diumenge, 5 de juny de 2011

Indignació i tedi

Tres setmanes després que els primers descontents es plantessin a la Puerta del Sol de Madrid, d'aquell moviment engrescador ha quedat una certa sensació de disgregació i apatia. En algunes places, els tendals dels concentrats han estat ja assimilats al paisatge, en convivència amb els vianants, els turistes, els infants que juguen al parc del costat, fins i tot amb els polítics i financers que hi passen cada dia pel davant fent camí cap als despatxos del poder. La indignació sola, el sentiment que ha servit per identificar-los, no és suficient per donar una direcció al moviment, no serveix per concretar cap acció plausible contra un sistema del qual han posat en evidència la imperfecció, no és ni tan sols una actitud esperançadora quan és exposada a la dura prova de la duració. En el llenguatge de carrer, que tothom sap que és una arma astutament explotada pels governants, els indignats ara són acampats, és a dir, han estat ja buidats de contingut per reduir-los a la seva condició de destorb. “Poblats xabolistes”, n'han dit alguns tertulians amb una desvergonyida exhibició de cretinisme i una falta de respecte intolerable pel barraquisme autèntic. Però la indefinició que ha seguit a aquell gest magnífic de donar forma i nombre a la fúria de centenars de milers de ciutadans els ha certament immobilitzat en la simple ocupació de l'espai, els ha petrificat en aquell xiscle inicial del qual s'està perdent l'eco. Ara quasi no queda ni indignació, amb tanta insistència a mostrar exclusivament l'estètica flower power de la mobilització, la seva cosa comunitària, el seu aire juvenil. La principal qualitat és ara la resistència, una resistència passiva, d'anar veient com passa el temps, mentre la pluja escorre la tinta de les pancartes que van aixecar-se el primer dia amb alguns dels lemes més enginyosos i punyents de la democràcia recent. És com si esperessin que algú altre decidís per ells, com ara Felip Puig, que va fer-los el favor d'encendre la indignació de nou, però això és tant com ser assimilats, no només al paisatge, sinó també al sistema que combaten. Ja només falta que escullin un portaveu, que es fixin un objectiu i que fundin una organització, i ja ho tindran tot: un cap de llista, un programa i un partit. El tedi absolut.



Eva Vázquez, publicat en El Punt 04/06/11 Foto: ACN.

La pseudohistòria



Vivim en un temps de domini de cultura enciclopèdica, però amb la peculiaritat que hem decidit portar l'enciclopèdia Espasa als Encants i substituir-la pel Vikipèdia. Algunes veus diuen que, amb el canvi, hi hem sortit perdent, perquè hem passat dels professionals-experts que redacten les veus de les enciclopèdies voluminoses impreses en paper als amateurs de la generació 2.0 que incorporen sense gaire fiabilitat les dades a la xarxa. Moltes vegades, però, els amateurs són més rigorosos que els professionals.
Fa deu dies, la Real Academia de Historia va presentar a Madrid, davant del Rei i la ministra de Cultura, els primers volums del Diccionario Biográfico Español, una enciclopèdia que tindrà 50 volums, en la qual han escrit 5.000 especialistes i en què l'Estat s'ha gastat 6,5 milions d'euros. L'endemà de la seva presentació va saltar l'escàndol quan es va comprovar que la veu Francisco Franco indicava que va ser un general “autoritari i no totalitari”. Es justifica perquè des del primer moment va anunciar que les reformes per ell establertes havien de “desembocar en una monarquia sense partits polítics, ni sistema lliberal, però declarant-la confessionalment catòlica”, com si una monarquia sense partits no fos una dictadura. Al llarg del diccionari no s'esmenta en cap moment les 150.000 víctimes de la repressió franquista, però en canvi s'acusa Santiago Carrillo d'haver dut a terme una violenta repressió a Madrid i es considera que Juan Negrín, darrer president de la República Espanyola, era un dictador. El diccionari està ple d'altres despropòsits que porten a elogiar la política econòmica d'Aznar o a dir que Escrivá de Balaguer tenia poders sobrenaturals.
L'exemple del diccionari posa en evidència de quina forma determinants pesos pesants de l'Academia històrica espanyola, són més amics de la pseudohistòria ideològica que del rigor científic. Però, per altra banda, també ens certifica de quina manera encara hi ha determinats sectors que continuen aferrats al pes d'una ideologia que ha actuat com un prisma tancat des del qual continuen mirant de forma rància el seu entorn. El franquisme sociològic no va extingir-se després de la mort del dictador i continua vigent en determinades actituds i en determinades maneres de fer. En un moment en què a l'Estat espanyol domina el color blau cel, la cosa resulta més que preocupant.
Àngel Quintana, publicat en El Punt 04.06.11