dilluns, 31 de gener de 2011

En suport a Panahi


El cinema Truffaut de Girona manifesta el seu suport al cineasta iranià empresonat projectant ‘El círculo' . Setmanes després de fer públic un manifest en què es declara el seu ferm suport al director de cinema Jafar Panahi (El globus blanc, El Círculo, Offside), empresonat pel govern iranià, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i el personal del Cinema Truffaut han programat per aquesta setmana la projecció d'un dels films més emblemàtics del cineasta, El círculo. Aquesta nit, a les 22 h, se'n fa l'acte principal amb una presentació i un debat posterior a càrrec de Guillem Terribas, Ramon Girona i Teresa Cabruja. El film, que també es podrà veure al mateix cinema la resta de la setmana a la sessió de les 22.30 h, narra les tres històries de dones que es veuen abocades a sortejar tota mena de burocràcies, injustícies i desigualtats d'un sistema que les tracta sovint com a enemigues. A través de detalls quotidians sobre els carrers de Teheran, la trama es va desenvolupant al temps que cada una de les dones que protagonitzen les tres parts de la pel·lícula reflecteix simbòlicament un món social que els és tràgicament advers. La projecció d'El círculo només és una de les diferents accions que ha endegat aquest cinema gironí en suport a la figura de Jafar Panahi. A més d 'una recollida de signatures, es va fer públic als mitjans un manifest de suport en què, a grans trets, es declarava: “El nostre més enèrgic rebuig a aquesta condemna brutal i arbitrària, que no només empresona i priva de llibertat de moviments Jafar Panahi, sinó que a més pretén privar-lo d'allò més preuat per a tot director de cinema: poder-se expressar a través de les imatges amb absoluta llibertat creativa i sense coercions de tipus polític o ideològic”. Jordi Camps Linnell, publicat en El Punt 31.01.11

dissabte, 29 de gener de 2011

Todas las canciones hablan de mi.



També parlen de nosaltres

Jonás Trueba, és un jove creador, senzill i sense pretensions, que ha heretat el físic i la cinefília del seu pare Fernando, i la tendresa del seu oncle David. De la seva mare, la productora Cristina Huete, el risc. El risc de fer una pel·lícula, en la qual es fa responsable tant del guió com de la direcció, en una edat encara amb moltes coses per viure. I per explicar experiències d’una generació.
Jonás, com el seu oncle, va començar a treballar per al cinema fent de guionista, amb dues pel·lícules del seu company Víctor García León, “Más pena que gloria” (2001) i “Vete” (2006). Actualment, també treballa a l’editorial Plot, especialitzada en cinema i propietat de la “família” Trueba, on està preparant l’edició espanyola de la biografia de François Truffaut.
La pel·lícula ens explica coses d’avui dia, de joves com Jonás, que tenen trenta anys, que han estudiat però que treballen amb el que poden. Potser un dia ja faran o podran fer el que els agrada de debò o dur a la pràctica allò que han estudiat. Que tenen problemes sentimentals, que actuen com a adults, però que no ho son. Que tenen amistats d’aquelles de tota la vida, d’aquelles a les quals se’ls permet de tot, perquè son això, amistats de tota la vida. Que viuen amb la família, però que no hi “viuen”. Passen per allà. Que, a la seva manera, els estimen i s’estimen.

