diumenge, 30 de desembre de 2007

Retalls de Premsa * ABC 27/11/07


Memoria de un librero
ENTRE los libros más codiciados destacan los que describen la memoria de un oficio. Guillem Terribas, alma mater de la Llibreria 22 de Girona, acaba de publicar «Demà serà un altre dia», libro autobiográfico que subtitula «Aventures d´un llibreter». El cambio de la palabra que parecía lógica -«memorias»- por «aventuras» no es baladí. En estos momentos, el circuito del libro es una aventura repleta de desfiladeros de complicado tránsito. Terribas confesaba que cuando en Ara Llibres le propusieron escribir ese libro sobre sus experiencias vitales y profesionales, le entró desazón, al ver cada día en su establecimiento la caducidad de los títulos y sus tristes desenlaces mercantiles.

Terribas presentaba su libro la misma semana en que se celebraba el Saló del Llibre en Montjuïc, se fallaba el premio El Andén de novela, el escritor hindú Vikram Chandra comentaba en Casa Asia sobre su novelón «Juegos sagrados», Jordi Coca publicaba «La noia del ball» (Premio Carlomagno), Tzvetan Todorov hacía una visita relámpago al Círculo de Lectores para presentar dos ensayos y se fallaba el premio Llibreter... Y eso es sólo la porción más relevante entre los eventos de una semana de periodismo cultural.

Una librería como la 22, explica Terribas, congrega cada mes unos mil cien títulos de los más de setenta mil que las imprentas arrojan cada año sobre un país con bajos índices de lectura. Para situarlos en el escaparate, el librero debe sacarlos de las cajas, seleccionarlos, adjudicarles referencia y precio, situarlos y devolverlos. «Una librería aceptable acostumbra a tener entre cuarenta y cinco mil títulos en stock de su propiedad. Cada vez que entra un cliente existen trescientas cincuenta mil posibilidades de que no encuentre el libro que busca. Esto desmoraliza al más optimista.» Para cobrar, se factura a treinta, sesenta o noventa días y los pagos de los libros que el librero ha devuelto no se satisfacen dinerariamente, sino descontando la cantidad de la factura siguiente.

Terribas describe la rueda demoniaca que propulsa el desbocado mercado editorial y las limitaciones del criterio selectivo del librero: «Has de continuar comprando, si quieres que te acepten las devoluciones». Las editoriales siguen imparables con sus factorías de papel encuadernado y no se arredran ante las devoluciones: «Se va haciendo una pelota inmensa y entonces pasa lo que pasa: editoriales que cierran, distribuidoras que han de cesar y librerías que aguantamos la pelota... Siempre he pensado que si vamos tirando es porque no sabemos mucho de números», ironiza Terribas. Sabiduría de treinta años al frente de «la 22» de Girona donde uno se puede encontrar al poeta Juan Luis Panero repasando los títulos disponibles del gran Vinyoli. Los libros de la experiencia vienen a anudar, casi siempre, el desencanto del conocimiento.

Sergi Doria

SPECTATOR IN BARCINO

dimecres, 26 de desembre de 2007

Retalls de Premsa *El Periodico / 22.11.07




Y EL LIBRERO SE HIZO ESCRITOR.
DEBUT LITERARIO DEL RESPONSABLE DE UN ESTABLECIMIENTO CULTURAL EMBLEMÁTICO
Multitud Decenas de personas asisten al homenaje sorpresa a Guillem Terribas en la Llibreria 22, ayer.

Guillem Terribas, el omnipresente librero de Girona, el tipo capaz de dirigir la emblemática Llibreria 22 con una mano mientras con la otra asiste a tertulias literarias, colabora con diarios y acude a presentaciones culturales de todo tipo, también ha tenido tiempo para escribir un libro. Su libro: Demà serà un altre dia (Ara Llibres), en el que narra su vida a trozos y explica la creación de una de las librerías más activas de Catalunya. Dos presentaciones, una en Barcelona al mediodía y otra en Girona por la noche. No podía ser de otro modo en el caso de este hiperactivo que de jovencito pintaba, hacía teatro, estaba en el mundo del escultismo y en un asociación de vecinos.En Girona, en su casa, una cuarentena de amigos le dieron una sorpresa. Repartidos en 22 grupos que aparecen citados en la obra, salieron al escenario para dedicarle unas palabras. Ahí estaban el filólogo Modest Prats, el actor Sergi López, los editores Xavier y Ernest Folch, el poeta Narcís Comadira, el político Joaquim Nadal, la amiga y alcaldesa de la ciudad, Anna Pagans...Horas antes, Terribas habló de su autobiografía. "Es un libro de editor porque jamás se me ocurrió escribirlo. Pero la insistencia de Ernest Folch acabó de convencerme. Se editan tantos miles al cabo del año que no ya viene de uno más. Y ninguno explica la vida de un librero", se justificó. Lo que iba a ser una obra escrita por un periodista sobre el nacimiento y evolución de la 22 se convirtió finalmente en una autobiografía que tendrá segunda parte a finales del año que viene. "Quería un relato real, con toques fantasiosos incluso, que huyera de las batallitas. No es una biografía al uso".Tuvo una ventaja a su favor: no necesitó inventar los personajes ni los escenarios. "He descubierto un personaje que estaba en mí, y me ha gustado mucho, la verdad", confesó el librero, que se felicitó irónicamente por el hallazgo literario por una cuestión de salud: "Me ha ido muy bien como terapia, no he necesitado un psiquiatra".Carne de psiquiatra será su papel de librero y escritor a la hora de vender la obra. Pero Terribas lo tiene claro: "Es una más de las 50 que salen cada día, por eso luchará con el resto por un sitio en mi escaparate. Eso es algo que muchos escritores no entienden y sufren por ello. Pero yo lo tengo claro. Algo tengo ganado por ser librero".
Text Ferran Imedio. Foto: Joan Castro

