divendres, 4 d’abril de 2014

MODEST PRATS, un gran conversador.

Guillem, Fonalleras, Marquès, Modest, Domenech.
En Modest, per fi, s'ha pogut reunir amb els seus. En Modest, de fet, es va acomiadar de tots els amics i coneguts el dia 29 d'octubre del 2011, a la presentació que vam fer del seu llibre Les homilies de Medinyà,a la Residència Bisbe Sivilla, on ha estat, molt ben atès, fins al dia d'avui. Aquell dia, en Modest, que ja tenia la malaltia d'Alzheimer molt arrelada, encara va poder saludar, una per una, totes les persones que van assistir a la presentació. Després d'aquell dia, que era molt important i desitjat, és va deixar anar i va començar la llarga agonia.
En Modest serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també com un gran conversador, un culer fins a les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.
Mentre recordo el meu Modest, m'adono que la nostra relació ve de lluny, del carrer del Carme, a casa de la família Carbo. De quan va oficiar el nostre casament a Sant Martí de Llémena. De la Llibreria 22 i els anys que va estar de jurat en el Premi Just Casero. Però sobretot dels darrers anys, quan va deixar Medinyà, després de la mort de la seva mare, Enriqueta, i el van nomenar rector del Mercadal; la nostra relació, llavors va ser diària. El seu cafè, batejat per en Lluís del Bar Neptú com un modesto (amb referència al ristretto), i el meu tallat descafeïnat. I la gent que amb els anys hi va anar passant. Els viatges a Roma, a prendre cafè i descobrir-la, sobretot visitant esglésies. Viure la seva pèrdua incomprensible de memòria i el dia que finalment em va dir que tenia Alzheimer. Les darreres converses, encara lúcides, de com seria el seu comportament una vegada la seva malaltia el portés a la foscor total.
I ara en Modest ha arribat a la claror d'aquell paradís que hi ha després de la vida, que ell sempre hi
Guillem, Fonalleras, Modest.
ha cregut. Que vagi bé.

Mn. Modest Prats, gràcies
Modest Prats serà recordat com un bon capellà, un gran filòleg i estudiós de la nostra llengua. Un gran pedagog. Però també, com un gran conversador, un culé fins les darreres conseqüències i bon company de llargues sobretaules.
La nostra relació ve d'anys, de quan va ser rector a Vista Alegre. Ell va celebrar la cerimònia del nostre casament i amb ell he tingut molt bones històries i vivències relacionades amb la Llibreria 22, el Premi Just Casero.
En els darrers anys, quan el van nomenar rector del Mercadal, vivíem de costat, al carrer Cristòfol Grober i cada matí, després d'oficiar la missa de 9, em pesava a buscar per la Llibreria i anàvem a prendre un cafè ell, i un tallat descafeïnat jo. Amb els temps va ser un punt de trobada i de tertúlia amb una diversitat de gent tant de Girona com de fora.
En aquets anys he conegut un Modest molt humà, de vegades indefens; d'altres d'una seguretat admirable. També he viscut com s'ha anat apagant la seva veu, clara, forta i segura.
La seva mort, era en els darrers anys una mort anunciada i de vegades, fins hi tot desitjada, pel fet que ell se'n va anar fa temps, allà on viu el pare.
Descansa en pau Modest, t'ho mereixes. Nosaltres fa temps que et trobem a faltar.
Guillem Terribas, publicat en El Diari de Girona 31.04.14

L'adéu a un home savi

El món de la cultura, de l'Església i la societat civil acomiada avui Modest Prats capellà, filòleg i teòleg que deixa un llegat i un mestratge enormes


