dissabte, 29 d’octubre de 2011

El guepard sicilià, el metge rus





A propòsit de la projecció d'uns films que estimava Miquel Pairolí.
D
illuns i dimarts passats, al cinema Truffaut, de Girona, van projectar-se, respectivament, El guepard, de Visconti, i Doctor Zhivago, de David Lean, dues pel·lícules rodades als anys 60 de més de tres hores de durada. Cadascuna s'inspira en una novel·la fonamental del segle XX: una és del sicilià Giuseppe Tomasi de Lampedusa i l'altra, del rus Boris Pasternak. Són dues obres sobre uns temps convulsos i uns mons que s'acaben per començar-ne de nous. Les projeccions van fer-se per recordar Miquel Pairolí, que estimava aquestes pel·lícules. Penso que, entre moltes altres, també es podria haver triat l'adaptació que Vittorio de Sica va fer d'El jardí dels Finzi-Contini, encara que sigui una pel·lícula poc valorada. De fet, a en Miquel no li desagradava aquest transvasament de la narrativa de Giorgio Bassani, que tant admirava. Potser és perquè, interpretant la Micòl, hi és present Dominique Sanda, una actriu que, em consta, li agradava molt. Tant se val. El guepard i Doctor Zhivago estan molt ben triades. L'escriptor va dedicar a Lampedusa i la seva novel·la un assaig, El príncep i el felí, que és una bellíssima manifestació de l'amor per la lectura. L'adaptació de Visconti li semblava excepcional. Pel que fa a Doctor Zhivago, que en general és una pel·lícula menys apreciada que la de Visconti, li va confessar que en sentia una debilitat al seu amic llibreter Guillem Terribas en l'última conversa que van mantenir.
A Miquel Pairolí li agradava el cinema, però sobretot les pel·lícules amb un pes cultural i artístic que, majorment, són obres dels grans cineastes europeus. A ell no li molestaven, al contrari, sempre que fossin reeixides, evidentment, les adaptacions dels grans textos literaris que certa cinefília acostuma a bescantar perquè considera portadores d'un cinema academicista, grandiloqüent, sovint lligat a la reconstrucció d'una època passada. Jo mateixa crec que el cinema sobretot és un art del present i que, malgrat la seva capacitat fagocitadora o del seu diàleg amb les altres arts, ha de buscar una especificitat que la literatura pesant tendeix a ofegar. Tanmateix, com a exemple de les meves múltiples contradiccions, a mi també m'encanten les pel·lícules El guepard i Doctor Zhivago. No hi puc fer res. Les he vist moltes vegades amb plaer.
L'última vegada que vaig veure El guepard va ser en unes circumstàncies úniques i irrepetibles: en la presentació d'una còpia restaurada digitalment, amb la qual lluïen esplendorosos els colors originals, al festival de Canes amb l'assistència d'Alain Delon i Claudia Cardinale, que van dir que són els únics actors protagonistes supervivents de la pel·lícula. Però no ha calgut mai aquesta excepcionalitat perquè em disposés a veure El guepard com si assistís a una festa: la pols que cobreix els membres de la família del príncep de Salina, que així adquireixen un aire fantasmal, a l'església de Donnafaguta; les converses del príncep i el burgès Don Ciccio mentre cacen i acorden el matrimoni de Tancredi i Angelica; el desig d'aquests que es manifesta poderós quan exploren la residència d'estiu; i, evidentment, el ball del príncep i la bella Angelica després que, amb la consciència de la vellesa i de la desaparició dels guepards, una llàgrima baixi tristament per una galta de Burt Lancaster mentre es contempla al mirall.
Menys elegant que ‘El guepard', Doctor Zhivago també té escenes que se m'han fet memorables, moltes de les quals relacionades amb la presència de Julie Christie, com ara aquelles en què, vivint finalment el seu amor refugiats a la casa de Varikino enmig del cru hivern i mentre s'estén la guerra civil després de la revolució, Lara inspira poèticament el doctor. No vaig poder assistir a les projeccions al Truffaut, però he recordat aquestes pel·lícules recordant en Miquel. I també la meva tia, que, quan jo era nena, em va parlar de Doctor Zhivago, per sempre més una de les seves pel·lícules preferides, que havia vist en cinerama a Barcelona.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 23.10.11, Il·lustració de Jordi Soler.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

