dimarts, 6 de febrer de 2018

David Ruiz s’endú el festival Correcurts més concorregut

 El realitzador va guanyar per tercera vegada el concurs cassanenc amb ‘Atrapat sense bolquers’.  La catorzena edició va superar el rècord de participació, amb 32 obres participants.
Foto de Família. Foto: La Macca.

El concurs de curtmetratges ràpids Correcurts, tot un referent en la seva especialitat, va arribar aquest cap de setmana en el marc de la 18a Mostra d’Animació i Curtmetratges de Cassà de la Selva (MACCA 2018) a la catorzena edició, la més participativa fins ara, amb rècord de participants, amb 32 equips inscrits i 32 obres acabades. Un rècord de participació que es va traduir en un rècord d’assistència en els catorze anys del concurs que va fer que l’organització instal·lés una pantalla gegant al bar del Centre Recreatiu, en el qual es va poder seguir la projecció i el lliurament de premis, atès que la sala de projecció era plena a vessar.
En aquesta edició, els equips participants no tan sols han hagut d’incloure un objecte en el seu Correcurt, tal com els demanen cada any, sinó que s’han hagut d’enfrontar a un triple desafiament: els treballs havien d’incloure un objecte (aquest cop, un bolquer), un mot (gargall) i una acció (saltar a peu coix).
Amb aquests tres elements inclosos –almenys un dels quals troncal en la història– va ser guanyador el curtmetratge Atrapat sense bolquers, de David Callahan Ruiz, realitzador figuerenc que ja va endur-se el guardó (dotat amb 500 euros) l’any passat i que ja ha guanyat tres cops el Correcurts. El film, protagonitzat per Ángel Amieva, és un homenatge al mític curt La cabina (1972), d’Antonio Mercero, i a la Dimensió desconeguda, encara que per la temàtica tecnològica s’inscriuria en la sintonia de Black mirror. Ruiz confessa que participa en el concurs amb la voluntat de fer seu anualment el desafiament i, sobretot, per “passar-ho bé”. “El Correcurts és un autèntic màster accelerat de fer cinema”, destaca.
El segon premi, dotat amb 200 euros, ha estat per a Els homes també canvien bolquers, de Mateu Ciurana, casualment també finalista l’any passat i que aquest any ha aconseguit per la seva banda el premi Miquel Porter i Moix que atorga el Cine Club Vuit i Mig –organitzador de la Mostra– i la Federació Catalana de Cineclubs i que està dotat amb 200 euros. El tercer premi, dotat amb 100 euros, ha estat per a Pitu Gargall, de la companyia Divina Tramoia.
Pel que fa als guardons sense dotació econòmica, el premi a la millor interpretació ha estat per a Ester Bertran per Un problema familiar. El premi a millor guió ha estat per a La vida sense bolquers, de Sofia Lamblin. El premi del públic ha estat per a Marcos, una paròdia de la sèrie Narcos realitzada per H6 Produccions.
El jurat del premi Correcurts l’han format el periodista i crític d’ Els Bastards Lluís Simon, el llibreter, crític i escriptor Guillem Terribas i el membre del cineclub Garbí de Palafrugell Àlex Cebollero. El jurat del premi Miquel Porter i Moix l’han format Mercè Ribera, del cineclub Vuitimig, Mireia Ferré, del cineclub sala 1 de Vilanova, i Anna Blanco, del cineclub Diòptria de Figueres.
Dues exposicions
En el marc de la MACCA es van inaugurar a Can Trinxeria dues exposicions dedicades, amb òptiques diferents, a l’univers Disney. Restaran obertes fins al 15 de febrer. Per una banda, hi ha una selecció dels cartells originals de films Disney de l’ arxiu col·lecció Lluís Benejam i, per l’altra, Dulces sueños/desencantados, amb què l’artista mexicà José Rodolfo Loaiza reinterpreta de forma transgressora l’imaginari sorgit de la factoria de Walt Disney.
Jordi Camps Linnel, publicat en El Punt-Avui 06.02.2018

CINEMA TRUFFAUT: La Filmoteca programa un cicle de cinema negre americà

S’inaugura avui al cinema Truffaut amb la projecció de ‘Perdició’ de Billy Wilder.  Consta de set clàssics del gènere i es projectaran tots els dilluns fins al 19 de març.
Imatge de "El demonio de las armas" Foto: Arxiu El PuntAvui.

Fum de cigars, revòlvers dins les gavardines llargues, detectius privats molt mascles ells amb el seu barret i femmes fatales seduint a tort i a dret pobres il·lusos. El cinema negre o film noir va tenir la màxima esplendor durant els anys quaranta i cinquanta i va ser un gènere que es va enriquir extraordinàriament amb les aportacions de tots els cineastes europeus emigrats als EUA durant l’època del nazisme. Des d’El falcó maltès (John Huston, 1942), considerada la pel·lícula inaugural del gènere, fins a finals dels cinquanta, es van rodar centenars de títols, constituint un patrimoni extraordinari del cinema nord-americà clàssic.

La Filmoteca de Girona, que es projecta els dilluns en doble sessió al cinema Truffaut , ha programat per al primer cicle de l’any una selecció d’algunes de les millors obres del gènere, sobretot de la seva primera etapa. Concretament, set títols que, com destaca Paco Vilallonga (del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona) al programa de mà del cicle, condensen dos trets diferencials del gènere: d’una banda l’estètic, els jocs de llums i ombres que permetia la fotografia en blanc i negre i, de l’altra, temàtic, els dilemes morals de la societat nord-americana del final de la Segona Guerra Mundial i de la postguerra.
Obra mestra, d’inici
El cicle, que s’inaugura avui (20.30 i 22.30 h), arrenca amb una obra mestra indiscutible del gènere: Perdición (Double indemnity), el tercer film de Billy Wilder que, tot i no ser un habitual del gènere i com apunta Vilallonga, “va dibuixar amb aquesta obra de forma magistral, la figura de la femme fatale”, aquí interpretada per Barbara Stanwyck. El cicle segueix amb una obra no tan coneguda, Historia de un detective (Murder, my sweet) d’Edward Dmytryk, “una obra apassionant des del punt de vista narratiu”, destaca. Després, arribarà un altre film mític, Perversidad (Scarlet street), de Fritz Lang, “el director europeu que més i millor va entendre els codis del gènere”.
Títols a descobrir
Tot seguit, el cicle proposa descobrir alguns títols no tan coneguts però que són autèntiques joies amagades del gènere: Cuerpo y alma (Body and soul), de Robert Rossen, Atrapados (Caught), de Max Ophuls, i Al borde del peligro (Where the sidewalk ends),d’Otto Preminger, que, a més, estan protagonitzades per alguns actors emblemàtics del gènere, com ara John Garfield, Joan Bennett, Dana Andrews, James Mason i Gene Tierney. El cicle es tanca amb una altra obra mestra absoluta, i una de les pel·lícules més imitades i referenciades de la història del cinema: El demonio de las armas (Gun crazy), de Joseph H. Lewis.
Jordi Camps Linnell, publicat en el Pun Avui 5.02.2018

