divendres, 26 d’octubre de 2007



Entrevista de Xavier Cortadelles, publicada al suplement "Presència" de el diari "El Punt". Edició 21 d'octubre de 2007
Fill de Salt, llibreter de la Llibreria 22 de Girona i home de moltes passions i de molts oficis, està a punt de publicar «Demà serà un altre dia», unes memòries que ell veu més com una novel·la i que ha escrit amb l’ajuda del periodista Xevi PlanasNo és gens estrany que a la primera frase del primer llibre que ha publicat, Guillem Terribas hagi volgut parlar-nos de la primera imatge de la seva vida. Llibreter, agitador cultural, pa, sal i ànima de la Llibreria 22, aquell vailet de can Nic que era Guillem Terribas en els anys seixanta va començar a ser conegut a la Girona de l’última etapa del franquisme gràcies, primer, a les seves activitats teatrals i, poc després, gràcies als seus quadres i al seu compromís amb l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona. Han passat més de trenta anys. Avui, deu haver-hi poca gent interessada en la cultura a les comarques de Girona que no hagi vist Guillem Terribas entre llibres, que no hi hagi parlat algun cop, que no hagi anat a alguna de les moltes presentacions que ha organitzat, que no l’hagi sentit mai a la ràdio opinant, explicant anècdotes i parlant de cine o de llibres, que no sàpiga que aquest ciutadà de la lletra escrita que és en Guillem té una bona part del seu cap i del seu cor posats en el món del cine. ‘Tot el que es mou m’agrada’, em diu, mentre s’està quiet i em descabdella, desordenadament, generosament, anècdotes i anècdotes de la seva vida. La primera, és clar, la primera imatge: vomitant sang, a causa d’una operació dels carnots. La imatge amb què comença Demà serà un altre dia, el seu primer llibre.De fet, si jo dic que he escrit una novel·la és perquè dir-ne memòries em sembla excessiu. I, encara, el que he escrit és la primera part, d’abans de la Llibreria 22, per entendre’ns.
-De quan a en Guillem li deien Guillermo?
És que abans tots els guillems es deien així. A més, el meu pare era de Granada, encara que Terribas és un cognom català. Això, qui ho sap bé és la Mònica Terribas. Bé, el seu pare, que ha fet l’arbre genealògic de la família i que ha descobert que som cosins de molt lluny, si bé la Mònica i jo hem pactat que en som de més a la vora. La meva mare és de Sant Climent d’Amer, però jo ja vaig néixer a Salt, a can Nic, un nom premonitori.
-Pel cine Nic?
Sí, jo a vegades filmo pel·lícules. He muntat una productora i en dic Produccions Can Nic. La meva mare era la Nica, la filla d’en Nic. Es diu Estrella; durant anys, li deien també l’Estrella de can Nic. Va marxar d’Amer, va anar a viure a Montfullà i, després a Salt, a la part vella, al carrer Hernán Cortés, que ara en diuen carrer Llarg. De fet, la meva mare ja no va fer de pagesa, va treballar a la Coma Cros de Salt i, després, a la fàbrica Gasol, també a Salt.
-Vostè encara hi viu?
Avui, ja no. Hi he viscut durant molts anys i és on em vaig criar i em vaig formar. Tinc un parell de germanes més grans i un germà més petit. La gran es diu Maria Àngels i viu a França. La segona, Virgínia i li diem Gina...Un nom molt cinematogràfic.Però no és per la Gina Lollobrigida, sinó per la Virginia Mayo, una actriu guapíssima. Després, tinc encara un germà, en Carlus, més petit que jo i que fa de guàrdia municipal, la mateixa feina que feia el meu pare. Avui, ja fa temps que m’és igual, però vaig estar més de vint anys amagant-ho perquè em feia vergonya. El meu pare era municipal a Girona i tenia una mala fama impressionant, encara que, amb els anys, he anat descobrint que no era tan diferent de la dels altres municipals d’aquella època. Quan em preguntaven de què treballava, deia que era funcionari.
-Res d’això no explica, però, per què ha fet de llibreter i per què és un llibreter tan conegut.
