dijous, 21 de gener de 2021

NOTICIES DE LA 22 * Hivern 2021 (2) / Llibreria 22


Imatges, missatges, recomanacions, suggeriments, esdeveniments... La llibreria 22 informa i  ho comparteix amb els seus clients, amics i coneguts. Realització de Guillem Terribas 20.01.2021

dimarts, 19 de gener de 2021

Festival Pepe Sales 2021: un coit amb Bukowski

Presentació a la 22 el 08.01.2021, el llibre editat 
aquest any per Anagrama LA ENFERMEDAD 
DE ESCRIBIR de Charles Bukowski, presentat
i comentat pel traductor i editor Abel Debritto.


Bukowski és un home que transmet esperança i que per això lliga molt bé amb el moment que estem vivint. Treballador incansable i autor molt prolífic amb èxit tardà, ell representa la continuïtat del món de la cultura en èpoques difícils. El seu lema era No ho intentis, fes-ho.” Així explicava ahir Lluís Llamas, codirector amb Consol Ribas de l’associació cultural La Penyora, per què han triat Charles Bukowski per dedicar-li, en el centenari del seu naixement, la 14a edició del Festival d’art independent Pepe Sales , que tindrà lloc a Girona del 23 de gener al 5 de febrer. El festival, presentat ahir a l’ajuntament de Girona, s’obrirà dissabte vinent a La Mercè amb la inauguració d’una exposició col·lectiva, comissariada per Àngels Artigas i Provi Casals, amb obres d’una trentena d’artistes inspirades en l’obra i la vida de Bukowski. L’acte inclourà també la performance Cafè Bukowski, a càrrec de l’artista Edgar Massegú –que ahir va avançar que l’acció acabarà amb un “coit col·lectiu”– i la participació dels Dimonis de Santa Eugènia. Tot l’acte es podrà seguir també a través de grans pantalles –en les quals es podran veure també obres gràfiques inèdites de Bukowski i la intervenció de la seva filla Marina, que dedicarà un poema al festival– i, com la resta de la programació, també per streaming, a través de Festivalpepesales.org . Per assistir en persona a les activitats –totes a les 19 h– cal inscriure’s enviant un correu a associacio@lapenyora.com.


El festival continuarà el diumenge 24 amb la projecció al Cinema Truffaut del documental Born into this, de John Dullahan. El dilluns 25 tindrà lloc a La Mercè una conferència d’Abel Debritto, editor i traductor de Bukowski, amb una lectura de poemes i textos de l’autor a càrrec de diferents veus.
El dimarts 26 es portarà a terme a l’Auditori de la Mercè l’espectacle central del festival, amb les actuacions de més de 35 artistes que reinterpretaran el món de Bukowski amb música, dansa, teatre, etc. El dimecres 27, el Truffaut tornarà a ser la seu del festival de curtmetratges, coordinat per Ester Bertran, amb una quinzena de realitzadors habituals com ara Albert Serra i una nova incorporació: el director de cinema porno Conrad Son. El dimecres 28, hi haurà a La Mercè el debat Bukowski dins el context actual, amb Debritto, Ángel Delgado-Gómez, Natàlia Ribas-Mateos i Sílvia Ardèvol.
Xavier Castillon El PunAvui 19.01.2021

El Pepe Sales només es rendeix davant Bukowski
Organitzadors i Col·laboradors, després de la roda de premsa a l'Ajuntament. 
Foto: Aleix Freixas. 

El festival d'art independent arrenca dissabte una edició amb un format híbrid, amb activitats presencials que es podran seguir en línia
Més https://www.diaridegirona.cat/cultura/2021/01/19/pepe-sales-nomes-rendeix-davant/1084040.html 

diumenge, 10 de gener de 2021

Els crítics trien ‘Martin Eden’ com el millor film

Luca Marinelli i Jessica Cressy protagonistes del
film Martin Eden 

E
l Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha escollit la producció italiana Martin Eden, adaptació lliure de Pietro Marcello d’una novel·la de Jack London, com la millor pel·lícula estrenada a les sales de cinema gironines en aquest any tan atípic. Martin Eden, premiat amb la copa Volpi al millor actor per a Luca Marinelli, ha rebut 37 punts, enfront dels 33 que els crítics han concedit a Under the skin, del britànic Jonathan Glazer, que queda en segon lloc en les preferències dels experts. Entre les cinc pel·lícules que han obtingut més vots,

n’hi ha dues de producció catalana: el debut de Núria Giménez amb My mexican Bretzel (tercera, amb 22 punts), i Josep (cinquena, amb 17), l’elogiada cinta d’animació sobre el dibuixant Josep Bartolí i el seu pas pel camp de concentració d’Argelers. Vitalina Varela, del portuguès Pedro Costa, ha quedat quarta, amb 21 vots.


La llista dels deu millors films de l’any es completa amb Un blanco blanco día, de Hlynur Palmason; Tenet, de Christopher Nolan; Ema, de Pablo Larraín; Regreso a Hope Gap, de William Nicholson, i Nunca, casi nunca, a veces, siempre, d’Eliza Hittman. Amb la 30a edició de la seva

tradicional votació, els crítics gironins han volgut reivindicar les sales de cinema, fins i tot en temps difícils, com la millor opció enfront de l’auge de les plataformes digitals.
El Punt Avui 06.01.2021



LA MEVA VOTACIÓ:
J'ACUSE de Roman Polanski
LA INOCENCIA de Lucia Alemany
AKELARRE de Pablo Agüero
THE GENTLEMEN. LOS SEÑORES DE LA MAFIA de Guy Ritchie
RICHARD JEWELL de Clint Eastwood
A ESTE LADO DEL MUNDO
de David Trueba
1917 de Sam Mendes
JOSEP d' Aurel
MARTIN EDEN de Prieto Marcello
REGRESO A HOPE CAP
de William Nicholson

divendres, 8 de gener de 2021

Noticiari de la Llibreria 22 * Hivern 2021 (1)

Imatges de la Llibreria 22, Llibreria&quiosc22, de Còmics22 i de l'Espai22. Recomanacions de llibres. Novetats. Propostes. El primer noticiari de l'any. 8 de gener de 2021. Realització Guillem Terribas.

dijous, 31 de desembre de 2020

“In the Mood Love”: Desitjant estimar-la vint anys després. Full de Sala. Cinema Truffaut.

Hong Kong, 2000
Direcció: Wong Kar-Wai
Intèrprets: Tony Leung Chiu-Wai, Maggie Cheung, Rebecca Pan, Siu Ping-Lam, Mama Hung, Chan Man-Lei, Koo Kam-Wah, Yu Hsien, Chow Po-Chun, Joe Cheung, Kelly Lai
Gènere: drama romàntic
Durada: 95 minuts
Idioma: cantonès

 In the Mood for Love, del cineasta xinès Wong Kar-Wai, va presentar-se a l’últim dia del festival de Canes de l’any 2000. El seu impacte va ser fulgurant, a banda del fet que només va aconseguir ser al palmarès amb el premi d’interpretació a Tony Leung. Un any més tard, el film va ser programat al cinema Truffaut, que torna a projectar-lo vint anys en còpia restaurada 4K. Passat aquest temps, part dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona escriuen un pensament, recorden un moment o fan una valoració sobre una pel·lícula fonamental del segle XXI, apareguda quan tot just començava, per la seva fascinant posada en escena i el seu misteri inesgotable.

