Demà serà un altre dia.

dilluns, 28 de febrer del 2011

La censura com a estímul


E la inauguració d'un cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat a Luis G. Berlanga, vam convenir amb en Josep M. Fonalleras i en Guillem Terribas que tant Berlanga com Juan Antonio Bardem van dirigir les seves obres cabdals en plena vigència de la censura franquista i que, a partir de la mort del dictador, van perdre progressivament la creativitat. El film inicial del cicle era Esa pareja feliz (1951), l'únic que van dirigir conjuntament tots dos, acabats de sortir de l'IIEC de Madrid. Es van avenir en el guió i en la realització perquè van vessar-hi tota la saviesa adquirida com a alumnes avantatjats de l'històric institut. Però ja es va veure que, més enllà de la inquietud artística i de l'afany crític, entre el madrileny i el valencià existien diferències insalvables de continguts i d'estil. Encara van escriure junts el guió de Bienvenido Mr. Marshall (1953), però després van anar cadascú pel seu cantó: Bardem pels drames i Berlanga per les comèdies corals. Tots dos van obtenir resultats brillants que van culminar amb sengles obres mestres: Calle Mayor (1956) i El verdugo (1963). Quan tothom esperava que sense les traves censores esclataria el seu talent, va resultar que ja l'havien esgotat. En el món del teatre es va viure un fenomen idèntic amb Buero Vallejo o amb Sastre, i també en camps com el de la cançó i el de les arts plàstiques. Vam descobrir que les limitacions i els entrebancs eren un estímul per a la inspiració creadora. I als periodistes, no ens ha pas passat una cosa semblant? Santiago Sobrequés, ja a l'any 1968, s'ho preguntava: “El dia en que se pueda decir todo libremente, acaso el periodisme habrá perdido mucho de su emoción y el periodista mucho de su astucia para hacer entender, además o a pesar de lo que se dice, lo que se quiere decir”. Aquesta és la qüestió: la llibertat ens ha esmolat les eines o ens les ha esmussat? Voldríem creure que hem tingut més sort que els dramaturgs i que els cineastes.

Narcís-Jordi Aragó, publicat en El Punt el 28.02.11 Foto: Jordi Soler

* Narcís-Jordi Aragó també hi va participar a la inauguració del cicle.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Els uns i els altres


El dimarts dia 8 al Cinema Truffaut de Girona es va estrenar el documental Somnis atrapats . El documental l'han realitzat dos joves periodistes gironins, l'Anna Teixidor Colomer i en Marc Faro Costa. El documental ens explica cinc històries de persones de nacionalitat diferent que han anat a viure a Salt. Són històries que tenen càrrega humana i social. I estan ben explicades. La sala estava plena de gom a gom de gent de Girona, de Salt, joves i no tan joves. Hi havia els uns i els altres , barrejats i en convivència. Després de la projecció es va fer un debat, amb la participació de diverses persones del món cultural i social de Girona i Salt. Jaume Curbet, expert en seguretat, un dels invitats al col·loqui, va dir coses que ens van fer reflexionar. La situació de Salt no és un problema només de seguretat, sinó sobretot de convivència i de tolerància. També va dir què volem dir quan diem "nosaltres i ells". Qui som nosaltres i qui són ells? Salt és un poble de renovació constant de gent de fora. Jo sóc de Salt, hi vaig néixer, criar i educar, però la meva mare era d'Amer i el meu pare de Granada. Jo sóc dels "nosaltres" o dels "ells"? El mateix Jaume Curbet va fer un petit discurs en la presentació del seu llibre, Un món insegur. La seguretat en la societat de risc , el 21 de gener a la Fontana d'Or de Girona, després de la intervenció del professor i filòsof Josep M. Terricabras i de l'escriptor i periodista Antoni Puigverd, que el van presentar i van defensar i elogiar el contingut de l'obra. En el seu breu parlament va dir que havia escrit el llibre entre Colòmbia i Girona, i que havia pogut comprovar com el país, Colòmbia, en què hi ha l'índex més alt d'inseguretat (possiblement) del planeta, la gent d'allà no sent ni és conscient del tot d'aquesta inseguretat; en canvi, a Girona i província, que és un dels llocs més segurs i estadísticament amb menys delinqüència del país, la gent se sent insegura. En un altre sentit hi ha el fet vergonyós de la condemna del director de cinema iranià Jafar Panahi i també del jove realitzador Mohammad Rasoulof, a 6 anys de presó i a 20 anys sense poder rodar pel·lícules, pel fet d'exercir la seva llibertat personal, haver-se alineat amb el líder opositor Mirossein Musavi i estar preparant una pel·lícula sobre els esdeveniments que van tenir lloc a l'Iran arran de la irregular victòria electoral del president iranià, Mahmud Ahmadinejad. La gent del Cinema Truffaut ha recollit signatures i el 31 de gener va projectar la pel·lícula dirigida per Jafar Panahi El círculo, que va obtenir el Lleó d'Or al Festival de Cinema de Venècia el 2000. Es va organitzar un debat conduït per Ramon Girona, crític de cine, i Teresa Cabruja, professora de psicologia de la UdG. Hi van assistir cinc persones. Aquesta indiferència en un acte de solidaritat i en uns dies en què estem vivim una mena de revolució al nord d'Àfrica, sobretot a Egipte, fa pensar. Sobretot si, segons com vagin les coses, es decanta cap a una intolerància com a l'Iran. Finalment, vull recomanar un llibre que sortirà a la venda a primers de març. El llibre és Doctor Damià Estela, mestre i testimoni. L'ha escrit mossèn Joan Busquets i l'ha editat l'Ajuntament de Besalú, la localitat on va néixer mossèn Damià Estela (1904-1979). El llibre es va presentar a Besalú el 23 de gener, festivitat del seu patró sant Vicenç, a l'església, precisament, de Sant Vicenç, després de la missa concelebrada pel rector del poble i dos alumnes del doctor Estela, Modest Prats i l'autor del llibre. El doctor Estela va deixar una forta petjada de civisme i de catalanitat als pobles on va exercir com a capellà. És reconeguda la seva feina com a rector al Seminari de Girona. De la seva vida, la seva obra i el seu coneixement en va parlar llargament Joan Busquets. Em va cridar l'atenció una frase que va fer famós entre els seus alumnes el Dr. Estela i que mossèn Busquets ens va recordar: "Sigues comprensiu, però no conformista". Una frase que va molt bé tenir present en els dies que estem vivim.

