Demà serà un altre dia.

dissabte, 19 de gener del 2013

Anna, per sempre

Se n'han escrit moltes coses aquests últims dies, d'Anna Lizaran, mentre cadascú la recordava en obres a través de les quals se'ns ha fet digne de memòria, com un poema. A propòsit de la memòria, i de la seva fragilitat, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet va publicar un obituari a El País en què apuntava que els grans actors (i actrius) són petits déus que reben l'homenatge dels seus admiradors mentre viuen i que, a diferència d'un llibre (per exemple), que pot ser llegit i admirat durant segles, els espera una desaparició que pot ser lenta, però inevitable, quan ja no és possible escoltar les seves veus i veure els seus gestos: aquells que els hem vist i els hem estimat els tenim dins nostre, però, quan morirem, ells moriran definitivament i deixaran, potser, només un rastre evanescent.
En llegir aquesta consideració de Benet i Jornet, a propòsit de la mort d'Anna Lizaran, vaig pensar que sobretot és un home de teatre que no havia tingut present que el cinema, encara que també de manera relativa, perquè pot comprovar-se que les noves generacions en desconeixen els seus grans mites i presències, té el poder de conservar els actors a les imatges com si, un cop morts, fossin uns fantasmes que adquirissin vida a cada nova visió. També he pensat que ara hi ha documents audiovisuals que deixen constància dels treballs interpretatius dels grans actors de teatre. Tanmateix, Benet i Jornet té raó. Anna Lizaran, potser amb l'excepció d'alguns moments en pel·lícules de Ventura Pons, era sobretot una actriu de teatre: el realisme del cinema no li esqueia. I el registre audiovisual no pot restituir l'experiència en un teatre: la vida del seu artifici. Així és que potser sí que la memòria de la seva veritat escènica morirà amb nosaltres: però, mentre vivim, la recordarem, amb agraïment i emoció pel que ens ha transmès sobre l'experiència humana.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 15.01.13 


* He seguit la carrera teatral de LA Lizarán, des dels seus inicis amb el Lliure. Li he vist moltes obres i sempre m'ha impressionat la seva interpretació sigui fent de dones dures amb temperament, dones dèbils, subtils... i fins hi tot d'home, en el Rei Lear. I sempre ha estat diferent, impecable, fantàstica i entregada. Sobretot en el seu darrer gran personatge, la dona malalta de càncer que encara vol dominar com sempre la casa, la família a AGOST.
Vaig tenir la sort de passar una vetllada llarga amb ella amb motiu de l'estrena a Girona de la versió cinematogràfica (que anys abans havia vist en teatre) que va fer Ventura Pons de l'obra de Sergi Belbel "Forasters". Vaig conduir una tertúlia amb ella i en Ventura a la Casa de Cultura de Girona (l'Anna, va arribar que ja havíem començat). Va estar esplèndida, generosa, agraïda i propera. Llavors vam anar sopar amb en Ventura i uns amics. Em va fer gràcia que les primeres paraules que em va adreçar va ser una pregunta: Fa uns dies vas parlar per Catalunya Ràdio sobre un llibre, la teva veu m'ha quedat. El sopar va ser agradable i distès. Mai es va comportar com una Diva, tot i que s'hi podia comportar. Molt bona l'entesa entre ella i en Ventura i molt agraïda per donar-li, també, el personatge de l'obra en la versió cinematogràfica. I llavors va recordar a la seva germana, també actriu, Lola Lizarán que havia mort de càncer feia uns anys. Recordava i ens explicava que de  dies representava l'obra, Forasters,  el personatge de la mare malalta de càncer;  i a les nit, acabada la representació, anava a l'hospital a fer  companyia a la seva germana que agonitzava pel càncer que se l'estava martiritzant. A la pel·lícula hi ha un moment en que la dona malalta que interpreta (pel qual va guanyar el Gaudi a la millor interpretació aquell any) el tractament  l'ha deixada sense cabells. L'Anna es va tallar al cero la seva cabellera, per entrar millor en el personatge i en homenatge a la seva germana.
Nosaltres, si cal, també ens tallarem el cabell al cero en memòria i en homenatge a aquesta gran dona que ha esdevingut l'actriu més important del Teatre dels darrers anys.
Gràcies Annita.