El silenci: In the Mood for Love em va ensenyar que la bellesa està edificada per silencis; que les paraules contingudes es transformen en gestos que dibuixen un amor de porcellana. Em va mostrar que podem ser capaços de percebre la calidesa d’un cos absent, com un eco reverberant en un espai tancat. No som com ells, afirmen els seus protagonistes. Miralls i cortines els oculten i, en fer-ho, desvelen els dobles reflexos que els construeixen. Percebem amb ells la metamorfosi d’una atracció de tot el que no és, i que sempre acaba sent. Totes les seves transformacions explicades per una càmera que balla al so d’uns cossos que floten com llençols blancs estesos al vent. Potser som invisibles. Potser som silencis i secrets que s’escapen com ressons per les esquerdes d’un temple a mig camí del tot i del no-res. Potser, potser, potser. Anna Bayó

El desig: In the Mood for Love s’hauria d’haver titulat “In the mood for desire”, ja que tota la pel·lícula és un exercici d’estil de com escenificar el desig que, com deia Lacan, sempre és desig de desitjar, de no acomplir mai l’escomesa. Per això l’escenari és el dels forats dels panys, el de les cantonades que amaguen un revolt que no sempre facilita un canvi de direcció o l’aparició d’allò inesperat; de les portes entreobertes, de les escales sinuoses com ho és el cos de Maggie Cheung, dels carrers mal il·luminats, on les coses poden brillar violentament i desaparèixer lacònicament en un mateix instant. Ingrid Guardiola

El secret: Chow (Tony Leung) diu que, antigament, si algú tenia un secret, que li pesava a l’ànima, buscava un arbre, hi feia un forat, el confessava a dins i, cobrint-ho amb fang, el deixava allà per sempre. Ell troba un forat a la pedra d’un temple centenari per murmurar el seu secret, que el vincula a Li-Zhen (Maggie Cheung) per sempre més. Nosaltres, els espectadors, potser n’arribem a saber alguna cosa, però no gaire res perquè Wong Kar-Wai ens recorda que, de fet, l’amor (com ho pot ser el cinema) és un secret. Imma Merino

La música: In the Mood for Love es un vídeo-clip llarg de 95 minuts que ens mostra la sensibilitat, les mirades, el desig, la seducció… amb una estètica d’anunci progre, de qualitat. Les imatges van sempre acompanyades per la música de Michael Galasso, amb poques paraules. Dins del llarg vídeo-clip n’hi ha altres de més curts amb cançons en castellà de Nat King Cole (Aquellos ojos verdes, Te quiero, dijiste, Quizás, quizás, quizás). Desitjo que ara m’agradi més que fa 20 anys. Guillem Terribas Roca

Els objectes: Hitchcock va dir a Truffaut que per alimentar el record d’una pel·lícula és fonamental crear l’atracció cap un objecte essencial, que persisteixi en el record, com el got de llet il·luminat de Suspicion. Quan penso en In the Mood for Love veig unes cantines amb menjar oriental per emportar i amb elles sorgeix el moviment dels dos protagonistes que passegen mentre es miren i no es toquen. Hi ha en aquestes cantines alguna cosa clau que defineix tot un univers. Els objectes converteixen el film en una bellíssima paràbola retro que, vint anys després, s’erigeix en testimoni d’un temps esvaït. Ara la nostra percepció de les coses és una altra. Després del 2020 mai més podrem tornar a veure les imatges de la mateixa manera. Àngel Quintana

Aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes…: El meu record de In the Mood for Love és inoblidable. El 20 de maig de 2000 vam sortir commocionats del Grand Auditorium Lumière de Cannes, on s’acabava de fer la première mundial del film. Embriagats per l’estil de Wong Kar Wai, pel seu domini dels espais, pel fascinant embolcall estètic, per la música de Nat King Cole, i amb la sensació d’haver vist un film antològic, mai oblidaré aquella cervesa al Pavelló Americà de Cannes amb l’Imma Merino mentre contrastàvem les nostres sensacions. I és que el millor del cinema no és només quan veus una pel·lícula sinó quan en comparteixes l’impacte emocionat que t’ha creat amb algú. Paco Vilallonga

* Membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

*El meu full de sala complert:

DESITJANT  QUE ARA SI.


Fa vint anys els companys i la companya del col·lectiu que solen anar a Cannes, van
tornar al·lucinats, esvarats, contents, joiosos... havien vist la millor pel·lícula en molts anys. Una meravella, una cosa que no es pot explicar, sinó que s’ha de veure, s’ha de sentir, s’ha de viure. La visió, segons ells i ella d’aquell film, era inexplicada.

He de dir que mai els havia vist i sentit tant excitats. Moltes vegades venen de Cannes meravellats per algun descobriment o una bona pel·lícula que tenen clar que un moment o altre la farem en el Truffaut. Aquesta vegada, es van superar. I la meva curiositat també.

Parlaven de Wong Kar-Wai, el director Xinès nascut a Xangai l’any 1958 i la pel·lícula In the Monnd for Love (Desitjant estimar) , que ara vint anys després torna amb l’esperança de tornar a seduir el públic d’ara.

Per descomptat que la vam estrenar en el Truffaut. Tots hi van tornar i també la resta de la colla.

Doncs no se que em devia passar, però vaig ser l’únic que no li va aixecar la moral ni em va entusiasmar ni tot el que havien sentit els que l’havien vist a Cannes i els que ara l’havien vist en el Truffaut. Perquè s’ha de dir que els altres membres del col·lectiu els hi va entusiasmar. Encara diria més, tota la gent que conec li  va agradar i encantar.

Per mi In the Monnd for Love es un vídeoClip llarg de 95minuts, que ens mostra la sensibilitat, les mirades, el desig, la seducció,... amb una fotografia i estètica d’anunci progre, de qualitat. Les imatges sempre acompanyades per la música original de Michael Galasso, amb poques paraules. De tant en tant, sorprenentment, dins el llarg videoclib hi ha un altre de més curt amb cançons en castellà de Nat King Cole (Aquelles ojos verdes, Te quiero dijistes, Quizas, quizas).

M’han quedat unes imatges de la protagonista pujant i baixant unes escales amb una marranxa que de vegades es creua amb el protagonista. Els passadissos de colors llampants i en Nat King Cole cantant. I, els vestits arrapats a uns cossos femenins esplèndids, desitjables i agradables de veure.

Desitjant que ara que la tornaré a visionar, hi pugui veure més coses, pugui sentir-hi tot el que  han sentit l’altra gent que conec. Seria meravellós.

Guillem Terribas Roca.


* L'he tornat a veure i malaguanyadament no hi trobat res de nou que em sedueixi. Potser, una mica més bleda. 30.12.2020

dimarts, 22 de desembre de 2020

CAMPANYA DE NADAL I REIS 2020 2021 *Llibreria 22, Girona


Imatges, suggeriments, propostes, llibres per regalar aquest Nadal i reis, en les diferents apartats de la Llibreria 22 de Girona. El Calendari d'Advent on 22 clients de la Llibreria&quiosc22 recomanen llibres per aquestes festes; Còmics 22 ens ensenya les darreres novetats de Còmics i llibres de ciència ficció i fantàstic; També els llibres, de contes, tant per infants, joves i no tant joves i finalment els suggeriments de llibres de ficció i no ficció de la 22. Realització: Guillem Terribas. Desembre 2020

CALENDARI D'ADVENT de la Llibreria&quiosc22 de Girona


Durant 22 dies la Llibreria&quiosc 22 del carrer Emili Grahit 57, de Girona, ha demanat a els seus clients que recomanin un llibre per aquets dies de Nadal i Reis del 2020/2021. En aquest reportatge hi ha el resultat. Idea: de Sílvia Martí, disseny i fotografies: Cristina Sagrera; Realització: Guillem Terribas.

diumenge, 20 de desembre de 2020

REGALEU LLIBRES SIGNATS PELS SEUS AUTORS. Campanya de Nadal 2020. Llibre...

