dijous, 30 d’agost de 2012

El poli que li agrada alegrar el dia



EL IRLANDÉSThe guard
Irlanda, 2011.
Direcció i guió: John Michael McDonagh.
Intèrprets: Brendan Gleeson, Don Cheadle,
Mark Strong, Liam Cunningham.

Durada: 96 min.
Gènere: Comèdia negra.
Idioma: Anglès. Data d'estrena al Truffaut: 31/08/12.


Ens trobem davant d’una sorprenent i agradable pel·lícula que ha deixat bocabadat al personal, no només a la clientela sinó, també, als professionals. A Irlanda, -és una producció Irlandesa-, ha estat la pel·lícula més taquillera de la història d’aquell país. L’Acadèmia Irlandesa li va atorgar els premis a la millor pel·lícula, millor director, millor guió i millor actor de repartiment. També ha estat premiada en diversos festivals internacionals.
John Michael McDonagh, el seu director, fina ara només havia fet de guionista, aquesta és la primera pel·lícula que dirigeix. També n’és el guionista i la seva dona i el seu germà, han participat en la producció. O sigui que tot és molt casolà i això és nota en la manera de realitzar-la. Està feta amb tota la professionalitat del món, però sense exageracions de producció. Una pel·lícula controlada amb qualitat i en economia. L’actor americà, Don Cheadle que li dona el toc internacional, li va agradar li idea i el guió i va participar en el projecte amb el 40%, a través de la seva productora Elements Films.
Què té El Irlandés que agradi als Irlandesos i també als altres països on s’ha estrenat?. La història, de fet, explicada així per sobre, no és res de l’altre mon: Un poble petit, un policia passota, que li agrada provocar a el personal i anar de prostitutes i té una mare malalta. Un dia apareix un mort sense saber perquè. L’altre dia un agent del FBI que busca a uns traficants de drogues. El poli americà, es negre, polit i intel·ligent. El poli irlandès, es primari i racista (com tots els irlandesos, segons ell) apart de les altres coses ja esmentades. Els dos polis no s’entenen i es compliquen la vida. Al final s’entenen.
Doncs bé, El irlandés, la gràcia que té és la manera d’explicar aquesta història, combinant molt bé la comèdia, el thriller i el costumisme. Hi ha moments divertits, d’altres tendres i moments agressius, violents i de denuncia. També hi ha unes pinzellades molt subtils sobre els irlandesos i Irlanda. Possiblement aquestes pinzellades, que de tant en tan apareixen, son les que més sorprenen a l’espectador. En acabar la pel·lícula, tens més coneixement i idea de com son els irlandesos, com pensen i com actuen en segons quines circumstàncies, que no pas una història que només volgués explicar això.
Un altre element que la fa una pel·lícula diferent i que t’enganxa a la primera escena, és la interpretació de l’actor Brendan Gleeson, un actor nascut a Dublín i que ha fet molts papers secundaris, però amb caràcter, en pel·lícules com «Gangs of New York», «Braveheart», «Michael Collins», «Troya», «Cold Montain» i diverses pel·lícules de Harry Potter, que interpreta a el sergent Gerry Boyle, autèntic protagonista del film i que broda el personatge. Estan molt ben resoltes les escenes d’acció i les que son més intimes, com la relació de mare i fill o les divertides escenes de la gent del poble.
Un altre element que fa la pel·lícula interessant i que l’espectador agreix, son els diàlegs. Uns diàlegs intel·ligents, directes i de vegades barruers, que fan creïbles els personatges. Sobretot, a recalcar, els diàlegs i pensaments dels dolents de la història, son d’antologia, surrealistes i divertits.
El Irlandés és una pel·lícula de visió recomanada, per tot el que ja he dit i més. Una pel·lícula que hi ha moments que el personatge del Sergent Gerry Boyle, et fa recordar amb un altre policia «problemàtic» anomenat Harry Callahan, més conegut com a «Harry el sucio».
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona Agost / Setembre 2012

http://www.cinematruffaut.com/

dissabte, 25 d’agost de 2012

La Penyora dedicarà el 6è Pepe Sales a la poeta cubana Carilda Oliver

L'homenatjada, de 90 anys, no podrà assistir al festival gironí d'art independent, que tindrà lloc durant la segona quinzena del gener vinent

