alguna vez? Yo iba grabando películas y pensaba que un día las veríamos juntos, pero no tenía tiempo ni paciencia. Con mi nieta Martina he hecho lo que no hice con ellos. ¡Ser abuelo es el postre de la vida!” Guillem Terribas (Salt, 1951), me ha traído su último libro una guía de veintidós películas que se pueden ver con niños, con unas memorias cinematográficas. Le acaban de otorgar el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre Català. Y en este momento, cuando acaba de saberse la noticia, está moreno y veraniego: pasa la mitad de la semana en Calella de Palafrugell. Nos sentamos en la terraza del restaurante Neptú, donde años atrás entrevisté a Modest Prats. Terribas estaba allí. Terribas está siempre.Hasidounafiguraclavedelavida de Girona, al frente de la Llibreria 22, que cumple 40 años. Charlamos durante más de una hora y es impresionante la cantidad de gente que se para a saludarle. “La gracia es que no es una niña repipí: le agrada
Antes de empezar a hablar de libros ya ha aparecido el librero: “Un buen librero es el que sabe retornar”.
Una de las cosas que me sorprende de la Llibreria 22 es el protagonismo que se otorga al cine o la música, que en otros establecimientos ocupan un espacio residual. “Siempre hemos dedicado un escaparate al cine, la fotografía y el arte. A su lado, un escaparate monográfico temporal. Otro monográfico de ensayo. Otro, temático, que un día puede ser de viajes y otro día de flores... Los escaparates han de tener vida. ¡Si hay vida en el escaparate, también la habrá en el interior! Todavía me ocupo de organizarlos”. En 2015, en plena crisis, se prejubiló para liberar un sueldo. Ahora la librería la lleva Jordi Gispert, que trabaja en ella desde hace catorce o quince años. “Estoy y no estoy: no ha sido una interrupción traumática”.
El filólogo Modest Prats es una figura capital de la Girona contemporánea, uno de aquellos curas eruditos que aparecen en los libros de Joan Fuster. “Cuando estaba de rector en Medinyà, llegaba y en cinco minutos se encontraba con todo el mundo. Cuando pasó a la parroquia del Mercadal (la iglesia que está a veinte metros de la librería), éramos vecinos. A las 9 de la mañana oficiaba la misa y a las nueve y media me venía a buscar:
Se fue sabiendo y empezó a venir gente. De Xavier Folch a Josep M. Castellet, Mònica Terribas un día que vino a verme, Sergi López... Viví todo el proceso del alzheimer de Modest:
Yo no había sido alumno suyo y le había perdido bastante el respeto. Le conocí a los diecisiete años, jugando al canari (un juego de naipes) ”.
Entonces me explica la gran aventura de los amigos de la 22. “Un día discutíamos sobre la Tazza d’Oro, en Roma, que tiene un cartel que dice: El mejor café del mundo. Modest dijo: no, el mejor café es el del San Eustacchio. ¿Vamos? Era cuando Ryanair tenía el viaje a Roma ida y vuelta desde el aeropuerto de Girona. ¡Ganó el de calle el San Eustacchio! Íbamos a ver algunas iglesias que Modest conocía de cuando estudió allí, íbamos a comer y regresábamos en el avión de las siete y media. Lo hicimos cuatro años: después de Sant Jordi, que yo estuviera recuperado”.
¿Por qué acabaste de librero?, le pregunto. “No tenía una profesión concreta. Trabajé en el hotel Peninsular, vendí fibra de vidrio, ladrillos... Desde los catorce años iba trabajando para sobrevivir. Estaba metido en el excursionismo, en grupos de teatro, de pintores... Cuando acababa el trabajo, vivía. Empezaba a hacer lo que me gustaba a partir de las ocho de la noche hasta las doce o la una. En 1978, con unos amigos, tuvimos la idea de montar una librería. Nos fuimos animando, sacamos cuentas... Veinticinco socios a doscientas mil pesetas... Empezamos a hablar del tema en julio y en octubre abríamos. Empecé virgen total. En los orígenes era una utopía: un lugar de encuentro, de presentaciones,con un premio literario... La gente tenía la idea de que éramos cuatro intelectuales del PSC y que sería flor de un día. No tenía nada que ver con el PSC: ha estado abierta a todos. Arrancar es bestia, pero cada día hay que volver a empezar. La Llibreria 22 es un lugar abierto a todo el mundo y sobretodo a la gente nueva. Empar Moliner dice que es la catedral de las presentaciones”. Y remata la faena: “Es la historia de una obsesión”.Y por muchos años.

Entrevista a l'Ara.cat 08.09.2018
https://llegim.ara.cat/entrevistes/Proces-allunyat-Molta-gent-llibres_0_2084791535.html?_ga=2.140281779.1628497753.1536511154-237467385.1526902680



ENTREVISTA a TV· 3 els Matins Lidia Heredia / Anna Guitart.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/els-llibres-del-divendres-la-seleccio-danna-guitart-i-guillem-terribas/video/5784680/#.W5KKgFwvJQQ.twitter