dimecres, 1 de desembre de 2010

Vint anys no són res.


Que veinte años no es nada, i fins i tot que és un soplo la vida, ho vaig sentir fa uns dies quan pràcticament van coincidir la inauguració a la Fontana d'Or de l'exposició Vint anys de pensament contemporani, a propòsit de les activitats de la Càtedra Ferrater Mora, i l'acte de celebració dels 10 anys del cinema Truffaut, el qual té el seu origen llunyà, però cert, en una Setmana de la Crítica que va organitzar-se, també fa vint anys, als desapareguts Cinemes Catalunya. Dic llunyà, però cert, perquè els crítics de cinema que vam programar aquella setmana ignoràvem que uns anys més tard ens constituiríem en el col·lectiu que va assumir la gestió del Truffaut, però aleshores vam descobrir el plaer d'organitzar coses junts i el sentit de fer possible que un “altre cinema”, i a més en versió original, es fes visible a Girona. Per això, passat el temps, continuem una aventura tan singular al nostre país com és la gestió d'un cinema públic.
Deu anys, que en certa manera són vint, sense oblidar que durant un període hi va haver una sala Truffaut assumida per una empresa d'exhibició, no són res, però a la vegada molts. En aquests anys hi ha hagut gent que ha marxat i d'altra que ha entrat en un col·lectiu d'amics que mai no hem deixat de barallar-nos i que ens hem resistit a perdre la il·lusió. Però reconec que, començant per jo mateixa, hi hem estat temptats. No només perquè moltes distribuïdores ens trepitgen perquè no tenim poder i no mostren cap mena de sensibilitat pel projecte d'una sala pública que pressuposa que el cinema també és Cultura. No només perquè, tot i el compromís i implicació de l'Ajuntament de Girona, la crisi va retallant el finançament de la Cultura. També, perquè aquell sentit del qual parlava ha pogut entrar en crisi quan hem cregut que el públic ens abandonava. I és clar que ens hem preguntat si ens equivocàvem o si havíem perdut la connexió amb els nostres espectadors.
Per això, mai no agrairem prou a Joan Alsina, un espectador habitual del Truffaut, que el dia del desè aniversari es presentés amb un mateix regal per a cadascun dels membres del col·lectiu i per als treballadors de la sala: un exemplar imprès de les nostres crítiques dels films programats en aquests últims dos anys. Un volum fet a imatge i semblança dels que vam editar durant vuit anys fins que no vam poder continuar fent-ho per falta de diners. Sense signar-lo, discret com és, en Joan hi va deixar un text preciós en què evoca l'experiència com a espectador al Truffaut i afirma que, malgrat els moments de possible distanciament amb el públic, hi ha persones que valoren la dedicació i la passió amb la qual mantenim viu aquest projecte. Gràcies. Però qui de veritat el manté viu i amb sentit són els espectadors com ell.
Potser Joan Alsina exemplifica allò que el sociòleg Edgar Morin va dir un dia de fa més de vuit anys al Truffaut en presentar-hi Andrei Rublev, de Tarkovski. Que el cinema ens fa ser millors o que almenys som més generosos quan veiem una pel·lícula: ens apartem d'un indigent al carrer, però simpatitzem amb el rodamón Charlot. Morin va ser al Truffaut quan va participar com a professor convidat a la Càtedra Ferrater Mora. Malauradament, quan el juny del 2000 va ocupar-la Theo Angelopoulos, l'únic cineasta que ha estat professor d'aquesta càtedra de pensament contemporani, el nou Truffaut s'havia d'obrir. Ho va fer cinc mesos després. Més endavant, aprofitant una altra ocasió, hi va presentar Eleni. Recordo Angelopoulos pensant com neix un film. I també recordo molts altres professors convidats que, sobretot els primers anys, vaig tenir la sort d'entrevistar. Molts ja són morts, com és el cas del mateix Josep Ferrater Mora, que va morir poc després de la constitució de la càtedra que manté viva i plena de sentit el seu director, Josep Maria Terricabras; de Paul Ricoeur (1913-2005), que va recordar la tendència humana a la fragilitat i l'error; d'Adam Schaff (1913-2006), que, l'any 1991, encara va poder dir que el fracàs del socialisme real no comportava la derrota del socialisme, sinó el fet que aquest no pot existir sense democràcia i llibertat; del matemàtic Lluís Antoni Santaló (1911-2001), per al qual el repte de les matemàtiques és ser capaç de dir alguna cosa dins del caos d'un univers que no és perfecte, ni ordenat ni harmoniós; del físic i químic Ilya Prigogine (1917-2003), que va veure a l'univers que el caos tendia a l'ordre. I recordo el dia que Noam Chomski, que és viu, va reunir mil persones en una conferència anti-imperialista a La Mercè.
Imma Merino. Publicat a El Punt 28.11.10