diumenge, 15 de març de 2015

Guillem Terribas. 22 maneres de dir adéu

D'esquerra a dreta: Guillem Terribas; Lluís Morral;
 Pep Amargant; Sílvia Rodriguez;Toni Punti; Blanca Roca.
Guillem Terribas, fundador i ànima de la Llibreria 22 de Girona, va ser homenatjat per amics i companys del sector del llibre a Barcelona. Ell va haver d’insistir: “Encara no heu entès la cosa, sí que estic jubilat, eh?”. 
Imagineu-vos una festa sorpresa on tots els convidats són allà amb la (sana) intenció de boicotejar l’homenatjat. Sí. De dur-li la contrària, de fer-lo desdir, d’acabar capgirant el motiu de la trobada. Això és el que va passar aquest 2 de març a la festa-homenatge a en Guillem Terribas, fundador, soci principal i, fins ara, gestor de la Llibreria 22 de Girona. Perquè, no, ningú no es volia creure encara que ho deixa, que fa un pas enrere, que no el trobaran darrere del taulell quan hi tornin. Perquè, no, ningú no es creu que s’ha jubilat.
36 anys de feina i activisme cultural donen per a molt. I per això, pràcticament tot el sector del llibre, -autors, agents literaris, distribuïdors, editors, llibreters, promotors i periodistes culturals-, van ser presents a l’acte, que va coincidir amb un dilluns especialment antipàtic, marcat per la mort Rosa Novell i Jordi Tardà el cap de setmana.
El “boicot”, sincer i emotiu, el va començar el periodista Toni Puntí, que va afirmar que l’acte a Barcelona era de “de rebel·lió contra una jubilació que ningú desitja” i de “gelosia” després del reconeixement que se li havia fet a Girona durant la presentació del Premi Casero. Blanca Rosa Roca, directora de Roca Editorial, que va compartir amb Terribas la direcció de la Cambra del Llibre de Catalunya, tampoc va voler donar crèdit: “Això és un fins després. Sé que estaràs darrere de totes les mogudes, al peu del canó”. I Sílvia Rodríguez, com a representant dels caps de premsa, li va agrair que sempre hagi estat “un senyor amb tothom”, i va fer riure tothom amb una anècdota ben sucosa que ho demostrava.

Girona era una festa

Després d’haver acollit més de 2.000 presentacions de llibres, Terribas va rebre també l’aplaudiment dels autors. L’escriptora Blanca Busquets va recordar com, el primer cop que va pujar a presentar una obra a la 22, van advertir-l’hi: “Girona és una festa!”. I com ben aviat va corroborar-ho perquè “t’hi trobes estimat, embolcallat”. “Amb tu Girona era una festa”, va parafrasejar.
I tot eren llibres, amb els parlaments de Lluís Morral (Laie), en nom dels llibreters i de Pep Amargant, per part dels distribuïdors: Però a la sala en la penombra d’un restaurant a l’Eixample, de sobte, es va obrir pas l’altra gran passió del Guillem: el cinema. Albert Serra, (el cineasta, no el novel·lista), també hi era. Vingut de Banyoles, va etzibar, fidel al seu estil: “No m’agrada parlar amb ell de cine, perquè no hi entén res”. Serra va explicar que ja feia anys que la 22 havia vençut tots els prejudicis del seu entorn i s’havia convertit en un lloc de referència per a ell.

“No he plorat, i he parlat!”

“Acabaré amb un atac de cor de satisfacció!”, va dir Terribas com a resposta a tots. I agraït, va tornar-los els elogis un per un. “No he plorat i he parlat!”, se sorprenia al final. Però ningú semblava tenir-ne prou: “Encara no heu entès la cosa, sí que estic jubilat, eh?”.

Fa uns anys, Guillem Terribas es va adonar que el número 22, el número on es troba la llibreria al carrer de les Hores, el perseguia. Ho va explicar en les seves memòries “Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter”, (Ara llibres, 2007): 22 són els dies  que es porta amb la seva dona i sempre que compta les persones en una reunió n’acaben sent 22. I després hi ha la llibreria. El/la 22 l’hi ha marcat la vida. Ara, ell -potser ja hi compta, potser ja ho sap- haurà d’inventar-se 22 maneres de dir adéu abans no el creguin. En tot cas, el seu, és un adéu feliç, perquè la 22 seguirà endavant.
Victòria Miró, publicat en el NÚVOL 13.03.15
http://www.nuvol.com/noticies/guillem-terribas-22-maneres-de-dir-adeu/