Danzing Dreams, el film



Com es crea un espectacle
Dancing Dreams és una pel·lícula documental realitzada per la periodista i realitzadora Anne Linsel, que va debutar l’any passat amb aquest film, i co-dirigida juntament amb el fotògraf Rainer Hoffman, que ens proposa que aprenem amb la coreògrafa Pina Bausch, a entrar a les entranyes de com es munta un espectacle i en aquest cas en concret amb joves, nois i noies, que mai havien interpretat ni ballat.
Dancing Dreams, ens mostra, d’una manera entranyable i amb eficàcia, l’aventura de la gran coreògrafa alemanya (1940 · 2009) Pina Bausch, que l’any 2008 va arriscar-se a reinterpretar el seu famós espectacle «Kontakthof» no amb la seva companyia habitual, sinó amb noies i nois de 14 a 18 anys, que no havien actuat ni trepitjat mai un escenari. Així, doncs, durant 10 mesos , els realitzadors Anne Linsel i Rainer Hoffman, els seguiran i acompanyaran als assajos fins a l’estrena de l’obra el novembre de 2008. Per tant, nosaltres , espectadors podrem seguir l’evolució de l’espectacle i sobretot, dels nois i les noies. Les seves ganes i les seves angoixes. Les seves pors i el seu sofriment per no defraudar, per no quedar malament. Veurem com els joves descobreixen les seves possibilitats i habilitats, que fins aquell moment desconeixien. També, a diferència d’altres pel·lícules per l’estil, aquí no hi ha amenaces, ni humiliacions, ni competicions. El tractament es molt humà i didàctic. Les aparicions de Pina son d’una senzillesa i bellesa extraordinària. Les seves mirades i les seves indicacions son d’una gran delicadesa. Només és un espectacle, no passa res i al final surt el que ha de sortir i sol sortir bé. És una de les reflexions de Pina.
Veurem l’evolució dels números musicals i també els veurem acabats, molt ben explicats i filmats pels seus realitzadors. La pel·lícula passa àgilment i es fa curta. Mentre veiem el film, ens venen moltes referències d’altres pel·lícules per l’estil, però mai cap de les altres havia tingut un tractament tant pedagògic i al mateix temps mostrant-nos un espectacle de primera categoria.
Fa poc es va estrenar la pel·lícula de Wim Wenders «Pina» en 3D, sobre els espectacles de Pina. En aquesta, que es anterior, tenim la sort de veure com treballa la Pina i com sabia composar a les persones i adaptar-les a la seva manera de concebre l’espectacle.
Apart de totes les recomanacions favorables a la visió d’aquesta pel·lícula, Dancing Dreams, té l’avantatge i el valor de ser el darrer el testimoni filmat de Pina Bausch, així com la seva darrera entrevista.
La pel·lícula és molt adient per aquets dies que estem en ple Festival de Temporada Alta, ja que es pot veure com és crea un espectacle de música, dansa i interpretació.
Que la balleu i la gaudiu.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona.
Cinema Truffaut 14.10.11 · 27.10.11

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Homenatge a Miquel Pairolí, Cinena Truffaut





EL GATOPARDO
Il gattopardo
Itàlia, 1963.
Direcció: Luchino Visconti.
Intèrprets:Burt Lancaster,
Claudia Cardinale, Alain Delon.
Durada: 181 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Italià.
DOCTOR ZHIVAGO
Estats Units, 1965.
Direcció: David Lean
Intèrprets: Omar Sharif, Julie
Christie, Geraldine Chaplin, Alec
Guinness.
Durada: 192 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Anglès.

