diumenge, 29 de novembre de 2009

Girona és la segona amb 19 estrelles Michelin rere Barcelona i davant de Madrid


Les suculentes estrelles Michelin acaben de situar Girona en segon lloc (19) per darrere de Barcelona (32) i per davant de Madrid (16) i Sant Sebastià (15), en el palmarès de la qualitat gatronòmica, segons la prestigiosa guia Michelin. Un any més s'ha vist reforçat el nombre d'estrelles, ja notori, dels establiments gironins.
El Celler de Can Roca acaba d'ascendir a la primera categoria de la cuina mundial, ja habitada per El Bulli de Roses, i Girona fa història tenint per primer cop dos "tres estrelles". Can Roca s'ha convertit en el setè establiment de l'Estat espanyol amb tres estrelles.
Només Sant Sebastià emet més claror de triple estrella, amb tres establiments, però la província basca té un sol restaurant amb dues estrelles (com Girona) i "només" 4 establiments amb una estrella, per 11 de Girona, després de les que acaben d'aconseguir el restaurant Bo.tic de Corçà i la Fonda Xesc de Gombrèn. Seria injust no esmentar l'estrella guanyada per Paco Pérez a l'Enoteca de l'Hotel de les Arts, que computa a Barcelona, tot i ser ell al còmput gironí per l'estrella que manté el Miramar de Llançà.
Barcelona té dos triplets, com Girona, mentre Madrid no en té cap. Les Cols d'Olot planta una fita gironina a la categoria de la doble estrella, liderada per Madrid amb tres restaurants, per dos de Barcelona.
Catalunya té quatre establiments de tres estrelles (Sant Pau, El Racó de Can Fabes, El Bulli i El Celler de Can Roca), contra tres del País Basc (Akelare, Arzak i Martín Berasategui).
L'ascens al cim de les delícies del paladar satisfà Ignasi Martín, director de l'Escola d'Hostaleria i Turisme de Girona. "Aquesta és una inversió a la llarga. Hem trigat molts anys a recollir els fruits", comenta Martín. L'escola estava ahir de celebració perquè entre el seu professorat figura Joan Roca. Albert Sastregener, de Go.tic, i Pere Planagumà, de Les Cols, també són exalumnes del centre.
La directora del Patronat de Turisme Girona-Costa Brava, Dolors Batallé, afirmava tenir "plena consciència de la importància de l'oferta gastronòmica" i per això "les accions de promoció van sempre acompanyades de degustacions". "Ens ajuda moltíssim tenir aquí els millors cuiners del món".
Concentració per SMS
Una espontània concentració d'admiradors d'Eel Celler de Can Roca es va produir ahir al vespre convocada per SMS. Hi havia el cuiner Pere Massana (una estrella) i altres amics d'El Celler com Àlex Rodríguez, Joaquim Hugas, Toni Batllori, Xavier Nicolazzi, Guillem Terribas, Josep M. Fonalleras, Francesc Ferroni, Paco Basso i, entre altres, Pere Arpa (1 estrella).
Després d'entrar un a un aplaudint a la recepció del restaurant, van brindar per l'èxit dels germans Roca i van fer un tastet de formatges. Absorbit pel món mediàtic barceloní, Joan Roca s'ho va perdre. Josep Roca no va poder contenir les llàgrimes.
Daniel Bonaventura * Diari de Girona, 27.11.09. A la foto, el germans Roca, Joan, Jordi i Josep.

Girona acomiada a Feliu Matemala


L
'església de Santa Susanna del Mercadal es va omplir per acomiadar l'empresari i activista cultural Feliu Matamala, que va morir diumenge als 97 anys. La cerimònia per l'ànima de Matamala va reunir nombrosos representants de la classe política local. El fèretre estava cobert amb una bandera catalana i un estelada. En les primeres fileres es van situar tots els familiars. A pocs metres, rebien l'escalf de l'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, el delegat de la Generalitat, Jordi Martinoy, i el subdelegat del Govern, Francesc Francisco-Busquets.
També hi van assistir regidors de CiU com Carles Puigdemont o Albert Riera, d'ERC, com Cristina Alsina i Miquel Poch, l'escriptora Maria Mercè Roca o l'exconseller i parlamentari nacionalista Felip Puig. Pel PSC, també van ser presents a l'últim adéu la regidora de Cultura, Lluïsa Faxedas, i la tinenta d'alcalde de Coordinació Territorial, Isabel Salamaña. Entre la societat civil també es va poder veure el llibreter Guillem Terribas i l'empresari Jordi Comas.
Feliu Matamala va iniciar la seva activitat professional com a projectista industrial l'any 1943, va crear l'empresa Stein, encara existent, i el 1963 cofundava la llibreria Les Voltes, a la qual ha dedicat els últims anys de la seva
vida. Va ser un ferm defensor i propagador de l'ús social del català.
DIARI DE GIRONA

