MIQUEL BERGA: "Obra recent" de Guillem Terribas

Text que va escriure i llegir Miquel Berga, per presentar l'exposició de Guillem Terribas "Obra recent" a la Biblioteca de Palafrugell el 08.09.2023.

Laura Millán, regidora de Cultura; Joan Soler, director de la Biblioteca de Palafrugell: Guillem Terribas i  Miquel Berga. Foto: Quim Canovas. 

El fet que en Guillem em demanés de dir alguna cosa en aquest acte demostra que és un home de poc seny perquè jo no soc crític ni professor d’història de l’art, ni he dibuixat ni he pintat mai ni tinc cap mena de credencial per parlar d’una determinada obra pictòrica. El més preocupant és que, tot i això, ara us estigui parlant, cosa que demostra clarament que si ell té poc seny, jo encara en tinc menys.
Si no li he sabut dir que -no, gràcies, a en Guillem Terribas no és per raons artístiques o de falta de criteri elemental, ho he fet per raons biogràfiques i d’amistat personal. La biografia (és a dir, la vida) i l’amistat son elements d’un gran pes en determinats moments i vostès em sabran comprendre (i disculpar). El finíssim escriptor anglès Edward Morgan Forster (el d’Una habitació amb vistes i altres novel·les importants del segle XX) va posar en valor el pes de l’amistat amb una frase que va quedar per a la història: “Si un dia m’obliguen a triar entre trair al meu país o trair a un amic, espero tenir el coratge de trair el meu país”. L’amistat obliga. I en aquest cas estic parlant d’una amistat que s’apropa als seixanta anys. Aviat és dit. En resum: després de seixanta anys d’amistat en nom de què li pots dir que no gràcies a un amic, per més que la seva idea sigui discutible.

A això hi vaig haver d’haver afegir un altre pes: el factor Palafrugell, el poble del meu primer institut com a catedràtic de secundària i una llarga etapa tenint barqueta a la sorra de la platja del Port-Bo de Calella. I al damunt, que l’acte es fa en aquesta biblioteca on ha estat un plaer venir en diverses ocasions i sempre amb l’hospitalitat encantadora del bibliotecari Joan. Vostès comprendran que no tenia escapatòria.

És per això que per acompanyar en Guillem i posar algun element de context a aquesta exposició voldria compartir amb vostès unes breus reflexions. La primera és que quan vaig veure el cartell de l’exposició em va fer un estrany impacte que portés per títol: “obra recent”. A la meva edat (que és també la d’en Guillem) que algú parli d’obra “recent” produeix una mena de joia i d’esverament. “Encara pinta aquest home?”, ens preguntem i, en el cas d’en Guillem, potser diríem “I encara té temps de pintar aquest home?”. Aquest impacte em va remetre de cop a la primera adolescència que en Guillem i jo vam compartir en el poble més empordanès del Gironès que es diu Salt. Vostès han d’imaginar dos vailets, criats en uns entorns modestíssims, de famílies humils, un poble de molts treballadors i poques catedrals (Nosaltres dèiem, amb orgull, que en tot Salt i a banda de l’absentista Marqués de Camps, només hi vivia un rendista: el senyor Pere Coll de cal Mut). Vam compartir l’escoltisme que va ser decisiu per a nosaltres i vam esdevenir allò que els adolescents en diuen amics íntims, cadascun amb la seva personalitat, que van creixent a còpia de descobertes i confessions. Parlem de la personalitat d’en Guillem que és la que avui ens ocupa.

