Fa poc més d’una setmana es va saber que s’havia fet la resolució provisional de la licitació de la gestió del Cinema Truffaut i que el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona no havia guanyat per una diferència de 4.000 euros en relació amb l’empresa Rambla de l’Art de Cambrils. Encara estan en fases d’al·legacions i, per tant, cal ser prudents, però arribar a aquest punt ja és un desastre.
El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona és una entitat sense ànim de lucre que des de fa més de 25 anys ha estat darrere del projecte del Cinema Truffaut i l’ha fet créixer, de forma desinteressada i amb una tasca apassionada, cinèfila, popular i exigent alhora; i no només això, sinó que l’ha sostingut en moments en què l’Ajuntament se n’ha preocupat menys. El Truffaut és un dels pocs cinemes públics que existeixen, amb una vocació pública declarada basada en les estrenes de cinema d’autor, la recuperació dels clàssics, les peticions del teixit social, el debat i la reflexió, la cinematografia catalana, la presència de figures internacionals i les aliances amb els agents i iniciatives culturals del territori. La seva gestió ha estat impecable, però ara s’ha decidit prioritzar una empresa de Cambrils a aquesta entitat sense ànim de lucre.
El 2023 vaig escriure un article titulat "Per un fair play cultural", un cop vaig decidir que quan s’acabés el contracte de la direcció del Bòlit, el centre d’art contemporani de Girona, no faria la pròrroga de dos anys per motius vinculats al model de gestió. Llavors, vaig traslladar aquella experiència a algun dels capítols del llibre La servitud dels protocols. Recordo que l’article va tenir un cert ressò entre la gent de la cultura. També recordo que el meu regidor em va dir que ja m’havia llegit, però la reacció no va passar d’aquell comentari. Ni hi ha hagut un fair play cultural, ni s’ha anat a millor. La gestió administrativa s’ha tornat més ineficient, malgrat la dedicació i obstinació de moltes de les treballadores. Si un Ajuntament és una màquina –i aquesta metàfora no té res de metafòric–, llavors és una màquina que corre el risc de deixar de funcionar.
 |
| Foto: David Borrat |
Un fair play no implica un joc més just ni més pertinent. Un dels articles que millor han copsat la situació ha estat el de Jordi Serrano a El Punt Avui, on destacava que l’Ajuntament havia comès un error polític, tècnic i burocràtic i reclamava el pas del concurs al conveni. Quan jo era a l’Ajuntament es volien eliminar tots els convenis, segurament motivats per les diferents lleis de contractació pública o, simplement, perquè es tardava entre mig any i un any a aconseguir-ho. Als ajuntaments es canvien els protocols administratius, però ningú en clarifica del tot els motius. Aquesta ambivalència ho fa tot més executiu –no es pot qüestionar el que ignores–, però també més desesperant.
Darrere dels concursos hi ha persones que indiquen uns plecs tècnics i uns plecs administratius, que posen uns jurats i unes condicions d’acord amb unes necessitats que tenen conseqüències sobre la vida ciutadana i els sectors professionals. Aquests requisits no només són econòmics, també tenen a veure amb la tasca a realitzar, però el pes es posa en l’oferta econòmica, malgrat que es pugui canviar l’ordre de prioritats. Les propostes són valorades per un personal que, sovint, no té a veure amb el propi sector cultural, com passa amb la majoria de licitacions, i ara fins i tot en jurats de concursos de direcció, com s’ha vist amb el de la direcció del Museu del Disseny de Barcelona.
El calvinisme malaltís d’algunes administracions que volen “expedients immaculats” ha fet que s’arribi a un absurd que aproxima els ajuntaments a les polítiques neoliberals –com també recordava Serrano–, més que a la transparència i a la desaparició del frau, que serien les legítimes motivacions morals oficials de totes aquestes reformes burocràtiques. Així, empreses o entitats de serveis veteranes i grans professionals del territori veuen com se’ls prenen anys o dècades de dedicació en nom de “la igualtat d’oportunitats”, quan haurien de dir-ne trituració dels professionals competents, desarticulació del teixit de proximitat, impossibilitat d’accés dels joves professionals i, en definitiva, gir neoliberal de les polítiques públiques.
Els tècnics superiors i els polítics han d’entendre el context que tenen entre mans, no només els protocols administratius. Les interpretacions de les lleis s’han de pensar, no solament en relació amb el seu compliment (una interpretació fora mida que depassa la mateixa llei), sinó amb l’ètica que hi ha implícita. Com recorda el filòsof Giorgio Agamben, la qüestió jurídica i l’ètica són diferents, ja que, segons ell, la jurisprudència “només vol celebrar el judici”, així com l’administració de vegades només vol resoldre l’expedient. Però les decisions administratives no són indiferents als valors, és més: els prescriuen. En el sector cultural costa molt sobreviure a tants anys de dedicació, i molt poc perdre tot aquest bastió tan vital. Quin serà el pròxim pas, adjudicar la licitació a una d’aquestes empreses de ciclisme d’elit que han colonitzat tot el Barri Vell de Girona? Suposo que exagero.
Canviar la licitació per un conveni? Tant de bo. Sens dubte cal vetllar per una licitació que sigui més coherent amb el propi sentit del servei. Quan un servei com el Cinema Truffaut funciona és més que això, és un centre vital imprescindible per a l’ecosistema cultural de la ciutat.
Aquestes mancances delaten una falta més profunda: la falta d’unes polítiques culturals clares i fermes, i l’evidència de la subjugació de la cultura a l’automatisme d'uns protocols administratius que tothom replica sense pensar en quina ciutat s’està construint. I ara què? Potser és el moment d’entendre que els ajuntaments han de respondre a les polítiques culturals i a les evidències, i també escoltar el poble, i el poble ja hi ha dit la seva, partint de la major de les evidències: aquests més de 25 anys d’experiències compartides.
Ingrid Guardiola, publicat a l'Ara 22.04.2026