Els vostres clàssics: SHERWOOD ANDERSON


El "Premi Llibreter" és una feliç iniciativa del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya, antiga de fa quasi deu anys, que ha viscut moments "polítics" enormement reveladors. Ara fa cosa de tres anys, si no em falla la memòria, el jurat d'aquest premi dimitia en bloc afirmant que la presidenta del gremi, que no fa gaire va ser reelegida per al càrrec contra la candidatura de l'amplíssim Guillem Terribas, de Girona, els pressionava per aconseguir que la literatura en llengua catalana hi fos premiada més espessament. El cert és que. un autor català l'ha guanyat poques vegades, però això no hauria de preocupar a cap bon amant de la literatura -matèria universal des de fa almenys cinc segles-, ni tan sols a qualsevol catalanista que sàpiga en què consisteix la traducció literària, el mèrit que comporta, i el favor enorme que li fa a un país amb una tradició narrativa tirant a escassa: aquests haurien de pensar que, en ser premiat un bon llibre escrit originalment en la llengua que sigui, s'eleva per art de màgia literària la qualitat de les lletres de casa nostra. Per a ocasions com les que desitjava la presidenta, ja existeix el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que, justament, sovint s'atorga amb una independència absoluta respecte a la qualitat literària del que un hom o una don hagin pogut publicar: així funciona el patriotisme. La literatura és tota la resta.

Aquesta proclama ve a tomb arran la concessió del premi d'enguany a un llibre extraordinari de Sherwood Anderson (1876-1941; no sé per què els periodistes van difondre e1latiguillo que el premi s'havia concedit a "un autor difunt"; ¿és que no s'ha de poder premiar la traducció d'un clàssic que ha significat una fita en la història de la literatura mundial i significa una catharsis per a la nostra?), val a dir, Winesburg, Ohio, editat originalment l'any 1919. L'edició catalana la trobareu a Viena Editorial, i la castellana a Acantilado, calentes totes dues i molt ben traduïdes. Hem dit que la proclama del primer paràgraf venia a tomb pel sol fet que Anderson, en aquest llibre, va aconseguir una cosa que, per culpa de tanta beateria patriòtica, a Catalunya s'ha aconseguit molt poques vegades: parlar dels avatars de la vida d'un poblet de 4.800 habitants-,en el cas d'avui, perdut en el Middle West nord-americà-, i, alhora, oferir al món un llibre d'una dimensió gairebé còsmica -perquè n'hi ha prou amb un sol ésser humà perquè despunti el cosmos, és a dir, tota la vida, si un hi para atenció-, sens dubte avalada per una capacitat de l'autor, pròpiament religiosa, de considerar les coses d'aquest món sempre a mig camí de dues circumstàncies: néixer i morir.

Anderson ha estat sempre un gran desconegut entre els lectors catalans i castellans. Va succeir, possiblement, que fins i tot als Estats Units -lloc en què l'influent Lionel Trilling va desaconsellar-ne la lectura en un gest incomprensible en un crític de la seva intel·ligència; a Pavese, en canvi, li agradava des de l'any 1931-, Anderson es veiés eclipsat per una sèrie d'autors, gairebé tots de l'anomenada Lost Generation, que, comptat i debatut, li ho devien gairebé tot, i un bon tros a dos altres gegants tampoc gaire editats aquí: Theodor Dreiser i Sinclair Lewis, autor, aquest, d'un llibre que porta el mateix títol del carrer en què passa tot el que es narra a Winesburg, Ohio: Carrer Gran. La fama merescuda de John Dos Passos, F. Scott Fitzgerald, Hemingway o Thoinas Wolfe va deixar en segon terme uns quants llibres del nostre autor d'avui -de mèrit especial ho són els dels anys vint-, que, veritablement, no sempre poden fer la competència a U.S.A, El gran Gatsby, Els primers quaranta-nou contes o Del temps i del riu. Però el fet és que sense Anderson i Lewis, com hereus genials de Melville, de Whitman i de Twain, no hi hauria hagut les grans lleves de narradors nord-americans que admirem tant, i això val tant per a la Generació Perduda com per a Truman Capote, encara.

La proposta narrativa d'Anderson en aquest gran llibre no podia ser més simple: agafar una vintena d'homes i dones del poble que hem dit, fer-los passar discretament pel sedàs de la mirada del periodista George Willard, i exposar a la llum pública -,el lector- tot allò que hi ha de secret, però tremendament palpitant, en les vides d'aquests protagonistes en sfumatto que apareixen al llibre: un mestre d'escola és perseguit pels benpensants del poble perquè han confós la seva afecció amb la pederàstia; una mestra que jeu despullada al llit, llegint un llibre, és espiada per un capellà protestant que veu capgirades totes les categories morals que posseïa; un botiguer treu de l'establiment, brandant una pistola, un viatjant que volia endossar-li qui sap quina modernitat; un home s'estranya de vetllar el cos de la seva mare perquè, segons que diu, ella era molt més alta del que representa aquell cos al llit de mort. I així tot el llibre. ¿Havia Anderson llegit, abans d'escriure'l, els contes dublinesos de Joyce, publicats l'any 1914? Podria ser. Sigui com vulgui, el llibre és tot ell una desfilada de revelacions i epifanies, en el sentit més pròpiament religiós i menys missaire de la paraula.

JORDI LLOVET, publicat en el Quadern d'El País 12.11.09