La Llibreria 22, com cada any, han convidat a una sèrie d'autors per que signin els seus llibres i així per aquestes dates poder regalar llibres signats pels seus autors. Diumenge 20 de desembre de 2020, ha estat el dia en que han vingut a la 22 els autors: MARTÍ GIRONELL, MAR BOSCH, JOSEP M. FONALLERAS, NÚRIA ESPONELLA, RAFEL NADAL i M.MERCÈ ROCA. Imatges i realització de Guillem Terribas. 20.12.2020

Còmics 22 * Campanya de Nadal i reis 2020 2021


Imatges, recomanacions, suggeriments. 

divendres, 18 de desembre de 2020

Documental: MCKELLEN: TOMANDO PARTIDO * Full de Sala

 


Les entranyes d’un actor

Ens trobem davant d’un actor que durant 96 minuts reflexiona, pensa, parla, ens explica la seva vida, els moments que han merescut quedar-se a la seva memòria.

El productor i documentalista angles Joe Stephenson, d’una manera magistral, sense fer floritures i sense que pugui distreure a l’espectador, posa la càmera davant de l’actor, del gran actor Ian Mackellen i l’escolta. L’escoltem. I no deixaríem d’escoltar-lo.
Stephenson, sap captar i mirar a l’actor. El sap escoltar i sap mostrar-nos els moments més interessant de la llarga conversa, com per exemple quan l’actor ens explica la mort de la seva mare quan ell tenia dotze anys, de càncer de mama. Quan els quaranta anys, amb la tràgica epidèmia del SIDA, surt de “l’armari” i proclama, defensa i es manifesta a favor del moviment Gay. MacKellen ens explica, sense ressentiment però amb convincent, la seva intimitat sexual, el no donar-hi importància a la seva sexualitat, fins que s’adona de que es perseguida i maltractada.

 Ens parla dels seus inicis teatrals, els seus estudis, els seus companys i companyes de professió, els seus grans moments, la seva paciència i el saber esperar, el saber aprendre. Els seus ídols, els seus referents, les seves lectures... les ganes de viure i de compartir. Els errors d’adolescència, els moments de penúria i del mal viure. Mentre ens explica totes aquestes coses i més, el realitzador d’una manera discreta i sense tallar el discurs de l’actor, ens va mostrant imatges de l‘actor, de jove, de no tant jove, les seves relacions, amics... els assagis i representacions teatrals, les seves manifestacions. Cartells de teatre, cròniques periodístiques, crítiques teatrals...

Les històries es van succeint, sense presa, amb tranquil·litat, sense agressivitat i sense rancor. No parla malament de ningú, no cal. La intensitat de la seva mirada, les pauses, els silencis. Assegut en una butaca  entapissada  de color vermell, amb una americana de color entre gris i blau fosc amb espiga, camisa blava i corbata amb ratlles de color blanc càlid i un blau molt clar, pantalons verds... el moviment de les mans, algunes vegades recolzant el cap en una d’elles, pensant, recordant... amb una mirada neta, amb ulls blaus que miren a la càmera, que ens mira a nosaltres, espectadors bocabadats de les històries, intimitats, relats, amistats que ens està explicant. Imatges de les seves pel·lícules, de les seves obres de teatre, sempre Shakespeare, com a bon actor angles. Imatges amb la Judi Dench, Albert Finny, Laurence Oliver, Maggie Smith, Derec Jacobi,... També parla amb cert agraïment de les seves aparicions en pel·lícules tant espectaculars i taquilleres com d’El Senyor dels Anells i El Hòbbit  interpretant el personatge de Gàndalf. Explicant anècdotes de ser un conegut actor de culta per un públic selecte, a ser un actor popular, admirat i perseguit pel gran públic.
Cap a la part final, podem veure les seves trobades en escoles, explicant i comentant fragments d’obres de teatre i fragments de la seva vida artística, es el  moment que recorda i ens diu que la seva germana i el seu marit eren mestres; el seu pare era predicador. D’aquí la  generositat de compartir la seva experiència, tant humana com artística.

També li podem veure la seva part coqueta i d’ego. Cap el final de l’entrevista, li pregunten: En que penses més?. Ell s’ho pensa, es passa la mà pels cabells i la cara i respon: amb la mort. I llavors explica com li agradaria que fos el seu enterrament.

Es una delícia escoltar a MacKellen. Es admirable veure com sense fer pràcticament res, ens dona molt, ens te enganxats mirant-lo i escoltant-lo amb curiositat i entusiasme entranyable,

Guillem Terribas Roca. Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 

Mackellen: Playning the Part (GB 2017) 96 minuts.
Director: Joe Stephenson
 

*Temporada Alta / Cinema Truffaut 
15.12.2020

dijous, 17 de desembre de 2020

ESCACS AL DESTÍ de Lluís Llach. Presentació a Girona * Llibreria 22

El periodista Jordi Grau presenta a Lluís Llach i la seva darrera novel·la ESCAC AL DESTÍ a la Casa de Cultura de Girona, el 11 de desembre de 2021, en una presentació organitzada per la Llibreria 22 de Girona. Llach parla del llibre, de composar i escriure cançons i del moment actual tant social com políticament. Imatges i realització de Guillem Terribas

diumenge, 13 de desembre de 2020

Premi Falcó Carlemany a Guillem Terribas

El Fòrum Carlemany ha reconegut a Guillem Terribas

El Vicepresident del Fòrum Carlemany Enric Paredes, Guillem Terribas i el President del
Fòrum Carlemany, Francesc Bosch.

fundador i promotor de la Llibreria 22 i a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, com a Falcó Carlemany i Soci d’Honor del Fòrum Carlemany 2020, respectivament. El reconeixement, que no s’havia pogut realitzar abans a causa de la pandèmia, s’ha realitzat aquest dijous 10 de desembre en un acte íntim i adaptat a les circumstàncies, a la Llibreria 22 de Girona i a la seu d’Òmnium Cultural a Barcelona.

Anualment es celebra la gala Fòrum Carlemany on es realitza el lliurament del Falcó Carlemany i el nomenament del Soci d’Honor. Aquest 2020 el covid ha impedit la celebració de la gala, però tot i així, el Fòrum ha volgut lliurar els guardons als qui ja havien estat els escollits.

El reconeixement Falcó Carlemany és un guardó que distingeix a la persona o entitat que, de forma molt especial, hagi contribuït amb la seva dedicació i el seu esforç a un projecte cívic i social. S’ha reconegut a Guillem Terribas, director de la Llibreria 22 de Girona, amb el Falcó de Carlemany 2020, per la seva dedicació a la ciutat de Girona, com a llibreter de referència i la seva contribució a la promoció, difusió i defensa de la cultura catalana.

El nomenament del Soci d’Honor s’atorga a aquelles persones físiques designades pel socis del Fòrum Carlemany, que s’hagin distingit per defensar els valors i principis del Fòrum Carlemany en la seva trajectòria professional. S’ha nomenat a Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, com a Soci d’Honor 2020, tant per la seva implicació social com per la defensa de l’empresa i de l’empresariat, valors que comparteix el Fòrum Carlemany.

En l’acte de reconeixement a Girona, que s’ha realitzat a la mateixa Llibreria 22 del guardonat, hi ha assistit Guillem Terribas i els president i vicepresident del Fòrum, Francesc Bosch i Enric Paredes, els qui li han entregat el guardó.