Dec caure en gràcia. Sóc l’únic llibreter que ha anat al Parlament de Catalunya a defensar el preu fix del llibre. Vaig anar-hi amb Gonzalo Pontón, que era el president de la Cambra del Llibre. Jo hi anava en representació dels llibreters. Em sap greu dirho,però també dec ser el primer llibreter que surt a la faixa d’un llibre donant la seva opinió.
-Era una novel·la?
Els ponts de Madison Country. També dec ser l’únic llibreter que ha sortit anunciant llibres. Abans, per estalviar-se diners en els anuncis de la tele, l’Alzueta hi posava la seva veu. Una nit en què es donava el premi Prudenci Bertrana li vaig preguntar si pensava continuar posant la veu en els anuncis que feia. ‘Escolta, que hi vols sortir tu?’, em va dir. Vaig contestar-li que sí. ‘Em telefones el dia que vinguis a Barcelona.’ Ho vaig fer, em va enviar a una nau industrial i em va dir que els digués que hi anava de part seva. Vaig anar-hi, vaig presentarme, em van fer seure davant d’una càmera i em van dir: ‘Tu mateix.’ ‘Jo mateix què?’, vaig preguntar ‘Digues el que has de dir.’ Em vaig acabar inventant una frase i, durant aquell Nadal, potser va sortir quaranta vegades la meva cara amb aquella frase.
-I la Llibreria 22?
Hi ha altres llibreries com nosaltres, és clar: no em facis dir noms. Però hi ha una cosa que potser ajuda a entendre l’èxit de la 22. Sempre que fem una presentació, anem a sopar. És quan hi ha la relació, la intimitat, quan coneixes de debò les persones i quan es crea el bon rotllo. Fa uns anys, el govern espanyol ens va donar el premi a la millor llibreria. Ens van fer una pintada: ‘Venuts a l’or de Madrid’. Mesos després, Joaquim Ferrer va venir a la llibreria quan encara era conseller. Li va agradar. ‘Això sí que és una llillibreria’, em va dir. ‘Sí, però a Madrid ens donen premis i vosaltres no ens heu donat mai res’, vaig contestar-li. Al cap de poc, la Generalitat ens concedia el premi a la millor llibreria. Era el segon cop que es donava, el primer any va rebre aquest premi la llibreria Ona de Barcelona. I, encara, van tornar-nos a donar aquest premi quatre anys més tard.
-Poques llibreries deuen haver fet tantes presentacions com vostès.
Sí, és clar. Ho vaig aprendre de la llibreria Les Voltes, que és un dels llocs que em van permetre passar de Salt a Girona. Això era en els anys seixanta. Hi havia la Mercè Mas, que acabava de substituir en Jaume Lorés com a responsable de la llibreria. Va veure que jo pintava i em va demanar que els fes un aparador. Des d’aquell dia vaig tenir molta relació amb Les Voltes: els ajudava, feia els cartells de la fira del dibuix, hi feia exposicions. Naturalment, sempre de franc. Però jo no sóc res, jo no pensava muntar una llibreria.
-Suposo que no devia comptar poder viure de la pintura.
Vaig treballar a molts de llocs, sempre per sobreviure. Als tretze anys, pencava en una distribuïdora i vaig repartir el primer número de la revista Presència a tot Girona. Després, vaig acabar el batxillerat, però jo sempre he estat un mal estudiant. També en literatura, que no ha estat mai el meu fort. L’única possibilitat de matrícula d’honor que he arribat a tenir en tota la meva vida va ser en dibuix. Als catorze anys, vaig començar a treballar a l’hotel Peninsular amb el senyor Juli Lara. Més tard, a la costa, tot un estiu, i, quan vaig tornar, vaig vendre llums fins que un dia em van dir: ‘I si pleguessis?’ Fantàstic. Vaig plegar. Després, feia de viatjant de panots i de llambordes, jo en deia bordillos, però ara se’n diuen llambordes, vaig conèixer tots els paletes de les comarques de Girona, més tard encara venia aïllants... En fi, tot eren feines per subsistir, perquè, a les set, quan plegava, me n’anava a fer teatre, me n’anava al cine, participava a l’Assemblea Democràtica d’Artistes...
-Que molta gent no sabrà que és...