diumenge, 13 de gener del 2013

PENSAMENT DE MORT, CORDELL DE LA VIDA

Va ser divendres passat un dia funest, d'aquells en què la mort es fa present de punta de dia a nit foscant en forma de persones conegudes, properes i joves que se'n van. Va ser ahir, dissabte, un dia de lectura de necrològiques, de records emocionats, de retrats pòstums. Avui diumenge, l'Anna, la Montse i la Judith són tres dones que ja no hi són; representen tres entorns diferents d'amics i familiars que ploren tan estimades absències; són tres dones que en les seves diferents presències a Girona han deixat una empremta intangible i, de ben segur, indeleble per a molts.
No coneixia l'Anna Lizarán més enllà del que la pugui conèixer un aficionat del teatre de peu de carrer o de butaca de platea. Però, he trobat a l'hemeroteca de l'Ajuntament de Girona el programa del Municipal de les Fires de 1978, un programa excel·lent amb figures de la talla de Montserrat Caballé, Nacha Guevara, Dolores Pradera..., i el Teatre Lliure, l'estimadíssim Teatre Lliure de la nostra joventut (física i democràtica); el Lliure de Fabià Puigserver, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina, Domènec Reixach, Lluís Homar, Fermí Reixach..., i Anna Lizarán. Heus ací, doncs, que la primera vinculació de l'actriu amb Girona em duu a les Fires de 1978, als dies 29 i 30, al Municipal, amb la representació de "La Nit de les Tribades" d'Olov Enquist i traducció de Guillem-Jordi Graells. Dec al Teatre Lliure la passió pel teatre i a l'Anna Lizarán, la imatge i la veu d'una grandíssima actriu.
Sí que, en canvi, coneixia la Montse Hosta. La coneixia perquè era gironina (i a Girona gairebé ens coneixem tots), com a germana d'Assumpció Hosta i com a cunyada del meu amic, en Joan Olòriz. La coneixia, és clar que sí, com a arxivera; la seva ocupació i la seva passió. Justament, penso que li agradaria que en l'aplec de records, que glossen i glossaran feina i vida, hi afegeixi una entranyable informació extreta de la premsa de fa 37 anys, gràcies precisament a la tasca ingent de digitalització que el gremi d'arxivers està duent a terme i que permet que tothom pugui treure el nas en el passat sense filtres ni limitacions.
El dia 15 de desembre de 1976, es va celebrar a Espanya el Referèndum sobre la Llei de la Reforma Política ("Aprova el projecte de llei per a Reforma Política?", deia la pregunta), que va rebre el 94,17% de vots afirmatius. En els dies previs a la consulta, els partits feien mítings; els primers de la democràcia. A començament de desembre, el PSC Reagrupament va fer el seu a Girona. L'havia de fer al teatre Albèniz, però dos atemptats terroristes al local per part de grups feixistes (a les 12 de la nit i a les 3 de la matinada) van obligar a improvisar-lo, gairebé amb tothom a peu dret, a la plaça de Sant Agustí (Independència). La crònica, les fotografies i el collage del Grup Praxis a Presència són absolutament impagables. Hi prengueren part: Xavier Rocha, Xavier Gassiot, Miquel Gayolà, Amadeu Ciutó, Amadeu Clarià, Montse Hosta, Joaquim Arana, Joan Paredes i Josep Pallach. La intervenció de Montse Hosta: "fou molt concreta en les reivindicacions dels sectors marginats, reclamà l'assistència prenatal i postnatal gratuïta per a tothom, la majoria d'edat als 18 anys, la reinstauració del divorci, el dret al control dels béns de la Delegación Nacional de Juventudes, pensions dignes per als jubilats..." Va acabar dient que "el socialisme i la democràcia són el nou horitzó d'esperança que torna a tenir Catalunya".
No coneixia la bescanonina Judith Escobar Robledillo, però fa uns pocs anys, en aquesta mateixa carretera de la vergonya, va morir, també d'accident, un alumne meu quan venia a classe a l'institut. Aquesta mort ha multiplicat la ràbia que sento pels responsables de tan ignominiosa via. No coneixia la Judith, però he llegit amb emoció els comentaris dels que sí que la coneixien i estimaven. En Sergi González, exalumne meu, ha escrit al ?Facebook: "Una gran noia, simpàtica i alegre, que vivia en una família molt unida. Sense conèixer-te ja tenia la idea d'ajudar-te i de col·laborar en el que fes falta. Quan va ?morir el meu pare ens va fer molt de costat i només tenia 16 anys. Tenia molt bon cor. Era una persona que inspirava bondat".
Que no ens deixi mai el pensament de la Mort, perquè com deia el poeta Vicent Andrés Estellés "em tens tibant el cordell de la vida/ fent-me servei sereníssim de plom".


Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona 13.01.13

Montse Hosta, directora de l´Arxiu Històric de Girona, mor als 59 anys

El tracte de proximitat amb els usuaris la va definir a la feina i invertia activament el temps d'esbarjo en el grup excursionista de l'ADAC.
El passat 15 d'agost li van diagnosticar un tumor cerebral irremeiable i ahir va morir Montserrat Hosta, de 59 anys, des del 2003 directora de l'Arxiu Històric de Girona, activa excursionista amb el grup de l'ADAC, mare de dos fills fruit del seu matrimoni amb el també malaguanyat Jaume Curbet, i ja àvia. El funeral tindrà lloc a les 12 d'aquest migdia a l'església de Santa Susanna del Mercadal de Girona. Montserrat Hosta va estudiar Filosofia i Lletres al Col·legi Universitari de Girona i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va especialitzar en història. Als anys de la lluita antifranquista va ser membre del PSC de Josep Pallach i, de ben joveneta, tot just estudiant de COU, va ser detinguda per participar en una manifestació a Girona contra els procés de Burgos.
Va treballar al primer Departament de Cultra a Girona, quan Modest Prats n'era delegat territorial. A principis de la dècada de 1990 va entrar a l'Arxiu Històric i després va guanyar la plaça de funcionària del cos de Titulats Superiors d'Arxivers de la Generalitat.
David Moré, arxiver municipal de Tossa de Mar, recorda una Montserrat Hosta "apassionada per les coses" en què creia i "molt pròxima" als usuaris de l'arxiu. Moré va ser ànima de l'exposició Apocalíptica: els rastres de la mort a través de la història, inaugurada per les Fires de Girona de 2008, i que Hosta va comissariar.
Joan Olòriz, portaveu municipal d'ICV, cunyat de la finada, afirma que el procés de malaltia i mort "ha estat dur" perquè Montse Hosta es trobava en un "moment bo" ja que portava una vida "activa i sana", esperava ser àvia per segona vegada i havia de viatjar a Suècia a casa del seu fill, casat en aquell país. El 15 d'agost tots l'esperaven com cada any al dinar de celebració del sant de la germana Assumpció, la directora del Patronat del Call de Girona i secretària de la Red de Juderias d'Espanya. Per comptes d'aparèixer, va trucar des de la feina. Va agafar les claus i va obrir l'arxiu un dia festiu. Li començava a fallar la memòria. El mateix dia, poques hores després, a l'hospital Trueta, li van trobar el tumor irreversible.
Habitual a les excursions de la secció de muntanya de l'ADAC (Ateneu d'Acció Cultural) de Girona, Hosta va pujar, el passat juliol, el pic de Bardamina, de 3.079 metres, a Osca. Ahir l'ADAC va lamentar la seva mort en un comunicat.
La substituirà Joan Ferrer, actual director de l'Arxiu Comarcal del Ripollès.
Publicat en el Diari de Girona, el 12.01.13
* De la Montse Hosta hem queda: Els seus ulls blaus. La seva mirada sincera,amable, agradable i amiga. Sant Feliu de Pallarols. Les festes particulars i el hey Jude. La tribu. Les llargues nits sense lluna. Les sortides, sopars, dinars, passejades. Els fills i els nets. Molta vida viscuda junts que mai oblidaré. Gràcies Montse, ves amb pau. Guillem

dimecres, 9 de gener del 2013

MIQUEL RUIZ, BÒSNIA I L' ICTUS.



