divendres, 6 de desembre de 2013

Nadal i Comadira

Demà s'inaugura al Motel Empordà una curiosa i singular exposició de Narcís Comadira, poeta i pintor (i unes quantes coses més: també cuiner), comissariada per Jordi Falgàs, amb la col·laboració de la Fundació Fita de Girona i de la Llibreria 22. Dic singular i curiosa, perquè els quadres i dibuixos que la conformen van ser pensats, primer de tot, per a consum particular. Després, perquè responen a una mena de treball d'encàrrec, executat al llarg de trenta-vuit anys, des del 1975 fins ara, com a conseqüència d'un contracte cordial i sense passar pel notari. El professor Pep Nadal, historiador de la llengua i cuiner conspicu (tot i que discret), va començar a preparar uns menús de festes (de Nadal, per descomptat) que, amb els anys, es van convertir en una tradició i que vistos ara són un petit compendi del que hem considerat, en cada moment de la història, com a cuina exquisida o d'un nivell apropiat a les celebracions d'aquests dies que s'acosten. Aquesta aproximació que en podríem dir sociològica i gastronòmica és prou interessant per copsar els canvis de costums del país. Ara bé, el que compta és tant l'evolució pictòrica del mateix Comadira com la varietat de registres que l'artista és capaç d'aplicar a una idea tan estricta com la d'un dinar de Nadal cuinat pel seu amic amb destinació a d'altres comensals, també amics i amants d'una certa manera d'entendre l'art, el menjar i el beure, i aquelles altres coses que ens allunyen de l'indefectible destí que tard o d'hora tastarem.
El fet que l'exposició es faci a la catedral figuerenca de la gastronomia és un encert notable, perquè en aquest temple històric (fa poc guardonat com el segon millor restaurant d'hotel del món) s'ajunten l'elevada exactitud de la cuina professional amb la certesa intuïtiva del poble que cuina. Per acolorir la imatge d'aquesta parella que va instaurar Mercader i que ara continuen els Subirós, res millor que els menús diürns i pletòrics de Comadira.
Josep M. Fonalleras, publicat en El Punt-Avui 06.12.13

dimarts, 3 de desembre de 2013

L'aventura humana

En una casa de colònies, Can Caballé, a prop de Vilablareix (Gironès), ha culminat aquest cap de setmana una experiència humana que va començar quan Àlex Rigola va contactar fa uns tres mesos amb associacions de Salt per trobar immigrants disposats a participar en una proposta teatral acollida per Temporada Alta a partir d'un projecte, dins d'aquest món paradoxal, de l'Obra Social “La Caixa”. A Can Caballé s'hi arribava en un autocar, que va sortir de l'antiga fàbrica Coma-Cross, i en baixar se'ns empenyia fins a l'interior de l'edifici per situar-nos en una taula on havíem d'omplir un paper amb el nostre nom i se'ns enganxava un número (de l'1 al 6) a la roba abans d'instal·lar-nos transitòriament en una habitació amb lliteres. Havíem participat en un simulacre en què havíem d'imaginar-nos com uns immigrants en un viatge ple de controls, impediments, incerteses i també una violència, que es va concretar d'una manera molt lleu en comparació amb la realitat. Tanmateix, era una manera d'entrar a Migranland, on ens esperaven unes persones per explicar-nos les seves experiències de vida.
Amb l'inici de l'Odissea, el text homèric com a referent del viatge que metaforitza l'aventura humana, van començar els relats. Dues dones ens van relatar el viatge que va dur-les fins a Catalunya. Després vam pujar al pis superior, on ens va rebre el cant dels membres del cor Àkan. Érem a la sala central, des de la qual es reparteixen les habitacions, anomenades en relació amb episodis del viatge de Ulisses: Calipso, els ciclops, Eol, les sirenes, el país del Lotus i, a un nivell inferior, Circe. Aleshores vam comprendre la funció del número enganxat: el centenar i escaig de visitants (en cadascuna de les tres funcions) se'ns repartia en grups de menys de vint, que anàvem entrant successivament a les sis estances. Amb el repartiment dels números s'havien separat les parelles, els amics i fins els coneguts que van asseure's plegats a les taules. Un detall que semblava aleatori et feia sentir més sol i així més atent i vulnerable al que se'ns narrava o se'ns mostrava a cadascuna de les cambres.
Imma Merino durant la representació. Foto: G.T.R.
A la cambra de Calipso, se'ns va oferir una gustosa sopa picant africana. A la dels ciclops, una dona xilena ens va explicar l'experiència de vida comunitària al bloc Salt, novament amenaçat de desallotjament; al país de Lotus, un jove senegalès va dir-nos que va caure en la dissipació alcohòlica fins el dia que va recuperar el full de ruta del pare; a la d'Eol, un altre va regalar-nos un poema després de narrar-nos el seu accidentat viatge en pastera, la seva detenció i la seva “expulsió” que, estranyament, va dur-lo fins a Girona; al cau de les sirenes, dos homes van explicar-nos els cants seductors que els havien dut a emigrar; i al lloc de Circe, que va convertir els mariners d'Ulisses en porcs que patien perquè el seu cervell continuava essent humà, un home ens feia present a través d'un vídeo la seva història interminable a la recerca de papers mentre una noia del Rif, a la vegada present a l'estança, expressava en un altre vídeo l'enyorança de la seva terra.
Abans de sortir de cadascuna de les cambres podies sentir la necessitat d'agrair o de saludar a qui, en aquella intimitat favorable al reconeixement d'una humanitat compartida, t'havia donat alguna cosa que feia que cada cop retornessis més emocionat i més enriquit a la sala “comuna”, on la coral Àkan cantava una altra cançó, un vídeo feia arribar més experiències de vida o fins hi havia un interludi “còmic” amb els infames spots del PxCat. I és així que amb aquest text voldria donar les gràcies als que van dur-nos en aquest viatge amb el qual vam poder sentir l'abraçada de la humanitat. Gràcies per explicar-nos les diverses experiències i per haver-les posat en escena. Memorable.
Migranland
Festival Temporada Alta. Director: Àlex Rigola
Factoria Coma Cros (Salt), 30 de novembre
Imma Merino, publicat en El Punt-Avui 03.12.13. 


*Vaig veura la obra amb la Imma. Vam anar-hi junts i a la entrada ens van separar. Vam viure  la experiència per separat. A l’autocar de tornada a 
Salt, ens vam retrobar . Estàvem tocats i admirats al mateix temps.


dimarts, 26 de novembre de 2013

Entrevista a Albert Serra.

Albert Serra & Guillem Terribas
Confrontar el cineasta Albert Serra (Banyoles, 1975) a un entrevistador ortodox té el risc que la trobada no sigui excessivament fructífera o interessant. Serra és un creador poc convencional, no descobrim res de nou. Per això a Proscenium vam creure que  seria més adequat que Serra mantingués una trobada amb Guillem Terribas, llibreter (Llibreria 22), activista cultural i president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que gestiona l'imprescindible Cinema Truffaut. Terribas, malgrat que malda per sortir en alguna de les seves pel·lícules, manté un cert punt d'escepticisme respecte l'obra de Serra i, per tant, posseeix un necessari i saludable  desapassionament. Serra estrenarà en el marc de Temporada Alta, el 10 d'octubre, al Truffaut, la seva darrera pel·lícula, 'Història de la meva mort', una història en la qual creua la trajectòria de dos personatges literaris universals: Casanova i Dràcula. Serra va guanyar amb aquest film, el passat mes de setembre, el Lleopard d'Or del Festival de Cinema de Locarno.
Guillem Terribas / Dani Chicano
Fotografies: Inma Sáinz de Baranda
Càmeres i edició: Jep Porras / Miki Colomer (Imago Tv)

Guillem Terribas: La teva primera pel·lícula va ser Crespià, the film not the village (2003). Com van anar que fessis aquest film, de manera matussera, però que va tenir força èxit?
Albert Serra: No li donava massa importància, va ser una pel·lícula feta sense ambició artística, sense l'autoconsciència que havia de ser una obra d'art. Era feta més per divertir-se, al principi de la tecnologia digital, quan encara no estava tan clar que es podia fer. De fet, devíem ser dels primers a fer un llargmetratge tal qual, amb tecnologia digital disponible a nivell domèstic en aquell moment.

GT: En canvi ja llavors tenies una estètica personal marcada...
AS: Perquè jo ja sóc artista des del dia que vaig néixer. Però en aquesta pel·lícula en concret no hi havia la voluntat de fer una obra d'art. Però l'artista que era jo, ja hi era des de sempre, no es pot evitar això.

GT: Aquest artista de sempre, abans de fer Crespià, on s'havia mostrat?
AS: Era latent. Podia desenvolupar-se en un moment o altre o no fer-ho mai. Això no té res a veure, però en qualsevol cas, allò que diuen de si l'artista neix o és fa, neix. És un do diví, és una gràcia, ningú que no hi hagi nascut podrà arribar-hi mai. És una putada, però jo mai seré futbolista i no estic pas trist.