Una manifestació més de l’Assemblea de Catalunya. Va ser en Jaumó Fàbrega qui va coordinar tot allò de l’Assemblea Democràtica d’Artistes, encara que nosaltres, l’Ansesa Gironella, en Faixó, en Coromines, en Torres Monsó i alguns altres més, ja ens trobàvem al Bellmirall, a casa de l’Isidre Vicens, o a l’hotel Peninsular a fer tertúlies. A vegades, també venia l’Emília Xargay. Llavors en Joan Miró, que venia de fora, va portar l’Assemblea de Catalunya a Girona. Hi havia també en Damià Escuder, que anava i venia. I en Jaumó Fàbrega, que va ser qui ens va proposar integrar-nos com a artistes a l’Assemblea Democràtica de Catalunya. Hi vam entrar. Devíem ser uns quinze.
-Parlàvem del que feia quan plegava de la feina.
«Sortia cada nit. Anava al cine o en una reunió o a assajarteatre. Havia començat a Salt, amb La Pastera, una alternativa al Patronat. Als setze anys, vaig descobrir Salvador Espriu perquè vam fer La pell de brau. La trobàvem molt difícil, perquè l’entenguéssim va venir Salvador Sunyer a explicar-nos-la, vam anar al teatre Romea a veure Ronda de mort a Sinera, dirigida per Ricard Salvat. També vam representar Homes i no de Manuel de Pedrolo. I jo encara feia els decorats, de manera que, mentre feia teatre, també dibuixava i pintava. Però tot això surt al llibre.
-Ja hi comptava. És per això que ara en parlem!
També vam fer Becket o l’honor de Déu de Jean Anouilh. Al final, vam acabar entrant a Proscènium, un dels grups de teatre de Girona. Hi ha hagut tres o quatre obres que m’han impactat molt: Morts sense sepultura de Sartre, el Marat-Sade que va fer Adolfo Marsillach... També Hair, que vaig anar a veure a París fent autoestop en companyia de Vicenç Casas, un amic meu.
-Encara no hem parlat de cine.
Anava pertot, a tots els cines de Girona, als de Perpinyà. També, al cineclub. El cine ha estat la meva base cultural més important. Va ser gràcies a Romeo y Julieta de Franco Zeffirelli que vaig llegir tot Shakespeare. L’he vista divuit vegades, l’anava a veure pertot on sabia que la feien. També ha estat gràcies al cine que vaig descobrir Mozart. Al meu pare també li agradava molt el cine; de petit, hi anava amb ell; entràvem sense pagar perquè en aquell temps ser municipal tenia molts avantatges. En el llibre, vaig dient que he tingut molta sort. Hauria pogut ser moltes coses abans que llibreter. Va haver-hi un moment, per exemple, que hauria pogut entrar a l’OJE o a l’escoltisme. Però per entrar a l’OJE havies de pagar un vestit. Va ser gràcies a això que vaig poder convèncer els de casa perquè em deixessin ser escolta. El mateix va passar amb els estudis. Estudiar no m’ha agradat mai, però tenia clar que havia de fer-ho, vaig tenir treballs a convèncer els meus pares perquè em deixessin fer el batxillerat. Els estudis i, sobretot, els escoltes em van ajudar a entendre que el català era també una llengua de cultura i que tenia una cultura al darrere.Perquè amb el seu pare...«Jo li parlava en català; ell, en castellà. Però a l’última època, quan ja havia perdut l’oremus, ho fèiem al revés: ell em parlava en català i jo, en castellà, semblava que anàvem endavant i endarrere...També ho fem en aquesta entrevista!«I en el llibre. En el llibre també faig això. És com una novel·la, és per això que no he volgut que hi hagués fotografies. Fa molts d’anys que em demanaven que fes un llibre, però ha estat l’Ernest Folch qui m’ha convençut. Al començament, li vaig dir que no. ‘No tinc temps’, vaig comentar-li. ‘Et posaré un periodista’, em va contestar. L’he triat jo, ha estat en Xevi Planas. Fa temps, m’havia fet una entrevista per a la Revista de Girona. Sabia que podria fer-ho. Ens hem trobat molt, ho hem discutit molt tot, hem canviat moltes coses. Volia ser jo qui parlés. De manera que jo començava escrivint, a raig, moltes