Guillem Terribas, publicat a l'Ara.cat el 15.02.11

els meus amics barcelonistes


«Charly» Terribas
H
e de dir que, pròpiament, el meu amic és el seu germà Guillem, però el barcelonista és ell. Barcelonista de veritat, que segueix l'equip amb il·lusió i passió, a diferència del seu germà, que només ho és d'ocasió o posem-hi que, i encara amb distanciament, s'hi apunta en les ocasions en què el Barça afronta els grans reptes. Del fet que un sigui barcelonista i l'altre ho sigui d'aquella manera n'havíem de parlar tots tres una tarda recent, però en Guillem no va poder acudir a la cita perquè havia de fer de rei blanc als Pastorets. Així és que, en un bar situat a prop de La 22, ens vam trobar amb en Charlie (que deu el seu sobrenom a en Reixach, el seu ídol i model com a persona, perquè, quan era un jovenet, a un amic d'en Guillem se li va acudir dir-li així pensant en el jugador blaugrana) per parlar fonamentalment de les grans ocasions, aquelles que el seu germà i molts altres seguim a casa mentre que ell, amb companys de la Penya Barcelonista de Salt, viu in situ. De moment, les grans ocasions viscudes per en Charlie (diu que fins i tot l'anomenen així els xoriços de Salt, d'on és, viu i treballa com a policia municipal) Terribas són quatre finals guanyades: la copa d'Europa de Wembley, la recopa de Rotterdam i les Champions de París i Roma. A Atenes no hi va anar, i tampoc abans a Sevilla, així que li suggereixo que, sempre que pugui, vagi a les finals, encara que no tingui entrada, com en el cas de la de Roma, de la qual recorda que la va veure en un bar pròxim a l'estadi amb el patiment afegit de saber que uns seus coneguts eren a la presó per dur un «puto ganivet» amb què ell mateix havia tallat embotit quan s'havien trobat en una parada de l'autopista a prop de Mònaco.
De totes les finals a què ha anat, lligades a un viatge d'una setmana, en té un record alegre, emocionat i vibrant, però la de Wembley té una significació especial: era la primera copa d'Europa i, a més, hi va anar amb el seu fill Pau i la seva dona, Tona, que ha repetit. Ara espera poder tornar a Londres, al nou estadi de Wembley, i disfressar-se amb tota mena d'abillaments barcelonistes: «Em faig vistós i els periodistes em vénen a buscar. A Roma em van entrevistar els de la RAI, els de Catalunya Ràdio i els de l'emissora de Fuentealbilla.» Al camp del Barça, en canvi, gairebé hi ha deixat d'anar («em dec haver fet gran i mandrós») després d'anys de freqüentar-lo amb la penya de Salt, de la qual va formar part de la junta en sentir-se vinculat a la malaguanyada Paua, tot un personatge que en va ser la presidenta.
Imma Merino
publicat en el "9 esportiu" el 13.01.11. Foto: Tot Salt.