GT: Aquest do artístic podria haver passat a la pintura o a la música?
AS: No, en aquest cas no, perquè aquesta potencialitat o autoconsciència, que es transforma en una autosuggestió artística, ha d'anar acompanyada del talent, tot i que una actitud molt forta hi fa... És el que deia Dalí: “Ay Salvador, Salvador, ahora lo sabes, jugando a ser un genio al final se acaba siéndolo”. A força d'autosuggestió, es pot arribar a fer alguna cosa, però si acompanya el talent és molt més ràpid i molt més fàcil.

GT: La fórmula seria tenir talent i anar-te repetint que ets el millor...
AS: Com més talent tinguis, és més fàcil, i aquest fet és la demostració empírica de que en tens. Però si no, també. És a partir del Romanticisme i l'art del segle XX que l'actitud ha acabat essent quelcom important, sempre i quan es tradueixi en coses concretes, però... No sé, és una combinació de les dues coses. A més, s'ha de continuar amb la idea que els artistes no són com l'altra gent, no són gent normal. La Sara Montiel va dir: “¡Hombre, yo soy Sara Montiel! ¡Nunca he ido a un supermercado!”. És el mateix. No és que no hagi anat mai a un supermercat perquè és Sara Montiel, és a la inversa.

GT: Però ara, per algun geni que ens vegi o llegeixi, si es va repetint que és el millor...
AS: Jo no parlava de genis! No ens confonem ara! Parlava d'artistes!

GT: D'acord, algú dotat. Al darrera hi ha d'haver quelcom. Ets un gran lector i a més, dur; ets algú que cinematogràficament, tot i que a vegades dius que el cinema no t'interessa, has vist més cinema que molta altra gent...Vull dir que hi ha una base...
AS: Però no seria decisiva. Així com et deia que l'actitud i allò innat és decisiu,  aquesta base es podria donar el cas que no fos determinant. Si hi és potser pot enriquir, o al contrari, pot empobrir. És el cas que he denunciat mil vegades d'aquesta gent obsessionada per la tradició i el passat en el cinema. És allò que sempre parlo d'en Guerín i tots aquests, que passa al contrari, a ells els és terriblement perjudicial. D'alguna manera s'agafen a això perquè no tenen res més on agafar-se, perquè no van néixer, no van tenir aquesta sort d'haver nascut tocats per la gràcia. En algun cas pot ser útil, i en altres, perjudicial. Crec que no té res a veure. El talent sí que és important.

GT: No et sorprèn la rapidesa amb què el teu talent ha estat descobert per un sector de gent...
AS: Jo no ho trobo tant ràpid!

GT: Home! Perdona! Tres llargmetratges que se'ls han disputat els festivals, a Canes ets considerat algú important, t'han fet una retrospectiva a l'Arts Santa Mònica, t'han fet llibres, n'hi ha un que porta el teu nom... Als 38 anys, a algú que ja li hagin fet exposicions, llibres, premis... N'hi ha que passen tota una vida! Grans personatges que tenen dots, i no els ha passat.
AS: És una casualitat. La primera pel·lícula representa quelcom relativament innovador o significatiu pel cinema mundial, pel cinema d'autor mundial. El fet de rodar en digital, començar a adaptar una història molt coneguda de la literatura, amb un aire una mica èpic, fet amb petits mitjans, de manera diferent, més atmosfèrica, però alhora lírica, però alhora èpica i demostrar que això es podia fer, és simptomàtic que a partir d'un determinat moment qualsevol persona que es plantegi fer una pel·lícula pot fer-ho, fins i tot amb la màxima ambició artística, tractant grans temes, grans llibres. Aquesta primera pel·lícula  tenia la gràcia  i el do de l'oportunitat de demostrar que això es podia fer. A partir d'aquí trobo que evoluciona més lentament, cada pel·lícula costa molt de produir. Per exemple, encara que hagi fet altres coses, El cant dels ocells era del 2008, i ara som al 2013, han passat cinc anys fins que he acabat aquesta. Trobo que és força temps.

GT: Història de la meva mort és possiblement el projecte més ambiciós que has fet. De pressupost, com a mínim...
AS: No. Tampoc és gaire més cara que les altres. És una coproducció francesa i és cert que és un 30% més cara que l'anterior o un 40%, només això. Passa que com que hi ha nous elements que se sumen als anteriors, una mica més d'acció, molts diàlegs escrits, i no havent tret res del que hi havia sí que és un trencaclosques més difícil de completar, però essencialment és el mateix i és una mica més ambiciosa en el sentit que et deia de l'autoconsciència artística, que cada vegada hi és més i cada vegada és més sofisticada i refinada. A Locarno ja ho vaig prometre... Quan a la gent li donen premis fan que siguin més ambiciosos i asseguren que la propera serà més gran, i jo vaig dir que la propera seria més petita, més boja, més difícil i encara la veurà menys gent.

GT: La propera pot ser una comèdia?
AS: Sé el que serà més o menys. Sé de què anirà em sembla, però hi ha dues idees. D'aquí al dia 10 d'octubre ja ho hauré aclarit.

GT: Llavors pactarem si jo hi puc aparèixer o no...
AS: Això serà un altre tema. Tot apunta que “va a ser que no”, que és una frase que m'agrada molt. Sempre fem broma amb un amic, que em diu: “Serà una obra mestra aquesta pel·lícula?” I jo deia: “Va a ser que sí”.

GT: Hitchcock té un llibre de converses amb Truffaut i Godard, i em va cridar l'atenció que un dels dos li diu a Hitchcock que una pel·lícula estava molt bé, no recordo quina, i que la crítica l'havia deixat molt bé. Però Hitchcok el va rebatre i li va dir que no, que era un desastre perquè a la gent no li va agradar. La tesi és: quan a una pel·lícula no hi va gent, no és bona. Com ho veus?
AS: A mi m'és igual si hi va gent o no.

GT: Però què t'estimes més, que la crítica la deixi bé, o que hi vagi gent i li agradi?
AS: Sempre prefereixo la crítica, perquè se suposa que és gent que hi entén. Que hi vagi gent pot ser interessant des d'un punt de vista econòmic per a segons qui.

GT: I la satisfacció de fer una cosa que ha connectat amb la gent?
AS: No vol dir res això. És molt fàcil fer-ho. Fer una pel·lícula bona és molt més difícil que fer-ne una que agradi a la gent. No pots pensar això mentre les fas. Sempre poso l'exemple del fabricant d'armes. Un fabricant d'armes és com un director de cine -sempre m'hi emmirallo molt-, és una persona que ha de fer la millor arma possible, el més mortífera possible. Si es posa a pensar a qui mataran o quin ús se'n farà, ja no fabricarà l'arma. És una fabricant d'armes i per tant ha de fabricar la millor pistola possible o el millor tanc possible. El mateix passa amb un director de cine. Jo haig de fabricar la millor pel·lícula possible, i que a la gent li agradi o no li agradi, les víctimes d'això, si gaudiran o no, a mi m'és igual, jo em concentro en la pel·lícula.

GT: Hitchcock també deia que no s'ha d'adaptar mai una bona novel·la al cinema. Que s'ha de llegir. Curiosament tu t'has basat en tres grans temes literaris, el Quixot, fragments de l'Evangeli i dos personatges literaris com Casanova i Dràcula...
AS: Això és un tòpic d'aquella època, en què per fer cine es necessitaven grans mitjans, i alhora fer una adaptació d'una novel·la suposava fer-la molt respectuosament, dins uns aires molt clàssics, molt derivat de la novel·la del segle XIX i fins i tot del teatre. Tot això en el cine contemporani es trenca i sobretot el que es perd és el respecte a l'original, a la font original, perquè evidentment ja no ets  jutjat tant per si has fet una adaptació més o menys fidel a l'original, com per si la pel·lícula en sí mateixa és bona o dolenta, encara que sigui més infidel o ho sigui totalment a l'original. Aquesta pèrdua de respecte en relació a la font original és una cosa relativament moderna. Ell no ho podia concebre això. Si feia el Quixot, havia de ser fidel i els personatges havien de ser com els del llibre, i havien de dir el que deien en el llibre, i havien de representar el que representen en el llibre. Però no ha de ser així necessàriament, pots fer una aproximació més oberta, com fa l'art contemporani amb mil coses, i no passa res. Paradoxalment, aquesta manca de respecte per l'original ha fet que les adaptacions puguin millorar i aquest tòpic ja no sigui verídic. Només s'aplicava a una època i a una manera de pensar molt convencional del que ha de ser el cine.

GT: Creus que Hitchcock feia bones pelis?
AS: Sí. Hi ha alguna pel·lícula que m'agrada, però en general no seria un tipus d'autor que m'interessaria. M'agrada a vegades la idea -m'agrada de les pel·lícules-, d'una persona que està sola contra tot, que, malgrat tot, la fatalitat se l'ha d'emportar. És l'única cosa que m'interessa. Però en general, els directors de cine burgesos, que jo dic, no m'interessen. Per més ben fet que estigui, gent que ensenya gent normal, fent la vida normal, etc, m'avorreix. M'estimo més veure Easy rider, si haig de triar. Hi ha algunes excepcions, però ara ja tendeixo a no fer excepcions respecte això. És massa avorrit. M'agradava molt Ozu, que també explica la vida quotidiana, però és una perspectiva amb un punt de sublimació, d'artificiositat. La gent normal a mi no m'interessa. Un director ha de ser molt bo, ha de tenir molta gràcia o fer-ho d'una manera diferent, molt més misteriós del que són els personatges en realitat. No s'acostuma a traspassar aquest statu quo de normalitat. Ha de ser un gran director qui ho faci, i no n'hi ha. Hong Sang-soo, el director coreà que a mi m'agrada tant, o l'Ozu mateix si parlem del passat, tractant aquesta mena de personatges, transcendeixen això mitjançant una sèrie de recursos, com ara la posada en escena.