En l’acte de nomenament del Soci d’Honor, la presidència del Fòrum Carlemany s’ha desplaçat a la seu d’Òmnium Cultural per entregar el guardó als més propers a Jordi Cuixart. De la seva part, hi ha assistit la parella de Cuixart, Txell Bonet, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, Núria Basi representant d’Òmnium Cultural i Jan Molina director general d’Aranow, empresa de Jordi Cuixart. El president d’Òmnium, ha fet arribat un missatge d’agraïment al Fòrum Carlemany des de la presó Lledoners.

Alguns dels guardonats del Fòrum Carlemany dels últims anys han estat els germans Brugada, Sor Lucia Caram, el doctor Manel Esteller, Andreu Mas-Colell, la Fundació Gasol, Eduard Punset, Muriel Casals, Jordi Basté, Artur Mas, Antoni Bassas o Jaume Roures.
https://bit.ly/2WcABXy

Retall d'El Punt Diari 13.12.2020


Informació en el Diari de Girona 
https://bit.ly/2WcWPII




dissabte, 12 de desembre de 2020

Cinema Truffaut: NIEVA EN BENIDORM, full de sala.


Espanya, 2020
Direcció: Isabel Coixet
Intèrprets: Timothy Spall, Sarita Choudhury, Ana Torrent, Carmen Machi, Pedro Casablanc
Gènere: thriller dramàtic
Durada: 117 minuts
Idioma: anglès i castellà

EL TEMPS QUE PASSA

En el panorama cinematogràfic espanyol hi ha dos directors que fan pel·lícules que solen connectar amb el gran públicique són coneguts a fora, a l’estranger. Em refereixo a en Pedro Almodóvar ia la Isabel Coixet. El primer és més del país, vull dir que explica històries d’aquí i de vegades les fa internacionals, i la Coixet explica històries d’aquí i d’allà, la majoria de les vegades més pensades per al públic anglosaxó que per al nacional, l’espanyol. La Isabel, s’ha de dir, sempre ha tingut un aire anglès, cinematogràficament parlant, encara que això no vol dir que sempre li hagi sortit bé.
Nieva en Benidorm (2020) té alguna cosa dels germans Almodóvar, l’estètica, la llum, la fotografia i la música addicional. Si no sabessis que ells en són els productors, pensaries que la Isabel ha volgut copiar o fer un homenatge a l’Almodóvar. Parlant de música, l’original del film està molt ben aconseguida, mèrit del compositor Alfonso de Vilallonga.
Nieva en Benidorm podria ser un thriller, una història de suspens, una història d’amor… però també una crítica a l’especulació i a la vida dels turistes que viuen «alegrement» del sol, el mar i les nits boges de Benidorm. Quan vaig veure el film, aquesta visió de Benidorm em va fer pensar en el fantàstic curt de promoció que va realitzar en Salvador Sunyer i Vidal per al Festival Temporada Alta de l’any 2016, anomenat The Pleasure Island. S’ha de dir que en Sunyer Vidal tenia més mala bava.
Nieva en Benidorm podria ser la història d’un home solter, solitari, maniàtic, conformista i que es deixa enredar pel primer que troba.
De què va, finalment, Nieva en Benidorm? És la història d’un home a qui li agrada la meteorologia, saber quin temps farà i tot aquest món. Viu a Manchester en un petit pis, sol, i treballa en un banc. Concedeix crèdits a qui no els necessita i els denega a qui els necessita. Aquest és el pensament que té quan el banc, sense avisar-lo, el pre-jubila i no sap què fer del dia a dia rutinari que du. És aleshores quan recorda que té un germà a Benidorm i que li podria fer una visita. La primera mala impressió que li dona la seva arribada a Benidorm és que el seu germà no el va a buscar a l’aeroport, i havien quedat que ho faria; a més, hi fa un sol que et cega els ulls i no té res a veure amb Manchester, cosa que, com a aficionat i expert en meteorologia, el trasbalsa. Altres impressions són que els taxistes cobren molt més del convingut als turistes, que hi ha un personal i un ambient molt desenfrenat, de ganes de farra contínua, i que la comissària de policia se sap de memòria tots els poemes de la Sylvia Plath. 
De fet, amb molta tranquil·litat i amb el tot el temps del món, el fil conductor del film és la recerca del germà que ha desaparegut i el descobriment que és un pinta, un especulador i una persona indesitjable que no té res a veure ambla persona que ell coneixia. Tot això ho descobrirà amb una treballadora/sòcia del seu germà que treballa en un cabaret.
Amb tot això hi ha tres personatges que passen pel film d’una manera constant: una misteriosa dona de la neteja (interpretada per Ana Torrent),un home que busca metalls a la sorra de la platja i la Sylvia Plath, que va ser el primer biquini que la gent de Benidorm recorda haver vist, quan la poetessa hi va fer una estada l’any 1954. I el temps, molt important durant tota l’estona. El temps que dura la pel·lícula, el temps que interessa i obsessiona el protagonista i el temps que dona títol als diferents capítols de la història que ens vol explicar la Isabel Coixet.
Guillem Terribas Roca Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dissabte, 5 de desembre de 2020

Deu anys d'Acocollona't! Festival de Cinema Frantàstic i de Terror de Girona

 L´Acocollona´t, la setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona, celebra aquest cap de setmana deu edicions, una efemèride que aviat és dita i més amb els temps i pandèmies que corren. El festival va sorgir de la suma d´inquietuds d´un trident de lliurepensadors que, a principis de la dècada passada, va fer del curtmetratge, creant-lo, amb pressupost o sense, i sobretot reivindicant-lo com a espectador, un projecte vital. Aquest trident el formaven en Paco Cavero, el seu gran amic Jordi Martínez i un servidor. Per entendre la formació del festival cal agafar el DeLorean i viatjar uns quants anys enrere, al passat, quan jo mateix em trobava immers, colze a colze amb un grup de persones inigualables, en l´organització del Festicurts de Figueres, el primer festival de curts que se celebrava a la ciutat dels detalls. El Festicurts va dependre sempre massa de l´extrema il·lusió del seu staff per sortejar les evidents mancances d´un mínim espai d´exhibició, un fet que, amb el desgast produït pel pas dels anys, va esdevenir insuficient. De tot això, però, n´acabaria sortint el germen de l´Acocollona´t, perquè en Cavero, ?murri com ja era, va veure que si trasplantàvem l´essència del Festicurts -de qui també era col·laborador- a la capital, que anava més sobrada d´espais, la cosa aniria més rodada. L´enfocament als gèneres fantàstic i de terror sortiria de manera automàtica perquè com deia Lovecraft, el nostre gran ideòleg de referència: «La cabra siempre tira al monte».


