dissabte, 22 de desembre de 2018

QUE BONIC ES VIURE en el Cinema Truffaut

It's a Wonderful Life USA 1946

(Que bonic es viure)
Director: Franc Capra
Guió: Frances Goodrich,
Albert Hackett,Frank Capra
Intèrprets,
,,
,  
130 minuts.


Sempre, val la pena viure.

Franc Capra, Nascut amb el nom de Francesco Rosario Capra a Sicília al poble Bisacquino el 1897, va emigrar als Estats Units a l'edat de sis anys amb el seu pare Salvatore, la seva mare Rosaria Nicolosi i els seus germans Giuseppa, Giuseppe i Antonia. Va estudiar a l'Institut Tecnològic de Califòrnia  i va obtenint el grau d'enginyer químic. El 18 d'octubre de 1918, es va enrolar, després de la seva graduació, a l'exèrcit americà com a professor, es va  llicenciat el 13 de desembre de 1920 al contraure la grip espanyola. Aquest any va obtenir la ciutadania nord-americana.
Aquesta dualitat cultural es notarà al llarg de la seva carrera cinematogràfica, dirigint històries molt humanes, algunes de tendres, altres reivindicatives, algunes divertides i d’altres amb un doble sentit crític de la societat americana. De fet, ell va crear el cinema de la “felicitat” amb un toc de crítica social.
Capra va començar com la majoria dels directors dels anys 30 i 40 del segle passat, amb el cinema mut. Va destacar com a director i guionista de comèdies protagonitzades per Harry Langdon. El 1934 va dirigir Va succeir una nit   interpretada per Clark Gable i la Claudette Colbert, una comèdia que s’ha convertit en un clàssic del cinema i que va guanyar els oscars més apreciats: Millor guió adaptat, millor pel·lícula, millor director, i millor actor i actriu.

A partir d’aquí Capra, amb el prestigi que havia aconseguit a base d’un bon aprenentatge i treball constant,   va combinar la comèdia, com “Arsènic per compassió” (1944) amb Cary Grant ; “Un gàngster per un miracle” (1961) amb Glen Ford i Bette Davis, amb el  cinema social   com “State of Union” (1948) amb Spencer Tracy, Katherine Hepburn i Van Johnson. Però on Capra deixa anar tot el seu sentimentalisme, la seva visió optimista de la vida i les ganes de viure i que connectarà amb el gran públic, es amb la sèrie de pel·lícules que en podrien “de la felicitat” amb tocs socials,  com “Mr. Snitg Goes to Washingtons” (1939) que en castellà la van titular Caballero Sin espada amb James Stewart i Jean Arthur o “L’home del carrer” (1941) interpretada per Gary Cooper, Barbara Stanwych i Walter Brennan, i fins a arribar a la que des de fa anys, cada  22 de desembre projectem en el Cinema Truffaut, i ens serveix per renovar forces per viure amb entusiasme tot l’any nou, em refereixo a “Que bonic és viure” (1946) amb James Stewart, Donna Redd, Lionesl Barrymore, Thomas Mitchell.


Una història tendre, entranyable i que et fa veure la vida com una sort. Ets la joia de viure i de compartir-la amb els teus. Es una història sobre l’amistat i els amics.
Es la història d’un personatge anomenat George Bailey, que viu en un poble petit, agradable i amb gent treballadora i senzilla. Ell té unes aspiracions que mai podrà acabar de portar a terme. Malgrat d’anar en contra de la seva voluntat, acabarà dirigint amb entusiasme i dedicació, una mena de cooperativa Inmobiliaria que està mes el servei de la gent que de l’especulació, cosa que li portarà greus problemes amb el “cacic” del poble.
Tornarem a trobar-nos en el Truffaut per gaudir d’aquesta meravella, en versió original i pantalla gran. Tornarem a compartir una nit entranyable, molt adient per aquestes dates. I acabarem menjant coca de l’avia i xocolata desfeta, gentilesa de Casa Moner.
Bones Festes i molt bon any, gràcies a Franc Capra.


Guillem Terribas. Full de sala del Cinema Truffaut.

Josep M. Fonalleras escriu sobre el Cinema Truffaut, el 22 de desembre i Que Bonic es viure, en el Periodico el 23.12.2018