GT: Dels francesos, en Godard, per exemple...
AS: No, no m'interessa massa. Bé, de fet a mi, no m'interessa res.

GT: Ets jove i si als 38 anys ja hi ha coses que no t'interessen, quan arribis a 70...
AS: És el que penso...

GT: Penses arribar a 70?
AS: No ho tries tu, i el que no depèn de tu... Però és interessant el que dius, perquè si ara hi ha aquesta negativitat... És com un col·lapse, ja no és ni una inèrcia, és un col·lapse.

GT: Potser falta una mica d'apassionament per les coses...
AS: No, no et pensis. Passa però que ara estem parlant del cine i és una cosa que no em motiva.

GT: Però forma part de la teva vida...
AS: Sí, però em motiva més això de trobar nous actors, noves possibilitats en relació a allò que faig, no com a espectador diletant. Anar a veure coses no em motiva i, de fet, rarament hi vaig. Ara volia anar a veure, perquè les he vist totes, el conec i havíem coincidit alguna vegada, la de l'Ulrich Seidl, Paradís: Esperança. He seguit la trilogia, i dec ser de les poques persones que ha vist totes les seves pel·lícules menys una, un mig metratge. Aquesta és una persona que m'interessa, i aniré a veure-la. Serà dels pocs casos que ho faci com a diletant, perquè no crec que tingui res a veure amb el que jo faig, però sempre pot ajudar una visió, no del cine, sinó del món, perquè té una visió del món molt interessant i et recomano que vagis a veure aquesta de Paradís: Amor, que va de turisme sexual d'alemanyes i austríaques gordes, que van a un país de l'Àfrica a fer turisme sexual.

GT: En cinema, tu no has fet cap paper a les teves pel·lícules...
AS: No, perquè tota la gent que trobo tinc sempre la sensació que són millors que jo.

GT: Però en canvi en teatre, sí que has actuat.
AS: Sí, perquè era un altre tema, d'una precisió diferent, un altre enfoc. Era un text que havia escrit jo, molt complicat, i em feia més gràcia. El cine està molt basat en la fotogènia, una certa animalitat, un costat més salvatge, quelcom més imprevisible, i considero que tota la gent que he trobat és molt millor que jo, que tenen aquest do més desenvolupat que jo. En canvi en teatre sí que considerava que podia aportar coses interessants a la qualitat de l'obra i, de fet, tan és així que considero que era el millor actor de les dues obres en què vaig participar.

GT: Ho has aparcat això del teatre?
AS: No, ja m'agradaria de tornar-hi. Per casualitats de la vida, no sé perquè, considero que tinc algunes coses interessants a aportar en el teatre. Com a mínim, les meves influències barrejades amb la meva personalitat, etc, dóna una cosa que és bastant imprevisible i una mica original. Jo crec que es pot desenvolupar molt més, és una línia que no està treballada sobretot per por al fracàs, perquè són obres difícils. Algunes persones s'hi han acostat intentant fer el mateix, i com que és una cosa tan arriscada i que és molt segur que fracassi... Avui en dia ja saps que el teatre és com un circ! Tota la gent que es dedica al teatre és circ! Només van allà a riure, a fer ha ha ha!... Només has de mirar les fotos del diari d'una obra de teatre, tots estan així amb un rictus, o rient molt o cridant molt, sempre els agafen així. És circ això! No és teatre! Són pallassos que van allà per entretenir la gent. És que és molt dramàtic això del món del teatre actual! No conec els altres països, però aquí és molt dramàtic! És dramàtic! Mai millor dit! És dramàtic el que està passant! Van allà a entretenir la gent i estan absolutament terroritzats que facin una obra i a la gent no li agradi o que no tingui èxit, perquès és clar, com que viuen d'això del dia a dia i han de vendre entrades... Estan terroritzats, tenen una por cerval, interioritzada i estan en plan “xistòs” tota l'estona o hipergrandiloqüent. Hi ha un article de Roland Barthes que en parla molt d'això del teatre, en els seus assajos crítics. Era un gran admirador de Brecht, en la mesura que proposava unes coses que no passaven per aquí, era una altra fórmula i com a mínim s'evitava tot això. Ho trobo patètic! No vaig mai al teatre! Excepte alguna vegada que ve algú estranger...

GT: Dels d'aquí no te n'interessa cap...
AS: No, és que...Hi havia algunes obres que havia vist que em podien interessar, però és que jo ja sé què em trobaré. Et trobes gent que està obsessionada per seduir el públic, agradar al públic, fer gràcies que facin riure, i el que ha de fer plorar que faci plorar... No poden estar una estona seriosos, és impossible. Si és seriós ha de ser una conversa apassionant... No hi ha seriositat. Són presoners de l'èxit i del públic, i és patètic. Jo, me'n donaria vergonya de ser aquesta gent.

GT: No et fa vergonya que en algun moment algú cridi contra una obra, o escrigui, o s'empipi o surti del teatre? Jo recordo aquella que hi havia tan de fum, Pulgasari, que va sortir tanta gent...
AS: Tothom és lliure.

GT: No et molesta?
AS: No. Ni em molesta, ni m'agrada, ni res. Tothom és lliure. Si vols hi vas, si no vols no hi vas, si vols tens el dret de marxar. Jo també he marxat de moltes obres que no m'agradaven. La gent és una mica idiota. Marxar, d'acord, està bé, però fer crítiques, no sé... Bé, si t'entrevisten, o si t'ho pregunten, tu contestes, però saps aquesta gent que dedica el seu temps a...? És com quan vas a una roda de premsa després d'una pel·lícula, que ja veus un paio amb el braç alçat que no han ni començat a preguntar i ja el veus. Ja és un que no sé quin problema tindrà amb la pel·lícula. En comptes de marxar i no perdre el temps, si tant t'ha desagradat, marxes i  no perds el temps i et dediques a coses que t'aportin... Però és un egocentrisme patètic, molt d'espectador, que es creu que té algun dret en relació a l'obra. I és clar, com que estan tan mal acostumats, es creuen que tenen algun dret en relació a l'obra que van a veure, o que tenen algun tipus de propietat pel fet d'haver pagat l'entrada. És un problema que els han malacostumat tant! És com un nen petit el públic! Si tu li vas donant caramels tot el dia, li vas rient les gràcies i el vas maleducant, passa que es torna un nen insuportable, i a tu et va terroritzant cada cop més, perquè si no li dones el caramel es fot a plorar durant tres quarts d'hora seguits. El públic és igual. Aquests autors contemporanis són els pares que s'han dedicat a anar donant-li el caramel, d'anar-li rient les gràcies quan el nen no fa gràcia, de deixar que vagi a dormir tard, explicar-li el conte, entretenir-lo, com si aquest nen tingués algun dret. Doncs no! Un nen no té cap dret, només té obligacions, i ja està! Quan sigui adult tindrà drets com és normal en la societat.

GT: Tu, no ets pare encara, ni tens...?
AS: No. Però no té res a veure.

GT: Per què presentes les pel·lícules a festivals de cinema?
AS: Perquè és on són apreciades. És on hi ha el seu públic natural...

GT: No és a les sales de cinema o a la televisió?
AS: També pot haver-hi algú. Als festivals, però, és on es crea un ambient més propici.

GT: Però també és una manera de promocionar la pel·lícula...
AS: Sí. El que passa és que ara ja està agafant un contingut nou. Els festivals abans eren una plataforma per dirigir les pel·lícules a un altre públic, i el públic de les pel·lícules serioses ja està com desapareixent. Per tant, ara, el festival encara és més important, perquè ja no és una plataforma cap a una altra cosa, és en sí mateix que és molt important, i és en sí mateix que molta gent va allà a veure la pel·lícula, o molta gent la coneix i comença a reflexionar-hi. S'obre un lloc de debat molt més interessant que no pas la simple estrena en sales que, des d'un punt de vista industrial, pot estar molt bé, però ni creativament ni pel que fa a crear debat, ni de reflexió sobre la pel·lícula. O ja no sobre la pel·lícula, perquè quan parlo d'això ja no parlo de les meves pel·lícules, no sóc l'únic que vaig a festivals, n'hi ha molts. És un tipus de cine, una defensa d'un cert cine d'autor, en què aquest ritual d'alguna manera es celebra allà. No és que defensi el meu, sinó el meu i molts d'altres, de gent seriosa que desgraciadament han vist com en els darrers temps l'estrena a sales convencionals ja no tenia massa sentit perquè, molt típic, el públic s'ha anat idiotitzant cada vegada més, i al contrari, el cine d'autor s'ha anat refinant i sofisticant cada vegada més. Són com dues línies que estan separades i com  més passa el temps, més es van separant i ja no es tornaran a trobar mai més. Per tant, no és culpa dels autors, és culpa del cine convencional. Uns estan fent el bé i els altres estan fent el mal. Tampoc no s'hi ha de donar més importància, però és clar, el festival és l'únic refugi, l'últim refugi de l'art en el món del cine.