Explicat com ara ho faig, tot això no té res d’atractiu, però Jonás Trueba aconsegueix que ho sembli. Fa que la història, les històries, siguin emotives, interessants i curioses. La pel·lícula et va passant lentament (i no és llarga) i tu, com a espectador, hi vas entrant i et vas interessant per ells i per les seves circumstàncies, pels seus problemes.
Tot i que el paisatge i la ciutat es refereixen amb evidència a Madrid, la pel·lícula no és madrilenya sinó universal. Qualsevol jove que tingui una manera de viure i un estatus similar al que tenen els protagonistes s’hi pot identificar, com també sol passar en les pel·lis de Woody Allen. Per cert, el cartell de la pel·lícula és clarament un homenatge a “Manhattan” (Woody Allen, 1979).
Les referències cinematogràfiques de Jonás, son del tot franceses. Todas las canciones hablan de mi, està feta amb la sensibilitat d’Erich Rohmer i a la manera de François Truffaut. A algú, també li pot recordar els inicis del seu pare, amb la coneguda i reconeguda “Opera Prima” (1980).
La direcció d’actors és increïble. Actors joves que s’estan obrint camí en el món del cinema i del teatre, que et fan creure el personatge per la seva espontaneïtat i naturalitat. El protagonista, el català Oriol Vila, esta esplèndid. I les actrius, les diferents noies que interpreten els diferents personatges de la pel·lícula, aconsegueixen ser versemblants del tot, com ho és la interpretació de Ramon Fontseré, un divertit i autèntic llibreter de llibre de vell.
Una petita gran pel·lícula, d’un director nou, Jonás Trueba, que sap el que vol i que té molt de camí i coses per explicar-nos. Que no es faci malbé.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ Fulla pel Cinema Truffaut de Girona (del 21 al 28.01.11)

Sóc de Salt, I què?










Aquesta frase està estampada en una samarreta que corre per Salt. Com que la majoria de les notícies que surten en els mitjans de comunicació són negatives, la gent de Salt estan (estem) fins al monyo de ser un poble mal vist. Es reivindica, amb orgull i contundència, el fet de ser i de viure a Salt. I aquest era el motiu de la participativa i cívica manifestació que es va fer ahir. La gent va constatar i afirmar que vol viure, treballar, aprendre, estimar i morir, amb tranquil·litat, a Salt. Sabem que tenim un problema i que aquest problema ja l'hem tingut d'altres vegades, i ens n'hem sortit.
Salt ha estat un poble acollidor. A principis del segle passat era un poble de pagès que va rebre els primers forasters amb la instal·lació de dues fàbriques. Eren forasters de la mateixa província que trobaren un lloc per treballar i per construir-hi la seva vida. Més tard, amb el desarrollo dels anys seixanta van venir nous forasters, molts més i de més lluny, sobretot d'Andalusia. I es va edificar d'una manera desordenada i especulativa. Eren temps de bonança. Amb els anys, el poble de Salt va poder absorbir tota aquesta gent amb algun problema aïllat. En els últims deu anys, ha vingut una nova fornada de forasters, aquests de molt més lluny, i amb una cultura i religió totalment diferents a la nostra, que ha desbordat les previsions i més. I per complicar més la cosa, una crisi com mai havíem vist.
Salt sempre ha tingut la influència de la capital. La seva proximitat (un carrer la separa de Girona) l'ha convertit en poble dormitori i, per tant, en el seu suburbi. Salt s'ha rebel·lat i s'ha anat reinventant. La Seu del Festival de Teatre Temporada Alta és a Salt. La sala de concerts més dinàmica i creadora, La Mirona, és a Salt. Els Marrecs de Salt van ser la primera colla castellera de la província i s'ha fet un bon nom a arreu del Principat. L'Ajuntament, amb la biblioteca pública, convoca un premi de novel·la ja publicada en català, El setè cel, que han guanyat prestigiosos escriptors com Jaume Cabré ( Les veus del Pamano ), Miquel Pairolí ( Cera ) o Vicenç Pagès Jordà ( Els jugadors de whist ). El centre comercial més ampli de la província, l'Espai Gironès, és a Salt... Tenim un problema que no podrem resoldre sols. Però no hi ajuda gens la crispació, la intolerància i l'especulació. Ni els interessos d'alguns partits amb idees xenòfobies.
Guillem Terribas, publicat a Ara.cat el 23.01.11. Foto: Ara.cat