Miquel Pairolí: alguns llibres, algunes pel·lícules
Miquel Pairolí (Quart , el Gironès 1955 – 2011) va ser
un escriptor que va conrear el periodisme, l’assaig, el
teatre, la narrativa…i, també, els dietaris. Pairolí era
un home de la terra, que estimava la seva terra, la seva
gent, les tradicions; i al mateix temps era una persona
crítica i quan convenia no tenia pèls a la llengua ni a
l'hora d’escriure. Era tremendament correcte i generós.
Educat i sensible. Li agradava la música, sobretot la
música, escoltar-la i no pas sentir-la. També el teatre i
el cinema. Era un gran cinèfil i, també, molt exigent.
Miquel Pairolí venia molt sovint al Cinema Truffaut. Per
això la gent del Col·lectiu de crítics de cinema i els
que hi treballen, l’Eudald, en Carles i en Jep, li volem
agrair les seves visites i els seus comentaris, en
aquest senzill homenatge, tot programant dues
pel·lícules que sabem que formaven part de la seva
vida cinematogràfica.
Doctor Zhivago (1965) de David Lean, basada en la
novel·la de l’escriptor rus Nobel de literatura Boris
Pasternack (Moscou 1890 – 1960) i el guionista (asidu
de David Lean) Robert Bolt en va fer una molt bona
adaptació. Interpretada per un Jove i pràcticament
desconegut Omar Sharif i una esplèndida i jove Julie
Christie, també la Geraldine Chaplin, entre altres. La
pel·lícula la va produir Carlo Ponti i els exteriors es
van rodar pràcticament tots a les afores de Madrid.
Una de les millors pel·lícules del gran director anglès
David Lean, que val la pena revisar en pantalla gran,
amb una música de Maurice Jarre, que ja forma part
de les nostres vides.
La segona, un altre clàsic de la literatura, en aquest
cas italiana, Il gattopardo de Gioseppe Tomasi di
Lampedusa, escrita a finals dels anys 50 del segle
passat i que Luchino Visconti va portar al cinema l’any
1963, amb el mateix títol. Magistralment
interpretada per Burt Lancaster acompanyat pels
joves actors Alain Delon i Claudia Cardinale, entre
d'altres. Pairolí tenia una gran debilitat per
l’escriptor Italià Lampedusa (Palermo, 23 de
desembre 1896 – Roma 23 de juliol 1957) i l’any
1996 Pagès editors li va publicar un assaig, sobre
l’obra "Il Gattopardo", amb el títol d’ El príncep i el
felí.
Dues grans grans novel·les escrites per dos grans
escriptors i portades al cinema per dos grans
directors.
Que vagi de gust.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
dies 17 i 18 d'octubre 2011

dissabte, 1 d’octubre de 2011

El Cinema Truffaut s´omple de gom a gom per rebre el director gironí Isaki Lacuesta



El guanyador de la Concha d'Or en la darrera edició del Festival de Sant Sebastià va presentar ahir "Los pasos dobles" .
Amb la sala plena de gom a gom, el director gironí Isaki Lacuesta, flamant triomfador de la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, va presentar ahir al vespre a Girona el film "Los pasos dobles". Entre els assistents no hi van faltar tots els amics, companys i familiars del cineasta gironí, a més de l'exalcaldessa de la ciutat, Anna Pagans.
El Cinema Truffaut, l'espai on Lacuesta ja va presentar l'any 2000 el seu primer curtmetratge, va ser l'escenari d'un acte molt emotiu per al realitzador. I és que tal vegada la projecció que es va portar a terme ahir no tenia el glamur dels grans festivals, ni tampoc una catifa vermella però sí que tenia quelcom molt especial, el caliu d'un públic entregat que va rebre el seu director amb un fort i llarg aplaudiment.
La presentació de la projecció va córrer a càrrec del llibreter gironí Guillem Terribas, qui es va desfer en elogis a "un dels nostres" alhora que va tenir un petit record pel desaparegut cineasta Joaquim Jordà, de qui va dir que si hagués pogut assistir a l'acte d'ahir, "també s'hauria aixecat per aplaudir fortament".
Lacuesta, que va arribar acompanyat d'Isabel Campo, coguio?nista del film, va celebrar veure la sala plena de gom a gom i va recordar els seus inicis en el món del setè art. "Vaig començar fent crítiques de cinema al Diari de Girona amb en Pep Prieto i en Jordi Roure, en uns temps en els quals érem una colla d'il·luminats" va recordar el director. En un discurs breu, Isaki Lacuesta va explicar que aquest film barreja diverses històries que es poden anar encadenant, sense nus ni desenllaç, i que la idea va sorgir de les històries que la gent s'explica a Mali. Just abans de començar la projecció, va mostrar el seu agraïment al cinema Truffaut pel suport que li ha brindat des de sempre.

