diumenge, 30 de novembre de 2014

Cercas, on no pot enganyar

La presentació d'‘El impostor' omple la Llibreria 22, segona casa de l'escriptor.

Javier Cercas i Carles Ribera, ahir a la Llibreria 22 de Girona
 
Foto: MANEL LLADÓ.
A pesar d'estar ben envoltat d'amics i familiars en la seva segona casa, o justament per això, ahir al migdia Javier Cercas va fer la presentació del seu últim llibre, El impostor, a la Llibreria 22 de Girona.
Va afirmar que se sentia “inquiet” com només ho està quan presenta un llibre a Girona o a Ibahernando (Càceres), on va néixer, perquè en aquests llocs on el coneix tothom des de fa anys no pot enganyar ningú intentant semblar un “escriptor seriós”. Era la seva manera de subratllar, ja de partida, que l'autèntica raó de ser d'El impostor, el tema “invisible” que s'amaga sota la història més visible d'Enric Marco –l'home que es va fer passar per supervivent dels camps nazis i es va convertir en una “rock star de la memòria històrica”– és que tots som, en certa manera, uns impostors que intentem constantment presentar-nos com el que no som o embellir la nostra realitat, no per mala fe sinó per “l'angoixant necessitat de ser estimats i acceptats”. “Per això fem la majoria de les coses, també escriure novel·les”, va dir Cercas, segons el qual Marco és “el Picasso o el Maradona de la mentida”, però també un home “radicalment normal”.
A partir de la biografia de Marco, “un home de vida anodina que es reinventa als cinquanta anys per crear-se un passat d'heroi de la Guerra Civil i víctima de l'Holocaust”, Cercas fa un paral·lelisme amb el Quixot i, d'una manera més propera, amb “aquest país on resulta que tothom havia estat antifranquista, quan poquíssima gent va ser-ho realment”.
Carles Ribera, vicedirector d'El Punt Avui, va lloar El impostor com “un bon treball de recerca històrica i periodística, però sobretot una gran novel·la”, de la qual va destacar especialment que Cercas hi torna a aparèixer com a personatge per mostrar com va construint la història des de dins d'aquest “relat real o literatura de fricció, perquè hi freguen diversos gèneres”, segons Ribera; “un llibre freaky, com tots els meus”, segons Cercas, defensor d'un model de novel·la “més flexible i plural” que funciona com “un banquet amb molts plats”, com ara la crònica, la biografia, l'assaig i la història. “Qui ha dit que la novel·la ha de ser ficció?”, hi va afegir.
Ribera va dissentir amb Cercas en dos aspectes: a ell Marco no li sembla en absolut un Quixot idealista ni fantasiós sinó “un pícaro, un pinxo”,
ni tampoc combrega amb la visió de Cercas a través d'aquest personatge, de l'antifranquisme i de la memòria històrica. “Ens hem deixat entabanar per una versió kitsch de la història en comptes de mirar el passat de debò”, va dir l'escriptor, sempre disposat a remoure consciències. “Si la novel·la té algun sentit és perquè provoca”.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 30.11.14

Desenes d´impostors assisteixen a la presentació del nou llibre de Cercas

L'autor presenta a la 22 "El impostor" i assegura que tots som impostors
en algun moment de la vida.

Tots som uns impostors, i el que no ho sigui que tiri la primera pedra. No ho va dir així Cercas, però gairebé. I no és només que jugués sobre segur tenint en compte que no faltaven entre el públic polítics i expolítics, sinó que, com va deixar clar amb les seves paraules i com deixa igualment clar en les pàgines de El impostor, tothom en determinat moment de la vida es fa passar per algú-o per alguna cosa- que no és. Com Don Quixot. Com Enric Marco, que va arribar a presidir l'associació Amical de Mathausen, que va rebre la Creu de Sant Jordi, que va parlar davant tothom de la seva experiència -des d'escoles fins al Congrés de Diputats- fins que algú va descobrir que mai no havia trepitjat un camp de concentració.
De la vida de Marco va El impostor, la nova novel·la del gironí Javier Cercas, que va presentar ell mateix i el periodista Carles Ribera ahir al migdia a la Libreria 22. Una llibreria que es va fer petita per acollir la gran quantitat de públic que s'hi va aplegar, tant que va fer començar l'acte amb cert retard perquè Cercas no gosa dir que "no" a cap petició de signar un llibre, per més que després lloés els que en algun moment de la vida tenen la valentia de pronunciar aquest "No".

El impostor no és ben bé una novel·la, o com a mínim no és ben bé ficció. Com també va dir l'autor, cal reivindicar el concepte de novel·la del segle XIX, quan acollia tots els gèneres, una mena "d'escudella i carn d'olla"
A.S Diari de Girona 30.11.14