El Punt s'endú el Rahola


El recull d'articles sobre el procés d'absorció de Caixa Girona publicats al diari guanya en premsa la segona edició dels premis de comunicació local gironins.
El recull d'articles sobre el procés d'absorció de Caixa Girona per La Caixa publicats al diari El Punt ha guanyat la segona edició dels premis de comunicació local Carles Rahola en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa. Els guardons, organitzats per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes i la Diputació de Girona, es van entregar ahir al vespre en un acte a l'Auditori Palau de Congressos.
El jurat dels premis, format per vuit professionals: Narcís Genís, Jaume Parés, Saül Gordillo, Guillem Terribas, Paco Elvira, Francesc Cruanyes i Anna Estartús (secretària sense vot)i presidit per Montserrat Minobis, ha valorat sobretot dels articles –signats per les periodistes Anna Puig i Imma Bosch– “la tasca d'investigació feta” per les autores, ja que ha considerat que “han anat un pas més enllà de la informació estricta i han interpretat l'actualitat per oferir les claus per entendre tot el procés”. En la presentació del veredicte, un dels membres del jurat, el llibreter Guillem Terribas, també va explicar que un dels aspectes que van valorar a l'hora d'atorgar el premi a aquests articles va ser el fet que “van sortir en equip i amb gent de la pròpia redacció”.
Les autores dels articles, Anna Puig i Imma Bosch, es van mostrar “molt contentes” de rebre el premi i van destacar que “aquesta professió permet tenir experiències a l'abast de poca gent, com ha estat seguir el procés que ha portat a la desaparició de Caixa Girona”, que van qualificar de “fet històric”. A més, van voler ressaltar que van tenir “l'oportunitat d'explicar no només la fi d'un procés sinó també de donar a conèixer una part d'una història que no es volia donar a conèixer.” En aquest sentit, en el moment de recollir el guardó, el director d'El Punt de comarques gironines, Miquel Riera, va dir que havien trobat a faltar més explicacions públiques per part dels que van ser màxims responsables de l'entitat .
Els altres guardonats de la nit
Els programes La taverna de La Rambla, d'Onda Rambla, i Terra d'Amfitrions, de Volcano TV i emès a la Xarxa de Televisions Locals, van ser dos altres guardonats de la nit; en les categories de ràdio (Premi Miquel Diumé) i televisió, respectivament. A més, la fotografia La neu talla les comunicacions per carretera, de Jordi Velasco, publicada al Diari de Girona, va guanyar en la categoria de fotoperiodisme, i la web de l'Ajuntament de Figueres va rebre el premi a millor iniciativa de comunicació institucional. El guanyador com a projecte sobre comunicació –la categoria més ben dotada, amb 2.000 euros; la resta, 1.000– va ser Ivie Okundaye, de Marc Faro i Anna Teixidor.
Redacció "El Punt" / Diari de Girona 29.01.11 Foto Lluís Serrat

dimarts, 25 de gener de 2011

Llàgrimes i sang per a Lluís Vilà


Diversos cineastes van homenatjar ahir al Truffaut l'artista banyolí, amb curts que van provocar tot tipus de reaccions —fins i tot indignació—, dins del quart Festival Pepe Sales.