La sisena edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, organitzat per La Penyora, estarà dedicada a la poeta cubana Carilda Oliver Labra, que acaba de celebrar el 90è aniversari. Per la seva extensa i brillant obra poètica, però també pel seu caràcter indomable i sempre a contracorrent, Carilda Oliver ha esta triada per Consol Ribas i Lluís Llamas, directors del festival gironí, com a epicentre inspirador per a tota una sèrie de creadors que reinterpretaran la seva obra a través de la música, les arts plàstiques, el cinema, etc.
Com sempre, el Festival Pepe Sales tindrà lloc a finals del gener, però ara s'obre un procés en què, després de contactar amb Carilda Oliver –que s'ha mostrat gratament sorpresa per aquesta iniciativa gironina, però no hi podrà assistir personalment–, es posa a disposició dels artistes la seva poesia, poc coneguda a l'Estat espanyol, perquè s'impregnin dels seus versos i comencin a treballar en les creacions que presentaran al festival.
Carilda Oliver (Matanzas, 1922) ha estat també una dona molt avançada al seu temps i apartada dels convencionalismes socials. Aquesta dona bellíssima i seductora no només va estimar lliurement homes de tot tipus i condició –li deien la núvia de Cuba–, sinó que va plasmar també la seva intensa sensualitat en poemes com ara el cèlebre Me desordeno, amor, me desordeno:
Me desordeno, amor, me desordeno / cuando voy en tu boca, demorada; y casi sin por qué, casi por nada, te toco con la punta de mi seno.
Te toco con la punta de mi seno / y con mi soledad desamparada; / y acaso sin estar enamorada / me desordeno, amor, me desordeno.
Y mi suerte de fruta respetada / arde en tu mano lúbrica y turbada / como una mala promesa de veneno;
y aunque quiero besarte arrodillada, / cuando voy en tu boca, demorada, / me desordeno, amor, me desordeno”.
“És la sensualitat explicada per una dona, un fet gens habitual en la seva època. Per això Carilda Oliver ha estat una alliberadora de dones en un sentit sexual, com santa Teresa ho va ser en un sentit espiritual”, explica Consol Ribas. Santa Teresa va ser la protagonista de la cinquena edició del Festival Pepe Sales, com abans ho havien estat Lluís Vilà, Pedro Casariego, Miquel Bauçà i el mateix Pepe Sales com a bons representants dels tres principis bàsics del festival gironí: cultura, criteri i llibertat.
Recentment, la Villa del Libro de Urueña, la Diputació de Valladolid i la Fundació Jorge Guillén, dirigida per Antonio Piedra, han publicat una antologia poètica de Carilda Oliver, Todos los días, prologada i seleccionada per Luis Enrique Valdés Duarte. Una bona eina, com també ho és el Pepe Sales, per difondre l'obra d'una de les dones més singulars de la literatura hispanoamericana del segle XX.
Xavier Castillón, publicat en El Punt-Avui 25.08.12

divendres, 17 d’agost de 2012

El Exótico Hotel Marigold

EL EXÓTICO HOTEL MARIGOLD
The best exotic Marigol Hotel
Regne Unit, 2011.
Direcció: John Madden.
Intèrprets: Judi Dench, Bill Nighy,
Tom Wilkinson, Maggie Smith.
Durada: 124 min.
Gènere: Comèdia.
Idioma: Anglès.

