dijous, 11 d’abril de 2013

El fum de l'últim cigar

A Campo de Criptana, una població manxega on es conserven uns molins de vent en un turó, va néixer el 10 de març del 1928 María Antonia Abad, més coneguda pel nom artístic de Sara Montiel, que va ser descoberta cantant una saeta en una processó de Setmana Santa a Oriola, on la seva família va traslladar-se després de la Guerra Civil. Va iniciar-se en el cinema en els anys dels drames de Cifesa en cartó pedra (l'espaterrant Locura de amor), va passar amb èxit per Mèxic en pel·lícules amb Pedro Infante que van fer que la descobrissin a Hollywood, però condemnant-la a fer d'hispana o d'índia, i va retornar a Espanya per triomfar-hi amb El último cuplé (1958). La fama de Sara Montiel és indestriable d'aquesta pel·lícula en què, dirigida pel grandiloqüent Juan de Orduña, crea un personatge amb una agitada vida sentimental, però sobretot hi canta Fumando espero amb la seva veu greu i insinuant que aportava una sensualitat enlluernadora en aquells anys del franquisme.
A Hollywood, Sara Montiel va ser presentada amb Veracruz, un western crepuscular de Robert Aldrich amb Gary Cooper i Burt Lancaster; va casar-se amb Anthony Mann, el seu primer marit i director de la seva segona pel·lícula nord-americana, Serenade (Dos pasiones y un amor), un musical al servei del tenor Mario Lanza, i va convertir-se en una índia sioux a Yuma, de Sam Fuller. Després de dos anys hollywoodians, va decidir passar unes vacances a Espanya que va aprofitar per rodar El último cuplé. L'èxit va superar totes les expectatives i amb la pel·lícula següent, La violetera, Sara Montiel va començar a cobrar un milió de dòlars, una xifra enorme que va convertir-la en una de les estrelles del cinema més ben pagades del món. L'actriu va comentar temps després: “Qui hauria volgut tornar per fer d'índia?” Sara Montiel, doncs, no va tornar a Hollywood, però va treure molt de partit de la breu estada que hi va fer. No només perquè per sempre més va ser l'actriu espanyola que, filla d'uns pagesos manxecs que van convertir-se en cellerers a Oriola, havia trobat un lloc a Hollywood i, a més, hi havia renunciat; també perquè, d'aquella estada, va fer-ne una llegenda en recordar-la a les revistes del cor i, finalment, a les seves memòries, redactades per Pedro Villoro, Vivir es un placer. Sara Montiel es recordava a Hollywood com l'amiga de Marlon Brando i com una dona amb una bellesa irresistible que va seduir Gary Cooper i fins i tot James Dean just abans que aquest morís d'accident.
Sara Montiel, doncs, va quedar-se a Espanya recordant Hollywood i protagonitzant melodrames ben pagats, però cada cop més infames i de menys èxit: Carmen, la de Ronda, Mi último tango, Pecado de amor, La bella Lola, La mujer perdida. L'Escola de Barcelona més comercial va voler rescatar-la amb Tuset street i també Juan Antonio Bardem amb Varietés, però van ser fracassos que van contribuir a fer que Sara Montiel abandonés el cinema a primers dels anys setanta.
Les últimes dècades Sara Montiel va continuar cantant en espectacles que s'anunciaven com Sara de la Mancha o Saritísima. Hi recordava els seus grans èxits, com ara Fumando espero i les versions d'El relicario i Bésame mucho. Divertida i tendent a la fabulació, sempre va tenir un lloc a les revistes. Icona del món gai, va tenir admiradors com ara Terenci Moix i Almodóvar, que va homenatjar-la a La mala educación. Deia que Hemingway li havia ensenyat a fumar, que Mihura havia estat el seu amant i el seu mestre, que León Felipe va adorar-la a Mèxic: “La Mancha en ti, mujer, y en mi corazón el dardo.” I tantes altres coses que va viure i imaginar l'artista que va morir ahir a Madrid.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 09.04.13

* La Sarita, era una preciositat amb to d'ingenuitat i d'erotisme que poques vegades  ha tingut un actriu.
La Sara, La Saratisima... ja va ser una altra cosa.
Guillem.
 http://youtu.be/aOlgjPpL3bg
http://youtu.be/ZTsx43qIj-s