La ciutat amputada

El trist tancament de Discos Coll, del König de la Gran Via i del Rhin Bar 

No em recupero d'una amputació d'un tros de la meva vida, que ja cau la destral per escapçar-me'n un altre. En pocs dies m'he vist sorprès, gairebé de forma consecutiva, amb l'anunci de desaparició de Discos Coll, del König de la Gran Via i del Rhin Bar. Està desapareixent un tipus de ciutat, el que vaig conèixer en la meva infància i joventut, i el pitjor és que això significa que m'acosto jo també a la desparació
A Discos Coll hi anàvem a escoltar música -de vinil, per descomptat- en cabines. Encara no existien els auriculars, i ens tancàvem en una cabina a escoltar les novetats que havíem triat i que ens anava posant pacientment l'encarregat. Pacientment perquè devia saber que no compraríem res.
Anys més tard sí, anys més tard era el lloc on els gironins ens abastíem de música, i no em fa res reconèixer que allà vaig aconseguir el primer LP de Tequila i més d'un de Boney M. Sempre he sigut un melòman. Amb el temps i per motius totalment aliens al começ i la música vaig conèixer un dels dependents -crec recordar que es deia Manolo-, noi amb sempiterna cara d'adormit, a qui vaig veure despert i enfadat el dia que uns turistes italians van entrar a queixar-se que entre els pins -llavors ni tan sols es deien pins- exposats a l'aparador hi havia insígnies nazis, o que ells havien pres per nazis. En Manolo els va despatxar de mala manera, no perquè fos nazi -que no ho era- sinó perquè aquí no ha de venir cap turista a dir-nos què podem vendre.
Les salsitxes bratwurst que he menjat al König de la Gran Via posades en fila donarien tres vegades i mitja la volta a la terra pel seu equador, segons els càlculs més recents. Però hi ha un altre fet que el manté ancorat a la meva memòria, especialment quan arriben les dates nadalenques, com és el cas. D'entre tota la colla d'amics de joventut, només la meva família i la d'en Tomàs es mantenien fermes en la tradició catalana de celebrar el dinar de Nadal, mai el sopar de Nochebuena, importat d'Espanya.
Aquest fet, que en la infantesa no suposava res més que sopar com cada dia, fer cagar el tió i anar a dormir en espera del gran tec de l'endemà que la meva àvia feia una setmana que preparava, en l'adolescència creava un problema: les famílies marxaven a la casa de la costa i nosaltres ens quedàvem a Girona: Nadal era una nit de parranda, però havíem d'esperar.
Mentre la resta de la colla sopava en família, en Tomàs i jo havíem de trobar un lloc on sopar, amb tots els restarurants i bars tancats -estem a finals dels 80 i inicis dels 90- fins passada la mitjanit. El König mai no ens va fallar. Era l'únic antre de Girona on poder "no-celebrar" la nit de Nadal. Allà ens trobàvem, any rere any, els éssers més solitaris del món: en Tomàs i jo per tradició familiar i la resta de clientela perquè la vida els havia convertit en solitaris. Inclús -especialment- la nit de Nadal. No em sembla que hi hagués ni tan sols decoració nadalenca, i això contribuïa a dotar tot el quadre d'una tristor dickensiana, només interrompuda de tant en tant per algun crit de: "Oído cocina, una de ensaladilla". Però que bé que hi estàvem nosaltres, sabedors que la nostra solitud era voluntària i acabaria a la mitjanit, quan les carrosses es tornen carbasses.
Rhin Bar, 62 anys de vida el contemplen, diria que sense cap canvi substancial. Immortalitzat per Javier Cercas a Las leyes de la frontera perquè és l'únic lloc de tota la trista i grisa Girona dels anys 70 on el policia de províncies que acaba d'arribar -i no pas a hores intempestives, a menys que convinguem que en aquell temps i lloc les 8 del vespre ja eres intempestives- troba obert i pot menjar-hi alguna cosa per no ficar-se al llit amb la panxa buida. Per a mi era immortal des de molt abans, des del meu naixement.
Els meus deu primers anys de vida van transcórrer en un segon pis damunt d'aquest bar-restaurant, amb la finestra del menjador -on fèiem vida els sis habitants d'un pis, vell i sense calefacció- just a sobre de la terrassa que a l'estiu reunia força gent del barri -no recordo altres bars a prop, o al menys no que obrissin fins a l'hora de sopar- i qui sap si algun policia arribat de províncies. A l'estiu, amb les finestres obertes, això suposava sopar pràcticament junts, els de la terrassa i els del pis, inclús em sembla notar encara l'olor de pollastres a l'ast que s'enfilava fins a aquell pis, que encara existeix i és avui refugi d'immigrants.
El Rhin Bar m'acompanyava fins al llit, ja que la finestra de la meva habitació no donava al carrer sinó a un celobert als baixos del qual s'ubicava el magatzem del bar, amb caixes i barrils apilats i una porta que el cambrer obria i tancava cada cop que necessitava reposar queviures o begudes. Tot plegat formava una barreja de soroll i olors que m'ha quedat guardada en alguna part del còrtex cerebral: quan alguna vegada hi he entrat, ja d'adult, he tancat els ulls i m'he sentit transportat a la infantesa, que, com descobrim massa tard, és el veritable paradís.
No guardo en la memòria cap estada familiar ni a l'interior ni a la terrassa, cosa estranya perquè tot i no ser una família amiga de bars, és segur que ni que fos per proximitat i per amistat -la meva família coneixia molt en Candi, el propietari- alguna vegada hi deuríem anar. La memòria guarda només allò que vol, i encara es permet manipular-ho amb el pas dels anys.
D'aquí a poc temps el Rhin Bar, Discos Coll i el König només seran recordats pels pocs que els vam conèixer i el seu lloc l'ocuparà alguna botiga d'Inditex. Quan els trossos d'història moren no surten als obituaris, però són símptoma de la lenta defunció d'una ciutat que aviat no es distingirà en res de totes les altres.
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 30.11.14