Demà serà un altre dia.

dissabte, 31 de maig del 2008

En la mort del Pare (Sebastià Salellas) 28/05/08


Que vagi bé, Pare Tià…

Encara no refet de l’anunciada però no acceptada mort de l’amic Miquel Diumé, que rebo la notícia, també temuda, de la mort del Pare Tià. Per tant, escric aquestes ratlles amb una pena molt forta i amb llàgrimes als ulls.

De molt jove, quan en Tià va deixar el seu poble de Vilademat per venir a estudiar a Girona em va fer de pare, de germà i d’amic gran. Ens ho va fer a tota una colla de vailets que volien canviar el mon i que el mon, amb el temps, ens ha anat canviant a tots. A ell no. L’he conegut sempre igual: lluitador de causes perdudes, que de vegades no ho eren tant. Amb una vocació constant de deixar el món una mica millor de com el va trobar. Amb contradiccions, però amb uns principis que mai va abandonar.

En Tià, com a bon pare, sempre t’exigia més, era molt crític amb el que feies. Però sempre vaig (vam) saber que ho feia perquè ens estimava i volia que no marxéssim del camí. Un camí, ple d’aventures i amb moltes ganes de viure.

Tià, sempre em quedarà el teu somriure “morri” empordanès, els sopars a Font-Sabeu, el viatge “dels quarentins”, els dissabtes al migdia a la 22.... Això ningú ens ho podrà prendre.
Moltes gràcies i..., que vagi bé.

Guillem Terribas.

divendres, 30 de maig del 2008

Publicat en El Punt 29/05/08



Tià, jo també t'enyoro .
per CARLES MONGUILOD. advocat
Fa pocs dies, quan ja la malaltia havia posat les seves urpes ferotges al seu damunt, en Tià em va trucar. Em va dir, irònic i cansat: «Mongui, t'enyoro!» Es trobava enclaustrat a casa seva i s'avorria. Trobava a faltar els jutjats, les tertúlies a la llibreria 22, les seves presons, l'Audiència Nacional, els sopars amb els amics. Trobava a faltar el que era la seva vida. Després d'aquell dia tot ha passat de pressa. Massa de pressa. Fins arribar aquí a on ara ens trobem: tristos, desolats, orfes de la seva companyia, sempre tan noble, tan íntegre, tan crític, tan apassionat. Sempre tan bona persona.
Ell era el rei de les causes perdudes però no ha pogut guanyar aquesta darrera que la vida (aquesta vida tan injusta avui) li ha posat al davant. Ara ens faltarà la seva presència com l'aire que respirem.
Deixeu-me dir, però, que no m'agra daria que ningú s'equivoqués. En Tià, l'advocat tossut, lluitador, incansable, ens ha deixat a qui millor recollirà (ha recollit ja) la seva torxa: el seu fill Benet, a qui hem après a estimar.
Tià, ho deia el poeta Miguel Hernández: «A las aladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero. Que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero.»
Aquell dia quan em vares trucar, Tià, no sé si t'ho vaig dir. Per si de cas vull que sàpigues que també t'enyoro.

Article publicat a El Punt 30/05/08.


MÉS PERDUTS
per IMMA MERINO.

Anava a escriure sobre La mort a Venècia, en relació amb l'òpera de Britten de la qual acaben avui les representacions al Liceu, però m'ha trucat la Dolors per dir-me que en Tià Salellas havia mort a l'hospital Clínic. M'ha costat posar-me a escriure. De fet, posar-me a fer qualsevol cosa. Els morts aixafen. Cauen amb un pes que t'estaborneix. I m'estranya que ara pugui escriure i fer-ho sobre en Tià Salellas perquè s'ha mort. Però només puc escriure sobre ell. Això no és retòric, però temo que ho pugui semblar. També em fa por la impudícia amb la qual pugui afegir-me a altres escrits necrològics que diguin: «A aquest home l'he conegut i me l'estimava.» Tanmateix, és cert, però no me l'estimava pel coneixement que n'havia fet o pels moments que, sovint atzarosament, hi he compartit. O no només per això, tot i que se'm fa difícil imaginar que pugui passar un dissabte al migdia per la Llibreria 22 i no hi trobi en Tià Salellas fullejant un llibre, creuant-se amb el seu col·lega Carles Monguilod, discutint amb en Guillem Terribas. Parlant amb en Guillem, devastat perquè van morint els seus amics, he tingut la sensació que Girona se'm va convertint en una ciutat plena d'absències, que cada cop hi ha més espais on sento la presència dels morts. A en Tià Salellas, doncs, l'estimava al marge de la nostra relació: per la seva posició en el món. Potser també, o encara més, per les seves contradiccions, que mai no arribaven a contradir les seves conviccions, sinó que, en tot cas, revelaven la complexitat del que som. Deien que era un advocat de causes perdudes, però ell feia que estiguessin menys perdudes amb la convicció que són les que paga la pena defensar. Pot haver-se dit que ho feia amb l'esperit militant d'una altra època. No era d'una altra època perquè en aquesta continua havent-hi una mateixa realitat d'injustícies i desigualtats. D'aquí el desemparament dels pobres i els socialment exclosos, la fragilitat dels perseguits. Sense ell estaran, estarem, més perduts.