Retalls de Premsa * Diari de Girona 23/11/07


joaquim Nadal i Farreras *
Guillem, Pere, Joan, Josep, Jordi


Dimecres passat vaig arribar a Girona amb l´esperança de menjar de pressa una verdura a l´Antiga, recordar vells temps i anar ràpidament a la Delegació del Govern per a una tarda llarga de visites. Però a l´Antiga ja no fan dinars. I ens en vam anar a dinar a un nou restaurant del carrer Mercaders, l´Anna Pagans, en Pere Solà i jo. Teníem poc temps i vam fer un dinar ràpid. Tota la tarda, a la Delegació, amb en Ramon Ceide vam anar rebent alcaldes i alcaldessses, empresaris, associacions de veïns, advocats... fins a gairebé dos quarts de vuit.
Davant del König, a la Gran-Via, vaig trobar en Francesc Francisco i la Mita (la Margarida Riuró) que anaven, com jo, a la Planeta a l´acte de presentació del llibre d´en Guillem Terribas, Demà serà un altre dia. Aventures d´un llibreter. Sota l´atenta mirada eternament juvenil, riallera i ingènua de l´editor, l´Ernest Folch, en Josep M. Fonalleras conduïa un acte ple de gent, amb una sala atapeïda, cridant un rere l´altre amics, coneguts i saludats d´en Guillem fins a vint-i-dos, per quadrar amb el nom de la llibreria. En Guillem estava emocionat de veure la quantitat de gent que reconeixia la seva simpatia, la seva dedicació, el seu caràcter obert i polifacètic, la seva vocació de llibreter multidisciplinari, la condició, anava a dir, d´agitador cultural, però potser seria més exacte dir-ne alcavot de relacions culturals. Un intermediari imparable, a qui mai no li caurà la casa al damunt, per dir-ho amb paraules planeres del seu germà Charlie. El conglomerat d´amics, socis i col·laboradors de la 22, el conjunt de complicitats generades per la presència constant d´en Guillem a peu de carrer i darrere el mostrador era molt espectacular. La Consol Ribugent va fer una sòlida intervenció de connotacions maternals i sàvies manifestacions sobre la trajectòria i la capacitat de sobreposar-se d´en Guillem. Vam intervenir-hi fins a 22. Des de l´Anna Pagans a en Modest Prats, d´en Francesc Francisco a la presència epistolar d´en Miquel Berga, de l´Imma Merino i l´Àngel Quintana a en Joan Miró i en Roger Casero, d´en Narcís Comadira a en Sergi López, d´en Carles Monguilod a en Joan Carbó. Me´n deixo molts, i ens en vam deixar. En Guillem va fer esment d´en Narcís-Jordi Aragó i el seu mestratge des de Presència, i a la sala planejava tota l´estona l´ànima de la Planeta, en Joan Ribas, assessor i soci de l´aventura «vintidosenca». Amb el rerefons de «la tribu» van desfilar èpoques i personatges, presents i absents. Fent memòria d´una nòmina llarga de persones vinculadíssimes al projecte i irremeiablement absents, com en el cas d´en Quim Masó o en Jaume Faixó, amics de sempre i actors principals del món del teatre i l´art. Un dia haurem de fer un repàs del paper dels socis de la 22 en l´activitat cultural gironina i una certa clau de relleu generacional respecte als 200 notables que uns dies abans havíem homenatjat com a impulsors privats i individuals del premi Prudenci Bertrana. Pura sociologia urbana que no hem fet i hauríem de fer per entendre´ns millor.
Vaig sortir d´estampida perquè havíem quedat amb la Calaia per anar a sopar al Celler de Can Roca, el nou Celler. Només d´arribar, en Josep Roca ens diu que estaria bé una trucada a en Pere Massana, a qui acaben de donar una estrella Michelín pel Restaurant Massana del carrer Bonastruc de Porta. La professionalitat, la qualitat, el servei, la millora constant li han valgut un reconeixement no buscat, però trobat amb ple mereixement. Des de la seva terra originària de Sant Pau d´Ordal, en Pere Massana i la seva dona han anat forjant un establiment còmode i eficaç, al centre de la ciutat, amb una carta amb productes de primera qualitat i una cuina de tradició pròpia i de casa, però portada a un punt d´elaboració que s´explica bé per ell mateix. Vam parlar i estava feliç, amb una felicitat que vam compartir amb els amics del Celler.
Glossàvem plegats amb en Joan, en Josep i en Jordi la importància de la nova estrella d´en Pere i el paper de la gastronomia gironina, ara ja tan diversificada i fa més de vint anys tan desoladora i desèrtica. Els germans Roca, seguint les petjades i l´empremta dels pares, Josep Roca i Montserrat Fontané, han acabat de fer el salt i han obert el nou Celler a l´antiga Torre. Els pares veuen feliços que els fills ja volen sols, i molt, però que cada dia tornen a casa, al niu, a esmorzar, dinar o sopar. Els pares a vegades no se´n deuen ni saber avenir que al costat de can Roca de la carretera de Taialà ja no hi tenen el restaurant dels fills, i que ja no hi ha un tràfic imparable de cuiners d´una cuina a l´altra. Els fills, feliços del nou local, lluminosíssim de dia i de nit, obert, transparent, vegetal, d´espais confortables i d´un pati arbrat, treballen, ara, sense la pressió de sentir-se comprimits per l´espai i ofereixen espais al celler per a les demostracions d´en Josep i la conservació d´un excel·lent celler, el racó d´en Jordi per a l´elaboració de les postres i la cuina ordenada i eficient, a disposició de l´enginy creatiu d´en Joan. La discreció i professionalitat de l´Encarna a la recepció i uns excel·lents equips de sala i de cuina completen un panorama nou i engrescador.
En poques hores he fet un intensiu d´emocions gironines, un concentrat de felicitat de veure la prosperitat de l´oferta de la ciutat i la seva internacionalització.
L´emoció d´en Guillem, la íntima satisfacció d´en Pere Massana i la felicitat i engrescament d´en Joan, en Josep i en Jordi han sigut per a mi també un concentrat de felicitat. He comprovat, feliç, un cop més, que hi ha un canvi d´escala i que per la 22 desfilen els personatges de la cultura i que a la nostra ciutat ja hi viatja gent de tot el món, gràcies a l´impuls de l´aeroport, i ens han posat en el mapa de les rutes gastronòmiques de llarg recorregut. Certifico amb entusiasme que hem viscut i consolidat un camí molt positiu fet i treballat amb vocació de qualitat i excel·lència.