Publicat en el Diari de Girona 01.10.11. Text:Albert Cornellà. Foto: Marc Martí.
A la foto Guillem Terribas, Isaki Lacuesta i Isa Campos.

Una ciutat de cine



El Truffaut presenta una allau de propostes per la temporada de tardor i hivern, que arrenca avui amb la presentació d'Isaki Lacuesta.
Malgrat patir retallades (prèvies a la legislatura actual) i disposar d'un pressupost “mínim”, la proposta d'activitats per a la programació de tardor hivern del Cinema Truffautno minva. Al contrari. Així ho va fer constar ahir el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Guillem Terribas, durant la presentació de la farcida programació, en què, acompanyat pel coordinador de la sala, Eudald Camps, i la tinenta d'alcalde i regidora adjunta d'alcaldia, Marta Madrenas, també va voler destacar la bona sintonia que hi ha amb el nou govern i justificar que aquesta fita –el fet d'oferir un gran mosaic d'actes– s'ha pogut fer aplicant com fins ara –i durant més de 10 anys– “malabarismes”, “imaginació” i “explotant” al màxim els contactes i influències dels membres d'aquest col·lectiu sense ànim de lucre.
Així, amb l'única sala disponible actualment, el Truffaut ofereix un grapat de propostes interessants, entre les més destacades la presentació avui mateix de Los pasos dobles (20 h) per part del flamant guanyador del Festival de Sant Sebastià, Isaki Lacuesta, “un dels nostres i exmembre del col·lectiu”, com va recordar Terribas.
A continuació, organitzat per l'associació Catalunya Contra el Càncer (AECC), es farà del 19 d'octubre al 14 de desembre el cicle Cinema i dona, amb un cinefòrum. També en l'àmbit de compromís social, el Truffaut acull el Festi.Dok, Festival pels Drets Humans i la Pau (dilluns, 1 d'octubre) i el cicle Cinema i Solidaritat, que se celebra tots els darrers dimarts de mes d'aquí al desembre.
Considerat com un “regal” i amb la voluntat de difondre cinema d'autor que està fora dels circuits comercials, també tindrà lloc, lligat en el marc de Temporada Alta, el cicle Ciné-Tapis rouge. Teatre i cinema del Quebec, amb la projecció, entre d'altres, del film Zed a Tòquio, que descobreix l'esperit poètic i sensible de Le Cirque du Soleil, i en què hi haurà la presència de la directora, Vali Fugulin.
Continuant amb la heterogeneïtat, el Truffaut rendirà el seu particular homenatge al gran cinèfil i assidu a la sala Miquel Pairolí, projectant dos clàssics pels quals sentia devoció com són El Gatopardo (17 d'octubre) i Doctor Zhivago (18 d'octubre). També, rememorant clàssics (en aquest cas, moderns) el Truffaut proposa per al nou cicle de la Filmoteca que comença el 7 d'octubre repassar l'obra del gran Roman Polanski.