GT: En guanyar el premi a Locarno, em va agradar allò que vas dir que, malgrat haver guanyat, la pel·lícula era tan bona amb premi o sense, reivindicant el seu valor i la seva qualitat, guanyi o no guanyi...
AS: O tan dolenta. Quan vam presentar Honor de cavalleria a Girona, ja t'ho vaig dir. Em vas preguntar si allò de Canes no em feia content, i jo et vaig respondre: Qui és més important, Velázquez o l'actual director del Museu del Prado? Si jo m'haig de sentir orgullós d'haver anat a Canes, o m'ha d'afectar d'alguna manera, representarà que el director del Museu del Prado és més important que Velázquez. Seria el món a l'inrevés! Molt i molt girat això! Seria girar el món de caps per avall molt i molt! Aquest premi de Locarno tenia gràcia per una cosa, perquè el jurat que hi havia allà eren gent molt seriosa en general, o bastant. Alguns més, altres menys, però en general... Bé, hi havia una directora i actriu francesa força coneguda, però és igual! L'artista està per sobre de tot, menys de l'obra que ha fet, que està una mica per sobre d'ell, però per sota de l'obra hi ha l'artista i després tots els altres, veniu a quilòmetres lluny, a anys llum de quilòmetres lluny o com es digui, veniu a planetes, galàxies, allunyats. O sigui, hi ha l'obra a dalt, l'artista que ve tot seguit i que està per sota de l'obra, això sempre, però després, el buit total, fins que, com quan un planeta xoca i apareixen uns detritus, allò és tota l'altra gent, el públic i tots aquells, que resulta que també han fet un ecosistema solar a part, però vénen molt lluny. És això que et parlo de la gent del públic que vénen a les obres i se'n van... Home, tenen el dret, no hi ha cap problema, però no tenen el dret d'expressar la seva opinió, perquè la seva opinió no té cap interès. Poden marxar, i això és maco, fins i tot m'agrada, perquè hi ha d'haver una mica de varietat a la vida, sinó què seria això, una mena de societat comunista? Tots allà aguantant com si hi hagués en Kim Jong-un fent un discurs i a ningú l'interessa però estan aguantant. O qui diu en Kim Jong-un, diu en Sarkozy o en Pere Navarro, saps? Tots estan aguantant el discurs, a ningú l'interessa i tothom sap que diu una bajanada, o en Putin o qualsevol d'aquests. Precisament, en una obra de teatre o l'art, no, allà tothom pot fer el què vulgui i ningú s'emprenya. Precisament aquesta és la gràcia, que la gent pot marxar, pot tenir l'opinió que vulgui i jo tinc aquesta sobirania. L'artista, com que ja està a aquests anys llum que et deia de tots els altres, a ell tan se li'n pixa si la gent se'n va o es queda, o el què pensen. És ridícul! No té els problemes que poden tenir en Sarkozy o aquests.

GT: Història de la meva mort ara comença a voltar, a Toronto i altres festivals. Però de les tres pel·lícules que has fet, en quina podries dir que realment has fet allò que volies fer?
AS: Això no existeix en el meu cas, perquè jo no sabia què volia fer abans de fer-les, és aquest el tema. Una vegada fetes és una altra història. Respecte la que m'agrada més, saps que sempre s'ha de dir l'última...

GT: Sempre! Com l'últim fill...
AS: No! S'han d'estimar a tots per igual. Com a productor les estimo a totes igual, igual que com a pare no pots estimar més un fill que l'altre...

GT: Però sempre n'hi ha un que et cau més simpàtic...
AS: No podria dir-ho. Un amic meu va dir que Honor de cavalleria és la clàssica, El cant dels ocells és la maleïda, i aquesta... No sé...  A mi, per exemple, per no dir-ne cap de les que has dit, la que m'agrada més és El Senyor ha fet en mi meravelles, que és un documental sobre mi mateix i, encara que jo no hi surti, és la que més directament es parla sobre l'artista. Ens quedarem amb aquesta.

GT: Doncs avui el Senyor ha fet meravelles, perquè fa molts anys que et conec Albert, però aquesta és la conversa més llarga que hem tingut... Està molt bé, ha fet meravelles...
AS: Ha estat el de dalt, no jo. Jo sóc un transmissor de la veritat, però no l'he inventat jo, ni la tinc jo, ni res. Per això, quan jo defenso el cine d'autor enfront d'altra gent que són fals cine d'autor, és el Bé contra el Mal. Jo sóc un defensor del Senyor, de la moral, de la rectitud... Sóc el defensor d'uns valors que crec que són positius, però no sóc jo que ho faig. Ni jo faig les pel·lícules, ni jo em defenso a mi mateix, estic defensant una visió del món en què els bons guanyen i els dolents han de perdre per força, perquè la puresa sempre ha de guanyar la corrupció, i per tant estic a favor de la puresa i crec que és una lluita col·lectiva en el fons.

GT: A Història de la meva mort introdueixes per primera vegada un element extern al teu cercle habitual, que és en Vicenç Altaió. Per què?
AS: Perquè s'assemblava físicament. Estava donant voltes a això i, físicament, de perfil sobretot, s'assemblava molt als gravats i quadres del Casanova real, i tenia aquest aire d'home aventurer del segle XVIII. Va ser a partir d'això. És molt important aquesta decisió, perquè ja saps que no faig mai assajos, ni càstings ni res d'això, sinó que el primer dia que s'arriba a lloc, en aquest cas a Romania... Inevitablement té un punt de risc perquè és un personatge principal d'una pel·lícula, protagonista de moltes de les escenes de la pel·lícula. Podria no anar bé, podria no ser tan interessant com a priori tens al cap que ha de ser, però és aquesta intuïció, aquest risc. Què seria la vida sense risc?

GT: També és la primera vegada que hi ha més música de l'habitual...
AS: No sé perquè, perquè a mi m'ha agradat sempre la música, però semblava que a les altres pel·lícules no hi lligava tant. Alhora és també aquell problema de: Per què no? Oi? No s'ha de fer una pel·lícula d'aquelles de manual també com fan tants altres, del que ha de ser aquest cine d'autor despullat, més contemplatiu, etc. Aquí no, és cine d'autor molt radical, amb què quedareu realment servits com sempre, però d'una altra manera, perquè hi ha molts diàlegs, molta música, molta acció i et prometo que t'ho farà passar malament, però amb elements que a priori no t'ho haurien de fer passar malament. No hi ha temps morts, no hi ha contemplació, però continua essent cinema d'autor d'aquest que molesta tant.

GT: Abans he vist algunes imatges... Ja saps que no sóc fan del teu cinema, sóc dels personatges que no acabo d'entrar-hi, és un problema meu, ho sé, però la imatge m'ha agradat molt, l'ambientació, la caracterització de l'Altaió...
AS: Però no et facis il·lusions, eh, et sorprendrem...

GT: Em continuaràs castigant vols dir?
AS:  Sí, patiràs i ho passaràs malament, ja t'ho adverteixo.

GT: El que he vist, em sap greu dir-ho, però m'ha agradat. Més coses: l'actriu Montse Triola, ja sortia a les anteriors pel·lícules, però a més has agafat més noies de Banyoles i les has portat a Romania, i fins i tot vas agafar alguna romanesa. Hi ha més senyores de l'habitual respecte les altres pel·lícules...
AS: Sí. La gent sempre preguntava perquè no hi havia personatges femenins. Doncs era perquè tampoc s'havia donat mai l'avinentesa. La gent es pensava que potser no en sabien tant, i crec que són igual de bones, i veuràs que tenen la mateixa categoria que els personatges masculins i ho fan perfecte igual.  L'única cosa és que potser sí que jo tenia una mica de prejudici i pensava que era avorrit treballar amb dones en el rodatge. Però no és tan estrambòtic. Si mires John Ford o molts d'aquests clàssics en general, el personatge femení és una comparsa, i en molts moments avorreix. Si mires un western, a la majoria passa...

GT: Quan hi havia la Maureen O'Hara no tant, eh!
AS: Potser, però hi ha moltes d'aquestes pel·lícules que ja es comencen a fer avorrides, si no es juga una mica amb això i es fa un gir conceptual, com Johnny Guitar, en què Nicholas Ray li dóna la volta al personatge femení. Si no, hi havia aquesta cosa... De fet, ho ha de fer a través d'altres mitjans, perquè els mitjans clàssics de fer l'acció convencional ha de ser una pel·lícula molt tancada, basada en diàlegs, i requereix una altra manera de fer, l'èpica és diferent. Per mi no hi havia problema, el que compta és el resultat final i si és igual de bo...

GT: I no et fa gràcia que a Girona Història de la meva mort s'estreni en el marc d'un festival de teatre?
AS: Ni em fa gràcia ni me'n deixa de fer. Per què me n'hauria de fer?