dimarts, 25 de desembre de 2007

Retalls de Premsa * Diari Avui 26/11/07


Guillem Terribas, fundador de la 22 de Girona, recrea tres dècades de vida cultural en un volum autobiogràfic
Llibreter fet llibre
Eva Piquer

"Sóc un pel·liculero", admet el llibreter Guillem Terribas. En dóna fe en un volum de memòries farcit de referències cinematogràfiques, començant pel títol. Demà serà un altre dia (Ara Llibres) recrea la història del fundador de la Llibreria 22 de Girona, des que va néixer a Salt el 1951 fins poc després del naixement de la llibreria, que va obrir les portes al número 22 del carrer Hortes l'octubre del 1978. Per la idiosincràsia del narrador, aquest aplec de records personals és també la crònica de tres dècades mogudetes de la vida cultural gironina.

El llibre va sortir a la venda el 22 de novembre passat. "El 22 apareix moltes vegades a l'entorn de la 22", constata l'autor. Ell és més conscient que ningú que es publiquen massa títols, però ara que ha fet el salt a l'altra banda (esperonat per l'editor Ernest Folch) pensa que, ben mirat, ja no ve d'un més. "Tinc molt clar que el meu llibre haurà de lluitar amb els 150 que surten cada setmana, i que alguns llibreters el rebran i el retornaran directament". A la 22 serà un bestseller, això segur.

Enmig d'aventures íntimes i col·lectives, el llibreter s'ho fa venir bé per defensar el preu fix del llibre ("el preu fix és solidari") i per lamentar la incomunicació actual entre editors i llibreters: "Poques vegades els editors ens consulten quines preferències tenim o té el client. Tampoc no ens acostumen a informar, tret d'excepcions, dels llançaments previstos de col·leccions o títols".

Terribas, que ja prepara una segona part de les memòries, emet un diagnòstic sobre els mals del món editorial: "S'ha tirat per la cosa fàcil, per allò que es ven sense problemes. Si ara es ven la novel·la històrica, tots els editors busquen escriptors d'aquest gènere. El mateix fan molts autors, que van per allà on bufa el vent. Ha baixat molt la qualitat de l'edició. Pocs editors editen el que els agrada i molts ni llegeixen el que publiquen".

A la llibreria Laie de Barcelona, Guillem Terribas va fer una crida a recuperar la qualitat perduda: "Els editors no arrisquen, els llibreters posem a primera línia el que es ven, i el lector només vol lletra grossa. O recuperem l'exigència literària o això se'n va a can Pistraus".

dijous, 13 de desembre de 2007



Presentació del llibre
"DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA"
a la Biblioteca Pública de Salt
Dissabte dia 15 de desembre 2007 a 2/4 d'una del migdia
INTERVINDRAN
Lluís Mateu / Xavier Corominas / Xevi Planas /
Guillem Terribas

diumenge, 25 de novembre de 2007

Fragments del llibre (I)


"...El que ja en aquell moment donava sentit a la meva vida és el cinema. El meu cinema paradís era el cinema Núria de Salt, on m’empassava els famosos programes dobles del diumenge a la tarda, amb el No-Do al mig. Un diumenge sense anar a missa al matí i al cinema a la tarda no tenia cap sentit per a mi. Es curiós: això d’anar a missa era voluntari, ja que no hi anaven ni la meva mare ni el meu pare. "

Fragments del llibre (II)


"...També vaig fer vida familiar. El meu germà Xarli s’havia fet gran, però encara estava molt emmarat. Sortia poc. A diferència de mi, li agradava l’esport. Jugava molt bé a futbol. Era, és i serà sempre un gran seguidor del Barça. La seva manera de jugar era molt semblant a la d’en Carles Rexach, en Xarli. La tocava bé, però a l’hora de córrer s’ho pensava dues vegades. D’aquí li ve el nom de Xarli. Un dia el vaig agafar i me’l vaig endur a Barcelona al Palau de la Música Catalana, al primer recital d’en Leonard Cohen a l’Estat espanyol. Hi vam anar amb en Joan Carbó. Era la primera vegada que entràvem al Palau de la Música i que vèiem un concert d’aquella magnitud. Si jo vaig al·lucinar llavors, el meu germà encara al·lucina a hores d’ara. Va ser una vetllada fantàstica. En Cohen va cantar més de dues hores sense parar, sense fer comentaris. Va anar desgranant les seves cançons intimistes, que m’havien acompanyat durant molts anys. «Estic molt content d’actuar a Barcelona. Dedico aquest recital a en Federico García Lorca», va dir en acabar. I se’n va anar. El que més va fascinar el meu germà va ser l’ambient que hi havia aquella nit a les Rambles. Eren les dues de la matinada i semblava que fossin les dotze del migdia. Gent amb cabells llargs i vestimenta estrafolària cantant amunt i avall. Una moguda increïble de llibertat en ple franquisme. En Xarli no havia vist mai un espectacle com aquell i jo tampoc."

dissabte, 24 de novembre de 2007

Fragments del llibre (III)