Miquel Ruiz és un personatge que va néixer a Granada. Sempre que pot torna a Granada. Però és va fer home, o sigui educar i tenir els primers amors, els primers amics i els primers treballs a l'Empordà. Durant un temps anava amb els seus pares a mercats a vendre roba. D'aquí li ve el mot simpàtic  d'en Bragues.
Vicenç Tomàs, Pep Boix i Guillem Terribas
en el cinema Truffaut.
Miquel Ruiz, un bon dia va descobrir una màquina de fer fotos. Més tard, se'n va adonar que amb aquell aparell podia observar la vida i explicar-la. Així va començar a col·laborar en revistes i, més tard, entrar com a fotògraf en El Punt. També ho ha estat per La Vanguardia i altres mitjans de comunicació. Però en Miquel és un xafarder i no en tenia prou de mostrar-nos i il·lustrar les notícies, sinó que  volia i vol anar sempre més lluny.
En Miquel és un cul inquiet, apart de xafarder. Un sentimental i a la més mínima s'entrega a les causes més injustes. I la Guerra dels Volcans, era una guerra injusta i en Miquel va voler viure aquella injustícia i explicar-la a els gironins, a els catalans i el qui fos. I ho va fer de la manera que més en sabia: amb la màquina de fotografiar i ajudant a quanta gent va poder. I ens va començar a mostrar el que passava allà, d'una manera digna i real, apartant-se de les típiques fotos de "sang i fetge".
 He tingut la sort d'anar a Sarajevo i altres ciutats de Bòsnia amb en Miquel. Dic sort, perquè a través d' ell, he pogut compartir les seves alegries i la seves tristeses en aquell paisatge, amb aquella gent que ell estima i que ells l'estimem.
Però en Miquel, a través de Fotògrafs per la Pau (que ell n'és l'ànima), no solament ha treballat per Bòsnia, sinó per molts altres llocs d'Àfrica, de Sud-Amèrica... Sempre té algun projecta o alguna ajuda humanitària al cap. No para. Només l'ha pogut aturar un Ictus que va patir l'any 2010. Però l'està guanyant i el cap ja li barrina coses i més coses que és poden fer i que s'han de fer.
El documental d'en Vicenç Tomàs i en Pep Boix "DE BÒSNIA A L' ICTUS" , intenta explicar aquesta complicada i intensa vida d' en Miquel Ruiz. Dic intenta, perquè és difícil concretar en una hora i deu tota aquesta vida. El tàndem Vicenç/Pep han agafat a en Miquel i li han fet explicar el que ell sent i viu per Bòsnia. També han fet sortir a amics i coneguts d'en Miquel que ho certifiquin. Entre aquesta gent, n'hi ha de Girona, Figueres, Banyoles,  Roses i de Bòsnia... També imatges de fa anys i de l'actualitat de Sarajevo. De la campanya de les vaques i ovelles  a Svrenica... i la darrera part del documental, ens mostren a  en Miquel explicant l' Ictus i la seva incapacitat per fer coses i la lluita per recuperar-se... i de la seva dona, la Dolors Perpinyà, que es infermera de professió, però per en Miquel també ho és de comprensió.
En definitiva, el treball d'en Vicenç Tomàs i en Pep Boix, ens mostra la vida, les ganes de viure i de solidaritat d'un personatge que es diu Miquel Ruiz, que es tot un caràcter que de vegades costa de seguir i de comprendre, però si en aquest món hi haguessin més Miquel Ruiz, molt millor aniríem.
Enhorabona a en Vicenç Tomàs a en Pep Boix i llarga vida a en Miquel.
Guillem Terribas, publicat a la revista Som-hi de Malgrat (Maresme) desembre 2012