divendres, 11 de febrer del 2011

Carme Bover i la coral Tribana, Tres de Març de Salt


El premi reconeix la tasca de persones i entitats locals Els guardons commemoren la independència del poble. Els premis Tres de Març de Salt reconeixen aquest any la feina duta a terme per l'activista cultural Carme Bover i la coral Tribana, en la categoria individual i de col·lectiu. Els guardons es van institucionalitzar per commemorar la independència del municipi respecte de Girona el 3 de març del 1983 i reconeixen la tasca d'aquells que s'hagin distingit per la seva activitat o les seves iniciatives relacionades amb la promoció de la vida cultural i cívica del poble. Els guardons s'entregaran el 3 de març al Teatre de Salt. De Bover, se n'ha destacat el seu paper com a impulsora de la biblioteca municipal i “pel seu compromís social i de servei a la cultura”, segons el jurat. Des de l'any 1966 i fins que es va jubilar, va treballar i dirigir la Biblioteca Pública de Salt i ha organitzat diverses activitats com ara classes de català, conferències, recitals de cant i poesia, cursets i xerrades o exposicions. A més, ha col·laborat amb diverses entitats de Salt. El premi col·lectiu serà per a la coral Tribana “per la seva empenta i dedicació altruista envers el poble”. L'entitat va ser creada el 1998 amb el nom de Coral Sant Cugat i un temps més tard va adoptar el de coral Tribana. Està formada per 35 persones, presidida per Amàlia Rispau i dirigida per Annia Bobrick. Des de la creació dels guardons, el 1988, l'han rebut, entre d'altres, Jordi Gispert, Guillem Terribas, Ramon Torramadé, Ràdio Salt i els Marrecs. David Brugué, publicat en El Punt 11.02.11

dimarts, 8 de febrer del 2011

El somni fet realitat?


Avui es presenta al Truffaut ‘Somnis atrapats', un documental que tracta sobre la immigració a Salt seguint la vida de cinc personatges

Salt és, malauradament sovint, notícia per temes relacionats amb la immigració. La concentració de població immigrada i les 77 nacionalitats diferents que hi conviuen diàriament donen peu a tota mena de situacions, algunes de les quals són problemàtiques. Per acabar-ho d'adobar, els efectes de la crisi econòmica actual no han fet res més que agreujar la situació. Somnis atrapats, un documental elaborat pels realitzadors Anna Teixidor i Marc Faro (que es van donar a conèixer amb el polèmic reportatge de 30 minuts titulat Salt. Assaig per la convivència), recull el testimoni de cinc casos particulars, cinc històries individuals de persones que, en paraules dels seus autors, “se la van jugar per estar aquí, i els seus somnis han acabat xocant amb la dura realitat”. A diferència de molts reportatges tendenciosos o simplement moralistes, Somnis trencats es limita a mantenir-se en la parcel·la descriptiva, seguint cronològicament els personatges –dos germans marroquins sense papers, una dona brasilera embarassada, un empresari indi pendent del reagrupament familiar i una noia d'origen gambià de 16 anys que prepara el casament– al llarg de tres anys (des del 2007 fins al present). Per una banda, mostra com s'enfronta cada persona als obstacles econòmics i, per l'altra, com manté les seves arrels i tradicions. Com a punt calent, en el documental implícitament es qüestiona fins a quin punt ha arribat el procés d'integració. Aprofitant aquests temes de debat, després de la presentació i projecció del documental que tindrà lloc avui al cinema Truffaut (20.30 h) s'ha organitzat una taula rodona en què participaran Jaume Curbet, Hugo Novales, Bru Pellissa, Paco Pardo, Mohamed Attaouil i Cesca Martínez, moderats per Guillem Terribas.

Jordi Camps Linnel, publicat en El Punt 08.02.11