"...Em sento molt afortunat pel que m’ha donat la gent que he conegut en aquest món del llibre. Quan començava, aprenia dels que m’envoltaven i anava darrere d’ells. Sempre havia estat un més d’aquella aventura. Ara, a la 22, he de capitanejar l’aventura i hi ha molta gent pendent del que diré o faré. De vegades això comporta moments de tensa solitud, perquè no saps mai si vas per bon camí. Però tothom, a la vida, ha d’anar assumint responsabilitats. De fa temps que em toca fer-ho. Sortosament, la gent del meu entorn m’ajuda molt a no espifiar-la. Durant tots aquests anys he après que no t’has de desviar mai del teu projecte ni de la teva manera de portar-lo. No es pot dubtar, ni anar canviant segons què fan els altres o si hi ha noves obertures de llibreries. Si la gent veu que ho tens clar, se sentirà més segura. Una de les coses que també he après és que mai no arribes al lloc on volies arribar. No pots aturar-te pensant que ja has aconseguit el que volies i que ara ja no et cal fer tantes coses. Costa molt més mantenir la credibilitat que no pas pujar i fer-te un lloc. A la que et despistes, ja no ets ningú. Penso que aquest ha estat un dels mals del món editorial: s’ha tirat per la cosa fàcil, per allò que es ven sense problemes. Per exemple, si ara es ven la novel·la històrica, tots els editors busquen escriptors d’aquest gènere. El mateix fan molts autors, que van per allà on bufa el vent. Per aquesta raó ha baixat molt la qualitat de l’edició. Pocs editors editen allò que els agrada i molts ni llegeixen el que publiquen. Moltes editorials firmen contractes fabulosos amb autors que han triomfat amb un llibre, per tal que en publiquin un altre, sense assegurar-se si serà bo o necessari. També ha baixat molt, en concret, el nivell de l’edició del llibre d’assaig, el de pensament i ja no parlem del d’investigació. S’han perdut moltes col·leccions interessants que encara no fa deus anys tenien el seu lloc a les llibreries, sobretot en les de fons. Crec que això s’hauria de redreçar. Si no, es perdrà la qualitat i, de retruc, l’interès pel món del llibre. Tots plegats hem de ser més exigents amb el que s’edita, amb el que venem i amb el que llegim.

dijous, 22 de novembre de 2007

Terribas reconeix a les seves memòries que és «un home afortunat»



El llibreter Guillem Terribas, al capdavant des del 1978 de l'emblemàtica Llibreria 22 de Girona, es considera al seu llibre de memòries Demà serà un altre dia, que va presentar ahir, «un dels homes més afortunats del món» per haver pogut viure el que ha viscut.
Terribas va explicar que va començar a bussejar en la seva vida i a descobrir el personatge «Guillem Terribas», «que m'agrada molt i trobo molt interessant, després d'adonar-me que ha estat al lloc precís i en el moment precís, tant com a espectador com a col·laborador, de diferents fets».
Més d´un centenar de persones omplia ahir el Cafè-Teatre de La Planeta. Personalitats del món polític, social i cultural gironins i catalans com Anna Pagans, Joaquim Nadal, Francesc Francisco-Busquets, Joan Mateu, Sergi López, Narcís Comadira, Carles Monguilod, Pep Admetlla, Joan Ribas, Salvador Sunyer, Narcís-Jordi Aragó o Maria Mercè Roca eren presents en aquesta presentació «molt estranya i col·lectiva», tal com la va descriure l´escriptor Joasep M. Fonalleras, que era qui presentava l´acte.
Ana Rodriguez, publicat en El Diari de Girona, 22.11.07

dimecres, 21 de novembre de 2007

Retall de premsa


Guillem Terribas retrata en un llibre l'ambient en què va fundar la Llibreria 22 de Girona

BARCELONA, 21 de novembre (EUROPA PRESS) Foto: Neus Chordà

El llibreter gironí Guillem Terribas ha presentat avui el llibre 'Demà serà un altre dia' (Ara Llibres), en què relata l'època que li va permetre fundar la Llibreria 22 de Girona el 1978, que, segons Terribas, "és una trajectòria des del moment final del franquisme al començament de la democràcia".

En declaracions a Europa Press, ha explicat que el llibre està ambientat a Girona però que no l'ha escrit "amb molts detalls" perquè els lectors recorrin a la imaginació, ja que tracta d'un període històric "que ha viscut molta gent", ha assenyalat.

Terribas ha reconegut que va escriure l'obra davant de la insistència de l'editor Ernest Folch. Ha subratllat que no va fer públic que l'estava preparant "per no tenir pressions" i, ha afegit, que si no sortia perquè no havia trobat el registre del llibre, "ningú se n'assabentava".

Tot i això, ha admès que escrivint 'Demà serà un altre dia' s'ha conegut a ell mateix, un home que "ha tingut molta sort, ha estat en llocs històrics i ho ha pogut veure tot des de segona fila", ha precisat. "He fet una teràpia molt bona", ha sostingut.

POSSIBLE SEGONA PART.

La majoria de relats que inclou l'obra arriben fins al 1980, i l'autor tan sols fa algunes incursions a les seves experiències d'anys posteriors, "per no caure en l'avorriment". Tot i això, en el cas que el llibre tingui èxit entre els lectors, no descarta escriure una segona part, que tractaria "del dia a dia de la llibreria".

Per confeccionar el nou llibre, ha indicat que hauria "d'agafar un altre registre" per evitar fer-se "repetitiu" i ha avançat que la segona part "podria ser en forma de dietari d'un llibreter".

dimarts, 13 de novembre de 2007

Presentació





Dimecres dia 21 de novembre de 2007
PRESENTACIÓ del llibre editat per Ara Llibres


DEMÀ SERÀ UN ALTRE DIA
(Aventures d'un llibreter)
de Guillem Terribas
La presentació anirà a càrrec d'amics, coneguts i saludats de Guillem Terribas.