A aquesta idea de nou festival s´hi va afegir aviat l´artista multidisciplinari banyolí Jordi Martínez i en Guillem Terribas, l´inefable capo del Cinema Truffaut, que va accedir a acollir-hi la proposta i a fer-nos de padrí administratiu davant les institucions, almenys fins que la criatura caminés pel seu propi compte. L´home de la 22, això sí, ens va exigir que a canvi li atorguéssim a ell el primer Premi Honorífic del festival, un ultimàtum que vam acceptar plaents. Bé, això últim potser no va anar així, però era per afegir una mica de marro a la història. I arribats a aquest punt, ja només ens quedava triar el nom, un detall que vam resoldre després de diverses sessions de brainstorming al Lapsus i a La Taverna, i que van culminar amb la ja coneguda fusió entre el verb «acollonir-se» i la cocollona, l´ésser llegendari gironí. A partir d´aquí, anar superant anys i obstacles com qualsevol cita cultural més, assolint petits reptes de la mà del Truffaut, que ja forma part indissociable del festival, com també dels cinemes Albèniz i el seu gerent, l´afable Josep Maria Pallàs, que si no el cito, m´excomunica, però també d´en Jep, l´Edgar, la Fany, en Pau i molts altres que hi han col·laborat perquè l´Acocollona´t arribés a deu edicions, just al punt de decidir renovar-se o morir. L´any vinent sortirem de dubtes. Però ara, si les circumstàncies ens ho permeten, gaudim d´aquest primer «acocodecenni»
Callahan Ruiz, publicat en el Diari de Girona 05.12.2020

diumenge, 29 de novembre de 2020

JOSEP PLA INEDIT 1982 * Llibreria 22. Josep Valls / Modest Prats

Imatges de la presentació del llibre de Josep Valls JOSÉ PLA INÈDIT, primera edició. La presentació hi van intervenir Mn. Modest Prats i Josep Valls. Es va fer el 24 d'abril de 1982, a la Llibreria 22 de Girona, un any i un dia de la mort de Josep Pla. la Filmació va ser feta amb el Sistema de Vídeo Beta, per Quim Curbet. Guillem Terribas, la va passar a CD i posteriorment, el juliol de 2020 n'ha fet un muntatge en un arxiu avi. Aquesta es la versió que ara podeu veure per YouTube. Es la primera i única presentació filmada integra que s'ha fet.

dilluns, 23 de novembre de 2020

El Truffaut en celebra vint que en són trenta

El cinema de l’Ajuntament de Girona no ha pogut celebrar l’efemèride però ja entreveu el millor regal possible amb la inauguració de les dues sales al nou Modern a la primavera. El 17 de novembre el Truffaut en va fer vint. Vint que són trenta en realitat, perquè l’esperit i l’embrió d’aquest cinema nascut de l’empenta i el suport de la ciutadania gironina amant de les iniciatives culturals es va forjar deu anys abans, a principi dels noranta.
Inauguració del Cinema Estudi Truffaut (Sala B del Cinema Modern) l'any 1992. De dreta a
 esquerra: Enric Gratacós, Joan Pluma, Àngel Quintana i Guillem Terribas.


Qui millor per recordar-ho que Guillem Terribas, dotat d’una memòria prodigiosa talment com si fos un notari de la història local i que, a més, va ser un dels incitadors d’aquella iniciativa que va reeixir amb la fundació del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i, una dècada després, amb el Truffaut, gestionat per aquesta entitat des dels seus inicis. Terribas explica que tot va començar amb la celebració, l’any 1990, de la primera Setmana de la Crítica als Cinemes Catalunya, promoguda pel propietari de la cadena, que també gestionava aleshores l’Ultònia i actualment –encara que ja retirat– els Ocine, Narcís Agustí. Encara recorda que es va inaugurar amb la projecció de Sunset boulevard i va tenir un padrí d’honor, el crític Jaume Figueras. L’èxit d’aquells actes va fer que es repetís l’experiència i que un any després Josep Maria Pallàs, un altre històric de la programació, convencés els propietaris del Modern (Gratacós-Gubau) que fitxessin aquell col·lectiu que va fer possible la remor d’un moviment d’espectadors que reclamaven un espai on gaudir del cinema d’autor i alternatiu en versió original.
Així va sorgir el Cinema-Estudi Truffaut, a la sala B d’aquell cine tan antic anomenat Modern. Primer amb algunes sessions, però vist que la taquilla hi augmentava un 30%, ja animats a programar-ho tot.
Inauguració del renovat Cinema Truffaut, 17 de novembre de 2000. De dreta a esquerra: Anna 
Pagans, Guillem Terribas, Joaquim Nadal i Joan Pluma.


Eren uns temps en què per celebrar actes i convidar personalitats a presentar les pel·lícules rebien ajuts d’unes 75.000 pessetes anuals (d’entitats bancàries, bàsicament), que aquell llibreter i promotor cultural ficat en mil i una batalles ho havia de gestionar d’una forma en diríem alegal. Per això aquella colla de crítics (i no crítics) que ho feien per amor a l’art, literal, van veure’s amb l’obligació de constituir-se com a associació cultural sense ànim de lucre per presentar-se a concurs de la seva gestió. I, ves per on, una iniciativa sorgida del carrer, impulsada pels mateixos exhibidors de la ciutat rebria l’empenta definitiva quan l’Ajuntament de Girona, amb un alcalde que tenia un somni, Joaquim Nadal, va convertir el Truffaut en una realitat: un cinema públic gestionat per una entitat cívica, que esdevindria un model més enllà de la ciutat i amb ressò internacional, convidat a ser membre de la xarxa Europa Cinemas. Hi són presents en la convenció bianual i properament en presentaran el projecte quan s’executin les obres de reforma del nou Modern.
 Celebració del Desè aniversari (2010) amb l'assistència d'Esteve Riembau, director de la Filmoteca de la Generalitat, l'actriu i directora Silvia Munt i la directora Rosa Vergés. 

Tornant al 17 de novembre de l’any 2000. El destí era una altra vegada l’antic Modern, restaurat el cos superior i amb entrada ja no per baix des del darrere del Teatre Municipal sinó per dalt, al carrer Nou del Teatre. L’opció d’anar al Coliseu Imperial, amb dues sales, no va fructificar, però almenys les butaques d’aquell majestuós equipament vingut a menys de “la plaça dels cines” les van heretar. Nadal, en el desè aniversari, va recordar que el seu somni encara no s’havia complert, perquè ell encara l’imaginava com “un centre cívic i cultural”. Uns quants mandats i un grapat de regidors de Cultura després han fet que els astres s’alineessin –en forma d’ajuts europeus– i sota el govern de Marta Madrenas i ara amb Quim Ayats de regidor, el nou Modern serà una realitat.
16 de novembre de 2016 Pre-Estrena del film d'Albert Serra, en el Cinema Truffaut, 
LA MORT DE LOUIS XIV (Foto: Manel Lladó).
 


 Modern i multifuncional
Estarà dotat amb dues sales i com a modern centre cultural de la imatge i la creació, serà multifuncional. “Estem preparats per a un nou món, com és tendència als cines que funcionen a Europa”, assegura Terribas, que ja ha vist les obres. Unes obres que completaran el 50% del conjunt. I si bé aquest aniversari ha quedat diluït per la situació de pandèmia i de mínims generalitzada, el millor regal serà l’any vinent, quan al març-abril es preveu que el reformat Modern aculli novament el Truffaut –ara situat temporalment als Albéniz Plaça–, per tornar allà on va créixer. Aquest serà sens dubte el millor regal d’un vintè aniversari que en són i seran molts més. Abans, però, que demà es reprenguin les projeccions després d’una segona fase de tancament degut a les mesures de salut amb sessions al migdia com a novetat.
JORDI CAMPS LINNELL, publicat en el PuntAvui 22.11.2020


dissabte, 21 de novembre de 2020

ERNEST LLUCH, en el record: 20 anys després. Presentacions a la Llibrer...