GT: Perquè és de teatre i s'hi estrena una pel·lícula...
AS: N'hi ha dues més, que són una mica límit...

GT: Sempre ha estat lligat el cinema a Temporada Alta, però en aquest cas la particularitat és que s'hi estrena la pel·lícula...
AS: Hi ha dos motius que ho fan pertinent, primer perquè està en un context en què hi ha dues pel·lícules més, que estan una mica al límit en certs aspectes: la de la Pina Bausch i la d'en Barceló feta per en Lacuesta, que són films que tenen un punt limítrof; l'altre és el que deia abans en relació als festivals de cine, que són un veritable marc, que la gent ho va a veure d'una altra manera, una altra predisposició, que són llocs de reflexió. Doncs això, l'única manera que jo trobo de poder-ho aconseguir és aquí. És així. Automàticament, a aquesta sessió, la gent ja va amb una predisposició diferent, que no és la que tenen quan van a una estrena convencional i passa allò que et deia, que es pensen que tenen drets, etc. En canvi aquí la gent saben què van a veure, sigui molt llarg o no. Es crea un esdeveniment i la seva predisposició s'adapta a això. És com quan van a veure una obra de teatre que saben que dura quatre hores. Doncs dura això i ja està, no es queixaran perquè dura quatre hores, o perquè és lenta.

GT: La peli no dura quatre hores...
AS: No, en dura dues i mitja. Aquí es fa la presentació en un marc en què la gent ja té la predisposició adequada a veure una cosa com un esdeveniment, gairebé té aquella gràcia, pertinent en aquest cas, perquè la pel·lícula té aquella espontaneïtat, aquesta cosa una mica performàtica per la manera com filmo les pel·lícules. No és allò convencional, és molt una performance, són moments únics que no es repeteixen i té aquest aire. El públic no es queixarà perquè sigui lenta, o duri dues hores i mitja. Es queixaran per altres motius, però no per això. Es crea l'esdeveniment i, en aquest cas, crec que és hiperadequat, perquè funciona amb una sèrie de pel·lícules, que són aquestes tres que han programat i crec que pot anar bé. L'experiència no és tant diferent a la de veure teatre. Crea una fascinació i té una delicadesa, que no notes tot allò que d'alguna manera ens avorreix, o allò que a l'espectador de teatre l'avorreix quan va a veure una pel·lícula, que és aquesta cosa una mica hiperpreparada, hipercalculada, que està veient com un cartró, tot dissenyat... És quelcom diferent crec. Té una delicadesa comparable, malgrat que mai serà el mateix, però té quelcom d'aquesta atmosfera de la cosa que s'està produint en el moment.

GT: Lluís Serrat i Lluís Carbó són intèrprets assidus a les teves pel·lícules i continuen, però potser amb menys protagonisme...
AS: Hi ha més personatges, però en Serrat i en Carbó surten i tot continua exactament igual, pels segles dels segles, i igual ho percebràs, t'ho garanteixo.

GT: Sí, però jo ho tinc malament per introduir-me aquí dins, no?
AS: Sí, és gairebé impossible. No es pot dir mai impossible perquè això només és del Regne dels Cels, però és difícil, com a mínim.

GT: Va bé. Deixem-ho aquí...
Guillem Terribas. Transcrita per Dani Chicano i publicada a la revista digital Proscenium
https://itunes.apple.com/es/app/revista-proscenium/id715672986?mt=8

diumenge, 3 de novembre de 2013

Dediquen una exposició de microart a Bep Marquès

Una vintena d'artistes participen en ‘El viatge a l'infinit', que s'inaugura avui al Museu de Miniatures de Besalú.
Té el seu origen en el Grup de Garriguella

Una vintena d'artistes participen en l'exposició col·lectiva Microart: el viatge a l'infinit, en homenatge a l'impressor, artista i activista cultural gironí Bep Marquès, mort recentment. L'exposició s'inaugurarà avui a les 7 de la tarda al Museu de Miniatures de Besalú, on es podrà visitar fins al 7 de gener del 2014.
De l'infern a l'infinit
El grup d'artistes que participen en aquesta exposició té el seu origen en l'autoanomenat Grup de Garriguella, que el 2010 va inaugurar a Sils l'exposició El viatge a l'infern (Interpretació artística del relat de Pere Porter). “Bona part de la inspiració i l'estímul del Grup de Garriguella venia donat per en Bep Marquès, el nostre irreductible ‘traficant d'idees conspiratives', l'esperit inconformista capaç de debatre fins a l'extenuació els plantejaments més divins, però tan humans”, escriu Lluís Costa en el text de presentació de l'exposició. Els artistes participants a El viatge a l'infinit són Dolors Bosch, Francesc Carbonell, Quim Corominas, Clara Costa, Jordi Gispert, Jordi Gispert Saget, Montserrat Guanter, Vicenç Huedo, Yinping Ma, Bep Marquès, Jordi Miquel Riera, Anna Nualart, Josep Perpinyà, Anna Prats, Jordi Roura, Miquel Ruiz, Kenneth Russo, Miquel Simón i Guillem Terribas.

Xavier Castillón, publicat en el Punt-Avui 03.11.13

divendres, 25 d’octubre de 2013

BEP MARQUÈS SUREDA (1943-2013)