*L'acte es farà a la Sala La Planeta, Passeig Canalejas,3 de Girona

dilluns, 5 de novembre de 2007

Guillem Terribas * per Xevi Planas, publicat a Presència el 04/11/07





Hortes 22 és un bloc de pisos familiar pels escriptors i editors catalans. Als baixos d'aquest edifici de Girona hi va obrir les portes la Lliibreria 22 el 1978. Segurament no hi ha al món cap llibreria on s'hagin presentat tants llibres en els últims vint-i-nou anys com a la 22. Guillem Terribas (Salt,1951), tot un personatge, és l'ànima d'aquesta Meca cultural cap on tot lletraferit peregrina almenys un cop a la vida. Empès per la insistència d'alguns amics, Terribas s'ha decidit a explicar algunes aventures (li han quedat moltes a les butxaques) de la seva vida de pel·lícula a Demà serà un altre dia, el llibre que aquest mes li publica Ara Llibres.

Ara Terribas és un llibreter de referència, el pare del col·lectiu de crítics de cinema més dinàmic d'aquest racó d'Europa i el presentador del presentadors més conegut de l'activisme cultural del país. Abans de ser tot això, però, va ser especialista a pasturar vaques occitanes i acompanyar turistes borratxos a les habitacions dels hotels, fundador de comunitats de base de joves catòlics (algun dia s'haurà d'escriure la història de Muntanya 27, la casa de Girona on van despertar al món a còpia de misses progressistes des de ministres a alcaldes, passant per escriptors i directors de diaris), taxista ocasional de bisbes en 2CV, redactor d'informes militars de mala conducta de qui firma l'informe i actor aficionat. Fumant des dels set anys, aprenent a ratllar fulls blancs amb els dibuixos de Boixcar, descobrint el país a través de l'escoltisme, fabricant de pel·lícules amb paper de seda de les rajoles de la xocolata Torras i caminant a la John Wayne, Terribas s'ha forjat una seductora personalitat de romàntic educat a l'escola del cinema paradís. Com tots els grans personatges, aprofita les oportunitats, com quan va veure la dona de la seva vida en un cotxe davant un semàfor i aprofitant que era vermell va pujar al vehicle, d'on no n'ha baixat mai més. Si algun estrany cop no tiomfa, com un personatge d'Allò que el vent s'endugué, conclou: "Demà serà un altre dia".



