dissabte, 29 d’octubre de 2011

El guepard sicilià, el metge rus





A propòsit de la projecció d'uns films que estimava Miquel Pairolí.
D
illuns i dimarts passats, al cinema Truffaut, de Girona, van projectar-se, respectivament, El guepard, de Visconti, i Doctor Zhivago, de David Lean, dues pel·lícules rodades als anys 60 de més de tres hores de durada. Cadascuna s'inspira en una novel·la fonamental del segle XX: una és del sicilià Giuseppe Tomasi de Lampedusa i l'altra, del rus Boris Pasternak. Són dues obres sobre uns temps convulsos i uns mons que s'acaben per començar-ne de nous. Les projeccions van fer-se per recordar Miquel Pairolí, que estimava aquestes pel·lícules. Penso que, entre moltes altres, també es podria haver triat l'adaptació que Vittorio de Sica va fer d'El jardí dels Finzi-Contini, encara que sigui una pel·lícula poc valorada. De fet, a en Miquel no li desagradava aquest transvasament de la narrativa de Giorgio Bassani, que tant admirava. Potser és perquè, interpretant la Micòl, hi és present Dominique Sanda, una actriu que, em consta, li agradava molt. Tant se val. El guepard i Doctor Zhivago estan molt ben triades. L'escriptor va dedicar a Lampedusa i la seva novel·la un assaig, El príncep i el felí, que és una bellíssima manifestació de l'amor per la lectura. L'adaptació de Visconti li semblava excepcional. Pel que fa a Doctor Zhivago, que en general és una pel·lícula menys apreciada que la de Visconti, li va confessar que en sentia una debilitat al seu amic llibreter Guillem Terribas en l'última conversa que van mantenir.
A Miquel Pairolí li agradava el cinema, però sobretot les pel·lícules amb un pes cultural i artístic que, majorment, són obres dels grans cineastes europeus. A ell no li molestaven, al contrari, sempre que fossin reeixides, evidentment, les adaptacions dels grans textos literaris que certa cinefília acostuma a bescantar perquè considera portadores d'un cinema academicista, grandiloqüent, sovint lligat a la reconstrucció d'una època passada. Jo mateixa crec que el cinema sobretot és un art del present i que, malgrat la seva capacitat fagocitadora o del seu diàleg amb les altres arts, ha de buscar una especificitat que la literatura pesant tendeix a ofegar. Tanmateix, com a exemple de les meves múltiples contradiccions, a mi també m'encanten les pel·lícules El guepard i Doctor Zhivago. No hi puc fer res. Les he vist moltes vegades amb plaer.
L'última vegada que vaig veure El guepard va ser en unes circumstàncies úniques i irrepetibles: en la presentació d'una còpia restaurada digitalment, amb la qual lluïen esplendorosos els colors originals, al festival de Canes amb l'assistència d'Alain Delon i Claudia Cardinale, que van dir que són els únics actors protagonistes supervivents de la pel·lícula. Però no ha calgut mai aquesta excepcionalitat perquè em disposés a veure El guepard com si assistís a una festa: la pols que cobreix els membres de la família del príncep de Salina, que així adquireixen un aire fantasmal, a l'església de Donnafaguta; les converses del príncep i el burgès Don Ciccio mentre cacen i acorden el matrimoni de Tancredi i Angelica; el desig d'aquests que es manifesta poderós quan exploren la residència d'estiu; i, evidentment, el ball del príncep i la bella Angelica després que, amb la consciència de la vellesa i de la desaparició dels guepards, una llàgrima baixi tristament per una galta de Burt Lancaster mentre es contempla al mirall.
Menys elegant que ‘El guepard', Doctor Zhivago també té escenes que se m'han fet memorables, moltes de les quals relacionades amb la presència de Julie Christie, com ara aquelles en què, vivint finalment el seu amor refugiats a la casa de Varikino enmig del cru hivern i mentre s'estén la guerra civil després de la revolució, Lara inspira poèticament el doctor. No vaig poder assistir a les projeccions al Truffaut, però he recordat aquestes pel·lícules recordant en Miquel. I també la meva tia, que, quan jo era nena, em va parlar de Doctor Zhivago, per sempre més una de les seves pel·lícules preferides, que havia vist en cinerama a Barcelona.
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 23.10.11, Il·lustració de Jordi Soler.