Aventures de la tercera edat
Ens trobem amb la típica pel·lícula anglesa, simpàtica, agradable i de molt bon passar. Una comèdia sense pretensions però que et deixa un bon gust i un bon record. Una comèdia anglesa d'aquelles que no et sap greu haver-la vista. La típica comèdia "blanca" amb tocs d'humor i en algun moment de denúncia d'un tipus de gent i una manera de viure. Comèdia com ja ens han ofert altres vegades la indústria anglesa, com per exemple "Las chicas del calendario" (GB 2003), "El jardin de la alegria" (GB 2000), totes dues dirigides per Nigel Cole i que ja vam programar en un cicle de reposicions a l'estiu en el seu moment en el Truffaut; o bé, també, una altre film per l'estil "El inglés que subió una colina y bajo una montaña" (GB 1995) de Christopher Monger. Son comèdies realitzades seriosament, elegants, optimistes i fins hi tot en algun moment reivindicatives.
La gràcia, també, d'aquestes pel·lícules, d'aquestes comèdies, son els actors. La majoria son actors amb una forta tradició teatral, que en el cinema moltes vegades fan de secundaris i que en aquests films fan una interpretació coral, que tots son protagonistes de les diverses situacions que es desenvolupa la història. En aquesta concretament, hi trobem uns actors i actrius de luxe com son Judi Dench, Bill Nighy, Maggie Smith, Tom Wilkinson, Penelope Wilton, Celia Imrie y Ronald Pickup, que interpreten a uns jubilats que decideixen retirar-se, uns per viure una nova experiència i els altres per passar-hi uns dies de reflexió, a un hotel de l’Índia, concretament a Banlgalore, que segons la web de l'hotel, té tot l'exotisme que un es pot imaginar i que els hi va com el dit a l'anell per les seves expectatives de futur. I, a més, a un preu a l'abast de les seves butxaques. El problema és quan hi arriben i es troben el que es troben.
La pel·lícula està dirigida per John Madden que ens va sorprendre gratament l'any 1998 amb la pel·lícula sobre Shakespeare i el seu temps "Shakespeare in Love" i apart dels actors abans esmentat, també hi trobem el jove actor britànic fill d'immigrants indis d'ascendència guayratí, que es va donar conèixer mundialment amb la oscaritzada pel·lícula "Slumdog Millionaire (GB 2008) Dev Patel, que aquesta vegada interpreta el jove que vol tirar endavant un abandonat i destrossat hotel de la família, que ha venut a través d'una web com exòtic i únic i que anomena Hotel Marigold.
La pel·lícula té situacions que deixen bocabadats a els aventurers jubilats, com l'arribada a l’Índia, el caos circulatori, la manera que condueixen... i sobretot l'arribada a l'hotel. Sempre amb una música molt adient per a cada situació.
A través de diferents situacions, anirem coneixen la vida i el perquè del viatge a un lloc tant exòtic, diferent i lluny de la família. Coneixerem les seves penes i alegries, les relacions amb els seus familiars i el seu entorn. Els canvis d'actitud, l'acceptació d'algun punts difícils del que ha estat la seva vida anterior a el viatge i, també, el canvi d'actitud en la manera de comportar-se amb els nous amics.
De les bones actuacions corals de tots els protagonistes, deixeu-me ressaltar la interpretació de Judi Dench, sempre tant el seu lloc i en el seu personatge. No és estrany que el director John Madden, li sàpiga treure tot el profit de la seva manera d'interpretar, doncs aquesta és la tercera pel·lícula que la dirigeix.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona
Reposició en V.O.E. en el Cinema Truffaut el 17.08.12