Mostra de Terror
Finalment, demostrant que tot tipus de cinema és vàlid per projectar-se al Truffaut, es va anunciar que del 28 al 31 d'octubre tindrà lloc la I Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Girona, l'Acocollona't. Curts a concurs, rememoració de clàssics casposos i de la sèrie B (com Critters) i molts més és el que promet la mostra.

Reivindicacions
Al final de la roda de premsa, Guillem Terribas va reivindicar que Girona, a més de teatral, és “cinematogràfica”, tot recordant l'especificitat del Museu del Cinema i el Truffaut, i destacant tot el planter de directors que ha sorgit d'aquestes comarques (Isaki Lacuesta, Albert Serra, Edmon Roch, Pere Vilà...). També, per reclamar la necessitat històrica d'una segona sala i la necessitat d'un major suport institucional per subtitular en català, ara que “l'aigualida” llei del cinema fa costat a les majors.

Publicat en el Punt.Avui 01.10.11. Text de Jordi Camps Linnell.

Records d'un film impossible


Una projecció i una exposició commemoren els 25 anys del rodatge d'‘Una nit a Casablanca'
Hi ha pel·lícules que transcendeixen. I no sempre pels seus resultats artístics. Una nit a Casablanca, per exemple, malgrat que en el seu moment va tenir una discreta carrera comercial –com moltes altres produccions catalanes de l'època– són molts els que encara recorden aquella pel·lícula, sigui perquè aleshores va aixecar molta expectació o pel rebombori d'un rodatge que va trepitjar moltes localitzacions arreu del país. És per això que, coincidint amb el 25è aniversari de la pel·lícula, la Diputació de Girona ha organitzat un homenatge en forma de projecció i exposició fotogràfica del rodatge de la pel·lícula, que tindran lloc al cinema Truffaut de Girona, avui, a les 20.00 h.

L'acte és una iniciativa d'INSPAI, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, per difondre i donar a conèixer el fons personal d'Antoni Martí i el fons Video Play, que van ingressar a aquesta entitat el 21 de maig de l'any 2009. A aquest acte commemoratiu hi seran presents, en representació de la Diputació de Girona, Xavier Soy, Guillem Terribas, del col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Natàlia Navarro, cap d'INSPAI, i Àngel Quintana i Antoni Martí com a guionista i director, respectivament, de la pel·lícula. La mostra fotogràfica es podrà visitar fins al 14 d'octubre, de dilluns a diumenge, de les 16.00 h a les 22.30 h. Una nit a Casa Blanca resta com una ambiciosa road movie que, protagonitzada per Carles Pongiluppi i Emma Vilarasau, partia de la Costa Brava i tenia com a punt final el Delta de l'Ebre.
El mateix director, el bisbalenc Antoni Martí, reconeix que el film va ser fallit per “un excés d'il·lusió que ens va sobrepassar a tots, tenint en compte el context de la indústria i la complexitat d'un rodatge d'aquella magnitud”.
*Foto col·lectiva de l'equip de rodatge d'‘Una nit a Casa Blanca'. Foto: PEPE HERRERO. . Text: Jordi Camps Linnell publicat a El Punt-Avui 27.09.11
Rememorant ‘Una nit a Casa Blanca'
Un centenar de persones van assistir ahir a l'acte commemoratiu dels 25 anys de l'estrena d'Una nit a Casa Blanca, que va tenir lloc al cinema Truffaut. Antoni Martí i Àngel Quintana, guionista i director del film; Natàlia Navarro, cap d'INSPAI, i el crític Guillem Terribas van presentar el film i van inaugurar la mostra fotogràfica.
Àngel Quintana i l'Antoni Martí en el Truffaut. Foto: Joan Sabater, publicat en el Punt/Avui. 28/09/11

Moment de la presentació en el Cinema Truffaut. A la foto d'Inspai Natàlia Navarro,Àngel Quintana, Antoni Martí i Guillem Terribas.

LOS PASOS DOBLES. Isaki Lacuesta.