divendres, 26 d’octubre de 2007



Entrevista de Xavier Cortadelles, publicada al suplement "Presència" de el diari "El Punt". Edició 21 d'octubre de 2007
Fill de Salt, llibreter de la Llibreria 22 de Girona i home de moltes passions i de molts oficis, està a punt de publicar «Demà serà un altre dia», unes memòries que ell veu més com una novel·la i que ha escrit amb l’ajuda del periodista Xevi PlanasNo és gens estrany que a la primera frase del primer llibre que ha publicat, Guillem Terribas hagi volgut parlar-nos de la primera imatge de la seva vida. Llibreter, agitador cultural, pa, sal i ànima de la Llibreria 22, aquell vailet de can Nic que era Guillem Terribas en els anys seixanta va començar a ser conegut a la Girona de l’última etapa del franquisme gràcies, primer, a les seves activitats teatrals i, poc després, gràcies als seus quadres i al seu compromís amb l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona. Han passat més de trenta anys. Avui, deu haver-hi poca gent interessada en la cultura a les comarques de Girona que no hagi vist Guillem Terribas entre llibres, que no hi hagi parlat algun cop, que no hagi anat a alguna de les moltes presentacions que ha organitzat, que no l’hagi sentit mai a la ràdio opinant, explicant anècdotes i parlant de cine o de llibres, que no sàpiga que aquest ciutadà de la lletra escrita que és en Guillem té una bona part del seu cap i del seu cor posats en el món del cine. ‘Tot el que es mou m’agrada’, em diu, mentre s’està quiet i em descabdella, desordenadament, generosament, anècdotes i anècdotes de la seva vida. La primera, és clar, la primera imatge: vomitant sang, a causa d’una operació dels carnots. La imatge amb què comença Demà serà un altre dia, el seu primer llibre.De fet, si jo dic que he escrit una novel·la és perquè dir-ne memòries em sembla excessiu. I, encara, el que he escrit és la primera part, d’abans de la Llibreria 22, per entendre’ns.
-De quan a en Guillem li deien Guillermo?
És que abans tots els guillems es deien així. A més, el meu pare era de Granada, encara que Terribas és un cognom català. Això, qui ho sap bé és la Mònica Terribas. Bé, el seu pare, que ha fet l’arbre genealògic de la família i que ha descobert que som cosins de molt lluny, si bé la Mònica i jo hem pactat que en som de més a la vora. La meva mare és de Sant Climent d’Amer, però jo ja vaig néixer a Salt, a can Nic, un nom premonitori.
-Pel cine Nic?
Sí, jo a vegades filmo pel·lícules. He muntat una productora i en dic Produccions Can Nic. La meva mare era la Nica, la filla d’en Nic. Es diu Estrella; durant anys, li deien també l’Estrella de can Nic. Va marxar d’Amer, va anar a viure a Montfullà i, després a Salt, a la part vella, al carrer Hernán Cortés, que ara en diuen carrer Llarg. De fet, la meva mare ja no va fer de pagesa, va treballar a la Coma Cros de Salt i, després, a la fàbrica Gasol, també a Salt.
-Vostè encara hi viu?
Avui, ja no. Hi he viscut durant molts anys i és on em vaig criar i em vaig formar. Tinc un parell de germanes més grans i un germà més petit. La gran es diu Maria Àngels i viu a França. La segona, Virgínia i li diem Gina...Un nom molt cinematogràfic.Però no és per la Gina Lollobrigida, sinó per la Virginia Mayo, una actriu guapíssima. Després, tinc encara un germà, en Carlus, més petit que jo i que fa de guàrdia municipal, la mateixa feina que feia el meu pare. Avui, ja fa temps que m’és igual, però vaig estar més de vint anys amagant-ho perquè em feia vergonya. El meu pare era municipal a Girona i tenia una mala fama impressionant, encara que, amb els anys, he anat descobrint que no era tan diferent de la dels altres municipals d’aquella època. Quan em preguntaven de què treballava, deia que era funcionari.
-Res d’això no explica, però, per què ha fet de llibreter i per què és un llibreter tan conegut.
Dec caure en gràcia. Sóc l’únic llibreter que ha anat al Parlament de Catalunya a defensar el preu fix del llibre. Vaig anar-hi amb Gonzalo Pontón, que era el president de la Cambra del Llibre. Jo hi anava en representació dels llibreters. Em sap greu dirho,però també dec ser el primer llibreter que surt a la faixa d’un llibre donant la seva opinió.
-Era una novel·la?
Els ponts de Madison Country. També dec ser l’únic llibreter que ha sortit anunciant llibres. Abans, per estalviar-se diners en els anuncis de la tele, l’Alzueta hi posava la seva veu. Una nit en què es donava el premi Prudenci Bertrana li vaig preguntar si pensava continuar posant la veu en els anuncis que feia. ‘Escolta, que hi vols sortir tu?’, em va dir. Vaig contestar-li que sí. ‘Em telefones el dia que vinguis a Barcelona.’ Ho vaig fer, em va enviar a una nau industrial i em va dir que els digués que hi anava de part seva. Vaig anar-hi, vaig presentarme, em van fer seure davant d’una càmera i em van dir: ‘Tu mateix.’ ‘Jo mateix què?’, vaig preguntar ‘Digues el que has de dir.’ Em vaig acabar inventant una frase i, durant aquell Nadal, potser va sortir quaranta vegades la meva cara amb aquella frase.
-I la Llibreria 22?
Hi ha altres llibreries com nosaltres, és clar: no em facis dir noms. Però hi ha una cosa que potser ajuda a entendre l’èxit de la 22. Sempre que fem una presentació, anem a sopar. És quan hi ha la relació, la intimitat, quan coneixes de debò les persones i quan es crea el bon rotllo. Fa uns anys, el govern espanyol ens va donar el premi a la millor llibreria. Ens van fer una pintada: ‘Venuts a l’or de Madrid’. Mesos després, Joaquim Ferrer va venir a la llibreria quan encara era conseller. Li va agradar. ‘Això sí que és una llillibreria’, em va dir. ‘Sí, però a Madrid ens donen premis i vosaltres no ens heu donat mai res’, vaig contestar-li. Al cap de poc, la Generalitat ens concedia el premi a la millor llibreria. Era el segon cop que es donava, el primer any va rebre aquest premi la llibreria Ona de Barcelona. I, encara, van tornar-nos a donar aquest premi quatre anys més tard.
-Poques llibreries deuen haver fet tantes presentacions com vostès.
Sí, és clar. Ho vaig aprendre de la llibreria Les Voltes, que és un dels llocs que em van permetre passar de Salt a Girona. Això era en els anys seixanta. Hi havia la Mercè Mas, que acabava de substituir en Jaume Lorés com a responsable de la llibreria. Va veure que jo pintava i em va demanar que els fes un aparador. Des d’aquell dia vaig tenir molta relació amb Les Voltes: els ajudava, feia els cartells de la fira del dibuix, hi feia exposicions. Naturalment, sempre de franc. Però jo no sóc res, jo no pensava muntar una llibreria.
-Suposo que no devia comptar poder viure de la pintura.