nits, i ell m’anava corregint, m’anava polint. Ha estat com un lector privilegiat, jo dic que ha estat la meva consciència. En total, hi devem haver estat quatre o cinc mesos, des del maig fins a l’agost. Enviava el que havia escrit a en Xevi i ell venia a la llibreria al migdia, un cop a la setmana, a l’hora de dinar. En Xevi Planas ha fet també com d’editor, perquè, al final, jo ja sabia què era el que ell em deixaria passar i què era el que em discutiria. L’avantatge que hem tingut és que el personatge Guillem s’ha anat allargant, ens ha donat tant de joc que va arribar un moment que fins i tot ens vam arribar a plantejar deixar de banda tot el que feia referència a la Llibreria 22. Shakespeare va haver de matar Mercuccio a Romeu i Julieta perquè robava protagonisme als altres personatges, nosaltres no hem hagut de matar el personatge Guillem, però sí que l’hem hagut de retallar, sobretot en tot el que fa referència a la Llibreria 22. No hi ha prou distància, potser no hi sabria posar la ironia que hi ha en el personatge Guillem. És veritat que la idea que teníem quan em vaig posar a escriure Demà serà un altre dia era fer un sol llibre, un llibre en què parléssim de tot, però ara, tal com ha anat tot plegat, en podríem fer un o dos més perquè tot just hem arribat fins al començament de la 22. Però jo no ho he deixat pensant que un dia altre ho continuaria. No dic que no, però ara no és el moment de parlar-ne.
-Perquè vendre llibres és un negoci?
És clar. El problema que hi ha és que has dedicar-hi moltes hores, pensa que ens arriben uns 1.200 llibres nous cada mes. Has de tenir molt d’espai, avançar molts diners. En aquests moments, devem tenir 40.000 títols. Hi ha de tot: teatre, poesia.
-I es ven?
Es ven tot. Proporcionalment, la poesia es ven tant com la novel·la. El que passa és que de poesia es publiquen, posem-hi, 25 títols i se’n venen 3; de novel·la, 500 i se’n venen 25. És com allò del català i del castellà. A Girona, es venen més llibres en català. A Catalunya, no, però, si mirem la proporció, es venen més llibres en català. Dels 1.200 títols nous que ens arriben cada mes, posem-hi que mil són en castellà. Doncs, bé, d’aquests mil en venc un 20 %, i dels 200 en català, un 50 %.
-Què venc més?
En xifres relatives en català. Però a Barcelona...Són opcions. Jo sempre poso la versió catalana a l’aparador. A Barcelona què fan? Si fos a França, posaria els llibres en francès a l’aparador. És una opció, però no una opció independentista, sinó cultural perquè, a vegades, també tinc present la llengua amb què s’ha escrit un llibre; també, la qualitat de la traducció. Però, si diem que volem la normalitat del país, què hem de fer?»

Entrevista públicada a "El Punt" 06/09/07


Guillem Terribas escriu la crònica íntima dels últims trenta anys de cultura a Girona. Ara Llibres editarà al novembre «Demà serà un altre dia», el relat de l'aventura personal i cívica del llibreter de La 22 de Girona. No tindrà la repercussió de Tot pelant la ceba, les polèmiques memòries de Günter Grass, però la crònica de l'aventura personal i cívica del llibreter Guillem Terribas, una presència recurrent en tota mena de saraus i iniciatives culturals dels darrers trenta anys a Girona, seran sense cap dubte el fenomen editorial de la temporada. I una sorpresa, també, perquè en aquesta recopilació de records tan cinematogràfica com anuncia el mateix títol, Demà serà un altre dia, Terribas es revela com un narrador astut, amè i, a voltes, emotiu que sap remuntar amb perícia el perill de la batalleta privada per relatar una aventura col·lectiva de deliciós sabor. Sol no s'hi hauria atrevit: ha calgut que els amics li hagin demanat amb insistència les memòries, que editarà Ara Llibres.
Guillem Terribas presentarà el llibre a Girona el dia 21 de novembre.