LOS PASOS DOBLES
Espanya-Suissa, 2010.
Direcció: Isaki Lacuesta
Intèrprets: Miquel Barceló, Hamadoun Kassogue, Amon Dolo, Amasagú dolo.
Durada: 90 min.
Gènere: Drama.
Idiomes: Francès, Bambara.

Divendres 30 de setembre, a les 20.00, el director Isaki Lacuesta presentarà "Los pasos dobles" al Truffaut.
Uns personatges a la recerca d’un búnquer desaparegut en el desert. Una duna propera al mar. Una banda de bandits motoritzats. Els endevins. Un baobab en forma d’esquelet. Un amulet de bronze. Un peix de pedra. Una emboscada. Un viatge d’anada sense bitllet de tornada. I un misteri: quina és l’única cosa que en compartir-la es destrueix?

A LA RECERCA DEL TRESOR
«¿Quién hace estos cambios? Disparo una flecha a la derecha,
cae a la izquierda. Cabalgo tras de un venado y me encuentro
perseguido por un cerdo. Conspiro para conseguir lo que quiero y termino en la cárcel.
Cavo fosas para atrapar a otros y me caigo en ellas. Debo sospechar de lo que quiero»
(*)Rumi

Al material promocional de Los Pasos Dobles de Isaki Lacuesta pot llegir-se: «Unos personajes a la búsqueda de un búnker desaparecido en el desierto. Una duna cercana al mar. Una banda de bandidos motorizados. Los adivinos. Un baobab en forma de esqueleto. Un amuleto de bronce. Un pez de piedra. Una emboscada. Un viaje de ida sin billete de vuelta. Y un misterio: ¿cuál es la única cosa que al compartirla se destruye?». Aquesta críptica sinopsis, que podria semblar escrita per R. L. Stevenson (algú que també anava darrera de tresors amagats i dobles problemàtics), ens ensenya el pòrtic d’entrada d’una pel·lícula atípica i fascinant. Quan vaig veure fa uns mesos la pel·lícula (encara no estava rematada), em vaig quedar encantada i sorpresa, per moltes coses que ja refrescaré aquest cap de setmana quan torni a veure-la; però una cosa és segura, em semblava, d’una banda, una pel·lícula de pel·lícules on rastrejava Jarmush (el de The Limits of Control), Passolini (el de Les Mil i una nits), Claire Denis o Pekinpah, i de l’altra una proposta nova i genial que alhora mantenia moltes de les preocupacions i interessos de les anteriors pel·lícules de Lacuesta. Per començar aquesta fixació en personatges la biografia dels quals conserva en proporcions iguals la llegenda i la història, tal com vèiem a Cravan vs. Cravan o fins i tot com podia respirar-se a La leyenda del tiempo amb el fantasma de Camaron. Lacuesta, a diferència de la majoria de pel·lícules que aborden un personatge real, sempre aconsegueix que un cop acaba la pel·lícula l’espectador vulgui saber més coses del personatge, establint un pont directe cap a la història, partint, això sí, de la inventio pseudo-docu-ficcional (o el que sigui aquesta manera de pendul·lejar constantment entre la ficció i el documental). En aquest cas Lacuesta agafa el pintor, escriptor i bandoler François Augiéras que, com Rimbaud (una de les seves revelacions), prendrà els bàrtols i viatjarà per Àfrica i Grècia (potser també afectat per Nietzsche, un dels altres mentors imaginaris d’Augiéras). Diu Lacuesta en el seu diari de rodatge: «Sin duda, el joven Augiéras se veía a sí mismo como una mezcla imposible de fauno, poeta maldito, beduino, santo y pistolero, y siempre procuró vivir acorde con esos modelos extremos». Només va fer falta que Miquel Barceló li expliqués que Augiéras havia pintat una espècie de Capella Sixtina en un búnker militar «perquè ho descobrís l’home del segle XXI», per decidir anar a trobar-lo al País Dogon i fer d’aquesta recerca l’argument de la pel·lícula. Arrel de la història d’Augiéras es creuen tot tipus de personatges exòtics i enigmàtics, un dels que apareix és el mateix Miquel Barceló, que es presenta com una espècie de meta-narrador demiúrgic que, en la mesura que pinta, va creant part de la història.
