dissabte, 21 de febrer de 2015

Les barretades d'en Quim

En Quim Curbet em convida a participar en les seves Barretades per celebrar els seus primers anys d'aquest exercici d'opinar sobre la vida.
Em diu, en Quim, que no cal que parli concretament de les seves barretades, però precisament el que vull deixar escrit es sobre el seu ofici de sobreviure.
A diferència de molta gent que opina de tot i sap de tot, en Quim en les seves reflexions opina del que ell sap i viu. Opina sobre coses de cada dia, del que passa en el seu entorn, de les coses que coneix, que viu i, moltes vegades pateix. I aquesta es la gràcia i el sentit del que escriu i del que després llegim. En Quim de vegades pot ser poètic, contundent, amable i no tant amable quan hi ha fets o opinions que el molesten.
Les seves barretades ens parlen de la vida, de les contradiccions, dels despropòsits, de la pluja i de la neu. Del bon dia amable i del bona nit defraudat. Però  sempre ens parla de coses properes, de fets que d'una manera o altra a nosaltres els seus lectors hem gaudit, patit o enyorat.
Per tant, Quim, continua amb les teves barretades els anys que calguin, perquè cada dia de cada dia, la vida ens ofereix noves maneres de viure i de conviure, sense anar gaire lluny, aquí a prop en el nostre entorn,  que també hi passen coses bones i dolentes, però que passen i ens va molt bé que alguna persona com tu, ens les recordi i ens faci observacions sobre la vida i el sobreviure.
Guillem Terribas Roca, publicat a Les barretades de Quim Curbet 10.02.15
http://quimcurbet.blogspot.com.es/2015/02/en-quim-curbet-em-convida-participar-en.html


dissabte, 7 de febrer de 2015

Demà serà un altre dia

"A aquest bon home no el jubilarà ningú, creiu-me. Ni ell mateix. Com et jubiles de la passió pels llibres i pels prestatges?

Abans de La 22 a Girona ja s'hi venien llibres, i he de pensar que també s'hi llegia. Però abans de La 22, Girona no tenia en Guillem Terribas tal com ara creiem tenir-lo. I sóc precís quan dic que només creiem tenir-lo, perquè ningú mai ha pogut domesticar el saltenc de can Terribas malgrat que ens faci creure que s'ha empeltat d'un gironisme profund. Sabedor de ser el Cary Grant de la cultura catalana ha estat capaç de permetre's tractar amb elegància i encant tant homes com dones. Malgrat que les dones són víctimes de la seva charme amb una intel·ligència escènica que pocs homes són capaços de lluir. Maleïda enveja! Amb una cigarreta entre els dits que amenaça d'encendre des del balcó en que ha convertit el rebedor de la llibreria, sembla disposat, diu, a jubilar part de la seva responsabilitat cap al negoci. Això no s'ho creu ningú. Ja planyo el pobre Jordi Gispert pels propers anys, que haurà de fer front als finals de mes comptables, a les distribuïdores, als clients i passants, i als pelegrins que seguirem apropant-nos a La 22 buscant la rocallosa veu d'en Guillem. A aquest bon home no el jubilarà ningú, creiu-me. Ni ell mateix. Com et jubiles de la passió pels llibres i pels prestatges? I de l'amor als autors, als amics i a les tardes de presentacions, amb aperitiu i llarga sobretaula inclosa? Perquè amb en Guillem el que passa després de qualsevol presentació de llibre és molt millor, sempre, que no pas l'estrena de l'obra.
Espero seguir sentint gelosia febril per compartir amb ell l'amor per la mateixa dona, l'Ava. Vull seguir morint d'enveja perquè ell té tots els llibres del món. I necessito seguir trobant raons per viure a Girona en els Casero, el Truffaut, el carrer de les Hortes i els Sant Jordi a la Rambla, des d'on acabo aquesta columna. "És negra nit. No hi ha ningú pels carrers. Me'n vaig i penso que demà serà un altre dia." (Guillem Terribas).
Josep Campmajó  04.02.15, publicat en el Diari de Girona

diumenge, 1 de febrer de 2015

Guillem Terribas: l´últim vals

L'ànima de la Llibreria 22 es jubila i posa fi a 36 anys al capdavant de l'establiment.

Guillem Terribas va fer ahir exactament el mateix que ha estat fent des de l'any 1979, tenir cura dels llibres i els clients de la Llibreria 22. Amb una excepció, i és que quan al capvespre va tancar la porta, sabia que ja no la tornaria a obrir. La Llibreria 22 segueix però ell s'ha jubilat. Diuen les males llengües que darrere el seu aspecte sorneguer s'amaga un home sensible, així que no es descarta que encara aquest matí, al terra, quedi la marca d'alguna llàgrima vessada.

