dissabte, 9 de juliol de 2011

La Llegenda continua







LA NOCHE QUE NO ACABA
Espanya, 2010.
Direcció: Isaki Lacuesta.
Guió: Isaki Lacuesta i Isa Campos.
Narradores: Ariadna Gil, Charo López.
Durada: 80 min.
Gènere: Documental.
Idioma: Castellà.

A finals del 2004, l’editorial El País Aguilar, va editar un llibre amb el títol de "BEBERSE LA VIDA: AVA GARDNER EN ESPAÑA», escrit pel crític de teatre, cinèfil i novel·lista Marcos Ordóñez. Un llibre recomanable per conèixer aspectes de la famosa i extraordinària actriu. També, per conèixer una època de l’Espanya franquista i els seus draps bruts i, sobretot, les nits d’una selecta societat madrilenya.
A partir de la història de Marcos Ordóñez, la cadena de televisió TCM li va encarregar a Isaki Lacuesta l’adaptació cinematogràfica que la va fer juntament amb la seva parella Isa Campos.
El resultat es un recorregut per la vida i les pel·lícules de l’Ava. Amb una certa distància, podem captar els diversos rostres de l’animal més bell del mon. El seu esplendor i la seva decadència, però sense deixar de ser mai l’Ava i el seu encant i atracció que sempre va tenir tant a la pantalla com a la vida real.
El «leiv motiv» de la pel·lícula es la seva primera estada a Espanya a propòsit de la filmació de la mítica i romàntica «Pandora i el holandes errante», del director nord-americà Albert Lewin l’any 1950 i filmada a les nostres contrades. Lacuesta sap treballar el material documental que ha disposat de la seva estada a Tossa i a Girona, amb ironia i delicadesa. Ens mostra les situacions còmiques que va trasbalsar tota aquella gent que va viure amb intensitat i curiositat el rodatge dels americans, com una mena de «Bienvenido Mr. Marsahall». També sap treure profit dels personatges que van viure aquell esdeveniment, com l’artista Paco Torres Monsó o la propietària de l’Hotel Peninsular de Girona, Assunció Nicolazzi, entre altres. I sobretot, el retrobament de la noia que va doblar a l’Ava Gardner, a l’escena del film quan entra en el mar de nit i nua. La retrobem, ara, ja gran però amb una esplèndida maduresa, també a dins de l’aigua, però sortint-ne nua. Una escena d’una gran bellesa i tendresa.
La pel·lícula està narrada per l’Ariadna Gil i la Charo López. I durant el recorregut del film i de l’estada a Espanya de l’Ava, anirem veient i escoltant les opinions i experiències de la Lucia Bose, Jaime Chávarri, el director de fotografia de «Pandora...» Jack Cardiff, Sílvia Marsó entre altres.
Els dos adaptadors, han agafat del llibre de Marcos Ordóñez el material que els hi anat bé per poder explicar i mostrar una Ava Gardner, que tots ( pensem) coneixem i que hem mitificat , des d’una altra perspectiva, molt cinematografia i il·lustradora, en certa manera creant una nova llegenda, una llegenda que no s’acaba ni s’acabarà perquè tots els seguidors d’aquesta llegenda, tenim la nostra.
Una recomanació final, si us ha atrapat la història de La noche que no acaba, us recomano que la seguiu, llegint el llibre de Marcos Ordóñez.

* Nota: tot i que l’estrena oficial de la pel·lícula a nivell de tota l’estat es avui, en el cinema Truffaut ja en vam fer un pre-estrena el 17 de novembre del 2010, per celebrar els 10 anys del Cinema Truffaut, en la seva segona etapa, amb l’assistència (igual que en aquesta ocasió) d’ Isa Campos i Isaki Lacuesta.

Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. 08.07.11 A la foto de Jep: Guillem Terribas i Isa Campos durant la presentació de la primera sessió del Cinema Truffaut el 08.07.11