El meu amic era un noi sensible i un punt retret, amb aquell aire malenconiós que tenen alguns adolescents i que tant atrau a les noies. Aquell adolescent va trobar molt aviat una escapatòria a les dures realitats d’aquell temps i d’aquell país de principis dels seixanta: el cinema. Al cinema Núria de Salt s’hi feia sessió doble setmanal amb NODO inclòs i no crec que en Guillem se’n perdés mai cap (de pel·lícula, no de NODOs). La fàbrica dels somnis de Hollywood es va fusionar amb els propis somnis del noi de Salt. Això li va permetre identificar ràpidament que al seu mateix carrer hi vivia una noia amb ulls blaus i cabells d’or, talment sortida d’alguna de les pel·lícules americanes que projectaven al cinema Núria. La noia era la Marta Jonquera i -no em pregunteu com s’ho han fet- però a data d’avui, pel que veig, encara segueixen junts. En Guillem, en la tradició d’autodidactes que té Salt, va detectar també el seu gust pel dibuix i va començar a dibuixar-se un futur proper als ambients artístics. A Salt, aquells anys, els més joves teníem contacte amb pintors i gent de teatre i teníem mentors de primera: el pintor Lluís Mateu, molt important, per a en Guillem i l’enyorat Salvador Sunyer, el nostre autodidacte de referència que ens va ensenyar català i a estimar el teatre i la literatura. Més endavant va venir la seva integració a l’Assemblea democràtica d’artistes de Girona i la influència de la potent personalitat d’Enric Marquès i d’altres... Després en Guillem es va afanyar a guanyar-se la vida i va tenir en la feina a la llibreria 22 la possibilitat d’un destí on s’ajuntaven moltes de les seves aspiracions. El que havia aprés a Salt en una mena de grup clandestí que en dèiem La Pastera ho va aplicar al món de les llibreries i va ser pioner en convertir un lloc de venda de llibres en una mena de centre cultural obert a tota mena d’iniciatives. Aquella feina i la dedicació d’en Guillem al cinema (el cinema Truffaut de Girona), a la radio, a les incomptables presentacions de llibres... ha acabat forjant la personalitat d’en Guillem d’avui: venia llibres i n’ha acabat escrivint ell mateix, programava cinema i segur que en alguna pel·lícula haurà sortit, etc, etc. El seu reconeixement com a un activista cultural de radi ampli l’ha portat a haver de portar al damunt creus de sant Jordi i tota mena de condecoracions. Algun dia el somiaré com un d’aquells militars soviètics del politburó: carregats de medalles per tots cantons. La vida se li ha anat modulant a favor de la seva imaginació i la seva sensibilitat de quan teníem quinze anys: és la història d’un home- com diria Borges- que troba el seu destí.

I aquesta “obra recent” és un altre arrodoniment de les aspiracions de l’adolescent que va començar a dibuixar i pintar i a sentir-se artista. En el meu imaginari aquesta exposició em sembla una simple represa d’activitat que ha hagut d’estar postergada per atendre a les pressions i obligacions de la vida diària, a la dedicació a allò que algú en va dir “l’ofici de viure”. Potser per això quan en Guillem em va demanar de dir alguna cosa en aquest acte d’avui em va venir de seguida al cap una nit d’estiu de Juliol de 1969. Era el 20 de Juliol. En Guillem i jo no en sabíem més: teníem setze anys i l’home aterrava a la lluna (o això ens van fer creure -que a mi m’escama que no s’hi hagi tornat mai més, francament). Vam anar tots dos -acompanyats de dues noies, diguem-ho tot-, a observar aquella lluna trepitjada per primera vegada per un humà des de les deveses de Salt, a les ribes del Ter. La lluna, el dia tan especial, l’entorn del riu, les dues noies, la nostra edat... tot donava un aire epifànic al moment, un aire de grans aspiracions posant la lluna com a testimoni de futurs esplendorosos i de progrés humà imparable. Al cap de quatre dies els astronautes americans ja tornaven a ser a la terra i era plena festa major a Salt. A l’envelat, n’estic segur, en Guillem (no sé si amb èxit o no) li devia demanar per ballar a la Marta... 

I ara degueu pensar perquè us estic explicant aquestes històries i que tenen a veure amb aquesta exposició. En el meu cap la resposta és clara perquè jo només sé veure aquesta “obra recent” com un gest d’en Guillem per reprendre el seu diàleg amb les aspiracions de l’adolescent que va ser tot mirant la lluna una nit d’estiu d’ara fa exactament 54 anys. Enhorabona Guillem i moltes gràcies a tothom.

MIQUEL BERGA .

* Enllaç de la Biblioteca on es pot veure les obres exposades 

http://www.arteca.cat/m-autors-arteca/item/terribas-guillem

Àlbum de fotos del dia de la inauguració:
http://www.arteca.cat/activitats/item/guillem-terribas-exposicio-obra-recent