Guillem Terribas escriu la crònica íntima dels últims trenta anys de cultura a Girona. Ara Llibres editarà al novembre «Demà serà un altre dia», el relat de l'aventura personal i cívica del llibreter de La 22 de Girona. No tindrà la repercussió de Tot pelant la ceba, les polèmiques memòries de Günter Grass, però la crònica de l'aventura personal i cívica del llibreter Guillem Terribas, una presència recurrent en tota mena de saraus i iniciatives culturals dels darrers trenta anys a Girona, seran sense cap dubte el fenomen editorial de la temporada. I una sorpresa, també, perquè en aquesta recopilació de records tan cinematogràfica com anuncia el mateix títol, Demà serà un altre dia, Terribas es revela com un narrador astut, amè i, a voltes, emotiu que sap remuntar amb perícia el perill de la batalleta privada per relatar una aventura col·lectiva de deliciós sabor. Sol no s'hi hauria atrevit: ha calgut que els amics li hagin demanat amb insistència les memòries, que editarà Ara Llibres.
Guillem Terribas presentarà el llibre a Girona el dia 21 de novembre.
A Guillem Terribas li fa angúnia això de memòries, que sona més pretensiós i grandiloqüent del que se sent en condicions d'assumir. Cada vegada que algun dels seus incomptables amics –i ja fa anys que Antoni Puigverd va escriure que aquest home pot presumir de tenir-ne molts, però cap enemic– l'animava a treure profit literari de la seva prolongada experiència en la vida cultural gironina, Terribas feia el mateix gest incòmode de rebuig. «Amb tot el que saps, amb tota la gent que has conegut, amb totes les mogudes en què has estat, tens un material de primera categoria per escriure un llibre», li deien, però mai de la vida hauria comès, ell, que es té per «un tipus d'una normalitat absoluta», l'«arrogància acollonant» de presentar cap manuscrit a una editorial; a tot el que es va atrevir, i tot just fa cinc anys, va ser a prendre notes, privadament, de les vicissituds de cada dia en una mena de dietari que ja li ocupa una dotzena de quaderns. Va caldre que l'editor Ernest Folch l'agafés per banda el novembre de l'any passat i li plantegés seriosament la possibilitat de tirar endavant aquest projecte perquè hi donés voltes de debò: «Em va dir que la Llibreria 22 era un autèntic fenomen, un cas insòlit de reconeixement cultural unànime aconseguit des de comarques.» Arran d'aquella conversa, i de totes les que la van seguir fins al gener, en què va començar a treballar en el llibre, Terribas va adonar-se que aquella llibreria inaugurada amb més fe que benefici havia sobrepassat realment totes les expectatives imaginables i que ell mateix s'havia convertit en un personatge que «fins i tot jo començo a admirar». En tot el procés de redacció, ha comptat amb l'estreta col·laboració del periodista Xevi Planas, que l'ha ajudat a submergir-se en els records, a ordenar el material i a polir-lo. «No ha estat el meu negre, sinó la meva consciència», diu amb agraïment.
Demà serà un altre dia, que pren el títol de la famosa frase de Scarlett O'Hara a Allò que el vent s'endugué, no defraudarà aquells lectors que hi busquin anècdotes de pesos pesants del món de la cultura com ara Enrique Vila-Matas, Juan Luis Panero, Roberto Bolaño, Javier Cercas o Jaime Gil de Biedma, però enamorarà els que estiguin disposats a descobrir-hi aquell marrec del carrer Llarg de Salt, nascut el 1951, que va confessar un dia al seu primer amic, Vicenç Casas, que voldria deixar de créixer, o aquell adolescent que es va enamorar d'una alumna de les Dominiques i en va plorar la pèrdua amb desesperació tot escoltant Serrat i Gardel, o el recluta que va coincidir a la mili al Sàhara amb Carlos Thiebaut, o el jove que va emprendre l'aventura de París viatjant amb autoestop, i sobretot aquell cul inquiet que va participar activament, des dels dotze anys, «quasi sempre a la segona fila, observant, aprenent», en tota mena d'iniciatives cíviques i culturals a Salt i Girona, des de l'escoltisme a la parròquia de Sant Cugat, fins a la fundació de la Llibreria 22, passant per la creació de La Pastera amb Lluís Mateu i Salvador Sunyer, o d'El Talleret amb Xicu Masó, o la posada en marxa del llunàtic invent d'aquell concurs anomenat Salt a la Fama que van haver de liquidar donant el premi al jurat «perquè els concursants se'l prenien seriosament». Les encara no 200 pàgines del llibre donen per a tants records que Terribas hi explica fins i tot per què camina encorbat: té espondilitis, una variant del reuma, des de la joventut, però ell prefereix dir que ha dedicat molts anys a aprendre a caminar com John Wayne. «He volgut escriure el llibre que a mi m'agradaria llegir», diu categòric l'autor, que compara el resultat amb una sèrie de seqüències cinematogràfiques en què, emulant el rei del melodrama, Douglas Sirk, «se salva l'escena amb una remuntada just quan podria caure en el ridícul». El que li ha costat més, però, ha estat mantenir en secret el projecte durant quasi un any. Només va trencar el pacte de silenci amb un dels amics de la colla de La Tribu dels setanta, Modest Prats, «i sota secret de confessió», aclareix. Ara, un cop buidada la memòria, que deixarà en suspens l'any 1980, el balanç que en fa concorda a la perfecció amb el to feliç del llibre: «Em considero un dels homes més afortunats del món: he estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m'hi ha acompanyat gent extraordinària. Ara ja puc citar, com un senyor, Clint Eastwood: ‘Això és la meva vida, és la meva sang'.»
