divendres, 26 d’abril de 2013

Gràcies, Guillem


Per als escriptors, novells o veterans, mediàtics o picapedrers, participar en el Sant Jordi és remullar-se per un dia en l'onada confortadora de les compres compulsives que els amables lectors exhibeixen a cada parada; és experimentar el pudor d'escriure una dedicatòria i tastar la droga que després fa desitjar-ne més; és compartir l'esmorzar muntat per la Delegació del
Govern i formar part d'una fotografia de grup en què tots som guanyadors abans no es confirmin els cridats a convertir-se en els més venuts; és superar el repte de ser entrevistat, tu que estàs més còmode en el paper de l'entrevistador; és guardar-te una estona per comprar també alguns llibres a més de veure com es venen els teus, i és sentir-te motivat, protegit, guiat i promocionat per aquest senyor que es diu Guillem Terribas i que cada Sant Jordi ens demostra que ser llibreter és, per damunt de tot, tenir estimació pels escriptors.
Xevi Sala, publicat en el Punt-Avui 25.04.13 Foto: Josep M. Oliveras.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Morts amb llegats diversos

El color del Bitter sempre m'ha fascinat, sobretot si s'exposa a la llum del sol en una terrassa. Li reconec, doncs, un valor estètic més visual que gustatiu, tot i que no em desagrada la seva amargor. Des de fa poc, justament arran de la manera com José Luis Sampedro va viure els seus últims moments, he començat a suposar-li una qualitat moral: la capacitat de reconfortar davant la mort. El cas és que la seva vídua, Olga Lucas, ha explicat que l'economista i escriptor va demanar un Bitter Campari just abans de morir. Un cop se'l va prendre, va dir que es trobava millor i va donar “moltes gràcies a tots”. Va adormir-se i poc després va morir. Una s'imagina que la de Sampedro va ser la “mort dolça” que desitjaria tenir. Tanmateix, no ignoro que el Bitter pot ajudar-hi, però que no n'hi ha prou. Sampedro és dels que ha pogut traspassar a casa seva, entre les seves coses, al costat dels pròxims. Però sobretot podem creure que se n'ha anat en pau després d'una vida ben complerta durant una llarga existència que ha arribat als 96 anys. Olga Lucas no només ha parlat del Campari, sinó també de la serenitat final d'un home que no temia la mort.
José Luis Sampedro va morir a la matinada de dilluns passat, unes hores abans que, a més de Sara Montiel, ho fes Margaret Thatcher, una dona que representava bona part d'allò contra el qual havia lluitat aquest economista humanista que també va escriure novel·les amb voluntat sensual i actitud reflexiva. La defunció de Sampedro no va fer-se pública intencionadament fins l'endemà, quan ja estava incinerat, mentre el cos difunt de Sara Montiel era passejat per la Gran Via madrilenya, on s'hi projectava a les façanes El último cuplé i La Violetera. Sampedro se'n va voler anar discretament. L'actriu manxega tenia altres virtuts, com ara el sentit de l'humor, però no precisament la de la discreció. Tant se val. Era una artista a la qual li agradava la popularitat i també el circ mediàtic. Però, al capdavall, va procurar més alegries que penes i, sobretot, no va exercir cap poder amb uns efectes perjudicials sobre bona part de la població. Ho dic a propòsit dels funerals d'estat que es preparen a Londres per acomiadar Thatcher, que, per molts, no és la “dama”, sinó la “bruixa” de ferro.
El cineasta Ken Loach, que ha dedicat unes quantes pel·lícules a testimoniar contra els efectes nefastos de la política de Margaret Thatcher, ha dit que, per coherència, l'enterrament de l'exprimera ministra no hauria de ser públic, sinó privatitzat al preu més baix. Aquesta va ser la política econòmica de la Thatcher; privatitzar serveis perjudicant els interessos públics per concedir-ne el benefici als interessos privats; flexibilitzar el mercat laboral, és a dir abaratir l'acomiadament i reduir els sous; desregularitzar el sector financer perquè aquest faci el que li doni la gana; retallar els serveis socials. Fer política al servei del poder econòmic: Thatcher, certament, ha marcat tendència. Tenint presents les directrius marcades pel Banc Central Europeu, Angela Merkel apareix com la rèplica teutònica i extensiva de Margaret Thatcher. No serà l'únic polític o mandatari que hauria d'assistir als funerals de l'exprimera ministra britànica per retre-li un tribut. Són els seus hereus i ens n'imposen el llegat.
Tanmateix, com volen fer creure, les fórmules de la “bruixa de ferro” són les úniques possibles per afrontar la crisi? O són causants d'una crisi que es farà eterna per a la majoria dels ciutadans? Això perquè, un cop “recuperada” l'economia, els beneficis ho seran encara més d'uns quants, mentre la resta haurem perdut bona part dels drets laborals, amb els salaris reduïts a la meitat, i dels serveis públics. No hi ha res a fer? Thatcher ha vençut? Bé ho sembla. Però, què carai, no només hi ha el llegat de Thatcher. José Luis Sampedro va ser un de tants que mai no van defallir en el seu posicionament contrari a la tirania dels mercats financers i la indecència de les polítiques al seu servei. No només va cridar “Indigneu-vos!” (un pamflet que, no ho oblidem, una periodista membre del Consell per la Transició Nacional va qualificar d'abominable bandejant que el seu autor, el també recentment traspassat Stéphane Hessel, sempre va treballar a favor de la Humanitat) sinó que hi va afegir un “Reacciona!”. Molts indignats han reaccionat. Els sequaços dels poderosos han deixat de parlar amb suficiència de “bonisme” per qualificar els activistes de violents i antidemocràtics. Però la més gran violència és la del poder que condemna a la misèria, exigeix submissió i, a més, reprimeix en nom de la democràcia.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 14.04.13. Foto muntage de Jordi Soler