La vida produeix molts sotracs que afecten diversos àmbits d'una societat, d'una ciutat, d'una comunitat. La sotragada de la mort de Bep Marquès ha sacsejat profundament la ciutat de Girona que coneixia l'artista-activista, el dirigent escolta, l'impressor. El coneix, l'estima, valora el seu compromís i en destaca diverses facetes dels seus setanta anys de vida.
Alguns aspectes es poden documentar més fàcilment que d'altres i, concretament, el seu pas per l'escoltisme es pot rastrejar en el llibre del seu germà Salomó Marquès, L'escoltisme gironí (Salt, edicions del Pèl, 1984), i la seva trajectòria d'activisme artístic es pot resseguir, de forma clara, al catàleg de l'exposició: Grup Praxis 75 (1975-1990). Una guerrilla comunicativa (Girona, Ajuntament, 2012). Aquest catàleg conté textos de Narcís Selles, i un repertori i una cronologia de l'obra del grup Praxis-75, integrat pel mateix Bep Marquès i Lluís Bosch Martí.
Vaig conèixer Bep Marquès el curs 1960-1961, quan vaig tornar del Collell. He explicat, en un llibre recent, que tornar del Collell i retornar al CAU dels escoltes, a Casa Carles, va ser una mateixa cosa. El parèntesi de tres anys m'havia fet perdre uns quants detalls que se m'escapaven i que només he pogut reconstruir amb posterioritat. Per exemple, jo vivia totalment al marge de les tensions que s'havien viscut a l'agrupament per la relació entre el moviment escolta i la implantació, a la ciutat de Girona, de l'Opus Dei.
També he explicat qui van ser els meus amics a l'Institut i a l'escoltisme. Però, naturalment, em vaig quedar curt, perquè a més de Quico Solà, Pere Anton Talón, Josep Guixeras, Jordi Castanyer i d'altres, ens vam fer molt amics amb el tercer dels germans Marquès Sureda, l'Emili Marquès, que per un altre costat també era molt amic d'Enric Banda, fill de l'aleshores director de Ràdio Girona. Trobava, doncs, Bep Marquès a la Secció amb responsabilitats directives, però el trobava sovint, també, a casa seva, al pis de la plaça del Gra (avinguda Sant Francesc), a sobre de l'armeria Alonso, on Teresa Sureda i Ramon Marquès conduïen una família alegre, comunicativa, extrovertida, capaç de transmetre entusiasme i mostrar lideratge en temes diversos, cantant i rient. Anava també a veure en Bep, sovint, a la impremta del carrer de la Força, on al pas de la porta, més d'una vegada, el senyor Ramon vetllava per l'activitat de la seva empresa i, alhora, pel moviment del carrer. Aprofitàvem les escletxes de feina per planificar les sortides, els campaments, les activitats i articulàvem, així, una xarxa de relacions al carrer que després transmetíem a l'activitat interna del moviment escolta.
Tinc, com molta altra gent, diversos testimonis gràfics d'aquests anys a l'escoltisme, i de la presència potent i rellevant de Bep Marquès. Les primeres, del campament de Vilallonga de Ter, de l'any 1961; una a la carretera de Setcases, a Camprodon, amb tota la secció afilerada i encapçalada per la seva bandera amb l'asta culminada per la flor de lis d'acer inoxidable; porta la bandera Joaquim Matas, i té a banda i banda, a la seva dreta, en Bep i, a la seva esquerra, en Tissa (Lluís Sureda, un dels fills del fuster de les escales de la Llebre); la segona, també d'aquest campament de l'any 1961, mostra l'equip directiu davant les astes de les banderes fetes amb troncs llargs de verns tallats a la riera; hi ha els responsables de la secció: Bep Marquès, Lluís Gil, Joaquim Matas, Pere-Xavier Soler i Quim Pèlach, i també Ramon Bru i Mon Marquès que, en aquell moment, ja eren seminaristes i que conjuntament amb Joaquim Mundet s'ocupaven dels temes d'intendència.
Finalment, una fotografia dels primers mesos de 1964, segurament per Sant Jordi, als claustres de la Catedral. Presideixen, a l'angle de la bassa que hi ha en el racó més proper a la torre de Carlemany, el bisbe Jubany, el consiliari Genís Baltrons, el cap d'agrupament Manel Nadal Oller, el cap de secció Bep Marquès, i l'ajudant de secció Lluís Gil, que manté en posició horitzontal la bandera de la secció.
En Bep era un guia, un orientador, un assessor discret, era més gran que nosaltres i li teníem admiració i respecte. Una admiració que va pujar de to quan vam començar a veure que es començaven a formar dues parelles: Bep Marquès i Carme Turon, i Joaquim Matas i la Raset. Una de les dues parelles duraria sempre i l'altra no. En Terore (J. Matas) va trobar un altre amor i una altra parella, i la Raset, per la seva banda, també. Érem adolescents i apreníem dels grans que no ho eren tant.
Després, els anys de Barcelona em van allunyar de l'escoltisme. Però Presència primer i l'Ajuntament de Girona després, em van portar un cop més cap en Bep. Compartíem ideals rupturistes i volíem canviar la ciutat i reformar la cultura. Abans de presentar-me a les eleccions municipals ja havíem compartit accions de reivindicació de Carles Rahola, a través de l'Assemblea Democràtica d'Artistes que, en més d'una ocasió, em va encomanar intervencions en actes de reivindicació i significació política. Simultàniament, el Grup Praxis, que radiografiava la ciutat en els seus collages, actuava en la mateixa direcció de canvi cap a una Girona nova que molts propugnàvem.
Després, esclar, les eleccions van produir el canvi desitjat, però uns exercíem el po?der i altres exercien, i ho havien de fer, la crítica. No puc pas dir que mai hi hagués agror i desconfiança. Més aviat el contrari. En Bep em va donar mostres, molt sovint, de la seva amistat sincera i, alhora, del seu compromís amb la ciutat, no exempt de crítica, sempre conduïda per en Bep i estimulada per en Bosch (en Pra i en Xis). I Bep Marquès i Joan Casanovas, que eren amics des de l'Assemblea, es cuidaven d'es?tablir ponts entre les necessitats de disseny i d'impressió de l'Ajuntament i el man?teniment d'unes complicitats elementals més enllà de les discrepàncies puntuals.
Més endavant, l'intent coratjós, i segurament imprescindible, de fusionar en una nova empresa les impremtes Curbet i Marquès, ens va dur a un nou acostament. En Jaume aglutinava tant com en Bep. Van ser moments molt intensos i creatius, plens, això sí, de dificultats. Finalment, quan aquest procés es va deixar, i en Bep va orientar el negoci familiar de la impremta cap a una nova estructura empresarial, ens vam seguir veient parlant primer dels encàrrecs de feina i després de la ciutat i del món, sempre amb en Bep amb un somriure insinuat i sorneguer que estimulava el debat i el pensament.
Després veïns, jo de Sant Pere i en Bep de Sant Daniel, coincidíem sovint al pont del Galligants. D'altres vegades passava per davant de casa amb la Maria Carme i ens saludàvem de lluny; d'altres ens aturàvem un instant a comentar l'actualitat.
Sempre tots dos amb la ciutat al cap, la justícia al cor i la idea dels ideals que compartíem i que en molt bona mesura jo havia après d'ell. Perquè si alguna cosa tinc clara és que a l'escoltisme, que és de la font que bevíem com a adolescents, els grans ens ensenyaven un llenguatge nou que els més joves desconeixíem per ignorància o ingenuïtat.
La lliçó apressada avui d'en Bep és per a mi aquesta: un aprenentatge sòlid amb ell, i una amistat compartida
després, un esperit crític sorneguer, àcid i alegre, i incorruptible, una vida professional a la ciutat i una família alegre que havia deixat el seu pis a la plaça del Gra i que se n'havia anat a créixer a la vall de Sant Daniel, al primer revolt del Montorro, just en una fondalada per damunt del vell mil·lenari monestir que la mare Teresa Sureda freqüentava per amistat i devoció empordanesa.
Joaquim Nadal, publicat en el Diari de Girona 25.10.13 

* Sempre tindré present i en el record la mala bava que gastaba en Bep cap a la gent que viu del "Poder" i l'alegria de viure la vida, amb la família i els amics. 

El coloquio de los perros

Els Joglars tornen a Catalunya per interpretar El coloquio de los perros amb un Cervantes dirigit per Ramon Fontseré.
La darrera vegada que vaig veure actuar Els Joglars a Girona va ser encara en el provisional (5 anys) Teatre de Sant Domènec, en la magnífica posada en escena de l’obra En un lugar de la Mancha. Era l’any 2005, i com era habitual en les representacions d’Els Joglars a Girona, es va programar per a tres dies i va ser un autèntic fracàs de públic. Eren els inicis en què el líder del grup Albert Boadella va començar a desbarrar contra Catalunya, els catalans i el Govern de la Generalitat. Va ser una pena.
Després del seu autoexili, Els Joglars han tornat a Girona dins de Temporada Alta, capitanejats per Ramon Fontserè que, a més d’actor, n’ha fet la direcció i ha compartit l’adaptació de l’original de Miguel de Cervantes amb Martina Cabanas i Albert Boadella. I aquesta vegada, amb una sola representació es van esgotar les entrades pocs dies després de posar-se a la venda. I el dia de la representació el Teatre Municipal era ple a vessar. I la gent, al final, va aplaudir. I va aplaudir molt, penso que més per la reconciliació que no pas per l’obra.
El coloquio de los perros no és el millor espectacle d’Els Joglars, però ja voldrien molts espectacles teatrals estar a l’alçada del que ens van oferir Els Joglars amb l’obra de Miguel de Cervantes.
La posada en escena està molt ben aconseguida. Austera però eficaç. La interpretació, com ens tenen acostumats Els Joglars, impecable. Ramon Fontserè i Pilar Sáenz broden els seus personatges dels dos gossos que, de cop i volta, es posen a parlar i expliquen al guarda de la gossera on estan tancats els diferents humans amb qui els ha tocat viure. Tant Dolors Tuneu, Xevi Vila i Xavi Sans estan perfectes en els seus diferents papers.
Del text de Cervantes, res a dir. L’aportació fora del text original és el que fa que, de vegades, l’espectacle decaigui, sobretot perquè hi trobem les famoses dèries d’Els Joglars, com ridiculitzar la duquessa d’Alba i que tot plegat està pensat més per a un públic de les Espanyes. I el final és una mica esperpèntic.
És una pena que només n’hagin pogut fer una sola representació perquè l’espectacle (com ja he dit, no és el millor que hem vist d’Els Joglars) i el retrobament s’ho mereixien.
Sigueu benvinguts, amics d’anys.
Guillem Terribas, publicat a Temporada Alta 2013 a la secció "Apunts de temporada".

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Albert Serra al Truffaut

Un fotograma del film, que es va estrenar dijous al Cinema
Truffaut  de Girona dins el festival Temporada Alta
Foto: ARXIU.
La tropa d'Història de la meva mort va arribar al Cinema Truffaut de Girona sense l'autor, Albert Serra, que era a Londres per presentar en un festival de cinema aquesta seva obra dins del periple mundial que va començar triomfalment l'agost passat a Locarno, d'on es va endur el Lleopard d'Or, nom del primer premi que s'escau a una pel·lícula on, a partir de l'emergència poderosa de la destrucció representada per la figura de Dràcula, apareixen animals depredadors. I també perquè, enmig de la putrefacció, hi ha una merda que s'hi converteix en or, fet que s'obre a moltes metàfores possibles. Una és la capacitat baudelairiana d'un autor, com ho és Albert Serra, de convertir qualsevol matèria, inclosa la merda o qualsevol carronya, en una creació artística, com ho és Història de la meva mort, que proposa un viatge de Casanova a Dràcula, de la llum a la tenebra, del plaer al dolor, de la seducció a la destrucció, del racionalisme a la barbàrie, de la paraula al crit, dels homes menjant a les bèsties devorant. El punt d'inflexió vaig sentir-lo violentament quan, en ple acte sexual de Casanova amb una jove, es trenca el vidre a través del qual es contempla l'escena.
En la primera projecció pública a Catalunya d'Història de la meva mort, dins del festival Temporada Alta, no hi era, doncs, l'autor, però la tropa estava ben comandada per la productora i actriu (notable en aquest film) Montse Triola i en formaven part personalitats ben singulars, com ara els intèrprets de Casanova (el poeta i traficant d'idees Vicenç Altaió) i Dràcula (el pensador sempre lliure Eliseu Huertas), a més dels dos Lluís tan fortament lligats a la construcció del cinema d'Albert Serra i a la conversió que fa de les figures mítiques en personatges humans: en Carbó, el Quixot d'Honor de cavalleria que també va ser un dels Tres Reis d'El cant dels ocells i que en aquesta ocasió té un breu paper com l'interlocutor del Casanova lector; i en Serrat, que sempre hi representa la innocència des de la seva encarnació de Sancho fins a la més recent de Pompeu, criat de Casanova, passant per un altre dels Tres Reis. També hi eren les joves actrius de la pel·lícula (Noelia Rodenas, Clara Visa i Clàudia Robert) i l'anglès banyolitzat Mike Landscape, que obre el film encarnant un poeta que, havent estat només capaç de completar una oda, afirma que ha descobert que és alta, molt alta, l'escala de la poesia i que, només al primer esglaó, intueix que no arribarà més enllà. Alta, molt alta, és l'escala del cinema quan es trenquen les seves convencions per aventurar-s'hi creant imatges que menen al pensament. I, tanmateix, Albert Serra va pujant esglaons sense que se sàpiga el lloc de l'escala on pot arribar.
I el cas és que la tropa va convidar a mirar lliurement la pel·lícula, que dura dues hores i vint minuts. Fem-ne l'el·lipsi. Només diré personalment que vaig sortir-ne tan impressionada que encara em costa parlar-ne. Reprenem el relat al final de la projecció, que va fer-se en una còpia en 35 mm. Va discutir-se a propòsit de la hipotètica excessiva foscor de les imatges. A mi em va semblar, i em consta que no vaig ser l'única, que la projecció va ser impecable i que la textura dels 35 mm (que la indústria vol eliminar a costa del digital, que tot ho fa més pla, més lluminós, més net, més superficial) em transmetia un inquietant misteri mentre em semblava que hi reconeixia les llums i les ombres de part de la història de la pintura... i de la humanitat. En fi, l'autor no hi era, però, evidentment, hi va ser a través de la seva obra.