Los pasos dobles és una pel·lícula d’aventures que no segueix la típica estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que ens van ensenyar fa més de 2.000 anys, sinó que va aventurant-se ella mateixa sense arribar a cap conclusió. Com Les mil i una nits o Així parlà Zarathustra de Nietzsche, Los Pasos Dobles és un relat sobre l’aventura del relat, alhora que un laberint de situacions màgiques i imprevisibles, ja que, com en el poema de Rumi*, no totes les decisions porten allà on s’esperava i és en la recerca (el camí) on està l’autèntic tresor (la saviesa popular sempre ens fa arribar aquí). Està clar que en aquesta aventura no hi ha reis ni princeses, sinó dogons anònims, una comunitat de negres albins, militars, farsants, pintors i pintors farsants, i més important encara, hi ha una cosa que ens ho fa tot més estrany: el cor d’una Àfrica als nostres ulls encara desconeguda. Per això l’aventura és una altra, i per sort encara no hi estem acostumats.
Trobem una excel·lent banda sonora de Gerard Gil i un bon treball amb l’equip de sempre (o quasi) en el so (Amanda Villavieja), la fotografia (Diego Dussuel) i el muntatge (Domi Parra); en aquest cas també Lacuesta ha tirat d’actors no professionals i de poc guionatge en els diàlegs, tot i que l’estructura de la pel·lícula, que va fer juntament amb Isa Campo, estava molt pautada i estretament lligada amb la vida d’Augièras. Res és gratuït, segons explicaven els autors del guió, tot i que no se’ns expliqui o aclareixi tot. En aquest sentit la gaudiran més aquells que alguna vegada han perdut la son llegint a Conrad o Stevenson, aquells que encara són capaços de recuperar la mirada infantil, és a dir, la mirada màgica, aquella que es sorprèn de l’existència de cada cosa i situació, més que de les seves conseqüències. Com diu Lacuesta: «Los niños están acostumbrados al estilo que propongo, donde no importa tanto el final del cuento como la siguiente aventura . Con ellos no hay que ser muy específico a la hora de contar lo que pasa entre una aventura y otra». Però sembla que la crítica encara prefereix les pregàries als enigmes, els gèneres estancs (allà on tot està «dat i beneït») a la llibertat creativa, els relats tancats amb redempció o moralina final a les històries que deixen a l’espectador la possibilitat de trobar-hi a poc a poc les seves «mil i una nits». I parlant de redempció, qui redimirà a alguns crítics de la seva patològica falta de imaginació? Heus aquí un altre enigma.
Íngrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
* La pel·lícula es va estrenar en el Cinema Truffaut el 23/09/11, dos dies abans que guanyes la Concha d'Or del Festaval de Sant Sebastià.
Un aventurer del cine
La Petxina d'Or consagra l'imaginatiu cineasta gironí Isaki Lacuesta, que condensa i a la vegada obre el seu món creatiu amb ‘Los pasos dobles'.
Q
uan Miquel Barceló, que havia treballat amb el cineasta en una peça audiovisual sobre el seu procés creatiu presentada a la Fira de Frankfurt l'any en què la cultura catalana hi va ser convidada, va parlar a Isaki Lacuesta de François Augiéras, pintor i escriptor francès que va viure de l'any 1925 al 1971, no només va transmetre-li la fascinació per un personatge viatger i canviant que, com en el cas de l'artista mallorquí, va fer llargues estades a l'Àfrica i va deixar escrit que, enterrat en el desert saharià, hi ha un búnquer militar amb unes pintures seves llegades als homes del segle XXI. Barceló li va donar la llavor d'una pel·lícula. segueix:http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/457033-un-aventurer-del-cine.html