* Vaig conèixer a José Luis Sampedro, l'any dos mil a Madrid. La editorial Plaza Janés ens va invitar a uns quants llibreters de la península a una trobada amb ell a fi de comentar i presentar-nos la seva nova novel·la anomenada  "El amante Lesbiano". Em vam posar a la seva taula i va ser un dinar tertúlia molt interessant i amè. Vam parlar de llibres i de llibreries, de política i de la vida. Ell era el més gran d'edat però el mes jove d'esperit. Anava acompanyat de la seva jove companya Olga. En aquella època encara es podia fumar en els restaurants, però a la seva taula no vam poder fumar, però no per "culpa" de José Luis, que estava com un gínjol per l'dat que ja tenia, sinó per la Olga, que tenia un problema pulmonar i no admetia el fum.
Guillem.

dijous, 11 d’abril de 2013

El fum de l'últim cigar

A Campo de Criptana, una població manxega on es conserven uns molins de vent en un turó, va néixer el 10 de març del 1928 María Antonia Abad, més coneguda pel nom artístic de Sara Montiel, que va ser descoberta cantant una saeta en una processó de Setmana Santa a Oriola, on la seva família va traslladar-se després de la Guerra Civil. Va iniciar-se en el cinema en els anys dels drames de Cifesa en cartó pedra (l'espaterrant Locura de amor), va passar amb èxit per Mèxic en pel·lícules amb Pedro Infante que van fer que la descobrissin a Hollywood, però condemnant-la a fer d'hispana o d'índia, i va retornar a Espanya per triomfar-hi amb El último cuplé (1958). La fama de Sara Montiel és indestriable d'aquesta pel·lícula en què, dirigida pel grandiloqüent Juan de Orduña, crea un personatge amb una agitada vida sentimental, però sobretot hi canta Fumando espero amb la seva veu greu i insinuant que aportava una sensualitat enlluernadora en aquells anys del franquisme.
A Hollywood, Sara Montiel va ser presentada amb Veracruz, un western crepuscular de Robert Aldrich amb Gary Cooper i Burt Lancaster; va casar-se amb Anthony Mann, el seu primer marit i director de la seva segona pel·lícula nord-americana, Serenade (Dos pasiones y un amor), un musical al servei del tenor Mario Lanza, i va convertir-se en una índia sioux a Yuma, de Sam Fuller. Després de dos anys hollywoodians, va decidir passar unes vacances a Espanya que va aprofitar per rodar El último cuplé. L'èxit va superar totes les expectatives i amb la pel·lícula següent, La violetera, Sara Montiel va començar a cobrar un milió de dòlars, una xifra enorme que va convertir-la en una de les estrelles del cinema més ben pagades del món. L'actriu va comentar temps després: “Qui hauria volgut tornar per fer d'índia?” Sara Montiel, doncs, no va tornar a Hollywood, però va treure molt de partit de la breu estada que hi va fer. No només perquè per sempre més va ser l'actriu espanyola que, filla d'uns pagesos manxecs que van convertir-se en cellerers a Oriola, havia trobat un lloc a Hollywood i, a més, hi havia renunciat; també perquè, d'aquella estada, va fer-ne una llegenda en recordar-la a les revistes del cor i, finalment, a les seves memòries, redactades per Pedro Villoro, Vivir es un placer. Sara Montiel es recordava a Hollywood com l'amiga de Marlon Brando i com una dona amb una bellesa irresistible que va seduir Gary Cooper i fins i tot James Dean just abans que aquest morís d'accident.
Sara Montiel, doncs, va quedar-se a Espanya recordant Hollywood i protagonitzant melodrames ben pagats, però cada cop més infames i de menys èxit: Carmen, la de Ronda, Mi último tango, Pecado de amor, La bella Lola, La mujer perdida. L'Escola de Barcelona més comercial va voler rescatar-la amb Tuset street i també Juan Antonio Bardem amb Varietés, però van ser fracassos que van contribuir a fer que Sara Montiel abandonés el cinema a primers dels anys setanta.
Les últimes dècades Sara Montiel va continuar cantant en espectacles que s'anunciaven com Sara de la Mancha o Saritísima. Hi recordava els seus grans èxits, com ara Fumando espero i les versions d'El relicario i Bésame mucho. Divertida i tendent a la fabulació, sempre va tenir un lloc a les revistes. Icona del món gai, va tenir admiradors com ara Terenci Moix i Almodóvar, que va homenatjar-la a La mala educación. Deia que Hemingway li havia ensenyat a fumar, que Mihura havia estat el seu amant i el seu mestre, que León Felipe va adorar-la a Mèxic: “La Mancha en ti, mujer, y en mi corazón el dardo.” I tantes altres coses que va viure i imaginar l'artista que va morir ahir a Madrid.
Imma Merino, publicat a El Punt-Avui 09.04.13

* La Sarita, era una preciositat amb to d'ingenuitat i d'erotisme que poques vegades  ha tingut un actriu.
La Sara, La Saratisima... ja va ser una altra cosa.
Guillem.
 http://youtu.be/aOlgjPpL3bg
http://youtu.be/ZTsx43qIj-s