 |
| Joan Roca i la Montserrat Fontané (pares dels germans Roca) tastant el bikini de canelons de la Bikineria de Jordi Roca DDG |
Hi ha algunes coses, de les quals avui escriuré, que ja han aparegut en algun article anterior, però mai juntes. D’una banda, els germans Roca i la seva família, pels qui tinc una gran estima. També la tinc pels canelons, plat pel qual he fet, literalment, kilòmetres quan m’ha arribat el corresponent avís. No resta al marge dels meus afectes el biquini, que és la golafre, senzilla i nutritiva combinació de dissabtes o diumenges al vespre al sofà veient el darrer partit de futbol televisat de la setmana. Els meus nebots poden donar fe de les generoses racions de formatge comté i pernil dolç per farcir dues fines i llargues làmines de pa de motlle Italià amb sobredosi de mantega. L’únic plat que m’han vist cuinar mai.
Veig la mà d’en Jordi Roca, el més petit dels germans i reconegut com a millor pastisser del món, darrere d’una de les seves iniciatives: la bikineria, recentment oberta prop de la gelateria Rocambolesc. A poc a poc, des de El Celler de Can Roca, han anat configurant un mapa gironí dels Roca que donen oportunitat tant a molts joves de treballar-hi com als visitants d’aproximar-se a la creativitat del seu món. El fet és que a l’Instagram d’en Jordi descobreixo que en Joan i la Montserrat, pares dels germans Roca, els jefes, acaben de tastar i mostrar la seva satisfacció pels biquinis i, sobretot, pel nou: un biquini de canelons de Nadal. Ho he de llegir dues vegades per creure-ho: biquini i canelons plegats. Quin matrimoni més perfecte. Amor i conveniència.
El fet és que, com que la curiositat periodística, afortunadament, mai l’he perduda, agafo una peça d’abrigar i enfilo el carrer cap a la bikineria dels Roca. No puc esperar. És d’hora, però ja està oberta i encara sense cues. Quan faig la primera queixalada em trobo al davant a un conegut llibreter del carrer Hortes de nom Guillem i del que, per discreció, no dic el cognom. Li he de donar una explicació quan atén irònicament en silenci respecte al meu consum matinal del biquini: «és per l’article, em calia provar-lo per parlar amb coneixement de causa». Com que han trobat el punt de cruixent perfecte i la farsa és exactament la mateixa, amb l’exacte sabor dels canelons que serveixen tots els divendres dins del menú diari en el restaurant «dels pares» a Taialà, gaudeixo d’uns minuts de màxima felicitat.
Els canelons és un plat mític, la seva presència a les taules familiars el dia de Sant Esteve evoca grans moments vitals. És també un plat de festa major i de grans diades. En podria llistar alguns: els 13 canelons que als vint anys em vaig cruspir a la Fonda Puig d’Osor, el meu record de tots els temps. Els que he menjat tantes vegades a La Roca Petita de la mà de l’Angelina: em treien la plata sencera i em demanaven quants en volia. I, sobretot, els de la meva mare, Pilar Molinet. Fa uns anys en Sergi Pàmies va escriure un magnífic article a La Vanguardia: «La nadala dels canelons». Parlava d’un amic del gremi periodístic-televisiu que va haver de tornar dels Estats Units a Girona per la sobtada mort de la mare el dia de Sant Narcís. A la nevera hi va trobar la plata de canelons preparada per gratinar. No cal que diguin que em vaig sentir identificat i emocionat en llegir-lo.
Un record vull tenir també per en Dani Redondo, el xef gironí que es va posar al capdavant de la cuina del restaurant dels «pares». Segur que en Dani, guardià de les essències de la casa mare de Taialà, hauria gaudit d’aquest biquini, aquesta entremaliadura que acostarà els seus canelons, els canelons de tots, a més públic. Quan a casa meva es menjava canelons per dinar, ja al vespre per berenar-sopar m’aprofitava dels que restaven a la plata per escalfar-los i dipositar-los a les magnífiques barretes de pa que feien a la fleca Pont (avui Boix) del carrer de Santa Eugènia. Pels que fa als entrepans dominicals fora de casa les alternatives eren els de calamars a la romana del Rhin Bar o el frànkfurt del König o del Duran Bar.
Algunes vegades he escrit que quan me’n vaig anar a viure per primer cop a Madrid vaig trobar a faltar, gastronòmicament, tres o quatre coses: no hi ha bars tipus «frànkfurt» com a qualsevol poble de les nostres comarques, al cafè amb llet li diuen cafè i a l’inrevés, no trobaves llegums cuits a cap dels mercats de la capital i, si una tarda a una cafeteria demanaves un biquini et prenien per boig: «Caballero, querrá decir un sandwich mixto!, a ver si se entera de una vez».
Jordi Bosch, publicat en el Diari de Girona 10.12.2023