Vaig treballar a molts de llocs, sempre per sobreviure. Als tretze anys, pencava en una distribuïdora i vaig repartir el primer número de la revista Presència a tot Girona. Després, vaig acabar el batxillerat, però jo sempre he estat un mal estudiant. També en literatura, que no ha estat mai el meu fort. L’única possibilitat de matrícula d’honor que he arribat a tenir en tota la meva vida va ser en dibuix. Als catorze anys, vaig començar a treballar a l’hotel Peninsular amb el senyor Juli Lara. Més tard, a la costa, tot un estiu, i, quan vaig tornar, vaig vendre llums fins que un dia em van dir: ‘I si pleguessis?’ Fantàstic. Vaig plegar. Després, feia de viatjant de panots i de llambordes, jo en deia bordillos, però ara se’n diuen llambordes, vaig conèixer tots els paletes de les comarques de Girona, més tard encara venia aïllants... En fi, tot eren feines per subsistir, perquè, a les set, quan plegava, me n’anava a fer teatre, me n’anava al cine, participava a l’Assemblea Democràtica d’Artistes...
-Que molta gent no sabrà que és...
Una manifestació més de l’Assemblea de Catalunya. Va ser en Jaumó Fàbrega qui va coordinar tot allò de l’Assemblea Democràtica d’Artistes, encara que nosaltres, l’Ansesa Gironella, en Faixó, en Coromines, en Torres Monsó i alguns altres més, ja ens trobàvem al Bellmirall, a casa de l’Isidre Vicens, o a l’hotel Peninsular a fer tertúlies. A vegades, també venia l’Emília Xargay. Llavors en Joan Miró, que venia de fora, va portar l’Assemblea de Catalunya a Girona. Hi havia també en Damià Escuder, que anava i venia. I en Jaumó Fàbrega, que va ser qui ens va proposar integrar-nos com a artistes a l’Assemblea Democràtica de Catalunya. Hi vam entrar. Devíem ser uns quinze.
-Parlàvem del que feia quan plegava de la feina.
«Sortia cada nit. Anava al cine o en una reunió o a assajarteatre. Havia començat a Salt, amb La Pastera, una alternativa al Patronat. Als setze anys, vaig descobrir Salvador Espriu perquè vam fer La pell de brau. La trobàvem molt difícil, perquè l’entenguéssim va venir Salvador Sunyer a explicar-nos-la, vam anar al teatre Romea a veure Ronda de mort a Sinera, dirigida per Ricard Salvat. També vam representar Homes i no de Manuel de Pedrolo. I jo encara feia els decorats, de manera que, mentre feia teatre, també dibuixava i pintava. Però tot això surt al llibre.
-Ja hi comptava. És per això que ara en parlem!
També vam fer Becket o l’honor de Déu de Jean Anouilh. Al final, vam acabar entrant a Proscènium, un dels grups de teatre de Girona. Hi ha hagut tres o quatre obres que m’han impactat molt: Morts sense sepultura de Sartre, el Marat-Sade que va fer Adolfo Marsillach... També Hair, que vaig anar a veure a París fent autoestop en companyia de Vicenç Casas, un amic meu.
-Encara no hem parlat de cine.
Anava pertot, a tots els cines de Girona, als de Perpinyà. També, al cineclub. El cine ha estat la meva base cultural més important. Va ser gràcies a Romeo y Julieta de Franco Zeffirelli que vaig llegir tot Shakespeare. L’he vista divuit vegades, l’anava a veure pertot on sabia que la feien. També ha estat gràcies al cine que vaig descobrir Mozart. Al meu pare també li agradava molt el cine; de petit, hi anava amb ell; entràvem sense pagar perquè en aquell temps ser municipal tenia molts avantatges. En el llibre, vaig dient que he tingut molta sort. Hauria pogut ser moltes coses abans que llibreter. Va haver-hi un moment, per exemple, que hauria pogut entrar a l’OJE o a l’escoltisme. Però per entrar a l’OJE havies de pagar un vestit. Va ser gràcies a això que vaig poder convèncer els de casa perquè em deixessin ser escolta. El mateix va passar amb els estudis. Estudiar no m’ha agradat mai, però tenia clar que havia de fer-ho, vaig tenir treballs a convèncer els meus pares perquè em deixessin fer el batxillerat. Els estudis i, sobretot, els escoltes em van ajudar a entendre que el català era també una llengua de cultura i que tenia una cultura al darrere.Perquè amb el seu pare...«Jo li parlava en català; ell, en castellà. Però a l’última època, quan ja havia perdut l’oremus, ho fèiem al revés: ell em parlava en català i jo, en castellà, semblava que anàvem endavant i endarrere...També ho fem en aquesta entrevista!«I en el llibre. En el llibre també faig això. És com una novel·la, és per això que no he volgut que hi hagués fotografies. Fa molts d’anys que em demanaven que fes un llibre, però ha estat l’Ernest Folch qui m’ha convençut. Al començament, li vaig dir que no. ‘No tinc temps’, vaig comentar-li. ‘Et posaré un periodista’, em va contestar. L’he triat jo, ha estat en Xevi Planas. Fa temps, m’havia fet una entrevista per a la Revista de Girona. Sabia que podria fer-ho. Ens hem trobat molt, ho hem discutit molt tot, hem canviat moltes coses. Volia ser jo qui parlés. De manera que jo començava escrivint, a raig, moltes nits, i ell m’anava corregint, m’anava polint. Ha estat com un lector privilegiat, jo dic que ha estat la meva consciència. En total, hi devem haver estat quatre o cinc mesos, des del maig fins a l’agost. Enviava el que havia escrit a en Xevi i ell venia a la llibreria al migdia, un cop a la setmana, a l’hora de dinar. En Xevi Planas ha fet també com d’editor, perquè, al final, jo ja sabia què era el que ell em deixaria passar i què era el que em discutiria. L’avantatge que hem tingut és que el personatge Guillem s’ha anat allargant, ens ha donat tant de joc que va arribar un moment que fins i tot ens vam arribar a plantejar deixar de banda tot el que feia referència a la Llibreria 22. Shakespeare va haver de matar Mercuccio a Romeu i Julieta perquè robava protagonisme als altres personatges, nosaltres no hem hagut de matar el personatge Guillem, però sí que l’hem hagut de retallar, sobretot en tot el que fa referència a la Llibreria 22. No hi ha prou distància, potser no hi sabria posar la ironia que hi ha en el personatge Guillem. És veritat que la idea que teníem quan em vaig posar a escriure Demà serà un altre dia era fer un sol llibre, un llibre en què parléssim de tot, però ara, tal com ha anat tot plegat, en podríem fer un o dos més perquè tot just hem arribat fins al començament de la 22. Però jo no ho he deixat pensant que un dia altre ho continuaria. No dic que no, però ara no és el moment de parlar-ne.
-Perquè vendre llibres és un negoci?
És clar. El problema que hi ha és que has dedicar-hi moltes hores, pensa que ens arriben uns 1.200 llibres nous cada mes. Has de tenir molt d’espai, avançar molts diners. En aquests moments, devem tenir 40.000 títols. Hi ha de tot: teatre, poesia.
-I es ven?
Es ven tot. Proporcionalment, la poesia es ven tant com la novel·la. El que passa és que de poesia es publiquen, posem-hi, 25 títols i se’n venen 3; de novel·la, 500 i se’n venen 25. És com allò del català i del castellà. A Girona, es venen més llibres en català. A Catalunya, no, però, si mirem la proporció, es venen més llibres en català. Dels 1.200 títols nous que ens arriben cada mes, posem-hi que mil són en castellà. Doncs, bé, d’aquests mil en venc un 20 %, i dels 200 en català, un 50 %.
-Què venc més?
En xifres relatives en català. Però a Barcelona...Són opcions. Jo sempre poso la versió catalana a l’aparador. A Barcelona què fan? Si fos a França, posaria els llibres en francès a l’aparador. És una opció, però no una opció independentista, sinó cultural perquè, a vegades, també tinc present la llengua amb què s’ha escrit un llibre; també, la qualitat de la traducció. Però, si diem que volem la normalitat del país, què hem de fer?»