L'Ernest lluch era un personatge que a la que podia passava per la Llibreria 22. Hi va fer diverses presentacions. Hi ha constància en aquestes dues gravacions. La Primera el 2 de gener de 1992 a la Llibreria Universitària 22, del llibre de Joan Noguer NACIONALISME I TERRITORI. La segona, el 18 de gener de 1995, pertany a la Llibreria 22 i la presentació del llibre de Josep Guardiola Girbal SOLUCIÓ DEFINITIVA A L' ATUR . Imatges i Realització de Guillem Terribas. Girona 21 de novembre de 2020, vint anys després del ser assassinat per ETA. ERNEST LLUCH, sempre en el record.

dilluns, 9 de novembre de 2020

EL PASSAT DE GIRONA * Joan Ribas

Pel que hem conegut, va ser en el temps del primer confinament per la pandèmia, quan els arxivers municipals de Girona, Joan Boadas i Raset i Anna Gironella i Delgà, decidiren recollir en un llibre l’Autobiografia de Girona. Es posaven una feinada al davant. I no únicament seleccionant els documents, fotografies i gravats que podien ser d’utilitat per a la seva comesa, sinó a més per documentar estudis adients a cada imatge, que servissin per orientar al lector. Posats a la feina, no quedà cap més remei que sacrificar bona part del doll d’imatges que existeixen. Dos mil·lennis de la vida d’una ciutat despleguen una quantitat impressionant de rastres gràfics. Boada ens diu que per fer un compendi exhaustiu hauria estat necessària una enciclopèdia!

Però el resultat de la seva investigació ha donat un resultat enlluernador: un enorme volum que recull sistemàticament la vida de la ciutat, en els seus detalls. Aquest treball no ha estalviat paginació ni format per donar referència del nostre passat quotidià d’una manera gràfica i ben pautada. El lector hi trobarà referències de les èpoques transcorregudes, des del temps del romans, fins al passat més recent. És un llibre per mirar i comprendre l’evolució ciutadana. També permet comprendre l’evolució del govern de la ciutat en el temps. S’hi publiquen fotografies a gran format, com ara l’estol de noies que aprenien a cosir amb màquines Singer en un local del carrer d’Abeuradors de l’any 1926, la màquina de cosir va ser tan revolucionària com els aparells d’informàtica ho son ara.
En el curs dels últims anys, Girona ha publicat molts estudis que temàticament exploraven aspectes de la ciutat, els seus esdeveniments, glòries i desgràcies per part dels historiadors. S’hi pot seguir cada tema amb profunditat, però el volum de Boada i Gironella és com un compendi de tantes aportacions. El llibre segueix la tradició de l’Ajuntament d’oferir als ciutadans per Fires un estudi que explori qüestions de la ciutat. Enguany podem dir que s’ha lluït amb un estudi gràfic que documenta la vida dels nostres avantpassats, dia a dia. A l’hora d’escollir la il·lustració per a questa crònica, se m’ofereixen mil possibilitats amb imatges del llibre. Hem optat per una de recent on figuren companys entranyables, alguns que formen part del passat més recent, i d’altres que avui hi són ben presents. Tots són Girona!
JOAN RIBAS , publicat a El Punt Avui 01.11.2020

Imatge que il·lustra l'article de Joan Ribas , La gent que col·laborava a Els Matins de RàdioCadena l'any 1981.  Entre altres, Maria Terradas, Narcís Jordi Aragó, Dr. Sánches Babot, Jaumo Fabregas, Jordi Soler, Mateu Ciurana, Quim Lladó, Guillem Terribas,...

diumenge, 8 de novembre de 2020

EXPOSICIÓ "Natura viscuda " de Mohammed Er-Rabehy / Espai 22


Imatges de la inauguració, el 4 de novembre de 2020, del pintor Mohammed Er-Rabery a l'Espai 22 de la Llibreria 22 de Girona. Exposició organitzada Per Els Amics del Museu d'Art de Girona. La exposició es podrà visitar durant tot el mes de desembre 2020. Imatges: Amics del Museu d'Art de Girona. Muntatge. Guillem Terribas.

diumenge, 1 de novembre de 2020

IMATGES DE 40 ANYS DEL PREMI DE NOVEL·LA CURTA JUST M. CASERO


Recull d'imatges de les edicions del Premi de Novel·la Curta JUST M. CASERO que convoca i organitza la Llibreria 22 de Girona. Son imatges de 39 edicions. L'edició número 40, que es d'aquest any 2020, no s'ha pogut celebrar pel tancament de Teatres i Cinemes per la pandèmia. Aquí va, doncs, aquest recull que ja té la seva història.

dijous, 22 d’octubre de 2020

A ESTE LADO DEL MUNDO, full de Sala Cinema Truffaut / Girona

A ESTE LADO DEL MUNDO
Espanya, 2020
Direcció: David Trueba


Intèrprets:Vito Sanz, Anna Alarcón,
Ondina Maldonado, Joaquín Notario,
Janfri Topera, Mohamed Zidane Barry
Gènere: drama social
Durada: 96 minuts
Idioma: castellà

“…el mundo en tus manos”

David Trueba en la seva ja llarga filmografia ha anat creant un estil i una manera d’explicar històries a través del cinema que son inconfusibles, agradables, entranyables, tristes, evocatives… La majoria d’elles tenen com a protagonista a un personatge de vegades patètic, indecís o indecisa, constantment dubtant del que ha de fer o dir; observadors i aparentment tranquils o tranquil·les; sensibles i curiosos, de vegades perdedors… Aquets personatges que comento els poden trobar amb la Lola Cercas, la periodista de Soldados de Salamina (2003); també a l’Antonio, el professor d’anglès de Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013); o el venedor de productes cosmètics de Casi 40 (2018), per posar alguns exemples.

Una vegada més David Trueba sap trobar els diàlegs adients.Les converses son properes, normals, i reals. Semblen espontànies com si els hi surtis de dins, son totalment creïbles i per aquest motiu, en alguns moments en algunes converses, al igual que el protagonista, l’Alberto, Berto pels amics (molt ben interpretat i creïble Vito Sanz) ens quedem sorpresos i una mica acollonits del seu contingut.

A este lado del mundo ens trobem amb una història en què aparentment no hi passa res, però hi passa molt; que passa lentament, com si no tingués pressa, però té el ritme necessari perquè l’espectador vagi entrant en materia i arribi a entendre el que passa, al mateix temps que ho va desvetllant el protagonista.

Una història que comença amb la mort de la mare (el pare fa temps que va morir) i amb el notari que els hi llegeix el testament a ell i a les seves germanes. L’acomiadament de l’empresa en la que hi treballa d’enginyer, però al mateix temps li ofereixen un treball (provisional) a Melilla. El treball consisteix en potenciar la seguretat i al no accés a les valles, muralles que fan de frontera amb Marroc. I aquí es com juntament amb el protagonista descobrirem l’altra costat del món i ho farem de la mà d’un memorable personatges anomenat Nagore ( amb una fantàstica interpretació d’ Anna Alarcón), una guardià civil, que mai la veurem amb uniforme i que li farà de guia per aquest nou món, mal explicat i incomprès com és el de la immigració i la força que tenen aquesta gent en voler marxar de la misèria i saltar els impediments que els hi posa el “mon civilitzat”. En un moment de la pel·lícula, podem sentir la frase “Vallas para ricos contra los pobres”.

Trueba, ens ensenya com si fos una mena de “documental” la situació que viuen els transfronterers; però el que més l’interessa és la visió dels que els vigilen, els controlen o dels que vivim a l’altra costat.

Però també hi ha una història d’amor, una història de voler ser pares; moments de dubte de seguir o no. També de rebel·lia i emprenyament i un final sorpresa, que no desvetllarem.

Una vegada més, com he dit, sembla que Trueba no ens explica res, o no gaire res, però ens explica molt, molt més del que de vegades veiem en una primera visió.