Modest Prats, durant l'entrevista que Salvador García-Arbós li va fer per Presència l'abril del 2009. Foto: JORDI SOLER.
1
Res no li era aliè, a aquest gran humanista de veu de tro, que embadalia els seus alumnes
“En el silenci, ell que havia estat el més xerraire del món, deia coses... ensenyava”
Modest Prats i Domingo (Castelló d'Empúries, 5-9-1936 – Girona, 29-3-2014) descansa finalment en pau. El qui va ser una de les ments més clares del país feia més de dos anys que estava prostrat al llit i sis anys afectat per la malaltia d'Alzheimer. Capellà i teòleg, filòleg i historiador de la llengua, gran lector i apassionat culer, entès en cuina i en la cultura italiana... res no li era aliè, a aquest gran humanista de veu de tro, que embadalia els alumnes, era un gran conversador i una de les persones més intel·ligents que ha parit mare.
De fet, la seva infància a Castelló d'Empúries li va marcar la vida. Tenia tres mesos quan el 1936 el seu pare va ser afusellat a Montcada, juntament amb un seu oncle. La seva mare, Enriqueta Domingo, originària d'Arànser, a la Cerdanya, el va encaminar cap al perdó. Amb deu anys acabats de fer va ingressar al seminari. Amb 23 anys va ser ordenat capellà. Va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i es va llicenciar en teologia a la Pontifícia Universitat Lateranense de Roma. Va ser rector de les parròquies de Vista Alegre de Girona, de Medinyà i Vilafreser, on va romandre uns 25 anys, i finalment de Santa Susanna del Mercadal de Girona on avui, dilluns, a les 11 del matí, es farà la missa exequial en memòria seva.
Guillem,Comadira,Modest,Folch,Quim Nadal,
Pep Nadal, Castellet.
Modest Prats no va deixar mai de banda la seva feina pastoral, però des de bon començament va impartir classes al Col·legi Universitari de Girona, i va continuar fins a la seva jubilació, el 2001. Entremig, havia estat primer delegat de Cultura de la Generalitat a Girona, en temps del conseller Max Cahner. El 2004 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i des del 2005, era membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i membre del Patronat Francesc Eiximenis. El 2009 l'Ajuntament de Girona li va atorgar el premi Athenea Persones.
Durant mig segle, Modest Prats va conciliar de manera exemplar les seves dues grans passions: la teologia i la filologia. Però sempre tenia temps per parlar de futbol i del Barça, o de participar en tertúlies radiofòniques de Catalunya Ràdio, on no li costava deixar petjada amb la seva capacitat d'explicar coses des d'un punt de vista molt diferent i singular.
Prats va assumir diverses responsabilitats en l'àmbit eclesiàstic, sense oblidar mai el seu compromís amb Catalunya i amb la llengua catalana, a través d'una intensa activitat intel·lectual. “Res no és innocent, en el món de les llengües. La paraula dominant és la paraula que imposa el poder dominant” va dir en la seva última lliçó a la UdG.
Només fent un breu repàs, des del 1960 fins al 1990 va ser professor de teologia del Seminari Diocesà. Del 1973 al 1976 va ser consiliari del servei universitari cristià del Col·legi Universitari de Girona. Del 1975 al 1981 va ser delegat del Secretariat Diocesà de Justícia i Pau. El 1995 va assistir al Concili Provincial Tarraconense per designació del bisbe de Girona.
Obra imprescindible
Era un gran conversador, però li costava posar-se a escriure. Si ho hagués fet, més probablement parlaríem d'un dels grans autors de la nostra llengua.
De la seva obra, en destaquen els dos volums imprescindibles de la Història de la llengua catalana (1982 (I) i 1996 (II)), que va escriure en col·laboració amb Josep Maria Nadal, amb qui va obtenir el Premi Lletra d'Or, el 1983. De fet, Nadal el tenia emplaçat a escriure el tercer volum però ja no s'hi van tornar a posar. Era una època en què ells dos i uns quants estudiosos més van convertir la Universitat de Girona en un centre de primer nivell dins l'àmbit de la filologia catalana.
El 1990 també va escriure, amb Albert Rossich i August Rafanell, El futur de la llengua catalana en què, com era habitual en ell, es va mostrar clar i implacable, sense cap por al a veritat. També Política lingüística de l'Església catalana. Segles XVI i XVII (1995). El que es pot considerar el seu últim treball són les Homilies de Medinyà, un recull d'homilies, pensaments, exercicis i sermons publicat l'any 2011, coordinat pel pedagog Salomó Marquès i que es va presentar a la residència Bisbe Sivilla, envoltat d'amics, quan la malaltia ja li començava a fer estralls.
Abans, el 2009, va publicar Engrunes i retalls, unes 700 pàgines de textos dispersos sobre la llengua i la cultura catalana escrits al llarg de 40 anys, i que va recopilar el filòleg Francesc Feliu. També havia fet estudis sobre Baldiri Reixach i Jacint Verdaguer i treballs sobre l'Església Catalana.
Modest, Comadira, Guillem, Sunyer.
Elogis unànimes
“És l'home més intel·ligent que he conegut –comenta l'editor Xavier Folch– un mestre i un punt de referència sobretot amb qüestions relacionades amb la llengua i el país.” Folch va conèixer Prats a principi dels anys vuitanta. “Era un orador com n'hi ha pocs i parlava amb precisió, riquesa i contundència.” Pel que fa al seu llegat, destaca que quedaran els seus escrits “alguns, excel·lents sobre la història de la llengua” però lamenta que l'altra llegat, el de la conversa, “s'anirà esvaint a mesura que desapareguem els que el vam conèixer”.
Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, és un dels bons amics gironins que l'anaven a veure sovint, com el pedagog Món Marquès, o el llibreter Guillem Terribas i tants d'altres. Sunyer afirma que és de les persones que ha ensenyat més coses i més diferents –i a més gent. “Sempre ha fet la sensació que no feia cap esforç. Des del món de la cultura a Girona, d'una manera o altra la majoria hem estat marcats per la influència d'en Modest, sense fer aparentment cap mena d'esforç.” D'aquests darrers anys d'un silenci absolut, diu que “fins i tot en aquest situació ensenyava. Somreia, en funció del que deies. En el silenci, ell que havia estat el més xerraire del món, deia coses...”
Per l'historiador i exalcalde de Girona, Joaquim Nadal, és l'hora de fer balanç de tota una vida dedicada, per vocació, a l'església i, per vocació, a Catalunya, a la llengua i a l'estudi. “Tenia una personalitat cultíssima. Capaç de seduir amb la paraula i la intel·ligència ha marcat la vida de Girona, amb l'època de la revista Presència, amb els sermons, amb la feina pastoral, amb la seva participació en els grups. ”
Per Nadal, la seva gran personalitat va fer que la seva figura es perllongués més enllà de Girona, amb les seves amistats amb gent com els editors Xavier Folch i Josep M. Castellet, la seva relació amb els premis Bertrana, amb l'Església, amb el Concili Tarraconense... “Tot plegat confirma una personalitat brutal, indispensable per entendre la Girona dels darrers 30 anys. ”
El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, recorda el compromís que Modest Prats va mantenir al llarg de la vida: “Des dels moments més complicats per la nostra cultura fins als darrers dies; va ser present en totes les batalles a favor de la nostra llengua. El seu rigor, la seva saviesa inabastable, la cerca constant que en l'excel·lència en totes les tasques va emprendre el van convertir en un dels intel·lectuals més destacats del país.”
(Informació elaboradora també per Xavier Castillón, Valèria Gaillard i Montse Frisach. El Punt-Avui 31.04.14)