Ja va advertir Guillem Terribas en la presentació de l'acte que la cloenda podia ser dura: amenaçava amb una pel·lícula d'Albert Serra de trenta minuts de durada distribuïts en tres únics plans, que el cineasta banyolí havia decidit venir a veure al Truffaut perquè encara no havia tingut ocasió de veure-la abans, tot i tractar-se, aparentment, d'una obra seva. Terribas va dir que probablement era una altra boutade de l'“enfant terrible de Banyoles”, un habitual del Festival d'Art Independent Pepe Sales, en què l'any passat Serra ja va a posar a prova la paciència del públic amb un vídeo en què Jordi Pau llegia un poema de Pedro Casariego al revés. La veritat és que ahir Albert Serra es va superar: va aconseguir que almenys la meitat del públic anés marxant de la sala amb sorollosos cops de porta mentre a la pantalla es veien en penombra uns músics que improvisaven una llarga dissertació elèctrica que podria haver estat una prova de so de Sonic Youth. La música i l'estupor general van continuar mentre la pantalla es quedava en negre o apareixia ocupada per una gran llum encegadora. I al final, una frase: “Homenatge a Lluís Vilà”. Fins i tot va haver-hi alguns aplaudiments, però també veus discrepants (“Es podria haver quedat a casa”) sobre aquest “homenatge” difícil d'entendre que, un cop més, només es justifica per la llibertat del creador i la capacitat transgressora de l'art, tot i que aquí es podria parlar directament de presa de pèl. Així va ser el final, però tornem al començament. El IV Festival d'Art Independent Pepe Sales va viure ahir la seva jornada cinematogràfica al Truffaut, on diversos cineastes van presentar una sèrie de curts creats expressament –la majoria– per al festival que organitza La Penyora com a homenatge a l'artista banyolí Lluís Vilà. L'acte va tenir com a pròleg les percussions i danses de Kassamba, que van conduir el públic fins a l'interior de la sala. Allà hi havia el fill de Lluís Vilà, Guillem (“Ets ben igual que el teu pare”, li va dir Terribas), i Jordi Pau, gran amic de l'homenatjat. “En Lluís era molt més que tot el que es pugui mostrar aquí. En Lluís era l'hòstia, i el dia que es va morir em va fer la putada més grossa del món”, va dir l'amic. Lluís Llamas, de La Penyora, va recordar que el festival va néixer al Truffaut, i que els seus orígens es troben en una pel·lícula: la que Lulú Martorell va dedicar a Pepe Sales. Les projeccions van començar amb un vídeo de Santi Lapeira (La nit) que combinava imatges de l'estany de Banyoles i de Lluís Vilà, per acabar amb una cita seva: “El món només el poden canviar els artistes o els terroristes... i sempre és millor crear que matar”. Borja & Susana van obrir unes Portes a l'univers amb cites de Borges, Plató i Diderot, i Quim Paredes va oferir un dels millors treballs amb Absències, una dolorosa visita al taller de l'artista, d'una gran bellesa. A Dallas, Bech de Careda i Ivo Vinuesa van fer la primera incursió en les sabates, tot un referent fetitxista de Vilà i la seva obra, que després Salvador Sunyer Vidal va recuperar en un dels treballs més aplaudits: la vida com un seguit de sabates que van passant per una cinta transportadora. El banyolí Maties va deixar anar unes delicades Llàgrimes per tu, Lluís amb música de Mozart, i Isaki Lacuesta va recuperar un curt inèdit, El rito, sobre el sacrifici ritual que porta a terme l'imam de Salt a l'escorxador, amb la sang –i n'hi ha bastant– com a connexió amb l'univers de Vilà. Sandra Ojosnegros, Juanka Santa Varo i Alexandre Nunes van fer una reflexió conjunta i descreguda sobre la immortalitat de l'artista. El festival continua avui a La Mercè.

