Demà serà un altre dia.

dimarts, 28 de juliol del 2015

NATÂLIA MOLERO, En el record



ADÉU, GUAPA
Tot i que la mort de la Natàlia, per desgràcia, era anunciada de fa temps, un no pot deixar de mostrar la seva indignació per la pèrdua d’una personalitat com la  de la Natàlia Molero.
La Natàlia era guapa, simpàtica, agradable, culta, seductora i una gran conversadora. I ella ho sabia. I sabia utilitzar totes aquestes  dots en el moment oportú i quan calia. També sabia ser entranyable i generosa.
La Natàlia era atrevida i li agradava superar reptes i acceptar propostes compromeses. A vegades fins hi tot amb un punt d’inconsciència. Però se’n sortia. Tenia, també, aquesta habilitat.
La Natàlia era amiga dels seus amics i amigues. I si calia, més. Era generosa.

La trobarem a faltar. Natàlia, sempre ens quedaran els Premis Casero i Bertrana. Les presentacions de llibres, els sopars i alguns gin tònics. Algunes discussions i moltes abraçades.  L’anada a Nova York, a la setmana del llibre en català (un matí va venir carregada de joguines pels seus fills la Paula i en Guillem). Els dies de cinema... Gràcies Natàlia per apostar en la realització de l’exposició “30 anys de Presentacions de llibres”.
Allà on siguis, Natàlia, s’ho passaran bé. Descansa en pau i que vagi bé. Una abraçada.

Guillem Terribas, amic i llibreter.
* Publicat en El Punt-Avui 27/07/15



Adéu, Natàlia


En Terribas va trobar el títol just: “Adéu, guapa”. La Natàlia era una senyora guapa i ho va ser sempre, de jove i de més grandeta. Però era alguna cosa més que una senyora guapa, era una dona que sabia el que volia, que quan prenia una decisió l'encarava i que va tirar endavant, amb un punt d'incomprensió moltes vegades, fent allò que creia que tocava fer. Va ser allò que hem acabat definint com una gestora cultural, però en realitat el cap li bullia d'idees i li encantava fer tot allò que li venia de gust. Va ser professora, però la recordo amb les ganes amb què va arribar, ja fa molts anys, a la redacció del diari. I amb què va retornar molts anys després, ja com a articulista, fins al darrer moment. L'apassionaven el cinema i la televisió i era una experta en sèries i en va escriure mentre va poder. L'enamorava la televisió, on va presentar un programa a la Televisió de Catalunya, i encarava els debats televisius de caire polític en què participava amb el seu somriure proverbial i amb una voluntat de convicció que sabia que no trobaria retorn en molts dels seus contertulians. Va ser regidora en temps difícils per al seu partit, va haver de substituir Joan Saqués als serveis territorials de Cultura, va escriure narrativa, novel·la i teatre i va guanyar premis literaris com el Ciutat de Xàtiva i el Vila de Sant Boi. Va publicar llibres, Aquí hi ha el meu pintallavis i Nardo, un torero d'Olot, perquè li agradaven els toros en un moment en què el més fàcil és que no agradin els toros. Va dirigir la Filmoteca de Catalunya i va ser feliç quan la van designar directora de la Casa de Cultura de Girona. M'agradava anar-hi i allà sempre hi havia la Natàlia, amb el somriure als llavis, per riure una estona, explicar alguna xafarderia o deixar-li anar alguna poca-soltada.
La Natàlia ha fet moltes coses i ha deixat molts amics. Ella era així, sempre amb el somriure als llavis, amb unes ganes boges de viure que feien goig. Assaborint els moments bons, que en va tenir, i lluitant contra els que no ho van ser tant, que també n'hi va haver. Va suportar la crítica, a voltes agra, però la va encarar fent la seva feina d'acord amb el que pensava. Li va agradar, ja malalta, la visió que d'ella en va donar en Fono, al seu darrer llibre, amb la tendra imatge d'ells dos donant-se la maneta. La vida ha estat cruel i li ha pres a la Natàlia uns anys que hauria fruït al màxim, amb la família, amb els amics, mirant televisió, llegint, escrivint i treballant pel país. Fins sempre.