EVA VÀZQUEZ
Guillem Terribas presentarà el llibre a Girona el dia 21 de novembre.
A Guillem Terribas li fa angúnia això de memòries, que sona més pretensiós i grandiloqüent del que se sent en condicions d'assumir. Cada vegada que algun dels seus incomptables amics –i ja fa anys que Antoni Puigverd va escriure que aquest home pot presumir de tenir-ne molts, però cap enemic– l'animava a treure profit literari de la seva prolongada experiència en la vida cultural gironina, Terribas feia el mateix gest incòmode de rebuig. «Amb tot el que saps, amb tota la gent que has conegut, amb totes les mogudes en què has estat, tens un material de primera categoria per escriure un llibre», li deien, però mai de la vida hauria comès, ell, que es té per «un tipus d'una normalitat absoluta», l'«arrogància acollonant» de presentar cap manuscrit a una editorial; a tot el que es va atrevir, i tot just fa cinc anys, va ser a prendre notes, privadament, de les vicissituds de cada dia en una mena de dietari que ja li ocupa una dotzena de quaderns. Va caldre que l'editor Ernest Folch l'agafés per banda el novembre de l'any passat i li plantegés seriosament la possibilitat de tirar endavant aquest projecte perquè hi donés voltes de debò: «Em va dir que la Llibreria 22 era un autèntic fenomen, un cas insòlit de reconeixement cultural unànime aconseguit des de comarques.» Arran d'aquella conversa, i de totes les que la van seguir fins al gener, en què va començar a treballar en el llibre, Terribas va adonar-se que aquella llibreria inaugurada amb més fe que benefici havia sobrepassat realment totes les expectatives imaginables i que ell mateix s'havia convertit en un personatge que «fins i tot jo començo a admirar». En tot el procés de redacció, ha comptat amb l'estreta col·laboració del periodista Xevi Planas, que l'ha ajudat a submergir-se en els records, a ordenar el material i a polir-lo. «No ha estat el meu negre, sinó la meva consciència», diu amb agraïment.
Demà serà un altre dia, que pren el títol de la famosa frase de Scarlett O'Hara a Allò que el vent s'endugué, no defraudarà aquells lectors que hi busquin anècdotes de pesos pesants del món de la cultura com ara Enrique Vila-Matas, Juan Luis Panero, Roberto Bolaño, Javier Cercas o Jaime Gil de Biedma, però enamorarà els que estiguin disposats a descobrir-hi aquell marrec del carrer Llarg de Salt, nascut el 1951, que va confessar un dia al seu primer amic, Vicenç Casas, que voldria deixar de créixer, o aquell adolescent que es va enamorar d'una alumna de les Dominiques i en va plorar la pèrdua amb desesperació tot escoltant Serrat i Gardel, o el recluta que va coincidir a la mili al Sàhara amb Carlos Thiebaut, o el jove que va emprendre l'aventura de París viatjant amb autoestop, i sobretot aquell cul inquiet que va participar activament, des dels dotze anys, «quasi sempre a la segona fila, observant, aprenent», en tota mena d'iniciatives cíviques i culturals a Salt i Girona, des de l'escoltisme a la parròquia de Sant Cugat, fins a la fundació de la Llibreria 22, passant per la creació de La Pastera amb Lluís Mateu i Salvador Sunyer, o d'El Talleret amb Xicu Masó, o la posada en marxa del llunàtic invent d'aquell concurs anomenat Salt a la Fama que van haver de liquidar donant el premi al jurat «perquè els concursants se'l prenien seriosament». Les encara no 200 pàgines del llibre donen per a tants records que Terribas hi explica fins i tot per què camina encorbat: té espondilitis, una variant del reuma, des de la joventut, però ell prefereix dir que ha dedicat molts anys a aprendre a caminar com John Wayne. «He volgut escriure el llibre que a mi m'agradaria llegir», diu categòric l'autor, que compara el resultat amb una sèrie de seqüències cinematogràfiques en què, emulant el rei del melodrama, Douglas Sirk, «se salva l'escena amb una remuntada just quan podria caure en el ridícul». El que li ha costat més, però, ha estat mantenir en secret el projecte durant quasi un any. Només va trencar el pacte de silenci amb un dels amics de la colla de La Tribu dels setanta, Modest Prats, «i sota secret de confessió», aclareix. Ara, un cop buidada la memòria, que deixarà en suspens l'any 1980, el balanç que en fa concorda a la perfecció amb el to feliç del llibre: «Em considero un dels homes més afortunats del món: he estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m'hi ha acompanyat gent extraordinària. Ara ja puc citar, com un senyor, Clint Eastwood: ‘Això és la meva vida, és la meva sang'.»
EVA VÀZQUEZ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada