Demà serà un altre dia.

dissabte, 28 de setembre del 2013

JUAN LUIS PANERO, en el record

Fa anys que vaig tenir la primera trobada amb Juan Luis Panero. Segons ell, uns trenta. Tos dos coincidim que va ser a la 22, però no amb les mateixes circumstàncies. Un dia ho  recordàvem i jo li vaig dir que va ser un mes després de la mort de Joan Vinyoli. Havíem fet un aparador dedicat a el poeta Vinyoli i al cap d'un mes el vaig desmuntar i endreçar els llibres a l'apartat de poesia.. Al cap d'una estona va entrar en Panero a la 22, sol. Vaig quedar parat de veure aquell personatge que m'havia fascinat molts anys enrere en la pel·lícula de Jaime Chavarri a "El desencanto". Va donar unes voltes per la Llibreria i llavors va venir cap a mi i em va dir "es una pena que no haya ningún espacio dedicado a Joan Vinyoli, el mejor poeta catalan i que hace un mes que nos ha dejado". Això em va desmuntar, com li feia creure a aquell personatge admirat en la distancia, que les primeres paraules que em dirigia eren per recriminar-me una acció que havia portar a terme i que per coses de la vida, feia una estona que havia desmuntat. Li vaig explicar el fet amb tota la sinceritat del mon i em sembla que em va creure. Des de aquell dia en Vinyoli ens ha acompanyat en totes les nostres trobades.  Segons la seva versió, va entrar a la Llibreria per aquelles mateixes dates, aconsellat per uns amics de Barcelona que li havien parlat molt bé de la 22 i que va comprar un llibre de Seix Barral en la que hi va posar la data. M'ho va ensenyar fa uns anys i fins hi tot em va dir que em donava el llibre com a record. Ara me'n penedeixo, ja que li vaig dir que era millor que el guardes ell, així sempre podria explicar la seva versió com l'autèntica. De totes maneres a mi m'agrada més la meva versió de la nostra primera trobada i així li vaig dir. I així l'explico sempre.

Moltes vegades ens hem vist i trobat, tant a la 22 presentant els seus darrers llibres o en actes relacionats amb el premi Casero, que a les mínima  aprofitava les seves coneixences per fer-lo venir un any a parlar de Vinyoli, un altre de Cernuda, de Jaime Gil de Biedma o de Malcolm Lowry i la seva novel·la "Bajo el volcan" i posterior projecció de la pel·lícual que va dirigir John Huston.... O fa dos anys les jornades d' Univers Borges, que va parlar de la seva relació i va llegir un poema de Borges. Aquesta va ser la darrera vegada en que va parlar i recitar en públic. En aquestes sortides l'anava a buscar a Torroella i llavors el tornava. Amb aquestes anades i vingudes les nostres converses eren sobre la solitud, el desencant "ahora todas las ciudades son iguales, todas tienen las mismas tiendas, los mismos restaurantes y hacen las mismas películas".  Poques vegades vam parlar de la pel·lícula "El Desencanto" i, de la segona part que va realitzar Ricardo Franco, em va prohibir que no l'anés a veure, que era horrorosa. I així ho he fet, no la he vista mai. Del que més parlàvem era de literatura i, sobretot, de cinema i dels actors i actrius preferits.
Durant molts anys, apart d'alguna visita espontània per acompanyar algú que el volia conèixer o per fer-li alguna entrevista, cada any el mes d'agost l'anava a veure a  Torroella, a casa seva . Allà amb la calor de l'estiu amb la finestra mig oberta i amb els visi llos blancs velejant, Panero estava assegut en el mateix sofà de sempre, amb una tauleta de vidre al davant amb els diaris del dia i, sobretot, La Vanguardia i la tele al davant, de vegades tancada, esperant a ningú. Sempre amb una camisa mig descordada i alguna vegada amb pantalons curts i la pell blanca que no havia vist mai el sol. Els primers anys, tenia el paquet de tabac, Marlboro suau, sobre la tauleta, i un got de vi blanc fresc que una vegada m'havia instal·lat amb una cadira al seu costat, em convidava a acompanyar-lo. I llavors parlàvem, moltes vegades acompanyats de la Carme Iglesias, la seva dona, que també fumava. Ella, la Carme, aprofitava la meva arribada per fer alguna altre cosa i descansar de Panero. Amb els anys, el tabac va desaparèixer d'aquella casa i les darreres vegades, també, el vi blanc. En Panero ja no podia fumar ni beure, cosa que s'ha de dir que aprofitava quan al portava a Girona a fer algun "bolo", per fer un gin tònic, fumar una mica i en el sopar beure vi. Em sembla que les darreres vegades venia més poder gaudir d' aquests petits plaers que estar amb gent i fer la xerrada tertúlia corresponent. Perdona Carme, ja sé que no ho podia fer, però era tant feliç i tot i que mai t'ho vaig comentar, em sembla que ja sabies que fèiem algun excés.
Juny 2013. Guillem & Panero. Foto: Salvador García-Arbós.
  Mai vaig trucar abans per dir-li que hi aniria. Només ho feia si anava acompanyat per algú, menys una vegada que hi vaig portar a en Ponç Puigdevall, en Miquel Pairolí i en  Salvador García- Arbós, que ens hi vam presentar una tarda que veníem de fer un bon àpat. Ell, estava com sempre, allà en el sofà, esperant a ningú.
De totes maneres no hi anessis mai el matí, ell dormia fins tard. Sempre havia de ser a la tarda. Una vegada vaig trucar-lo per acompanyar a un periodista a fer-li una entrevista, que només podia ser el matí. Ja és va posar de mal humor i em va fer la concessió de que ens reveria a les 12 de migdia. Vam arribar-hi cinc minuts tard i ja ens volia fer fora, ja que ell puntualment estava apunt a les 12.

Amb les visites en un principi es feia l'esquerp, però llavors s'animava i no parava de parlar i explicar històries. De les seves estades a Sud-americà, que l'apreciaven molt i li invitaven moltes vegades a donar conferències i a fer recitals. També de les ciutats i dels llocs comuns. De Borges, sobretot, de Vinyoli, Cernuda i molt de passada, de Garcia Lorca. De García Marquez i de Lampedusa i El Gatopardo, "sobretodo la última edición d'Edhasa que tu me regalastes...".
Quan estàvem sols, parlàvem molt de temes diversos sense aprofundir massa: de la vida, de la mort i de lo fotut que estava. Ara, allà on ens enteníem més era quan parlàvem de cinema: de les nostres debilitats amb l'Ava Gardner. Del cinema clàssic americà, però també de Fellini, de la música de Nino Rotta, de Visconti i la meravellosa pel·lícula que va fer del llibre El gatopardo. Amb aquestes xerrades entravem amb una mena de competició. S'ho passava bé. Tot i que era una rondinaire i la primera impressió era d'una persona desagradable, Panero era entranyable i amb mi és va portar sempre amb delicadesa, amb respecta i jo diria que m'apreciava i que m'esperava.
Aquest agost he tornat a casa d'en Panero, però aquesta vegada vaig trucar-lo abans perquè no hi anava sol. M'hi va acompanyar en Joaquim Armengol, que ja hi havíem anat altres vegades. La Carme ens va rebre i ens va dir que estava malament, que no podia parlar. Quan vam entrar a la sala, on ell com sempre estava assegut en el sofà, ens va mirar, amb mala cara i no ens va dir res.. Amb la mirada ho va dir tot. El vaig saludar com si res, però ell només ens mirava i em veu fosca, apagada i afònica ens va dir que no podia parlar. Vam parlar una estona amb la Carme i ell ens mirava una mica molest perquè no podia dominar la conversa. Al final, va trencar com va poder el silenci i va començar a parlar amb dificultat. La cosa és va animar i al final vam tornar a parlar de Visconti, d' El Gatopardo i altres coses de la vida i ell tornava a dominar la situació. Quan vam marxar, estava més animat, li vaig dir que es cuides que ja ens tornaríem a veure. En Quim va sortir molt espantat, en el sentit que l'havia vist molt fotut. A mi no m'ho semblar tant, degut a que altres vegades l'havia vist pitjor.
El dilluns dia 9 de setembre a la tarda em va trucar la Carme per dir-me que estaven a l'hospital de Palamós. Que li havien detectat un càncer en el pulmó. Era el tercer càncer que tenia. Que estava molt malament i que no volia saber res de ningú, només li havia dit "llama a Guillem y se lo dices y que avise a Juan Cerezo, el ya sabe como ponerse en contacto con el". Juan Cerezo és el seu editor a Tusquets.
La mateixa tarda vaig trucar a la Montserrat Tura, que treballa a l'hospital de Palamós i li vaig demanar que el cuidés i el controlés.
Vaig trucar amb en Juan Cerezo,  i li vaig informar de la situació. El divendres a la tarda em va trucar la Montserrat Tura i em va informar que l'havia anat a veure diverses vegades, que l'havia posat en una habitació per ell tot sol i que la cosa era molt greu, que no se'n sortiria.  Que havien parlat molt sobre la mort i la vida i de mi. La Montserrat també em va dir que faria una setmana de festa i per tant la setmana que ve no hi seria i que el millor que podia fer era anar-los a veure. L'endemà dissabte vaig parlar per telèfon amb la Carme i li vaig dir que el diumenge el matí hi aniria. Ella va dir que m'esperaven.