Xavier Castillón, publicat en El Punt 25.01.11 Foto: Lluís Serrat

dimarts, 18 de gener de 2011

Fumar mata


Sobretot a l 'hivern. Mata de fred i això no ho indica en els paquets de tabac. I ja fa anys que ens està matant de fred.
És una mica confús això de prohibir fumar. Tant els fumadors com els no fumadors sabem que el tabac és perjudicial per a la salut, com altres productes que hi ha en el mercat de lliure venda. I per tant, no cal que ho recordin contínuament. Els fumadors no fem proselitisme perquè els no fumadors fumin. D'altra banda, el tabac dóna els seus bons beneficis a l'Estat. Segons s'ha dit i publicat, l'Estat ingressa dels fumadors amb impostos 980 milions d'euros cada any. I, segons també dades que dóna la mateixa administració, el cost de la Seguretat Social per al tractament de les malalties derivades de fumar és de 530 milions. Per tant, si ningú fumés, el govern recaptaria 450 milions menys cada any. Si aquí hi afegim que, tal com s'indica en els paquets de tabac i els informes mèdics, fumar mata i per tant escurça la vida del fumador, l'Estat s'estalvia de pagar anys de la jubilació. I en morir abans que els no fumadors, també hi ha un estalvi amb la Seguretat Social. Fent el compte de la vella, a la societat i al mateix Estat els interessa que hi hagi fumadors, si més no per la part econòmica.
I, encara més. A primers d'any, en què la llei antitabac s'ha endurit, alguns locals han habilitat terrasses per als fumadors, ja que no poden fumar dins els seus locals. Això ha comportat haver de comprar taules, cadires i cadenes per lligar-les a la nit. Com que a l'hivern fa fred, i per no perdre els clients i recuperar la inversió, hi han col·locat unes estufes que funcionen amb gas butà. Els repartidors de gas butà, que en els darrers anys havien perdut clientela perquè molts habitatges tenen gas natural, ara tornaran a recuperar-la perquè els bars volen que els clients no se'ls morin de fred i utilitzen les esmentades bombones de gas. Per tant, tornarem a veure els famosos butaners repartint bombones de gas. I com que la cosa anirà més, les empreses concessionàries de butà hauran de contractar més repartidors i comprar noves furgonetes. Per tant, hi haurà menys atur i els venedors de cotxes i de gasolina augmentaran els seus ingressos. Tota aquesta moguda farà créixer l'economia del país, hi haurà més feina, més vendes i, per tant, correran més els diners i els diferents governs i ajuntaments podran recaptar més impostos. Els ajuntaments també augmentaran les seves arques a través dels impostos per l'ampliació de les terrasses i pel permís per poder col·locar les estufes al carrer. Amb la recuperació de les arques dels ajuntaments, diputacions i altres estaments oficials, es podrà tornar a invertir en carreteres, en obres faraòniques i en cultura. Tal com diuen els castellans, no hay mal que por bien no venga .
Ara, no tot són flors i violes. El proscrit i perseguit fumador continua tenint les de perdre. Com que ara la majoria de les vegades només es pot fumar al carrer, els paquets de tabac, que cada dia son més cars, duren poc. I és així perquè contínuament hi ha personal de tota mena que demana tabac pel carrer. En un recorregut de 500 metres, si ets generós, pots quedar-te sense els 20 cigarrets que hi ha en un paquet.
I el més greu, la delació. Qualsevol persona i de manera anònima et pot denunciar si creu que estàs fent alguna infracció, com fumar a menys de 100 metres d'una escola o d'un parc infantil, per posar-ne un exemple. Aquí entrem en un terreny molt perillós, i val més no pensar en les conseqüències.
Per acabar, recomano un llibre per a fumadors (sobretot de Dunhill) o no fumadors. Un llibre que surt a la venda el 20 de gener. Em refereixo al guanyador de la darrera edició del premi de novel·la curta Just M. Casero, publicat per l'editorial Amsterdam. El títol és Novotsky . És la primera novel·la del jove autor Helder Farrés. El dia del lliurament del premi, Vicenç Pagès, portaveu del jurat, va dir, entre altres coses, que després de llegir la novel·la, molta gent tindrà ganes de fer un "Novotsky". I jo ho confirmo.
GUILLEM TERRIBAS, publicat al diari Ara.cat el 18.01.11

Les millors del 2010



"Copia certificada", del veterà cineasta iranià Abbas Kiarostami, és escollida la millor pel·lícula del 2010 pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Com cada any, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona s'ha reunit per escollir quins han estat els millors títols estrenats a les pantalles de les comarques gironines durant l'any passat. El resultat d'aquestes votacions ja s'ha fet públic i ha donat com a millor film projectat durant aquest any Copia certificada (Copie conforme), del cineasta iranià Abbas Kiarostami, amb un total de 52 vots. A tan sols dos vots de diferència ha quedat La red social (The social network), del nord-americà David Fincher, i en la tercera posició La cinta blanca (Das weisse band), de l'austríac Michael Haneke.
A continuació, i d'entre el total de 35 títols diferents escollits, destaquen el quart lloc de L'escriptor (The ghost writer), de Roman Polanski; el cinquè d' Uncle Boonmee, d'Apichatpong Weerasethakul; el sisè de Film socialisme, de Jean Luc Godard; el setè de Two lovers, de James Gray; el vuitè de Vincere, de Marco Belochio; el novè de Shutter Island, de Martin Scorsese, i el desè d' I'm not there, de Todd Haynes.
De les votacions resultants, destaca el fet que enguany la majoria de films escollits recauen en directors consagrats, com ara Kiarostami, Fincher, Haneke, Polanski, Godard i Scorsese, per citar-ne alguns. Per altra banda, pel que fa a absències, a la llista s'hi troben a faltar produccions catalanes i estatals entre les deu primeres, fet que no es donava des de fa anys.

