diumenge, 13 de gener de 2013

PENSAMENT DE MORT, CORDELL DE LA VIDA

Va ser divendres passat un dia funest, d'aquells en què la mort es fa present de punta de dia a nit foscant en forma de persones conegudes, properes i joves que se'n van. Va ser ahir, dissabte, un dia de lectura de necrològiques, de records emocionats, de retrats pòstums. Avui diumenge, l'Anna, la Montse i la Judith són tres dones que ja no hi són; representen tres entorns diferents d'amics i familiars que ploren tan estimades absències; són tres dones que en les seves diferents presències a Girona han deixat una empremta intangible i, de ben segur, indeleble per a molts.
No coneixia l'Anna Lizarán més enllà del que la pugui conèixer un aficionat del teatre de peu de carrer o de butaca de platea. Però, he trobat a l'hemeroteca de l'Ajuntament de Girona el programa del Municipal de les Fires de 1978, un programa excel·lent amb figures de la talla de Montserrat Caballé, Nacha Guevara, Dolores Pradera..., i el Teatre Lliure, l'estimadíssim Teatre Lliure de la nostra joventut (física i democràtica); el Lliure de Fabià Puigserver, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina, Domènec Reixach, Lluís Homar, Fermí Reixach..., i Anna Lizarán. Heus ací, doncs, que la primera vinculació de l'actriu amb Girona em duu a les Fires de 1978, als dies 29 i 30, al Municipal, amb la representació de "La Nit de les Tribades" d'Olov Enquist i traducció de Guillem-Jordi Graells. Dec al Teatre Lliure la passió pel teatre i a l'Anna Lizarán, la imatge i la veu d'una grandíssima actriu.
Sí que, en canvi, coneixia la Montse Hosta. La coneixia perquè era gironina (i a Girona gairebé ens coneixem tots), com a germana d'Assumpció Hosta i com a cunyada del meu amic, en Joan Olòriz. La coneixia, és clar que sí, com a arxivera; la seva ocupació i la seva passió. Justament, penso que li agradaria que en l'aplec de records, que glossen i glossaran feina i vida, hi afegeixi una entranyable informació extreta de la premsa de fa 37 anys, gràcies precisament a la tasca ingent de digitalització que el gremi d'arxivers està duent a terme i que permet que tothom pugui treure el nas en el passat sense filtres ni limitacions.
El dia 15 de desembre de 1976, es va celebrar a Espanya el Referèndum sobre la Llei de la Reforma Política ("Aprova el projecte de llei per a Reforma Política?", deia la pregunta), que va rebre el 94,17% de vots afirmatius. En els dies previs a la consulta, els partits feien mítings; els primers de la democràcia. A començament de desembre, el PSC Reagrupament va fer el seu a Girona. L'havia de fer al teatre Albèniz, però dos atemptats terroristes al local per part de grups feixistes (a les 12 de la nit i a les 3 de la matinada) van obligar a improvisar-lo, gairebé amb tothom a peu dret, a la plaça de Sant Agustí (Independència). La crònica, les fotografies i el collage del Grup Praxis a Presència són absolutament impagables. Hi prengueren part: Xavier Rocha, Xavier Gassiot, Miquel Gayolà, Amadeu Ciutó, Amadeu Clarià, Montse Hosta, Joaquim Arana, Joan Paredes i Josep Pallach. La intervenció de Montse Hosta: "fou molt concreta en les reivindicacions dels sectors marginats, reclamà l'assistència prenatal i postnatal gratuïta per a tothom, la majoria d'edat als 18 anys, la reinstauració del divorci, el dret al control dels béns de la Delegación Nacional de Juventudes, pensions dignes per als jubilats..." Va acabar dient que "el socialisme i la democràcia són el nou horitzó d'esperança que torna a tenir Catalunya".
No coneixia la bescanonina Judith Escobar Robledillo, però fa uns pocs anys, en aquesta mateixa carretera de la vergonya, va morir, també d'accident, un alumne meu quan venia a classe a l'institut. Aquesta mort ha multiplicat la ràbia que sento pels responsables de tan ignominiosa via. No coneixia la Judith, però he llegit amb emoció els comentaris dels que sí que la coneixien i estimaven. En Sergi González, exalumne meu, ha escrit al ?Facebook: "Una gran noia, simpàtica i alegre, que vivia en una família molt unida. Sense conèixer-te ja tenia la idea d'ajudar-te i de col·laborar en el que fes falta. Quan va ?morir el meu pare ens va fer molt de costat i només tenia 16 anys. Tenia molt bon cor. Era una persona que inspirava bondat".
Que no ens deixi mai el pensament de la Mort, perquè com deia el poeta Vicent Andrés Estellés "em tens tibant el cordell de la vida/ fent-me servei sereníssim de plom".


Jordi Vilamitjana, publicat en el Diari de Girona 13.01.13