Mon Marquès, l’educació per a un món millor

Gran homenatge a Salomó Marquès, home savi i bo.

Va ser un acte emocionant, a l’altura del que mereix l’homenatjat, un home savi i bo, com es va dir ahir a la tarda moltes vegades i de diverses maneres sobre Salomó Marquès i Sureda, a l’auditori Josep Irla de la Generalitat a Girona, ple com poques vegades ho ha estat. Organitzat pel Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona (UdG), l’homenatge a Salomó Marquès –complementat amb un llibre–, Mon per als seus molts amics, van ser dues hores en què persones properes a ell, des de diferents cares de la seva figura polièdrica, li van agrair la feina, el tarannà i la voluntat irrenunciable de voler fer “un món millor”, amb en Mon assegut a la primera fila, al costat de la seva companya de vida, Montse Terrades, ell lluint el seu mig somriure etern per intentar assimilar de cop tanta demostració d’afecte. Mestre de mestres, catedràtic emèrit d’història de l’educació, primer degà de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UdG, impulsor de Justícia i Pau a Girona i d’altres iniciatives solidàries, Marquès (l’Escala, 1942) és, com va dir l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, al final de l’acte, un referent que transcendeix la ciutat i el país.

Després de la intervenció inicial del pedagog Xavier Besalú, conductor de l’acte, en què va destacar “l’ estudi minuciós , pacient, sempre inacabat” de Marquès sobre l’exili dels mestres republicans –“Va fer aquesta recerca per imperatiu moral i sentit cívic, no per fer currículum”–, s’hi va projectar un vídeo de Pep Caballé sobre la vida de Marquès. Tot seguit van començar els testimonis: Pere Domènech, que va ser company seu al seminari i és ara rector de les parròquies d’Olot, va destacar “l’esperit educatiu i de servei” de Marquès i els seus “valors cristians en favor dels més dèbils”, així com l’estret vincle que tots dos van tenir amb Modest Prats. Anna Bover, gran referent de l’escoltisme gironí, del qual Marquès també ha estat historiador, va parlar d’ell com d’“una persona sempre participativa i col·laboradora”. Mònica Thomas, directora de Justícia i Pau a Girona, va subratllar que la manera que Marquès ha tingut per intentar transformar la societat ha estat “sembrant consciència i esperança”. L’exalcaldessa Anna Pagans, que el 2010 va encarregar a Marquès el pregó de les Fires, li va agrair el seu “immens compromís educatiu amb la ciutat”, i la bibliotecària Imma Pagès, que no hi va poder assistir, li va transmetre un missatge d’agraïment en nom de moltes generacions d’alumnes. Tot seguit, els músics Pau i Marc Marquès, nebots d’en Mon i antics membres d’Umpah-Pah, van cantar amb tot el públic Abril 74, que Lluís Llach va dedicar a la Revolució dels Clavells portuguesa del 1974, el mateix any que es van casar Marquès i Sureda. També, més tard, van interpretar Al alba, de Luis Eduardo Aute, convertida en himne contra la pena de mort, una de les causes que va mobilitzar Justícia i Pau.
El professor Jordi Feu va dir que Marquès és un gran exemple de mestre perquè “sap molt, ho sap explicar i inspira els altres”. Josep González-Agàpito, catedràtic emèrit de teoria i història de l’educació de la UB, es va referir al seu amic com a referent de “la tasca educativa que no només forma persones, sinó que les desperta”. Una altra neboda i exalumna, Marta Marquès, va recordar el Mon més familiar, i Joan Colomer, mestre d’adults i company de Marquès a la primera promoció de pedagogia de la UAB, va dir que són més necessaris que mai referents sòlids com en Mon en “una societat líquida amb memòria de peix”.