Guillem Terribas 
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona 

dijous, 8 d’octubre de 2020

LLIBRERIA 22 * TARDOR 2020



Passejada per la 22 per veure les novetats de tardor, els suggeriments, les lectures recomanades. Imatges de la Llibreria 22, de Còmics 22 de la Llibreria&quiosc22 i de l'espai22. Presentacions de llibres,... tot el que la 22 fa i us proposa per aquesta tardor 2020. Realització Guillem Terribas.

dijous, 1 d’octubre de 2020

NOTICIARI Nº 9 * LLIBRERIA 22 * Tardor 2020





Imatges de la Llibreria, recomanacions i suggeriments de llibres. Novetats. Imatges de presentacions. Espai 22 i l'exposició d'Edgar Massegur. Realització de Guillem Terribas, 01 d'octubre 2020.

dimarts, 29 de setembre de 2020

NOTICIARI Nº 8 * Llibreria 22 de Girona * Setembre 2020





Informació de novetats, recomanacions i suggeriments. Imatges de la Llibreria i de les presentacions, com la del primer llibre de poesia de Josep M. Fonalleras L'ESTIUAJANT. També la d'en Ramon Iglesias CRÒNIQUES DES DEL CENTRE DE L'UNIVERS. Realització i muntatge de Guillem Terribas, 26 de setembre 2020.

dijous, 24 de setembre de 2020

1 "Josep Pla, inèdit" amb Josep Valls i Modest Prats





21 d'abril de 1982. Llibreria 22, Girona.
Presentació del llibre "Josep Pla, inèdit" de Josep Valls.
Intervenen Josep Valls i Modest Prats.
Donació de Guillem Terribas.

dilluns, 21 de setembre de 2020

Un Crist humaníssim / ENRIQUE IRAZOQUI


F
a cosa de tres anys vaig veure Enrique Irazoqui al bar Marítim, on, em consta per gent que el coneixia, hi va passar estones durant els molts anys que, exercint-hi llargament com a professor de literatura, va viure a Cadaqués. Sabia que havia tingut problemes de salut i semblava fràgil. Jo no el coneixia. Només el vaig saludar una vegada quan un amic comú, un llibreter de Girona(*), me’l va presentar com el “Cristu”. Em va emocionar aquesta trobada casual perquè, certament, també per mi és (i sempre ho serà) el Crist de L’evangeli segons Sant Mateu, de Pasolini, que va abordar el text procurant que la seva visió marxista recollís la d’una persona cristiana de les classes populars, com ara la seva mare, Susanna Colussi, que apareix en la pel·lícula com la Verge dolorosa.

El cas és que Irazoqui (català de pare basc i mare italiana) va morir fa pocs dies, tants d’anys després (uns cinquanta-set tenint present que el film és del 1964) que Pasolini, rebent aquell aleshores jove comunista amb la missió d’aconseguir el suport d’intel·lectuals italians pel Sindicat d’Estudiants clandestí al qual pertanyia, exclamés en veure’l: “He trobat Jesús. És a casa meva.” Li ho va dir a Ninetto Davoli, el seu amant, amb l’alegria d’haver trobat el que buscava feia temps. Una història coneguda, que Irazoqui va explicar molts cops, com també que va resistir-se a la proposta de Pasolini fins que un company va dir-li que podia destinar a la causa els diners oferts per la productora. Una història que, en tot cas, revela l’ull infal·lible del poeta i cineasta per trobar els seus actors. Ho he tornat a percebre en reveure el film: Irazoqui, amb 20 anys, encarnant un Crist humaníssim sense que la seva veu (va ser doblat per Enrico Maria Salerno) digui els sermons: hi ha, però, una veritat i una eternitat en aquell rostre antic.
Imma Merino, publicat en El PuntAvui 19.09.2020

Enrique Irazoqui, en Cristu, en el record. 

(*) El llibreter que anomena la Imma sóc jo. Fa anys un personatge alt, ben plantat, elegant i amb els cabells blanquinosos i amb un rostre antic, va començar a venir de tant en tant a la Llibreria. Mirava llibres, s'hi passejava, no deia res. Jo el mirava i tampoc li deia res. Algunes vegades comprava un llibre, li cobrava i molt simpàticament ens acomiadàvem, ell en castellà, jo en català. Solia ser sempre a la mateixa hora, a quarts de dues del migdia. Un dia em va preguntar que tal era el restaurant El Balcó, que està al costat de la Llibreria. Li vaig dir que era bo, que era un restaurant argentí i feien una carn molt bona. A partir d'aquell moment ja no només entrava a la llibreria, s'hi passejava i algunes vegades comprava algun llibre, sinó que també venia acompanyat d'una dona, madura de bon veure, rosa de cabell llarg i molt agradable que entre ells es parlaven en angles. Era la seva actual dona, d'una bellesa dolça i delicada; holandesa,  pintora i parlava un castellà d'estranger, mai m'ha quedat el seu nom.
Un dia ell fullejava un llibre de Paul Auster i per primera vegada m'hi vaig adreçar per comentar-li que m'agradava Paul Auster i ell em contestà que també li agradava.  Li vaig parlar de la faceta cinematogràfica de Auster. Llavors ell em va mirar i em preguntà: Te gusta el cine?. Amb precaució li vaig dir que si i sense cap més ampliació. Te gusta Passolini?, va se la segona pregunta. Li vaig dir que si que havia vist molt cinema d'aquest director italià i li vaig comentar la famosa l'Evangeli Segons Mateo. Mentre li deia, vaig caure que el protagonista, l'actor que feia de Crist, era Basc i li vaig comentar. Llavors ell em va mirar fixament i jo també i de sobte  vaig exclamar NO! eres tu!. I va riure. No crec que fos la primera vegada que feia aquella actuació. Ho dic perquè alguna altra vegada vam fer el mateix amb algun client amic meu. Des del llavors per a mi ha estat en Cristu, el que està entre nosaltres. 
Serena Vergano i Enrique Irazoqui. 