A Guillem Terribas li fa angúnia això de memòries, que sona més pretensiós i grandiloqüent del que se sent en condicions d'assumir. Cada vegada que algun dels seus incomptables amics –i ja fa anys que Antoni Puigverd va escriure que aquest home pot presumir de tenir-ne molts, però cap enemic– l'animava a treure profit literari de la seva prolongada experiència en la vida cultural gironina, Terribas feia el mateix gest incòmode de rebuig. «Amb tot el que saps, amb tota la gent que has conegut, amb totes les mogudes en què has estat, tens un material de primera categoria per escriure un llibre», li deien, però mai de la vida hauria comès, ell, que es té per «un tipus d'una normalitat absoluta», l'«arrogància acollonant» de presentar cap manuscrit a una editorial; a tot el que es va atrevir, i tot just fa cinc anys, va ser a prendre notes, privadament, de les vicissituds de cada dia en una mena de dietari que ja li ocupa una dotzena de quaderns. Va caldre que l'editor Ernest Folch l'agafés per banda el novembre de l'any passat i li plantegés seriosament la possibilitat de tirar endavant aquest projecte perquè hi donés voltes de debò: «Em va dir que la Llibreria 22 era un autèntic fenomen, un cas insòlit de reconeixement cultural unànime aconseguit des de comarques.» Arran d'aquella conversa, i de totes les que la van seguir fins al gener, en què va començar a treballar en el llibre, Terribas va adonar-se que aquella llibreria inaugurada amb més fe que benefici havia sobrepassat realment totes les expectatives imaginables i que ell mateix s'havia convertit en un personatge que «fins i tot jo començo a admirar». En tot el procés de redacció, ha comptat amb l'estreta col·laboració del periodista Xevi Planas, que l'ha ajudat a submergir-se en els records, a ordenar el material i a polir-lo. «No ha estat el meu negre, sinó la meva consciència», diu amb agraïment.
Demà serà un altre dia, que pren el títol de la famosa frase de Scarlett O'Hara a Allò que el vent s'endugué, no defraudarà aquells lectors que hi busquin anècdotes de pesos pesants del món de la cultura com ara Enrique Vila-Matas, Juan Luis Panero, Roberto Bolaño, Javier Cercas o Jaime Gil de Biedma, però enamorarà els que estiguin disposats a descobrir-hi aquell marrec del carrer Llarg de Salt, nascut el 1951, que va confessar un dia al seu primer amic, Vicenç Casas, que voldria deixar de créixer, o aquell adolescent que es va enamorar d'una alumna de les Dominiques i en va plorar la pèrdua amb desesperació tot escoltant Serrat i Gardel, o el recluta que va coincidir a la mili al Sàhara amb Carlos Thiebaut, o el jove que va emprendre l'aventura de París viatjant amb autoestop, i sobretot aquell cul inquiet que va participar activament, des dels dotze anys, «quasi sempre a la segona fila, observant, aprenent», en tota mena d'iniciatives cíviques i culturals a Salt i Girona, des de l'escoltisme a la parròquia de Sant Cugat, fins a la fundació de la Llibreria 22, passant per la creació de La Pastera amb Lluís Mateu i Salvador Sunyer, o d'El Talleret amb Xicu Masó, o la posada en marxa del llunàtic invent d'aquell concurs anomenat Salt a la Fama que van haver de liquidar donant el premi al jurat «perquè els concursants se'l prenien seriosament». Les encara no 200 pàgines del llibre donen per a tants records que Terribas hi explica fins i tot per què camina encorbat: té espondilitis, una variant del reuma, des de la joventut, però ell prefereix dir que ha dedicat molts anys a aprendre a caminar com John Wayne. «He volgut escriure el llibre que a mi m'agradaria llegir», diu categòric l'autor, que compara el resultat amb una sèrie de seqüències cinematogràfiques en què, emulant el rei del melodrama, Douglas Sirk, «se salva l'escena amb una remuntada just quan podria caure en el ridícul». El que li ha costat més, però, ha estat mantenir en secret el projecte durant quasi un any. Només va trencar el pacte de silenci amb un dels amics de la colla de La Tribu dels setanta, Modest Prats, «i sota secret de confessió», aclareix. Ara, un cop buidada la memòria, que deixarà en suspens l'any 1980, el balanç que en fa concorda a la perfecció amb el to feliç del llibre: «Em considero un dels homes més afortunats del món: he estat sempre allà on he volgut estar, i sempre m'hi ha acompanyat gent extraordinària. Ara ja puc citar, com un senyor, Clint Eastwood: ‘Això és la meva vida, és la meva sang'.» EVA VÀZQUEZ