EL SÍMBOLO Y EL CUATE. Una Gira de tango.


EL SÍMBOLO Y EL CUATEEspanya, 2013
Direcció i guió: Francesc Relea.
Aparicions: Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, 

Ricardo Rocha, Ricardo Darín.

Durada: 82 min.Gènere: Documental.Idioma: CastellàUna gira de tango

A finals dels anys seixanta, un matrimoni argenti,  d’uns quaranta anys, em comentaven la diferència que hi havia, allà en el seu país, entre el cantant Raphael, que en aquella època triomfava arreu, i en Serrat. I aquesta diferència era que el primer, en Raphael, era un cantant per a mainada, sobretot per a de nenes de quinze anys i algun adult sense exigències i, en canvi, en Serrat era el cantant que deia coses, que connectava amb la gent i que aquesta gent és feien seves les cançons de Serrat. Serrat, per ells, era el poeta i cantant.
Mentre veia la pel·lícula de Francesc Relea, m’ha vingut a la memòria aquella conversa i, a més, he pogut veure i comprovar que tenien tota la raó.
La pel·lícula El Símbolo y el cuate, és un recorregut per la segona i darrera gira feta pels dos amics i companys Serrat&Sabina, a Sudamèrica, que va començar el març del 2012 i va recórrer per 13 països durant nou mesos. Però també és un recorregut pels amics, concerts i prohibicions que els dos cantants, sobretot en Serrat, han fet i han estat aplaudits i acceptats per aquests països durant més de 40 anys.
Un dels periodistes i amic, d’anys, dels dos cantants, explica el que signifiquen per ell tant en Serrat i en Sabina i acaba definint-los com que en Serrat és el Símbol d’una manera de fer i de pensar i en Sabina és el cuate, o sigui l’amic i «compadre». L’actor Ricardo Darin, parla de la seva devoció per Serrat, la seva música forma part de la nostra banda sonora, diu l’actor que surt amb ells dos en el camerino i en un dels seus recitals com espectador, a Argentina. De fet, Serrat forma part, també, de la nostra banda sonora. En un dels comentaris del seu representant, afirma que aquesta serà la darrera vegada que faran junts una gira per Sudamèrica, degut a que ja tenen un edat i que és difícil aguantar una gira tant llarga. Per tant, ens trobem davant d’un document històric.
La pel·lícula no és un documental sobre les actuacions en diverses ciutats de Sudamèrica. Vull dir que no és dedica a filmar fragments dels seus recitals per Mèxic, Buenos Aires, Lima... sinó el que fa és mostrar les seves arribades, el retrobament amb el seu públic, amb els amics, amb «las abuelas de la Plaza de Mayo», amb escriptors, com Eduardo Galeano..., el no parar de fumar Ducados d’en Sabina, les lectures que fa durant els viatges amb autocar o en Serrat escoltant musica o fent broma perquè en Sabina no fa mai gimnàstica. També, podem veure el compromís polític dels dos artistes.
Francesc Relea, com a bon periodista que és, ha anat a buscar tota la documentació que ha trobat per il·lustrar amb imatges els primers contactes dels dos cantants amb Sudamèrica, sobretot de Serrat, que el veiem en actuacions dels anys 70 i 80 tant a Xile com a Buenos Aires o a Mèxic.
Per aquesta gira, anomenada «Dos pajaros de un tiro» els dos cantants han composat cançons noves i han estat acompanyats per la Orquestra del Titànic, una formació composta per músics d’en Serrat i d’en Sabina sota la direcció de l’amic de sempre de Serrat, Ricard Miralles que n’ha fet els arranjaments. Per tant, tot i que no sonen totes ni tot el tema, moltes de les cançons son recents i  no del tot conegudes per el gran públic, encara que és va editar un disc de la gira.
El Símbolo y el Cuate, val la pena anar a veure-la per viure i visionar una manera diferent d’explicar una gira, una trajectòria i una amistat, i comprovar que aquest dos cantants s’ho passen molt bé actuant i, l’espectador, ho pot viure amb emoció i complicitat. I això fa que, també, ens ho passem bé veient aquesta pel·lícula realitzada per Francesc Relea.
Guillem Terribas
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

dissabte, 28 de setembre de 2013

JUAN LUIS PANERO, en el record

Fa anys que vaig tenir la primera trobada amb Juan Luis Panero. Segons ell, uns trenta. Tos dos coincidim que va ser a la 22, però no amb les mateixes circumstàncies. Un dia ho  recordàvem i jo li vaig dir que va ser un mes després de la mort de Joan Vinyoli. Havíem fet un aparador dedicat a el poeta Vinyoli i al cap d'un mes el vaig desmuntar i endreçar els llibres a l'apartat de poesia.. Al cap d'una estona va entrar en Panero a la 22, sol. Vaig quedar parat de veure aquell personatge que m'havia fascinat molts anys enrere en la pel·lícula de Jaime Chavarri a "El desencanto". Va donar unes voltes per la Llibreria i llavors va venir cap a mi i em va dir "es una pena que no haya ningún espacio dedicado a Joan Vinyoli, el mejor poeta catalan i que hace un mes que nos ha dejado". Això em va desmuntar, com li feia creure a aquell personatge admirat en la distancia, que les primeres paraules que em dirigia eren per recriminar-me una acció que havia portar a terme i que per coses de la vida, feia una estona que havia desmuntat. Li vaig explicar el fet amb tota la sinceritat del mon i em sembla que em va creure. Des de aquell dia en Vinyoli ens ha acompanyat en totes les nostres trobades.  Segons la seva versió, va entrar a la Llibreria per aquelles mateixes dates, aconsellat per uns amics de Barcelona que li havien parlat molt bé de la 22 i que va comprar un llibre de Seix Barral en la que hi va posar la data. M'ho va ensenyar fa uns anys i fins hi tot em va dir que em donava el llibre com a record. Ara me'n penedeixo, ja que li vaig dir que era millor que el guardes ell, així sempre podria explicar la seva versió com l'autèntica. De totes maneres a mi m'agrada més la meva versió de la nostra primera trobada i així li vaig dir. I així l'explico sempre.