Moltes vegades es quedaven a menjar, una o dues tapes a la taverna i quan plegava de la Llibreria ja m'esperaven allà fora a la terrassa i la fèiem petar, amb la seva deliciosa dona. Parlàvem d'una mica de tot, llibres, sobre Cadaqués i la plaga de turistes a l'estiu, de la Serena Vergano, de Jose M. Nunes, de Passolini i d'Itàlia. D'escacs.  De pintura i de la vida. Dels seus fills, un de jove, fill de la seva relació amb la pintora holandesa, que alguna vegada hi era en aquestes tertúlies i també el que vivia a Nova York i que votava Republicans. Fins hi tot un dia, el fill republicà que vivia a Estats Units, me'l va presentar  un dia que va venir a la terrassa de la Taberna, que l'havia vingut a visitar amb la dona i un fill. Amb l'Enrique podíem parlar de tot, menys de Catalunya, el català i la independència. Aquí es posava en un pla de nacionalista espanyolista perillós. Parlava l'italià, angles, castellà i català perfectament. però el català no el volia parlar. 
Dues vegades el vaig fer "actuar" a en el Cinema Truffaut. La primera per presentar la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini "L'evangeli....". Durant la presentació  li vaig fer explicar el que un temps enrere ja m'havia explicat de com Passolini el va agafar per fer el seu Crist. Estava ell afiliat a el Partit Comunista, i la cèdula de Barcelona el va enviar a Roma com a representant en unes trobades internacionals del PC. També que investigues el funcionament i obtenir ajuda per part del PCI. Un vespre el van invitar a una mena de festa que li van dir que hi aniria Passolini. Ell, aquell personatge no li interessava i poca cosa sabia d'ell. Quan va entrar Passolini a la Festa, l'Enrique estava assegut amb altre gent en una sofà i Passolini va anar directament cap ell. Va donar dues voltes a el sofà amb la mirada fixada amb aquell jove  de dinou anys que estava acollonit davant l'actuació d'aquell personatge. De cop i volta s'atura davant d'ell, el mira, encara més fixament i amb el dit l'assenyala i li diu "Tu ets el meu Crist!". L'Enrique encara molt més acollonit davant d'aquella afirmació li va contestar que no, que ell no era ni seria mai el seu Crist. El temps va donar la raó a en Passolini. Sempre més ha anat lligada la imatge de Irazoqui i Crist. Una vegada em va dir si volia anar amb ell a Matera, on s'hvia rodat "L'evangeli..." que li donaven un premi, bé de fet La Medalla de Ciutadania de la ciutat, això era l'any 2011. No hi vaig anar, coses de la feina. Aquella nit després de la presentació de la pel·lícula en el Truffaut, vam anar una colla a sopar amb ell i la seva dona, a la Penyora, on hi vam fer un bon sopar i una molt bona tertúlia.
La segona vegada que va tornar a venir a el Cinema Truffaut, va ser el 15 d'octubre del 2009, en un dels actes dedicats a el Cinema en el Festival de Teatre Temporada Alta. es va estrenar un curt "Aullidos" de Frederic Amat, basat en un guió inèdit de Guillermo Cabrera Infante de 15 pàgines. Vaig presentar l'acte en el que hi van intervenir els actors Jordi Vilches, Enrique Irazqui que intervenien en el curt; el seu director Frederic Amat, el productor Quique Camin i la viuda de Cabrera Infante, Miriam Díaz, que l'havia conegut feia anys a Girona en un curs d'estiu a la UDG amb en Guillermo i llavors diverses vegades en la festa de proclamació del Premi Seix Barral.


Li agradava tant el barri del Mercadal, amb el restaurant El Balco, la 22, la terrassa de la taberna... que segons ell tenia una aire cultura i tranquil, molt italià. Li encantava, tant que em va demanar si lo podia buscar un pis. Així ho vaig fer i junts vam anar un cinquè pis d'un edifici molt a prop entre el carrer hortes i Santa Clara, que jo coneixia els propietaris i em van deixar la clau perquè els hi ensenyés. No els hi va acabar de convèncer. Pocs dies després em va dir que sabia que en els pisos on jo vivia n'hi havia un per llogar. Vam anar a casa, li vaig ensenyar el pis perquè veies com eren els pisos. Li va agradar, però finalment res de res. Em sembla que tenia ganes, però a Cadaqués encara hi estava bé. Li molestava la massa gent que hi havia i també era massa lluny. Un temps després em va trucar que havia deixat Cadaqués i que s'havia instal·lat a Llançà, on hi havia llum, vida, que era molt agradable i no hi havia tanta gent, que era molt més tranquil i el mar era el mateix o millor.
El dijous Sant, sempre el trucava perquè moris bé, ell que tenia sort de ressuscitar el tercer dia. El diumenge el trucava per felicitar-lo per la bona resurrecció. 
La darrera vegada que el vaig veure, va ser a Cadaqués. Vaig anar amb el meu germà a Port Lligat a una trobada amb en Ventura Pons, que estava amb les actrius del seu nou film "Mis Dali" Claie Bloom i Sian Philips, que en Ventura em va presentar i vaig estar parlant una estona amb elles. A la tornada ens vam parar a  Cadaqués i vaig trucar a l'Enrique i em va dir que l'esperes en el Bar Maritim, que ara ell venia. Pocs minuts després ens abraçàvem i li presentava el meu germà. Em va dir que allà era com a casa seva i em va ensenyar, molt orgullós, una de les rajoles del terra on hi havia gravat el seu nom. Vam seure en una taula, vam prendre un refresc i durant una estona vam estar parlant  una mica de tot res en concret. Estava content que l'hagués trucat i ens haguéssim vist. Jo també. 
Fins fa poc les nostres relacions van ser a través de telèfon, wapsap o pel Facebook, que l'utilitzava bastant per provocar, per saludar i sobretot, per posar-hi fotografies del rodatge de "L'Evangeli..." i poques coses més. 

Jo sabia que li agradava la Almudena Grandes. El dotze de febrer d'aquest any dinava jo a Barcelona, amb altres llibreters, amb  l'escriptora. Amb l'Almudena ens coneixem de fa anys i tenim molt bona relació. El dinar era per parlar del seu darrer llibre "La hija de Franskeinstein". A l'Almudena li vaig comentar que entre els seus admiradors i seguidors hi tenia a Jesucrist. Amb la cara d'incredulitat i sorpresa, li vaig explicar que em referia, a l'actor que havia interpretat a Crist a la pel·lícula de Pier Paolo Passolini. L'Almudena va signar el llibre "Para Enrique, el más divino de los lectores. Ojala este también te guste. Con un beso". L'endemà el vaig trucar per dir-li que tenia el llibre signat per l'Almudena, que el podia passar a recollir per la 22. Molt content, l'Enrique, m'ho va agrair i vam parlar una estona  de que feia temps que no ens veiem que com li anava per Llançà i a veure si venia algun dia o jo l'aniria a visitar. Li vaig enviar una foto de la signatura per wapsap. Aquesta va ser la darrera vegada que vaig parlar amb ell. El llibre no el va venir a buscar.
Gullem Terribas Roca 

Viure com a Crist de Pasolini
Article de l'Àngel Quintana en el Punt-Avui 21.09.2020
Deia que no li agradava gaire explicar-ho, però ho havia explicat més de deu mil vegades. Enrique Irazoqui tenia 19 anys, era fill de mare italiana i el Sindicat Universitari de Barcelona va enviar-lo a Itàlia. Havia de recaptar fons per a la lluita antifeixista. Allà, va entrar en contacte amb els escriptors Vasco Patrolini, Giorgio Bassani i Rafael Alberti. Un dia, li van dir que li presentarien un intel·lectual controvertit que, després d’haver escrit novel·la i poesia, havia començat a fer cinema. Va trobar-se a Roma amb Pier Paolo Pasolini. En veure’l, Pasolini va estar una bona estona mirant-lo fixament. Al final, li va proposar si volia ser el Jesucrist d’una adaptació que volia fer de l’... segueixEvangeli segons sant  



Deia que no li agradava gaire explicar-ho, però ho havia explicat més de deu mil vegades. Enrique Irazoqui tenia 19 anys, era fill de mare italiana i el Sindicat Universitari de Barcelona va enviar-lo a Itàlia. Havia de recaptar fons per a la lluita antifeixista. Allà, va entrar en contacte amb els escriptors Vasco Patrolini, Giorgio Bassani i Rafael Alberti. Un dia, li van dir que li presentarien un intel·lectual controvertit que, després d’haver escrit novel·la i poesia, havia començat a fer cinema. Va trobar-se a Roma amb Pier Paolo Pasolini. En veure’l, Pasolini va estar una bona estona mirant-lo fixament. Al final, li va proposar si volia ser el Jesucrist d’una adaptació que volia fer de l’Evangeli segons sant Mateu. Irazoqui va dubtar, però els seus companys el van convèncer, ja que el sou que guanyés podria ajudar la causa política. L’anècdota és l’inici d’una llarga història que va convertir Enrique Irazoqui en una de les més singulars icones i en el Jesucrist més evocat del cinema.