Binoche + Kiarostami

"Copia certificada", escollida com la millor pel·lícula del 2010, és una obra complexa i polièdrica que mostra els paral·lelismes i semblances existents entre l'amor i l'obra d'art realitzats per un estilista que redueix el tema al mínim i cuida el pla al màxim. Kiarostami, que ha comptat amb l'inestimable presència de Juliette Binoche i que no defuig de la referència al clàssic de Rossellini Te querré siempre (Viaggio in Italia), del 1953, narra la història d'un escriptor anglès de mitjana edat i una dona francesa de mitjana edat que s'aventuren en un recorregut per la Toscana.
Quant a La red social, dissecciona a través d'un guió suggeridor d'Aaron Sorkin i la direcció brillant de David Fincher els orígens de Facebook alhora que elabora un retrat poc complaent d'un dels seus creadors, Mark Zuckerberg (Home de l'Any, segons la revista Time).
Els crítics que han votat aquest any han estat Jordi Camps, Ramon Girona, Íngrid Guardiola, Imma Merino, Salvador Montalt, Àngel Quintana, Marta Sureda, Guillem Terribas i Paco Vilallonga.
Redacció "El Punt". 02.01.11. A la foto: William Shimell i Juliette Binoche, en un fotograma del film "Copie conforme".


VOTACIONS DE GUILLEM TERRRIBAS

La cinta blanca (Michael Haneke)
L'escriptor (The ghost writer)(Roman Polanski)
Origen (Inception) Christopher Nolan).
Villa Amalia (Benoit Jacquot)
A propósito de Elly (A. Farhady)
Two lovers (James Gray)
An education (Lone Sherfig)
Todas las canciones hablan de mi (Jonás Trueba)
Pa negre (Agustí Villaronga)
Invictus (Clint Eastwood)
Fotograma de la pel·lícula "La cinta blanca".

divendres, 7 de gener de 2011

Temps de Reis



La denominada nit més màgica de l'any perviu en la memòria dels adults com a petits retalls de la infància que ja se n'ha anat
'Epifania' significa en grec 'manifestació'

Un dels amics, que tenia nebots, es va ajuntar amb els altres, que no en tenien, i tots se'n van anar al magatzem del grup de teatre i van agafar en préstec dues disfresses de reis mags. Amb aquesta vestimenta, de nit, es van plantar a casa dels nebots del primer i els van donar una alegria i un ensurt de mort pel mateix preu. Després, confabulats amb altres col·legues, van fer voltes per la ciutat fins a la matinada, fins que va obrir el primer bar de dia. «¿I el tercer, nois?», els va dir el cambrer. Ells van respondre: «Encara està treballant. Com un negre». És clar que els dos reis, exhaustos i borratxos, van optar per ser el blanc i el ros, per estalviar-se el maquillatge. Després, se'n van anar a les seves habitacions.
Així va ser una de les meves nits de Reis, que vaig viure, per ser exactes, en tercera persona. En les altres, es pot establir una clara distinció. Hi ha un temps per pensar que els Reis existeixen, un altre per saber que són els pares i un altre per disfrutar de la festa sense ser ni fill ni pare, sinó amic de l'oncle amb nebots.

Do de la ubiqüitat

No crec que hi hagi una altra celebració amb més tòpics acumulats en la història de la humanitat, excepte el bonàs del Pare Noel, és clar. Tots ens confabulem per fer creure als més petits que les luxoses majestats de la cavalcada de Barcelona i els humils monarques de Caldes de Malavella són, en realitat, uns únics reis que no només tenen el do de la ubiqüitat sinó també el de la transformació. A més, després els avisem que pugen per les parets amb escales i que han de trobar sabatilles o mitjons o aigua per als camells i, potser, segons les cases, una copeta de conyac perquè es recuperin del fred del gener.
Josep Maria Fonalleras, "El Periodico" 06/01/11 Foto: Joan Castro / Marc Roger