dimecres, 8 d’agost de 2012

El pastisser i músic gironí Fredi Faure mor als 61 anys

Va ser una peça clau en la recuperació de la música gironina dels anys seixanta.
Després d'una llarga i dura lluita contra la malaltia, el pastisser i músic gironí Frederic Faure i Garriga, en Fredi per als molts amics que tenia, va morir ahir als 61 anys. El funeral tindrà lloc avui, a dos quarts de quatre de la tarda, al tanatori de Girona.
Fredri Faure va ser un creador polifacètic, conegut sobretot per la seva tasca com a artista de la xocolata i creador de simpàtics caganers inspirats en tot tipus de personatges mediàtics, però també com a bateria de la banda de rock'n'roll Bit-Shadow. Faure va ser també un gran col·leccionista i el principal historiador del rock gironí dels anys seixanta, del qual també va ser protagonista com a membre de diversos grups, com ara IV Dinastia. Sense ell, probablement tot el moviment musical que va tenir lloc a les comarques gironines durant l'anomenada dècada prodigiosa hauria caigut en un oblit inevitable. El seu llibre Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60, escrit juntament amb Xavier Juanhuix i publicat per la Casa de Cultura de la Diputació de Girona, és un document de valor incalculable per a qualsevol persona interessada en aquell fenomen. Entre els seus molts somnis realitzats, Fredi Faure va compartir escenari amb membres de l'històric grup britànic The Shadows en la Fira del Disc de Col·leccionista de Girona.
Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 08.08.12. Foto: X. Castillón

dimecres, 1 d’agost de 2012

Un món millor?


La pel·lícula que dóna inici al ja tradicional cicle de reposicions de l’estiu, al Cinema Truffaut, és la guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa del 2012.

«Nader y Simin, una separación», és una pel·lícula iraniana que ens situa la història en l’època actual. Tot i la modernitat del paisatge, cotxes, carrers amb molta moguda, autobusos plens de gent, construccions massives, caos total d’una gran ciutat i que els personatges són moderns, d’un estatus social de classe mitjana lliberal, s’hi nota, en l’ambient, el pes de la religió i de la repressió a l’alliberament de la dona, encara que no és el més important de la història. Més ben dit, el director el que ens vol explicar en aquesta pel·lícula és una situació que ben be podria passar entre nosaltres. Aquesta, la història, comença en un jutjat, on la dona demana el divorci, per poder marxar del país amb la filla. El marit no vol deixar la seva terra ni el seu pare que està malalt d’Alzheimer i, al mateix temps, no vol perdre la filla que tenen. El comportament de la parella es normal i civilitzat. Només hi ha un problema, si el pare no autoritza que la seva filla, que no es major d’edat, pugui marxar amb la mare, aquesta no té clar el que farà. Ella, la dona, estima el marit i a la filla, el que no vol és viure més en la situació complicada familiar i del país.
A la història hi entra un tercer element, una dona que si que sofreix la repressió de la cultura islàmica i masclista. Aquesta dona, que sempre ha d’anar acompanyada de la seva filla, es contractada per tenir cura del pare malalt, degut a que la mare i esposa ha anat a viure a casa de la seva mare, mentre espera que es pugui solucionar el problema del divorci. I, aquí entre el tercer problema: la filla. La filla que s’ha quedat a viure amb el pare, ha de decidir si vol anar amb la mare, a fora a una terra entranya i més «civilitzada» o quedar-se el seu país, amb el seu pare, amb totes les conseqüències. I, la filla el que vol es que els seus pares continuïn vivint junts.
Per tant, com espectadors, viurem al mateix temps que els seus protagonistes, els tres problemes (n’hi ha d’altres) i, al igual que ells, intentarem trobar una solució que sigui beneficiosa per tots. Cosa que tot plegat és complicat.
És una història magníficament explicada pel seu director Asghar Farhadi i molt ben interpretada pels seus actors. Una història que no et deixa indiferent i que contínuament et fa estar pendent del que passarà, com si d’un thriller és tractes. Tot hi ésser una pel·lícula iraniana, està explicada amb un llenguatge molt occidental i pensada per arribar al gran públic, però sense rebaixar continguts.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ juliol 2012
NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓNJodaeiye Nader az Simin
Iran, 2011.
Direcció: Asghar Farhadi.
Intèrprets: Peyman Moaadi, Leila Hatami,
Sareh Bayat, Shahab Hosseini.
Durada: 123 min.
Gènere: Drama.
Idioma: Persa.
OSCAR A LA MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA
GLOBUS D'OR A LA MILLOR PEL·LÍCULA
DE PARLA NO ANGLESA
FESTIVAL DE BERLIN: MILLOR PEL·LÍCULA,
MILLOR
ACTOR I MILLOR ACTRIU