Moltes vegades ens hem vist i trobat, tant a la 22 presentant els seus darrers llibres o en actes relacionats amb el premi Casero, que a les mínima  aprofitava les seves coneixences per fer-lo venir un any a parlar de Vinyoli, un altre de Cernuda, de Jaime Gil de Biedma o de Malcolm Lowry i la seva novel·la "Bajo el volcan" i posterior projecció de la pel·lícual que va dirigir John Huston.... O fa dos anys les jornades d' Univers Borges, que va parlar de la seva relació i va llegir un poema de Borges. Aquesta va ser la darrera vegada en que va parlar i recitar en públic. En aquestes sortides l'anava a buscar a Torroella i llavors el tornava. Amb aquestes anades i vingudes les nostres converses eren sobre la solitud, el desencant "ahora todas las ciudades son iguales, todas tienen las mismas tiendas, los mismos restaurantes y hacen las mismas películas".  Poques vegades vam parlar de la pel·lícula "El Desencanto" i, de la segona part que va realitzar Ricardo Franco, em va prohibir que no l'anés a veure, que era horrorosa. I així ho he fet, no la he vista mai. Del que més parlàvem era de literatura i, sobretot, de cinema i dels actors i actrius preferits.
Durant molts anys, apart d'alguna visita espontània per acompanyar algú que el volia conèixer o per fer-li alguna entrevista, cada any el mes d'agost l'anava a veure a  Torroella, a casa seva . Allà amb la calor de l'estiu amb la finestra mig oberta i amb els visi llos blancs velejant, Panero estava assegut en el mateix sofà de sempre, amb una tauleta de vidre al davant amb els diaris del dia i, sobretot, La Vanguardia i la tele al davant, de vegades tancada, esperant a ningú. Sempre amb una camisa mig descordada i alguna vegada amb pantalons curts i la pell blanca que no havia vist mai el sol. Els primers anys, tenia el paquet de tabac, Marlboro suau, sobre la tauleta, i un got de vi blanc fresc que una vegada m'havia instal·lat amb una cadira al seu costat, em convidava a acompanyar-lo. I llavors parlàvem, moltes vegades acompanyats de la Carme Iglesias, la seva dona, que també fumava. Ella, la Carme, aprofitava la meva arribada per fer alguna altre cosa i descansar de Panero. Amb els anys, el tabac va desaparèixer d'aquella casa i les darreres vegades, també, el vi blanc. En Panero ja no podia fumar ni beure, cosa que s'ha de dir que aprofitava quan al portava a Girona a fer algun "bolo", per fer un gin tònic, fumar una mica i en el sopar beure vi. Em sembla que les darreres vegades venia més poder gaudir d' aquests petits plaers que estar amb gent i fer la xerrada tertúlia corresponent. Perdona Carme, ja sé que no ho podia fer, però era tant feliç i tot i que mai t'ho vaig comentar, em sembla que ja sabies que fèiem algun excés.
Juny 2013. Guillem & Panero. Foto: Salvador García-Arbós.
  Mai vaig trucar abans per dir-li que hi aniria. Només ho feia si anava acompanyat per algú, menys una vegada que hi vaig portar a en Ponç Puigdevall, en Miquel Pairolí i en  Salvador García- Arbós, que ens hi vam presentar una tarda que veníem de fer un bon àpat. Ell, estava com sempre, allà en el sofà, esperant a ningú.
De totes maneres no hi anessis mai el matí, ell dormia fins tard. Sempre havia de ser a la tarda. Una vegada vaig trucar-lo per acompanyar a un periodista a fer-li una entrevista, que només podia ser el matí. Ja és va posar de mal humor i em va fer la concessió de que ens reveria a les 12 de migdia. Vam arribar-hi cinc minuts tard i ja ens volia fer fora, ja que ell puntualment estava apunt a les 12.

Amb les visites en un principi es feia l'esquerp, però llavors s'animava i no parava de parlar i explicar històries. De les seves estades a Sud-americà, que l'apreciaven molt i li invitaven moltes vegades a donar conferències i a fer recitals. També de les ciutats i dels llocs comuns. De Borges, sobretot, de Vinyoli, Cernuda i molt de passada, de Garcia Lorca. De García Marquez i de Lampedusa i El Gatopardo, "sobretodo la última edición d'Edhasa que tu me regalastes...".
Quan estàvem sols, parlàvem molt de temes diversos sense aprofundir massa: de la vida, de la mort i de lo fotut que estava. Ara, allà on ens enteníem més era quan parlàvem de cinema: de les nostres debilitats amb l'Ava Gardner. Del cinema clàssic americà, però també de Fellini, de la música de Nino Rotta, de Visconti i la meravellosa pel·lícula que va fer del llibre El gatopardo. Amb aquestes xerrades entravem amb una mena de competició. S'ho passava bé. Tot i que era una rondinaire i la primera impressió era d'una persona desagradable, Panero era entranyable i amb mi és va portar sempre amb delicadesa, amb respecta i jo diria que m'apreciava i que m'esperava.
Aquest agost he tornat a casa d'en Panero, però aquesta vegada vaig trucar-lo abans perquè no hi anava sol. M'hi va acompanyar en Joaquim Armengol, que ja hi havíem anat altres vegades. La Carme ens va rebre i ens va dir que estava malament, que no podia parlar. Quan vam entrar a la sala, on ell com sempre estava assegut en el sofà, ens va mirar, amb mala cara i no ens va dir res.. Amb la mirada ho va dir tot. El vaig saludar com si res, però ell només ens mirava i em veu fosca, apagada i afònica ens va dir que no podia parlar. Vam parlar una estona amb la Carme i ell ens mirava una mica molest perquè no podia dominar la conversa. Al final, va trencar com va poder el silenci i va començar a parlar amb dificultat. La cosa és va animar i al final vam tornar a parlar de Visconti, d' El Gatopardo i altres coses de la vida i ell tornava a dominar la situació. Quan vam marxar, estava més animat, li vaig dir que es cuides que ja ens tornaríem a veure. En Quim va sortir molt espantat, en el sentit que l'havia vist molt fotut. A mi no m'ho semblar tant, degut a que altres vegades l'havia vist pitjor.
El dilluns dia 9 de setembre a la tarda em va trucar la Carme per dir-me que estaven a l'hospital de Palamós. Que li havien detectat un càncer en el pulmó. Era el tercer càncer que tenia. Que estava molt malament i que no volia saber res de ningú, només li havia dit "llama a Guillem y se lo dices y que avise a Juan Cerezo, el ya sabe como ponerse en contacto con el". Juan Cerezo és el seu editor a Tusquets.
La mateixa tarda vaig trucar a la Montserrat Tura, que treballa a l'hospital de Palamós i li vaig demanar que el cuidés i el controlés.
Vaig trucar amb en Juan Cerezo,  i li vaig informar de la situació. El divendres a la tarda em va trucar la Montserrat Tura i em va informar que l'havia anat a veure diverses vegades, que l'havia posat en una habitació per ell tot sol i que la cosa era molt greu, que no se'n sortiria.  Que havien parlat molt sobre la mort i la vida i de mi. La Montserrat també em va dir que faria una setmana de festa i per tant la setmana que ve no hi seria i que el millor que podia fer era anar-los a veure. L'endemà dissabte vaig parlar per telèfon amb la Carme i li vaig dir que el diumenge el matí hi aniria. Ella va dir que m'esperaven.
El diumenge dia 15, jo era a Calella de Palafrugell i a les onze vaig trucar amb en Vicenç Pagès, uns dies abans em va dir que si l'anava a veure li digués, que tot sol no s'atrevia . En Vicenç va deixar el que estava fent i ens vam trobar a la porta de l'hospital a dos quarts de dotze.  Ens vam encaminar cap a l'habitació 406. Allà estirat el llit, molt prim, estava Panero i el seu costat la Carme.  Panero és va alegrar  de veure'ns. Podia parlar millor i no va parar de fer-ho. Jo vaig mantenir el to optimista com si no passes res, era la única manera que podia aguantar aquella situació. En Vicenç era el costat meu i poca cosa va dir. Li vaig dir, a en Panero,  que ara a les nits podria veure totes les pel·lís per la televisió i em va contestar "solo veo las películas que tengo aqui en la memoria i estoy revisando constantemente Dublineses, de John Huston, una gran película donde la muerte esta constantement presente". Li vaig recordar que Joh Huston va rodar aquella gran pel·lícula, basada en un conte "Els morts" de James Joyce,  amb condicions pitjors de les que ara estava ell. Somriure per part de Panero. Em va recordar que havia d'acabar de llegir el Gatopardo. Li vaig prometre que ho faria. Li vaig dir que en Quim Armengol acabava d'enllestir nou número de la  revista d' "El procés" i ell em va contestar que esperés una mica i així podria fer un monogràfic dedicat a ell. També vam recordar a Vinyoli i altre gent. En un moment la Carme li va dir que un llibre que no havia llegit mai, però que en canvi havia vist moltes vegades la pel·lícula era Doctor Zivago. I aquí em va tocar la fibra, mai havíem parlar de la meva ( i seva)debilitat per el Dr. Zivago. I ell va dir que era pel·lícula perfecta que tocava molts temes i que els tocava bé. Li vaig recordar que els darrers dies que vaig estar amb en Miquel Pairolí, em va dir que una de les seves debilitats, també, era Dr. Zivago. I ell va recordar a Pairolí i el seu llibre dedicat a Lampedusa.  En un monet determinat ens va recordar a en Vicenç i a mi, que érem les darreres persones que l'havíem sentit a recitar i era un poema de Borges. Li vaig dir que ell era un gran recitador. Llavors Panero, amb un somriure de satisfacció ens va explicar que amb un recital que va fer en un teatre a Londres, al final una jove se li va apropar i li va dir que després de Richard Burton, ell era la persona que millor havia sentit a recitar. I així van passar més de mitja hora, recordant converses anteriors, com si fos un tràiler de la nostra relació durant més de 30 anys, com em va recordar una vegada més. Una conversa amena, optimista, agradable, crepuscular i amb la mort de rerefons. Quan els vam deixar el vaig mirar i vaig veure que dintre la seva solitud i ganes de marxar, era feliç.
El  dimarts dia 17 a les 10 de matí em va trucar la Carme per dir-me que el dilluns a la tarda havia mort. Vaig quedar glaçat i el mateix temps content. Panero, per fi havia anat a reunir-se amb els seus i que a partir d'ara podria tornar a veure i a fumar sense cap problema i recitar els seus poemes, amb aquella veu tant seva i potent,  a la gent que estaria allà a dalt amb ell.

Guillem Terribas.


Més informació