Has mirat aquesta terra



Fa més de trenta anys que ens unia una forta amistat amb en Miquel Pairolí. Ahir el matí, amb la seva germana Fina, repassàvem els papers que li havia deixat en Miquel, i ens vam dir que amb els anys que feia que el coneixíem, mai vam saber del tot com era. La Fina em confessà que el va conèixer més en els darrers mesos que en tota la vida junts. I el mateix m'ha passat a mi. En els darrers mesos vaig anar a casa seva per primera vegada, vaig poder estar en el menjador sala d'estar on hi ha tots els volum de l'Obra completa de Josep Pla. També el rellotge que il·lustra la portada del seu darrer llibre, Octubre. El seu hort i la deixadesa que ara tenia, perquè ja no tenia esma per treballar-lo. Un altre dia, vaig estar assegut amb ell en el banc, al darrere de la casa, a prop de l'hort, on feia els cops de cap després de dinar, a l'estiu, amb un llibre a la mà. Aquest dies vam parlar, com sempre, tant a l'hospital com a casa seva, de moltes coses, de la vida, de la gent, dels corruptes i, també, de la mort. De la malaltia que l'havia atrapat i que no el deixaria i que acceptava, amb una resignada i civilitzada ironia. I sempre, en les opinions i en les preguntes, anava més enllà.
Em costa pensar que ja mai més em vindrà a veure a la Llibreria i anirem a fer un tallat i parlarem de llibres, dels seus autors, dels seus contingut. De cinema, de política, de..., però mai d'ell. I si parlàvem d'ell era així per sobre, sense entrar en detalls.
Divendres passat va ser la darrera vegada que vaig estar amb ell, a casa seva. Tot i que ja estava desconegut (físicament) i amb poques ganes de seguir, va ser el dia que més hi vaig estar. Tots dos sabíem que possiblement era la darrera vegada. I vam parlar de tot i de res, vam plorar, vam riure i ens vam mirar. Em deia que ja no tenia ganes d'escoltar (no de sentir, sinó escoltar) música, ni de llegir, ni mirar pel·lis a la tele... I llavors em va parlar d'una pel·lícula que a ell li agradava molt i que sabia (jo no sabia que ell ho sabia) que a mi també m'agradava: Doctor Zhivago, el film de David Lean, basat en la novel·la de Boris Pasternak. Vam parlat del llibre, de la magnifica novel·la del guanyador del premi Nobel. Vam repassat escenes del film i vam recordar la immensa bellesa dels ulls blau de la Lara /Julie Christie.
Ja no l'acompanyaré més, després d'un sopar o d'alguna presentació, fins a buscar el seu cotxe, que sempre l'aparcava al carrer Sant Francesc i fèiem la darrera conversa, fes fred o no.
D'en Miquel ens quedarà, a part dels records personals, la seva escriptura, fina i elegant; irònica i contundent, entranyable i planera.
Gràcies, Miquel, per compartir un tros de vida amb tu. Intentaré mirar aquesta terra amb els teus ulls.
Guillem Terribas, publicat en El Punt 07.07.11. Foto:Lluís Serrat* Altres escrits sobre la mort de Miquel Pairolí en El Punt http://bit.ly/qfpcHt

A la platja



Ara ja no puc anar a la platja sense recordar com era anar-hi amb els pares. També abaixo les persianes abans de sortir de casa, però ho faig amb una precipitació impròpia de la meva mare, que enfosquia les habitacions d'una a una amb una diligència exemplar. També ella es llevava molt d'hora, per endreçar el pis de les batalles campals del dia abans i preparar la bossa amb les tovalloles, els banyadors i la roba de recanvi, i omplir de gel la nevera portàtil, amb l'aigua i la síndria que ens emportaríem per apaivagar la set. Quan nosaltres ja érem desperts, esvalotats per la imminència del mar, encara la vèiem traginar a la cuina, fregint les patates i batent els ous de la truita que deixaria feta i parada al centre de la taula, tapada amb un plat perquè a dins el vapor de l'escalfor formés una condensació degotant i salivosa que, en ser alliberada a la nostra tornada, escampava pel menjador l'olor de gana més prodigiosa que he sentit a la vida. No tinc encara la paciència de parar la taula abans de marxar, però recullo les tovalloles com ella, i distribueixo la fruita, l'aigua i les galetes en una bossa isotèrmica amb gel. Preparo també els bolquers i la roba del nen, incloent-hi el jerseiet per si es gira fred encara que hagin anunciat calorades de trenta graus, i la crema solar, de protecció desorbitada, i un crostó de pa per si de cas, i uns quants joguets, la galleda i la pala per descomptat, i el para-sol, tot blau amb peixos de colors. Com que fins fa dos estius no em calia per marxar més que una tovallola i un llibre, sempre em descuido alguna cosa. La mare, mai. Mentre condueixo cap a la platja, espio el nen pel retrovisor, per si vigila la carretera com feia jo, buscant-hi els miratges de calda damunt l'asfalt. Però encara no té prou mar a dins per reconèixer el camí que hi porta. Descarreguem a la platja com si muntéssim un campament, amb una mica de vergonya, demanant disculpes als banyistes de més a prop. A les fotografies antigues, els pares sempre somriuen, segurs de la seva eficàcia. Fins i tot la síndria que ens donaven sembla més vermella i sucosa. Vora l'aigua, amb el nen a coll, em pregunto si quan ja se m'allunyi recordarà l'olor de sal incrustada a la pell de la seva mare. Després de banyar-nos, l'eixugo amb un gest après de la meva, i en acabat l'observo mentre juga a l'ombra. De cop es gira i em mira. És com la mirada d'un adult, sostinguda, fonda, amb una lluïssor de tendresa pietosa. És com si sabés què penso, com si em perdonés ser tan avall encara en una escala tan perfecta. Ho deixa tot, s'acosta tentinejant, m'abraça.
Eva Vázquez, publicat en El Punt 02.07.11