Els Goya 2018: La nit en què es va imposar el silenci

Els dos pitjors presentadors de la història proclamats per
aclamació popular. Ernesto Sevilla i Joaquín Reyes.
Tan bon punt es van conèixer les nominacions dels Goya 2018, va circular la idea que els d’aquest any serien els Goya de la plurinacionalitat, com si amb ells l’Acadèmia fes realitat la vella fórmula de Podem. Entre les nominades hi havia pel·lícules parlades en català, basc, castellà i anglès. De cop, semblava com si l’oasi del cinema espanyol es convertís en una gran metàfora del que alguns consideren una Espanya tolerant. No sé si és perquè els temps són més complexos del que sembla, o perquè el vell somni de Podem ja ha passat a la història, però els premis Goya varen passar de la plurinacionalitat a la desterritorialització.
Si tenim en compte que qui guanya és la millor pel·lícula, els tres premis assolits per Isabel Coixet –guió adaptat, direcció i millor pel·lícula– amb La llibreria són l’exemple clarivident d’aquesta opció. No es tractava de premiar una pel·lícula parlada en anglès per fer realitat la vella idea que per triomfar en el mercat internacional cal fer pel·lícules parlades en la llengua franca dels mercats. La llibreria no és tant la idea una pel·lícula apàtrida, com quan el cinema d’Isabel Coixet tenia com a territori exemplar una refineria de petroli situada en terra de ningú, sinó que cal fer un cinema a la manera de models del passat. En aquest cas, La llibreria no és més que un exercici ortopèdic de còpia del cinema acadèmic anglès, fet sense substància, passió ni inspiració. L’Acadèmia va premiar una pel·lícula que s’emmascara en la imitació d’un model passat de moda, per tal de buscar la complaença de l’espectador.
Isabel Coixet.
La política de l’estruç va definir el contingut d’una gala que, malgrat tenir lloc el mes de febrer del 2018, semblava desenvolupar-se en un temps ahistòric, ja que en cap moment hi va haver cap referència a la realitat concreta. És cert que hi havia ventalls vermells exigint més dones en la professió, però la reivindicació resultava tan falsa com considerar que La llibreria fa una defensa aferrissada de la cultura –i la lectura– enmig de l’actual societat de l’espectacle.
En el moment de rebre el premi honorífic, Marisa Paredes va recordar que en “una galàxia molt llunyana” es va fer una cerimònia en què la gent va cridar contra la guerra. L’actriu semblava que volia reivindicar alguna cosa, però no va res més que llançar un crit demanat no a la guerra. La seva ambigua petició va resultar estranya, com els cartellets de vindicació feminista, perquè s’inseria en una gala en què allò que dominava era la llei del silenci. Ningú va fer cap referència al present, ningú va criticar les polítiques culturals de l’Estat espanyol –una lleugera referència a l’IVA va ser l’única cosa–, ningú va recordar els escàndols de la Gürtel i ningú va parlar dels presos, ni de la situació actual de Catalunya. La llei del silenci va imposar-se. Les càmeres de televisió espanyola preferien enfocar més sovint Albert Rivera que el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, probablement per aquell oportunisme mediàtic de qui el veu com a alternativa de futur i com a paradigma del llarg temps de silenci que ens espera.
És cert que la gran triomfadora en volum de la nit va ser una pel·lícula basca, Handia, de Jon Garaño i Aitor Arregi. La història del gegant que caminava pel País Basc i per l’Europa del segle XIX va endur-se deu estatuetes, però, a l’hora de la veritat, va haver de renunciar als premis grossos, produint-se un curiós coitus interrumpus en la plurinacionalitat. Durant tota la nit, Handiaanava guanyant i els seus tècnics afortunats parlaven en basc. Es movien amb certa comoditat i semblava que el cinema espanyol reconeixia l’alteritat.
Carla Simon
Mentrestant, Estiu 1993 de Carla Simón s’havia de conformar amb tres Goya: direcció novella, actriu revelació i actor secundari. La pel·lícula era relegada a les coses petites, perquè era nova per al gremi i ja se sap que per formar-ne part cal passar unes oposicions. De tota manera, el càstig més rellevant de la nit va ser per la llengua catalana. Els bascos podien parlar còmodament en èuscar i els catalans també podien fer-ho, però no ho feien. La situació era estranya, però reflectia que en el cinema espanyol de la postplurinacionalitat, el silenci que regna no és aquell imposat sinó aquell assumit per por de molestar.
Fa anys, Lluís Llach cantava allò d’“i no em sap cap greu dur la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”. En els premis Goya, el silenci no es transformava en paraules, ja que era un silenci de compromís que amagava certa por d’assumir la realitat.
Àngel Quintana, publicat en el Punt-Avui 06.02.2018