El diumenge dia 15, jo era a Calella de Palafrugell i a les onze vaig trucar amb en Vicenç Pagès, uns dies abans em va dir que si l'anava a veure li digués, que tot sol no s'atrevia . En Vicenç va deixar el que estava fent i ens vam trobar a la porta de l'hospital a dos quarts de dotze.  Ens vam encaminar cap a l'habitació 406. Allà estirat el llit, molt prim, estava Panero i el seu costat la Carme.  Panero és va alegrar  de veure'ns. Podia parlar millor i no va parar de fer-ho. Jo vaig mantenir el to optimista com si no passes res, era la única manera que podia aguantar aquella situació. En Vicenç era el costat meu i poca cosa va dir. Li vaig dir, a en Panero,  que ara a les nits podria veure totes les pel·lís per la televisió i em va contestar "solo veo las películas que tengo aqui en la memoria i estoy revisando constantemente Dublineses, de John Huston, una gran película donde la muerte esta constantement presente". Li vaig recordar que Joh Huston va rodar aquella gran pel·lícula, basada en un conte "Els morts" de James Joyce,  amb condicions pitjors de les que ara estava ell. Somriure per part de Panero. Em va recordar que havia d'acabar de llegir el Gatopardo. Li vaig prometre que ho faria. Li vaig dir que en Quim Armengol acabava d'enllestir nou número de la  revista d' "El procés" i ell em va contestar que esperés una mica i així podria fer un monogràfic dedicat a ell. També vam recordar a Vinyoli i altre gent. En un moment la Carme li va dir que un llibre que no havia llegit mai, però que en canvi havia vist moltes vegades la pel·lícula era Doctor Zivago. I aquí em va tocar la fibra, mai havíem parlar de la meva ( i seva)debilitat per el Dr. Zivago. I ell va dir que era pel·lícula perfecta que tocava molts temes i que els tocava bé. Li vaig recordar que els darrers dies que vaig estar amb en Miquel Pairolí, em va dir que una de les seves debilitats, també, era Dr. Zivago. I ell va recordar a Pairolí i el seu llibre dedicat a Lampedusa.  En un monet determinat ens va recordar a en Vicenç i a mi, que érem les darreres persones que l'havíem sentit a recitar i era un poema de Borges. Li vaig dir que ell era un gran recitador. Llavors Panero, amb un somriure de satisfacció ens va explicar que amb un recital que va fer en un teatre a Londres, al final una jove se li va apropar i li va dir que després de Richard Burton, ell era la persona que millor havia sentit a recitar. I així van passar més de mitja hora, recordant converses anteriors, com si fos un tràiler de la nostra relació durant més de 30 anys, com em va recordar una vegada més. Una conversa amena, optimista, agradable, crepuscular i amb la mort de rerefons. Quan els vam deixar el vaig mirar i vaig veure que dintre la seva solitud i ganes de marxar, era feliç.
El  dimarts dia 17 a les 10 de matí em va trucar la Carme per dir-me que el dilluns a la tarda havia mort. Vaig quedar glaçat i el mateix temps content. Panero, per fi havia anat a reunir-se amb els seus i que a partir d'ara podria tornar a veure i a fumar sense cap problema i recitar els seus poemes, amb aquella veu tant seva i potent,  a la gent que estaria allà a dalt amb ell.

Guillem Terribas.


Més informació