En el bloc final van intervenir les autoritats: el bisbe fra Octavi Vilà; el rector de la UdG, Josep Calbó; Gemma Geis, en nom de la Diputació, i Sílvia Paneque, representant el govern, a més de l’alcalde, tots ells oblidant les seves diferències per agrair a Salomó Marquès tot el que ens ha ensenyat com a societat.
Xavi Castillon, text i fotos, publicat eb el Punt Avui 09.05.2026 

El Truffaut com a evidència

L’adjudicació de la gestió del cinema municipal Truffaut es troba paralitzada. L’ha aturat la presumpta intel·lectualitat gironina amb el Col·lectiu de Crítics del Cinema al capdavant. Segons les informacions que puntualment ens ha ofert Diari de Girona, una vegada oberts els plecs de la licitació, l’Ajuntament de Girona s’ha trobat que l’esmentada gestió sortia del Barri Vell i se n’anava cap a Cambrils. El darrer a assabentar-se’n, com sempre, ha estat l’alcalde Lluc Salellas, de Guanyem Girona-CUP, que s’ha explicat amb el seu habitual desordre mental, deixant caure, pel que es veu, que si l’esmentat col·lectiu no apareixia com l’afortunat era per «culpa» dels tècnics municipal; és a dir, l’«absurd burocràtic» en paraules d’una columnista de Barcelona que ha escrit al dictat dels que creuen que «es troben pretesament ungits de bondats absolutes», com digué en Jordi Martinoy i Camós en aquestes pàgines. És una opinió meva; no d’en Martinoy.

Imatges de la sala 2 del Truffaut. Foto ACN

 Aquest passat dimarts vàrem saber que la mesa de contractació –nomenada pels que manen al Consistori de la nostra ciutat- s’ha decantat per l’empresa Rambla de l’Art-Cambrils IAE, com no podia ser d’una altra manera atès el plec de condicions -també aprovat pel govern tripartit de l’Ajuntament– i les ofertes fetes pels candidats. En conseqüència, tot sembla dir que serà aquesta l’adjudicatària del servei i no pas el Col·lectiu de Crítics de Cinema. El mot «col·lectiu» queda molt bé perquè s’inspira en allò de la col·lectivització de la Segona República i sona a esquerranós; i perquè, com el cas de Temporada Alta, suggereix que no hi ha ànim de lucre al darrere, però la pretesa intel·lectualitat gironina s’ha trobat que la llei aplicable –la de contractes del sector públic de 2017– té com a finalitat la d’afavorir les petites i mitjanes empreses que no s’avergonyeixen de ser-ho. Vaja, que no ho dissimulen amb noms que queden bé davant la sempre atribolada població.

  De totes maneres, amb l’afer Truffaut s’ha vist el llautó d’alguns: per exemple, el relatiu al Col·lectiu de Crítics de Cinema i al seu marmessor, digueu-m’ho així, l’activista cultural i llibreter jubilat Guillem Terribas. Aquest, després d’haver fet una llarga migdiada al sofà dels alcaldes Joaquim Nadal i Anna Pagans, fou patrocinador de Guanyem Girona-CUP. Ara, que s’ha vist deixat de la mà del tercer de la nissaga Salellas, ha regirat terra i cel perquè li sigui atorgada la gestió del cinema municipal per part de l’Ajuntament ni que sigui saltant-se els principis d’igualtat, de competitivitat, de transparència, d’intersecció de l’arbitrarietat, de submissió a la llei, etc., atès que la gent d’esquerra són bondadosos per naturalesa. Acompanyarà Terribas a Salellas en el desviament de la llei fins a les últimes conseqüències o farà com sempre, que és desaparèixer de l’escenari quan s’apagui el llum? No crec que l’alcalde de Girona se la jugui. En Salellas fins i tot podria cantar missa en llatí per seguir com a alcalde, però no el veig saltant-se la llei a consciència que ho fa. Tindria conseqüències penals.

Diguem-ho clar: el Col·lectiu de Crítics de Cinema va començar a perdre l’adjudicació el dia que s’aprovaren les seves bases. Són aquestes les que regulen la nova adjudicació i aquestes, les bases, pengen de la llei de contractes del sector públic de 2017, com ja s’ha dit, la qual deriva al seu torn de dues directives europees i té per objectiu garantir la transparència, l’eficiència i la major relació qualitat-preu. Que Salellas i els seus podien haver aprovat unes altres bases? Per descomptat que sí, però una vegada obertes les pliques, les cartes es troben obertes al damunt de la taula pública, i, si bé es pot ajornar l’acte d’adjudicació, aquest ajornament mai no serà etern ni tampoc revisable. Per tant, els autoanomenats intel·lectuals de Girona tenen les de perdre. És bo que l’amiguisme tingui el seu aturador en la llei.

José López de Lerma, publicat en el Diari de Girona.

* No cal fer cap comenari sobre el que diu i pensa el que ha escrit aquesta opinió.