Mal que li pesi a Guillem Terribas, s'ha mantingut al capdavant de la Llibreria 22 els mateixos anys que Franco al capdavant d'Espanya: 36. Les semblances s'acaben en aquesta casualitat, perquè Terribas ha optat sempre per la intel·ligència i mai per la força, ha promogut la cultura, ha defensat el català i, sobretot, s'ha fet estimar. Ha preferit convèncer a vèncer. Ahir es va jubilar. I ara què? "Doncs ara podré dur a terme i aplicar tot el que he après durant aquests 36 anys, perquè el que he fet aquí ha sigut sobre tot això: aprendre". I no, per la forma com li brillen els ulls quan ho explica, no sembla que entre aquests aprenentatges hi hagi l'alimentació de coloms, el joc de la petanca ni l'observació d'obres.
Quan es retira un futbolista, es diu que penja les botes. Quan ho fa un torero, es talla la cueta. Una senyoreta de companyia deu tancar les cames. I d'un llibreter es deu poder dir que passa pàgina. Van voler els déus de les lletres, sempre tan juganers, que Terribas passés pàgina precisament ahir, 34è aniversari de la mort de Just Manuel Casero, en memòria del qual va crear un premi literari que s'ha convertit -per la seva meselleria- en marca gironina. Ahir, aniversari també, vital en aquest cas, de l'exalcalde Nadal, un habitual sabatí, quan la 22 es converteix en centre de trobada. Ahir, i això li va saber especialment greu, dia de l'enterrament de Paco Torres Monsó, a qui amb la celeritat habitual de la casa ja tenia dedicat tot un apartat de l'aparador.
Tinc la teoria que a Terribas mai no li ha agradat vendre llibres. Ell va posar una llibreria per poder parlar amb la gent que compra llibres, que com tothom sap és la gent més interesant de tota la que es fa i es desfà. I amb els que escriuen llibres, que no són tan interesants com els que els llegeixen però els segueixen de a prop. D'aquí la gran quantitat de presentacions de llibres que ha organitzat: són la millor manera de reunir a la vegada lectors i autors. Ni la càmera de fotos -primer- ni de vídeo -més endavant- amb què lliscava per entre les fileres de cadires durant cada presentació, podien ocultar un somriure de satisfacció atribuïble a la constatació que no només encara hi ha gent que llegeix llibres, sinó que inclús hi ha excèntrics que s'interessen pel que pugui dir un escriptor. Un tenia la sensació que en qualsevol moment Terribas llançaria la càmera i correria a abaixar la porta metàl·lica per retenir dins de la 22 els seus autors i els seus lectors. Els seus amics.
La discreció, obligada en tot botiguer, té doblement raó de ser en el cas d'un llibreter. Quantes reputacions no es podrien enfonsar si el món sabés que presumptes intel·lectuals han sortit de la 22 amb llibres de Paulo Coelho o Federico Moccia ocults sota l'abric! O que feministes irredemptes s'han empas?sat els tres infumables toms de les ombres de Grey. En Terribas sap tots aquests secrets i altres de pitjors però mai no ha sortit de la seva boca ni la menor indiscreció.
El seu despatx, en un racó de la 22, un cubicle fosc i lil·liputenc, indica que a la 22 els protagonistes són els llibres -aquests sí, amb grans espais i potent il·luninació- i no el llibreter. I llibreter, en el llenguatge terríbic, significa respectar el client quan l'únic que vol és deambular per entre fileres de llibres, tocant aquí i allà, llegint solapes, flairant pàgines o -encara que sigui- refugiant-se del mal temps exterior.
Llibreter cinèfil
Guillem Terribas: l´últim vals Foto:
Va deixar dit Groucho Marx que fora del gos un llibre és el millor amic de l'home. I dins del gos és massa fosc per llegir, va afegir. Terribas ha tancat una etapa de 36 anys essent amic dels llibres, dels lectors i dels autors. Sobre aquests darrers, cinèfil empedreït com és -una quarta part de l'aparador està dedicat des de temps immemorial a llibres sobre cinema i ell mateix no dubta a simular ser Bond, Guillem Bond, per al fotògraf-, li agradarà saber que a Déu poso per testimoni que tracta amb la mateixa delicadesa l'autor reconegut que ve a presentar un llibre que el diletant que s'ha autoeditat un text que acabarà regalant a familiars. I encara només directes.
L'home sensible que s'oculta rere la seva sornegueria ha vessat força llàgrimes els darrers dies, i potser avui hi ha a l'entrada de la 22 la marca d'alguna que li va caure en tancar la porta per darrera vegada.
Mirant l'aparador, el darrer aparador que ha muntat, busco pistes sobre com serà la seva vida a partir d'avui, l'inconscient ens empeny a deixar senyals. Hi ha La vida lenta, de Josep Pla, però hi ha també Big Time. La gran vida de Perico Vidal (Marcos Ordóñez), que s'avé més amb el vitalista Terribas. Més enllà veig el seu llibre de memòries -com podia no acabar sucumbint a l'escriptura?- i en llegeixo la darrera ratlla: "És negra nit. No hi ha ningú pels carrers. Me'n vaig i penso que demà serà un altre dia".
Albert Soler, publicat en el Diari de Girona 01.02.15

IMATGES DE TVGI. darrer dia
 
http://tvgirona.xiptv.cat/ultima-hora/capitol/guillem-terribas-deixa-d-estar-al-capdavant-de-la-llibreria-22