Entrevista públicada a "El Punt" 06/09/07


Guillem Terribas escriu la crònica íntima dels últims trenta anys de cultura a Girona. Ara Llibres editarà al novembre «Demà serà un altre dia», el relat de l'aventura personal i cívica del llibreter de La 22 de Girona. No tindrà la repercussió de Tot pelant la ceba, les polèmiques memòries de Günter Grass, però la crònica de l'aventura personal i cívica del llibreter Guillem Terribas, una presència recurrent en tota mena de saraus i iniciatives culturals dels darrers trenta anys a Girona, seran sense cap dubte el fenomen editorial de la temporada. I una sorpresa, també, perquè en aquesta recopilació de records tan cinematogràfica com anuncia el mateix títol, Demà serà un altre dia, Terribas es revela com un narrador astut, amè i, a voltes, emotiu que sap remuntar amb perícia el perill de la batalleta privada per relatar una aventura col·lectiva de deliciós sabor. Sol no s'hi hauria atrevit: ha calgut que els amics li hagin demanat amb insistència les memòries, que editarà Ara Llibres.
Guillem Terribas presentarà el llibre a Girona el dia 21 de novembre.
A Guillem Terribas li fa angúnia això de memòries, que sona més pretensiós i grandiloqüent del que se sent en condicions d'assumir. Cada vegada que algun dels seus incomptables amics –i ja fa anys que Antoni Puigverd va escriure que aquest home pot presumir de tenir-ne molts, però cap enemic– l'animava a treure profit literari de la seva prolongada experiència en la vida cultural gironina, Terribas feia el mateix gest incòmode de rebuig. «Amb tot el que saps, amb tota la gent que has conegut, amb totes les mogudes en què has estat, tens un material de primera categoria per escriure un llibre», li deien, però mai de la vida hauria comès, ell, que es té per «un tipus d'una normalitat absoluta», l'«arrogància acollonant» de presentar cap manuscrit a una editorial; a tot el que es va atrevir, i tot just fa cinc anys, va ser a prendre notes, privadament, de les vicissituds de cada dia en una mena de dietari que ja li ocupa una dotzena de quaderns. Va caldre que l'editor Ernest Folch l'agafés per banda el novembre de l'any passat i li plantegés seriosament la possibilitat de tirar endavant aquest projecte perquè hi donés voltes de debò: «Em va dir que la Llibreria 22 era un autèntic fenomen, un cas insòlit de reconeixement cultural unànime aconseguit des de comarques.» Arran d'aquella conversa, i de totes les que la van seguir fins al gener, en què va començar a treballar en el llibre, Terribas va adonar-se que aquella llibreria inaugurada amb més fe que benefici havia sobrepassat realment totes les expectatives imaginables i que ell mateix s'havia convertit en un personatge que «fins i tot jo començo a admirar». En tot el procés de redacció, ha comptat amb l'estreta col·laboració del periodista Xevi Planas, que l'ha ajudat a submergir-se en els records, a ordenar el material i a polir-lo. «No ha estat el meu negre, sinó la meva consciència», diu amb agraïment.
Demà serà un altre dia, que pren el títol de la famosa frase de Scarlett O'Hara a Allò que el vent s'endugué, no defraudarà aquells lectors que hi busquin anècdotes de pesos pesants del món de la cultura com ara Enrique Vila-Matas, Juan Luis Panero, Roberto Bolaño, Javier Cercas o Jaime Gil de Biedma, però enamorarà els que estiguin disposats a descobrir-hi aquell marrec del carrer Llarg de Salt, nascut el 1951, que va confessar un dia al seu primer amic, Vicenç Casas, que voldria deixar de créixer, o aquell adolescent que es va enamorar d'una alumna de les Dominiques i en va plorar la pèrdua amb desesperació tot escoltant Serrat i Gardel, o el recluta que va coincidir a la mili al Sàhara amb Carlos Thiebaut, o el jove que va emprendre l'aventura de París viatjant amb autoestop, i sobretot aquell cul inquiet que va participar activament, des dels dotze anys, «quasi sempre a la segona fila, observant, aprenent», en tota mena d'iniciatives cíviques i culturals a Salt i Girona, des de l'escoltisme a la parròquia de Sant Cugat, fins a la fundació de la Llibreria 22, passant per la creació de La Pastera amb Lluís Mateu i Salvador Sunyer, o d'El Talleret amb Xicu Masó, o la posada en marxa del llunàtic invent d'aquell concurs anomenat Salt a la Fama que van haver de liquidar donant el premi al jurat «perquè els concursants se'l prenien seriosament». Les encara no 200 pàgines del llibre donen per a tants records que Terribas hi explica fins i tot per què camina encorbat: té espondilitis, una variant del reuma, des de la joventut, però ell prefereix dir que ha dedicat molts anys a aprendre a caminar com John Wayne. «He volgut escriure el llibre que a mi m'agradaria llegir», diu categòric l'autor, que compara el resultat amb una sèrie de seqüències cinematogràfiques en què, emulant el rei del melodrama, Douglas Sirk, «se salva l'escena amb una remuntada just quan podria caure en el ridícul». El que li ha costat més, però, ha estat mantenir en secret el projecte durant quasi un any. Només va trencar el pacte de silenci amb un dels amics de la colla de La Tribu dels setanta, Modest Prats, «i sota secret de confessió», aclareix. Ara, un cop buidada la memòria, que deixarà en suspens l'any 1980, el balanç que en fa concorda a la perfecció amb el to feliç del llibre: «Em considero un dels homes més afortunats del món: he estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m'hi ha acompanyat gent extraordinària. Ara ja puc citar, com un senyor, Clint Eastwood: ‘Això és la meva vida, és la meva sang'.» EVA VÀZQUEZ